31.5.05

Pos va a ser que NON

Doncs resulta que ara els francesos diuen que NON. I resulta que ara Espanya és més europea que França perquè aquí el resultat va ser un "claro i rotundo OUI". Com molt bé va dir ZP en un perfecte francès (gairebé millor que el del grandíssim líder d'opinió Jiménez Losantos), "lespañe vote gui, la franse vote gui, leurope vote gui!". Doncs se suposa que votar si a la constitució era un requisit fonamental per ser europeus i, per tant, votar no com han fet els francesos és quedar-se fora d'Europa. El mateix devia pensar monsieur Chirac quan va i diu que ara defensar els interessos francesos dins Europa seria més difícil. Chirac va venir a dir que acceptava que els francesos haguéssin votat NON però que era un error i que, per culpa seva la posició de França es devilitava. Talment com quan Aznar va dir que els bascos no eren prou madurs com per votar en Mayor Oreja, per canviar (se suposa que a millor) va dir ell, Chirac no entén que quan es demana al poble que parli no es fa perquè digui el que tu vols sentir, es fa perquè digui el que vulgui. Si monsieur Chirac no es veu preparat per defensar el seu poble davant Europa el millor que podria fer és deixar de representar-lo. Potser amb un canvi de govern a França tindirem el luxe de veure un primer ministre decent com Sarkozy i no algú amb causes pendents amb la justicia que es dedica a putejar a través dels mitjans els membres del seu propi partit.

L'Espanyol a la UEFA

Deixant de banda la vergonya que aquest fet representa ja no tan sols per la lliga de l'estat sinó per tot el futbol europeu, de la classificació del R.C.D Espanyol per jugar la copa de la UEFA l'any vinent cal destacar-ne dos fets.
El director de l'estadi Olímpic diu, després de la invasió de camp i la trencadissa de porteries, que els aficionats "havien saltat més tranquils que l'any passat". Collons! Doncs la veritat és que no m'hagués agradat gens ser-hi l'any passat (per suposat, aquest any tampoc). Això demostra que qui no celebra res és perquè no vol i que conformar-se amb el que es té no és de savis, és de pobres, de gent sense aspiracions reals que creu que tot el que aconsegueix és un regal del senyor. L'Espanyol no és un equip de UEFA però la feina del seu entrenador, mr.Lotina (mr. per qüestió de tarannà) l'ha fet arribar molt més lluny del que aquest club i aquesta afició mereixen, mereixeran i han merescut mai.
El segon fet és que aquesta celebració, absolutament racional i civilitzada de la que hauríem de aprendre aficions com les del Barça que no som capaços de sortir 1.000.000 de persones al carrer sense destrossar tot Barcelona, va estar molt plena de simbolisme. Tots aquells espanyolistes seguidors de l'inefable (quina paraula més maca) Sergio Fidalgo (no Sergi no, SergiO) que s'omplien la boca cantant la vinculació del seu club amb Catalunya van brillar per la seva absència a les celebracions. No hi havia una sola bandera Catalana, ja no dic estelada, però és que ni una trista i petita senyera hi havia. També és cert que de banderes constitucionals n'hi havia més aviat poques però la bandera espanyol es trobava present, com a mínim, en forma de pre-constitucional o amb el toro dels collons penjants imprès. Tots aquells que volen vincular l'Espanyol amb Catalunya han de fer un gran esforç perquè, mentre no es demostri el contrari (cosa que, sincerament, no crec que passi) de moment només hi ha un club català a la primera divisió.
Amb una mica de sort l'any que ve aquest equipet tornarà al pou de la segona divisió on ja fa temps que l'esperen i d'on mai més n'ha de sortir.

