31.3.06

Servir a dos senyors (l'exemple de Don Álvaro)

Ahir vaig rebre una carta de l'Opus Dei. La primera sorpresa és que aquesta gentussa no només sap que existeixo (cosa que per si sola ja em posa els pèls de punta) sinó que coneixen el meu nom i la meva adreça, per la qual cosa crec que hauré de fer canviar el pany de la porta i posar matarates a l'ascensor que, ja se sap, els camins del senyor són inescrutables. Mama por. Què volen aquesta gent?
Segona sorpresa al comprovar que conservo la targeta de crèdit i que els meus comptes segueixen igual de buits que sempre (no hi ha novetats, vaja). Després de regirar la casa a la recerca de petits rossegadors de fastigosos bigotis em disposo a obrir el sobre. No fa tic-tac. Conté un "Boletín de la Oficina para las Causas de los Santos", número 32 (espero rebre els 31 exemplars que no m'han enviat). El número va dedicat a un paràsit que respòn al nom d'Álvaro del Portillo. Sembla que el volen fer Sant o alguna cosa d'aquestes i analfabets d'arreu del món envien cartes per donar suport fenomènic a aquesta metafísica trastocada que és la religió. Hi ha una vella ex-alcohòlica que deu el prefix ex a la intervenció de "don Álvaro", una dona que es presenta a una entrevista de feina i, gràcies a don Álvaro, és acceptada, una nena que després de 4 dies amb grip va començar, gràcies a don Álvaro, a millorar i la millor de totes; un paio de Kempen (Alemanya) que després de perdre les claus del cotxe va decidir recular pel mateix camí i que, oh glòria!, les va trobar! allà on havien caigut! gràcies a don Álvaro.
Don Álvaro va néixer el 1914 (un 11-M, macabres coincidències), era enginyer de camins i Doctor en filosofia i en dret canònic. El seu cos descansa a Roma. Un exemple a seguir, sens dubte, per tots aquells que ténen por de no trobar mai més les claus del cotxe. Un exemple, en definitiva, per veure que no es pot servir a dos senyors. Desde la "Crítica a la raó pura" la cosa està clara, tant clara que fins i tot gent tant cega com els pares de l'esglesia catòlica van saber veure incloent el llibre al Index Librorum Prohibitorum. Espero que algú tant important com aquest paio demanés el pertinent permís per obrir l'obra de Kant, no fem bromes que amb la santificació no s'hi juga. Però bé, ell com a mínim ha deixat constància de la seva tria, ho tenia clar. Entre servir l'home o Déu, va triar Déu. No es pot servir dos senyors perquè no es pot creure que algú capaç de perdre les claus d'un cotxe no pugui trobar-les ell tot sol.
Recordo un gran article de Joan Olivé que després de constatar el poder limitat dels Estats (crec que era amb l'excusa de la famosa OPA dels gasos) resava quelcom així com finalment l'empresa, finalment el ciutadà. No es pot estar al servei de l'empresa i el ciutadà al mateix temps. També ahir vaig veure un tros (cada cop em sembla més insuportable la política catalana) del debat a Ca la Terribas. El senyor Piqué és molt intel·ligent (ja va bé, així el vota menys feixista) i va constatar que allò era un debat partidista. I és que es feia evident que no es pot servir als interessos del partit i del ciutadà alhora. No es pot servir a dos senyors com a mínim sense correr el risc d'esdevenir esquizofrènic, és clar. Si, és cert, Don Álvaro és un exemple a seguir.

30.3.06

Intrusisme?

Marta Pessarodona escriu a la secció diàleg un interessant article (que no bo, interessant a seques) on parla d'una polèmica de la que jo, lector intermitent del diari Avui, no en sabia res. L'escriptora agraeix a la consellera Tura que, a l'inici de la seva rèplica escrigui: "lamento irrompre a les planes de Diàleg, més abocades a argumentar que no pas a acollir articles de rèplica". No podem negar que la consellera dóna exemple de correcció política quan comença, amb tota la modèstia del món, demanant perdó per aquest intrusisme. Ella és consellera, no escriptora, ergo escriure és intrusisme. Carod no és tant honest. Ell ho toca tot (i ja ens entenem) i a la plana anterior reforçava, amb un exemple de la seva vida quotidiana ja per tots conegut (ha estat malaltó, reiet de la casa), el seu rol de víctima, ja no només de la política catalana i espanyola sinó fins i tot de la pròpia salud. Allò de la corona d'espines no era una broma de mal gust; Carod és el més jueu dels jueus. Parlavem d'intromisió. Pessarodona ens demostra, fins i tot sense voler-ho, el perquè de la seva por a la intromisió. Mossos d'esquadra (ara popularment dits, i penso que se n'han de sentir honorats, "gossos de Tura"). Queda clar. Pessarodona deu haver llegit La recherche modo Sostres i ha trobat, ella tota sola, el perquè del seu ofici. Ella és escriptora com a culminació de la humana condició. Gossos de Tura perquè, de fet, els gossos no escriuen (és important de tenir en compte perquè sinó no s'entén res). Les pàgines de Diàleg, més abocades a argumentar que no pas a acollir articles de rèplica. (recordem que un tal Graupera escriu en aquesta secció, atenció). Fina ironia socràtica la de la pastora Tura, com si l'argumentació fós exercici individual! (malgrat ho pugui semblar en aquest article que no deixa de ser un clar exercici d'onanisme professional). Aquest gremi tant poc gremial, diu Pessarrodona. Escriure és una professió com una altra, deu pensar l'escriptora i, per tant, zapatero a tus zapatos i Tura als teus gossos. N'hi ha, pocs, que viuen d'escriure, però això no converteix l'escriptura en exercici exclusiu d'uns quants. És més, l'escriptura és la base del sistema educatiu (si és que hi ha base en una cosa tant mal feta) i ho és per alguna cosa. Fins i tot una consellera ha de saber escriure i ha de poder escriure sense que es pugui qualificar el seu acte d'intrusisme. Sóc fastigosament de lletres i agraeix que Carmina Virgilia la faci oblidar allò de les dues cultures irreconciliables. No sé si oblida que són dues cultures o que són irreconciliables. Si ens hem de posar radicals, que de tant en tant ja m'agrada, fins i tot diria que ser escriptor és no ser res. No hi ha ofici d'escriptor i per tant no hi pot haver gremi d'escriptor. Seria (o hauria de ser, més ben dit) tant absurd com crear un gremi d'éssers humans. S'imaginen Palol o jo mateixa un dia donant ordres a la policia municipal. Certament, això d'escriure no és cosa d'un dia, senyora Pessarodona. Més val no imaginar-ho.

