30.9.06

Formatge fet amb llet

La iaia Tarradellas destaca entre les virtuds del seu producte el fet que el formatge estigui fet amb llet. ...formatge fet amb llet... Se'n enfotia la senyora Moliner fa temps en un article i hi tornava l'altre dia al Minoria Absoluta sense recordar-se víctima de l'entranyable iaiona quan una colla de feministes engolidores de formatge fet amb llet van honorar la Moliner al considerar-la fèmina anti-feminista. Sense diagnòstic psiquiàtric. Però n'hi ha més. Villatoro escribia un article de tota una pàgina a l'Avui (com els d'en Carod de llarg!) on, en un exercici d'equilibrisme lingüístic sense més precedents que els seus propis articles (estil propi se'n diu), repetia de moltes i diferents maneres que Montilla era català (ho tenia tant clar que amenaçava amb els punys si algú el contradeia) però no catalanista. Perquè és perfectament possible ser català i no ser catalanista. Ens podem permetre l'afirmació sense diagnòstic psiquiàtric però, sobretot, sense dir què és ser catalanista i com es pot ser català i no catalanista. I ja no dubto que se'n pugui ser quan intel·lectuals catalans són capaços de formar un partit anti-catalanista. No cal dir que tampoc en tenim diagnòstic psiquiàtric i que, a falta d'explicació científica autoritzada, en diuen autoodi. Cada societat defineix els seus boixos però cap societat pot permetre's el luxe de convertir-los en majoria. «Tanto como un leproso lleva su repulsiva enfermedad escondida bajo su ropa y, sin embargo, sabe de ella en cada momento, así cargo yo la vergüenza y la desgracia, la culpa metafísica de ser catalán. Del mismo modo en que un perro o un cerdo no pueden evitar ser lo que son, no puedo yo arrancarme los lazos eternos de la existencia que me mantienen en el eslabón intermedio entre el hombre y el animal». És Espada; no entenguéssim el text irònicament. És autoodi perquè ho diu un d'ERC i és profecia i jo m'ho crec.
.

28.9.06

Linxament

Crònica de successos a LV. La polícia impide el linchamiento del hombre que mató a una niña en Ceuta. Els veïns del barri on vivia la nena assasinada volien linxar -executar un presumpte reu sense formació de causa i amb intervenció col·lectiva- el pressumpte assassí. La pressumpció d'innocència només s'altera per publicitat judicial, mai per les paraules del pres. El pres pot dir missa. Pot dir sóc innocent i no ser-ho i pot, si més no en conseqüència lògica, dir sóc culpable i no ser-ho. És la seva honestedat el que es jutja. Els veïns el volien linxar i la polícia ho va haver d'impedir. Moment en el que les masses, entregades al noble acte de la revenja en format de linxament, es van trobar de cara amb l'essència mateixa de la justícia. I hi van renunciar perquè la passió, com bé saben els musulmans, no és racional. El dispositivo policial establecido en la frontera no pasó inadvertida para muchos vecinos de las barriadas del Príncipe Alfonso y Príncipe Felipe, que se concentraron en las inmediaciones del paso fronterizo para impedir que el detenido fuese llevado a la comisaría. Més que muchos vecinos, on es fa referència a una individualitat clarament absent, cal parlar de part del veinat. És necessari que així sigui perquè no podem confondre la massa amb la suma dels individus. Admeto que sí que podem en tant que la confussió és possible i plausible. Però no admeto que ho haguem de fer perquè el que hi ha en joc és la justícia propiament dita. Confrontada davant la terrible realitat que la justícia la massa només pot actuar violentament per recuperar allò que evidentment se li pren. Se li pren el culpable i se li pren la legitimitat per executar la sentència. I la massa, impulsiva en essència, no pot -i en aquest cas poder no és més que ser capaç de- acceptar la renuncia. La massa impedeix -i el cas és d'un grafisme claríssim- l'accés a la justícia. Perquè no pot entendre que la justícia no estigui al seu servei sinó al servei del culpable. No pot entendre que alguna cosa no estigui al seu servei perquè no pot entendre la renuncia en cap sentit. I si alguna cosa és la justícia és, precisament, renuncia a la massa; renuncia a la intervenció col·lectiva.
.

