31.8.06

La mort de Grass

El martiri de Grass resulta tenir antecedents històrics més recents que la crucifixió de Crist en la també escriptora i també alemanya Christa Wolf per la seva col·laboració -breu col·laboració- amb la STASI, el servei secret de la República Democràtica Alemanya. Sense blasmar, el problema de tots dos autors és que van aixecar repetidament la mirada del text que estaven escrivint, de la literatura que ens anaven a oferir, per convertir-se en la veu del seu poble. Blasmant, el problema no és dels dos autors perquè no són ells qui han aixecat la mirada del text per convertir-se en la veu del seu poble. És el seu poble qui, necessitat d'un pare que substituïs l'autoritat perduda d'una generació partícep del terror, va aixecar la vista de la literatura per convertir Grass en la veu del seu poble. I passa el que passa quan el nen es fa gran; que nen i pare deixen de parlar per la mateixa veu i cadascú té la seva. Siempre que se habla de la muerte del arte o del fin de la novela se producen malentendidos estupendos. Ni los vendedores de pinceles ni los libreros van a morirse de hambre. Lo que ha cambiado no es el arte o la novela en sí, sino el aficionado al arte y el lector de novelas. Pero claro, si se dice "el lector ha muerto" queda un poco raro. Seria una ingenuïtat negar la responsabilitat de Grass en les seves funcions de portaveu, una ingenuïtat tant gran com la de apel·lar a la joventut per exculpar-lo de la seva vinculació a les SS. Una ingenuïtat tant gran com la que és demanar a la literatura una desvinculació de l'entorn i fins i tot del seu propi autor. Com posar i treure nobels segons l'adolescència dels candidats. L'autoritat de Grass no la va donar el Nobel sinó la opinió pública alemanya que va veure en ell qui volia veure, qui necessitava veure i li poden treure de la mateixa manera que li van donar. És també ocupació de la opinió pública i no del jurat dels Nobel la redacció d'esqueles de literats. I amb la de Grass ens hi hem de posar seriosos.
.

30.8.06

"Ma chère guide". Rússia i el ressorgir religiós en el camí a la democràcia


Hubo un pequeño conflicto cuando este año el Papa quiso implantar misiones aquí porque la mayoría, bueno, todos, lo podemos decir así, somos ortodoxos.
.
És sabut que la ortodoxia suporta malament la crítica. Sigui la ortodoxia nacionalista de Putin o la cristiana. A Rússia les minories no existeixen. Ho podem dir així.
.
Vladimir Santo obligó a todos a abrazar el cristianismo.
.
És important saber que malgrat Vladimir sigui el nom, Santo no és el cognom. Va obligar a tots i va esdevenir Sant.
.
Lapsus lingüe?
.
Los que trabajan en trabajos forzados... no, en trabajos forzados no, que requieren fuerza. Los que trabajan en trabajos que requieren fuerza, són inmigrantes.
.
Los viejos creientes fueron castigados en el s.XVII. Hubo muchas ejecuciones porque fueron castigados.
.
La subtil diferència que existeix a Rússia entre el txetxè i el nen. Al nen se'l castiga i al txetxè també.
.

29.8.06

L'esperança de l'aligot


.
Abans de posar noves imatges de nous inmigrants la presentadora avisa: Lo repetitivo de las imágenes no disminuye su impacto. Amb les urpes clavades a la cadira resa per ser capaç de vendre un present com a mínim tant tràgic com el passat. Vistes les tràgiques imatges dels famèlics subsaharians passa a la conseqüent disputa política però oblida repetir la frase. La repetició converteix l'informatiu en espectacle hollywoodiense. L'espectador es pregunta si la dona morta és la mateixa d'ahir. Les declaracions de la veïna són les mateixes i fins i tot el seu xandall dels diumenges sembla el mateix que ahir. Sembla la mateixa veïna i sembla la mateixa morta que ahir. I el negret amb la manta a les espatlles també sembla el mateix d'ahir. I la voluntaria que li dóna un entrepà. La roba tota és igual que ahir i ja costa distingir qui les vesteix. I a la carretera, quan veu un home estirat com s'estiren els morts per atropellament abans que el director cridi acció, l'espectador dubta si és mort. Ni tansols sabria dir si és un home o un maniquí. O si és el mateix que ahir deia el diari i ningú ha recordat anar-lo a recollir.
.