29.3.06

Einstein contra Marchante; apologia de la metafísica

En un article titulat (crec que en un abús de simplificació) "Aristóteles contra Platón", se'ns presenta el nou llibre de Peter Watson: Ideas. Historia intelectual de la humanidad. L'autor presenta, segons el metafísic vestit de periodista que escriu l'article, la història de la humanitat com el triomf d'un Aristòtil convertit en paradigma de la ciència sobre el seu mestre Plató caricaturitzat en una espècie d'asceta. Es ven així la història del coneixement com un triomf de la ciència, que pretén explicar el món mitjançant la observació sobre les explicacions introspectives. Plató contra Aristòtil; simple i necessari. Si ens posem a estudiar Plató i Aristòtil la cosa es complica, cal que l'explicació sigui simple. Necessari perquè necessitem posicionar-nos en tot en benefici de la pròpia seguretat, sembla que som així. Plató o Aristòtil i, ja ens ho diu l'autor, hem de descartar el mestre. Si la cosa fós tant simple estaria bé pensar que la ciència, que Aristòtil, han guanyat. El problema és que no deixa de ser una escisió fictícia perquè la ciència no és simple empíria (simple observació) ni aquelles disciplines que anomenem "de lletres" han de ser (i aquí està el problema) alternativa a la ciència. La oposició física/metafísica és, quan el coneixement és coneixement, una fal·làcia de falsa oposició.
Aristòtil té dos "llibres" que els compiladors han batejat amb el nom de física i meta-física. El segon va rebre el nom per tractar una temàtica diferent al de la física, una explicació que desbordava la simple constatació dels fenòmens. Meta-física com a suport del fenòmen; sozein ta fainómena. "El término meta-física evoca la reflexión que se impone por sí mismo tras (una vez efectuada) aquella preliminar consistente en observar, archivar, eventualmente computar y finalmente describir el comportamiento de los entes físicos..." Víctor Gómez Pin (La tentación pitagórica). La metafísica no és per tant oposició a la física sinó culminació d'aquesta sent així Einstein tant gran com a físic que com a metafísic, perquè la teoria de la relativitat no és més que fruit de la reflexió posterior a la observació. No és que Einstein tingués dues professions sinó que no hi ha diferència entre una i altra. Einstein era un gran científic i punt. I és aquí on constatem la oposició entre dues concepcions de la metafísica. D'una banda aquella d'Einstein que no només no és oposada al saber empíric sinó la seva realització, la seva completesa com a coneixement autèntic, i de l'altra banda aquella del mal periodista que podem simbolitzar en la figura de Karmele Marchante; una metafísica que ja no és culminació de res sinó simple negació, falsa alternativa a la ciència. La mala metafísica és aquella que pretén oferir validesa a una explicació que s'oposa a la evidència sensitiva. És aquella vella diferència entre realitats de fe i de raó que donava a l'esglesia l'autoritat per negar les observacions (la metafísica, de fet) de Galileu que demostrava l'error de les teories geocèntriques.
Marchante i els mals metafísics que l'antecedeixen històricament no estàn en posició per representar altrenativa a la ciència (o, si tant real és la necessitat de fer-ho fàcil, Aristòtil). L'autèntica oposició no és per tant física o metafísica sinó Marchante o Einstein i aquesta és la batalla que no hem acabat de guanyar. El tractat de pau però fa temps que està escrit. El redactor és Kant, of course.
.
Actualització Orteguiana:
.
Newton pudo crear su sistema físico sin saber mucha filosofía, pero Einstein ha necesitado saturarse de Kant (un Kant que, precisament, criticava que amb l'hipótesis non fingo, Newton s'allunyava de donar una explicació propiament científica de la llei de la Gravitació universal) y de Mach para poder llegar a su aguda síntesis.
.
(...) es un "hombre de ciencia" y conoce muy bien su porcícula de universo. Habremos de decir que es un sabio ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora no como un ignorante, sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio.
Y, en efecto, éste es el comportamiento del especialista. En política, en arte, en los usos sociales, en las otras ciéncias tomará posiciones de primitivo, de ignorantísimo; pero las tomará con energía y suficiencia, sin admitir - y esto es lo paradójico - especialistas de esas cosas.
Ortega y Gasset, "La rebelión de las masas"

27.3.06

La dignitat no està en joc i la "paradoxa etarra"

Sembla que la cosa d'Eta (és nom propi?) va de veres. Ahir sortia un tarotista al 30 minuts (ho sento, sóc fatal pels noms) entre enfadat i preocupat que deia que a partir d'ara hi hauria una igualació i que després de la llista dels assasinats per Eta hi hauria els noms dels morts terroristes. Eso lo puedo vaticinar, deia l'home. Vaticinar: pronosticar, adivinar, profetizar. Un fantàstic argument d'autoritat on no recordo el nom de l'autoritat. Realment absurd per tant perquè si ja de per sí un argument d'autoritat és poc sòlid com a argument, quan l'autoritat no és ni reconeguda com a tal la cosa esdevé d'una absurditat preocupant. Però escoltant-lo he de dir que vaig desitjar que tingués raó. No parlo de les llistes, per suposat, perquè el cert és que no va dir qui les faria ni què s'hi llistaria ni quina gràcia, en definitiva tindrien les llistes. Parlo de la igualació, d'una igualació que no ha deixat d'existir mai, a no ser que els animalistes s'hagin passat de frenada, però que en mig d'un conflicte armat sempre és difícil de reivindicar. De fet era la feina que havia de fer Fernando Savater i els seus múltiples seguidors (demagògies estranyes a banda). Aquesta igualtat és important de tenir en compte perquè és el que dóna valor a la societat, a qualsevol societat. Hi ha una igualtat que és a la vegada orígen de la diferència que converteix a uns en assasins i els altres en víctimes innocents (no caldria remarcar innocents, però per si de cas algú pensa que hi ha víctimes culpables ho faig). És la dignitat el que s'ha de reclamar, però no per recuperar-la o per implantar-la de nou, sinó per prendre consciència de que no ha deixat de ser mai el fonament de tota ètica que es pugui reconèixer com a tal. La dignitat és la base sobre la que es pot construir la diferència entre assasí i assasinat. Dignitat que dóna valor a la igualtat de drets i deures que mai han deixat de tenir, de fet, tots els ciutadans bascos. És per això que jo no em manifesto per dignitat. És precisament per això que uns morien i altres anaven a la presó. Tornem a les llistes del profeta televisiu. Vaticina una igualació. L'autèntic problema de tot el conflicte (l'ús que els terroristes fan del terme em té fascinat) és creure que aquesta igualació ha d'arribar. No és la dignitat el que està en joc. El que està en joc és la pau. Una pau que, a diferència de la dignitat, s'ha de negociar, of course. La dignitat, la igualtat que mai han aconseguit destruir els terroristes, és precisament la principal condició de possibilitat del procés de pau. I parlar, allò que de tant maco acaba sonant cursi però que no deixa de ser la constatació de que el més important ja ho va fer Kant i que ara tot és molt més fàcil, massa fàcil com per no fer-ho. No es parla amb un gos (deixem en aquests debats seriosos als animalistes de banda) però si amb un assasí, cosa que posa de manifest l'acceptació de la igualtat en dignitat humana que existeix entre víctima i botxí. I el negoci. El negoci que espanta i que hauria d'haver estat impossible. Una democràcia ho hauria de tenir això. Una democràcia no hauria de tenir res per oferir als terroristes més que la presó. Però la democràcia espanyola se les empesca totes. Com que es van tancar diaris, ara es poden obrir. Com que la democràcia no només castigava als presos sinó que també castigava les seves families i amics, ara els poden acostar a casa. Com que es va il·legalitzar un partit polític ara es pot tornar a legalitzar. La paradoxa etarra, diria jo. Eta pot fer forta la democràcia espanyola recuperant drets que mai haurien d'haver deixat d'estar en mans del ciutadà. No és una democràcia madura la que venç el terrorisme, és una democràcia que s'havia negat a ella mateixa, una democràcia que tenia por dels seus ciutadans, una democràcia rendida. La paradoxa és precisament que una democràcia sigui més forta quan més rendida està. Paradoxa que potser no és el moment de discutir, però que em fa dubtar del valor de la força en una democràcia. Algú va dir que "el diable sempre és més fort que Déu, perquè Déu ha de respectar algunes coses". I algú que es deia Nietzsche va dir que todo el que ha construido alguna vez un "cielo nuevo" ha encontrado el poder para ello solamente en su propio infierno... És cert que aquesta democràcia no és l'infern, però està molt lluny de ser el "cel nou" que hauriem de desitjar i el més greu és que sigui el terrorisme... el més greu és la paradoxa etarra.