25.9.06

No és Occident

El Papa, fidel a la seva catòlica condició, demana perdó i Aznar, fidel a la seva nacional-catòlica condició, demana que siguin els musulmans els qui demanin perdó per haver estat 8 segles a casa seva sense esparar a que nasqués per demanar-li permís. El cura Blázquez ruega que Eta pida perdón. El perdón. Nadie que consigue negociar sobre sus crímenes pide perdón. No hi estic d'acord. Només per aquells que esperen una rebaixa de la seva condemna té sentit demanar perdó. El perdó implica l'existència d'una entitat superior amb el poder de perdonar. El Papa no té res a fer-se perdonar i encara menys davant uns analfabets assasins de monjes. Si fos culpable, que no ho és, només si fos culpable tindria sentit, com a creient en l'autoritat divina, que demanés perdó. I els nacionalistes que es consideren ells mateixos com a autoritat superior. Aznar, en tant que nacionalista espanyol, considera que el món musulmà li deu unes disculpes de la mateixa manera que el propiament ibèric nacionalisme del passamuntanyes exigeix al ciutadà que es reconegui a ell mateix com a espanyol disculpes per la seva pròpia existència. El que no entenen és que les culpes no podem ser col·lectives. No hi ha pobles criminals perquè la culpa és sempre culpa individual. Potser també la ofensa. No és estrany que Aznar, que es declara admirador dels reis catòlics -aquells que tingueren l'insensat encert de finançar el suïcidi del senyor Colom i l'honor de compartir amb Hitler un lloc d'honor en la història del poble jueu- reclami en nom d'una Espanya inexistent les disculpes d'uns musulmans morts de fa temps. Desenterrim al conqueridor del 711, desenterrin les víctimes de la conquesta i obliguin-los a donar-se la mà, fer-se un petonet i demanar-se perdó. Solidari amb el Papa, Aznar lamenta que Occident hagi de demanar sempre perdó. No ha entès que el Papa no és la veu d'Occident perquè Occident no té una única veu com tampoc ha entès la subtil diferència existent entre el viu i el mort o el culpable i l'innocent.
.

23.9.06

Defensor del Poble

L'home dels matins a TV3 demanava l'altre dia l'opinió de l'audiència sobre el recurs presentat per Múgica a l'Estatut català. Sobre si les seves motivacions eren, com suposadament li correspon en l'exercici del seu càrreg de Defensor del Pueblo, la defensa dels interessos dels ciutadans o bé en defensa d'interessos partidistes. Però Múgica no és defensor del ciutadà, és defensor del Poble. Majúscules. I no són sinònims. El poble per imperatiu ontològic està impossibilitat per la defecació, funció que d'altra banda resulta vital pel ciutadà minúscul. El Poble. El Poble és una altra cosa. Entitat metafísica i en conseqüència impossibilitada d'exercir com a propietat privada fruit de la transacció comercial. Es pot comprar sexe (i es fa constantment) però no l'amor (malgrat s'intenti constantment). Dir que el Poble som tots els ciutadans és reduccionista. Tant com assegurar a la francesa que el Poble sóc jo. Impossible de comprar i impossible, segurament en conseqüència, de defensar. Simplement al Poble no se'l pot atacar. És sempre en va qualsevol esforç per tallar l'aire o separar les aigues. Excepte pel(s) mesies. Impossibilitat de reconeixement empíric el Poble es defineix o, millor dit, és definit per reacció. És anomenat Poble el proletariat en contraposició a la noblesa, la reialesa o el clergat. Anomenat Poble el treballador en contraposició al capitalista i el Poble és genèticament definit pel nacionalisme de la napia que tant entranyablement representava el senyor Arzalluz i menys entranyablament el senyor Ternera. Somatitzat per oposició, el Poble bé pot ser aleshores defensat. Defensat en una dictadura del proletariat, defensat per un moviment d'alliberació nacional o defensat per un Republicanisme de la guillotina. És Poble qui té la constitucional obligació de conèixer el castellà però no qui la té de conèixer el català. Defensa el Poble el senyor Múgica. Defensa el poble del ciutadà. És simplista acusar-lo de pepero perquè en ell hi trobem les virtuts que van fer gran gent tant diversa com Hitler o Mao.
.

