30.12.06

Ara que tot és millor

Entrant a classe el professor es va ajupir i va recollir un paper del terra per llençar-lo a les escombreries. Un gest que hagués passat desaparcebut si un dels culpables de moltes de les coses que sóc ara no l'hagués acompanyat d'una frase que en aquells moments va semblar ridícula per excés d'èpica: el que acabo de fer us ha ensenyat més que tot el que pugui dir en l'hora de classe que tenim. L'inevitable exercici freudià de matar pares i ídols que el temps imposa em porta a considerar que, allò que semblava una barbaritat, era cert. D'aquell gest i d'aquella frase n'ha quedat la idea que és en allò que es diu o es fa sense pensar on hi trobem millor definida la personalitat. Quan després de rebre un sms et trobes desfent la maleta que fins aleshores mai havia estorbat prou, per exemple. Em sembla impensable no establir una relació causal entre el missatge i la poètica de l'existència humana simbolitzada en bossa de viatge. I entre aquesta bossa i una personalitat. Permetin-me un incís. Negar el valor del sms, com tant retrògrad tendeix a fer, és negar el valor de qualsevol cosa que s'entengui per llenguatge i, en definitiva, qualsevol cosa que s'entengui per humanitat. Perquè la diferència de format que hi ha entre l'sms i la tant benerada carta escrita a mà no té res a veure amb el salt que hi ha entre el moviment d'ales d'una ridícula abella i la paraula humana. Entre rendir-se a l'ordre que imposa el semàfor o a l'assalt d'una frase que altera tot ordre; ara que tot és millor...
.

28.12.06

Noblesa

Recordo un comentari de La Rosa de Sang a un post que vaig titular "He aquí un hombre a una nariz pegado". El comentari apuntava els veritables objectius dels diaris amb paraules com aquestes: L'objectiu dels diaris o de les ràdios no és informar, és senzillament vendre diaris o vendre programes. A quanta més gent millor. Creus que Jiménez Losantos tindria l'audiència que té si no fes el seu espectacle matinal? Deixant de banda certs matisos al comentari, com per exemple recordar que informar és la manera que tenen els diaris de vendre, una meva preocupació recorrent (i principal preocupació del post) era saber el que ens venem a nosaltres mateixos. La qüestió és, era, què veu Jiménez Losantos quan es mira al mirall. Veu un periodista que fa un "espectacle matinal" o veu un home que diu el que pensa i que pensa el que diu. I d'aquí la no fingida sorpresa de que fóssin els periodistes en qüestió qui admetéssin la necessitat de mesurar les seves paraules i pensaments considerant-les puntes de l'extrem. Perquè el problema de fons dels nassos, de convertir-se en un pallasso o un hombre a una nariz pegado, és un problema d'honestadat amb un mateix i els altres, de noblesa. I la defensa d'aquesta noblesa desde la convicció que no és incompatible ni amb la venta de diaris ni amb la justa proporció de les pròpies narius es troba de tant en tant en forma meravellosament sencilla. Com, per exemple, en un debat retrasmès el 1971 a la televisió holandesa entre Foucault i Chomsky. Després d'una llarga explicació de Chomsky es produeix aquesta escena que, malgrat pugui ser irrellevant pel transcurs del conjunt del debat, em sembla un genial exemple de la noblesa que defensavem:
Elders: Señor Foucault, imagino que su visión al respecto difiere en forma significativa.
Foucault: No...
I el No, seguit d'alguna cosa més que punts suspensius però que no modifiquen en absolut el seu valor, esdevé paradigma de Noblesa.
.

27.12.06

Efectes de l'efecte Montilla?

Potser en l'anomenat efecte Montilla no hi tenia tant pes la seva condició d'humil immigrat d'orígen andalús com la seva discreta naturalesa d'home de partit. En aquest sentit Montilla no hauria trencat amb la tradició catalanista que lamentaven i lamenten els anticatalanistes com amb la figura del líder que representava el President de Catalunya. Crec que Montilla pot ser considerat propiament un home de partit, un home ideologicament propietat del partit i no un home que arrossega el partit com podien ser Pujol o Maragall. Montilla, per tant, en defensa de l'estabilitat dirigida, dels equilibris de titella. I d'aquí que el seu discurs, a diferència del de Maragall (que no compartia, malgrat tot, el caràcter messiànic de Pujol), no pugui ser contradit ni matitzat pels socialistes catalans perquè el discurs no és propiament seu. Montilla, per tant, com a autèntic representant del PSC i mai com el seu líder. Suport de la normalment errònia concepció de vincular les paraules o actes de l'individu a la seva col·lectivitat. D'extendre els mèrits del xaman a tota la tribu. Pràctica aquesta que portava a la sempre políticament incorrecta Pilar Rahola a recomanar als antisionistes que evitéssin la ingesta d'Aspirina per ser aquesta creació jueva i no creació d'un jueu com alguns podriem haver pensat (equivocadament). I aquesta importància de l'efecte Montilla, el pes de l'home de partit i la versemblant extensió del seu discurs i actes a la totalitat de la familia socialista, la trobem, corresponentment ridiculitzada per excés de generalització, a aquest titular del diari socialista; El Partit Radical ajuda a morir l'italià que va demanar l'eutanàsia.
.

26.12.06

La sacralitat de la vida?

El discurs papal ens posa davant el mateix problema de l'ecologisme; la impossibilitat de mantenir fins les últimes conseqüències la sacralitat de la vida. Malgrat el divers dels seus orígens ambdues cosmovisions coincideixen en aquest fictíci punt central. Perquè si és impossible mantenir l'existència d'un valor últim, impossible ha de ser també la seva sacralització. Un liberal, per exemple, no pot ser liberal fins les seves últimes conseqüències. O aquell bondadós Kant fidel a la veritat i al seu com si... davant un nazi preguntant per l'amic amagat a les golfes! Només Hitler i potser ni ell mateix podia aspirar a ser un feixista conseqüent fins al final. O com no ho pot ser un ecologista per més gran que sigui el fervor amb el que abraci la sacra condició de la vida i els drets dels animals. No ho pot ser sense equiparar la seva existència a la del mosquit o l'enciam. Què dir de l'ecologista que es diu materialista radical! Com si l'amor a l'àtom fós compatible amb el Nuclears No! La fragilitat del dogmatisme es troba als seus propis extrems. Com en tot fanatisme i com demostrava Amos Oz confrontant un fanàtic jueu amb la idea de fer efectiu el seu suposat anel d'acabar amb tots els palestins. Traïnt la sagrada coherència que se'ns acostuma a exigir el taxista israelià es mostrava incapaç de ni tansols imaginar-se matant el fanàtic en potència que aquell infant musulmà representava. Quin incondicionat valor podem defensar quan ni la propia vida és sagrada?
.

25.12.06

Esperant el messies

Oliver feia ahir una pertinent crítica a en Saura en particular i l'esquerra en general. Es diu que marçalegen. Una crítica a la superioritat moral que se li presuposa i als debastadors efectes això té pel seu esperit democràtic:
I mentre es menysprea els que treballen, s'esforcen i se'n surten, és recompensa els que cobreixen la seva incompetència amb una suposada autoritat moral. És el cas del conseller Saura, que l'altre dia al Parlament va haver de respondre a les preguntes un xic impertinents però molt pertinents d'en Daniel Sirera. Com que no tenia gaire escapatòria, va deixar anar el rotllo que vostès els senyors de la dreta no ens poden donar lliçons a nosaltres els de l'esquerra. Deu ser per això que serveix la història de la memòria històrica, per oferir coartades morals a la incompetència de l'esquerra.
Malgrat la convicció que la democràcia i els arguments d'autoritat són incompatibles (perquè un argument d'autoritat no és un argument i una democràcia és constant construcció argumentativa) jo també hi crec en aquesta superioritat moral de l'esquerra. Quan em miro al mirall una veu de fons ho diu: tu ets d'esquerres, ets dels bons, no ets un fatxa... Liberal d'esquerres i encara més sofisticades construccions. Alguna cosa així vaig escriure en aquest blog fa temps. El problema d'aquesta idea és la convicció que la dreta és Hitler o Franco, que de la dreta n'hem vist els efectes (que la dreta s'exibia a les xemeneies d'Auswitch) i que l'esquerra no ésempírica. Que no és Stalin o que no té perquè ser-ho. Que l'esquerra no celebra el nadal perquè encara espera la vinguda del messies. Però és una qüestió de fe. Que no té gaire a veure amb l'argumentació, em temo.
.

20.12.06

Els d'Esquerra també ploren

L'1 que acompanyava entre parèntesis el primer article prometia, com a mínim, un altre article de la mateixa categoria moral. I aquí el tenim. I aquí la conclusió: En fi. ¿Algú volia lliçons del que ha passat a Catalunya? Aquí les té. Carod i Puigcercós a punt de convertir-se en Onaindia. El mateix que faran els qui encara, a Euskadi, segueixen afirmant que són independentistes i d'esquerra. Doneu-los temps. Seguint la tònica essencialista d'aquests articles d'Anasagasti cal preguntar-se si és possible que Carod es converteixi en Onaindia. Dit d'una altra manera, no són ja Carod i Onaindia iguals en l'essencial? En el seu tarannà democràtic? Sense menystenir els efectes que l'alcohol podia tenir en les seves raons tinc molts presents les paraules d'una votant del PP que afirmava votar Mariano Rajoy perquè dinant junts va rebre la notícia d'un atemptat terrorista i es va posar a plorar. Davant seu un polític va demostrar ser humà i es va guanyar el seu vot (incondicional, afegeixo jo). Vaig recordar aquestes explicacions llegint un fantàstic article del Salvador Sostres que acabava així; I vam fer mitja volta, però et vaig veure plorar, i tinc raó, però et vaig veure plorar, i no vam anar a l'Hispània, però et vaig veure plorar, i és d'imbècils votar en blanc, però et vaig veure plorar, però et vaig veure plorar, però et vaig veure plorar. Aquest plor és la constatació d'una humanitat compartida i independent de les afinitats polítiques. Justament allò que la meva ebria contertuliana confessava implícitament no haver vist; que, en el sentit més humà del terme, en el seu sentit més metafòric, tots plorem. L'esperit escèptic de la democràcia té uns límits. En les tautolgies del tipus "tot polític és humà", per exemple. O en la oposició, en la clara oposició, de demòcrates i feixistes.
.