21.8.06

Monsieur i l'embolic amb la senyora

LV entrevistava monsieur Mas i tornava a utilitzar la negreta amb gran encert. Montilla es responsable de lo que ha pasado en Catalunya estos tres años. Mas, home intel·ligent com és, evita fer explícit un tot que se sobreentén. Montilla es responsable de todo lo que ha pasado en Catalunya estos tres años. Home intel·ligent perquè el que se sobreentén és que Montilla es responsable de todo lo malo que ha pasado en Catalunya estos tres años. Recordar la Champions fa evident la importància del matís. Fa molt bé Mas d'amagar el que vol dir. Que estúpid semblaria si hagués dit el que va dir! Si soy president, mantendré abierto el debate identitario. Crec sentir els crits de terror dels meus compatriotes però no n'estic del tot segur. Crec sentir que criden més no, siusplau!. Com deia Arcadi Espada en referència al contrincant Montilla; Soy, soy soy y lo único que hago es ser. ¡Trabaja, coño! Del que no dubto és de l'alegria dels socialistes catalans al llegir l'amenaça del convergent. Presentar una campanya d'identitat contra la política social que pretén vendre Montilla és una cagada d'elefanta africana. Però tornem-hi, Mas és intel·ligent i si que parla de treballar coño. Ho fa en referència al caos del Prat; ¿Qué hubiera hecho usted si hubiera estado al frente de la Generalitat? Habría llevado a los Mossos d'Esquadra al lado del aeropuerto ¿Cómo? Al lado del aeropuerto, en la puerta de entrada. ¡Y que dijeran que no debían entrar! Pero los Mossos hubieran estado allí. I el periodista interromp la fotosíntesi. Eso no hubiera acabado con la ocupación de pista ¿no? No lo sé (i bla, bla, bla). Altre cop fa bé de dissimular el seu talent i callar per no dir massa. Sí que ho sap, però sembla decidit a deixar que siguin els socialistes els únics que parlin de política. Sembla que prefereix reservar-se l'ús de la bandera quan parlant de la data de caducitat de l'Estatut avisa; no podemos volver a cometer los errores que se han cometido como país. És l'estúpida mania de responsabilitzar la tribu de que les pòcimes del xamán fracassin. No és el país qui s'ha equivocat, són vostès. L'error com a país potser va ser constituir un Parlament com el que tenim i segurament el de no tenir prou por d'allò que diuen que cada país té els polítics que mereix però el que facin els polítics continua sent responsabilitat seva. I mentre segueix embolicat amb "La Senyera", aquella que oneja a l'únic pal de paller de Catalunya (CiU es la casa común del catalanismo; en esto asumimos el liderazgo), respòn sobre el tema del vot dels inmigrants. Impulsaremos una ley en el Parlament, el "Contracte amb Catalunya". Per si no fós prou esfereïdora la convergència amb Rosseau, el presidenciable hi afegeix; En esta materia seria bueno que nadie hiciera experimentos que puedan desembocar en situaciones innecesariamente conflictivas. Com bé deveu saber, estimats nens, el millor per evitar conflictes innecessaris és que els demés callin. Veient que Mas s'ha reservat l'exclusiva en l'ús de "La Senyera" és fàcil imaginar que el "Contracte amb Catalunya" pugui tenir certes semblances amb l'acta de miltància a Convergència. No estaria malament que Mas deixés d'embolicar-se amb la senyora Senyera i comencés a fer política (campanya, volia dir) que, de fet, és pel que cobra. I que amb aquests competidors per la trona tampoc és tant difícil collons!
.

20.8.06

Yo no soy bonita, ni lo quiero ser...

"al subir a la barca me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero
- yo no soy bonita ni lo quiero ser"
.
Amb voluntat de confirmar el que inequívocament indica l'accent de la clientela el cambrer formula la obligatoria qüestió sobre l'orígen en un bar de frontera. Respòn amb el seu característic accent andalús una dona en funcions d'àvia. Somos catalanas. Davant l'enèrgica reacció de la sorruda néta negant aquest extrem una segona dona, exercint de mediadora intergeneracional, confirma la notícia. No quiere ser catalana. Reprèn la paraula l'andalusa en funcions de mare i avia per confirmar el que ja sabem per dues fonts. Dice que no quiere ser catalana, pero yo ya se lo digo, que se fastidie porqué ha nacido allí. El cambrer lamenta la mala predisposició de l'andalusa de tercera generació per fer campanya a favor del seu campatriota Montilla. Perquè és per ella. Podem fer-ne broma i bla bla, bla bla bla, però el que es vol dir és clar; és l'hora dels catalans, dels ciutadans. I el mateix cambrer que es pregunta què se n'ha fet de les pasteres i d'on han sortit aquests cayucos observa encuriosit la reacció dels seus compatriotes preguntant-se quina era la política que s'ha fet fins ara. I malgrat el cambrer no cregui en la vinculació de Montilla amb l'eslògan no pot ofegar un ah! però això era possible?!
.

