31.7.06

L'imperi de la mediocritat

És una llàstima que el premi Nobel portuguès hagi decidit sumar-se a la mediocritat imperant. Perquè en aquest món l'únic imperi és el de la mediocritat. Diuen que el mal impera quan els homes bons callen i hi ha qui respòn que el mal simplement impera. És entendridor com només el pessimisme ho pot ser. Però a més és fals. L'únic imperi és el de la misèria, el de l'eslògan partidista, el de la mediocritat intel·lectual fins i tot al servei d'una bona causa. No és el cas de Saramago. Ni tansols es posa al servei d'una bona causa perquè a la guerra, senyors, no hi ha causes bones. La guerra è brutta.

El holocausto continúa

Era mi intención escribir un artículo sobre la situación de Oriente Próximo y enviarlo al periódico que dirige y del que soy atento y persistente lector. Tenía ya el título preparado para encabezar la página cuando me di cuenta de que el tal artículo sería inútil por redundancia, ya que en el título estaba contenido todo lo que quería decir.

Juzgue, señor director, por sí mismo:

"Mientras haya un palestino vivo, el holocausto continúa".

¿Qué le parece? ¿Me permite rogarle la publicación de esta brevísima carta en la sección respectiva? Le quedaría eternamente agradecido.

José Saramago (premio Nobel de Literatura)

El holocausto continúa. Mientras haya un palestino vivo, el holocausto continúa. És un article amb dos títols, amb dos eslògans de massa pes per una carta al director signada per un premi Nobel de literatura. Es aquello de las palabras (el sentido) al servicio de la política y no viceversa. La substitució de la literatura per el diseny de pancarta és una prova més del poder de l'imperi de la mediocritat.
.

30.7.06

Superar la mediocritat

Quan fa alguns anys em van dir que el futur econòmic de Catalunya era el turisme vaig tenir una inmensa decepció. La imatge dels països paràsitaris del turisme mundial era de platges paradisíeques amb una oferta de cocos i sexe a molt bon preu. O enormes tombes d'orígen extraterrestre amb nens despullats i coberts de mosques posant la seva vida al servei del comerç de collarets de dàtil. La globalització del mercats portava a l'especialització de l'economia catalana i això, es veu, que no era dolent. Els països de la meva imatge no estaven afectats per aquesta modernitat sinó que la seva manca d'oferta es devia a la mediocritat dels natius. Era la diferència que havia anat assumint i que marcava una diferència dignificadora entre nostre servei turístic i el seu. Ells només tenen el sol i el sexe a bon preu, nosaltres podiem oferir Pedreres i museus del Barça. La mediocritat que suposa el turisme tèrmic (i que afecta tant l'oferta com la demanda) es veia així compensada per una oferta cultural digna de ser considerada europea i una societat de corbata entre setmana. La qualitat del servei compensava el monopoli solar i dotava de certa dignitat l'eslògan Catalonia is different. Una setmana pot ser suficient per despertar algú del somni dogmàtic i el positivisme més estúpid. Renfe, Iberia i TMB són suficients per convertir Gaudí en constructor de piràmides i els barcelonins en tristos i pollosos venedors de dàtils. La competència en el sector del sol i la platja és dura. El futur no és només col·locar els treballadors de la SEAT en xiringuitos de platja, el futur és la superació del maletes i merda espàdic.
.

28.7.06

Sobre la importància de tenir estómac

.
Luego se sirve "La sociedad de las naciones", una especie de crema inglesa en medio de la cual nadan unas salchichitas negras y bastoncitos de chocolate. Durante la degustación, un "negrito de unos doce años, ubicado debajo de la mesa, hará cosquillas en las piernas y pellizcará las nalgas de las damas". La comida terminará con un "Sólido tratado", especie de torta al nougat multicolor relleno de minúsculas bombas que, al explotar, difundirán un perfume de batalla en la habitación. Después de todo esto, un cocinero se deshará en excusas durante una media hora y pedirá que lo perdonen por haber hecho que se derrumbara en la cocina un postre monumental. Llegará al lugar del famoso edificio destruido un borracho que pedirá beber: "Se le hará elegir", escribe Marinetti, "entre los mejores vinos italianos, en cantidad y en calidad, pero con una condición: que hable, durante dos horas, sobre posibles soluciones al problema del desarme, sobre la revisión de los tratados y la crisis financiera".
.
Michel Onfray. El vientre de los filósofos. Crítica de la razón dietética.
(parlant de Marinetti)
.

27.7.06

Ramoneda non fa oh

En la darrera de les periòdiques fel·lacions que Ramoneda va a ZP al País trobem la proba de la gran farsa sobre la que es fonamenta la secció d'opinió política dels diaris. L'opinador crea el problema, no el comenta. Així com Rahola no es cansa de criticar l'antisionisme europeu i el posicionament de la comunitat internacional en favor del terrorisme islàmic contra l'estat sionista, Ramoneda ens sorprèn (és un dir) dient que la comunitat internacional és siempre deferente con Israel. Malgrat aquesta interpretació de les relacions internacionals (tan simplement estranya com la de doña Pilar) Ramoneda sembla recuperar la seva capacitat de fare oh com els nens quan, al final de la pertinent columna de crítica al PP, afirma, per momentània sorpresa del lector, que la tentación populista de gratificar los oídos de la mayoría de la población espanyola puede conducir a excesos verbales innecesarios en boca de quien tiene responsabilidades políticas, como el secretario general del PSOE. Malgrat haver perdut la seva capacitat de sorpresa característica no només dels bambini qui fanno oh, sinó de la condició de filòsof, Ramoneda no renuncia als recursos estilístics propis de les primeres creacions poètiques i talment com Kant desperten finalment del somni dogmàtic. I sona el despertador d'una bacaina de la que, per excessivament curta, ens aixequem amb mal de cap i certa mala llet. Pero. És realment curiós el pes d'aquest pero primerament perquè és innecessari per entendre el significat de la frase però sobretot perquè canvia radicalment aquest sentit. Pero estos son los riesgos que se corren cuando los conflictos internacionales para regar el jardín interior. De ser una crítica demolidora a l'actitut dels dos grans partits espanyols passa a ser una llicència al bo, al PSOE. És un però que vindria a ser un malgrat tot, és excusable, és comprensible, acceptable, la vita è cosí... En definitiva no és més que un reforçament de la tesi bàsica que guia els articles del director del CCCB; l'actitut del PP serveix sempre per excusar el PSOE. Ramoneda non fa oh i, el que és pitjor, non si vergogna ni un pó. Suposo que és el que passa quan el teu sou depèn de mantenir un clar posicionament polític.