27.5.05

Perdó

Serveixi'n aquestes poques paraules per demanar perdó a totes les religions que s'hagin pogut sentir ofeses per les meves actituds en 19 anys de presència en aquest món de perdició.
1- Demano perdó a la religió catòlica per haber-me cruspit el cos del seu líder i fill de Déu sense tenir fe ni intenció de tenir-ne en un futur. Això va ser fa anys, quan vaig cometre la gosadia de fer la primera comunió sense estar segur de voler ser acollit a la comunitat catòlica, però mai és tard per reactificar.
2- Demano perdó a la religió musulmana per haber fet broma posant-me un mocador al cap en un recent viatge a Marrackech. També vaig gosar veure tè de menta, quan tothom sap que això és tradició local i tota interferència és banalitzadora i, per tant, inacceptable i mereix una reactificació inmediata. Doncs ja està, serveixi això com a demanda d'absolució als ulls d'Al·là.
3- Demano perdó a la religió jueva (no m'agradaria entrar al nou eix del mal, els antisionistes i que se m'acusés de banalitzar l'holocaust i totes aquestes coses). Demano perdó perquè recordo que un dia a Istambul vaig anar al zoc jueu i em vaig emprobar un d'aquells barrets petits que porten els jueus (no en recordo el nom, torno a demanar perdó).
4- Demano perdó a el budisme perquè recordo que anys enrera vaig trobar graciós un monjo budista que va sortir a la televisió vestit amb aquelles túniques taronges. Vaig riure i per això demano perdó.
5- Demano perdó a totes les altres religions del món per si en algún moment he estat irrespectuós amb les seves creences o símbols i demano perdó perquè el fet de no anomenar-les ja suposa una inacceptable manca de consideració.
Perdó a totes les persones de bona fe. Espero que el senyor m'aculli com un pecador apenedit al seu regne.
Perdó.

25.5.05

Apel·lació a l'autoritat

Com que sóc un home tossut, fàcil de convèncer però tossut (no entenc com encaixa això però m'hi veig reflectit, vés per on) continuo pensant que Carod amb una corona d'espines al cap no ha de ser considerat com una ofensa (potser estètica, però no religiosa). És per això, i per no defensar el que considero una tant noble veritat amb arguments tant indignes com els que em veig capacitat a presentar, que apel·lo a l'autoritat de Alcoberro per defensar-me. Considerin-se les raons vinents les meves i eximeixin-me de la culpabilitat de defensar-les.
Les decadències culturals són processos quasi a ritme musical “majestuoso”; lentes, cadencioses, vibrants però irreversibles. Per exemple: al XVIII van perdre els (o “la majoria dels”) intel·lectuals, al XIX se’n separen els obrers, al XX es queden sense les dones, finalment al segle XXI el secret ja se sap a fins a Hondures i Guatemala i es queden sense beneficiats de la campanya del Domund. Llavors s'entén que en un moment d'ofuscació s’acaba fent un casus bellli de dos turistes que es retraten amb una corona d’espines, prenent la part pel tot i confonent el Crist amb Puig Antich; sense adonar-se que hi ha coses (fets, idees, sentiments) que s’havien esvaït molt abans (fins i tot, segles abans). De vegades sembla que s’acompleixi l’observació de Lichtemberg: Déu dóna corda als rellotges de sol.
PD: cada cop que el llegeixo estic menys segur d'entendre'l però mira, ara em fa mandra treure'l i quedar-me sense aportar res al blog.

