31.10.05

El valor de la opinió: Olivé vs Alaska

Escrivia l'Olivé en el seu ultraliberal espai "Engrunes":

Diu que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya està investigant si la informació i l'opinió que emet la COPE referida a Catalunya viola alguna llei, a més de les lleis de la decència, que aquestes les viola de forma sistemàtica. Diu que miraran si viola el dret dels ciutadans a rebre informació veraç o el dret a l'honor de les persones. Són dues coses ben diferents. El CAC o qualsevol altra institució fa santament de vigilar que no es violi el dret de les persones a la imatge i l'honor, però això del dret a rebre informació veraç és una collonada. La informació és, sempre, opinió.

La nostra és una societat que dóna gran valor a la opinió. Només cal veure com hi ha persones que es passegen per programes de ràdio, televisió i escriuen als diaris opinant de qualsevol tema amb suposada erudició. Parlen de futbol com si fóssin tècnics de la talla de Mourinho o Cruyff, però sense que el pès de l'experiència els pugui ajudar en la defensa dels seus arguments. Parlen també del canvi climàtic sense citar cap estudi científic i el culpen de ser la causa de tots els mals o, per contra, el neguen sense citar cap estudi científic dient que el problema és que els ecologistes no són més que terroristes que busquen finançament amb diners públics per mantenir-se en una vida parasitaria a costa dels empresaris. No parlem de l'eterna pugna, una de les meves grans obsessions com es pot veure, entre liberals i post-comunistes (alguns ni post) sobre la globalització i una llarga llista d'etcèteres que ara tampoc cal repassar.
Em creat una nova classe social que, sense una acreditació objectiva on recolzar la seva legitimitat, es dediquen a donar la seva opinió intentant distancar-se el més radicalment possible d'opinions que, d'altra banda, són cada cop més semblants a la seva arribant a l'extrem de corregir al contertulià per, tot seguit, repetir amb diferents paraules les mateixes idees.
La opinió està sobrevalorada fins al punt que algú pot arribar a dir que "tota informació és opinió" sense que això sembli suposar-li cap existencial essent com és un periodista. Podem dubtar que la informació que ens arriba no sigui més que opinió, podem dubtar de la professionalitat dels periodistes que crèiem ens estaven informant però el que sembla absurd és dubtar de la diferència entre opinió i informació fins a reduir-les a les dues a "apenas ya nada". Si la naturalesa de la opinió és la igualtat entre els opinadors i el valor que li domen a una o una altra no és el mateix, hauríem de pensar que hi ha alguna cosa que les faci diferents. Hi ha d'haver alguna cosa que faci diferent a la opinió respecte al canvi climàtic de Jordi Gonzàlez i un científic es dediqui a l'estudi d'aquest fenòmen. I m'atreviria a dir que la diferència està en el fonament de la opinió, en la informació que es presenta per opinar alguna cosa. La informació ha de ser prèvia a la opinió i no al revés. És per això que els historiadors participants als congressos dels Premis Octubre criticaven al revisionista Pío Moa, perquè les poques dades que aporta als seus estudis hi són per justificar un posicionament previament establert.
Entre aquest menyspreu de la informació amb el conseqüent enaltiment de la opinió del senyor Olivé i la nostra societat en general i el "Yo creo que la opinión de una persona no debería contar para nada" d'Alaska que encapçala el magnífic blog d' el de la 13 hi hauria d'haver un terme mig. Un terme mig on la gent que no té prou coneixements per opinar sobre una qüestió tingués l'autoestima suficient com per callar i els que en saven contrastin les seves opinions.
En una democràcia tothom té dret a donar la seva opinió, però això no vol dir que totes les opinions tinguin el mateix valor.

Felicidades Leti!

Amb el naixement d'una nena, d'una futura reina, els que hem estat educats amb pel·lícules de Disney encara conservem l'esperança de trobar a la nostra princesa.
Jo també, esperant que la definició de pedrasta canviï properament, felicito la família reial desitjant formar-ne part aviat.

30.10.05

You can call me Al

Jo, aquí on em llegiu, vaig ser una persona important. Ara no sóc res ni ningú, sóc un ésser absolutament prescindible i totes aquestes coses que volen dir que no sóc el que vull ser. Però jo he estat molt gran tiu!
Veieu si no les meves reencarnacions.

1108 d.C.
Mestre de la cerimònia del te
484 d.C.
Guerrer ninja
168 a.C.
Colom missatger
431 a.C.
Cuidador dels gats sagrats
816 a.C.
Faraó
1331 a.C.
Encarregat del gra
Tots els meus oficis anteriors, les meves vocacions o berufs, han estat de gran importància per la societat del moment.
Veient això només em queda la fe en que no tot passat fós millor. Que Diego Armando m'ampari.

29.10.05

L'aplicació de les màximes

Saven aquella que diu:
"I don't care to belong to a club that accepts people like me as members" de Grouxo Marx?

Doncs això. Ara entenc el meu problema amb les dones. Gràcies a Woody Allen i la seva pel·lícula Annie Hall.