18.12.06

Es pot defensar una cosa i la contrària

Article fastigosament revelador d'Anasagasti al diari Avui. I no només per l'equiparació de l'abertzalisme basc amb ERC que tant poc deu preocupar i que tant ho hauria de fer als republicans. És fastigós i revelador perquè aquesta equiparació és conseqüència d'una aberració lògica pressuposada a l'article; la de que la política basca és, com la catalana, bidimensional. L'oblit que només en la tridimensionalitat la bala pot tenir massa. Perquè la bala exigeix afegir un nou eix als clàssics esquerra/dreta i nacionalisme/no-nacionalisme. El de feixisme i democracia. I d'aquí l'efecte boomerang del subtítol. Que resa (parlem amb gent de missa) així: es pot defensar una cosa i la contrària. Subtítol que, crític amb ERC, pretén ser-ho també amb Mario Onaindía i Jon Juaristi i que serveix per mostrar, altre cop, com en el rebuix a la idea d'evolució es manifesten les ments més mediocres. Perquè no podem obviar que el subtítol oblida el factor temporal. No crec que hi hagi hagut cap dia en la vida dels citats demòcrates on aquest subtítol fós acceptat com a lògic. Una ment bidimensional, la d'Arzalluz, incapaç d'entendre que el qualificatiu de traidors a Onaindía i Juaristi exigeix el pas d'acceptar com a propia la causa etarra. I aquí torna el boomerang. Es pot defensar, en un mateix moment, en un mateix article, una causa i la contrària? Es pot considerar una traició el canvi d'Onandía i Juaristi i seguir-se dient demòcrata? Ja veuen amb quina barra es pot defensar una cosa i la contrària si ho fa qui gaudeix de prou cara.
.

17.12.06

He aquí un hombre a una nariz pegado

Escriu Espada: Por azares coincidí en dos días diferentes de la misma semana, y en la ciudad de Madrid, con dos periodistas en apariencia muy dispares. Uno era Lluís Bassets, director adjunto de El País y encargado de sus páginas de opinión, y el otro Federico Jiménez Losantos, responsable del programa matinal de la Cadena Cope, y columnista de El Mundo. No consigo recordar por qué acabé hablando con cada uno de ellos de lo mismo: es decir, del medio como rígida cosmovisión, como trinchera de opiniones. Uno y otro coincidían de manera admirable, de una manera fatal y calcada: el pluralismo mejor en el kiosco. Ambos pensaban que en el kiosco o en el dial, frente a diversas ofertas nítidamente diferenciadas, ya sacaría el ciudadano la media. El que té de terrible aquesta concepció del periodisme com a font de coneixement no és només l'absurditat de considerar la veritat com a terme mig entre dues mentides sinó que siguin periodistes els qui ho afirmin. És terrible perquè implica l'acceptació d'una mancança d'equilibri en l'exercici no només de l'ofici de periodista sinó de l'ofici d'ésser racional. Que sense l'argument radicalment opost el nostre pensament cau com un castell de naipes. És una idea que atribuida als demés, al pobre Marçal, per exemple, sempre consola però que és terrible quan s'assumeix com a propia perquè invalida necessariament qualsevol valor de la nostra reflexió. Si hem de mesurar cada paraula que pronunciem segons la de la oposició no hi ha paraula que valgui, no hi ha pensament que valgui. Ni tansols per al propi pensador. D'aquí que s'hagi de lamentar que no acostumi a ser inapropiat parlar d'articulistes mancants, d'articulistes de dreta o esquerra. Del propi Federico i del propi El País com a representants de diferents associacions de coixos. El terrible del cas es manifesta en la solitud imprescindible del pensament i, en conseqüènica, de l'escriptura. Quan no hi ha suport possible de l'opositor. Quan un es mira al mirall i l'assalta un terrible pensament: he aquí un hombre a una nariz pegado.
.

16.12.06

Resposta a Marçal Girbau (2)

Segona i, vista la lamentable evolució de la discusió, última resposta a Marçal Girbau en forma de post. Si la primera va ser, potser amb un excés de bona fe del que no aconsegueix-ho avergonyir-me, amb la intenció de tractar el Senyor de les Olives amb la mateixa cortesia amb la que considerava m'havia respost, aquesta vegada és per pura higiène mental. Perquè hi ha escrits que no es poden respondre amb un simple comentari.
El primer que lamento és que en la seva contrarrèplica en Marçal no repliqui cap de les meves crítiques. Podria concloure, amb un optimisme que seria excessiu fins i tot per mi, que les accepta com a vàlides. Però com dic, seria excessiu extreure aquesta conclusió de la lectura del post en qüestió on no hi ha ni crítica ni acceptació de la meva resposta.
El títol és però prou significatiu; Individu vs Societat. Esquizofrènica concepció de la vida social perquè no crec que es pugui entrendre com a sinònim de la qüestió típica, Individu i Societat, on s'analitzen les relacions de l'individu amb la resta de la societat. ÉS el vs, la oposició, el que en tota concepció del cos social com a unitat oblidant la seva naturalesa bàsica de conjunt d'individus pot portar, i porta, a considerar l'individu com a cèl·lula cancerígena. I d'aquí la cirurgía del Gulag. Retorno a l'egocentrisme. Té la bondat de demostrar que, com a mínim, ha llegit la resposta citant una frase meva i, el que considero més important, fent-ne un link al post d'on jo mateix l'havia extret. Però la gràcia del meu link no era només remarcar la seva poca originalitat, la seva repetició, sinó remetre a una explicació més detallada de la frase en qüestió. Explicació que, llegia o no, no ha estat resposta. El senyor de les Olives s'ha limitat a qualificar-la (la frase, no l'explicació) de: eloqüència il·lustre, així com d'un notable i voluntari sofisme. Fent gala del que crec que es pot qualificar d'onanisme lingüístic. És especialment lamentable que, espectadors de la flexibilitat que el senyor Girbau exhibeix en l'art de l'autofel·lació, no poguem gaudir de la mateixa virtut en el replantejament dels seus postulats. Masturbació després de la qual no li queden ganes (fet el fet...) d'explicar el perquè de les seves consideracions. I, com a bon home de fe, després del pecat arriba la confessió. En Marçal ha crescut molt en molt poc temps i ara té por de la llibertat. És sens dubte admirable aquesta confessió venint d'una persona tant propera a postulats comunistes. Normalment totes les aberracions teòriques d'aquesta teoria venen per voler justificar la necessitat de limitar al màxim la llibertat en defensa, precismanet, de la llibertat. En Marçal s'estalvia feina. Fora llibertat i punt. I malgrat tot, cosa que l'honora, pretén iniciar una investigació sobre la llibertat. Investigació que es limita al diccionari. Suposo que no cal dir que el diccionari no em sembla una eina de prou pes per tractar una problemàtica conceptual de la magnitud de la llibertat humana, però farem veure que n'hi ha prou (sense deixar de tenir present que no és així, tampoc ens passem de generosos). Partim de la mateixa definició que prèn Girbau i no oblidem, perquè això serà important, que hem acceptat (així, perquè sí) el diccionari com a autoritat última. Llibertat;
[s. XIV; del ll. libertas, -atis, íd.]
f 1 DR 1 Estat o condició del qui no és esclau.
2 Estat o situació del qui no està empresonat.
3 Manca de subjecció i subordinació.
En Marçal fonamenta la seva argumentació en la primera de les definicions; la que diu que la llibertat és l'estat o condició del qui no és esclau. I aquí ve una frase genial; és molt vigent avui en dia, doncs. Com que un servidor creia recordar que l'esclavitut fa temps que havia estat abolida, he decidit subordinar-me a l'autoritat del diccionari, recordem que la hem acceptat com a última autoritat, per veure si m'ilumina. Esclau;
1 m i f HIST Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers.
2 p ext 1 m i f Persona sotmesa a un poder tirànic, a la dominació d'algú altre, ja forçadament, ja per covardia, per servilisme, per amor, etc.
Definició aquesta que posa en qüestió no només la vigència del terme sinó tota la metafísica d'en Girbau que es pretén presentar com a conseqüència lògica seva. Argumentació on ho trobem una molt interessant caricatura de l'ecologisme; l'Estat ha de garantir que el MEDI AMBIENT no és esclau de ningú, i ha de garantir que ningú esclavitza el MEDI AMBIENT. Fantàstic i realment significatiu és que algú que es confessa atemorit per la paraula llibertat sigui capaç d'extendre la condició d'esclau no només al modern treballador assalariat sinó fins i tot al medi ambient. No crec que sigui poc raonable extendre la consideració de ridícul que de ben segur ens semblaria considerar el Medi Ambient (en majúsucles) lliure (en minúscules) a considerar-lo esclau. Ridícul perquè el que té de terrible l'esclavitut és que priva de llibertat a aquells éssers que poden ser lliures. Ridícul com seria dir utilitzar la taula per escriure atempta contra la seva llibertat, la seva dignitat o la converteix en esclava meva. Davant la problemàtica de l'habitatge, que em sembla recordar punt d'inici d'aquest debat, en Marçal recupera la bandera de la llibertat que havia enterrat per estalviar-se feina. Jo també considero que l'accés a la vivenda és un problema. Jo també sóc jove i em temo que no podré pagar un pis o un lloguer fins d'aquí molts anys. Però això no és el que està en discusió. El que és ridícul és considerar-me esclau de no-se-sap-qui pel simple fet que no pugi comprar-me el piset dels meus somnis als 21 anys. I, deixant de banda dades i equilibris conceptuals que segueixen al comentari que pretenia respondre les meves inquietuds, arribem a la genial conclusió. En conclusió, doncs, l'Estat, expropiant, està garantint la llibertat a la majoria dels ciutadans, ja que permet la INDEPENDÈNCIA d'uns, i garantitza el dret a un medi ambient condicionat (dret reconegut al nou estatut). La llibertat de la majoria passar per davant de la llibertat de la minoria, i, a més a més, de llibertats també hi ha mínims i màxims, i disposar d'un habitatge i un medi natural condicionat és el MÍNIM per ser un ésser humà digne, mentre que disposar de molts habitatges és plenament prescindible. Conclusió que, segurament per la poca força de l'argument suposadament exposat, ens deixa amb més preguntes de les que pretén respondre. En què modifica la meva llibertat l'expropiació de pisos per part de l'Estat? Quin nou nivell d'independència (en majúsucles, no com la llibertat) m'aporta? Perquè la llibertat de la majoria passa per davant de la llibertat de la minoria? Eren els jueus majoria o minoria a l'Alemanya nazi? I els demòcrates a la Rússia d'Stalin? Quins són els mínims i els màxims de llibertat que hi ha d'haver en una democràcia? Perquè disposar d'un habitatge (propi, entenc) és el mínim (amb majúsucla també, no com digne o com lliure, per exemple) per ser un ésser humà digne? És menys digne un llogater que el propietari d'una torreta a Pedralbes? I que una persona sense sostre? No serà que el que és menys digne és la vida del sense sostre que la del senyor de la torreta? Què és la dignitat? Talment com és prescindible disposar de molts habitatges és prescindible menjar molta carn, o llegir molts llibres, o fins i tot menjar carn, o fins i tot saber llegir. Vol dir això que ha de ser el govern qui decideixi si hem de menjar carn, molta carn o llegir o no llegir?
.