24.5.05

Thank you dr. Watson o el gen egoista

12:05 arribo, 5 min tard a l'acte d'investidura com a doctor honoris causa de la UAB del premi nobel Watson (dels Watson i Crick). Per sort, i com era d'esperar, l'acte no ha començat i a la porta em creu-ho amb el conseller Solà, l'alcalde Clos, el rector de la UAB que no recordo com es diu (si és que ho he sapigut mai) i el nobel Watson. Li diuen al bon home que s'esperi dos minuts que de seguida el presenten i ja podrà fer l'entrada trinfal. El presenta algú que segur que també era molt important però que jo no coneixia de res i ara mateix em fa mandra mirar el nom i entre aplaudiments entra Mr. Watson a la sala. Un home gran, amb poc cabell al cap, amb cara de simpàtic que em recorda a tots els avis que et trobes normalment per el carrer. Un home normal vaja. Aleshores entra una petita coral i canta el que em sembla recordar que era el cant dels ocells. Tothom espera dret a que acabin la cançó i aleshores tots aplaudim (alguns més que d'altres). Comença a parlar molta estona un altre important igualment desconegut per a mi i al cap de el que sembla una eternitat passa la paraula al homenatjat. Parla amb un anglès estrany, barreja d'anglès d'Anglaterra i anglès d'Amèrica del Nord. No l'entenc gaire i costa seguir el fil del que diu amb atenció però és un home divertit, que diu que de fet ell no ha fet res i que sempre ha viscut de puta mare. Mentre parla van passant fotos que jo no puc veure per estar amagat darrera una columna i de tant en tant fa bromes que la gent riu com si tothom les hagués entès a la perfecció. Acaba i després de ser llargament aplaudit comencen a parlar els polítics. Parlen en català i de tant en tant diuen alguna frase en anglès perquè el dr. Watson no s'oblidi que allò va per ell i no s'adormi esperant a que els polítics, molt acostumats a parlar en públic, acabin de reberenciar-lo. Li agraeixen les seves aportacions i etc, etc. Acaba l'acte la màxima autoritat present a la sala, el no sé quin títol pedant Joan Clos. Comença a parlar en catarà amb aquelles frases a les que ens té acostumats i agraeix al doctor que hagi dit que Barcelona li sembla una ciutat molt maca. De tant en tant fa una frase en anglès com han fet els seus predecessors en l'acte però, per qui esperava que com a mínim en anglès podria entendre alguna paraula del que diu, ja no queden esperances. Tenim un alcalde que fa riure i que cada cop que obre la boca porta les rialletes i mirades burletes al rostre dels oients. Acaba i se suposa que l'acte es dóna per acabat. Com que sóc el que en Boris Izaguirre anomenaria sens dubte un fetitxista, decideixo que, si algú ho fa abans que jo, aniré a demanar a mr.Watson que em firmi el fulletó que ens han repartit a l'entrada. Com que tinc por de confondre'l amb qualsevol de les personalitats d'avançada edat presents a l'acte mantinc la mirada constantment en el seu rostre per no perdre´l entre la gentada. En aquestes topo amb la inseminadora oficial de Catalunya, la senyora Veiga, que accepta amb una mirada de superioritat les meves disculpes i continua parlant de no se que de l'estiu amb una dona que va vestida tant fashion, elegant i informal a la vegada com ella. Em vaig acostant al iaio simpàtic a qui tothom mira amb admiració però veig que ja he fet tard, la meitat de la sala espera que l'home, com si de Ronaldinho es tractés, els firmi un autògraf. Vaig avançant a mida que la gent rep el seu autògraf fins que em quedo a segona fila, a un metre i mig de distància del nobel. Veig que l'he cagada perquè, al estar de cara a ell, quan la gent vol sortir després de rebre el petit regal en forma de signatura jo m'he d'apartar perdent així la possibilitat d'avançar cap a l'objectiu. Així passen els minuts fins que ja sembla que finalment el meu torn és proper. Aleshores una dona li diu al signador que ho hauria d'anar deixant i, veient que l'home passa olimpicament d'ella, s'adreça als que esperem per dir-nos que el doctor ha de sortir en directe al tn i que després continuarà signant. Burro de mi li faig cas i m'aparto del grup mentre l'altra gent decideix optar per una solució que resulta ser més efectiva i allarga encara més el braç en una lluita digna d'estudi per aconseguir un taca de bolígraf. Mentre me'ls miro amb cara d'idiota, un grup d'investigadors o metges o jo que sé què (anaven amb bata blanca i amb el nom escrit a una targeteta) apareix i decideix que és el seu torn de demanar l'autògraf. Finalment un home amb força mala llet comença a estirar del braç a el tant admirat científic i se l'emporta cap a fora on l'esperen les càmeres de TV3, CNN+, Localia i algunes més. Mentre atén a les càmeres a alguna dona se li acut que després del rollo que li han fotut i l'estona que ha estat parlant, l'home deu tenir set i li porta un got d'aigua que és rapidament engolit. Finalment els de les televisions el deixen acabar i la competició es reprèn amb normalitat. Cops, empentes escales aball i, finalment, el trofeu tant esperat. Thank you dr. Watson.