Bon Nadal


L'objectiu d'aquest post és el de felicitar el Nadal a tots els meus lectors. El Nadal que tots els amants del futbol hem de celebrar. Fugim d'esglesies paganes i falsos ideals! Fugim de l'esglesia opresora per adorar a un nou Déu alliberador!
Diego Armando Maradona! Vós Sos Dios!

Posats a adorar algún ésser superior com a mínim que no ens faci sentir com a éssers insignificants i indignes. Considerin-me d'ara en endavant membre de la única veritable religió i serveixi la següent oració com a prova de la meva nova fe.


Creo en Diego,

Futbolista Todopoderoso,

Creador de magia y de pasión.

Creo en Pelusa, Nuestro Rey, Nuestro Señor,

que fue concebido por obra y gracia de los Reyes del Fútbol,

nació en Villa Fiorito,

padeció bajo el poder de Havelange,

fue crucificado, muerto y sepultado,

suspendido de las canchas,

pero volvió y resucitó su hechizo,

estará dentro de nuestros corazones,

por siempre y en la eternidad.

Creo en el Espíritu Futbolero,

la santa Iglesia maradoniana,

el gol a los ingleses,

la zurda mágica,

la eterna gambeta endiablada

y en un Diego eterno.

Diego.

28.10.05

El repte de la complexitat


Giovanni Levi (en l'actualitat més vell, calb i amb un puro de 2cms a la boca)

Torne dels Premis Octubre als que algú ha tingut a bé de convidar-me amb totes (o gairebé totes) les despeses pagades. Siguis qui siguis, gràcies.
Torno amb una renovada fe en les meves capacitats intel·lectuals després de veure com, després que cadascú hagués fet una magnífica i impecable exposició, el senyor Giovanni Levi i en Antonio Elorza (que va tenir el detall de demanar perdó per no parlar en -x-alà i fer-ho en castellà, que tenia por?) oferíssin un trist espectacle de descalificacions mútues només comparable al que no fa molt van mantenir TdQ i Ramón Alcoberro i que em va servir, de retruc, per rebre el primer comentari agressiu del primer dels bloggers anteriorment citats.
Torno també amb la satisfacció de veure com les meves maldestremanet exposades idees sobre la necessitat d'una mentalitat on no tot encaixi amb una preconçevuda mentalitat del món són compartides per algú que mereix un cert respecte. Es la idea que Levi, en la conferència inaugural, va definir com "el repte de la complexitat", la idea de fugir d'una visió de la història de bons i dolents, descontextualitzada i simplificada, mitificada i manipulada, etc. Idea que Villatoro va exposar amb altres paraules quan tractava el tema del "Vell i nou antisemitisme". Un Villatoro que, per cert, ha demostrat tenir un nivell argumentatiu que m'ha sorprès gratament fent-me veure que la visió simplista que jo tenia d'ell no es correspòn amb la realitat. Val a dir que a això també hi ha ajudat una conversa que vaig sentir en spia moddo al bar de la UIMP (Universitat Internacional Menéndez i Pelayo) on criticava l'apropiació indeguda de la senyora Pilar Rahola de totes les iniciatives contra l'antisemitisme que es fan a Catalunya. Fugia per tant, de facto, del simplisme que havia criticat intel·lectualment deia 10 minuts. Idea que he vist, amb no poca alegria, que compartia també l'estrany. Idea que fonamentava gairebé totes les intervencions i que, en definitiva, tots els benpensants veiem com a pròpia.
El problema sorgia quan, en parlar del revisionisme històric, es va apuntar a la abismal diferència que existeix de públic dels mitjans de comunicació revisionistes i de lectors de llibres d'història, on se suposa que es dóna una elemental coincidència. Com que la democràcia és el joc de les majories, no ens ha d'estranyar que concepcions històriques rebutjades per els historiadors prevalguin com a bones.
Per acabar, una recomanació musical que porte de valència; Pau Alabajos i els músics furtius.
Es prega llegir els comenatris que segueixen. Moltes gràcies.

