22.8.05

Catalunya ascètica


"Con una palabra inocua (podria ser la paraula federalisme per exemple?) los herimos en ocasiones profundisimamente - lo experimenta todo el que trata con eruditos -, irritamos contra nosotros a nuestros amigos eruditos en el preciso momento en que creemos estar honrandolos, los sacamos de sus casillas meramente porque éramos demasiado toscos para adivinar delante de quién estabamos realmente: delante de dolientes que no se quieren reconocer a ellos mismos qué son, de narcotizados e inconscientes que solo temen una cosa: cobrar consciencia..."
Friedrich Nietzsche
Acabava l'ultim comentari amb un desig; el desig que els socialistes no ens guanyessin la batalla de la retorica. Pobre innocent de mi! Pero si ja ens havien guanyat! Si Catalunya ja és el que els socialistes volen que sigui! Una regio! Un petit tros d'un gran imperi que es permet el luxe, estrany i innecessari de parlar una llengua diferent! La propia consciencia catalana és avui la simple i més bèstia expresio de l'ideal ascètic!
Catalunya és la Palestina dels jueus ocupada per els romans. I no em de creure per aixo que Catalunya actui com ho feien els jueus abans de que l'ascetisme cristià governés les seves vides de poble oprimit. I ara! A Catalunya no em lliurat més que una batalla i l'hem perduda! Em estat seduits per l'ascetisme abans d'haver-nos de resignar a abandonar la lluita! Hem deixat de ser catalans, de buscar-nos a nosaltres mateixos com a poble i com a individus abans de estar segurs de no poder vèncer l'enemic! I ara l'hauriem de poder vèncer. Encara diria més, ara és el moment de vèncer!
Pero no es pot vèncer des de la moral del perdedor. No es pot buscar la llibertat quan ens fa por mirar la llum del sol. Ens hem equivocat de referent. Hem acceptat ser cristians abans de ser jueus. Em acceptat la ètica del perdedor sense ni tant sols saver quan és que vem perdre l'ultima batalla. I jo em pregunto: ja l'hem perduda? O és que simplement hem renunciat a lliurar-la?
La imatge de dalt és la evidència de la nostra derrota; no n'és la causa sino la consecuència.
"Que los enfermos no hagan enfermar a los sanos deberia ser el supremo punto de vista en este mundo"
Friedrich Nietzsche
Doncs ja ho han aconseguit. Els espanyolistes, els moralistes cristians, els que Nietzsche anomena onanistes de la moral -que busquen autosatisfer-se-, els orgullosos de ser pobres, els que viuen per ser pobres i s'abergonyeixen de no ser-ho, aquets son els que han guanyat. I no ens ha d'estranyar, sempre és més fàcil resignar-se, no lluitar, no fer res a fer alguna cosa, a lluitar per ser. Aquest és el pas natural; el de jueus a cristians i no al revés.
Catalunya viu en l'ascteisme desde el moment en que acceptem demanar permis per ser. Som ascètics com una gallina orgullosa de servir al seu amo, com un ruc (gran encert simbolic, per cert) content d'arrosegar un carregament de fems, com una noia que quan la violen no només no es mou, no només ni es creu amb dret a protestar sino que, en acabat, s'ofereix a fer una mamada per major satisfaccio del violador.
Som ascètics i caminem cap a la autodestruccio desde el moment en que els cristians d'unio van decidir que era millor renidr-se als peus de l'emperador Aznar abans de pactar amb els d'esquerra. I continuem sent-ho ara quan entreguem el nostre govern, quan ens entreguem, en definitiva, al profeta malalt, al profeta ascètic, als socialistes.
La pregunta que segueix és la seguent: serem capaços de renunciar a aquest ideal? serem capaços de deixar de voler ser uns bons pobres per voler simplement ser? serem capaços de, com la gallineta d'en Llach, dir prou? serem finalment capaços de ser? de sentir-nos orgullosos de voler ser?
Perquè, i ja per acabar, no ens hem d'equivocar, no "és la vida mateixa la que ens obliga a cada pas", l'ideal ascètic, la moral del pobre només ens pot portar a la inactivitat, al no ser.
"I caminem per poder ser
I volem ser per caminar"

15.8.05

Què més hi podem afegir?