16.8.06

Supersize their pockets

La simplicitat argumental del film és fascinant. Un paio amb l'autoestima d'una rata de laboratori limita la seva alimentació d'un més a la ingesta d'hamburgueses de McDonald's. Per demostrar que qualsevol coincidència entre fast-food i alimentació és casual. Veient la pel·lícula recordo unes declaracions de Valentí Fuster sobre la conveniència de promoure noves lleis i estratègies amb la finalitat de millorar la salud i preveure riscs cardiovasculars i el comentari del representant de la llibertat a la terra; CREO QUE PODRÍA DECIRSE sin temor a equivocarse que el cardiólogo Valentí Fuster tiene alma de totalitario. Creo, sin temor a equivocarse. Fantàstic perquè si dius creo ja admets cert risc d'error. I el risc és obvi quan hi ha una equiparació dificilment acceptable entre el paternalisme a la rousseauniana del senyor Fuster i el totalitarisme de Hitler. No està mai de més recordar que només hi ha pares dominants allà on els fills no aixequen la veu. Més enllà de l'advocat incapaç de trobar una motivació noble en la seva lluita contra McDonald's i l'entranyable moment on la novia vegana del rossegador explica els problemes sexuals que tenen per culpa de la multinacional hi ha dos moments que trenquen amb la dinàmica de reallity del film. Els joves dinant a l'escola i la àrdua recerca de la informació nutricional als establiments de la gran M són la demostració que sense educació als menors i informació als adults el liberalisme no és més que expansionisme publicitari de l'infantilisme. Cal reconeixer que no podent lluitar contra l'imparable creixement de l'infantilisme els EUA, país sovint qualificat d'hipòcrita i sovint amb raó, tenen la honradesa de mantenir la majoria d'edat legal als 21. La llàstima és que la independència de pensament, criteri que hauria de ser fonamental en l'establiment de majoria d'edat, no varia gaire dels 18 als 21 anys i per les empreses d'alcohol és una autèntica putada. Gómez Pin acostuma a dir que la ibarresca política de l'ordinador per alumne és en realitat posar el sistema educatiu al servei de les empreses informàtiques. Hi ha dies que crec entendre que vol dir. Són aquells dies on la retòrica de la llibertat, aquella que hauria de ser sinònim de lluita contra paternalismes i totalitarismes, es presenta com a empar de l'infantilisme i genuflexió davant els interessos empresarials.
.

15.8.06

Protege moi

C'est le malaise du moment
L'épidémie qui s'étend
La fête est finie on descend
Les pensées qui glacent la raison
.
.
.
Vive l'indifference!
.
Porque no hay convicción que no nos haga esclavos y es sano descreer de uno mismo. Nuestras viejas seguridades nos momifican, son ellas las que nos matan.
.
Como dice Gil Bera, la televisión y el clero no existen para satisfacer la necesidad de dirigir a las gentes, sino para satisfacer la necesidad de ser dirigidos que tanto aprieta a los individuos del llamado primer mundo.
.
Félix de Azúa. Esplendor y nada



powered by ODEO

14.8.06

14-J, "Francisco y Catalina"

Segueix la recerca de l'heroi. La mateixa setmana que Oliver Stone estrena als EUA la pel·lícula World Trade Center, dedicada als herois de l'11-S, LV té la bondat de recordar-nos que no tots els herois venen de més enllà de l'Atlàntic. Uns humils pescadors troben una pastera a la deriva amb 51 persones a bord i, aquí l'heroïcitat, els socorren. La Creu Roja els condecora amb la seva medalla d'or i el Govern de l'Estat amb la medalla al Mèrit Civil. Davant l'entusiasme d'unes institucions que celebren haver trobat per fi el nou ídol, és sorprenentment esclaridora la insistència dels condecorats en la obligatorietat moral de la seva acció. Insisten, ens diu LV, en que sencillamente cumplieron con su deber. Aquesta honradesa que mostren els tripulants del "Francisco y Catalina" contrasta amb l'euforia amb que es tracta la gesta. Van fer el que havien de fer, ens ho recorden constantment i, malgrat tot, no podem deixar d'aplaudir. Però seguim llegint l'homèric relat i, després de constatar que, com nosaltres, els que els coneixen no se sorprenen -en negreta- de la manera com aquests mariners han resolt el conflicte, ens trobem amb la idea de fons, aquella que dóna autèntic sentit ja no només a la crònica sinó a l'acte mateix, l'afirmació de que aquests mariners han resolt un conflicte davant el qual altres haguéssin sortit corrent. La raó de tot és l'indeterminat altres, la necessitat del mal perquè poguem apreciar el bé en tota la seva inmensitat. Cuando uno señala con tanta oblicua y degenerada precisión la razón de todo, la evidencia de que el convencimiento está por encima de la verdad, cuando uno asesina, en fin, es ya perfectamente capaz de no cederle el asiento a una anciana. Aquest crear una alternativa reprobable per convertir l'acte obligatori en heroic i el mariner de Santa Pola en Odisseu camí d'Ítaca. I aleshores la bufetada. Que aquesta no sigui una alternativa imaginaria sinó real. Dit d'una altra manera, que aquests altres no siguin artifici literari del periodista sinó humans de carn i ossos, persones que, com ens diu Arendt a "Culpa organitzada", són bons pares de familia que no enganyen a la seva dona i volen assegurar als seus fills un bon futur. Només l'existència d'aquest altre que, tot i ser tant proper a nosaltres com ho són els mariners que somrients llueixen panxa a la foto, pogués fugir corrent davant 51 inmigrants deshidratats i a la deriva converteix el rescat en heroic i la universalitat de la llei del mar -ajudar a qui ho necessita- en excepcionalitat ètica. Només si creiem en l'hegemonia del canalla l'acte dels mariners seria més digne de consideració que la peripècia dels inmigrants. Peripècia que d'excepcional ha passat a ser imprescindible company de taula. Això sí, en temps d'entreguerres.
.