24.10.05

La pell fina


Seguint els suggeriments del meu sentit comú, he decidit posar a aquest post un títol d'èxit per captar l'atenció del lector. Ara que el lector se suposa que ha quedat captivat per la grandesa de l'encapçalament crec que ja pot començar la decepció.
Avui, estimats lectors, m'he decidit a parlar de la manca de teixit adipós que l'evolució ha tingut a bé de concedir-nos. Així com les foques dormen tranquiles a temperatures que escandalitzarien a la gallina més nòrdica, els humans necessitem grans quantitats de materials de procedència animal diversa perquè no se'ns arruguin les parts nobles. Suposo que això és un d'aquells fets naturals que serveixen per justificar ordres socials. Al menys, és el que crec que devia pensar el senyor Mill quan ens va fer la gran putada (judici absolutament subjectiu i sense ànims d'otorgar-li cap valor) d'acceptar que una de les poques limitacions per limitar la llibertat de l'individu en societat era el mal moral que pogués ocasionar als seus congèneres. Si a això li sumem que Mill no va tenir el detall de definir amb gaire profunditat el que el mal moral significava, ens trobem que, a mida que les seves idees han anat passant a formar part de la nostra consciència individual i col·lectiva, el caos argumentatiu i el victimisme més xantatgista s'han apoderat de les nostres relacions personals i socials, entre persones i entre societats.
Els humans no només no hem après a suplir les nostres mancances subcutànies amb l'èxit de altres espècies animals sinó que, en l'àmbit en que suposadament jugavem amb ventatja, ens hem acceptat més limitats del que sóm. Hem renunciat al debat i la crítica racional per acceptar que la ofensa subjectiva és prou motiu per limitar la llibertat dels demés individus que comparteixen el nostre espai social. Així no ens estranya que es retirin anuncis quan els pagesos creuren que es dóna una imatge negativa del seu col·lectiu o que tot de dones es comencin a estirar dels cabells quan una altra dona (major d'edat i en plenitud de les seves facultats mentals) decideix mostrar les seves carns per satisfacció de la majoria del col·lectiu masculí. Com que és tant fàcil sentir-se ofès, degradat i maltractat per la resta de la societat tots ens podem creure amb dret d'exigir mesures d'igualtat. Jo, per exemple, em podria fer l'ofès com a home perquè un jugador de l'Arsenal ha decidit (ara ja fa temps) exhibir el seu escultural cos en calçotets o perquè al Zara de dones de Passeig de Gràcia hi ha dos pisos a disposició de les clientes mentre que al d'homes només n'hi ha un. És demagògic? Precisament. Ho és i avui alguns en recollim algunes de les conseqüències més salvatges quan alguns valencians, subjectivament i, segons el meu parer igualment subjectiu, infonamentadament, s'han cregut amb dret de comparar la idea dels països catalans amb el feixisme nazi.
És precisament perquè la finesa de la nostra pell es pot considerar com un comú a tots els humans que no em deixa de soprendre que els que no ténen cap interès a priori en els beneficis del victimisme es rebotin contra un agressor fictici i no contra qui els vol reduir al lamentable estat d'oprimits.

23.10.05

Apunts de demagògia


És curiós veure com certes coses perduren en el temps. És maco veure com algunes d'aquestes coses que perduren són la superioritat de la civilització enfront la barbàrie.

21.10.05

Putes i senyores. El gir copernicà

A les 7 de la tarda de dijous un cotxe negre amb els vidres fumats s'atura al carrer Aribau de Barcelona. En surt un xofer que dóna la volta per davant del cotxe i obre la porta del darrera. Apareix una dona alta, amb una gran personalitat i un posat elegant. Una dona que de ser americana es consideraria dins el conjunt dels afroamericans, però que aquí en podem dir, per exemple i sense voler ser politicament incorrectes en absolut, dona de color. Del portal de davant en surt un porter uniformat que s'ofereix molt amablement i sense perdre el contacte visual a portar-li la maleta que el xofer acaba de treure del maleter. La dona li entrega l'equipatge amb un somriure d'agraïment (si, els homes amb un somriure en tenim prou) i el segueix. Davant seu un local amb llums de neó. La senyora passa, en qüestió de dècimes de segon, de Senyora a Puta.
Quan les putes no semblen putes i les senyores no semblen senyores, quan el que semblava l'ordre natural de les coses fa un canvi de 180 graus, parlem de Gir Copernicà.
El problema que això suposa és de dimensions desconegudes. Un primer canvi serà que les mares deixaràn de dir allò de: tapa't, que sembles una fulana i passaràn a exigir a les seves filles adolescents una mínima dosis d'exhibicionisme amb la conseqüent reformulació per una frase del tipus següent: on vas tant elegant? que sembles una puta!
Ens haurem d'adaptar als canvis però, mentre no ho fem, estem condemnats a viure en la incertesa. Què passarà ara quan sentim que una fèmina amb accent estranger ens diu hola guapo? Creurem, com inocentment ja creiem a vegades, que hem seduït a una guiri? Què ens farà saver que haurem de pagar en acabat? Fins que l'ordre no acavi el seu cicle de rotació, fins que no tinguem per segur que si una noia ensenya més del que amaga és de casa bona i que si una dona vesteix elegantment i de marca és una fulana, com sabrem amb qui estem tractant?
Aquesta problemàtica no fa més que demostrar que Woody Allen és un visionari a més d'un geni i que el més probable és que, com explica ell en un dels seus contes sense plomes, acabem pagant a senyoretes per mantenir-hi converses sobre Proust.

