30.7.05

Així parlà mossèn Allen

En meitat de la missa un home s'aixeca esberat i comença a córrer cap a la sortida estirant-se els cabells i cridant: - Toon legetai polajós!-.
Obre la porta amb un gran escàndol i encegat per la llum del sol de l'exterior s'entrebanca i baixa rodolant l'escalinata de l'entrada rebent un fort cop al cap.
L'home s'aixeca i amb posat seriós torna a pujar l'escalinata, obre la porta, entra a l'esglesia, diu el senyor sigui amb vosaltres, li responen i en el vostre esperit, seu i resa en silenci un pare nostre.
PD: demano disculpes per la transcripció del grec però no he trobat manera de fer-ho bé.

29.7.05

S'ho mereixia!

Tornant de la biblioteca veig una ambulància parada al costat de la borera. Davant seu hi ha una moto de policia i, a mida que m'hi acosto (per raó d'aquella crisi dels 20 de la que parlava fa dies i que m'està deixant sense vista), començo a distingir una moto feta caldo i un cotxe "maqueao" aturats davant de l'ambulància. Hi ha també dos policies demanant els papers a qui suposo és el conductor del cotxe. Les portes de l'ambulància es tanquen davant meu amagant una camilla amb un jove estirat a dins. Mentre passo pel costat de la zona de l'espectacle (en els 20 segons que dec gaver trigat a arribar a l'alçada del camp de batalla ja s'hi han afegit 4 mares amb els seus respectius nens) sento com un dels que, amb tota probablitat, acompanyaven el noi amb el seu buga diu:
- Eg ké za cruzau! Se lo merezía!
Acollonit, he tornat a conectar l'iPod i he fugit d'allà per potes.
S'ho mereixia! Suposo que s'ho devia merèixer tant com aquell noi a qui la policia londinenca va etzibar 8 trets perquè anava vestit amb una jaqueta sospitosa.
Ara que sabem que era innocent, o que, com a mínim, no era un terrorista islàmic, tots -o gairebé tots- coincidim a lamentar l'error de les forces de seguretat però, i si hagués estat un veritable terrorista? De ser així, ens hagués semblat millor que el matéssin? Entendriem que un agent de policia el pogués condemnar a mort sense judici previ?
Des que s'atribueix a l'home una responsabilitat dels seus actes el càstig ha deixat de ser una simple forma d'evitar més mal futur per convertir-se en una manera de recompensar la societat per un mal que se l'hi ha fet. Ara bé, és possible compensar a la societat amb la vida d'una persona que no era més que algú potencialment perillós? Si considerem a la persona lliure per escollir els seus actes i per això la fem responsable de les seves accions, no té cap sentit jutjar a algú per ser potencialment perillós. Tots som potencialment perillosos. Tots podem agafar la moto i creuar-nos en el camí d'un amant del "tunning" i la música techno. Però, ens converteix això a tots en mereixedors de ser atropellats per aquest a qui hem tallat el pas?
Els intel·lectuals no paren de parlar de la crisi de valors que pateix la nostra societat. Potser el que passa és que no en tenim ni idea de quins són els nostres valors, de en quina escala estàn ordenats, de quin és el primer i quin és l'últim.
Però la nostra societat sempre tindrà valors, tota societat tindrà sempre valors perquè sense valors no existiria la societat humana.
Modestament, crec conèixer un valor de la nostra societat. Aquell tant maco que diu que: "tothom és innocent fins que es demostri el contrari". El que no sé és quin lloc ocupa en l'escala de valors que regeix la nostra vida pública, de la mateixa manera que no sé si la llibertat és un valor que està per sobre o per sota de la seguretat en aquesta escala.
Culpable? Si sobreviu al judici dels "maquineros" espero que el jutgi algú amb estudis.