12.8.06

Gasteròpodes liberals

Viatjant cap al futur amb la meva estimada Renfe sec davant un gasteròpode equipat amb les més últimes de les tecnologies. Es tracta d'un telèfon que ha fagocitat les funcions d'aquelles ràdios dels nostres avis mancades dels sempre excloents auriculars. Un telèfon que fomenta la interelació dels habitants fent-nos gaudir a tots d'una música només tant llefiscosa com la seva propietaria. Compagino la lectura del diari amb una oració de caire més clàssic demanant que una intervenció divina m'estalvií el diàleg amb tant solidaria viatjera i exposar-me a rebre un discurs apologeta de la llibertat. Aquest és un país lliure, així que fote't. Enfrontat amb aquest dilema em trobo amb la fantàstica l'ha dita grossa de la senyora Mora; les víctimes estan completament soles i els que defensen la llibertat també. Gotzone, talment com el gasteròpode que m'acompanya cap a un sempre incert futur (és la Renfe), plenament conscient que la llibertat és el més preuat dels béns de la nostra retòrica, comet l'error de seguir l'exemple de la dreta i reservar-se el monopoli de tant preuat producte. En Cataluña ya sólo el PP defiende la libertad. Parafrasejant Azúa; els gasteròpodes ens estàn lliurant del dubte que encara podría quedar-nos per distingir un liberal d'un imbècil. Pel respecte que em mereix malgrat la discrepància, quedi Gotzone Mora exclosa de la categoria de gasteròpode. Categoria on, en canvi, Sirera, Jiménez Losantos i la meva companya de Renfe s'hi han de trobar com a casa. Molta bava i la llibertat com a closca. Tornant a Azúa; mai ser liberal havia sortit tant barat.
.

11.8.06

Per un sofà grana, Boticcelli

Quan hom demana finançament per desenvolupar un projecte científic, un dels requisits acostuma a ser informar sobre el seu caràcter científic, bàsic o aplicat, una dicotomia que, si se'm permet dir-ho, amaga una certa perversió. La ciència aplicada és aquella que adapta coneixements científics a necessitats concretes de les persones, com per exemple necessitats tècniques o biomèdiques. La ciència bàsica, en canvi, estudia aspectes concrets del funcionament de la natura, sense que vagin específicament dirigits a resoldre necessitats concretes. Dic que aquesta dicotomia amaga una certa perversió perquè, molts cops, els científics tenim la sensació que el que pretén es reduir el finançament de la ciència bàsica en favor de l'aplicada, molt més mediàtica i per tant electoralment més rendible, quan en realitat la ciència aplicada es nodreix, sense cap mena de dubte, dels avenços aconseguits en ciència bàsica. David Bueno i Torrens. En parlava Aristòtil a la seva Metafísica distingint la ciència de la tècnica i ho discutien encara segles més tard Morin i Cyrulnik en uns mal titulats Diàlogos sobre la naturaleza humana. L'especialització, principal motor del desenvolupament tecnològic, té aquesta tendència limitadora, aquesta recerca d'una comoditat intel·lectual que aporta el saber-ho tot sobre el res al preu de no ser conscient, a diferència dels socràtics honrats, de la pròpia ignorancia. Un preu extremadament alt si el que pretenia el procés especificador era facilitar una visió unitaria del món. Les reticències a finançar investigació sobre el que, en un excés classificatori, es coneix com a ciència bàsica és tant com posar la ciència al servei de la tècnica, tant com comprar els quadres de casa segons el color dels sofàs. Dificilment hi encabirem un Dalí de la mateixa manera que dificilment la ciència aplicada aportrà cap Einstein. La ciència decorativa és i pot ser cosa del lliure mercat, de les empreses que busquen beneficis i venen condons de taronja alterant així els gustos de la població femenina i, de passada, obrint nous mercats als valencians. Però quan la ciència és ciència propiament dita, quan parteix d'una voluntat enlluernadora sobre el caos aparent que regna en el cosmos, deixar-la en mans de l'interès pràctic és condemnar-la a la desaparició. Sortosament Darwin no va necessitar mai finançament pels seus estudis perquè dificilment der fater Staat hagués pagat a un jove fracassat universitari un viatge arreu del món a bord del Beagle. I seguiriem venint d'Adam i Eva, el sol seguiria girant al nostre voltant i per un sofà grana Boticelli és prou bo.
.