19.10.05

Tot encaixa

Els humans tenim la necessitat de estar segurs de nosaltres mateixos. Després de aquest inci més propi de la Mary of the Peace January que d'un servidor, continuem.
Suposo que el dubte metòdic no ha estat absorvit per la consciència humana com a pauta de comportament per ser poc pràctic, perquè, adoptant els termes de Dawkins, no deu ser una Estratègia Evolutiva Estable (EEE). Tot i acceptar aquesta trava utilitarista i la necessitat de supervivència més ençà de la metafísica, no em deixa de sorprendre la poca capacitat de dubte de certes persones. Em resulta admirable la facilitat que tenen certs individus per generar un sistema tancat on encabir-hi, amb una admirable fidelitat a la teoria del coneixement kantiana, totes les percepcions empíriques a la seva corresponent categoria sense que el sistema se'n ressenteixi. Són gent fàcil de tractar, de mantenir-hi una conversa o fins i tot una convivència. Com si fóssin un cabdell de llana només cal estirar del primer fil que en surt per descobrir tot el que s'amaga en aquella aparentment caòtica conglomeració.
Deia l'ultraliberal Olivé al seu Engrunes d'ahir que "perquè la història la fan les persones i no les organitzacions, trobo que té raó en Maragall i no el PSC". Concepció històrica aquesta que suposo es deu veure reforçada en la natural struggle for live darwiniana reforçada amb les posteriors interpretacions dawkinianes que defensen l'individualisme genètic i el conseqüent darwinisme social aplicat a la ètica i a la economia. Si ets liberal compra l'AVUI o La Vanguardia (entenc que parlo en català i per públic català). Tot encaixa si ets un liberal.
Si no tens la sort de ser un liberal però gaudeixes de la superioritat moral que et dóna el ser d'esquerres també encaixa tot. Com que rebutges que la ciència determini el joc social no acceptaràs mai la diferenciació de rols de l'home i la dona i probablement, com deia un altre liberal de l'AVUI, en Sostres, posaràs a les treballadores de l'fnac a descarregar caixes d'un camió i els homes a fer paquets de regal. Compraràs el Periódico o el País i defensaràs el model social europeu quan el Katrina arrasi New Orleans perquè detestes Bush i creus que cal un poder públic fort per quan passen aquestes coses. Tot encaixa també si ets un progre.
Si ets liberal i català es veu que hauràs de llegir en Porcel mentre que si ets progressista i sostenible no pots deixar de comprar els llibres de Saramago. Si ets liberal has de defensar les tesis de Xavier Sala-Martín encara que no n'entenguis un borrall d'economia (ja t'ho ha posat fàcil, no et preocupis) i si no ho ets llegir en Barril o en Chomsky. Però el que no has de fer mai és dubtar. Si ets liberal ja està, ho ets, és així i no cal que hi facis res perquè ja està bé com està. Si ets progre no dubtis mai, tot està bé així, ja saps qui són els bons i qui els dolents i saps què cal per fer un món millor.
Si has triat ja ho tens tot fet, no et preocupis. Si encara no ho has fet, si encara tens dubtes, afanya't perquè t'enganxarà el tren. Tria sense pensar-t'ho dues vegades, després tot serà més fàcil. No et preocupis, tot encaixa. Sempre.

17.10.05

Benvingudes

En el seu suplement del diumenge, "El País Domingo", el diari socialista hegemònic a les espanyes, es donava la benvinguda a les dones al món de la política. No deixa de resultar curiós que una dona de la dreta sigui felicitada per un diari de l'esquerra, però suposo que això deu anar més amb "ser progre" que amb ser d'esquerres -conceptes propers però no sinònims.
Jo, desde la neutralitat a la que em veig obligat a causa de la meva ignorància sopina (que no Sopena - conceptes propers però no sinònims), em sumo a la felicitació que desde el progressisme més sincer es fa al col·lectiu femení per la seva lenta entrada al món de la política. La seva entrada provoca reaccions tant viscerals com lamentables per part d'aquells que utilitzant una biologia que no només no entenen sinó que no els desperta cap interès intel·lectualment seriós. El seu cosmos masculinocèntric es desmonta al veure una dona que parla i que no només utilitza la boca per el noble art de la fellatio. Parlo dels liberals, d'aquells que si la Merkel fós d'esquerres l'haguéssin acusat de trepa i llepapolles donant per suposat que era una incapacitada i que la seva ignorància sopina (que no Sopena tot i que potser també) l'ha condemnada necessariament a una mort política indubtable.
Siguin benvingudes doncs les dones al món de la política. I ho siguin en tant que dones i no que homes amb faldilla. Com que la veritable integració de la dona només es donarà quan siguin jutjades sota els mateixos criteris que els homes, no seré jo qui els exigeixi un savoir faire que dificilment es troba en els mascles de pèl al pit que actualment regeixen el poder. Em permetré però la llicència d'expressar un desig que, si alguna de les meves múltiples lectores vol prendre com a referent per la seva vida política, es pot prendre la llicència de fer-ho previ abonament d'una simbòlica cartera ministerial o, en el seu defecte, un ampli despatx a la plaça St. Jaume de la capital catalana. Destijo que l'entrada de les dones als cercles de poder, si de veritat s'està produint o es produeix mai, no suposi només un augment del poder de les fèmines sinó una disminució considerable dels nivells de testosterona. Que les dones siguin una excusa per aportar noves maneres a un món, el del poder, que fa massa pudor a aixella masculina. Que les dones que han de venir no siguin un home amb sostens com la Tatcher diuen que va ser.
Ara que pugeu al poder estimades fèmines, haureu de aprendre a ser dipositàries d'esperances frustrades. Sóu només una excusa, una petita porta a l'esperança dels que creiem que en tants segles de domini masculí ha quedat sobradament demostrada la nostra incapacitat per fer les coses bé. I, tot i que no crec que això sigui culpa de les diferències en la nostra dotació cromosòmica, m'afanyo en abraçar la vostra arribada amb una fe irracional en que aquesta serà sinònim de canvi i que el canvi serà per millorar. No crec en el "más vale malo conocido que bueno por conocer" i és per això que us carrego amb la responsabilitat de ser el bo que ha de ser conegut. Per fer-ho malament jo hi som els homes.
Algú que em fa mantenir aquesta irracional esperança. Benvinguda. Benvingudes.