15.12.06

Resposta a Marçal Girbau

Dedico aquest post a respondre a Marçal Girbau intentant, com a mínim, tractar-lo amb la cortesia amb que ha respost el meu comentari sobre el tema de l'habitatge. Aquest era: Això de futur president de la Generalitat és broma oi? I una pregunta bàsica és si els pisos són propietat del govern o del particular. Pregunta bàsica que considero imprescindible de respondre si considerem un gran èxit que el govern pugui intervenir en les propietats dels ciutadans i l'ús que en fan.
Després de citar els articles 47 i 33 de la Constitució Espanyola escriu (parlo en tercera persona perquè la conversa és oberta, no per mala educació o manca de consideració): davant d'això és perfectament legítim obligar a vendre, àdhuc expropiar per tal de reequilibrar la riquesa. Que pugui ser legítim obligar a vendre o expropiar no vol dir que jo hi hagi d'estar d'acord bàsicament perquè l'autoritat legal que té la Constitució Espanyola no és extensible al camp de l'argumentació. No es pot considerar com a vàlid, per tant, aquest argument d'autoritat. Segueix dient que l'habitatge, com molt bé diu la constitució, és un DRET, i no pas un negoci. El que diu la Constitució (i si l'erro espero correccions) és que l'habitatge és un dret, no que no sigui o pugui ser un negoci. Concloure d'aquesta afirmació que l'habitatge no pot ser un negoci és una fal·làcia de falsa oposició que, de considerar-la vàlida, ens portaria a afirmar que l'alimentació (condició fonamental del dret a la vida) no pot ser un negoci. El negoci no només no és incompatible amb el respecte als drets sinó que en pot ser i n'és un important garant. Torna a citar la constitució per recordar que l'Administració ha de vetllar per garantir aquest dret, i especifica dient: "regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación". Continua aportant unes dades que m'eren, com es temia, desconegudes. Malgrat no citar les fonts, cosa que podria posar en dubte la seva veracitat, crec que, presuposant que en Marçal no té voluntat de mentir i a falta d'unes dades que contradiguin les que ell mateix ha aportat, podem considerar-les com a bones sense que el debat en surti perjudicat. Pisos sense utilitzar no vol dir que estiguin llogats, sinó sense cap ús: buits i ociosos. No entenc què vol dir que un pis estigui ociós, però no crec que sigui una qüestió fonamental tampoc. Ara bé un punt molt interessant; el propietari està esperant que els preus dels habitatges s'apugin i s'apugin sense parar. Vaja, està ESPECULANT. En aquest moment, per tant, l'Administració ja hauria d'intervenir, tan sols pel fet que està cometent un atac a la constitució. Com que espero que no hagi comès l'error de considerar-me un expert en dret constitucional he d'entendre que aquest atac a la constitució es conclou dels articles citats anteriorment. Ho he d'entendre però no ho entenc perquè no hi he llegit enlloc que especular (sense majúscules perquè el terme no em provoca cap especial indignació) sigui contrari a la constitució ni ho he pogut concloure de caps dels esmentats articles. Molt interessant referència l'article 33.3 per defensar la constitucionalitat de la llei que ICV dur a terme a Catalunya. Tornant als arguments d'autoritat en referència a la Constitució, jo no he negat enlloc que aquesta legislació fós constitucional. Res a comentar al respecte, per tant. Una qüestió que em sembla especialment rellevant és la referència a l'interès públic (o social, que a falta de més explicacions assumeixo que és el mateix). Considero que l'interès públic no pot ser, en tant que públic, contrari a l'interès personal.
Per acabar un breu comentari (per no extendre'm encara més, estic obert a allargar-lo si cal) a la seva referència a l'escola. El to de lluita interclassista no m'agrada gens, però ho deixo per una altra ocasió. Sobre els privilegis que se li suposen a l'escola privada i que s'assumeix que seran privilegis que es mantindran en un futur fora de l'escola crec que la solució no és acabar amb l'escola privada sinó assegurar-nos que l'escola pública no ofereix un nivell d'educació més baix que el de la privada. I encara una altra idea; la de la que ningú garanteix que pares i mares tinguin bon criteri per educar els seus fills. Tampoc ningú garanteix que el tingui l'Estat però entenc que aquesta consideració és la base de la idea d'un sistema educatiu. Sistema que, repeteixo, no entenc que es pugui considerar incompatible amb una escola privada.
.

14.12.06

Tarotistes

El País subtitula en fora de joc: La princesa de Gales no estaba embarazada ni planeaba casarse con Dodi Al Fayed. Una estranya equiparació entre empíria i tarot desvirtuadora de qualsevol exercici periodístic que la inclogui. Empíria de la que el diari pot i, podem dir, ha de donar raó; La princesa de Gales no estaba embarazada. Tarotista quan ho equipara a allò que el diari no ha d'explicar perquè no pot i que, per tant, quan explica menteix; La princesa de Gales no planeaba casarse con Dodi Al Fayed. No menteix perquè la princesa planegés casar-se amb Dodi Al Fayed sinó perquè només la princesa podría considerar aquesta afirmació de veritable o falsa. Perquè la mateixa manca de base empírica que permet construir la frase sense gaires malabarismes (la no-existència d'un vestit de noces, per exemple) és la que impedeix la seva qualificació de certa. És com allò de les armes de destrucció massiva. Que no es trobin no ens pot portar mai a concloure que no existeixin. Però encara amb un altre agreujant ja que mentre les armes es poden trobar el pensament de la princesa de Gales no només és sinó que ha sempre estat impenetrable. En certa mesura fins i tot per ella mateixa. D'aquí la futilitat dels exercicis periodísitics quan pretenen explicar més del que poden saber i tiren les cartes. Jo, més o menys com el padre del novio, em nego a acceptar les conclusions d'un tarotista.
.

12.12.06

Sacres premises

Interessants afirmacions del Papa al missatge de Pau del 2007: «nella nostra società: accanto alle vittime dei conflitti armati, del terrorismo e di svariate forme di violenza, ci sono - afferma nel Messaggio per la Giornata della Pace - le morti silenziose provocate dalla fame, dall'aborto, dalla sperimentazione sugli embrioni e dall'eutanasia». I afegeix: «Il rispetto del diritto alla vita in ogni sua fase - ricorda inoltre il Messaggio - stabilisce un punto fermo di decisiva importanza: la vita è un dono di cui il soggetto non ha la completa disponibilità Il diritto alla vita e alla libera espressione della propria fede in Dio non è in potere dell'uomo...» (via Il Corriere della Sera). No crec que l'equiparació de les morts dels conflictes armats amb l'eutanasia o l'abortament es pugui considerar desvinculant-la d'una premisa bàsica com és la igualtat de tota vida (humana) i el respecte a la vida in ogni sua fase. En una conferència al Congrés Internacional d'Ontologia d'aquest mateix any, el professor Mosterín afirmava, amb la seguretat en sí mateix que pressuposem a un escriptor de best-sellers i en referència a l'abortament, que el diàleg amb els religiosos era més difícil des que no llegien Aristòtil. Segons Mosterín, la diferenciació entre humanitat en potència i acte era bàsica per qualsevol consideració ètica sobre la interrupció de l'embaràs. Discusió però impossible quan no és discutible la diferència de base; que la humanitat, a la que considerem dotada de valor intrínsec, es pugui donar en potència o en acte. Punt de radical escisió entre l'humanisme i la religió. Discusió fonamental i sembla que límit de qualsevol diàleg possible entre fe i raó és, per tant, si la mesura de totes les coses és Déu o l'home de la mateixa manera que el límit de qualsevol discusió amb els seguidors de la fe ecologista és si el valor que donem a la humanitat és efecte o causa del que donem a la natura. Això és; si l'home té un valor intrínsec en tal que home o si és en tant que part de la natura que l'home és mereixedor de respecte. El límit del diàleg es troba inevitablement en la sacrilització de premises fonamentals oposades.
.

11.12.06

Del mite al lógos

''If the official version of the Holocaust is thrown into doubt, then the identity and nature of Israel will be thrown into doubt. And if, during this review, it is proved that the Holocaust was a historical reality, then what is the reason for the Muslim people of the region and the Palestinians having to pay the cost of the Nazis' crimes?''. Ho deia Mottaki, ministre d'exteriors d'Iran, en referència a la conferència sobre l'holocaust que s'organitza al país islàmic. Ell mateix explicava els objectius d'aquestes sessions; ''The objective for organizing this conference is to create an atmosphere to raise various opinions about a historical issue". L'estructura pre-lògica del missatge, la seva naturalesa mítica on s'admet com a vàlida una explicació intrinsecament contradictoria, bé pot servir de referència a tots aquells, i no cal sortir del bar, que neguen la utilitat del diàleg pressuposant en el potencial tertulià la seva negativa a escoltar tota argumentació contraria. Principi bàsic de la geologia és la seguretat que les pedres no s'equivoquen mai. I del mite al lógos; El diálogo es el proceso por el cual se forjan verdades de las que nuestras alforjas aún están desporvistas y que, sin embargo, nos afectan, conciernen a nuestra condición de animales que sufren en razón de sus ideas. Víctor Gómez Pin, Entre lobos y autómatas. D'aquí la inutilitat del diàleg on qualsevol possible conculsió és assumida apriorísticament com a confirmació del mite originari de les conferències.
.

10.12.06

El gos borda i el dictador governa

Muere el dictador Pinochet. Hi ha alguna cosa estranya en aquest titular. Alguna cosa que no hi és en aquest per exemple; Augusto Pinochet, 91, Ex-Dictator of Chile, Dies. I no és només la seva mútua incompatibilitat. Una estranya diferència que sembla separar la genètica de l'exercici professional. I dic sembla perquè és una sensació. La sensació de que no sigui igual titular, per exemple, Muere el fotógrafo Menguano que titular Muere el dictador Pinochet. Com si la mentida del segon titular (la mentida que no diu el NY Times; que Pinochet seguís sent dictador) no fós prescindible perquè el titular mira cap a una altra banda. No la de la informació reduida a esquelet, no la de la realitat tal com sa mare la va dur al món, sinó la d'un judici que volent ser moral va més enllà del que compartim sense espurna de dubte. Tinc l'estranya sensació que el Muere el dictador Pinochet és més semblant al Sòcrates és mortal que al muere el fotógrafo Menguano o al titular del NY Times que remarca explícitament la possibilitat que Pinochet no fós dictador. D'aquí l'ex i el 91 que ens recorden que això no es porta al gens. I d'aquí la diferència en el primer paràgraf que acompanya cadascún dels titulars digitals. El País informa amb plantilla de cap d'Estat; El dictador chileno Augusto Pinochet, que gobernó Chile entre 1973 y 1990, murió ayer por la tarde en el Hospital Militar una semana después de sufrir un infarto de miocardio y un edema pulmonar. Las exequias del general, que no tendrá honores de Estado, serán el martes. El general ha muerto sin rendir cuentas a la Justicia. Perquè a diferència del fotògraf, el dictador governa. El NY Times jutja: Gen. Augusto Pinochet Ugarte, the brutal dictator who repressed and reshaped Chile for nearly two decades, died today at the Military Hospital of Santiago. L'entrecometes és el judici que el País ja no fa per l'esterilitat intrínseca a tot judici analític. Perquè el gos borda i el dictador governa.
.