10.8.06

Parmènides, Heraclit i liberalisme universitari

La interpretación a la que se llega habitualmente se hace contrastar con una interpretación de Parménides según la cual éste habría defendido la unidad e inmovilidad del ente (...) con lo cual resulta que Heráclito habría afirmado que no hay tal "ser" sino sólo el puro devenir. Así se llega una de las tesis fundamentales de la exposición habitual y convencional de la historia de la filosofia griega: que Parménides y Heráclito són dos polos opuestos; que el primero defendió el ser y negó el movimiento; que el segundo afirmó que sólo hay movimiento y no hay "ser", que no hay determinaciones fijas.
.
Felipe Martínez Marzoa. Historia de la filosofía I
.
Interpretació habitual, exposició habitual i convencional. Interpretació i exposició simple, simplista i simplificadora, interpretació errònia. Maleïnt la seva mala memòria l'estudiant de la pública busca els apunts d'una assignatura sobradament superada. Un full amb el significatiu títol Parmènides/Heràclit. Un sol full i la barra, una barra que podría no ser més que un recurs estilistic però que ho diu tot. Parmènides i a l'altra banda Heràclit. Interpretació habitual, exposició convencional; precisament el que no esperava trobar als seus apunts d'universitat. Les sempre esclaridores anotacions marginals dels llibres no serveixen per reparar l'equívoc. Segueixen el mateix patró; Parmènides/Heràclit. Un amic de l'estudiant diu que això dóna la raó al liberalisme. Aquella neteja, aquella excel·lència que garanteix el liberalisme en contra la seguretat funcionarial del model europeu o diversos experiments pseudocomunistes. L'euforia que en principi provoca l'enlluernament liberal, l'aletheia del bon model es veu rebaixada amb la constatació que Martínez Marzoa treballa a la pública. La demostració que el problema no és qui paga sinó qui cobra. I si cal que aquest algú cobri per una feina que no fa o que fa malament. I el problema per qui paga. De si Marzoa i els colegues dignes d'aquesta consideració serien producte a l'abast d'uns pocs o d'uns molts, com crec que ha de ser. No sé si com diu l'amic això dóna la raó al liberalisme econòmic i la seva expansió a l'àmbit universitari, ni tansols si això diu molt poc en favor de la Universitat pública. Diu molt poc, això sí, en favor del funcionari en qüestió.
.

9.8.06

De pomes, pinsans, eurekes i la mort del "camarada" Fidel

La delegació de la URSS al Congrés Internacional de la Història de la Ciència de 1931 a Londres va posar al centre del debat la importància de dos factors fins aleshores menystinguts en la historiografia de la ciència. El primer era el famós materialisme històric que destaca la importància dels mòbils econòmics en l'orígen de la investigació. Newton al servei de l'expansiu imperi Britànic. El segon és un atac frontal a la poma, a l'Eureka i fins i tot als ocellets darwinians. És el de la importància del treball en contraposició al genial Crusoe. Contra la poma de Newton i en favor d'una certa cleptomania del Sir. El fonament empíric de la idea és fàcil de trobar. A l'andana del metro un jove salta agafant-se els peus a l'aire. La seva genialitat queda en entredit quan veiem que pocs metres enrera l'observen quatre imponents tangues. Els ocells de Darwin. Fàcil d'entendre la importància del col·lectiu si sabem que Darwin va portar una molt deficient col·lecció de pinsans del seu famós viatge. I l'eureka de quan va morir Arafat. Em va sorprendre però l'esperança, sempre la traïdora esperança, em va evitar treure el mocador palestí. Però les pomes cauen encara que Newton ni hi jegui sota. I les bombes segueixen caient sobre Israel i Hamàs governa Palestina. I Fidel encara belluga i a Miami s'esgargamellen a eurekes. Caldrà veure fins a quin punt el pseudocomunisme cubà és fruït de la genialitat artística i solitaria del camarada Fidel Crusoe o compta, com Franco i els altres grans científics de la història, amb el suport -o la tranquil·la oposició- de la major part del seu poble.
.

8.8.06

Lord of the war

El negoci de les armes i la seva importància en l'orígen i manteniment de les guerres. Los misiles llegan de Irán, como bien nos recuerda la CNN. Las bombas israelíes vienen de Estados Unidos, como no nos recuerda la CNN. Robert Fisk. Una de las maneras más directas y económicas de conseguir tener las ideas claras consiste en reducir la complejidad del mundo a dos polos opuestos: los malos y los buenos. Este procedimiento garantiza tanto la comodidad ética como la intelectual. Y es que, digan lo que digan los antiplatónicos, necesitamos sentirnos orientados hacia el Bien, ya que sólo la conciencia de nuestra proximidad con respecto a este valor supremo nos proporciona el sentimiento de ser portadores de valor. El traficant secundari de la pel·lícula destaca la seva superioritat moral com s'acostuma a fer. Yo me posiciono crec que és la frase. O alguna cosa semblant. És que l'altre és capaç de vendre armes als dos bàndols del mateix conflicte. Pay me my money down diu un poc puta. Que no tot posicionament, com no tota posició antirevolucionaria, implica una superioritat moral ens ho recorda amb gran honestedat el senyor Oliver. Em sento incapaç de justificar Hezbol·lah i em sento incapaç de justificar Israel. I em sento perplex. Perplex davant l'horror i perplex davant la facilitat amb què els col·legues s'apunten a una causa. Chapeau.
.