14.10.05

De Putin res. Putot.

Faig absolutament meves aquestes paraules.

Carta oberta al president Jan Laporta

Estimat Jan,
En aquests moments tant difícils que deus estar passant m'he decidit a escriure't aquesta carta. Ara que fins i tot els teus amics et giren l'esquena i et fan oposició desde diaris que fins fa poc eren dels teus, crec que és el moment que aquells que mai haviem pensat en posicionar-nos a favor teu (perquè mai haviem pensat que ens necessitéssis) ho fem.
T'ataquen per ignorància i això, amic Jan, no es pot permetre. Els qui et volen fer fora, els que et volen prendre allò que democràticament i legítima és teu, ho fan desde la mentida o la omisió de la veritat. Diuen que un senyor patró de la Fundación Francisco Franco (F.F.F.) no pot formar part de la directiva del Barça. I jo em pregunto, per quins set sous no pot un feixista (això no li treu ningú, per més bona persona que sigui) formar part de la directiva del Barça? Respassem les nostres essències que són, bàsicament, dues: un club representant de Catalunya i integrador com el nostre país. Doncs bé, on les estem incomplint? (parlo en plural perquè ara sóc dels teus). Com a representants del poble de Catalunya estem actuant d'una manera més que digna. I només cal comprar-ho amb els altres representants; els escollits pel poble. Ells passejaven en autobús pel país ensenyant l'Estatut i nosaltres hi anavem, també en autobús a fer partits amb equips compatriotes fent un gran favor a la seva economía (tema també molt català). Ells van a la desfilada militar i aplaudeixen aquells que, molt sutilment i fent sempre referència a un text legal, amenacen les nostres institucions si no es porten bé. No és millor, em pregunto jo, donar-ls'hi un lloc a la junta? Posats a quedar bé... Què em de dir de l'altre front obert contra tu, el nostre president. Club integrador? I què hi ha més integrador que tenir a l'Alejandro a la junta? Si el Barça participa en tota mena d'actes amb discapacitats tant físics com mentals, com podem negar a un franquista aquest tracte integrador? Alguns diuen que és per allò de que els feixistes vàren matar el nostre president (no tu, un de fa més temps). Collonades! Ja se sap que a les guerres hi mor gent, siguin presidents del Barça o camperols extremenys i, ademés, no és això una mostra més del nostre savoir faire? Del nostre respecte als valors propis?
Ara bé Jan, una advertència si que m'atreviré a fer-te ara que ja som amics; no caiguis en el parany que t'estàn parant els teus propis defensors, fins i tot des de dins el club com avui mateix em pogut constatar a l'hora de dinar. No és degradant el Barça al nivell d'una empresa qualsevol com ens hem de defensar. No és valorant els nostres treballadors i directius només per la seva feina com hem de justificar la conveniència de comptar amb Etchevarría. És, com espero haver deixat clar en les línies precedents, desde el més estricte respecte als valors que ens són propis que hem d'acceptar l'Alejandro com un més. L'Alejandro hi ha de ser en tota la seva dimensió humana; com a gran professional, com a feixista i com a cunyat. Perquè no ens enganyem, no és per feixista que l'ataquen, l'ataquen per ser el teu cunyat. Però aquest és un argument encara més fàcil de tombar. Si els crítics són del tripartit, que es mirin a casa perquè tots els seus germanets treballen a la gene, si són dels teus, dels convergents, fes-los memòria del fill del president Pujol. Ens queden els peperus que, per no tenir poder enlloc de les nostres terres no han pogut col·locar la família, però, posats a buscar, podriem destacar la familia Fernández Diáz com el precedent del que podria ser. No hem d'oblidar tampoc als que no voten però, com bé savem tots els bons demòcrates, qui no vota no té dret a queixar-se.
Desitjant que aquesta carta t'ajudi a superar el tràngol, es despedeix molt atentament,
Ferran Paraula d'Stone
P.S.: Per el partit del Panatinaikós no et quedarà algún lloc a la llotja per casualitat? És que m'agradaria portar-hi l'avi i el meu cosí petit (una promesa del futbol). Si queda lloc entre en Sostres i Mossèn Ballarín seria un honor gaudir del nostre equip en la seva companyia. Moltes gràcies amic.

13.10.05

Maleït sentiment de culpa cristià!