21.9.06

De genollons

Avui ho he tornat a sentir. Era un fuster que treballa a casa la meva tieta i que, en resposta a una lleu esbroncada del seu company per haver-se equivocat de material, ho ha dit. A mi no me pagan para pensar. Normalment s'acostuma a sentir al revés. Quan algún empresari necessitat de mà d'obra es lamenta de la lentitut amb que avança la robòtica i recrimina al treballador la seva condició humana. No te pago para que pienses. En castellà perquè així ho he sentit avui i així m'ho vaig sentir dir. En els dos casos la frase venia a destacar una evidència. Havent decidit no tornar a vincular-me contractualment mai més amb l'emisor de tant tautològic missatge vaig permetre'm el luxe de recordar-li que la signatura del contracte no em comprometia a no pensar. Que, si bé era cert que no em pagava per pensar, també ho era que no em pagava per no fer-ho. No cal dir que en aquells moments la decisió era compartida i les nostres signatures no han tornat a coincidir mai més en un mateix paper. En què pensen les prostitues quan de genollons són guiades pel camí de la dignitat laboral? La sorprenent capacitat fragmentaria de l'ésser humà em fa esperar amb impaciència el dia en que, esvaïdes definitivament les elitistes barreres burocràtiques que distingeixen entre universitat i formació professional, l'estudiant sigui capaç de portar-se fins l'extrem i afirmar que no paga per, a sobre, haver de pensar.
.

20.9.06

El triomf de les medusses

El senyor Moix tenia l'habilitat poètica de relacionar l'estiuenca plaga de meduses amb l'individualisme que caracteritza les societats occidentals. El nexe d'unió és la llefiscosa urticaria que provoquen les meduses. I, aquest és el problema, no només de les meduses. Perquè les meduses provoquen urticaria a tothom qui piquen i els best sellers (fins aquí arriba l'experiment poètic) no. Passem pel tema de la construcció on critica la degradació de les costes cometent el mateix error que al mateix diari i el mateix dia comet el genial Xavier Sala Martín quan escriu; el estupor (de veure els serveis públics finançats amb els nostres impostos congestionats per immigrants) se convierte en justificado resentimiento cuando ven que los immigrantes gozan de esos servicios sin haber cotizado nunca. L'error és que el resentimiento no ha de ser amb els immigrants sinó amb unes institucions incapaces de gestionar aquest problema. No és en absolut justificat ni justificable. Moix mostra un resentiment també injustificable contra els empresaris de la construcció (minoría de catetos megalómanos y glotones) quan si algú és culpable de la degradació del litoral deu ser qui recalifica els terrenys fent-los edificables i no un empresari honrat (si somrius involuntariament recorda que tots som innocents fins que es demostri el contrari i si segueixes somrient demostra-ho o calla). Però arriba al clímax quan tanca el cercle i de la metàfora retorna als seus orígens; a la industria cultural. El afán por obtener al máximo beneficio particular causa estragos en el patrimonio común. Servia per les meduses, els empresaris del totxo i serveix també pels gestors que actúan cegados por la idea del máximo rendimiento inmediato. Añora aquella època donde se primó, con pasión, generosidad y riesgo, la inteligencia, la innovación y la diversidad oblidant segurament l'orígen de l'expressió molta merda en aquelles fantàstiques èpoques on Shakespeare no era assalariat de la industria editorial. El gran triomf de la nostra societat és el triomf de les medusses. Que cadascú pugui decidir, desde la seva gelatinosa i egoista condició, què és allò que valora en el producte de la pèrfida industria. Abans que un pescador amb ànsies mesiàniques i carregat de salabrets ens vulgui mostrar on es troba la platja.
.

19.9.06

I like the Pope

Le problème des musulmans (...) c'est que le paradis promis par le prophète existait déjà ici-bas: il y avait des endroits sur cette terre où des jeunes filles disponibles et lascives dansaient pour plaisir des hommes, où l'on puvait s'enivrer de nectars en écoutant une musique aux accents célestes (...). Ces endroits étaient facilment accessibles, pour y entrer il n'était nullement besoin de remplir les sept devoirs du musulman, ni de s'adonner à la guerre sainte; il suffisait de payer quelques dollars. Il n'était même pas nécessaire de voyager pour prendre conscience de tout cela; il suffisait d'avoir une antene parabolique. Pur lui il n'y avait aucun doute, le système musulman était condamné: le capitalisme serait le plus fort.
.
Michel Houellebecq. Plateforme
.
.