28.7.05

"Dos cajas de espárragos grandes en lata"

Situació espai temps: Juliol del 2005-Pas fronterer del Portalet (Osca)

Entra a la botiga un repartidor d'espàrregs enllaunats.
Seu a la barra del bar on jo treballava (o on deixava passar les hores) esperant que el "boss" de la botiga l'atengui.
(advertència: els diàlegs estàn en castellà, versió original, per no perdre en la traducció matisos de gran interès)
Repartidor: Hola, otra vez por aquí?
Jo: Si, mira.
(Silenci)
Repartidor (després profundes meditacions sobre la conveniència de la pregunta): Tu estudias en Barcelona verdad?
Jo: Si, soy catalán.
Repartidor (pareu atenció a la pregunta perquè és trascendental): ¿Y éso del catalán es tan grave cómo dicen?
Jo (sense saber que coll vol dir "eso del catalán", per veure si reaccionava fent gala d'aquell petit Franco que la majoria dels espanyols deixen sortir quan es parla de "temes d'estat", li vaig contestar): Peor!
Tot el que pot contestar el jove transportista d'espàrregs és: Joder!
Per no donar la conversa per acabada i amb ganes de provocar una mica li dic que als castellanoparlants els fem a la planxa i ens els mengem a la plaça del poble.
Ell riu. Suposo que ha captat la ironia.
Repartidor: Ahora en serio, las clases, por ejemplo, las haceis todas en catalán verdad? (el seu rostre es torna realment serios, com expectant per una resposta que pot tenir una gran trascendència)
Jo: Los profesores tienen libertad para elegir. De los que he tenido yo éste año la mayoria daban la clase en catalán.
Repartidor (parla amb resignació i arrossegant les paraules com en un suspir que sembla no tenir fi): Y a los otros los insultan y les tapian la puerta.
(Nota al lector: la frase de dalt no està mal transcrita. És realment una afirmació. No va ser una pregunta. Va afirmar. Aquest és un fenòmen que ens trobarem molt viatjant per Espanya; els espanyols creuen que escoltant la COPE estàn informats de tot i són veritables coneixedors de la realitat catalana -i basca-)
Després d'aquesta reveladora afirmació dues circumferències de suor amb epicentre a les aixelles comencen a donar un color blau fosc a una camisa que fins aleshores era clarament de color blau cel. Potser notant la molèstia de la mullena sota la aixella dreta el seu braç va començar a descriure un angle amb creixent graduació.
Veient el to que podia arribar a prendre la conversa si començavem amb les ofenses personals vaig decidir rebaixar el to de confrontació.
Jo: Cuándo un profesor da la clase en castellano la gente pasa olimpicamente, se considera de lo mas normal. De hecho, en Catalunya lo raro es escuchar a la gent hablando en catalán, no en castellano. Lo del profesor ése al que insultaron creo que fue por algo mas que por hablar en castellano, sinó estaríamos todo el dia pegándonos por la calle.
Silenci
Arriba el "boss" i ell el segueix remenant la cua.
Torna al cap de 2 minuts i apunta a la seva llibreta de comandes: Dos cajas de espárragos grandes en lata.
Aixeca la vista i em pregunta: ¿Y tú que estudiabas?
Jo: Filosofia
Repartidor: Pero filosofia qué?
Jo: Filosofia filosofia
Repartidor: Pero hispánica?
Jo: Creo que te confundes con la filologia.
Repartidor: Y ésta también es de las que querian quitar?
Jo: Filosofia creo que no. Tengo un professor que dice que no la quitan porqué suena bien, al ser tan antigua...
Arriba el "boss" un altre cop.
Boss: Aún por aquí?! Marxa ya hombre!
Boss (aquest cop dirigint-se a mi): Y tú? Anda vé a recoger la terraza!
El "boss" se'n va un altre cop.
Repartidor: Así que filosofia eh? Que cosas de estudiar...
I se'n va per la porta remenant la cua.

Home sweet home

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the darkness at Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die.