Habemus Osties!

Oh! Fantàstic com diu aquell! Ara l'esglesia s'enfada! Boníssim que diria l'altre. Carod es posa una corona d'espines al cap i resulta que tot el món cristià (l'únic que sembla que val la pena considerar civilitzat) se sent agredit!
I és que es clar, s'han perdut els valors i ara la gent no respecta res. Això a la meva època no passava comenta una foca de l'Opus a la seva amiga Memé. Doncs si senyors, s'han perdut els valors! I potser ja era hora no? Després de 20 segles deixant que una colla de reprimits sexuals ens diguin el que podem fer o no, potser ja toca que els deixem per inútils i ens en busquem uns altres de valors. Segons sembla, el sexe fora del matrimoni és pecat. Ara bé, això no vol dir que practicar sexe amb menors a la casa del senyor estigui prohibit ni sigui inmoral i encara menys, hagi de suposar l'excomunió, i ara! Faltaria més! Ja en saben prou els mossens de moral com perquè ara se'ns passi a nosaltres per el cap dir que això no es fa! Però qui ens em cregut que som nosaltres? Uns descreguts, això és el que som! Una colla de descreguts prepotents que ens pensem que ara, així, perquè sí, podem decidir el que està bé i el que no ho està. Que l'altíssim ens agafi confessats i ens perdoni els nostres pecats!
Doncs resulta que tot això demostra que ja no sabem en què coi creure. Tota la història lluitant per ideals com la llibertat i ara resulta que això és només cosa dels economistes. Que l'amor ja no és allò que ens pensavem. Que el sexe no deixa de ser sexe, dins o fora del matrimoni i que hi ha gent que fins i tot s'aparella, si si, s'aparella com els animals, amb persones (diguem-ne X) del mateix sexe! Pecat! I no només això, sinó que aquests tarats reclamen el dret al matrimoni! Però on anirem a parar!
Però és que mira, ja no ve de gust fer cas a aquesta gent. Una gent que diu misteri a allò que es nega a conèixer, gent que en ple segle XXI encara no ha acceptat que l'home evoluciona (que ve del mico diuen, vaja) i que li va costar molt de temps acceptar que la terra gira al voltant del sol. Aquesta gent que diu que el virus del SIDA atravessa els preservatius (que, recordem-ho, són pecat) i inverteix en Gescartera deixant sense sou a alguns dels seus treballadors encara ara ens ha de dir el que està bé o malament? Doncs nanu, anem malament si els continuem fent cas. Ja és hora que aquesta colla assumeixin la realitat. Ja no manen, ja no tenen el poder de la societat i ja no tenen ni tan sols l'exclusiva de la moral. Ja és hora que no ens deixem guiar per una religió que es fonamenta en errors de traducció (allà on deia que una noia jove engendraria un fill h van entendre noia verge, dogma de fe) i que sempre ha viscut de la misèria i la ignorància dels demés.
Ahir a les noticies de Antena 3 sortia un bisbe que prohibia l'entrada a l'esglesia d'un fotògraf perquè es veu que l'esglesia era un espai privat i ell ja tenia el fotògraf en exclusiva! Boníssim! L'home li deia que allò no era un espai privat, que era la casa del senyor i que la casa del senyor era de tots i el representant de Déu va i li diu: "ésta es la casa del señor pero la administro yo" (en castellà aquestes coses no sé perquè sonen millor). Genial! Això demostra fins a quin punt han pervertit la seva pròpia doctrina!
Que els demani perdó en Carod per fer-se una foto amb una corona d'espines al cap? Si home, i què més! Que demani el portaveu de la conferència episcopal espanyola perdó per totes les bestieses que diu cada cop que obre la boca! Que demani perdó perquè a mi m'ofèn com a ésser humà que aquesta gent em consideri un imbècil! Que demanin perdó i que callin per sempre perquè cada cop que obren la boca per escopir merda embruten la feina de moltíssima gent que en el nom d'uns veritables valors es dediquen a ajudar al proïsme aquí i a tot el món.