25.3.06

Escepticisme a la francesa

Diuen que per convèncer els joves de la bondat de determinats productes la publicitat "clàssica" no és tant eficaç com els publicistes voldrien i que és per això que s'està optant per tècniques de boca-orella per promoure certes marques. Es tracta de triar algú admirat per la joventut i fer-lo servir d'anunci amb potes (i normalment poca cosa més que potes) per tal que els seus seguidors es vulguin vestir com ell i les vendes de la marca de roba en qüestió pugin. Deia un publicista que això es deu a que els joves són molt escèptics (si ell ho diu i inverteix els seus diners tenint com a certa aquesta afirmació, els seus motius tindrà, però dubto que això sigui cert) i no s'empassen la publicitat. Els joves són (som de fet) per tant escèptics respecte allò que ens arriba de la televisió i els medies en general però no respecte a altres joves, cosa que posa en seriós dubte el nostre propi escepticisme. Potser és escepticisme generacional, vés a saber.
No deixa de ser curiós que tot s'encamini cap a la fi de l'escepticisme, cap a la fi, de fet, de la nostra sensació d'ésser ignorant. La mort del "Dubito, ergo sum". Metafísica d'euro diari altre cop. La mort de l'escepticisme no és més que la mort de la voluntat de conèixer (l'ànim de lucidesa aristotèlic), la mort del que hi ha d'humà en l'ésser humà de fet. L'únic que no és passatger en l'home.
.
-Què vol fer ara?
-No ho sé... - Realment Desplechin feia cara de no saber-ho. - Viatjar... una mica de turisme sexual, potser.- Va somriure; quan somreia la seva cara encara tenia molt d'encant; un encant desencantat, això sí, es veia que era un home destruït, però tenia encant-. Ho dic en broma... La veritat és que això no m'interessa gens ni mica. El coneixement, sí... Queda un desig de coneixement. És curiós, el desig de coneixement... Molt poca gent el té, sap, fins i tot entre els investigadors; la majoria es limiten a fer carrera, ràpidament s'orienten cap a càrrecs administratius; i, tanmateix, és d'una importancia enorme en la història de la humanitat. Es podria imaginar una faula en què un grapat d'homes, a tot estirar uns quants centenars per tota la superfície del planeta, persegueixin acarnissadament una activitat molt difícil, molt abstracta, absolutament incomprensible per als no iniciats. D'aquests homes, la resta de la població no en sap res; no tenen ni poder, ni fortuna, ni honors; ningú no és capaç d'entendre el plaer que treuen de la seva petita activitat. Però són la potència més important del món, i això per una raó molt simple, molt minsa: tenen la clau de la certesa racional. Tot el que declaren cert és reconegut tard o d'hora com a tal pel conjunt de la població. Cap potència econòmica, política, social, o religiosa no és capaç d'aguantar contra l'evidència de la certesa racional. Es pot dir que Occident s'ha interessat fora mesura per la filosofia i la política, que ha lluitat de manera completament forasenyada per qüestions filosòfiques o polítiques; també es pot dir que Occident ha estimat amb passió la literatura i les arts; però en res, en realitat, no haurà tingut tant de pes en la seva història com la necessitat de certesa racional. Per aquesta necessitat de certesa racional, Occident ho haurà sacrificat tot: la seva religió, la seva felicitat, les seves esperances i en definitiva la vida. És una cosa que hauran de recordar, quan vulguin sotmetre a judici la civilització occidental.
.
Michel Houellebecq "Les partícules elementals"
.
La publicitat matarà occident. O, si no és sinònim, matarà la civilització occidental. Només cal escoltar l'anunci de Máster Plus a Rac1 i recordar el "sapere aude" kantià. No hi ha més. Una cosa o l'altra.
.
Alguns homes viuen fins als setanta o els vuitanta anys, amb la idea que sempre passen coses noves, que l'aventura, com qui diu, és la cantonada de casa; practicament cal matar-los, o almenys reduir-los a una invalidesa molt avançada perquè posin seny.
.
Michel Houellebecq "Les partícules elementals"
.
Diuen que el moment de màxima lucidesa acostuma a coincidir amb el moment de la mort. Que si la lucidesa es manifesta encara que sigui un minut abans de morir es pot dir que s'ha sigut afortunat. La lucidesa final del Quixot i Madame Bovary. I no deixa de ser aquest el gran motiu de la inseguretat inherent a la condició humana. No, la veritat no ens farà lliures (I, II), la veritat ens farà insegurs i aquesta fugida endavant que és el dogmatisme publicitari no pot ser més que onanisme a la Houellebecq, edonisme destructor; mort, en definitiva o, si més no, mort de tot allò que val la pena que visqui. L'home serà res dubtians o no serà. La gran paradoxa és que allò que no és tingui o es manifesti antropomorficament com a consumidor. Mais je n'ai que deux pieds, franchement désolé.
.


Powered by Castpost

Thomas Fersen "Deux Pieds"

22.3.06

Here comes the sun (gràcies a qui?)

L'actualitat s'imposa com a imperatiu i avui toca parlar de la suposada fi d'ETA. Toca parlar-ne perquè toca pensar-hi, de fet, i com que el pensament no deixa de ser exercici me-ta-physic el que toca és fer metafísica de la fi d'ETA (suposada fi o suposat el que sigui, però ho donarem per fet perquè tots tenim dret a l'innocent optimisme). Metafísica de nivell periodístic que, de fet, és la que val per l'anàlisi del concret. Metafísica del famós i mai prou temut why?
Rajoy no s'ho creu i Alcaraz tampoc, però de ser aquesta una democràcia ideal on els partits tinguéssin interès en crear i no en destruir podrien aprofitar per reclamar la seva responsabilitat en la fi d'ETA. Ja saben, la política anti-terrorista i tot allò de Batasuna...
El PSOE és prudent perquè ha guanyat dues batalles en 24 hores i això ha de fer sospitar el mateix Walt Disney. No pot ser tant maco i ara s'ha de negociar tot allò dels presos, les presons, Batasuna...
Carod, el nostre admirat Carod, no acaba d'estar a l'alçada. Faltava la txapela, potser. Ja ho deia l'amic Fede, el why Perpinyà.
A falta de Carod hem tingut una gran intervenció d'un Queco Novell que demostrant el perquè del seu salt a l'humor (gràcies de tot cor), deia que la causa és Al-Qaeda; ja saben, l'11-M, els morts, les dues línies d'investigació, la influència en la política... (quan parlen els grans els demés callen i escolten)
No faré un anàlisi polític perquè no em va però només volia deixar clar que el why és divers. Toón legetai polajós, l'etern triomf aristotèlic i berlinià. Les causes són múltiples però hi ha una altra cosa important.
Deia un dels molts intel·lectuals (periodistes, of course) que acull en Basté al seu programa que de petit li van ensenyar una frase molt important (en castellà, of course). La cosa feia més o menys així: "el causante de la causa és causa de lo causado". Crec que se'n deia propietat transitiva d'això. El curiós del cas és que l'home no es dedica a la física. Parlava de persones humanes. Valgui la redundància en memòria de Mounier i el seu personalisme. Persona o home, és igual aquí, que a diferència de l'àtom d'hidrògen és capaç de trencar el vincle causa-efecte rebent aquella estranya denominació de lliure. Home, per tant que conserva fins l'acte mateix la possibilitat de la innacció, la llibertat, en darrer terme, d'actuar o no actuar. És curiós que els que s'han sumat a aquests posicionaments per defensar la seva política antiterrorista siguin els que s'agraden molt dient-se liberals. Spinoza contra ETA. Si a mi em mossega un gos jo li foto una patada.
Però hi ha un vincle inseparable entre la llibertat i la responsabilitat que fa que, entre altres coses, considerem a ETA un grup terrorista. Són terroristes perquè poden decidir no ser-ho. Maten perquè volen i és per això que van a la presó. Si són responsables quan maten (que ho són), són responsables quan deixen de matar. No sé quin és el why de la qüestió. Constatat el meu fracàs com a metafísic de la informació em despedeixo de tots vostès amb l'esperança de no haver confós el sol amb el flash d'una càmera fotografica.
.