De la pel·lícula "Blade Runner"

6.7.05

Tocar els collons, un costum històric

A la gent li encanta tocar els collons. Ser provocadora, trencar motllos. És per això que els museus d'art contemporani s'omplen de cagades envasades al buit, en plàstic de colors, transparent o ficades dins de pots de salsa de tomàquet. Suposo que té molt a veure amb aquella preferència de la que parlava abans que té la gent per la fidelitat que per la honestedat. Els nous artistes prefereixen ser fidels als seus excrements, font d'importants ingressos, que no pas ser prou honestos com per reconeixer que un cagarro no és art, ni els meus ni els seus.
El molt admirable Gómez Pin deia que si la filosofia sobrevivia a la reforma de les carreres universitaries (aquella que vol/volia eliminar les humanitats i les filologies) és perquè el nom sona maco. Com que ve de tant lluny... deia. Doncs bé, tot i que el nom sona maco, sembla que la filosofia té una inherent tendència autodestructora. Cada filòsof pretén ser l'últim donant resposta a totes les grans preguntes. Podriem dir que, des que Aristòtil va dir allò de que "la filosfia no serveix per res" (en realitat volia dir que no serveix per sobreviure), la filosofia s'està tocant els collons a ella mateixa fent-se la palla més llarga de la història.
És maco tocar els collons. El que no és tant maco és que te'ls toquin sense permís o que te'ls toqui algú que no t'agrada. És per això que no és el mateix que sigui Aristòtil qui toqui els collons a la filosofia que que ho faci un tal Manuel Lozano, físico nuclear (no sé si físico nuclear és el nom i per això no ho escric en majúscules). El senyor Manuel (si físico nuclear és el nom, Manuel ha de ser el cognom) seguint amb aquest genial costum de tocar els collons, afirmava en una entrevista La Vanguardia que Plató era un ignorant (berzotas diu ell, sinònims). Afirma també que Aristòtil era un nefast deixeble. En aquest punt potser hi podem estar d'acord si considerem que ser un nefast deixeble vol dir no seguir el camí del mestre sinó formar-se un pensament independent, no si el que vol dir és que era nefast en quant a intel·lectual. La gràcia és que això ho fa des d'una concepció positivista segons la qual la nostra època és el punt més àlgid de la humanitat i per això es pot cagar impunement en el passat.
El curiós del cas però és que, després de tocar els collons una bona estona i haver-se cagat en Plató arribant a dir que sense ell al segle I o II ja haguéssim tingut la màquina de vapor (com si la màquina de vapor es descobrís sota les pedres, sense cap industria prèvia, sense institucions ni sistemes econòmics prou solvent, sense una República de lletres organitzada internacionalment, sense les necessitats d'un imperi Anglès en expansió...), acabi l'entrevista preguntant: "existeix la naturalesa si jo no la miro?". Però no haviem quedat que Plató era un idiota? I vostè que fa 26 segles més tard fent-se les mateixes preguntes que ell i els seus deixebles?
Ja sé que els físics em diràn que la pregunta no és de Plató, que és de Schröedinger, però el que si que és Platònic és preguntar-se sobre la pròpia existència de la naturalesa.
Nanu, sense Plató no haguéssim tingut màquina de vapor al segle II d.c i sense ell i els seus deixebles (en concret Aristòtil, autor del primer tractat de física de la història) tu i els teus estimats amics físics com Schröedinger dubto molt que us haguéssiu arribat mai a preguntar si la naturalesa existia més enllà de vosaltres.
Sense certes figures sembla clar que la història seria diferent, el que no està tant clar és que fós millor que la que hi ha hagut.