18.5.05

No hi ha princeses, només gallines.

La Maria i en Jesús van arribar 5 minuts abans que comencés l’obra. Van seure al banc de marbre de l’estació i van deixar passar el temps en silenci contemplant el vagó de la via. A les 12 tocades van arribar dues parelles més i van seure una a cada costat dels puntuals nuvis. Un cop asseguts es van apagar els llums. 10 minuts més tard s’obrien les portes del vagó i començava l’obra. A través d’una de les finestres sense vidre es veia una noia dormint. Assegut en un quartet de butaques més enllà un noi amb auriculars a les orelles la mirava. La resta de butaques del vagó estaven buides. Les portes s’havien tancat i de fons se sentia una música que representava sortir dels auriculars del noi i es barrejava amb un soroll de tren, simulant així que el tren estava en moviment. De tant en tant la noia obria els ulls i veia que el noi la mirava. Aleshores ella somreia i, sentint-se atractiva i desitjada tornava a tancar els ulls i dormia una estona més. L’escena es repetia nombroses vegades mentre se succeien les cançons. Finalment, la noia ja no tornava a tancar els ulls i s’aixecava. Si aquesta hagués estat una obra de Disney, la noia i el noi s’haguéssin aixecat a la vegada i mirant-se als ulls s’haguéssin declarat amor etern en meitat del passadís. Com que no es tractava d’una obra de Disney sinó de teatre d’aficionats, la noia s’apropava al noi que, sense aixecar-se es descordava el botó de la bragueta i la treia. La noia, ja ben desperta, es treia la samarreta mostrant al públic els seus pits perfectament esfèrics, com acabats de sortir de quiròfan i el noi es començava a masturbar. En Jesús va mirar a la Maria i la va trobar amb els pits que li havia regalat per el seu aniversari a la vista de tothom. Abans de poder dir res va veure com el noi que seia al costat de la Maria es masturbava mentre la seva xicota es treia la samarreta. Al sentir el contacte d’una ma al seu paquet, en Jesús es va aixecar d’una revolada i va marxar. L’obra s’havia acabat. Es van apagar els llums i el volum de la música va disminuir poc a poc fins desaparèixer. Si hagués estat una obra de Disney les noies no haguéssin ensenyat els pits i els nois no es masturbarien. Però això no era una obra de Disney i mentre en Jesús marxava escandalitzat, la Maria es va quedar allà, amb els pits enlaire i mirant amb cara de satisfacció com els nois es masturbaven.

15.5.05

Campions! I que n'aprenguin!