18.9.06

Qüestió de gònades

Sin nada que ocultar. Res a amagar és la idea però la foto la contradiu. Amaguen el que precisament han d'ensenyar. Els collons, la testosterona, la virilitat que, inevitablement, acompanya al mascle, per molt volterià que sigui. La virilitat que, a mode d'incontrolades ejaculacions, trobem al escrits del senyor Arcadi i, sobretot, a les bases que s'expressen lliurement i incontrolada als comentaris que els segueixen. Testosterona que el mateix Arcadi alliberava amb gran criteri llençant un cop de puny contra els feixistes de Maulets que l'agredien i insultaven. Com la que porta al senyor Boadella a demanar que els tancs entrin a Barcelona o a declarar, en l'acte de presentació del Partit de la Ciutadania, que la política catalana es un conglomerado de cursis i capullos con la justa proporción de mangantes en nombre de la patria. O al senyor Tubau a disfressar-se de Rubianes i, renunciant al context (autèntic significador de les polèmiques paraules), afirmar que la nación catalana me suda la polla i que dejen de tocarme los cojones con la puta Catalunya. En definitiva, el que oculten és el que interessa veure. El pes que les gònades del candidat tenen en el projecte polític que defensa.

16.9.06

Colom i Samsa. Els Latin Kings i la legalitat

Els Latin Kings ja són associació cultural. Ho diu l'Avui i em fascina el to de fita de la notícia. Ja. Ja són associació cultural. Denota un determinisme autosatisfactori, un triomf. Un triomf que a l'Avui és triomf de tots els catalans perquè a la resta de l'Estat encara són una banda il·legal. Ja i encara. El català, pioner com ho era Colom. I de la mateixa manera que Amèrica s'habia de descobrir, els Latin Kings habien d'esdevenir legals. Els catalans, pioners com el català Colom, hem arribat abans que la resta de l'Estat a aquest estadi històric positiu on els Latin Kings són legals. I treballaran en la integració d'immigrants. Fa poc es mataven entre ells i ara faràn classes de drets humans, esperit democràtic i català per a principiants. És el poder de la legalitat que Batasuna no ha entès tant bé com els apologetes del seu retorn a la legalitat i els Latin Kings. Però segueix sent més clar el diari gratuït ADN. Si a l'Avui el mèrit era d'una Catalunya capaç de fer legal el que a les espanyes encara no ho és per l'endarreriment històric que la caracteritza de fa segles, l'ADN s'admira de la capacitat metamorfòsica dels Kings i ens acava incitant a la heroica pràctica d'esdevenir súbdits de bé sota protecció del daurat i negre de les corones de 5 puntes. Los Latin Kings se autotransforman en Asociación Cultural para integrar a los inmigrantes. Auto-transforman. Meta-morfosi inversa a la de Samsa. D'escarbat a ciutadà. I ens expliquen el procés. De pandilla a asociación. Del mal al bé per tràmit burocràtic. I la virtuositat del canvi. No es una banda ni tampoco una secta, es una organización. ETA i Al-Qaeda tampoc i també. Però la virtut està en la legalitat i adverteixen; quién actúe violentamente no es un auténtico Latin. Que els falsos Latin Kings tinguin tanta fe en la subvenció pública com els autèntics encara s'ha de demostrar, però aquest desdoblament sota la mateixa corona té més d'esquizofrènic que d'assosiació cultural integradora d'immigrants.
.