9.12.06

El terror d'Auswitch

Sentencia Primo Levi la política occidental posterior a Auswitch:

A molti, individui o popoli, può accadere di ritenere, piú o meno consapevolmente, che "ogni straniero è nemico". Per lo piú questa convizione giace in fondo agli animi come una infezione latente; si manifesta solo in atti salutati e incoordinati, e non sta all'origine di un sistema de pensiero. Ma quando questo avviene, quando il dogma inespresso diventa premessa maggiore di un sillogismo, allora, altermine della catena, sta il Lager. Esso è il prodotto di una concezione del mondo portata allesue conseguenze con rigorosa coerenza: finché la concezione sussiste, le conseguenze ci minacciano.

Primo Levi. Se questo è un uomo

Només el terror a Auswitch pot fer comprensible la quixotesca indumentaria de polítics i analistes. Ens queda el Lager com a teló de fons del joc democràtic i l'estranya sensació de que qui governa és qui millor ha adoptat el paper de víctima. Caricaturesca societat la que fa Montilla president. El terror a Auswitch que apareix darrera una inmensitat de reflexions polítiques. Terror només comprensible perquè el covard no necessita d'elements empírics per justificar-se. I no ens queda el requisit previ de tot feixisme; la rigurosa coherència. Coherència de portar els postulats fins les seves últimes conseqüències i abraçar-les amb el mateix entusiasme amb que acceptavem la validesa de la premisa. Coherència que no cal esperar d'un demòcrata però que, malgrat tot, no deslliura les converses de cafè de cert tuf apocalíptic.
.

8.12.06

L'ordre dels factors altera el producte

Lou Marinoff té el gran mèrit de ser un filòsof que no només subsisteix en la seva condició de filòsof sinó que ha sabut convertir la filosfia en una important font d'ingressos. Milionari gràcies al best seller Més Plató i menys Prozac i a la seva més brillant aportació al camp de la filosofia pràctica; la seva exclusivista (llei de la oferta i la demanda en mà) consultoria filosòfica. Podria semblar estrany que algú capaç de convertir la filosofia en una activitat tant lucrativa es preguntés sobre la seva utilitat (és la pela!) però el requisit bàsic de tot llibre de filosofia amb aspiracions de best-seller (ho sento Víctor) és no preguntar res del que no es tingui resposta prèvia. Resposta en aquest cas determinada, comprensiblement, al camp d'actuació empresarial del senyor Marinoff. El requisit de tot llibre de filosofia amb aspiracions a best-seller és, per tant, que perdi (si és que mai la va pretendre tenir) la seva condició de llibre de filosofia. Perquè és en la pregunta i no en la resposta on la filosofia es posa en joc. I no en la pregunta concreta, no en el protocolari quan li dec senyor Marinoff, sinó la pregunta com a part essencial de la nostra intrínseca voluntat de coneixement. Talment la utilitat decorativa no defineix ni determina la naturalesa artística de l'obra (encara que pugui estranyar a qui compra quadres a joc amb la tapisseria del sofà) i de la mateixa manera que la tècnica no pot aspirar a ser mai motivació de l'interès científic, la utilitat no pot definir la naturalesa del pensar filosòfic. La utilitat pot ser posteriori al propi pensar però no la seva condició prèvia. L'alteració d'aquest ordre és el que diferencia els llibres d'autoajuda del llibres de filosofia. Sòcrates als peus de la teva declaració de la renta és autoajuda. Però el terme autoajuda encara conserva la dignitat que la filosofia de Marinoff ha perdut. El pressupòsit de l'autonomia del lector.
.

6.12.06

Línia editorial

És en els adjectius on la literatura se la juga. En la magnitud dels teus ulls. Ja saben, el mar i tot això. I és en els adjectius on es posa en joc la funció periodística, la seva essència literaria; la de construir la veritat. I la diferència amb la seva transmissió és bàsica. No hi ha veritat que no sigui obra arquitectònica. Altra cosa són els fonaments. I els fonaments han de ser reals. No hi ha realitat als diaris, hi ha veritat, hi ha construcció, però la realitat han de ser els seus fonaments. I la veritat en l'adjectiu; plataforma espanyolista Ciutadans. La realitat són els resultats d'una enquesta que situa C's per sobre el PP. Els resultats són reals, per tant, en tant que resultats d'una enquesta. La veritat entra en joc en l'acompanyament de Ciutadans. Plataforma espanyolista. Plataforma que ja és partit i que quan era plataforma es deia Ciutadans. Curiós que siguin els diaris els que fins ara hagin construit la naturalesa de C's. No sé si ha passat amb tots els partits però crec que podem afirmar que en C's ha passat. I el curiós del cas és que cap diari sembli haver adjectivat en funció del partit sinó de la seva línia editorial. D'aquí el socialdemòcrata, l'espanyolista o el constitucionalista i d'aquí, crec, l'èxit de Ciutadans. Èxit que comparteixen amb els diaris i amb tota empresa funcional i que de moment sembla diferenciar-los dels altres partits; el de donar a la gent allò que demana. Èxit fantasma aquest, ja que ni se sap el que la gent demana ni el que se li dóna. Però com dèiem, és en l'adjectiu on tant el periodisme com el lector de diaris se la juguen. En l'anomenada línia editorial.
.

4.12.06

Populisme i prejudicis

Al blog de JPQ trobo aquestes afirmacions; "¿Sabes cual es la diferencia entre un liberal, un conservador y un populista cuando se enteran que su mujer les ha sido infiel? El conservador mata a la mujer y a lo mejor se suicida; el liberal se divorcia y sigue siendo amigo de su mujer; y el populista se va a apedrear la embajada norteamericana”. Afirmacions que, com al mateix JPQ, em porten a llegir l'entrevista sencera. Tingui raó Garcia Hamilton en les seves valoracions de Chávez o no, que tot és possible, les seves consideracions respecte la política de l'Amèrica llatina em fan pensar en una pregunta que Luri penjava al seu cafè fa poc temps; ¿Estamos tratando a los animales como a ciertos países del tercer mundo? Molt pitjor que tractar els animals com als països del tercer món és, em sembla, tractar els països del tecer món com a animals.
.
Sobre el valor religiós dels prejudicis. La seva força es troba en que cap fet contingent és capaç de destruir-los. La seva gran debilitat és que la simple voluntat de fer-los a miques és ja, de facto, fer-los a miques.
.

3.12.06

Consideracions climàtiques

Oliver, a les seves Engrunes, fa un exercici d'honestedat destacable. Admet, i això s'ho poden permetre pocs periodistes, que les seves conviccions trontollen per moments. Per moments és excessiu, per un moment. Les seves conviccions trontollen un moment i després, i aquest és el moviment que cal posar en dubte, es refermen de nou. Trontolla el seu escepticisme sobre el canvi climàtic i, com sempre que trontolla una convicció, és de celebrar. Deu ser el mal humor, però per un moment trontolla el meu escepticisme congènit i començo a pensar que potser això del canvi climàtic va de veres i que ja mai més no farà fred. El problema és el problema que acostumem a trobar en els judicis analítics. Com per exemple: Déu és bondat. Podem caure en l'error de considerar com a equivalents dos termes que no siguin, en realitat, equivalents. Trontolla el seu escepticisme quan l'empíria meteorològica li mostra el fenòmen i, talment l'aparició del Déu cartesià, apareixen, com difícilment podia ser d'altra manera en els nostres liberals, els EUA per restablir l'ordre de les coses. Aquí fa calor, així que el canvi climàtic i l'esclafament global podrien ser certs. Però! Als EUA es queixen de fred, es queixen que fa més fred que el normal, i això demostra la hipòtesis del mal humor. Una mala jugada de l'estat d'ànim d'un esquiador frustrat. Doncs bé, un servidor, un humil servidor, tenia entès que l'esclafament global, i espero em corregeixin si m'equivoco, no significava que fés més calor arreu sinó una temperatura mitjana de la terra més elevada del normal acompanyada, termes d'home del temps per una reflexió d'home del temps, d'uns canvis més radicals en el temps. O sigui, que malgrat la mitjana de la temperatura anual sigui major, a l'estiu fa més calor i a l'hivern més fred i a certs llocs del planeta fa més calor de l'habitual i a d'altres més fred. Això és el que jo tenia entès i mai és mal moment per posar en dubte les propies conviccions. No sempre resultarà, dic jo, que els EUA ens vinguin a salvar del nostre escepticisme.
.

2.12.06

Com fer teologia a cops de martell

Déu ha mort. Signava Nietzsche. Explica la llegenda que la famosa sentència va aparèixer, signada pel mateix pare de Zaratustra, pintada als carrers d'una llegendària ciutat i que un 26 d'Agost del 1900, l'endemà de la mort del filòsof, Déu cosificat va tastar el luxe, que fins aleshores havia reservat als humans, de la revenja; Nietzsche ha mort. Signava Déu. S'assegura d'algún filòsof de cuyo nombre no consigo acordarme que, veient venir la mort amb la impotència de qui veu venir un tren lligat a la via, va confessar les seves pors: Déu no ha mort perquè les idees no poden morir. És terrible però tant les idees com les tortugues marines moren. Viuen molt més que nosaltres, però acaben morint. As anything else. Des d'aquesta convicció a la sorpresa sobre l'atreviment papal de voler un "diàleg sincer" amb l'islam "basat en la veritat". Ni més ni menys que la veritat. Interessant discusió matemàtica la que aclareixi finalment si el miracle de la multiplicació no va ser, per cas, el de la divisió. Sobre si, per tant, hi ha miracle o veritat. Home de fe com ha de ser un Papa, per molt intel·lectualment lúcid que sigui Ratzinger, ves que no corri el perill de matar, a martellades de veritat, la gallina dels ous d'or.
.
And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.
.
Leonard Cohen. Suzanne
.

1.12.06

Negociar amb animals?