Continuant amb la tradicio del "copier et coller" que començava ahir i que espero sabré acabar a temps, enganxo aquest sensacional article de l'Hèctor López Bofill de l'edicio d'avui del diari AVUI.
Qui no vol el màxim per a la seva comunitat, pertany a una altra

Dins les seves contradiccions

No esmentaràs mai més el nom del federalisme en va. Aquest és el primer manament que, a partir d'ara, caldrà aplicar al PSC-PSOE i a tota la corrua d'intel·lectuals afins cada cop que provin d'encobrir el seu farcell de contradiccions sota aquesta paraula màgica. Federalisme és un pacte lliure entre iguals i no una fumera retòrica per dissimular la subordinació a la nació espanyola. Federalisme és sobirania de les parts que integren el tot i, per tant, capacitat per rescindir el pacte quan així es decideixi democràticament per cadascuna de les nacions de l'Estat. Espanya no serà una veritable unió plurinacional i la diversitat cultural i lingüística no serà respectada en peu d'igualtat fins que cada poble no tingui la possibilitat real de marxar-ne.
Aquell sector de l'esquerra catalana i espanyola que des de la Transició ha amagat el cap sota l'ala amb la qüestió nacional, que s'ha inflat la boca d'internacionalismes i de multiculturalismes de paper d'estrassa, que ha menyspreat i menysprea la voluntat d'autogovern dels diversos pobles de l'Estat tot provant de ridiculitzar-los i d'acusar les seves ínfules d'un invent de la dreta burgesa per sotmetre la classe obrera, aquest gruix de quadres polítics, acadèmics i mediàtics que, en el seu silenci, la seva omissió o la seva complicitat representen les últimes exhalacions d'un bloqueig mental que té la seva arrel en la llosa del franquisme, està a punt de perdre definitivament la batalla ideològica. I això és i serà així perquè cada cop s'evidenciarà amb més força que els arguments presumptament humanistes, presumptament cosmopolites, que el recurs a la neutralitat nacional com a pressupòsit teòric per parlar de llibertat i d'igualtat, no encobreix res més que una incommovible lleialtat nacional espanyola. Cada cop quedarà més clar que la defensa de l'statu quo constitucional, i que els recels i les contencions davant les reformes estatutàries, no seran res més que un pur acte d'afirmació d'identitat hispànica, un cop de puny sobre la taula rere el qual només hi haurà el sofisticat, cosmopolita i multicultural argument de dir: "Aquí mano jo!".
Com es pot observar, el primer capítol del canvi de paradigma el protagonitzarà el PSC, els centurions del silenci en matèria nacional, els apòstols d'aquest federalisme de boca petita, que hauran d'explicar per què renuncien al màxim per a Catalunya, per què s'escandalitzen cada cop que surten les paraules sobirania, secessió o drets històrics, i la resposta no és cap altra que la seva condició de membres d'un altre grup bàsic d'identitat, de la seva condició d'espanyols com a referent de fidelitat última. Si no vols el màxim per a la teva comunitat és perquè pertanys a una altra comunitat, així de simple. I el més suculent de la fase política en la qual ens trobem embolicats és que ja no valen ni el mutisme, ni els subterfugis, ni el desprestigi intel·lectual per impedir el ressorgiment de la pregunta sobre la identitat, perquè ben aviat caldrà votar a favor d'una o a favor d'una altra.
I vet aquí el gran atzucac del PSC, el que ni la seva agilitat mental universalista haurà estat capaç d'impedir, que la subjecció final a Espanya, que mullar-se finalment en la pregunta nacional, serà l'inici de la seva possible escissió i de la pèrdua d'hegemonia electoral a Catalunya. Si els dirigents socialistes de fidelitat última espanyola calculen que el catalanisme està a punt d'esdevenir minoritari s'equivoquen. Allò que encara és minoritari a Catalunya, encara que els requi, és l'espanyolisme. Han arribat a la presidència de la Generalitat a causa d'una pàtina catalanista que, si s'evapora amb el tema de l'Estatut i de les ulteriors reformes constitucionals, els amenaçarà en el cor de les seves pretensions. Probablement, com es desprèn de les seves declaracions, Manuela de Madre, Celestino Corbacho i José Montilla es pensen que representen el que ells en diuen la "Catalunya real", però potser és hora de dir no sols que Igualada, Manresa o Vic també són tan Catalunya real com l'Hospitalet o Cornellà, sinó que també ho són els magribins, els subsaharians i els xinesos que encara no sabem per qui apostaran. Com dic, si hi ha algun grup que també són una minoria és la dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el franquisme i la dels seus fills que encara se senten primordialment espanyols, i que, en qualsevol cas, ja no integren la classe treballadora tan mimada ideològicament perquè, entre nosaltres, la classe treballadora, la dels magribins, la dels subsaharians, la dels xinesos i la de tants d'altres, s'identifica amb moltes coses menys amb la defensa de l'Espanya gran.