Powered by Castpost

Quando i Bambini fanno oh. Povia

26.7.06

Educar en la demagògia

El senyor Sam Abrams, fent gala d'una exigència que s'ha de qualificar, com a mínim, d'innocent, demana que la Universitat catalana intervingui més en la societat civil, que es mulli. Com a estudiant universitari només puc dissimular en somriure el que hauria de ser una explosió en espasmes provocats per un riure que, per histèric, és poc propi de mi. Demanar que el Barça sigui més que un club té sentit quan ningú dubta que de futbol ja en sabem prou però volem alguna cosa més. Demanar que en el tètric periode sota govern vampir el Barça fos més que un club és demanar el suicidi d'una afició tan digna com és la del F.C.B. Llegint el llibre El vientre de los filósofos de Michel Onfray recordo la millor classe d'una professora que en la seva obra magna recull articles de Rosa Montero i Pilar Rahola en defensa dels drets dels animals. Que les peticions del senyor Abrams no cal que siguin ateses d'inmediat ho demostra aquest canvi de referent. Normal seria que els articulistes, volent defensar amb arguments els legítims drets dels animals, citessin professors d'universitat autors de seriosos estudis sobre el tema. Veient que la cosa va al revés tampoc crec que haguem de fer pública segons quina medicritat. Llegia al llibre; en su afán de preservar esa inclinación natural al vegetarianismo que considera natural en los niños, Rosseau escribe: "Es importante no desnaturalizar ese gusto primitivo y no volver a ver a los niños carnívoros: aunque no fuera por su salud, es por su carácter". La crueldad es producida por la ingestión de carne: "Los grandes malvados se vuelven insensibles al asesinato bebiendo sangre". Sigue, como prueba, una cita de Plutarco en tres páginas donde se compara a quienes comen carne con destrozadores de cadáveres. Més endavant Onfray té la bondat de citar dos vegetarians als qui la historia ha reservat un lloc ilustre; Louis de Saint-Just i Adolf Hitler. Si recordo precisament ara la classe de la meva admirada ascèta universitaria és perquè va ser allà on vaig sentir de primera mà un argument de pes en contra del consum de carn. La carn de vaca té una aportació calòrica inferior a la que s'obtindria consumint directament l'herba que la vaca necessita per creixer, ergo (i juro que no m'invento el procés argumentatiu) menjant carn condemnem als africans -culturalment avesats a la ingesta massiva de vegetals dels que es veuen privats pel pèrfid complot carnívor que governa el món- a morir de gana. La conferència va acabar amb aplaudiments gairebé tan entusiastes com els que avui he sentit adreçats a un home que defensa l'energia solar per evitar que Bush mati als irakians per obtenir petroli. Davant nens de 4 anys. Abans de repartir les pizzes cuinades amb forns solars. No sé si és casual que les pizzes fossin de 4 formatges, sense contingut càrnic de cap tipus, però el que no és casual és que la demagògia sigui usada en el procés educatiu. Quan algú es veu incapacitat per defensar els seus posicionaments amb arguments la demagògia és l'únic camí.
.

25.7.06

Aposta segura

A la ja citada crònica Una semana en la vida y la muerte de Beirut, Robert Fisk explica que en una trucada se l'acusa d'antisemita. Fisk comet l'error de respondre que si es continua acusant d'antisemita a gent decent s'acabarà fent de l'antisemitisme una opció respectable. Arran de les declaracions, que no per repetitives van ser menys repugnants, d'Esperanza Aguirre on afirmava que als militants del PP a Catalunya se'ls tracta com a jueus a l'Alemanya nazi, l'associació Amical de Mauthausen i altres camps va escriure una carta a la premsa barcelonina on, més enllà de la crítica que lògicament comparteixo, crec que es cau en el mateix error de Fisk. L'antisemitisme és, en les consciències sanes (que no sanes consciències) occidentals l'encarnació del mal absolut. Si hi ha encara la possibilitat de la infantil innocència d'imaginar un Llucifer antropomòrfic Hitler té tots els números d'ocupar la bacant als fogons de la humanitat. L'apel·lació al nazisme és una aposta segura perquè, si l'horror de la shoá és impossible de rebaixar, l'equiparació d'una opció política democràtica amb el nazisme desplaça, malgrat l'evident absurd que aquesta suposi, la legitimitat fora de l'esfera ètica apropant ja no el nazisme a aquest àmbit legítim sinó treient-la a aquells a qui correspon de dret. Equiparar els catalans amb els nazis no fa, ni en aquelles persones coneixedores del pacifisme i la tendència a l'escagarrinament dels catalans, el nazisme més presentable sinó més impresentable als catalans. El nazisme trenca la lògica partidista del y tú más perquè més enllà del nazisme no hi ha res. Així no es fa estrany veure com aquells que utilitzen el nazisme com a fonament d'una hipotètica argumentació crítica troben una comoditat ètica al parlar del feixisme espanyol que els porta a presentar el règim totalitari com a lenta transició cap a l'autenticament legítima democràcia. La substitució de l'estrella de David a la bandera d'Israel porta, més enllà de l'atemptat que això suposa a la dignitat del poble jueu i de la humanitat en general no porta, a conseqüència d'aquesta seguretat que garanteix el nazisme, a la simpatia amb la shoá sinó amb el terrorisme islàmic i una causa nacional palestina oblidant que el seu objectiu no és la construcció d'un Estat sinó la destrucció d'Israel. Que l'apel·lació al nazisme representi una aposta segura en el despropòsit fa més difícil esperar la seva desaparició de l'argumentari polític i més encara veient, com veiem aquests dies amb autèntic estupor, com personatges desvinculats del partidisme de naturalesa imbecilitzadora són capaços de crear una important font d'ingressos en base al seu irracional i acrític posicionament.
.