14.9.06

Ceci n'est pas Kant

Ceci n'est pas Kant
.
En un exercici de caricaturització crítica del Tractat sobre la Pau Perpètua de Kant, Félix Duque publica un llibret (la mida i la seva importància) anomenat ¿Hacia la paz perpétua o hacia el terrorismo perpétuo?. Llibre víctima dels temps i, més concretament, de la política exterior dels Estats Units. Ho denota el mateix títol on, en comptes de l'antònim guerra (fins fa poc d'ús preferent) s'utilitza el terrorisme. I no són sinònims. I aquest és el problema del llibre; els sinònims per caricatura.
.
Tal (una federació d'Estats lliures) es el bien supremo político: un ideal tan inalcanzable como exigible (pues la federación, según Kant, tiene derecho de emprender guerras contra las naciones no-democráticas... por su bien; ¿les suena?).
.
Félix Duque. ¿Hacia la paz perpétua o hacia el terrorismo perpétuo?
.
Ens sona i molt, però no crec que soni gaire a Kant perquè ell no ho va dir. És Bush, no Kant. Una cosa que sí que va dir Kant és aquesta: Cap Estat ha d’inmiscir-se per la força en la constitució i govern d’un altre. (Secció primera, punt 5). És Kant, no Bush. Però Kant admet limitacions que no hem de passar per alt perquè són, crec, l'orígen de la caricatura. Només deixaria de ser vàlida aquesta norma quan no s'oposa al dret sinó que vol restablir-lo: és a dir, quan un Estat està completament dividit ("ja que és una situació d'anarquia") fins a no ser Estat. És una limitació problemàtica, sens dubte, però que sigui problemàtica no implica, precisament no implica, que Kant es rendís en braços d'en Walker de Texas. Primerament perquè, si som, com crec que hem de ser, fidels a les paraules del filòsof alemany, haurem de recordar que Kant no parla de la democràcia més que per rebutjar-la en favor d'un govern republicà (Primer article definitiu per a la pau perpètua: La constitució civil de cada Estat ha de ser republicana). Que el govern republicà sigui més proper als Estats democràtics contemporanis que no pas el que Kant anomena democràcia no ha de ser excusa per posar en boca del categoritzador de Königsberg allò que ell no va dir i que considero, a diferència de Duque, no va voler dir. I després vé el su del por su bien. Aquest su que a la frase només pot fer referència als Estats i que podria relacionar-se amb certa facilitat amb la intervenció a l'Irak (feta pel bé de les institucions de l'Estat) i que Kant rebutja en la seva pròpia concepció d'Estat. Cap Estat existent per ell mateix (petit o gran, tant se val) no ha de poder ser adquirit per un altre Estat per herència, intercanvi, compra o donació. Un Estat és una "societat d'homes". L'Estat no és sinònim d'un territori o d'unes institucions sinó dels seus ciutadans i per això sembla difícil posar en boca de Herr Immanuel el principi anteriorment esmentat. És un gran encert de Félix Duque el destacar la complexitat i contradiccions que amaga un text com el de La Pau Perpètua d'un Kant considerat paradigma, i sovint a la lleugera, de cosmopolitisme i pacifisme. Complexitat i contradiccions de Kant i no de la seva caricatura, no de Bush.
.

12.9.06

50%

L'article promet i això és mèrit indiscutible de la periodista. ¿Quiere que su hijo aprenda a no ser sexista? ha decidit titular-lo. Com tot bon publicista ha sabut triar el rètol més impactant per fer sorgir l'interès del passejant -pel diari, en aquest cas. Crear un problema per vendre'n la solució és la forma bàsica. El títol implica que el seu fill (si en té o pensa tenir-ne) és (o serà) sexista. Només aprenem allò que no sabem. Som (perquè jo sóc fill i no pare) sexistes i ho hem d'assumir però sense estar tristos perquè aquesta periodista ens pot curar. Una introducció èpica inspirada en la retòrica marxista de la lluita de classes per no fer decaure la il·lusió i altre cop l'impacte de la negreta que LV domina com cap altre. ¿Igualdad en los libros de texto? Aquest és un punt important però no se'n parla. Es parla, en canvi, d'una cosa que em sorprèn enormement. El simple hecho de estudiar el cuerpo humano teniendo en cuenta tanto el femenino como el masculino implica ya un enorme esfuerzo. Es veu que la cosa va de debò perquè, després de lamentar que, per culpa del sexisme i per avançar per camins que no són els millors, ara els homes se sotmetin a cirurgia estètica, demanen diners a l'administració. Voluntariedad y mil euros. Mil euros en tres anys. És poc. Segur que és poc perquè mil euros en tres anys són poc per gairebé tot. Però la qüestió és; perquè els necessiten? El doble de centros aún son pocos. Aquest any el nombre de centres bons i no sexistes (valgui la redundància) seràn el doble que l'any passat, però (com en tota croada dels bons) es necessita més gent. Prioridad sin asignatura. Aquest és, amb perdó per la grolleria masclista i sexista i més istes que ara no venen al cas, orgàsmic. Es tracta, com tota l'estona, de no discriminar per raons de sexe i per això, atenció que ja vé, los centros sensibilizados (els que cobren mil euros en 3 anys) imparten talleres que potencian la igualdad. En lengua, por ejemplo, desvelan rasgos sexistas del lenguaje (vegetals i vegetales i tot això); en geometria, se aprenden patronaje de vestidos (com Pitàgores i la seva dona); en química se siguen prácticas culinarias (d'aquí que Ferran Adrià sigui cuiner). El patró: química de nens, cuina de nenes; geometria de nens, vestidets de nenes. Contra què lluiten ses senyories? I ara la culminació de l'article: Aprender a negociar en el sexo. Lisístrata. No se profundiza en la diversidad sexual y afectiva de unos y otras, no se explica lo que es la sexualidad femenina. Siempre se habla desde las supuestas necesidades masculinas, como si ellas no fueran protagonistas. M'encanta aquest indeterminat se habla. I aquest siempre! El siempre més perquè ja s'entén que no pot ser veritat. No pot ser siempre i no ho és. Who, when, where. Quins professors a quines escoles? Trobi'ls.
.
Destacats per LV:
"Es necesario un decreto del Parlament para modificar los libros de texto que no tienen en cuenta a la mujeres". D'aquí el premi Card a Toni Soler. Modificar el passat perquè no és com ens agradaria... La historia no és historia d'ocultació de la figura femenina. És història de discriminació. És que no hi són perquè no les deixaven ser-hi, no perquè el Parlament les hagi tret dels llibres.
"En la formación sexual de las escuelas no se recuerda que la mujer puede decir que no". Surten totes fetes unes putes (abordar la negociación en la sexualidad). No és per frivolitzar un article tant serios, però algú agrairia que les dones diguéssin que sí de tant en tant.
.
Paritat? Com la igualtat; en orígen, mai en destí.
.