Que n'és de bèstia l'existència humana! Avui l'home que escriu (definició inspirada en Alcoberro's blog) baixava cap a casa sota una ferotge pluja. L'home escoltava música amb l'iPod ben guardadet a la butxaca per protegir-lo dels designis de Zeus. Sonava la cançó Sympathy for the Devil, de Ses Satàniques Majestats quan ell passava per davant d'un petit i acollidor restaurant. Dins el local una desena de parelles uniformades de joves empresaris amb èxit es miraven agafades de la maneta. El passejant (el mateix que escriu) els mirava entre les gotes que regalimaven cara avall i era feliç. Era feliç mirant-los, si. No estava trist com ho hagués estat de ser actor Hollywoodès, estava feliç tot i no tenir a qui convidar a sopar amb espelmes i agafar de les mans. Però a qui escriu li agrada mullant-se sota la pluja i escoltar Sympathy for the Devil i totes dues alhora imagineu!
El cas és que l'home que enllaça lletra rera lletra en aquest caos estètic convertit en literatura de tercera seguia mullant-se mentre se succeïen les cançons en ordre aleatori (una grandíssima aportació als meus costums musicals que he d'agraïr al senyor Poma) i l'escalfor de la llar s'acostava perillosament. Seguia caminant i finalment ha arribat a la seva Ítaca particular. Però l'home que escriu no és Ulísses i a Ítaca no l'esperava la felicitat al costat de l'esposa fidel. L'esperaven, això si, els telenoticies del vespre anunciant greus desgràcies materials i la mort d'uns turistes a causa dels forts aiguats caiguts aquesta vesprada a Catalunya. Merda! La felicitat a prendre pel sac.
Ja és cert que mai plou a gust de tothom però mira que és bèstia que, mentre algú moria en un accident de cotxe per culpa de l'aigua, uns quilòmetres més enllà un caminant gaudeixi de la mateixa pluja com un bé de Déu.

10.10.05

"Algo habrán hecho"

L'onanisme és una pràtica molt satisfactòria. No parlo aquí de l'autoestima mal entesa sinó de l'autèntic onanisme; el donar-se plaer a un mateix. Ja Nietzsche va parlar d'onanisme moral referint-se als cristians, que fonamentaven les seves actituds ètiques en la justificació de la seva pròpia pobresa.
La frase que dóna títol al present post és l'evidència més salvatge d'aquest amor propi convertit en autèntic vici. Com que tot vici és perillós, cal també desctivar l'equívoc que aquesta frase suposa. Abans però, cal destacar que aquesta frase no la ha pronunciat un alt dirigent d'ETA, ni tansols un terrorista islàmic mentre observava per enèsima vegada una ja desgastada cinta de video amb els atemptats de l'11-S en directe. Aquesta frase té una autoria molt més selecta; la senyora Boicot al Cava Catalán, periodista de Telemadriz; la de los normales.
La senyora boicot deia que els catalans fariem bé de preguntar-nos perquè ens odien tant a la resta d'Espanya i afegia que, si ella fós catalana (contenta però de no ser tant poca cosa), pensaria que "alguna cosa habremos hecho para que nos odien". Aquesta afirmació és tant perversa en sortir de la boca d'aquesta dona com ho és quan surt de la boca d'aquells que maten a gent pensant que la seva condició nacional comporta una culpabilitat intrínseca. De la mateixa manera que no podem acceptar, com a mínim els que ens exigim un cert rigor lògic, que un assasí carregui la culpabilitat dels seus actes en la víctima, tampoc podem tolerar que se'ns culpabilitzi, a vegades fins i tot desde casa nostra, de les ires que puguem despertar en les espanyes més reaccionaries i troglodites (estat que, en aquest text i sense que això pretengui tenir cap validesa científica, es considera anterior a la caverna -espai dotat de certa dignitat encara que només sigui per haver donat a Plató la oportunitat de idear un dels textos més importants de la filosofia i, per tant, de la història de la humanitat).
De ben segur que alguna cosa hem fet per despertar aquestes ires i odis viscerals. El que no està tant clar, de fet no té cap possibilitat de ser formalment acceptat, és que el que nosaltres haguem fet justifiqui o, en termes lògics, que impliqui les seves reaccions. De la mateixa manera que l'altre dia deia que incloure el terme nació a l'Estatut no implicava necessariament (i reitero contra la meva voluntat) la independència de Catalunya, el que nosaltres considerem causa suficient per rebutjar les opinions o fins i tot la vida d'una altra persona (en cas de ser uns fanàtics, que tot pot ser) no és suficient per defensar la validesa del nostre rebuig.
Onanistes doncs són aquells que adapten la seva moralitat i opinions a una personalitat prèvia, a uns prejudicis previs, que creuen haver de defensar per sobre de tot. L'onanisme porta doncs a que gent com en Villa, director d'informatius (diguem-ne x) de la cadena COPE asseguri que el fet que la seva emisora fereixi sensibilitats és degut a la seva pluralitat.
De totes maneres el que em sap més greu és que potser les àvies tinguin raó i l'onanisme provoqui ceguera.

8.10.05

El Gran Teatre Europeu (GTE)