24.7.06

El fanatisme i els seus danys col·laterals

LV gloriosa publica la traducció d'una crònica de Robert Fisk titulada Una semana en la vida y la muerte de Beirut. Fisk reprodueix les paraules del cònsul general d'Israel a NY a la BBC; Israel está "haciendo un favor a los libaneses" al bombardear a Hezbollah, e insiste en que "la mayoría de los libaneses agradece" lo que están haciendo. És la evidència de com el paternalisme és, quan no l'orígen, aliment de gran contingut calòric del fanatisme. Et mato per el teu bé. I el fanàtic es queda igual, satisfet en el perpetu exercici de l'onanisme moral. És la evidència que ens trobem davant un xoc de fanàtics. El fanático es una criatura de lo más generosa. El fanático es un gran altruista. A menudo está más interesado en los demás que en sí mismo. Quiere salvar tu alma, redimirte. Liberarte del pecado, del error, de fumar. (...) Bin Laden nos ama esencialmente. El 11 de septiembre fue un acto de amor. Lo hizo por nuestro bien, quiere cambiarnos, quiere redimirnos. De fanàtics és alliberar els libanesos d'Hezbollah malgrat la inevitable anècdota dels morts inocents (danys col·laterals en termes de Mario Satz) superi la anecdòtica mort dels culpables. Si els danys col·laterals superen els danys voluntariament provocats potser s'hauria de començar a pensar si el terme col·lateral (o el genial eufemisme de la inevitable anècdota dels morts inocents) no s'hauria d'aplicar als membres d'Hezbollah en comptes de a la població civil libanesa.
.

23.7.06

Boged Shafel

(...) lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Amb aquestes paraula el senyor Vila feia públic el seu odi per Empar Moliner. Quan va sorgir la polèmica vaig fer aquest comentari al blog de l'estrany: El problema d'aquests crítics és que es prenen massa seriosament la seva propia literatura. Dir que Moliner no es posa al servei de la tribu és un elogi, no un insult, i potser s'haurien de demanar si literatura només és el que fan ells o s'admeten literautures sense "generositat moral". Aquestes crítiques tan salvatges són patètiques per artificials, perquè només un malalt pot odiar una manera d'escriure com si els llibres l'haguéssin deixat orfe. No és però l'únic problema. El principal problema és l'exigència de servei a la tribu. És una frase que, més enllà de la pudor a biscera que desprèn, posa de manifest que hi ha afirmacions que diuen més de l'autor que del destinatari. Aquesta frase diu molt més de la literatura de Vila que de la de Moliner. Diu que Vila es posa al servei de la tribu, com a l'alemanya nazi s'hi posaven els soldats. Diu també que Vila és d'aquelles persones que, com el mort de gana, creuen que la seva obra és qualitativament superior a la de la resta d'ignorants mortals i demostra, també, la por que té el senyor Vila als que fan trontollar els fonaments ens els que aquesta estúpida creença es basa. No sé si Moliner ho fa, però fomentar la confusió és alguna cosa que no només no ha de ser rebutjada sinó que ha de ser exigible a qualsevol persona. És aquest cert relativisme el que ens fa fugir del fonamentalisme esquizofrènic de Vila i molts d'altres. Aquesta exigència de servei a la tribu de l'ilustre piròman és la que porta a la nostrada qualificació de botifler que, com deiem, explica més del adjectivador, posant de manifest el seu fanatisme nacionalista, que no pas de l'objecte adjectivat. Passa el mateix amb l'ús del terme nazi que acostuma a ser més semblant a una confessió que a una acusació. Tots aquells que es manifesten portant banderes d'Israel on la creu de David prèn forma d'esbàstica diuen molt més sobre ells mateixos que sobre la política de l'Estat hebreu, tots aquells que equiparen els crítics amb la política d'Israel amb els nazis diuen també molt sobre la seva misèria intel·lectual i evidencien el seu fanatisme. De la mateixa manera que quan al nen protagonista del llibre Una pantera en el sótano se'l qualifica de Boged Shafel (vil traïdor) quan descobreix que l'anatomía de l'ocupant anglès i la del diable són sensiblement diferents, aquests són dies on sentir-se dir traïdor, botifler o fins i tot nazi ha de ser considerat, sense cap mena de dubte, un elogi.
.

21.7.06

Nel mezzo del camin di la nostra vita...

Nota prèvia: a partir d'avui, dia 22 de Juliol de 2006, l'autor d'aquest blog es reserva el dret qualificar d'imbècil qualsevol persona que necessiti apel·lar a la genètica per defensar els seus posicionaments polítics.
.
Rahola havia de parlar. Si la cosa va de reproducció preguntem a la senyora Veiga, quan la mateixa substància és usada sense finalitats reproductives preguntem al senyor Conrad Son i quan la pornografia és protagonitzada per jueus tenim la senyora Rahola. Al programa del gasteròpode Casas la iluminada Rahola va reconèixer que Israel, les putes i l'Independentisme més idiota no han estat les seves úniques revelacions divines. Ja de petita estava convençuda d'haver vist la Verge. Això ha de marcar per força. La situació actual és terrible ("una autèntica merda", dit en expressió bushiana), és dolorosa i és un dels camins dolents dels molts camins dolents que podia seguir Israel. Tanmateix, i la pregunta no és menor: tenia Israel algun camí bo per seguir? És cert, la pregunta no és menor. I acceptem que quan plouen bombes no hi ha camí bo, però hi ha camins millors i pitjors. Nel mezzo del camin, di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura, che la diritta via era smarrita. Israel no només s'ha limitat a acceptar l'inevitable mal camí sinó que n'ha triat un dels més dolents. A no ser, i ja m'imagino que no és així, que la vida d'un soldat israelià valgui el mateix que la de tota la població civil de Beirut. És divertida la tàctica que fa servir Rahola per defensar Israel, hi ha una igualació d'Israel amb la llibertat, amb la lluita contra la barbàrie i la irracionalitat i, com que la llibertat i la lluita contra la barbàrie valen la pena, es defensa Israel fins i tot davant la evidència que aquesta és una falsa igualació. Però no és el millor que té, com tampoc ho és la invocació de Hitler sempre que no hi ha genuflexió davant la política israeliana. El millor és, altre cop, l'ús de la genètica al servei de la misèria argumentativa. Som genèticament antisemites. Em remeto a la nota prèvia. S'estalvia una feinada la senyora Rahola pressuposant que la gent que no li dona la raó ho fa per un impediment de pès com és la genètica. També, i ja que el nazisme segueix sent el gran legitimador de la política israeliana, la shoá va ser molt més fàcil de vendre un cop acceptada la inferioritat genètica dels jueus. Qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Em remeto a la nota prèvia. I tu, estiamada Rahola, gurú de la investigació genètica i les noves vies que obre en l'expansió del liberalisme, què n'has fet dels gens antisemites que com a europea i madame d'esquerres et pertoquen? Els teus coneixements d'ingenyeria genètica serien molt útils per guarir enfermetats tan greus com l'antisemitisme o, fins i tot, l'alzheimer. No només contra Israel es viu millor, es viu millor sempre que hagis triat, que t'hagis posicionat i defensis el posicionament, per molt absurd que pugui resultar, com si la teva existència hi estigués en joc. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern. És precisament a l'entrada de l'infern on trobem la citada frase de Dante. En el meu infern Maruja Torres, Rahola (i Rosa Montero!) segueixen publicant articles als diaris per tota l'eternitat.
.