L'Espanya de la caspa i l'honor

Madrid 2012:
Com ja se savia, els jocs del 2012 no seràn a Madrid. Àfrica continua sent l'únic continent que no ha allotjat mai uns Jocs Olímpics perquè amb l'almoina dels països rics potser es pot sobreviure, però no n'hi ha prou per convertir-se en un país del primer món. La prepotència de l'Estat s'ha tornat a veure recompensada amb la indiferència del món civilitzat. Ha guanyat Londres simplement perquè els Jocs Olímpics són una cosa prou seriosa com per deixar-la en mans de ZPs i Chiracs.
Prepotència i Ofensa:
Els Madrilenys no han trigat a demostrar baix nivell de la seva societat en saver que Madrid havia estat exclosa de la tercera ronda en l'elecció de la seu dels jocs del 2012. Crits de "manos arriba, ésto es un atraco" (els mateixos que cridaven els del PP en perdre unes eleccions democràtiques) i "Hijos de Puta" referits als membres del COI demostren que tenir una bona gastronomia no és suficient per ser una societat digna de viure al segle XXI. Però és que el problema és que la ofensa no començava després de les votacions. Amb la presentació d'un video que se'n fot, literalment i sense cap tipus d'escrúpol, de Sir Mick Jagger (persona que no proposaré que sigui santificada perquè qualsevol contacte amb l'esglesia catòlica seria una rebaixa en la seva valúa personal) i intenta ridiculitzar així tota la cultura anglosaxona, la candidatura de Madrid 2012 es dóna a conèixer com el que és; una societat de casposos que viatgen en metro creient que això els fa una ciutat comparable amb Paris o Londres quan en realitat segueixen sent a ulls del món la última capital europea en pavimentar els seus carrers. Tant Monsieur Chirac amb les seves referències a les vaques boiges com el video promocional de la candidatura de la caspa han demostrat quina era la millor candidata; Londres se'ns dubte.
Federico; el gran líder del liberalisme:
Jiménez Losantos, Federico pels amics és un paio que borda pels matins a la COPE i té una pàgina a internet anomenada "libertad digital". En aquesta pàgina s'organitzen uns concursos de despropòsits i insults sota el lema "diálogos en libertad". Tot és llibertad a la vida de Federico. El que passa és que no és ben bé un concepte de llibertad com el que tenim nosaltres, els que vivim al segles XXI. Sembla que a ell el convenç més el tipus de llibertad de l'edat mitjana espanyola i per això els diàlegs de diàlegs no en tenen res perquè no són més que preguntes d'analfabets dirigides al seu líder espiritual (per això són les respostes les que estàn escrites en negreta i no les preguntes com jo estava acostumat a veure). Aquesta concepció de la llibertad no només el porta a desprestigiar a Xavier Sala Martín com a economista sota el pretext que algú que és independentista no pot ser liberal (?) sinó que, sense que sembli indignar a cap dels seus submisos seguidors, reclama un interessant canvi en la política exterior espanyola: "La pena es que no sigamos la política de Aznar de alianza con todos y contra Francia. Que es la de los Reyes Católicos". La llibertad dels Reis Catòlics; noves idees per a nous temps.
Contra la fidelitat:
A resultes del ja famós article del senyor Malló (sense que senyor impliqui cap tipus de consideració més enllà de la simple denotació del seu sexe com a individu pertanyent a l'espècie humana) han plogut moltes crítiques contra la seva persona. Crítiques que no es limitaven a censurar el contingut de l'article sinó el passat del senyor Malló i els seus múltiples processos metamorfòsics que l'han portat de Terra Lliure als babèlics i finalment a ERC. Crec que la fidelitat està sobrevalorada en la nostra societat. Potser en relacions de parella és un pacte útil però en l'activitat intel·lectual i vital d'una persona la fidelitat en és una llosa que acostuma a deixar-nos enrera, tant enrera com, per exemple, el 1492. L'acceptació general de la fidelitat com un valor porta a la gent, fins i tot a aquells que són ideologicament contraris, a admirar a personatges com Carrillo, que fa poc assegurava orgullós que moriria comunista (pobret) o Fraga, molt admirat per haver estat sempre un demòcrata convençut tot i que, per circumstàncies de la vida, hagués de lluitar contra el franquisme des de dins i no des de fora com segurament ell, com a bon demòcrata que és, hagués preferit. Potser hauria de ser la honestedat la que, per no requerir un compromís vital massa feixuc, hauria de prendre el relleu en l'escala de valors occidental a la fidelitat, massa associada normalment amb l'orgull de tenir raó. La honestedat de reconèixer els límits personals en la defensa d'una determinada posició, la honestedat de buscar reforçar les idees pròpies mantenint-se obert a modificar-les si es considera necessari, la honestedat de defensar els posicionaments presents sense haver de comprometre's a defensar-los en un futur i de defensar-los exigint-se a un mateix el màxim rigor (fins i tot si ja se't considera un intel·lectual). La honestedat és el que ha mancat a la història, és el que portava als astrònoms d'aquelles anyorades èpoques de Jiménez Losantos a proposar models absolutament recargolats, amb infinitud d'esferes, per salvar els fenòmens, per haver-se casat amb unes idees i no voler veure que eren errònies per orgull. Siguem honestos per no dir mai mai tot i la necessitat de tenir clar en cada moment quin és el nostre mai present.