Powered by Castpost
.
Here comes de sun. George Harrison

21.3.06

Rony Brauman, sozein ta Innerarity

Com que això de la teorització sempre planteja el dubte respecte la seva correcta adequació amb la realitat està bé que de tant en tant un exemple serveixi per fonamentar les nostres afirmacions.
Explicava fa uns dies les tesis d'Innerarity segons les quals el principal objectiu dels "mass media" no és la trasmisió de la realitat sinó el donar una aparença d'ordre a aquesta realitat que es presenta com a caòtica. El principal problema que crec que comporta aquesta jerarquització dels valors dels mitjans de comunicació és que quan la realitat no s'ajusta a la determinada cosmovisió que volen transmetre no és aquesta la que canvia sinó que la realitat es modifica per trobar-hi el seu lloc.
I aquí apareix el famós Tsunami. Un Tsumani devastador, sens dubte ja que en això no hi havia divergència entre diaris progres i liberals (entre sectes, vaja). No és tant clara la necessitat i la dimensió de les ajudes o, com a mínim, no ho és per Rony Brauman. Explicava ahir que l'ajuda que es va enviar al lloc de la catastròfe no només va ser exagerada sinó en bona part innecessaria. El Tsunami no havia destrossat, per exemple, molts hospitals i deia Brauman que en una catàstrofe natural com aquesta els ferits són "pocs" (en comparació amb els morts) o que, com a mínim, no eren prous per desbordar els serveis a la zona. Es va exagerar, sigui com sigui, l'ajuda. Suposo que no cal aclarir-ho però no es pensi ningú que estic dient que es deixés els afectats a la seva sort o que miréssim cap a una altra banda. El problema d'exagerar l'ajuda és un altre que molt bé van saber veure els diaris progressistes en el seu dia. Era propaganda i no era gaire més que això. Ho van veure els progres dic, però ho van veure, com tot i sempre, a mitges. És el seu cosmos; Bush és dolent, la societat americana i el liberalisme en general són el gen egoïsta del nostre món, caca. Bush ajudava els afectats per augmentar el seu pes polític a la zona, vaig llegir dies després (els justos per deixar passar el respectuós dol). Ho van veure a mitges perquè ni Bush era l'únic que ho feia ni aquest era el seu únic objectiu. Tots els governs (Bono el demagog el primer) es van afanyar a enviar avions carregats d'ajuda amb les pertinents banderetes (que, com tots sabem, només molesten als qui no estiment el país en qüestió). Era un pacte digne de la ONU. Menjar per estatus. Una capsa de galetes a canvi de convertir-nos en els bons de la pel·lícula. 0,7%, condonació del deute... És la eterna dialèctica nosaltres/els bàrbars que tant bé van saber transmetre els grecs i posteriorment els missioners (la naturalesa de la missió no és motiu de comentari en aquest post) cristians. És l'eterna recerca de la seguretat en un mateix, és, suposo, qüestió de supervivència, trobar una missió que doni sentit a la vida. Davant l'eterna crisi de valors que viu occident no podem renunciar a la única cosa que ens fa importants; posar ordre, transformar el caos en cosmos...
Sempre m'he preguntat que se'n fa dels excedents de producció, d'allò que no té lloc al mercat, d'allò que la gent no compra perquè no en té necessitat. Un servidor, crític amb la metafísica barata (d'euro diari) i admirador de la honestedat que exigeix el mètode científic; hypothesis non fingo.

20.3.06

Postnacionalista

El que se declara anti-Pedro no hace, traduciendo su actitud a lenguaje positivo, más que declararse partidario de un mundo dónde Pedro no exista. Pero esto esto es precisamente lo que acontecía al mundo cuando aún no habia nacido Pedro. El antipedrista, en vez de colocarse después de Pedro, se coloca antes y retrotrae toda la película a la situación pasada, al cabo de la cual está inexorablemente la reaparición de Pedro. Les pasa, pues, a todos estos anti, lo que, según la leyenda a Confucio. El cual nació, naturalmente, después que su padre; pero, ¡diablo!, nació ya con ochenta años, mientras su progenitor no tenía mas que treinta. Todo anti no es más que un simple y hueco no.
Sería todo muy fácil si con un no mondo y lirondo aniquilásemos el pasado. Pero el pasado es por esencia revenant. Si se le echa, vuelve, vuelve irremediablemente. Por eso su auténtica separación es no echarlo. Contar con él. Comportarse en vista de él para sortearlo, para evitarlo. En suma, vivir a "la altura de los tiempos", con hiperestésica conciencia de la coyuntura histórica.
.
José Ortega y Gasset "La rebelión de las masas"
(un llibre que cal llegir)
.
Crec que uns quants ciutadans de Catalunya (els noms són molt perillosos i es fa difícil acceptar que un partit s'atribueixi la representació de tots els ciutadans de Catalunya, sobretot abans d'haver-se sotmès mai al judici de les urnes) ténen raó; el nacionalisme, com les religions, s'ha de superar i aquesta superació ha de ser definitiva. No només hem de superar els nacionalismes i les religions sinó que ho hem de fer de la mateixa manera; amb la independència. No és simple joc de paraules, no es pensi el lector. Quan es parla de nacionalisme no es pot parlar de res més que d'un nacionalisme a la kennediense; un nacionalisme d'entregar el ciutadà a l'absolut nacional, el nacionalisme del no preguntis què pot fer el país per tu sinó el que tu pots fer per el país. No compartirem desde aquí diagnòstic amb els doctors Ciutadans de Catalunya; aquest nacionalisme és inexistent a Catalunya o, com a mínim, al seu Parlament.
Sens dubte no representen aquests ciutadans la superació del nacionalisme sinó un simple antinacionalisme. Un antinacionalisme que nega el dèficit fiscal a la molt espanyola manera, a la torera, no és una superació del nacionalisme; és simplement entrega del ciutadà a la maragalliana "nació gran". Si, és entrega del ciutadà a la nació. Quan el ciutadà és un intel·lectual i la seva entrega és entrega de la propia honestedat el problema és perillós. Potser és el que el mateix Ortega anomena "la masificació de les minories selectes".
El pasado es "revanant". És llàstima que no ho hagin entès els antinacionalistes espanyols. No és per donar-los munició, és simplement perquè crec que hi ha d'haver una lluita que compartim. Lluita orteguiana contra la massificació, lluita contra el súbdit feliç, que no és, en definitiva, més que lluita en favor del valor de la ciutadania, en favor de la democracia. No ho van entendre a la transició. No és només que hi haguéssin feixistes com Fraga al baptisme democràtic, és que els demés no van saber ser més que antifeixistes. Un demòcrata no pot ser només un antifeixista, ha de ser per força un postfeixista; el pasado es "revenant". I no només revenant, cosa que justifica la voluntat d'alguns suposats demòcrates per no convertir-se en postfeixistes (que lleig que sóna, però espero que quedi clar), sinó que el passat ho és tot. No és tampoc un simple joc de paraules. El futur no és, només esperem que sigui; el futur no és, serà. I el present no és més que simple error matemàtic. No hi ha mesura prou concreta per el present. 1 segon és el temps que separa present i passat? 0,5 segons? 0,0005 segons? El present com a límit matemàtic? És igual. El present és joc metafísic, frontera entre el ser i el no ser. Tot és passat. I si el futur és concebible només ho és com a superació del passat, com a acomulació, com a suma de moments. Moments que fan la història; inclouen el feixisme, inclouen alguna cosa semblant a una democràcia... Sigui com sigui; no és que poguem tornar a un moment anterior al nacionalisme (dit sigui de passada, de nacionalismes només n'hi ha dos a l'Estat; ETA i els franquistes) simplement és que el passat inmediat (aquell més proper a la noció de present) reclama constantment el seu lloc. No és possible l'antinacionalisme. Hem de ser postnacionalistes i aquesta és la única lluita compartida dels demòcrates. Comportarse en vista de él para sortearlo, para evitarlo. En suma, vivir "a la altura de los tiempos", con hiperestésica conciencia de la coyuntura histórica.
Viure a l'alçada dels temps... Per fi els ciutadans? Perquè jo també sóc un ciutadà de Catalunya. I no és estrany dubtar entre la mínuscula i la majúscula perquè ciutadà no és, en realitat, un nom comú.

17.3.06

És Lynn Margulis un perill per les societats liberals?