19.7.06

El vals de Bono

¿Dónde estaba Dios en el 36? ¿Dónde estaba en los dos bandos de la guerra civil? Bono, metafísic per afició i jubilat de la política per sort de tots, es planteja les grans qüestions de la humanitat. Però com sempre passa amb els creients, siguin de la secta que siguin, les preguntes es plantegen al subjecte equivocat. Com el Papa a Auschwitz, Bono pregunta a Déu quan faria millor de preguntar al seu pare, legitimat per parlar de divinitats i de guerres en la seva condició de falangista. Aquestes fantàstiques dots de metafísic escolàstic van sorgir en una conferència on Bono va voler demostrar com ser amb orgull i sense complexes espanyol, socialista i cristià. Sens dubte són exemples molt ben triats per parlar d'orgull, de l'estupidesa de l'orgull. Coneixent la nacionalitat de Bono potser ha de sorprendre que Don Alonso no sigui motiu d'orgull, sobretot veient com algú se sent orgullós de coses que no ha fet ell. Nacionalisme ranci i que espanta quan és perifèric és parlar d'orgull espanyol. L'orgull del socialista em recorda, més enllà de les xeques, la cançó d'SKA-P, El vals del obrero, que de Diagonal en amunt tots han ballat i cantat. Orgulloso de estar entre el proletariado, es difícil llegar a fin de mes... tu enemigo es el patrón. I què dir de l'orgull cristià? Perquè si una cosa és incompatible amb el cristianisme ha de ser precisament l'orgull. Però el principal problema és que el socialisme casa molt malament amb gairebé tot (qualsevol coincidència entre el socialisme i la dignitat és pura casualitat) però sobretot amb realitats tan alienants com el nacionalisme i la religió. Però com que sempre m'ha semblat més admirable aquell que, com el capellà de poble, és capaç d'aprofitar-se de les limitacions intel·lectuals dels seus fidels, l'únic que podem fer és celebrar que el senyor Bono es dediqui ara a putejar els seus familiars i ens hagi deixat en pau.
.

18.7.06

La llengua d'Einstein

¿Qué nos hace buena o mala gente?
Los genes. En la literatura si el personaje no cambia, si no aprende de la vida, no hay personaje. Pero conozco a mucha mala gente y no ha cambiado, muy pocos mejoran.
.
La Contra de LV. Entrevista a William C. Gordon
.
És difícil que en una resposta tan curta es pugui negar i afirmar la mateixa cosa a la vegada. L'absolutisme del determinisme genètic i l'exemplificació dels seus límits. Muy pocos mejoran, ergo "algunos mejoran". I m'atreviria a dir que no tots milloren a causa de mutacions genètiques. Em deia la meva tieta que els rumanesos són lladres per determinació genètica demostrant que l'ampliació de l'esfera pública de la ciència de la que parla Habermas no implica un progrés. El gen substitueix el fatídic determinisme diví en les consciències dels nouvinguts al camp de la ciència.
Curiosa també la oposició que fa l'autor entre literatura i realitat. En literatura si el personaje no aprende de la vida, no cambia, no hay personaje. Al món dels mortals el personatge és precisament aquell que no canvia, que no aprèn de la vida. El meu tiet es pesa un cop l'any amb les mateixes botes, la mateixa samarreta, els mateixos texans i els mateixos kilos que quan tenia 17 anys. Crec que es pot fer literatura amb personatges així.
.

17.7.06

Un poc puta

El reducido margen de votos en que los partidos mayoritarios superan a los que les siguen deriva de esa oferta electoral casi común, de ese perfil compartido sin radicalismos ni rupturas que hace muy difícil la adscripción del elector a una propuesta político-ideológica concreta y acrece, en cuanto al contenido, la imprevisibilidad del comportamiento electoral. José Vidal-Beneyto a El País de dissabte. Algú (lamento la poca concreció del terme) comparava fa poc (lamento altre cop) els fenòmens electorals de Mèxic, Itàlia i Alemanya -on s'han produït darrerament empats entre les grans alternatives polítiques- amb el mundial de futbol, el menys golejador dels últims temps. El coneixement de l'adversari i la bona preparació estratègica (terme de connotacions bèliques molt apropiades per els casos que ens ocupen) serien claus per apropar fins gairebé l'empat les diferents opcions presentades a les eleccions. Juan M. Hernández Puértolas contradiu avui a LV a l'esmentat Vidal-Beneyto afirmant que cada vez son más frecuentes los electorados alejados del centro y muy divididos. En un exercici de costura poc propi de qui això escriu considero que el fet que hi hagi realment una radicalització de l'electorat no vol dir que, de fet, les alternatives presentades siguin realment oposades. Si alguna cosa hem d'agraïr al tripartit és que ens hagi fet veure com l'alternativa real no és la de fer una política diferent sinó fer-la bé o malament. En un llenguatge més agradable; el pernil que venen sota el nom del país no és una alternativa al 5-J, és simplement pitjor, més dolent. En uns moments on el poder dels Estats es veu limitat davant la potència de les empreses, per satisfacció d'alguns, radicalitzar en aparença les pròpies postures és l'única via que tenen els partits d'assolir el poder. Voluntat que, malgrat pugui ser presentada amb diferents acompanyaments, constitueix el nucli central de les aspiracions del zóon politikón, lamentablement convertit en una professió. Amb el desprestigi que això inevitablement suposa. Radicalitat la dels polítics semblant a aquella que exemplifica el que te pego con el bolso de les Ramonas de cançons preadolescents. Missenyora i tan puta.
....
Títol i darrera frase de Valentí Puig (Del poemari Nit de Déu, que sortirà a la venda per Nadal) - engruna del dia 12 de Juliol chez Sostres.
.