7.8.06

Anem a publicitat

La senyora Consuelo Sánchez-Vicente escriu un interessant article just sota una nova exhibició de retòrica del senyor Gabilondo. La frase que l'editor té a bé de destacar de l'article de Sánchez-Vicente dóna una clara mostra de la seva grandiloqüència: La realidad no se cambia con eslóganes ni de hoy para mañana, sino con ideas. Un filòsof amb cert respecte per la càrrega que implica la seva milenaria condició no pot fer més que abaixar el cap en senyal de sotmetiment davant una tan noble veritat. El problema però és que la bona senyora que signa l'article sembla tenir una intenció pedagògica amb la classe política que fa patir. Patir per ella, per la seva aparent inocència al voler mostrar al parlamentari el camí del canvi quan és precisament el canvi el que es combat amb més força al Parlament. És per allò de la casta política catalana que amb tanta estima ens recordava Fedeguico. Els límits lògics que imposa treballar per la COPE i el fet de viure de la propaganda segurament impedeixen veure al locutor rompecoglioni per excel·lència que el problema no és exclusivament català i no és culpa exclusivament dels partits nacionalistes. El parlamentari, sigui com sigui, no sembla gaire predisposat a la promoció de grans canvis que posarien en qüestió ja no la seva cadira -cosa per sí sola prou preocupant- sinó que en la majoria de casos la pròpia subsistència degut a la seva especialització professional en l'àmbit parlamentari. Por su propia naturaleza reduccionista, los eslóganes pertenecen al mundo de la publicidad y de la propaganda, no al buen gobierno. Assentim altre cop forçant la genuflexió. Però té veritbale interès el govern en ser un bon govern? El compromís a que obliga la democràcia amb el poble, el compromís que té el governant i el parlamentari amb el ciutadà pot ser facilment substituït per una bona campanya publicitaria. En la seva concepció cíclica de la història Maquiavel ja presenta la democràcia com l'estadi previ de l'imperi de la demagògia de la mateixa manera que ens ho diu Sánchez-Vicente; La diferencia entre la democracia y su perversión, la demagógia, es que la primera apela a la cabeza de los ciudadanos y la segunda trata de engatusarles o disuadirles, con elogios o amenazas, apelando a sus vísceras. Pero la frontera entre publicidad y política cada vez es más difusa. Obsesionados con ganar las próximas elecciones, los gobernantes están abdicando de la responsabilidad de convencer. Tercera genuflexió i flash-back. De bona gana apelaria ara a la ciutadania. No us deixeu convèncer pels publicistes vestits de polític i nombrosos etcèteres però incapacitat de presentar una alternativa al judici publicitari de cada 4 anys (si Maragall vol i el temps ho permet) només cal esperar que després dels anuncis facin, com a mínim, una d'en Woody.
.

6.8.06

Esglesia i política

Un periodista de LV sorprenentment orgullós de la seva condició de perifèric pregunta al senyor Camino sobre la relació entre política i esglesia, no religió, esglesia. Diu el periodista perifèric que, si acceptem que l'esglesia vol tractar la temàtica de la unitat d'Espanya, també podem acceptar que un Parlament democràtic es plantegi la unitat i la pastoral de l'esglesia. Com a bon cristià el senyor Camino renya el periodista i li diu que la qüestió està mal plantejada. Camino defensa que l'esglesia té la obligació de pronunciar-se sobre els principis sociopolítics que afecten la dignitat i els drets de la persona. Obligació autoimposada, matisaria jo per exculpar la divinitat de segons quines aberracions, però més o menys té raó. L'esglesia té tot el dret a opinar sobre qüestions morals i això, malgrat el senyor Camino en un excés de pudor impropi d'un home com ell ho negui, implica parlar de política. S'haurà de plantejar l'esglesia si la unitat de la pàtria espanyola és una qüestió que s'hagi de discutir desde una constitució de 2000 anys d'antiguitat, però en tot cas tenen el dret ha fer-ho. El mateix dret per fer-ho que jo, esclar. El que no entén el senyor Camino i els moralistes de la sotana és que l'esglesia catòlica ha perdut el seu monopoli moral. En termes polítics; l'esglesia encara pot aptar a la majoria absoluta d'un Parlament de la moral (que déu ens en lliuri) però no seguir ocupant el tro reial. És des d'aquesta visió que Martínez Camino, José Antonio afirma que un Parlamento no es una instancia moral. Es una instancia política para legislar y propiciar, con sus leyes, el bien común. Nada más i nada menos. Algo más sí. Quan Camino assegura això acaba de recordar que les lleis del Parlament han de ser acatades si són justes. Acceptar que les lleis injustes poden no ser acatades, contrariament al que els socràtics defensen, implica el reconeixement que les lleis són, excepte certes excepcions, justes i, per tant, morals. El Parlament és, de fet, una instància moral perquè la seva legislació delimita amb molta més legitimitat que la de l'esglesia, els principis sociopolítics que afecten la dignitat i els drets de les persones. Fa bé el senyor Camino de defensar el dret de l'esglesia a parlar de política i recordar-nos la noblesa d'actes com la objecció de consciència, però crec que es faria un favor molt gran si reconegués el poc valor que les seves opinions extraparlamentàries han de tenir en una societat que es vulgui dir democràtica.
.