Malgrat sigui agosarat establir una relació causa-efecte entre el darwinisme i la industrialització, i no només agosarat sinó simplement fals, no podem obviar el fet que les dues teories van trobar en l'altra una ajuda per la pròpia legitimització. Així, Darwin va aplicar a les seves observacions i estudis una concepció rebuda per la naixent societat industrial donant lloc a concepcions tant importants en la seva teoria de l'evolució com l' struggle for life (la lluita per la supervivència) o l'adaptació al medi regulada per la selecció natural. El paral·lelisme es fa evident en paraules de Sala i Martín; l'economia de mercat té la important característica que si els productors produeixen béns que no són del gust dels consumidors, s'arruinen i desapareixen. La llei de la oferta i la demanda seria per l'economia liberal el que l'adaptació al medi és per l'evolució de les espècies. De la mateixa manera, el darwinisme va servir per atorgar a l'economia liberal un estatus de sistema natural que hem interioritzat fins el punt que qualsevol altre sistema ens sembla bàrbar o simplement un retrocés en el procés evolutiu de les nostres estimades societats occidentals (potser hauria de parlar en singular, però no n'estic segur). Com diu Ortega; lo civilizado es el mundo pero su habitante no lo es: ni siquiera ve en él la civilización sinó que usa de ella como si fuese naturaleza. El nuevo hombre desea el automóvil y goza de él; pero cree que es fruta espontánea de un árbol endémico. En el fondo de su alma desconoce el carácter artificial, casi inverosímil de la civilización, y no alargará su entusiasmo por los aparatos hasta los principios que los hacen posibles. Tot i que les conseqüències que n'extreu Ortega no són compartides per un home del s.XXI com jo, l'afirmació no deixa de ser molt encertada. El sistema liberal s'ha consolidat en les nostres consciències com el sistema natural.
La biòloga Lynn Margulis, aspirant al Nobel (això deu voler dir que és una biòloga important), destaca la importància de la simbiogènesis com a gran motor de l'evolució, per sobre del famós struggle for life o la selecció natural que, de fet, no aporten res a l'evolució sinó que resten diversitat a les espècies. La simbiogènesi vindria a ser, en termes tant ridiculament simples com l'afirmació de l'home ve del mono, que tots venim del bacteri. En termes una mica més seriosos afirmaria que la col·laboració entre els primers organismes bacterians va donar lloc a nous organismes més complexos com podrien ser les cèl·lules eucariotes que conformen, per exemple, el cos humà. La simbiosi, treball conjunt de dos organismes en benefici mutu, hauria donat pas a la simbiogènesi, on aquests dos organismes esdevindrien un de més complex. No és difícil seguir amb el paral·lelisme i, per major glòria del projecte kantià, afirmar que les societats humanes es conformarien ja no per una lluita entre els individus o les empreses, sinó per la seva col·laboració en vistes a aquell sempre tant perillós de citar bé comú. Aplicant aquesta màxima als Estats, tal com ja anunciava Kant a La Pau Perpètua, conformaria un cos d'Estats lliures, autònoms, de la mateixa manera que cada Estat estaria conformat per una unió d'individus lliures i autònoms, que treballarien junts en benefici mutu. Hi ha simbiosi, però no hi ha (o no hi hauria d'haver; aquí Ortega i les seves masses hi tenen molt a dir) simbiogènesi; no hi ha d'haver nacionalisme a la kennediense ni triomf de l'esperit hegelià. No hi ha d'haver, en altres paraules, mort de l'individu en favor a mans de la societat. Continuarem, per tant, sense donar la raó als intel·lectuals platònics del Café Gijón que, fent ús d'unes sobreactuades dots poètiques, es preguntaven (retòricament, com tot savi) si tenia sentit arrencar-se un braç. Si el braç fós un ésser autònom en tindria.
Kant o Margulis; però que tremolin tots aquells que, fins i tot sense ser-ne conscients, legitimen un determinat funcionament de les societats considerant-lo natural. Poden, com a bons seguidors de l'ortodoxia cristiana, negar-se a acceptar a Margulis com havien fet amb Darwin, Galileu i tants altres. Poden, com a bons liberals, no subvencionar les investigacions de la senyora Margulis que podrien fer trontollar la seva natural seguretat en el propi sistema moral i econòmic. No han de patir però, tots aquells liberals que hagin entès que l'autèntica llibertat, la llibertat humana, és aquella que ens deslliga de la llei natural, que ens permet escapar de les determinacions que ens imposa. No sé quin és realment el fonament intel·lectual de molts dels nostres liberals (si és que hi ha fonament intel·lectual), però molt em temo que a alguns els deu posar nerviosos saber que els bacteris col·laboren entre ells.

15.3.06

La lectora de diaris

Davant la crisi econòmica a la que es veu abocat, qui això escriu ha decidit reduir considerablement les seves despeses. Qui això escriu és un home sense vicis; ni drogues, ni putes, ni alcohol... res. Sense vicis i sense ingressos fixos, que, com la formiga del famós conte, gasta a l'hivern el que recull a l'estiu. L'únic vici, el vici que el condueix cap a la precoç precarietat econòmica, és el de comprar llibres. Potser sona maco, en certa mesura romànticament il·lustrat, però qualsevol que entengui alguna cosa de filosofia no podrà admetre que hi hagi vici bo, ni que comprar més llibres dels que es té temps per llegir sigui una pràctica intel·ligent. Qui això escriu s'ha proposat doncs i en definitiva reduïr al mínim la seva despesa en llibres, aprofitant les glorioses llibreries públiques que el sistema posa a disposició del ciutadà. Com bé entendrà tothom que hagi intentat deixar de fumar, la cosa va poc a poc i és per això que, com a pas intermig entre l'obscur món de la biblioteca pública i el trobar una font d'ingressos suficient per mantenir el vici, qui això escriu ha decidit començar a investigar les opcions que el mercat ofereix en el món del llibre de segona mà.
Recordava qui això escriu haver passat amb una amiga per davant una botiga on venien llibres usats però de recent publicació. Per desgràcia, la botiga va ser ràpidament descartada aquell dia al no mostrar entre els llibres exposats a l'aparador un exemplar del nou èxit d'una tal J.K.Rowling (llibre que desesperadament buscava l'amiga citada) i ara el malmemoriat blogger es mostra incapaç de situar-la al mapa de la massa extensa ciutat comtal. Com tota persona disposada a lliurar-se de l'alienació que el vici suposa, l'ànim és en els moments més inmediats a prendre la decisió suficientement fort com per superar les primeres adversitats i qui això escriu no ha dubtat a encaminar-se a una botiga que tenia millor situada tot i que les expectatives no eren tant positives com a la ja citada llibreria.
Tafanejava qui això escriu els llibres de la llibreria Mal Menor quan tout a coup, s'ha trobat amb una col·lecció de llibres de gran interès. Tafanejava una estona més i anava trobant exemplars de gran interès que, controlant els impulsos irracionals d'un vici en perpètua reivindicació del seu lloc originari, apartava discretament per una posterior sel·lecció. Passaven els minuts i l'autoestima de qui això escriu augmentava en directa relació amb el triomf del seu autocontrol fins que, en un atac d'atreviment impropi de tant reservat personatge, ha decidit adreçar-se a la llibretera fumadora per preguntar per algún exemplar del mestre Bolaño. Un aquesta literatura no em sona, d'això segur que no en tenim ha bastat per desilusionar qui això escriu que, davant la menyspreadora mirada de la llibretera viciosa, ha marxat amb les mans buides i un lamentable estat anímic que suposa semblant al famós mono.
Ja desde el carrer qui això escriu ha vist com la llibretera, misto en mà i nova cigarreta entre els llavis pansits, obria el diari amb una mirada que recordava la del president Maragall a la presa de posessió; una mirada que transmetia una espècie de tranquilitat, de seguretat retrobada.

13.3.06

E pur si muove!