16.7.06

Funeral sense data

Cuando nació la generación a la que pertenezco, encontró al mundo desprovisto de apoyos para quien tuviera cerebro, y al mismo tiempo corazón. El trabajo destructivo de las generaciones anteriores había hecho que el mundo para el que nacimos no tuviese seguridad en el orden religioso, apoyo que ofrecernos en el orden moral, tranqulidad que darnos en el orden político. Nacimos ya en plena angustia metafísica, en plena angustia moral, en pleno desasosiego político.
(...)
Pero el criticismo ordinario de nuestros padres, si nos legó la imposibilidad de ser cristianos, no nos legó el contentamiento con que la tuviésemos; si nos legó la incredulidad en las fórmulas morales establecidas, no nos legó la indiferencia ante la moral y las reglas de vivir humanamente; si dejó dudoso el problema político, no dejó indiferente a nuestro espíritu ante cómo se resolvería ese problema. Nuestros padres destruyeron alegremente porque vivían en una época que todavía tenía reflejos de la solidez del pasado. (...)
.
Fernando Pessoa. Libro del desasosiego
.
Pessoa va neixer el 13 de Juny de 1888 i la vigència d'unes paraules que ja voldrien poder signar comentaristes polítics diversos i sociòlegs varis no fa més que confirmar que el segle XX ha sigut un segle, com ens mostra la personificació que en fa Azúa, propiament idiota. No és que s'hagi perdut el temps, cosa per sort o per desgràcia impossible, simplement s'ha desaprofitat molt fent l'idiota. I no sembla que ens haguem de preocupar ni de buscar data pel funeral de Pessoa.
.

15.7.06

Contra l'intel·lectualisme imperant?

Defensava Bru de Sala la formació d'un cànon per sobreviure al creixent anticulturalisme. Home prudent com sóc vaig dubtar que l'anticulturalisme estigui en creixement i amb un dissimulat somriure vaig llegir com François Busnel i Jérome Serri de l'Express deien que En el trineo de Schopenhauer és una sátira burlona e implacable del intelectualismo imperante. Opinió casualment compartida per Eva Piquer del diari Avui que el defineix com una sàtira de l'intel·lectualisme imperant. Potser no hi tingui res a veure però Moliner parlava l'altre dia del tractament de l'accident de metro a València i acabava afirmant que al llibre d'estil del periodista de crònica negra hi ha dues úniques obligacions: aconseguir que l'accident que glossa sigui el primer d'alguna llista -la que sigui- i, sobretot, comparar les hectàrees de bosc cremades amb camps de futbol. Sempre han de ser camps de futbol. Si no, no ens en fem el càrrec. Això de ser el primer d'alguna llista -la que sigui- és molt del món del màrketing; ja sigui la llista contra el creixent anticulturalisme o contra l'intel·lectualisme imperant. El cas és que hi ha llibres que potser no necessiten sortir en aquestes llistes tot i que de vegades penso que posar el preu dels llibres a pes potser no seria cap tragèdia.
.

14.7.06

Molta merda

Escriure és triar, emfatitzar l'anècdota per fer-ne categoria. Ho diu Vila en el que sembla una paròdia d'Ortega y Gasset quan diu que parlar és exagerar. Aplaudeix a la llunyania el futur Nobel de literatura F. Jiménez Losantos i aplaudeix de més aprop el senyor merda seca, víctima dels exercicis teoritzants de Vila, quan converteix l'exitós coup de boule Zidane en paradigma no només de l'exercici futbolísitc sinó de la vida humana; a qui collons li importa un partit, quan estem parlant de la vida. Fa bon ús d'aquesta paròdia de la paraula caricaturitzant-la com Alzamora en el paper de fumar la senyora Maruja Torres quan, en un article que ja voldria fer-se seu l'amiga Montero, converteix el mateix coup de boule en símbol de la lluita contra el racisme. La senyora Torres té el mèrit de posar en evidència al propi Chirac que, en declaracions recollides a la mateixa pàgina del mateix diari del mateix dia, ens presenta el Cas Dreyfus com la victoria sobre l'antisemitisme i el racisme. Més d'un segle després de Zola i malgrat Zizou, Chirac ha estat incapaç de veure el que de ridícul té aquesta exageració. Viure exagerant és d'una enganyosa simplicitat matemàtica. Hi ha una prèvia igualació (fal·laç però factible) de l'anècdota amb una categoria superior i en defensa d'aquesta categoria es fa una apologia de l'anècdota. Més enllà de Zidane només cal llegir les opinions de Rahola i Sostres sobre Israel i els Estats Units. Però si rebutgem l'alternativa a l'exageració que ens proposa Ortega i no acceptem viure en un miserable silenci haurem d'exigir, com a mínim, una bona elecció del particular a exagerar. Si del que es tracta és de fer, per exemple, una apologia de la lluita contra el racisme als estadis de futbol prenent com a model un futbolista hi ha el cas d'Eto'o que amb aquell yo así no juego más al camp del Saragossa posa sobre la taula no només més noblesa en la propia actitut sinó més racisme en l'actitut de l'adversari que el cas Zizou. Hi ha la presentació del futbol com un joc i hi ha la superioritat moral d'un home que decideix deixar de jugar quan es posa en dubte la seva humana condició. Hi ha també la tragèdia de la massificació en l'orígen del racisme als estadis de futbol i fins i tot la lamentable actitut dels periodistes que pulcrement vestits de hooligan criticaven el suposat afany de protagonisme d'Eto'o. Però com que això encara és exagerar poc el cas no juego más en situa en la més bèstia de les situacions, la descrita per Hanna Arendt a Culpa organizada quan afirma: lo más espantoso es el hecho de que todo el mundo forzosamente ocupa un puesto en esta máquina de matanza. (...) Si todos son culpables, en rigor nadie puede juzgar. Veient però que la literatura d'exageració està més pensada per l'espectacle i la recreació estètica que per la reflexió seriosa només ens queda, amb perdó de Shakespeare, dir allò de: Molta merda!
.