5.8.06

Je m'en remet a Sala Martín

El llaminer de la Torre fa una interessant apologia de l'argumentació econòmica. Quan la lluita és contra personatges com Castro, Chávez o l'aprenent de bruixot Morales no sobra mai un recordatori sobre les virtuts del liberalisme econòmic. Je m'en remet a Sala Martín. Utilitzar arguments econòmics per justificar o per explicar decisions o situacions que afecten la societat és molt perillós i fàcil ser acusat ràpidament de feixista, neocon, ultraliberal salvatge o assassí en serie. El problema de l'economicisme és precisament el que Houellebecq anomena l'extension du domain de la lutte, l'aplicació de la lògica competitiva en la que es fonamenta el liberalisme econòmic a espais que no són del seu domini. L'argument econòmic és imprescindible quan es parla d'economia però no té perquè ser-ho, i de fet crec que simplement no hi ha de ser, quan se surt del seu camp. Com que no totes les relacions que s'estableixen entre ésser humans són de caràcter ecònomic el perill de l'economicisme és voler servir de base de tota explicació social. Materialisme històric en deien. En un article criticat per monsieur Sostres -dia 4 d'Agost- la crítica de Graupera a l'economicisme es basa precisament en aquest reduccionisme. És el recordatori que entre la puta i el client no s'estableix la mateixa relació que entre el gourmet i el filet al roquefort. Plateforme. Perquè no sembla que es critiqui aquest tipus d'argumentació en defensa d'una veritat superior i universal, ni per cap consideració ètica ni estètica: és per la pura i simple butxaca, que amb aquestes coses no s'hi juga, es veu. És precisament la inexistència de veritats superiors i universals el que fa criticable l'economicisme i el suposat liberalisme que hi troba suport. Oposar a la llibertat valors superiors i universals com la famosa igualtat dels comunistes és tant absurd com defensar que la llibertat ocupi aquest lloc antigament reservat a la divinitat. Déu ha mort. Que el liberalisme econòmic és el millor sistema és, crec desde la meva condició de no economista, dificilment criticable. No ho és però que l'economicisme pretengui interpretar el món i les relacions humanes només desde l'economia. I, en fi, un liberalisme que es vulgui ètic ha de poder reivindicar com a punt de partida la igualtat d'oportunitats, si no, tot és una paradeta per als primers de la "pole".
.

4.8.06

Pay me my money down

L'oposició fa d'oposició perquè, si no, no cobra. Pascual dixit. El diputat socialista fa de diputat socialista perquè, si no, no cobra. Pascual non dixit. Com tampoc ha dit; la peixetera fa de peixetera perquè, si no, no cobra. Ha fet bé de no dir-ho perquè la diferència és substancial. La peixetera no pot, com fa el polític, fer veure que fa de peixetera perquè, si no, no cobra. Però el conflicte no només és entre l'aparença i la realitat sinó sobre l'afinitat amb la prostituta que poguem trobar en el parlamentari. Falta en Fromm aquest plantejament; ésser, tenir o ser tingut. Ser tingut, situació en la que es troba la prostituta genuflexa i el parlamentari que segueix la política del partit. Perquè, si no, no cobra. És entre la República platònica que deixa el polític sense propietats per evitar que el cobrar sigui l'única motivació per fer de polític i la idealitzada independència dels polítics model Bloomberg, aquells que no esperen de la política cap benefici econòmic, on trobem la massa de les putes. Aquelles que si no, no cobren. Com que delimitar l'espai que hi ha entre l'idealimse polític platònic i la butxaca de l'alcalde de NY és gairebé sinònim de delimitar l'esfera del que de real hi ha en la política (aquella que va de Zaplana a Otegi, per exemple) el problema no és menor. Si ser polític ha de ser, com ser prostituta, un ofici com qualsevol altre, si l'onanisme publicitari del parlamentari ens mostra una preocupació pel d'altra banda existencialment problemàtic bé comú on només hi ha mans esteses i, com deia la cançó, genolls pelats, les disputes entre govern i oposició queden, potser cal recordar-ho, en un pla secundari. El problema és, com a l'equip blanc, estructural i, també com a l'equip blanc, sembla que sense un canvi d'estructura els pegots no són suficients per tapar les goteres. I potser és una expressió més gràfica del que pretenia i seria desitjable.