Davant el lamentable nivell educatiu del nostre país hi ha moltes veus que clamen contra la cultura del mínim esforç que sembla afectar el jovent d'avui en dia. Kids are different today... Com a mínim sembla que són diferents desde que l'any 1930 Ortega y Gasset, tant estimat sempre per les dretes de l'Estat, publicà el seu famós llibre La rebelión de las masas. Davant la massificació de la societat Ortega alerta, crec que fent ús d'una com a mínim exageradament simplificada oposició entre massa i minories selectes, dels perills que aquesta nova situació podia comportar. Suposo que els Ortegasians (sembla mentida que es pugui fer referència a sectes d'aquest tipus en el camp de la filosofia, però no per aparença de falsedat podem deixar de banda el lamentable fet que aquestes existeixin) veuràn en els aconteixements del segle XX una confirmació, una evidència de l'encert de la tesis d'Ortega. Ni sóc jo qui per criticar-ho o contradir-ho ni en tinc cap interès ni motiu, però sens dubte la lectura d'Ortega 76 anys després de la publicació de la que es considera una de les grans obres del segle passat presenta al lector certes evidències que, d'haber estat publicades en els darrers anys, ens farien qualificar el filòsof d'il·lús o, com a mínim, d'excessivament innocent.
Pateix Ortega (patia de fet, cosa que ens permet suposar que no ho feia sense raons) perquè les masses, malgrat gaudir dels fruits d'aquesta societat, desconeixen les condicions que les fan possibles fins al punt de posar, amb la seva actitud de menfotisme, perill el propi sistema. No parla Ortega en aquests termes, en sóc conscient. Dóna voltes i parla de temps difícils que han de venir (Aramis Fuster no deixarà mai de ser una pitonissa de segona), però el lector i autor d'aquest blog no pot deixar de veure que la fragilitat del progrés centra les preocupacions del senyor Gasset.
No dubto ni per un instant que és la diferència temporal i no cap tipus de superioritat intel·lectual la causa de les meves divergències amb el filòsof madrileny, però el cert és que no puc acceptar la base del problema amb ell. És cert i en certa mesura evident que es produeix una vergonyosa massificació de la societat i que aquesta massificació no fa més que convertir el propi individu en massa, deixant en lamentable situació l'aspiració kantiana de l'home autònom, però no crec que aquesta lamentable situació suposi algún problema per "el sistema". És més, crec que el sistema (lamento la poca estètica del terme, però l'accepto com a referent al significat que normalment fa referència) funciona perquè es fonamenta en aquesta massificació. Encara manen unes minories selectes. Unes minories que, a diferència de les que sembla parlar Ortega (dic sembla conscient que puc ser l'únic que rebi les impressions que motiven el post), es troben molt lluny del rei filòsof platònic, o de la intel·lectualitat ascètica, minories, en definitiva que ténen més de sofistes que de philo-sophós. Encerta l'autor de La rebelión de las masas quan assenyala que l'home que gaudeix de la societat i els seus fruits ho fa com gaudint de la naturales, sense ser conscient de les condicions humanes que els han fet possibles. Les lleis que fan possible el manteniment de l'aparent ordre mundial, les lleis que mantenen el "sistema", fins i tot les lleis que fan possible el lliure comerç, malgrat l'aparença de naturalitat (el sistema s'autoregula, diuen), estàn, segueixen estant determinades per una selecta minoria. El sistema és més fort del que sembla creure Ortega, certament sembla autoregulatiu i en certa mesura ho és en tant que no depèn de cap esforç que la massa no estigui disposada a fer. Sigui en l'àmbit que sigui, la selecta minoria sorgeix com a guía de les masses, com a director del joc social, com a manipulador i sofista si volem, però com a garant d'una estabilitat global, la justa per, com a mínim, no posar en dubte la seva pròpia seguretat. Uno para todos y todos para uno. És dèbil el sistema? Jo crec que no, crec que el gran problema és que és perillós. És perillós perquè malgrat haguem aconseguit que el súbdit sigui feliç no podem aconseguir que deixi de ser súbdit, massa.
I davant de la massa, l'eterna exigència del Sapere Aude, l'autèntica independència, el "personalisme" secularitzat, l'home esparracat... però malgrat tot no cal, no és necessari i aquesta és l'autèntica tragèdia de l'home actual; facis el que facis, això rutlla sense tu; facis el que facis l'Estat no t'ho agrairà. Com diu Voltaire; hem de cultivar el nostre hort.
.


Powered by Castpost
.
The Rolling Stones. (I can't get no) Satisfaction

12.3.06

El país no et donarà les gràcies

.
S'ha suicidat el porter de waterpolo Jesús Rollán, un de tants grans esportistes que no coneixia abans de mort. És un cas que posa de manifest els perills alienatoris que comporta l'excessiva vinculació entre feina i vida; vés per on Marx no era tant idiota com ens el volen vendre. És realment fotut això de sentir dir a algú que la seva vida és un esport, un ofici amb data de caducitat tant curta i encara més quan es demostra que ho deia de debò, fins les últimes i necessariament tràgiques conseqüències.
Un company i amic seu feia unes declaracions on deia que és una llàstima que un home que ho ha donat tot per el país pugui arribar a sentir-se tant desesperadament sol com per treure's la vida. És sens dubte una tragèdia, però és una tragèdia que no podem reduir al món dels esportistes. És tràgic però no podem esperar que el país ens agraeixi res. Ens poden donar una Creu de Sant Jordi però Boadella no sempre desafina i els premis no són del país sinó del govern. Desde l'Estat sóc jo ningú parla en nom de l'Estat. Ni tansols en democràcia podem afirmar sense prendre evidència d'atreviment excessiu que el president ens representi a tots. Amb la mort de l'Estat unipersonal ha mort l'Estat que pot recompensar els seus Grands hommes. És la llei bàsica del liberalisme; cadascú per si mateix, cadascú com a Selfish gen dins el cos social i tot per major glòria de tots. Ho creguem o no, ho considerem positiu o no, la cosa funciona així. No podem esperar que ningú ens reconegui la nostra feina perquè de fet no deixem de treballar mai per nosaltres mateixos. Consideracions sobre l'existència de l'altruisme a banda, la càrrega de la consciència cristiana converteixen tot acte en obligació moral de tal manera que, malgrat acceptem la possibilitat dels actes altruistes aquests no deixen de repercutir en nosaltres mateixos. En qualsevol acte humà tant l'objecte com el subjecte en són en certa mesura beneficiats.
En definitiva, és una cosa que hem d'assumir; el país no ens donarà les gràcies, simplement perquè no està autoritzat per fer-ho i, encara diría més, perquè no hi ha heroïcitat possible que ens en faci mereixedors.

9.3.06

El gos com a mesura de totes les coses

.
S'està fent fosc. La senyora Salmeron repeteix al seu home que s'han d'atrevir a entrar, que han d'obrir la porta un moment i llençar el menjar, però ell no ho vol, perquè li fa l'efecte que el gos és perfectament capaç d'endur-se-li una mà. I torna a dir que se'n vol anar a casa. Però no es mouen, perquè tots dos s'imaginen un panorama desolador, allà dins, amb mobles caiguts a terra i cagarades. Si ara no li donen de menjar, l'endemà encara estarà més afamat i rabiüt i serà pitjor. I quan ja fa una hora que s'esperen, sense haver decidit res, encara, perquè el gos no ha aturat els lladrucs ni un instant, es comencen a menjar el pernil dolç.
.
Aprengui a tastar vins a "T'estimo si he begut" d'Empar Moliner
.
Tanmateix, la cervesa encara galopava pel meu interior. Amb gust hauria fet una llarga pixarrada, ben càlida, però el veïnat que trafegava a eixes hores pel carrer i els meus prejudicis m'ho impedien. Prop de mi, un sèter orinava la roda d'una bicicleta. Mal m'està el dir-ho, però feu que em sentís discriminat.
.
Un negre amb un saxo Ferran Torrent
.
Veient l'entusiasme amb el que reben certes feministes les polítiques de igualtat artificial, de paritat que en diuen, no m'estranyaria que s'aplaudís amb semblant orgull una proposta que pretengués imposar un percentatge d'inmigrants al Parlament. Dividirem posteriorment els inmigrants segons el país d'orígen per no discriminar entre els nouvinguts. Suposo que un fill d'àrab i de xinesa es començarà a considerar equivalent a dues places d'inmigrant. Posats a ser moderns podriem sumar-nos a les poscions més estupidament animalistes i acceptar que, sense ànims de discriminar segons un nou racisme que es denomina amb gran encert "especisme" (això és cert, existeix), acceptéssim tenir com a President de la Generalitat un garrí perquè, ja se sap, a Catalunya hi ha més porcs que catalans (i tots mereixem aspirar a un lloc al Parlament).
Abans de sentir-me acusat de cavernícola o de Sostres, vull dir que aquest breu post no és un atac a les dones sinó a l'estupidesa humana. Per major glòria de les matemàtiques, no les separem de la raó humana.