13.7.06

El cànon de Bru de Sala

La razón de trasladar al papel un canon sin tener en cuenta el idioma es de pura supervivencia frente al creciente anticulturalismo.
.
Ho deia Bru de Sala al Culturas de LV i, malgrat això del creciente anticulturalismo em fa dubtar, hi estic d'acord. La discriminació de l'excel·lència es converteix en problemàtica quan no només els excel·lents es dónen a conèixer. El món dels blogs i les publicacions virtuals en general n'és autèntic paradigma. La pregunta que ens planteja l'establiment d'un cànon és ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre?. Coincideixo amb el Llibreter quan afirma: No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge però això no és contrari a l'establiment d'uns criteris més o menys objectius de qualitat que introdueixin una distinció entre Dan Brown i Kafka que no estigui fonamentada en el codi Alzamora. Però la definició del cànon no pot passar per l'elaboració d'una llista com fa Bru de Sala sinó per la definició dels criteris que la conformen. Què fa que, per exemple, Quim Monzó formi part del cànon. No pot ser-ho, si aquest cànon té voluntat de servir a algú més que a Bru de Sala, per la simple autoritat que li suposem al canonista de la mateixa manera que una ètica universal ja no es pot fonamentar en l'autoritat de Moisès i la seva taula de lleis. I no cal dir que l'autoritat de la que pugui gaudir Bru de Sala és incomaparable amb la que encara avui es concedeix a Déu. La formulació d'un cànon ha de consistir en la delimitació de l'excel·lència i no l'enumeració dels excel·lents. No es tracta d'assenyalar la punta de la nostra llança sinó d'establir una clara diferència entre la punta de la llança i el pal que la suporta. I davant la dificultat d'establir aquesta diferenciació se'ns presenta l'argument de l'antropologisme estètic que pretén donar caràcter de qualitat objectiva defensat per Azúa al pròleg de La verdad sobre el caso Savolta (d'un altre dels autors inclosos al cànon de Bru de Sala):
.
El relato fluye con la naturalidad de una sonata de Mozart. Y en eso consiste el arte.
.
Acceptar aquesta naturalitat de la sonata de Mozart com a delimitació del cànon garanteix, si més no, aquest elitisme que promou Bru de Sala contra l'anticulturalisme i a més ens permet fer-lo conjunt i sense tenir en compte l'idioma com ell mateix demana.
.

12.7.06

L'únic Déu és la paraula

Que los dioses todos me conserven, hasta la hora en que cese este aspecto de mí, la noción clara y solar de la realidad exterior, el instinto de mi inimportancia, el consuelo de ser pequeño y poder pensar en ser feliz.
.
Fernando Pessoa. Libro del desasosiego
.
L'únic Déu, única llum en la penombra; la paraula
.

Dedicat al senyor de les llums
.

.
The Police. Message in a Bottle

Judici final

A veure noi, quin justificant m'has portat. No una targeta de la mare al·legant motius familiars o del pediatre dient que tens sinusitis i dient que no pots anar a classes de natació. El teu justificant. El que has fet per compensar la merda que has escampat, els errors que has comès. Alguna cosa per posar a l'altra banda de la balança, per fer de contrapès. Del que es tracta es de saber si al món hi has deixat superàvit o dèficit.
.
Salvador Sostres. JO

11.7.06

El codi Alzamora

Encuriosit pel cas Moliner passo per un quiosc i compro un exemplar de la revista Benzina. Per desgràcia m'ho he passat molt bé al primer article i encara no he arribat a llegir l'incendiari article del senyor Vila. El mort de gana ha fet un article molt divertit. El no-res amb patates i s'apareix Parmènides; Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. Alzamora preveu que passarà gana i com el castellà perro del hortelano ni menja ni deixa menjar. Crítica del no-res, de la "no-pel·lícula" El código Da Vinci. No es un pel·lícula. Però alguna cosa devia veure Alzamora i alguna cosa critica. Hi ha dues raons que han fet que no llegís el llibre i anés a veure la no-pel·lícula. La primera és altre cop la fal·làcia de la mosca; com que el llibre té èxit ha de ser dolent. La segona és un problema com el del socialista al Vaticà Paco Vázquez; la urticaria que li produeix, en aquest cas no l'Estatut sino l'autor, Dan Brown. El problema és com sempre el de la mosca. Alzamora també aspira a seduïr milions de lectors, però, culpa del problema identitari català, no ho aconsegueix. I d'aquí la tragèdia; malgrat ser infinitament millor i tenir una pose molt més seductora que Dan Brown, les xifres de ventes dels seus llibres resulten negligibles al costat de les de l'americà. Des d'aquesta frustració davant la moscalització dels espectadors del film es nega que la pel·lícula sigui pel·lícula de la mateixa manera que els cristians ressentits van negar l'existència del mal. L'únic problema d'aquesta negació és que no es pot lluitar contra allò que no existeix i així com els cristians es pregunten encara pel silenci de Déu a Auschwitz, Alzamora menja patates negant-se el luxe de poder criticar un bistec de textura de sola de sabata.
.

10.7.06

No deixi el seu cotxe en mans d'un filòleg

Deia Plató que l'opinió és el terme mig entre el coneixement i la ignorància i que per conèixer la veritat és necessari el previ sacrifici de les opinions particulars. La Vanguardia publicava fa alguns dies els resultats d'una enquesta publicada pel diari The Times i que titulava ¿Qué piensan los musulmanes británicos?. Es podia titular també; ¿Qué opinan los musulmanes británicos? Deixem de banda que 1131 musulmans adults no poden respondre per tota la comunitat musulmana del Regne Unit per ser aquest un error comú als titulars de totes les enquestes. Eren 5 preguntes. Cal, però, destacar-ne una que actuava en funcions de Wally. ¿Es lógico que la policia considere sospechosos a todos los musulmanes porque los autores de los atentados del 7-J lo eran? (musulmans, no sospitosos). S'ha colat perquè, a diferència de les altres preguntes de l'enquesta, aquesta no admet més que una resposta. El No, esclar. No hi ha opinió sinó error lògic que potser la converteix en una pregunta més adhient per un estudi sobre el fracàs escolar que per conèixer la opinió dels musulmans de la Gran Bretanya. 19% mostren desconèixer el més elemental del mètode científic. Els ho posarem fàcil; que una poma tingui un cuc no vol dir que totes les pomes tinguin cuc. Que quan tiro un dau surti un 1 no vol dir que sempre que tiri el dau hagi de sortit un 1. És mala aplicació del mètode inductiu. Però Plató no vivia en una societat tan fastigosament democràtica com la nostra (o, pel que sembla, la de la Gran Bretanya) on en defensa de la opinió en funcions de sinònim de democràcia se sacrifica la veritat. Però la democràcia no converteix totes les opinions en respectables sinó totes les persones. Una democràcia on constatant que el vot d'un filòleg i el d'un mecànic valen el mateix es conclou que el Valencià i el Català són dues llengues diferents perquè els filòlegs no són majoria és una democràcia tan malalta com la que admet que és lògic que la policia sospiti de tots els musulmans perquè 4 musulmans van cometre els atemptats del 7-J. I LV afirma que el Papa va parlar en valencià; Davant la "Geperudeta" vull dir-li: Empareu-mos nit i dia en totes les necessitats, puix que sou, Verge Maria, Mare dels Desemparats.
.