A la companyia de teatre Europa es fan càstings de nova adhesió. Truca a la porta una tal Turquia i els membres de la companyia la reben amb certa desconfiança; porta vel i potser si l'accepten al grup tinguin problemes amb el marit.
A la futura actriu se li demana una gran actuació; ha de prometre que no es pegarà amb els companys de la companyia, que a casa seva no pegarà als fills i que col·laborarà amb la resta d'actors a l'equiparació de les feines domèstiques.
Turquia, que fa temps que segueix l'evolució de la jove companyia, sap de memòria la vida personal dels seus més importants membres. Sap per exemple que hi treballa un tal Antoni amb antecedents penals per matar d'un tret al cap a un home al metro. Sap també que en Jacques té a la seva família vivint amuntegada en pisos insalubres i amb certa tendència a la combustió espontània. Sap que al poble d'on vé aquest (gran actor d'altra banda) s'hi promou el multiculturalisme i la bona fe entre germans però que tothom viu amb la família més pròxima i desconfia del veí. Sap també que hi ha un tal José Luís de Lleó que és molt amic d'en Jacques i que sovint parla de amb ell de la diversitat cultural però que té les portes de casa protegides amb punxes de filferro i seguretat privada perquè desconfia dels de l'edifici de davant que són pobres. Sap també que José Luís i la seva dona Mariana castiguen als seus germans cada cop que diuen que n'estàn farts de pagar 450 euros al dia en concepte de pensió alimentícia i els amenaça en tancar-los a la habitació perquè pensin en el què han fet. Sap també que en Gerard, un altre dels actors, viu encara amb la seva mare i, cada cop que ella el vol fer fora de casa, amenaça en portar-la a l'assili i deixar-la morir de gana.
En fi, Turquia sap que per aconseguir la feina ha de ser una gran actriu, ha de dissimular tant bé com ho fan els grans actors de la companyia. Però també sap que són coses de l'ofici. Com es pot esperar que a un càsting per ser actor no et facin interpretar un dels clàssics?

7.10.05

Tímids aplaudimets

Surt un entrenador a roda de premsa. Un periodista esportiu li pregunta: "Qué opina usted sobre la esfericidad del balón?". Pregunta davant la qual el tècnic es veu obligat a contestar: "Si el balón no fuese esférico no sería un balón. Y sin balón no se puede jugar al fútbol". La resposta provoca tímids aplaudiments i algún Ula Ula! de la resta de periodistes presents a la sessió.
El periodista que ha fet la pregunta no ha quedat del tot satisfet malgrat tot. És com si la resposta no fós l'esperada. Decideix que l'endemà, després de la sessió d'entrenaments, demanarà al tècnic una nova compareixença davant la premsa.
L'endemà hi torna. Aquest cop, però, decideix variar la pregunta per veure si en treu una resposta més satisfactòria. El periodista li pregunta: "Qué opina usted sobre las mangas de la camiseta". El tècnic recorda la pregunta del dia anterior y respòn, fidel al séu guió: "Si las camisetas no tuvieran mangas no serían camisetas. Y sin camiseta no se puede jugar al fútbol". Aquest cop la resposta provoca sorolloses mostres de satisfacció per part de la resta de periodistes. Aplaudiments, crits, molts Ula Ula! i algún Queremos un hijo tuyo es deixen sentir a la sala de premsa.
El periodista, no del tot satisfet amb la resposta, titula el diari de l'endemà:
Al titular l'acompanya una foto on es veu un jove Ronaldinhinhu jugant en un camp de terra sense samarreta i descalç.

5.10.05

La llum els ha encegat

Curiosos ilustrats aquests de la plataforma.
Quan la ilustració es caracteritza per una fe cega en la raó de les persones, ells neguen que la població catalana sàpiga el que es fa. Quan la ilustració ens considera majors d'edat, ells encara són com el pare (com el Sant Pare) que creuen haver de guiar el poble lluny de les perverses temptacions de la seva llibertat.
Curioso demòcrates també.
Quan la democràcia es basa en el respecte als ciutadans i les institucions que s'en desprenen, ells demanen que no s'escolti al Parlament de Catalunya. Quan la democràcia parlamentaria es fonamenta en l'autoritat per legislar que els ciutadans dipositen en els parlamentaris escollits, ells els neguen cap representativitat tot i ser el 90% dels parlamentaris. Si el 90% dels parlamentaris no representa a la majoria del poble què fem? Hi posem a Boadella i a Espasa, que segur que ens representen a tots?
No es pot ser ilustrat i no creure en la raó humana que fa a l'home major d'edat de la mateixa manera que no es pot ser demòcrata i no acceptar la representativitat del propi Parlament.
Potser el que passa és que es van equivocar de segle quan repassaven apunts per trobar un missatge potent per definir la seva plataforma. De tant iluminats s'han acabat encegant amb la seva pròpia llum. Com el rei sol, han confós la seva llum amb la llum de la divinitat. Esperem que el judici que en faci la història sigui també sota la mateixa llum que al monarca.

Hostes vingueren...