Hèctor López Bofill.
Professor de dret constitucional de la UPF
Què més hi podem afegir?
Doncs la simple expressio d'un desig; el desig que quan toqui lamentar-se que no tenim Estatut els partits catalans (els que volen el màxim per la seva comunitat -que no és ser una comunitat autonoma, per cert-) siguin capaços de vendre'ns la moto que el culpable dels nostres mals ha estat el PSC. Si els socialistes i demés espanyolitzants ens guanyen la batalla de la retorica molt em temo que el nacionalisme català en pot sortir molt mal parat i per molt temps.

14.8.05

"Copier et coller"



De vacances a la capital de la vella Europa, ja feia massa temps que no aportava res a aquest blog. Aixo es dèu bàsicament al fet que aquests teclats, a resultes sens dubte d'aquesta estranya concepcio de la llibertat que tenen els francesos des del fanàtic d'en Rosseau, no admet, com potser algun atent lector haurà notat en el que portem de text, la possibilitat d'escriure accents fora dels previament assignats en determinades tecles a determinades vocals (eus aqui una gran paradoxa de la llibertat). Fora de les grafies é, è, à i ù no s'admeten les accentuacions i jo, per un sentiment més de muda resistència a la imposicio d'una llibertat a la jacobina que per el necessari amor a una llengua que massa sovint maltracto amb la meva ortografia, he decidit fer us del "copier et coller" per no faltar del tot a les meves auto-imposades responsabilitats amb uns lectors potser inexistents.
Acabo doncs aquesta aberracio ortogràfica enganxant un petit fragment d'un interessant poema(volia fer el joc de paraules entre petit fragment i gran poema pero m'ha semblat exagerar, sincerament) de David Jou en referència a l'altre dels grans imperis opresors amb els que hem tingut el privilegi de conviure al llarg de la nostra trista historia -l'espanyol- i una de tantes de les coses que ens han robat; els papers de Salamanca (vull dir que es troben segrestats a l'arxiu de Salamanca, no que el "de" tingui cap connotacio posessiva).

És el món d’ells, què voleu fer-hi :
la supèrbia i el derecho de conquista.
Estimen la memòria de les guerres
-què haurien estat sense les guerres,
sense caudillos i conquistadores,
sense robar tant d'or d'Amèrica del sud
i dilapidar-lo en guerres i més guerres,
sense levantamientos, pronunciamientos,
alzamientos,
gloriosos movimientos i cruzadas nacionales?

David Jou

Si algu té interès en llegir el poema sencer, més enllà de la clara manipulacio que suposa el meu collage, el trobarà al següent link; http://www.terricabras-filosofia.info/cat/informacio2.asp?ID=10761