9.7.06

Tots units contra el pensament únic

Comença l'article amb ironia de la fina. Lo mío es ganar amigos cada día, porque es evidente que mostrar un pensamiento crítico contra el pensamiento único que impera, por tierra, mar y televisión, sobre un tema popular, es como tener cara de pato, marcarse una diana y estar en la feria. És Rahola, sí. I esclar, d'aquí la ironia, no guanya amics sino enemics. Però potser hauriem de dir que més aviat en busca, que no vol dir que els guanyi. Segueix la cosa citant a Rosa Montero. No cal dir que cadascú és lliure de citar qui vulgui, però si el que es busca és un suport de cert nivell hi ha millors possibilitats. Com que la cosa va d'animals i ètica hi ha Mosterín, per exemple. O Singer. O molts més. O Kundera. Però la frase no és gaire compromesa i així tota soleta ningú diria que és de Montero. Un pensamiento independiente es un lugar desapacible y solitario. Potser només és per mantenir les distàncies amb Montero però diré que el pensament independent és desapacible y solitario per el simple fet de ser inexistent. Ni Nietzsche ni Sòcrates ni cap altre d'entre els grans, ningú, absolutament ningú és capaç de formular un pensament independent. Podrà ser original, impecable, fins i tot genial, però mai independent. Tampoc el pensament únic, esclar, som massa gent. I aquí està la gràcia. La gràcia és que Rahola no lluita contra un pensament únic inexistent (també diuen fer-ho els del PP i no crec que lluiten precisament contra el mateix pensament únic) sinó, com a molt (i acostuma a ser així, és cert) contra un pensament majoritari. No hi ha oposició entre el pensament únic i el pensament independent perquè ni l'un ni l'altre existeixen. La oposició és entre un pensament majoritari, el politicament correcte, i un minoritari. Però com demostra la fal·làcia de la mosca que un argument no sigui vàlid pel simple fet de ser majoritari no vol dir que un argument ho sigui pel simple fet de ser minoritari. I així és que en la lluita contra el políticament correcte apareixen feixistes lloant la figura del dictador i homòfobs apel·lant a una fictícia ciència biològica per posicionar-se en contra dels matrimonis homosexuals. No és el cas de Rahola. Hi ha allò d'Israel i també allò de les putes, però com a mínim no és el cas d'aquest article de Rahola. A l'article li sobra l'heroisme i la demagògia, la monopolització (amb aquesta fantàstica fórmula del pensament independent) de la claredat intel·lectual i fins i tot del sentiment moral. Reminiscències del passat polític de Rahola segurament. I segurament també perquè una pàgina no s'omple amb una frase tan simple com aquesta: Gaudir amb el patiment dels demés, siguin qui siguin aquests demés, és de cavernícoles. No crec que paguin gaire els d' El País per fer les coses tan simples.
.

7.7.06

Dos conceptes poc clars

Pel Bloc Gros em recriminava que utilitzés un concepte poc clar -la dignitat- per justificar el meu rebuig a "rebaixar-me". Als comentaris del post anterior he respost sobre això del rebuig a rebaixar-me però volia aprofitar aquesta crítica per parlar de la poca claredat de dos conceptes com són el de la dignitat i la cultura. Frans de Waal en el seu llibre The Ape and the Sushi Master aprofita la distinció que s'acostuma a fer entre dues concepcions del poc clar concepte de cultura per ampliar els dominis del terme a la pràctica totalitat del regne animal. La primera és aquella que denota una concepció de superioritat, un cert elitisme i segons la qual es parla d’una persona culta com aquella que, en paraules de l’autor, ha aconseguit un refinament en els seus gustos, un intel·lecte desenvolupat i una sèrie de valors i principis morals. La segona concpeció, la que lògicament adopta per parlar de cultura animal (i vull aclarir que no em sembla cap trampa o recurs il·lícit) és aquella que significa simplement que els conocimientos i costums s'han adquirit a través d'altres. En un correu personal en resposta a una pregunta sobre un dels seus posts Alcoberro em deia que després de Nietzsche el terme cultura havia deixat de denotar un millor. S'havia, per tant, allunyat d'aquella primera concepció per assimilar-se a la segona. El cas és que el que dóna valor a la nostra concepció de cultura és precisament aquesta diferenciació que ha estat suprimida, aquest judici de valor que ha estat descartat en la segona concepció. El que converteix la cultura en alguna cosa de valor és precisament el que marca la diferència entre el que s'anomena -sempre amb la segona concepció del terme present- la cultura de bar o el que podem anomenar la cultura de l'elit intel·lectual. Passa més o menys el mateix amb aquest concepte tan poc clar com la dignitat. Com que malgrat ser un concepte poc clar en la seva mateixa formulació introdueix una irreversible separació entre l'home i els altres animals per basar-se en el paper central que la raó té en la vida humana, el terme no admet ser ampliat als simis i és, en conseqüència, considerat per Singer i Mosterín com encantament religiós. Tot i ser la poca claredat del concepte el seu valor recau en la demarcació d'una diferenciació com la que posa de manifest la primera concepció de la cultura. És un millor el que denota i és en virtut d'aquest millor que pot distingir l'home que viu com a tal (que porta una vida que com diria Sòcrates mereix ser viscuda) del que fonamenta la seva existència i, en el cas que ens ocupa, la seva vida laboral, en automatismes imposats, que treballa com ho pot fer un animal o una màquina. És en virtut d'aquest judici de valor en virtut del que ens permetem distingir entre el premi Nobel de literatura i la més maca i professional de les prostitues que ronden de nit a la nostra ciutat. Cultura i dignitat són dos conceptes poc clars però crec que molt útils quan sabem què pretenem en la seva invocació.
.