Tres persones que ajuden a trencar el tòpic. Vénen a casa nostra i, no només no ens en fan fora, sinó que hi treballen, hi estudien i, fins i tot, aprenen a estimar-la més que alguns que no han tingut la necessitat o voluntat de venir perquè ja hi van néixer prou acomodats, prou com per no tenir tampoc la necessitat de marxar.
No totes tres són de gran importància mediàtica, però hi són i ja és prou.
La primera és el molt conegut Matthew Tree. Un home que ha vist en 20 anys el que una gran part de catalans de "socarrel" no han volgut o no han sabut veure en els últims 300 anys.
El segon també és prou conegut. Es tracta de l'historiador, també britànic, Paul Preston. Què dir-ne? Que, com ell mateix va expressar ahir a l'IEC en un gairebé perfecte català (sense poder deixar mai de banda l'accent de la gran Illa, part de l'encant de les seves gents), ha sabut estudiar la història d'aquest país sense deixar de implicar-si emocionalment. Li hem d'agraïr que el séu rigorós estudi històric l'hagi portat a donar suport a iniciatives com la de la "Comissió de la dignitat" per el retorn dels papers allotjats a Salamanca.
El tercer no sé ni com es diu. És el meu professor de "Història de la Cultura Alemanya a través dels seus textos". Un home que afirma el nacionalisme a l'estat espanyol només fa que reflectir com s'han fet de malament les coses en aquest tros de món. Un cert rebuig als nacionalismes que sembla indestriable de la seva condició d'alemany però que no l'impedeix veure que tenen una justificació clara, evident i legítima. La superació del problema la planteja en una Europa més forta, parla de crear la nació europea de la mateixa manera que es van crear les actuals nacions (algunes Estat, algunes no). Superació diferent a la que jo triaria per a Catalunya però igualment legítima. Un home que, ademés, ha patit el racisme de la premsa madrilenya quan, en un partit del Reial Madrid contra el Bayern München va llegir coses com: "atacan cómo tanques", "defienden a palos", "es imposible encontrar a un alemán con calidad técnica para jugar al fútbol. El único del equipo que tiene un poco de calidad es Scholl i eso se debe, sin duda, a su sangre turca".
Alguns ho veuen, altres no i, com en la Caverna (la de Plató, no la mediàtica), els pitjors són els que ho veuen i prefereixen seguir confonent les hombres amb democràcia.

3.10.05

Que trïin i ja ens avisaràn

Arran de l'aprobació del nou Estatut (projecte, de moment) al Parlament de Catalunya, les espanyes tremolen. Els que ens ho mirem desde aquí, desde l'est, normalment acceptem, per pura defensa, que no és res greu, que no passa res i que els catastrofístes ho són per irracionals. Poden ser irracionals, no seré jo qui surti a defensar-los, però no crec que la seva irracionalitat sigui la causa del seu histerisme.
Espanya tremola. I tremola perquè ara li toca triar què vol ser de gran. Amb la constitució dels collons (amb perdó per els collons) van ajornar la decisió i, fins fa poc, respiraven alleujats pensant que ja no tocava. Però si. L'Estat espanyol és com el nen petit que se'n va a dormir pensant que els deures ja els farà al pati. Quan arriba l'hora del pati el pobre nen no té temps i ha d'acabar apel·lant al gos per defensar la seva falta.
Aquí el gos és la unitat de la pàtria. Tot s'ho menja, tot ho rosega i per tot defeca.
Espanya, ja toca que trïis què vols ser de gran. Un pais democràtic o no? Perquè en un pais democràtic no hi ha d'haver autoritat més gran que la del Parlament, les Corts i les lleis. No es poden acceptar idees com a superiors a l'autoritat del poble. Una societat democràtica és, teòricament, una societat de persones madures, majors d'edat que deia Kant, que, per tant, saven el que volen sense necessitat de paternalismes ni ideals superiors als seus propis interessos.
Si Espanya vol ser un pais democràtic haurà d'acceptar les regles del joc, l'autoritat del poble, perquè no es pot ser democràtic fent callar al poble. Que trïin i ens avisin, perquè fer-nos jugar a la democràcia a nosaltres mentre ells utilitzen armes que escapen a aquest joc és fer trampes. I fer trampes és lleig. Si juguem a la democràcia, juguem-hi, sinó, Malló.

1.10.05

Kodacrome

Hi ha tres homes en un tren. Un d'ells és economista, l'altre lògic i el tercer matemàtic. Acaven de creuar la frontera per entrar a Escòcia i veuen una vaca marró en un camp desde la finestra del tren.
I l'economista diu:
- Mireu, a Escòcia les vaques són marrons.
I el lògic diu:
- No. A Escòcia hi ha vaques de les quals una, com a mínim, és marró.
I el matemàtic diu:
- No. A Escòcia hi ha almenys una vaca, un costat de la qual sembla ser marró.
Mark Haddon, El curiós incident del gos a mitjanit
La conclusió que treu el protagonista del llibre és que "els economistes no són en realitat científics, i els lògics pensem amb més calredat, però els matemàtics són els millors". No cal dir que ell és un amant de les matemàtiques.
No m'agrada portar la contrària a la gent important i, al considerar que un autor de best-seller és algú important, acceptaré que és cert que els economistes no són en realitat científics. El que no puc acceptar és que es digui que el lògic, tot i pensar amb més claredat, s'equivoca. No és un error pensar que si una vaca té un costat marró l'altre costat ha de ser marró. Això és una tautologia i, fins que algún cas pràctic no demostri el contrari, totes les vaques que tenen un costat marró tenen l'altre costat de color marró també.
La conclusió que en trec jo és doncs una altra. Els economistes no són científics (no sé quin sentit té això, però ho accepto), els lògics són els que pensen amb major claredat i els matemàtics viuen en un món tant teòric que són incapaços de veure les coses com són.
Fent estricta política de partit deixo constància del meu rebuig a les matemàtiques, no per cap raó fonamentada més que la meva incapacitat per aprovar un exàmen d'aquesta matèria desde que vaig entrar a l'educació secundària fins als nostres dies.
Everything looks worst in black and white
Paul Simon, "Kodacrome"