Ahir recuperava, arran de les declaracions de San Gil, un text d'Arcadi Espada. Després de llegir l'article d'avui del mateix periodista, m'hi torno a referir destacant la següent declaració; mi único interés es vencerles. Creo que negociar puede ser una de las formas de vencer. El text d'avui és propiament periodístic, perdó, poètic. Com els adolescents que tontegen amb la poesia esperant poder tontejar amb parts més essencials del seu ésser, parteix de la mirada de la dona i després, com acostuma a passar amb les mirades de dona, la poesia ve sola. Yo creo que el trato que da el terrorista a sus víctimas es el que debe recibir de ellas y de toda la gente libre. Nada humano hay allí que merezca una mirada. Por las mismas razones es absurdo exigirles que pidan perdón. El perdón es una negociación, una rima entre iguales. No somos iguales. Comprendo que los capellanes digan otra cosa. Pero es que ellos son distintos: convierten el agua en vino, multiplican el pan y los peces y saben que Dios está en los pucheros. A pie de obra, el mundo se ve bajo: todos venimos de Darwin, pero sabemos que un gen partío puede dar un hombre o un chimpancé. Però encabat hi ha la cita de Descartes recuperada d'un llibre de monsieur Pin, que també jo tinc l'honor d'estar llegint. Quería demostrar que una máquina con los órganos y la figura de un ser humano y que imitase nuestras acciones en lo que moralmente fuera posible no podía ser considerada como un hombre (...) No hay que confundir las palabras con los movimientos naturales, que pueden ser imitados por las máquinas y por animales, ni pensar, como los antiguos, que las bestias hablan, y que simplemente nosotros no entendemos su lenguaje. La grandesa de la cita recau en el fet que no és poètica sinó antropològica i en el fet que el progrés de la ciència posterior a Descartes no només no hagi portat a la seva superació sinó que la reafirmi. Les bèsties són aquí bèsties en un sentit biològic que n'exclou, per possible malgrat imporbable de facto progenitura viable entre Espada i una Sra. de ETA, els terroristes. I de la biologia al simbolisme lingüístic i a la possibilitat d'entesa supra-genital. Perquè no és només l'eventual progenitura viable el que garanteix la biologia, és la possibilitat mateixa de la negociació i, alabado sea Kant, la possibilitat de la pau.
.

30.11.06

La puntita nada más que soy doncella

Després de llegir (i escoltar) les declaracions de María San Gil a l'Audiència Nacional recupero un text d'Espada. Diu així; me sorprende que los demócratas exasperados, todos aquellos que ante cualquier movimiento del Gobierno hablan, inmediatamente, de alta traición, no digan alto y claro que no quieren negociar con terroristas y que afrontarán la reanudación del asesinato (tienen que llegar hasta aquí: si no, no cuenta); me sorprende que no haya este tipo de hombres y mujeres nítidos en un país tan heroico. La temàtica no és el que m'hi fa pensar, és l'entreparèntesis. La obligació d'arribar fins el final amb l'afirmació. Perquè abans d'arribar fins Espada hi ha un pas previ que no he dit. He recordat les paraules d'una persona amb nom, cognoms i excel·lent expedient acadèmic que afirmava que el PP no vol la pau al país basc per una simple qüestió de prioritats, prefereix la presidència del govern central. No és l'únic que ho defensa, esclar. No és l'únic que respòn com si qualsevol resposta fós vàlida per fugir del dubte. Com si el dubte fos la manca de resposta enlloc de la manca d'una resposta convincent. I aquí és on pren força l'imperatiu d'Espada. Cal arribar fins al final perquè si no la resposta no val. És tant simple com això; enlloc de dir que el PP prioritza la presidència del govern central respecte de la pau al País Basc el que cal dir és que els populars prefereixen el govern a la vida. Perquè és això el que hi ha en joc. I a partir d'aquí, esclar, ens haurem de seguir preguntant el perquè de certes posicions del PP respecte de la treva d'ETA i el Procés de Negociació. Tot això que hi perdem.
.

29.11.06

Interessos comuns

Seguint l'exemple de Villatoro, Graupera titula Autocrítica un artícle crític amb els partits polítics catalans. Potser sigui cert que tota crítica sigui en el fons una autocrítica, però en dubto prou com per permetre'm la covardía del dogmatisme i afirmar que no m'ho crec. Però la generositat de Graupera no es limita al títol, la trobem també a la primera frase a mode de formulació empírica; No hi ha cap polític a Catalunya que hagi estat capaç de conjugar els interessos comuns dels catalans. La segona frase és igualment important, però no em veig capaç d'entendre-la. Ni de cap majoria, diu. No entenc quin és l'abisme que separa el suport d'una majoria d'electors a un determinat partit polític de la causa d'aquest suport que, per principi en un sistema democràtic, hauría de ser la defensa dels seus interessos. Però tornem als interessos comuns. La pluralitat ens obliga a diferenciar-los del paternal totalitarisme rousseaunià del bé comú. Però tinc la impressió que el plural no garanteix la possibilitat de relativitzar els interessos comuns. I no crec que sigui una qüestió secundària perquè, si no hi ha una efectiva relativització dels interessos comuns, això és, si no hi ha una posada en qüestió d'aquells interessos que considerem que tots els ciutadans comparteixen i que, per tant, cada ciutadà pot considerar com a propis, si no hi ha, i crec que en això estarem d'acord, cap partit que posi en qüestió aquests interessos, afirmar que no hi ha cap partit que conjuri aquests interessos és gairebé tant cert com afirmar que tots els partits els conjuren i que, per tant, si en alguna cosa divergeixen els partits polítics no és en la defensa d'aquests interessos sinó en la defensa dels interessos no-comuns. D'aquells interessos que la pluralitat reconeix contra el discurs a la Rousseau que tant agrada als nostres polítics del bé comú que, si no s'accepta com a plural i relatiu, no pot formar part del joc democràtic.
.

28.11.06

El projecte Gómez Pin

Van ser molts els poetes deprimits després d'Auschwitz. Poetes i altres empresaris que veien difícil fer negocis amb animals en qui no es podia confiar. Després de Galileu i Darwin, Hitler acabava amb la fe que en l'home hi ha alguna cosa de divina. Malgrat els intents de Sartre de recuperar la clientela amb el seu l'Existencialisme est un humanisme, ens trobem estancats en un pessimisme radical respecte la nostra propia condició. El pessimisme és un antihumanisme. Víctor Gómez Pin, com ja va fer amb el seu darrer llibre titulat El hombre, un animal singular, s'enfronta ara a Entre lobos y autómatas (Premi Espasa d'assaig 2006), a tots aquells que asseguren trobar en la ciència contemporània un suport a l'antihumanisme que els afecta apriorísticament. I això ho fa amb el rigor i la lucidesa que els seus lectors estem acostumats a trobar als llibres que ha publicat i desde el coneixement del que la ciència efectivament diu. En paraules de l'autor; precisamente porque tomamos estricta nota de lo que la ciencia indica (sin atribuirle lo que no dice), nos oponemos a una actitud que encuentra en ella una suerte de coartada. Defensor d'una tradició humanística que atravessa la filosofia d'Aristòtil, Descartes, Kant entre altres i que no troba en Darwin un opositor. És la centralitat d'aquesta idea en la seva obra la que converteix a Gómez Pin en un dels pocs professors universitaris que no es dediquen només a ensenyar humanitats sinó a humanitzar els homínids per si algún déu decideix habitar-los algún dia.
.
Lo bueno del boomerang es que siempre vuelve. Espada dixit.
.

27.11.06

That's the way I like it

Sobre la diferència entre l'article d'opinió i la informació i entre la política i Montilla. Sarkozy fa una breu exhibició de periodisme. “Parece que el joven hincha pacífico del equipo de Tel Aviv estaba acosado y perseguido por varias decenas de individuos que gritaban “¡Muerte a los judíos!”. Un funcionario de origen martiniqués, de civil, responsable de la vigilancia de los vehículos de las fuerzas del orden, intentó prestar socorro al joven agredido. Gritó en varias ocasiones su condición de policía. Uno de los agresores lo atacó a patadas en el bajo vientre. El policía hizo fuego en dos ocasiones. Uno de los hombres cayó a tierra y murió víctima de las heridas. Una tragedia. Otro hombre está en un hospital, herido en un pulmón”. Acostuma a ser en els adjectius on la literatura se la juga. Alguns s'hi juguen fins i tot la vida, però no tots tenim lectors perturbats en les seves facultats mentals. Hi ha un hincha pacífico, per exemple, que denota que no només no és redundant sinó noticiable. L'hincha era pacífico i pacífico no necessita aquí gaires explicacions més. I la protocolaria definició dels altres individuos a través dels seus actes. Sense més adjectius que els que ells mateixos donen a conèixer i sense que això sigui una rendició del redactor. Sense que sigui, per entendre'ns, com un grupo de liberación nacional basco. I després ja venen els fets. Juxtaposats. Fet, punt. Un altre fet un altre punt i, entremig, una obvietat. Una tragèdia. A Woody Allen li va costar tota una pel·lícula. Als peus de la diferència de gènere. Obvietat depenent d'un pacte anterior; del reconeixement que tota mort és tràgica. Però sembla que el pacte és signat. Només un altre apunt; el Parece. Que hauria de ser inici de tota informació periodística i que si no ho és no és perquè es doni per sabut sinó perquè s'ignora. Perquè l'edició trenca la continuitat temporal que lliga un parece amb un altre. Recordin allò de ha sido ETA. Guanya molt amb un parece. I el redactor s'estalvia tota la feina de la metafísica, que bé la poden fer els de dalt o, fins i tot, el lector.
.

26.11.06

La terra és plana

La terra és plana, ho sap tothom diu Quimi Portet en una cançó que reivindica la importància del fil. Jo perdo el fil i no m’en recordo de com et dius; perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi. Joan Oliver tenia l'encert de titular les seves Engrunes d'ahir amb una obvietat. No em sembla una mala idea que els periodistes es dediquin a explicar obvietats. Em sembla una aposta molt més seriosa que la construcció de temples de paper. Però si apostem per les obvietats no podem perdre el fil. Encara que sigui per la gastronòmica por que el fil ens perdi a nosaltres. Només oblidant la importància del fil Oliver es pot mostrar sorprès pel discurs de Mas. Només perdent el fil es pot afirmar que fa una mica de basarda que per dir això (les crítiques sobre el fet que el PSC i ERC amaguessin durant la campanya la voluntat de reeditar el tripartit i el poc encert de repetir una fórmula fracassada) calgui començar demanant perdó, calgui començar dient que el govern tripartit és legítim. Recuperem el fil i ens porta, per exemple, a una entrevista de Mas al diari Avui. En aquesta entrevista Mas comet l'error de no titular amb obvietats. Afirma, per exemple, que no s'han respectat les normes més elementals de funcionament d'una democràcia o que el tripartit 2 debilita greument la democràcia a Catalunya. Mas, com Oliver, perd el fil. La diferència és que, segurament, Mas, Aula i Liceu Francès, no s'agrada afirmant que la terra és plana i que això ho sap tothom. La referència d'Oliver a l'inquisidor modern no és, malgrat recuperem el fil, sobrera. Jo exerceixo d'inquisidor. Jo, modèstia apart, acuso. O acusava. Acusava a Mas de no dir obvietats i de construir castells sense sostre ni fonaments. Aplaudeixo, per tant, la centralitat del fil en el discurs de Mas i el detall del líder convergent de titular amb obvietats.
.