8.3.06

Innerarity. Sozein ta fainómena

En una conferència al CCCB, el professor de la Universitat de Saragossa, Daniel Innerarity reflexionava sobre els mitjans de comunicació i el valor de la realitat en l'extremadament mediatitzat món actual. Amb uns posicionaments molt semblants als que vaig descriure fa algunes setmanes, Innerarity va anar més lluny del que vaig escriure fins al punt d'assegurar que la transmisió de la realitat no és la prioritat (ni teoricament) dels mitjans de comunicació. Comparant els periodistes amb els oracles de l'antiguitat, Innerarity redueix la funció dels diaris a donar aparença d'ordre al caos del món. Davant la multiplicitat de fets aparentment contradictoris el diari inventa una trama argumental on cada fet té una causa i un lloc determinat per major seguretat intel·lectual del lector. Aquest posicionament porta al filòsof basc a concloure que no es pot acusar els periodistes de manipulació perquè és com criticar a un novel·lista perquè les seves històries no siguin reals. Interessant diferenciació entre realitat i realisme que converteix els mitjans de comunicació en creadors de realisme. També ens ho podrien haver dirt abans, dic jo.
Hi ha però una cosa sorprenent en el discurs d'Innerarity i és l'exculpació del periodista apel·lant a la seva inocent ignorància. Deia que no podem acusar els mitjans de manipuladors perquè no estàn en condicions de dirigir les informacions que transmeten cap a un determinat fi. Santa innocència i la ignorància és molt atrevida. Santa ignorància i innocència atrevida. El problema principal dels diaris és la recerca del why?. És la metafísica model Vaticà. Metafísica que ja no és posterior a la física (meta ta física: "disciplina a abordar tras la física y ello cómo resultado de exigencias inherentes a esta última" Víctor Gómez Pin) sinó alternativa a ella. És l'atreviment d'intentar explicar el perquè d'una realitat que es desconeix, que no es pot explicar o que no s'entén.
.
Feynman (premi nobel de física el 1965) fue un profesor realmente grande. Se enorgullecía de saber explicar a los principiantes incluso las ideas más profundas. En cierta ocasión le dije: "Dick, explícame por qué las partículas de espín 1/2 obedecen la estadística de Fermi-Dirac, para que yo me entere". Cómo conocía la valía de su adiencia, respondió: "Prepararé una clase de primero sobre el tema". Pero al cabo de unos dias se me acercó y me dijo: "No puedo. No puedo reducirlo al nivel de los estudiantes de primero. Lo que significa que en realidad no lo entiendo"
.
La conferencia perdida de Feynman
.
"Només sé que no sé res" que va dir Sòcrates, reconeixent que era això el que el convertía en un home especial, diferent a la majoria que, diria jo, creient conèixer-ho tot són incapaços de conèixer la seva pròpia ignorància. Si el que hem de trobar en un diari no és més que la seguretat de l'ignorant que sozein ta fainómena (explicar o sustentar el que es mostra), potser no val la pena donar els nostres calers a pitonisses de tercera.

7.3.06

Carn de cavall

-¿Tu també et prostitueixes?
- Sí - digué, i acotà el cap. Li l'alcí acaronant-li la cara suaument. Una petjada de crema Pond's sem quedà a la mà.
- ¿Quina edat tens, Patrícia?
- Setze anys. Ningú no m'obliga - féu amb orgull -. Ho faig perquè vull.
- Ja ho sé, per guanyar unes peles i poder comprar-te un vestit de moda. No t'estic fent un retret. Comprenc que a la teua edat és important anar a la moda.
(...)
- Una vegada un client em va pegar una pallissa i estiguí a punt de deixar-m'ho. Però necessite els diners. No sé si ho comprens. Els diners són importants per a mi - es dugué les mans al pit-. L'únic que puc oferir, a canvi, és el meu cos.

Un negre amb un saxo Ferran Torrent
(per els que no entinguin el valencià; internostrum. Traduïr primer al castellà i tornar a traduïr sense la opció de donar prioritat a les formes valencianes)
.
El totliberal Sostres va dir en una entrevista amb el Monegal que "cadascú ven el més car que té". No sense raó, certament i per desgràcia. Llegia això en estranya companyia de dues models. La L5 del Metro de tant en tant proporciona intensos moments de felicitat. Una morena i una rossa que viatjaven per posar de manifest for ever and ever la gran veritat aristotèlica del toón legetai polajós que aplicada a la bellesa femenina vindria a dir que la perfecció es manifesta muliplement, que hi ha més d'una dona perfecta. Una lleu decepció, malgré tout, quan en un anglès en funcions d'esperanto, la morena diu a la rossa: I think you're still drunk. Sembla que la mort de Déu només no ha afectat a les deeses dionisíaques.
Després d'aquesta estranya experiència un humanista reaccionari com jo, defensor, com ja sabrà sobradament el meu estimat i fidel públic, de l'home esparracat, em pregunto si els animalistes tindràn alguna cosa a dir al respecte. Parlo del comerç de carn humana. Potser ultimament s'han ajuntat algunes lectures que han afectat el meu sistema nerviós i, fins que l'ordre retorni a les meves connexions neuronals, tinc estranyes abstraccions, però el cert és que la situació m'ha recordat a la meva estimada cosina. La meva cosina podria ser prostituta explotant-se com a Lolita o, millor encara, podria ser model. Pensava en els animalistes perquè no puc deixar de veure en el seu amor als animals un excessiu oblit de la condició humana, de la nostra peculiaritat com a espècie animal. Si una frase resumeix un pensament, tota una filosofia, que em veig inclinat a rebutjar és la de Mosterín: Las naciones no existen. Existen los territorios y las poblaciones de distintas especies que viven en ellos, incluida la especie humana, pero los humanos que viven en cualquier territorio son siempre de distinta raza, de distinta lengua y demás. L'amor als animals ens ha fet oblidar on és la humanitat. Distintas especies... i la humana entre d'altres. Certament no hi ha nacions de ximpanzés perquè no hi ha abstracció simiesca. El dia que el simi sigui científic i, amb Aristòtil, entengui la ciència com a especificació, el dia que el simi sigui capaç de fer tractats de metafísica, encara que només sigui per rebutjar-la, el simi podrà gemegar termes com nació i parlar de nacions simiesques. Que el simi no sigui capaç d'aquest epistemologia aristotèlica no ens ha de fer oblidar les nostres propies capacitats per formular abstraccions. I la nació és una abstracció. Fins aleshores els simis no parlaran de nacions ni pagar una prostituta serà el mateix que comprar carn de cavall.