Avui la originalitat sobra. Avui és dia de dir allò que tots sabem i que ja sabien des del 20-N (gran data). El Barça és el campió! L'únic Campió! El Madrid no ha estat a l'alçada que s'esperava d'ell en tota la lliga i el Barça ha estat sempre molt, molt superior. Que n'aprenguin! Que n'aprenguin i que es fotin! Que es fotin la seva prepotència i els seus galàctics repantinats per el cul!
Avui és també un d'aquells dies que ens recorden que és gairebé tant bonic guanyar com que els enemics (enemics si) perdin i és per això, i també per una petita dosi de massoquisme que acompanya sempre al barcelonista, que he fet una ullada a la web del diari AS. Impresionant! Mireu quina perla hi he trobat! És genial veure el mal perdre que tenen aquesta gent! Que n'aprenguin!
ALIRÓN CULÉ CON UNA AYUDA MÁS
El colegiado volvió a barrer para el Barça. Undiano no vio un penalti de Gio y debió expulsar a Ronaldinho y Deco. El Levante mereció ganar.
La Liga 2004-05 ya tiene dueño, el Barça. El clavo ardiendo no dio para más, aunque el Real Madrid consiguió estirar el chicle hasta la antepenúltima jornada, pero su resbalón en Sevilla puso en bandeja el campeonato a los culés que, con la enésima ayuda arbitral, empataron en el feudo de un Levante que mereció más y que si Undiano hubiera sido justo podría haber sentenciado en la primera mitad. Un nuevo perjuicio para los granotas, creo que van mil esta campaña, y una ayuda más para los de Rijkaard. Si hubiera justicia, un asa de la copa le correspondería a los colegiados, que han mantenido al Barça en el liderato cuando flojeaba. Ronaldinho, Etoo, Deco y compañía han maravillado a ratos, pero no se bastaban para ser campeones. El duelo de ayer es el mejor ejemplo de lo que ha sido esta Liga. Ronaldinho y Deco debieron ser expulsados y Gio hizo un penalti claro. El árbitro no vio nada. De pena.Los blaugrana tenían su fiesta preparada, los actos organizados, el cava en la nevera y miles de culés en la grada, así que Undiano no quiso aguar la fiesta y le dio una patada al reglamento. Anoche al Levante le midieron con un rasero distinto a su rival y serán muchos los conjuntos de Primera que ahora recuerden que a ellos también les perjudicaron cuando se enfrentaron al Barça. En menos de un cuarto de hora Gio palmeó un autopase de Ettien, pero Undiano y su asistente miraron hacia otro lado. Minutos más tarde, Ronaldinho, con bula arbitral todo el año, mutó su sonrisa habitual para agredir a Pinillos en la cara del colegiado. Éste no pudo obviarlo... pero sólo le mostró la amarilla cuando el brasileño se había ganado la roja a pulso. De vergüenza. Para completar su discurso de que el Levante no podía ganar, tampoco expulsó a Deco tras una terrorífica entrada a Celestini. Ahí acabó el partido y la Liga.El gol catalán era sólo cuestión de tiempo, pero al descanso los de Oltra se retiraron por delante dando una imagen de tremenda dignidad y casta. Los valencianos reaccionaron tras muchas semanas deambulando muertos por la competición. El cuadro granota tuvo la casta que le había faltado, liderado por el arranque de coraje de hombres como Descarga o Diego Camacho, que están dispuestos a dejarse la vida para seguir jugando en Primera.