19.11.06

d.De Waal

El llibre de Frans de Waal, The ape and the Sushi Master, demostra la importancia de determinar clarament el significat de les paraules. El significat del subtítol, reflexiones de un primatólogo sobre la cultura, queda clarament delimitat a l'inici del llibre quan de Wall defineix, talment la primatòloga Maruja Torres feia amb el terme nazi, el significat de cultura. Cultura significa simplemente que los conocimientos y costumbres se han adquirido a través de otros. I, simplemente, aquí acaba la discusió sobre la cultura animal. De la mateixa manera que defensava ahir la necessitat de deixar clara la concepció ètica desde la que es jutjava la homosexualitat, crec que cal aclarir què vol dir que, com afirma el propi Singer, l'homosexualitat sigui antinatural. Perquè, deixant clar que Singer defensa (a diferència de molts dels que clamen l'antinaturalitat de l'homosexualitat) que no s'ha d'equiparar allò que és natural amb allò que és bo, no estic segur que l'homosexualitat pugui ser catalogada d'antinatural. Quan s'afirma aquesta suposada antinaturalitat s'acostuma a fer considerant com a vàlida la idea que en la oposició natura/cultura és on la humanitat està en joc. Considerant que la cultura és propia dels humans i només d'ells i que la natura és el que queda fora de la humanitat. De Waal, simplemente, mostra la fragilitat d'aquesta oposició. Considerant el llibre del primatòleg de Waal, sense tenir en compte aquesta fragilitat, sense admetre que la cultura no és exclusiva de l'ésser humà, respondre la pregunta és sencill; l'homosexualitat no és antinatural perquè, com s'explica al mateix llibre, es dona a espècies naturals com els bonobos. Considerant, però, la falsedat d'aquesta escisió entre natura i cultura el nostre judici no pot ser tant clar. Si els bonobos són també éssers culturals encara podem considerar que aquesta és una pràctica cultural i antinatural. Tornant a la importància de delimitar el significat dels termes suposo que la naturalitat o antinaturalitat de l'homosexualitat dependrà del que considerem que vol dir el terme natural d.dw (després de de Waal) des d'on sembla que no només el terme cultura sinó el terme natura no es poden considerar com s'acostumava a fer.
.

18.11.06

L'homosexualitat no és immoral

A través de la web del filòsof Terricabras trobo un article de Peter Singer titulat L'homosexualitat no és immoral. El títol em recorda un llibre que vaig fullejar a casa el meu tiet. És un llibre d'André Compte-Sponville, professor de la Sorbona, titulat El capitalismo ¿es moral?. Fullejant-lo buscava la resposta a la pregunta que el títol em plantejava; sota quina concepció ètica defensa o ataca el capitalisme? No hi vaig trobar resposta. L'article de Singer em plantejava la mateixa pregunta i m'ha deixat també sense resposta. M'avanço als dubtes que pugui tenir el lector interessat en la meva opinió; considero que, en la meva concepció ètica, tant la homosexualitat com el capitalisme són, sense cap mena de dubte, morals. El problema de la pregunta va més enllà de la morbosa curiositat. Crec que abans d'emetre un judici sobre la moralitat d'una determinada acció cal definir els valors en els que es basa la nostra ètica. És immoral l'homosexualitat? Per mi no, ja ho he dit, però sembla que, com el mateix Singer explica al seu article, ho és per molta gent. No pretenc defensar la legitimitat d'un relativisme ètic que accepti la cadena perpètua per els homosexuals. Si plantejo aquest problema és perquè sovint sembla que els problemes ètics es plantegin com si els plantejaments ètics no canviéssin. Com si la ètica, en definitiva, fos immutable. En el cas de Singer el plantejament que critico és especialment contradictori perquè, en la seva lluita en favor dels drets dels animals, tant ell com el nostrat Mosterín, defensen un important canvi en els plantejaments ètics clàssics per prendre en consideració ètica la nostra relació amb els animals. Per plantejar-se l'eticitat ja sigui del capitalisme com de la homosexualitat crec cal definir abans aquells valors que creiem posen en joc tot el nostres argumentari ètic i no basar els nostres judicis en una ètica fictícia segons la qual podríem considerar objectivament qualsevol problema moral.
.

17.11.06

Sobre l'èxit de C's

Al fantàstic blog de JP Quiñonero trobo una interessant discusió sobre l'esquerra europea. Luri, al seu Cafè, ha escrit un magnífic post sobre el tema. No tenint res a dir, o a replicar, als tertulians de l'infern i d'Ocata sobre el tema de l'esquerra, si que em sembla interessant una aportació del/de la Ciutadà/Ciutadana Maty (quan ciutadà ja no és adjectiu...) sobre l'èxit del seu partit a les eleccions catalanes.

(...) para mí es evidente que el reduccionismo propio a la dicotomía izquierda versus derecha es eso, reduccionismo. La realidad es en extremo compleja, y hoy esos conceptos están muy manidos, impropio de personas cultas. Como sufridor habitual de otros reduccionismos, mucho más descalificantes, aborrezco del uso de tales etiquetas, propias de personas un tanto perezosas intelectualmente, a día de hoy, o que se han quedado ancladas en el pasado, siendo incapaces de constatar que la realidad actual es diferente (nunca del todo, pero diferente).

De ahí el éxito, en parte de Ciutadans/Ciudadanos, al estar por encima de ese discurso, al centrarse en la persona y sus derechos, creo. Como el del nacionalismo catalán versus español. Por eso, quienes siguen anclados rígidamente en argumentaciones pasadas sonincapaces de entenderlo.

Del victimisme no en vull parlar. Però és interessant l'apunt sobre les causes de l'èxit de C's. Adapto el meu comentari. No estic segur que aquesta sigui la principal causa del seu èxit. En aquest èxit crec que hi juga un pes molt important, no tant el fet que aquest partit no es mogui en les clàssiques divisions (esquerra/dreta, nacionalisme català/nacionalisme espanyol) sino en el fet que encara no estigui molt clar per on es mou. Gent que no rebutja aquestes etiquetes, gent que no rebutja dir-se espanyolista, per exemple, se sent identificada amb un partit que no ha demostrat encara estar dins o fora d'aquest joc d'etiquetes. O que, si les ha donat (si considerem que aquesta és la funció d'un programa electoral, i el condicionant no és gratuït), aquestes no són encara clarament conegudes per la majoria de la gent. No poden ser-ho, de fet, perquè no crec que estiguin encara definides (més enllà del programa electoral, que no em sembla ni suficient ni determinant). El fet que molta gent diversa, crítica amb els partits actuals, pugui trobar en la novetat del missatge de ciutadans, en alguna de les seves aportacions, algún argument propi que desperti les seves simpaties per aquest partit crec que té molt a veure en l'èxit de Ciutadans. Quan, treballant al Parlament, els diputats de C's hagin de prendre decisions sobre fets concrets, sobre determinades lleis o resolucions del Parlament, quan el seu plantejament polític es vagi fent a la força més clar, veurem si veritablement són capaços de superar aquest criticat etiquetatge cartesià o simplement han trobat en els eixos de la política catalana un espai desocupat que consideraven propi.
.

16.11.06

La circularitat del cercle

Els pessimistes lectors de diaris, aquells que no creiem en la objectivitat de la informació (no que aquesta objectivitat no existeixi, sinó que no creiem que aquesta objectivitat es trobi en cap dels diaris que tenim la sort de conèixer), tenim tendència a conformar-nos amb la circularitat del cercle. És poc, però és alguna cosa. Ens conformem que, un cop definida la línia editorial, aquesta segueixi fidel a ella mateixa malgrat l'actualitat sigui canviant. Això vol dir, per exemple, que malgrat la Catalunya d'avui i la de fa 25 anys no siguin la mateixa, el diari Avui segueixi sent un diari catalanista. Vol dir, també, que si El Mundo ha decidit defensar la tesi que els atemptats de l'11-M són cosa d'ETA cap nova declaració sobre el tema faci canviar el seu posicionament. És d'esperar que el temps, més que modificar les tesis de Pedro J., les dilueixi. El mateix succeeix amb el País. Si aposta, no ja per la negociació amb ETA, sinó per aplaudir qualsevol dels passos que es puguin donar en aquest procés, és normal que cap declaració dels terroristes posi en dubte la seva fe en el savoir faire del socialisme espanyol. Aquest conservadurisme facilita molt les coses. Per exemple, Clara-Simó pot publicar avui els mateixos articles que publicava fa 25 anys. Condició necessaria de tota feina ben feta és l'autoexigència i adaptar una realitat canviant a una determinada posició requereix, per tant, una gran dosis d'autoexigència. Ens en dona una prova una altra d'aquelles articulistes que fa temps que troben que el propi sofà és el més còmode. Maruja Torres, tota modèstia, es proposa donar exemple al president dels Estats Units. "Así que George W. Bush está abierto a cualquier sugerencia sobre Irak. Defíname sugerencia". Fer encaixar el tracte protocolari en tercera persona amb l'imperatiu ho faciliten els anys d'experiència. Però Maruja Torres té el mèrit de l'autoexigència i el que demana a Bush és imperatiu també per ella mateixa. "La realidad es que en el Gobierno israelí, que gobierna a Bush, el vicepresidente es un nazi -ser nazi, hoy, consiste en ser racista con los árabes- ultraderechista reconocido llamado Avigdor Lieberman (...)". Demanava la definició dels termes utilitzats per Bush i té la honestedat de definir els seus. "Ser nazi, hoy, consiste en ser racista con los árabes". El que deiem d'adaptar una realitat canviant a una línia editorial. Facilita les coses, però buida les paraules de significat.
.