11.9.06

Creu Maragall...

Cree la madre que hubo de ser madre y la soltera célibe, el asesino asesino y la víctima víctima, como cree el gobernante que sus pasos lo llevaron desde el principio a disponer de otras voluntades y se rastrea la infancia del genio cuando se sabe que es genio; el rey se convence de que le tocaba ser rey si reina y de que le tocaba erigirse en mártir de su linaje si no lo logra, y el que llega a anciano acaba por recordarse como un lento proyecto de ancianidad en todo su tiempo: se ve la vida pasada como una maquinación o como un mero indicio, y entonces se la falsea y se la tergiversa.
.
Javier Marías. Mañana en la batalla piensa en mí
.
Hemos llegado al punto que queríamos llegar.
.
Pascual Maragall i Mira

9.9.06

Lingüística rosa

Imma del Moral: Hay que disfrutar del sexo, pero sin llegar a la locura.
Com amb els macarrons, vaja. As anything else, que deia el mestre. Advertència per Nietzsche i l'edonista Onfray.
,
Andrés Bruguera: Mantener éste torso me cuesta mucho trabajo y mucho sexo.
Un dels luxes dels que gaudeix la gent que cobra per existir sembla ser la inversió del principi de causalitat. El tors en funcions de causa o efecte de la relació sexual. El llibre que Hume no va arribar a escriure.
,
,
Eduardo Noriega: Me encanta ser un canalla.
A classe de Filosofia del Llenguatge vaig aprendre un joc. S'agafa una frase com l'anterior i se substitueix un terme per el seu significat. Ex: Me encanta ser un canalla -> Me encanta ser gente baja, ruin. Segona opció; Me encanta ser una persona despreciable y de malos procederes. Afirmacions que només es poden explicar des del coneixement de la bona fama que entre els espanyols té la figura del pícaro. Dioni, Mario Conde i Noriega?
,
Sólo en el seno de la palabra común puede surgir la palabra propia. Gabilondo. Després de Nietzsche, Freud i Marx del francès Foucault; Moral, Bruguera i Noriega.
.