6.7.06

Entre Singer i els magatzens de Caprabo

Amb la única motivació de la curiositat em presento a l'entrevista de feina per treballar al Caprabo. Em proposen un horari de 6 del matí a 2 de la tarda. Mitja hora de descans que s'haurà de recuperar al finalitzar el contracte (presumiblement de dos mesos) treballant sense cobrar un dia per mes treballat. Es tractava de vendre'm la feina (a mi i a un vendedor ambulante de chocolate en discoteca, de debò) i es parlava d'autonomia. Autonomia com a sinònim de 8 hores donant voltes per un magatzem amb un carro elèctric. Paraula que no podia amagar la indignitat de la feina proposada ja que si és indigne ser substituïble per una màquina (oh ludisme, com et trobem a faltar!) ho és encara més treballar al seu servei. I això era el que es demanava. El carro indicava mitjançant una pantalla tàctil els producte a carregar i la seva localització convertint així la feina del treballador en suplència de les limitacions del carro, en feina la seu servei. El millor del cas és que es parli d'autonomia. Mostra un evident reconeixement de la indignitat de la feina, de la no intermediació de la racionalitat que fa de l'home alguna cosa més que el carro elèctric. Però la gràcia és que si l'autonomia és ben considerada és precisament per la seva correlació amb una autèntica humanitat. La dignitat no és, com afirma Singer i assumeix Mosterín, un encantament religiós sinó simple conceptualització de la evident (reconeguda fins i tot per Caprabo) centralitat de la racionalitat en la vida humana. I malgrat fonamentar una ètica sobre l'únic suport de la dignitat humana sigui perillós com segurament només el nazisme ho ha estat, això és el que fa que, per exemple, em negui a treballar als magatzems de Caprabo al servei d'un carro elèctric mentre la meva supervivència física no hi estigui en joc. Aquí està el drama.
.

3.7.06

La nostra República

Vivim en un estrany astorament encalmat que creix per sota, convertint en balma més i més profunda la nostra capacitat per escoltar i veure i entendre i resituar i finalment acceptar. El nazisme va ser un cop molt dur, segurament el cop més dur que mai hagi patit la humanitat, però la gran destrossa de la utopia va venir del gran terrorista filosòfic. La frase, ho sabrà el lector fidel, em fascina; todo el que ha construido un "cielo nuevo" ha encontrado el poder para ello solamente en su propio infierno. No deu ser aquest el cas del nazisme a no ser que considerem la seva derrota com una més de les seves creacions, però és sens dubte el cas de la gent de bona fe. Que una mena de desencant vital s'escampa entre nosaltres, un desencant prussià i petitburgès i que ens ho prenem bé, home, ens ho prenem bé, perquè sinó estaria tot cremant. Som de bona pasta. Bé, el cas és que fins ara tothom que cremava alguna cosa pensava posar-hi quelcom millor i en aquest sentit el fenòmen del ludisme és genial; es cremaven les màquines per posar els homes a treballar. Potser víctima d'un cert positivisme històric veig que la nostra és la primera generació en molt de temps que no té res per cremar. Aquí, esclar. Un inmigrant ha mort i un altre ha quedat greument ferit al intentar saltar la tanca de Melilla. Ells encara ténen un món millor on anar. No és bo però tenen alguna cosa a fer. A Occident les coses importants funcionen soles i si la teva vida és una merda segurament sigui culpa teva. Una mena de desencant vital s'escampa entre nosaltres. L'estimat Houellebecq diu que li sembla poc versemblant que una civilització pugui subsistir molt temps sense una religió. No sé si és cert i, de la mateixa manera que davant els anuncis de desaparició d'Espanya, tinc certa curiositat per en que queda la cosa un cop morta. La llibertat ens ha près la gran ilusió liberal i això és, en definitiva, casi tot el que ha fet.
.

1.7.06

Un grassonet molt simpàtic


És admirable la innocència de la meva cosina petita. Als 5 anys, resident de Pedralbes, m'ha dit que ella vol seguir sent sempre normal, que no vol ser mai pobra però que tampoc vol ser mai rica (la noieta ignora l'estat dels comptes bancaris dels seus pares). No ho vol ser, diu, perquè ha de ser molt avorrit tenir sempre el que vols. Als lavàbos del Triangle hi ha un home que es masturba mirant com pixen els joves. Només els somnis mereixen confiança, Ono no Komachi.
.
La lógica del supermercado conduce forzosamente a la dispersión de los sentidos; el hombre de supermercado no puede ser, orgánicamente, un hombre de voluntad única, de un solo deseo. De ahí viene cierta depresión del querer en el hombre contemporáneo; no es que los individuos deseen menos; al contrario, desean cada vez más (...)
.
Michel Houellebecq. El mundo como supermercado
.
La primera noble veritat de Buda ve a dir que la vida és patiment; com descobrirà la meva estimada cosineta el primer dia que els seus pares pronunciïn un NO i com bé deu saber el masturbador del Triangle, la vida és una petita putada.
La segona noble veritat ve a dir que l'orígen del patiment és el desig, desig que, un cop satisfet, crea més desig i per tant més patiment. Els anuncis de Barbie i de Calzedonia condemnen la meva cosina i el masturbador a una vida de constant frustració. La meva innocent cosina no veu que per molt rica que fós el supermercat del món liberal sempre té alguna cosa a oferir. La Barbie definitiva no existeix.
La tercera noble veritat afirma que la supresió del desig és el camí cap a la fi del patiment. Condemnats per naturalesa biològica al desig i per naturalesa econòmica a la frustració la fi del patiment i la levitació semblen avui lluny del supermercat. Ésta, oh monjes, es la Noble Verdad de la Cesación del Sufrimiento. Es la total extinción y cesación de ese mismo deseo, su abandono, su descarte, liberarse del mismo, su no dependencia. No sé qui era que deia que els problemes de la llibertat se solucionen amb més llibertat. Els problemes que crea el món com a supermercat se solucionen amb més llibertat; no dependència. Assumint la inevitabilitat del desig i xerrupant una Coca-Cola no podem negar que Buda és un grassonet molt simpàtic.
.