15.11.06

L'últim valor

Tornava caminant cap a casa quan darrera una prostituta ha aparegut una esglesia i a la façana de l'esglesia una pancarta que deia així: La pace viene dal crocefisso, non dai crocefissori. Signava el Papa Benet XVI. La pau dels covards, he pensat. La pau dels pacifistes. Seguia caminant entre prostitutes quan he recordat un comentari d'Arcadi Espada a les paraules de Zapatero; La paz es el último valor que estaríamos dispuestos a sacrificar. Así de generosos somos, deia Espada. És una d'aquelles frases que parlen del mai i del sempre i no parlen ni del mai ni del sempre, que parlen del primer i l'últim i no parlen ni del primer ni l'últim. Una d'aquelles frases que en un diàleg s'acostumen a matar amb un ja ens entenem quan l'interlocutor no és un vegetal i donar-li la raó es considera derrota. Zapatero no és tant generós com Espada diu creure. Una ullada a aquella relació de paraules i fets que pretenia trencar la campanya del socialista Montilla és la salvació que ZP pot esperar després de la declaració. Els fets, els fets del seu govern, el contradiuen. Per sort. La simple negociació, siguin quines siguin les seves interioritats, el contradiu. La pau està sent negociada impossibilitant així la seva hipotètica condició d'irrenunciable. El discurs polític contradit i salvat per la política. El Zapatero cartesià, constructor d'equilibristes arguments piramidals, salvat per el Zapatero polític que, cronologicament post-maquiavèlic, no sembla especialment fascinat per les obres de construcció del seu sepulcre. Recordava també un professor que deia que, per crear una teoria política, el primer que cal fer és una escala de valors. Tornava a casa caminant entre prostitutes i pensava que, porco dio, ser prostituta no deu ser tant fàcil.
.

14.11.06

Viva Zapatero!

Després de la primera emisió, el programa a la polonesa de l'actriu còmica Sabina Guzzanti RAIot, va ser censurat. Els periodistes de professió van tenir la decència de seguir fidels a les seves metafísiques preocupacions i centrar el debat en la pregunta sobre si, en un país lliure, es podia permetre que la televisió pública es convertís en una espècie de Speakers Corner. El presupòsit de la llibertat és bàsic. Només pressuposant que es viu en una societat lliure es poden retallar les llibertats. Això és; només considerant que el pilar del sistema és la llibertat, algú es pot plantejar quines són les llibertats que cal retallar. I només des d'aquest punt de vista s'entén una de les imatges més debastadores del documental. Quan el Fraga de torn defensa que no es pot ridiculitzar el Premier Italià perquè això va contra la llibertat. És fonamental no dir de qui. Quan es parla de llibertat, de Llibertat, acostuma a ser indispensable obviar el subjecte de la oració. O, per evitar formulacions que podrien ser estranyes fins i tot per un polític, vincular-la a subjectes transcendents com la nació, el poble o la classe obrera. És una necessitat amb la que també es troba el còmic. Convertir Ferran Adrià en una essa sonora, per exemple. I amb la que també es troba Guzzanti i la còmica esquerra europea. Convertir Zapatero en alternativa a Berlusconi i Chirac, per exemple. D'aquí el títol. Un regal que Zapatero no mereix. Per TVE, per exemple. O per la Sexta i Cuatro. No se'l mereix perquè el mèrit del documental és precisament el de demostrar que ni la política ni el periodisme, perdó, que ni la bona política ni el bon periodisme es poden fer de genolls. Segurament per allò de l'alçada de mires, però principalment perquè amb la boca plena no es pot parlar.
.

9.11.06

Etiquetatge

Sobre la comoditat de les etiquetes i la voluntat de convertir la política en secció de congelats en un hipermercat en parlen avui Espada i Azúa. El propi Espada en va ser víctima i botxí en la seva presència al programa Àgora. La seva declarada militancia, i el fet que aquesta no sigui una militancia entre les altres sinó una militancia contraria a totes les altres, va treure a la llum la necessitat dels periodistes de mantenir les distàncies. És la llei del mercat i hi tinc poc a dir. Però, com diuen per aquí, non mi piace. A l'article d'Azúa, d'aquells que no agraden de llegir i no m'atreveixo a dir perquè, hi ha la clau; el poder se siente débil. La debilitat que va portar als tertulians del citat programa a la necessitat de fer explícit el distanciament d'Espada. On Arcadi deia convergència veu en perill el seu espai electoral el sistema mètric imposava escoltar una apocalíptica revelació sobre el fi de CiU. És el preu que la debilitat imposa. El País el paga etiquetant el columnistes amb la noble voluntat d'evitar que el lector despistat es confongui. El paper de C's al Parlament té molt a veure amb l'etiquetatge. Amb la legitimitat i, sobretot, amb la legitimació que suposa l'etiquetatge. Un exemple; quan en un debat a la televisió pública el senyor Mas reconeixia els mèrits de Carod; l'únic mèrit, de fet, que li reconeixia, era el de ser nacionalista. Superar no només la legitimitat sinó la legitimació que el nacionalisme suposa. Deixar Carod amb el cul a l'aire, dit d'una altra manera. Aquesta ha de ser la feina d'un nouvingut al Parlament. No cal dir, però potser si que cal lamentar, que l'apoteòsic final d'Espada al debat de l'Àgora, quan responia amb la baixa qualificació de nazi al lamentable exercici d'etiquetatge del director del Punt titllant el nou partit de pallassos i inadaptats no anava precisament en aquesta línia.

7.11.06

Entendridor

M'entendreixen moltes de les coses que llegeixo aquests dies. És el primer èxit del nou govern. És fins i tot la seva màgia. Retornar els catalans a aquells anys d'infantesa. Anys on tot era potència, on tot estava per fer i tot era possible però, sobretot, anys on la innocència era una excusa que els adults acceptaven malgrat no creure-la massa. Dels pocs records que tinc del parvulari un és d'indignació. Recordo que un company de classe em va pegar (aleshores no es parlava encara del periodístic why). Home pacífic i dialogant com sóc vaig anar a dir-li a la professora i la profa va renyar al company. Ho he fet sense voler, deia plorant el petit feixista, i la profa que li preguntava si ho deia de veritat (de veritat? deia) i ell que deia que , que de veritat i la profa que s'acostava i em feia donar-li la mà i dos petons. Va ser indignant i ho continua sent. Ningú recorre 50 metres per fotre un cop de puny a un altre sense voler. Ara ja no m'indigno tant, ni faig petons als meus amics ni tinc cap profa que m'hi obligui i per això m'entendreixen aquestes actituds infantils. En Ferran Sáez, per exemple, m'ha entendrit. No és l'únic, esclar. Aquest despertar (fingit, segur) del ara ja sabem que tot era mentida. Ja he dit que no m'indigno tant però no fotem! Que tot era mentida ja ho sabiem. Ja sabiem que si es podia es faria un altre tripartit. De fet alguns ho sabiem fa 3 anys fins i tot. I no tenim excusa. Però ja se sabia que si ERC es feia la princeseta estreta era per guanyar vots dels fans de Disney. I que si Montilla no apostava directament pel tripartit era per no fer a l'Albert Riera president per la via directa també se sabia. I mira si se sabia que CiU va basar la seva campanya en aquesta certesa. O CiU o tripartit. Si Montilla pot ser President perquè hauria de ser Conseller de Mas? No fem broma tu! I si l'argument (que a mi em sembla el bàsic) que hi havia per fer el tripartit ara fa 3 anys era acostar els socialistes al catalanisme perquè hauria de canviar ara? Fer-se l'innocent és fer trampes. Però l'infantilisme, quan no és perillós, és entendridor.

6.11.06

Quixotegen?

Llegir al blog de Félix de Azúa un discurs que ja voldria seu Carod Rovira és una cosa que em resulta especialment desagradable. No només perquè això suposa una excessiva renuncia per part d’Azúa sinó perquè temo que aquest sigui el discurs propi de la nostra classe política. Ens parla, per exemple, d’aquells eteris poders fàctics que, traslladats a la capital catalana no han aconseguit encara prendre forma i, el que seria molt més interessant, nom i cognoms. D’aquell tots contra mi de mosca al·lèrgica als excrements que fins fa no massa encara feia que Carod em semblés un paio entranyable, d’aquella solitud en la lluita per la llibertat i contra la conjura dels enzes elements. És de riure aquesta tendència dels polítics de presentar-se com a Quixots carregant contra els troians a les platges de Normandia. És aquest joc de nens petits que van amb Aquileu o amb Hèctor per afegir emoció a la pel·lícula. A diferència del País Basc el que més sobra a Catalunya no són patriotes, són herois. No només per uns C’s que amb la satisfacció d’haber arribat al Parlament semblen oblidar que si no hi eren era, segurament, perquè no s’hi havien presentat mai o d’una Esquerra que considera un mèrit resistir amb 21 escons com si algú molt més poderós que els seus propis votants els volgués fer fora de la política parlamentària. Hi tenim també uns socialistes que han volgut fer passar per heroicitat néixer a Inajar i emigrar a Sant Just, una Iniciativa que seguint la bvella tradició columnista tot el que toca ho converteix en dreta reaccionaria, un PP aguantant estoicament en el seu rol de jueu a l’alemanya nazi i una Convergència que sembla que seguirà lluitant per recuperar el poder que li pertoca legítimament i que tres desconsiderats van decidir prendre-li ara fa uns 3 anys. A la política hi sobren herois. Segurament caldria convertir la política en alguna cosa menys apassionant que el repartiment de noms de carrers, places i la inmortalitat antropomòrfica d’un lababo de coloms, però no estic segur que tampoc això fés pujar la participació.

1.11.06

My dear fellow...