Powered by Castpost

Bruce Springsteen. Pay me my money down

3.8.06

Contra l'anticulturalisme imperant

.
M'uneixo a la implacable i constant lluita de Bru de Sala contra l'anticulturalisme imperant. Això o allò que deien; si no puedes con tu enemigo únete a él.


.
Gentilesa de Nirveta.
.
Todo lo grande se aparta del mercado y de la fama: apartados de ellos han vivido desde siempre los inventores de nuevos valores.
Huye, amigo mío, a tu soledad: te veo acribillado por moscas venenosas. ¡Huye allí donde sopla un viento áspero, fuerte!
¡Huye a tu soledad! Has vivido demasiado cerca de los pequeños y mezquinos. ¡Huye de su venganza invisible! Contra ti no son otra cosa que venganza.
¡Deja de levantar tu brazo contra ellos! Son innumerables, y no es tu destino el ser espantamoscas.
.
Friedrich Nietzsche. Así habló Zaratustra
.

2.8.06

El "camarada" se'ns fa gran

És molt interessant llegir, 50 anys després, el que Herbert L. Matthews escribia sobre el camarada Fidel. Su programa es vago, pero supone para Cuba una nueva política radical, democrática y, por tanto, anticomunista. Tot un visionari... "El pueblo cubano lo soporta todo menos la opresión" (paraules del camarada). Tiene fuertes convicciones sobre la libertad, la democracia, la justicia social, la necesidad de reimplantar la Constitución, de celebrar elecciones. También son fuertes sus ideas sobre economía, aunque un economista las consideraria débiles. En un moment de l'entrevista el camarada digué: ante todo luchamos por una Cuba democrática y por el fin de la dictadura. Fidel Castro deixa en mal lloc la màxima de Lord Acton; qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Veient com les seves fortes conviccions han anat evolucionant aquests anys es fa curiós veure'l parlar encara de la revolució. Ara que en Castro trobem una dualitat semblant a la d'ERC al govern de la generalitat, que sent govern segueixen sense renunciar a la retòrica revolucionaria, la gran revolució que es pot esperar és (no podent imaginar una dimissió forçada en una dictadura) aquella del líder Tarat i que seria un avançament del hecho biológico. Amb la seva evolució ideològica el camarada ens demostra que deixar de ser revolucionari no sempre és un bon pas.
.

1.8.06

Ni Sòcrates ni Kennedy

Un lector de LV té la bondat de sortir en defensa del pobre Gallardón amb l'heroïcitat afegida de declarar-se contrari a que a la libre y legítima unión de dos personas del mismo sexo se le llame matrimonio. Juan Carlos el lector i Gallardón, brothers in arms, en defensa de l'imperi de la llei perquè, com bé ens recorda l'amic Juan, la obligación de observar las leyes es la base de la convivencia civilizada en cualquier sociedad democrática. Tanto si nos gustan como si no. Per donar certa legitimitat a aquesta genuflexió davant l'imperi de la llei ens recorda l'exemple de Sòcrates que, podent salvar la vida i fugir d'una condemna a mort injusta, va decidir acceptar la llei en la seva imperfecció i morir com un ciutadà exemplar. Morir per culpa d'una llei injusta és una parida per molt que ho fés Sòcrates perquè el que es pretén quan es defensa l'imperi de la llei no és defensar qualsevol llei sinó la llei justa. De fet aquesta és la base sobra la que existeixen i evolucionen els estats; l'acceptació de la llei justa i la reacció en contra i el canvi de la llei injusta. El senyor Foix ens mostra la seva preocupació, compartida des d'aquí, sobre la relació que s'estableix entre el jo i els altres en un sistema democràtic veient com la llibertat individual acostuma a topar amb la d'altres éssers antropomòrfics coneguts amb el nom de conciutadans. Aquesta preocupació que sorgeix arran dels incidents del Prat (incidents?) porta a tota una concepció teòrica de l'estat i la llibertat individual on, com a bon cristià, no oblida fer referència al matrimoni homosexual. Libertad de toda forma de matrimonio, de adopción, libertad de proteger mi empleo, mis horarios, mis derechos adquiridos, libertad de que sea el Estado quien proteja mi debilidad. Crítica que porta implícita la idea, la fatídica idea, del no preguntis què pot fer el país per tu sinó el que tu pots fer pel país.
.

Claro está que la unidad jurídica no es la aspiración que impulsa el movimiento creador del Esatdo. El impulso es más sustantivo que todo derecho, es el propósito de empresas vitales mayores que las posibles a las minúsculas sociedades consanguíneas. En la génesis de todo Estado vemos o entrevemos siempre el perfil de un gran empresario.

José Ortega y Gasset. La rebelión de las masas

La raó de ser de l'Estat és precisament la de protegir la meva debilitat, la d'assegurar-me (al senyor Foix també) unes condicions de vida millors de les que gaudiria si l'Estat no existís. Quan el ciutadà és qui ha de protegir la debilitat de l'Estat i no a la inversa és quan hem de desitjar que mori el mal govern.
.