5.3.06

Contra l'absolutisme

CONTRA EL ISLAMISMO

«Después de haber vencido al fascismo, al nazismo, al estalinismo, el mundo se enfrenta a una nueva amenaza totalitaria mundial: el islamismo.
Nosotros, escritores, periodistas e intelectuales convocamos a la resistencia al totalitarismo religioso y a la promoción de la libertad, la igualdad de oportunidades y los valores seculares para todos.
Eventos recientes, ocurridos tras la publicación de dibujos de Mahoma en varios periódicos europeos, han revelado la necesidad de librar una lucha por los valores universales, que no se librará con las armas, sino en el campo de las ideas. No se trata de una lucha entre culturas o una oposición Occidente-Oriente, sino de un combate mundial que ubica a los demócratas contra los teócratas.
Como todos los totalitarismos, el islamismo se alimenta de miedos y frustraciones. Los predicadores del odio apuestan por esos sentimientos para formar sus batallones destinados a imponer un mundo liberticida y desigual. Pero nada, ni siquiera la desesperación, justifica la elección del oscurantismo, el totalitarismo y el odio. Es islamismo es una ideología reaccionara que asesina la igualdad, la libertad y el secularismo allí donde está presente. Su éxito sólo puede llevar a un mundo de dominación: la dominación de la mujer por parte del hombre y la dominación de todos por parte de los islamistas. Para contrarrestarlo, debemos garantizar derechos universales a los oprimidos y discriminados.
Rechazamos el "relativismo cultural", que consiste en aceptar que los hombres y mujeres de cultura musulmana deben ser privados del derecho a la igualdad, la libertad y los valores seculares en el nombre del respeto por culturas y tradiciones. Rechazamos renunciar a nuestro espíritu crítico por miedo a ser acusados de "islamofobia", un concepto desafortunado que confunde la crítica del Islam como religión con la estigmatización de sus creyentes.
Rogamos por la universalidad de la libertad de expresión, para que el espíritu crítico pueda ejercitarse en todos los continentes, contra todos los abusos y contra todos los dogmas.Apelamos a los demócratas y a los espíritus libres de todos los países para que nuestro siglo sea un siglo ilustrado, no oscurantista.»
.
Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa que escribió con Theo Van Gogh el documental por el que lo asesinaron.
Chahla Chafiq, escritora iraní exiliada en Francia.
Caroline Fourest, ensayista y autora de un libro contra Tariq Ramadan.
Bernard-Henri Lévy, filósofo francés.
Irshad Manji, periodista canadiense autora de "Mis dilemas con el Islam".
Mehdi Mozaffari, profesor iraní exiliado en Dinamarca.
Maryam Namazie, escritora y productora de televisión.
Taslima Nasreen, doctora nacida en Bangladesh perseguida por apostasía
Salman Rushdie, novelista condenado a muerte por Jomeini por "Los versos satánicos"
Antoine Sfeir, cristiano libanés que vive en Francia
Philippe Val, director de Charlie Hebdo
Ibn Warraq, autor de "Por qué no soy musulmán".
Charlie Hebdo

Via Arcadi Espada

M'encanten els manifestos. No sé qué tienen tus ojitos que me vuelven loco... M'encanten perquè, en el fons, sóc un romàntic. Em fascina aquesta entrega dels signants a la comunitat, a la salvació de les nostres ànimes amb quatre paraules on ens prometen amor i fidelitat eterna. Però m'agraden més les tesis. Potser un manifest em posa content un momentet però és difícil recordar-lo l'endemà. Més o menys com les declaracions d'amor etíl·liques. Aparent espontanietat i manifesta obscuritat conceptual. Més o menys com el mal gust del vòmit posterior. No era això, però ja està fet. I potser només era una coma allò que calia canviar. Potser era on diu allò de Rechazamos el "relativismo cultural", que consiste en aceptar que los hombres y mujeres de cultura musulmana deben ser privados del derecho a la igualdad, la libertad y los valores seculares en el nombre del respeto por culturas y tradiciones. Potser només és la coma de darrera el maleït relativismo cultural. La coma que converteix la frase en explicativa i l'apel·lació als valors absoluts. Rogamos por la universalidad de la libertad de expresión. Fins i tot el fanatisme platònic defensava uns valors absoluts més interessants. El bé. És maco com a mínim. Discutible, però maco. L'insult com a valor absolut a mi no em fa ni gràcia, ni m'atrau. L'únic absolut, deixant de per un moment de banda l'evidència aristotèlica del "toón legetai polajós" (l'ens es diu multiplement), l'únic que puc defensar i que defenso amb els idealistes és l'absolutesa de la raó. I és aquesta la lluita que cal defensar contra el relativisme cultural. Abraçar l'absolutisme liberal, l'absolutisme de la llibertat per defugir els perills del relativisme cultural. Si val la pena tenir fe en occident i els nostres valors és només per convertir-nos en un autèntic "tribunal de la raó", no en apologetes de nous absolutismes. Berlin, Nietzsche i Aristòtil. Sense ànims de riguroses interpretacions acadèmiques; La mort de Déu, el toón legetai polajós i la lluita contra el monisme. Això és occident o, com a mínim, l'occident on crec que val la pena viure.

2.3.06

Jutge i part

M'encanta que es critiqui a Eto'o per les seves declaracions on, segons una interpretació que, com acostuma a passar, considero molt lliures per part dels periodistes, afirma que el camp del Saragossa s'ha de tancar un any. M'encanta perquè sembla, presenta l'aparença de que hem entès allò tant maco de la separació de poders que garanteix el valor del sistema democràtic. No es pot ser jutge i acusat en el mateix judici. Magnífic que ho haguem entès tot i que no puc deixar de pensar que és més fàcil criticar a Eto'o, que només s'ha sentit a dir simi, que a les víctimes del terrorisme que semblen haver oblidat que en una democràcia qui governa no són les víctimes sinó els polítics. Recordo una vella explicació que diferencia entre subordinades explicatives i especificatives. Critiquem Eto'o i fem bé. Correm el risc d'acabar governats per jueus amb la pell massa fina. Plató, com Arafat, perd batalles fins i tot mort. Preparem-nos per viure en una espècie de victimocràcia.

1.3.06

Osmosi inversa

Si una gràcia tenia la democràcia és que teoricament assegurava que els dirigents centréssin el seu interès en aquells problemes que interessaven als ciutadans. Per aquella cosmologia liberal els polítics s'havien de guanyar els vots solucionant o proposant solucions als problemes que el poble planteja, aquella fantàstica llei de la oferta i la demanda que per alguns sembla ser la solució universal de tot conflicte de naturalesa humana. Però de la mateixa manera que la llei de la oferta i la demanda no sembla tant ideal quan veiem com no és tant la demanda la que regula la oferta sinó la oferta la que determina la demanda, amb els esquizofrènics resultats que ja coneixem els que gaudim d'aquesta fantàstica cultura del prêt à porter, de la mateixa manera deiem, és el ciutadà el que es fa al polític i no el polític qui es fa al ciutadà, amb conseqüències igualment esquizofrèniques per al pobre client de la roda electoral. Si la democracia havia de posar solució a la terrible divisió entre ètica i política, fent entrar en la política aquells per qui la ètica era garantia de supervivència, sembla que el procés no només ha posat fi a la divisió sinó que ha aconseguit, amb un enginy digne de Goebbels però deixant fer a la totpoderosa llei de la oferta i la demanda, la legitimació de la raó d'Estat i la realpolitik més salvatge per part del ciutadà. Ja no només el governant no es preocupa dels problemes del ciutadà, sinó que el propi ciutadà sembla desconeixer-los preocupant-se pels problemes del polític. El procés osmòtic segons el qual es buscava una igualtat de densitat entre els problemes del ciutadà i el governant a través de la delegació de certes tasques sembla haver-se invertit de tal manera que, si en un principi la democracia planteja teoricament el camí cap a l'equilibri social, augmenta el desequilibri convertint el ciutadà en allò que molt encertadament anomena el catedràtic Terricabras el "súbdit feliç". Ara, per primera vegada, es donen les condicions de possibilitat per l'existència del súbdit feliç, el ciutadà que pot viure al marge dels afers de la "polis" sense que això el privi del gaudi dels seus fruits; aquell que, entre Gómez Pin i Proust, defineixen com a Madam Verdurin en sabatilles. Súbid feliç en el desequilibri.
.
Podem veure a l'esquema com el problema del desequilibri osmòtic és que quan l'aigua atrevessa la membrana permeable en direcció a l'element més dens per equilibrar solucions podria acabar vessant. Fotut quan això passa en un laboratri contra la voluntat del biòleg, però més fotut és quan passa en una societat perquè el que vessa no és altra cosa que la convivència, la bona convivència que era, precisament, la fita a la que aspirava tot sistema democràtic.