-My dear fellow, I am not quite serious. But I can't help detesting my relations. I supose it comes from the fact that none of us can stand other people having the same faults as ourselves. I quite sympathize with the rape of the English democracy against what they call the vices of the upper orders. The masses feel that drunkenness, stupidity, and immorality should be their own special property, and if any one of us makes an ass of himself he is poaching on their preserves. When poor Southwark got into the Divorce Court, their indignation was quite magnificent. And yet I don't suppose that ten per cent of the proletariat live correctly.
-I don't agree with a single word that you have said, and, what is more, Harry, I feel sure you don't either.
.
Oscar Wilde. The Picture of Dorian Gray

31.10.06

Fets i paraules

Com les paelles de dijous torna la última performance de Carod. Però tranquils, és només una frase, majestuosa, que fa així: pensin en el que han fet pel país, no pas en allò que diuen que han fet. La oposició em sembla molt curiosa. No és el que s'ha fet davant el que s'ha dit sinó el que s'ha fet davant el que es diu que s'ha fet. No em sembla poca cosa, la veritat. En un món tant mediatitzat com el nostre, on el coneixement que tenim del món per relació directa és ridícul si el comparem amb aquell que obtenim a través dels medies, saber què han fet els polítics (Carod inclòs) és sempre més complicat que saber què han dit. Li passa fins i tot al pobre Saura a l'entrevista de Sala i Martín:
-¿Sabe que en los dos últimos años del gobierno de Pujol se acabaron 13.562 viviendas de protección oficial mientras que en los dos primeros años de su gobierno sólo acabaron 13.332, a pesar de que ustedes habían prometido 42.000?
–Eso no es verdad.
–Lo dice la web de la Generalitat. Y dice que el número de familias que no llegan a final de mes ha pasado del 51% en el 2003 al 54% en la actualidad, que las ayudas a las familias bajaron de 132 millones en el 2003 a 122 en el 2004, que entre el 2003 y 2005 el número de discapacitados que reciben ayuda se redujo un 29%, que la gente que recibe ayuda de movilidad se redujo un 25% y los que reciben subsidios farmacéuticos se redujo en un 39%...
–Ha mirado usted mal la página web.
Com que la promoció del que s'ha fet és cosa dels diaris (vegin que no acostumen a coincidir ni quan anuncien el nombre de vivendes de protecció oficial que fa el govern) el polític s'hauria de trobar més còmode en dir ja no allò que fa o deixa de fer, sinó en elavorar un discurs (però Saura diu caca). D'aquí que em sembli una llàstima l'eslògan del silenci de Montilla. Si el que fa el polític no ho sabem més que pel què en diuen els diaris (i aquí cadascú confia en els seus) i el polític decideix renunciar a l'art discursiu em sembla difícil trobar alguna cosa sobre la que reflexionar en un dia com avui. Cal molta fe en les ventes del Periódico per basar una política en el silenci.

29.10.06

Simó i la ciència

La capacitat dels esquimals per distingir més de 10 tipus de blanc serveix de suport a la teoria segons la qual la principal funció del llenguatge no és la de transmisor sinó la de credor de la realitat. El llenguatge, que de tant natural en l'home Chomsky afirma que surt com surten les ungles, les paraules, com cantava Nanni Moretti a la Palombella rossa i com recordava avui en un comentari al seu cafè Gregorio Luri, són importants. La fascinació que sent l'home per les paraules, a diferència del rebuig que generen les ungles, no és només fascinació per la realitat a la que remeten sinó fascinació per a elles mateixes. I de la paraula, el lógos, la generalització. Del lógos que el dir gat sigui diferent al dir aquest gat o el gat de la Pepita o el que s'està menjant el teu canari. Explica Diego Marani al seu llibre "Come ho imparato le lingue" una anècdota molt interessant sobre la seva primera aproximació a la llengua finesa. Diu que una tarda d'hivern, a Helsinki, el van convidar a una sauna a un club molt exclusiu i que, per trencar el gel, va deixar anar aquest comentari: Periaattessa, kaikki saunat ovant samanlaisia que vol dir "en teoria, totes les saunes són iguals". El que em sembla curiós és que dir que en teoria totes les saunes són iguals és no dir res perquè és lògicament impossible que dues saunes siguin iguals si per iguals entenem iguals, cosa que, d'altra banda, és el que suposo que hem d'entendre. No hi ha dues saunes iguals però, en canvi, el comentari no sembla mancat de significat ja que, paradoxalment, comentant la teorica semblança de totes les saunes referma la idea de la particularitat d'aquella sauna en concret. Isabel-Clara Simó comenta avui la lliçó inaugural d'aquest curs acadèmic a la Universitat de Barcelona, a càrrec d'una científica, Roser Gonzàlez, catedràtica de genètica i diu algunes coses interessants. Comenta, per exemple, el cas de Rosalind Franklin, que va contribuir decisivament a la descoberta de l'ADN però que, casualment, és sempre oblidada quan hom parla dels descobridors d'aquesta estructura genètica. Ignorant com sóc en història de la genètica em sorprenc al reconeixer el nom de tant discriminada senyora i, pensant que potser el meu masclisme que alguna socialista progressista ha cualificat amb gran finesa de troglodita em fa confondre el nom d'aquesta heroïna de la lluita de sexes amb el senyor Benjamin Franklin, decideixo buscar a veure què en diu la democràtica Wikipedia. Lamento trobar, just on es parla de la descoberta de l'estructura del DNA, varies referències a la sempre oblidada Rosalind Franklin. És curiós i fascinant que el sempre mai vulgui dir sempre de la mateixa manera que aquell en teoria totes les saunes són iguals no vulgui dir que les saunes siguin iguals. Però hi ha un altre comentari igualment interessant. Diu la senyora Simó que quan la doctora Gonzàlez o qualsevol altra científica demostra amb fets i proves aquestes coses rep l'assentiment diria que unànime de totes els científics homes que s'exclamen que no hi ha dret i que s'arrengleren en la més objectiva de les mirades científiques. Per art de màgia, però, aquests mateixos que troben escandalosos els casos tan flagrants, quan a classe han d'explicar algun tema en què l'aportació de la dona hagi estat fonamental, pateixen un atac sobtat d'amnèsia i se'ls oblida d'esmenar el que en un altre moment van trobar intolerable. Aquí estem en aquell fantàstic tots els homes sou iguals on el tots no és tots ni l'iguals és, com era d'esperar, iguals però que, en canvi, misteris del llenguatge que no trobem en les ungles, ens sembla sempre fascinant i, el que és pitjor, en certa mesura cert. Quan Isabel-Clara Simó diu que hi ha un consens (diria que o gairebé) unànime de tots (diu totes però crec que vol dir tots) els científics homes i després diu que aquests mateixos (entenguem, per tant, gairebé tots els científics homes) pateixen un atac sobtat d'amnesia i se'ls oblida esmentar el nom de Franklin al costat de Watson, Crick o Wilkins (aquest últim, a causa de la meva ignorància, més oblidat que Franklin), quan Clara Simó fa aquesta exposició lògica, Clara Simó està mentint. És lliure de fer-ho, esclar, però cal saber-ho per no creure que gairebé tots els científics homes són una colla de masclistes recalcitrants que dissimulen les seves misògines conviccions rera estranys atacs d'amnesia. Estaria molt bé que, posats a parlar de dones i ciència, Isabel-Clara Simó tingués la valentia d'aportar alguna dada empírica que fonamenti les seves generalitzacions. Esclar que hem de ser exigents i amb el nom d'un científic home i a la vegada misògino-amnèsic no ens conformarem perquè entenem que entre la unitat i la pràctica totalitat dels científics homes hi ha la mateixa distància que entre l'article de Simó i el rigor lògic i científic.
.

28.10.06

Una tragèdia romàntica

És la historia d'un home que cau d'un edifici de 50 pisos.
A mida que cau, per asserenar-se, es va repetint;
-Fins aquí tot va bé,
fins aquí tot va bé,
fins aquí tot va bé...
Però l'important no és la caiguda,
és l'aterratge.
.
.
Pseudo-aniversari diu Sarko. Amb espelmes o sense, es compleix un any de les revoltes de les Banlieues a França i el terror de les asseguradores s'extén de nou a tota consciència occidental. Els cotxes encara poden cremar. The Why? is back. Recupero un article-entrevista (que copio als comentaris) aparegut al diari El Pais (13-11-2005) perquè la lectura de l'Estrany reclama una nova reflexió sobre el why. Estic convençut que acceptar una sola causa per un fenòmen que tingui a l'ésser humà com a protagonista és un error. Ni tansols el butà és causa única de l'ebullició de l'aigua. El protagonista de l'article-entrevista ho confirma. I confirma una altra cosa; allò de Wagensberg; A más cómo menos porqué. El com que explica Doppy a l'article aclareix moltes coses però sobretot, i el que és més important, enterboleix les causes. Mostra com, per exemple, a l'Himalaya l'aigua no bull a 100 graus. El com amaga el perquè. Feina per físics. Em sembla més interessant, i aquesta és una preferència purament personal, la pregunta sobre el per a què. És sobre aquesta pregunta sobre la que s'ha de treballar. No la causa sinó l'efecte buscat. I cremar cotxes retorna al terreny de l'adolescenica del que potser mai l'hauriem d'haver tret. No se cree en el esfuerzo porque los chavales de 15 años ven que los que tienen 25 y fueron buenos estudiantes siguen en el paro, viviendo en casa de sus padres, amargados y sin futuro. Y ven al mismo tiempo que los que optaron por la delincuencia, por el tráfico de drogas, ya tienen buena ropa y buenos coches; ya se han marchado de casa. El per a què necessita una resposta marxista. De materialisme històric. I la solució, com sempre que es plantegen problemes marxistes, sembla que passa per les polítiques liberals.
.

27.10.06

La Gavardina de Carod

¡Ahora yo me voy solo, discípulos míos! !También vosotros os vais ahora solos! Así lo quiero yo. En verdad, éste es mi consejo: ¡Alejaos de mí y guardaos de Zaratustra! Y aun mejor: ¡Avergonzaos de él! Tal vez os ha engañado.
El hombre del conocimiento no sólo tiene que poder amar a sus enemigos, tiene que poder odiar a sus amigos.
Se recompensa mal a un maestro si se permanece siempre discípulo. ¿Y por qué no vais a deshojar vosotros mi corona?
.
Nietzsche. Así habló Zaratustra
.

Llegeixo els articles de Carod com qui assisteix a una performance al Bagdad. Amb certa vergonya per pervertit i amb autèntica fascinació per les dimensions que pren la tragèdia. Fent servir l'expressió d'Azúa; els articles d'en Carod són com gabardinas abiertas que muestran el tamaño de su moralidad. Llegint la seva última exhibició em reconec fascinat per l'hegemonia que hi imposa l'eslògan. Després de citar Fromm i assegurar que la campanya electoral proporciona, no només un allau de missatges propagandístics sinó d'arguments (sic), el líder d'ERC se'ns fa literalment i literaria el míting a sobre i aconsegueix, amb l'habilitat que se li presuposa com a filòleg, una magnífica juxtaposició d'eslògans. de l'angl. slogan, i aquest, del gaèlic escocès sluagh 'tropa' i ghairm 'crit', és a dir 'crit de guerra' (1513). Subjecte predicat punt. Catalunya blablabla punt. Jo blablabla punt. ERC blablabla punt. Però el problema ve de la cita de Fromm, que se suposa autèntic significant de l'article. El dret d'expressar els nostres pensaments només té un sentit si som capaços de tenir pensaments propis. He de reconèixer que no l'entenc. Em sembla molt estrany això de l'un sentit, per exemple. Però he de pressuposar que Carod l'entén perquè basa el seu míting en la idea del pensament propi a la Rosseau. Això és; tria lliurement votar-me a mi. El problema de Carod és aquell dels professors que intenten dissimular la seva mediocritat expositiva rera tones de bibliografia recomanada; corren el risc que algú els faci cas i acabi descobrint les autèntiques dimensions de la seva moral.

.