7.9.06

Apple News

Alan Smithee comenta al post anterior: No entenc que de noticiable te aquest incendi. ¿Quants edificis cremen a tot el món en un dia? Només es pot entendre que aquest sigui un fet noticiable si tenim en compte l'existència de notícies que, en honor a Newton i la seva famosa poma, anomenarem les apple news o notícies poma. El valor d'aquestes notícies no es troba en el fet que descriuen (en aquest cas l'incendi de la casa) sinó en la cosmovisió a la que remeten. Les Apple news són, talment com la poma newtoniana, exemples paradigmàtics de la realitat que es pretén realment mostrar. En el cas que ens ocupa és evident que l'incendi d'una casa no és noticiable internacionalment -a no ser que, com no és el cas, aquesta fós per exemple la Casa Blanca-. Però la dona era d'orígen mexicà i la casa dels Estats Units d'Amèrica. Era una familia desestructurada (i suposo que després el TN vespre ho seguia sent), sense referència paterna i sense llum elèctrica. Se suposa que no la podien pagar, però només se suposa perquè només s'insinua. Va ser una de les espelmes que substituïen l'electricitat -reservada als qui la poden pagar- la que va causar el mortal incendi. Talment com la poma remet a la Llei de la Gravitació Universal la notícia vol remetre a la injustícia social amb l'afegit de connotacions racistes al model social dels EUA. Aquí la seva cosmovisió però de totes maneres no és moment de discutir si les empreses elèctriques han de pagar la factura de les mexicanes divorciades. A diferència de la poma newtoniana però, la notícia troba la seva raó de ser en els límits que una reminiscència de la visió estatalista de l'ordre mundial. Assegurar que les pomes cauen als Estats Units sembla una bona manera de defensar que només a Estats Units cauen les pomes.
.

4.9.06

Veïns periodistes. Fets i opinions

TV3 demostrava ahir haver-se sumat a la política informativa de A3 al convertir la opinió dels veïns en notícia. La presentadora del TN Vespre informava sobre un incendi a EUA que, crec recordar, havia provocat la mort d'un nen. En forma de PD ens trasmetia les queixes dels veïns perquè consideraven que els serveis d'emergència havien trigat més de l'habitual. Deixant de banda consideracions sobre la valoració que fan els veïns sobre el que és o no habitual (seria interessant saber, per exemple, si pels serveis d'emergència és gaire habitual visitar la zona i si la han visitat prou vegades i amb prou regularitat per tal que els veïns tinguin clar el temps que habitualment triguen a arribar) el cas és que les opinions dels veïns no són ni sempre rellevants ni noticiables. Malgrat l'èxit que asseguren als informatius de Prats Jr. seria noticiable si efectivament els serveis d'emergència haguéssin trigat més del que és habitual. Però, com poden imaginar, això no ho sabem. Que el diari de Pedro J. Piscinas y disfrazes S.L sigui l'únic en reivindicar el periodisme d'investigació és una clara mostra del desprestigi que té actualment el periodista que s'aixeca de la cadira en hores de feina.
.
"Yo comparto la idea de Hannah Arendt de que no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho." (Alain Finkielkraut, El País, 18 de diciembre del 2005).

2.9.06

Poètica de la Coca-Cola

Hi ha en la frase que recoma viure cada dia com si fós l'últim perquè un dia d'aquests ho serà la mateixa ingenuïtat que en l'imperatiu kantià del legislador universal i que, al seu mateix mode, l'impedeix convertir-se en autèntic regulador de la conducta humana. Un error que deriva d'una inocència casi patètica i que només la poètica del proposit implícit a les dues frases pot ocultar-nos. És la formulació comuna del com si que posa de manifest un cant a l'ilusionisme idealista. Viu cada dia com si fós l'últim i actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa. L'evidència de que amb tota probabilitat aquest no és l'útim dia de la teva vida i que la teva acció no es convertirà efectivament en llei universal hauria de desmontar l'imperi de les dues màximes com el vent fa amb el pentinat d'Anasagasti. Mentia abans. No és només la poètica del propòsit de la frase el que ens oculta la seva escasa validesa. És la poètica de la nostra mateixa existència la culpable de que caminem cecs en l'absurd. Poeticamente habita el humano la tierra - Holderlin. Poètica que desentela l'admiració que desperta l'idealimse del com si que deiem. Poesia vital com etern camí a l'ideal que converteix l'acte de beure una Coca-Cola en un tant cristià posar-se en joc en cada acte. De la mateixa manera que obrir la llauna era en els temps on es cuinava la invasió d'Irak acte propi de rossegador pro-imperialista, engollir la millor de les medecines que l'home ha inventat a la Plaça Roja, davant les restes de Lenin, és un autèntic cant a la llibertat que poc té de bushimana apologia. Amor per tant a un ideal i a la Coca-Cola només en virtud del simbol. Contra la submisió als imperatius ideals, l'evidència que el kantià seguirà, malgrat tot, sense delatar el jueu davant el nazi de torn. Amor al jueu i a la Coca-Cola per sobre (o per sota) de l'ideal que semblen representar. Kantians, per tant, contra la poètica de la Coca-Cola.
.