1.7.05

"Y tu de quién eres?!"



Recordeu aquell anunci de Kas? Aquell on la gent es posava una samarreta groga amb el lema: "YO SOY DE KAS LIMÓN" o, si la preferien de taronja: "YO SOY DE KAS NARANJA".
Era un anunci molt bo. Feia gràcia veure com la gent podia semblar tant idiota de posar-se una samarreta per donar a conèixer a la gent les seves preferències en l'àmbit dels refrescs. De totes maneres jo sempre vaig tenir clar que, de trobar-me en la situació d'haver d'escollir entre les dues, triaría la de taronja; la de llimona em sembla massa àcida.
Estem tant acostumats a triar entre diferents opcions que sembla que no ens hen poguem estar. Triem en el gust de la Fanta o el Kas, entre Pepsi o Coca-Cola amb una espècie de pacte de fidelitat no escrit de tal manera que semblem realment abonats a una determinada beguda. A partir del moment de l'elecció, serem capaços de cantar les mil meravelles de l'escollit a tot aquell que tingui la desgràcia i el poc coneixement de ser consumidor de la marca contrària. Jo fa temps que vaig triar la Coca-Cola i els Stones i ara ni la Pepsi ni els Beatles em semblen mereixedors del meu respecte. La Pepsi és molt més dolça que la Coca-Cola (la normal, la light també la he rebutjada per insípida) i els Beatles es repeteixen, sonen tant igual que quan acaba la cançó pots continuar cantant i saltant de cançó en cançó sense ni adonar-te'n.
Doncs sembla que això de triar està de moda. Ara que som tant demòcrates que fins hi tot Fraga accepta que ha perdut la presidència de Galícia, hem assumit que això de triar entre opcions oposades -o teòricament oposades- és la millor manera de saver qui té raó. Podriem fer una enquesta i preguntar, per exemple: Qui és més maca; la Sharapova o la Kournikova? Com que se suposa que sobre gustos no hi ha res escrit, que guanyés una o l'altra ens seria igual. Jo continuaria pensant que la Sharapova és més maca. El problema seria assumir que, com acostumen a fer els millors dels demòcrates, qui rebés més vots seria veritablement més maca que la contrincant. Això és el que deuen pensar els de La Vanguardia, que han propsat una enquesta per decidir "¿Quién tiene razón en Oriente Medio?". Té collons la pregunteta. Suposo que això no ho deuen preguntar per canviar la seva línia editorial (és ben sabut que ells mai no ho farien) però no deixa de ser curiós que una qüestió tant complicada (si Sostres si, complicada) sigui sotmesa a referèndum. Doncs sembla que qui té raó són, com no, els Palestins. De 1168893 persones, que no són poques, el 62,6% considera que els Palestins tenen raó, el 37% que són els Israelians i només el 0,3% (si, falta un 0,1% que és deu haver perdut per internet) no sap que contestar. Genial! Rahola, ja pots començar a masturbar-te! Segueixes sent políticament incorrecta! I tots aquells que haguéssiu triat com a bons els Palestins rebeu les meves felicitacions. Teniu raó! (ara recordo un altre anunci, aquell que deia: "Ha salido La Razón").
Després de mirar els resultats de l'enquesta i no saber que contestar he recordat la por que em feia quan era petit que em preguntéssin quin era el meu jugador preferit. Sabia que havia de ser del Barça però, com que no m'agradava el futbol, no en coneixia cap i, la necessitat de donar resposta a aquesta maleïda pregunta em va portar a triar com a referents a gent com Monsieur Blanc o Giovanni (el primer, el de la "i") amb el poc prestigi que això m'atorgava en vistes del meu interlocutor. També després de prendre la decisió de considerar la Coca-Cola com la meva beguda preferida patia per si a algú se li acudia fer-me distingir a cegues entre la Coca-Cola i una imitació barata.
Potser en temes tant seriosos com els de l'Orient Mitjà seria bo sotmetre als que tenen tant clara la resposta a una pregunta tant estranya (qui té raó? No entenc la pregunta que diria l'Orteu) al test a cegues. Crec que algú tindría una autèntica crisi al no saber qui triar.