10.5.05

Selecció natural a Passeig de Gràcia

Dissabte va ser l'aniversari de la meva germana. Ja sé que no l'importa a ningú, de fet a mi tampoc gaire la veritat, però és una dada important per entendre la meva presència a la botiga del Replay de Passeig de Gràcia. La meva mare va decidir que li regalaria uns pantalons d'aquells que entren en la categoria de fashions i per això vam anar a petar a aquesta botiga.
El fet és que un servidor detesta anar a comprar pantalons roba i aquest sentiment s'accentua quan la roba que s'ha de triar no és per mi. Així doncs, com que l'aborriment era insuportable em vaig entretenir mirant el personal. Després d'adonar-me que era l'únic heterosexual del local i que, per tant, cap objecte material dels que hi havia a la botiga podria despertar el meu interès, em vaig dedicar a mirar les noies que per allí rondaven. I aquí és on Darwin torna a aparèixer com a suport per matar l'aborriment. Com és que totes les noies podien ésser indubtabement classificades dins el grup de les ties bones? Descartada la premisa de que jo sigui un sortit o un malalt (la descartem per facilitar l'exposició, no perquè no sigui una opció digna de ser tinguda en compte en un anàlisi més rigurós), se'ns plantegen dues respostes. La primera és que fós una casualitat temporal, és a dir, que si jo hagués entrat a la botiga 30 minuts abans potser si que hagués pogut trobar un representant femení de l'homo sapiens sapiens classificable com a estàndard. La segona possibilitat és que a aquella botiga només hi entrin les mal anomenades ties bones. Si aquest és el cas, i admetent com a certa la preimsa que no totes les ties són de ties bones, vol dir que ens trobem davant d'algún tipus de selecció que fa que les fèmines no pertanyents al subgrup ties bones no entrin a la botiga. Després d'observar el guàrdia de seguretat de la porta una bona estona (això de la tria dels pantalons té la seva dificultat) i no apreciar que en cap moment evités l'entada de ningú que pogués fer disminuir la mitjana de bellesa femenina, vaig donar per descartada la hipòtesi que fós ell l'encarregat de la selecció. Què passava doncs? Com és que al meu voltant només hi havia noies maques? On eren les noies de bellesa mitjana?
Simplement no hi entraven per pròpia voluntat. Darwin potser diria que no estaven adaptades a aquell medi i que, les que havien entrat, no havien sobreviscut. Potser és cert, qui sap. També podem defensar una altra idea en favor de la selecció natural. Potser el que passava era que les noies que a l'exterior de la botiga no eren prou belles per el nivell de la botiga patien a l'entrar una adaptació al nou media que les feia visiblement més atractives.
Descartem la primera opció perquè, de ser certa, el local es veuría inundat en una ferum insuportable i el d'Antena 3 ja haguéssin entrevistat els veins.
La segona opció no és tan fàcil de descartar. Un punt feble que li podem trobar és que, al mutar, al adaptar-se al medi, l'alçada de les noies hauria de variar en alguns casos, fent així que la roba no s'adeqüés a les noves mides de la seva propietaria i es produís per tant un desequilibri evident a primer cop d'ull. Queda descartada doncs per falta de suport empíric tot i caldrà tenir-la en compte en futures investigacions.
Descartades les premises, podem afirmara sense reserves que Darwin la va cagar. La seva teoria no és generalitzable. Com a mínim hi ha un lloc on no té suport científic, la botiga Replay del Passeig de Gràcia.
A no ser... A no ser que en realitat sigui el medi qui s'adapti a les espècies... O que les espècies siguin capaces de triar el medi més convenient per la seva supervivència... O potser Sala-i-Martín té raó...
Els seguirem informant.

7.5.05

Pedro!!!!!

Xut a l'ego
Que curiós que és aquest món de l'internet. Un món amb racons inaccedibles per al navegant ignorant i on el noms iguals ja no designen la mateixa cosa. Un món, en definitiva, on res és el que sembla i tot és el que és i on l'anonimat permet a la gent presentar-se tal com vol. Curiós món aquest on conèixer una adreça és conèixer una persona, una persona que no es diu com es diu però que, sens dubte, és qui és i només pot ser ell.
Un món ben estrany aquest, on les casualitats fan que un mateix nom designi a la vegada realitats tan diferents com un crit histèric i un espai d'extremada cura i racionalitat.
Aquest és doncs un missatge amb la clara i única intenció d'apujar l'ego de Pedro i que cadascú interpreti Pedro com li roti, perquè, per desgràcia, de Pedro només n'hi ha un.
Permeti'n-me, per acabar, presentar a Pedro. Pedro és l'estrany, http://lestrany.blogspot.com

3.5.05

Evoluciona la ètica?

No és la intenció d'aquest breu escrit donar una resposta a la pregunta que es planteja com a títol, sinó que el que es pretén és exposar una reflexió amb la intenció de dotar-la d'una rigorositat suficient perquè mereixi la pena ser presa en consideració.
El motius que m'han portat a iniciar aquesta reflexió són de temàtica diversa. Primer; les teories evolucionistes darwinianes. Segon; l'assabentar-me que aquestes teories encara no són acceptades per la societat d'alguns estats dels E.U.A. Tercer; el descobriment a través de l'estudi de l'Antropologia Social i Cultural de les diferències de valors que trobem en diferents cultures.
El problema del darwinisme a la societat dels E.U.A no és anecdòtic sinó que crec que prèn una important rellevància. El fet que sigui precisament als Estats Units de George W. Bush on es posa en qüestió la validesa de les teories evolucionistes de Darwin resulta especialment curiós si tenim en compte que la seva política internacional té com a principal objectiu (teoricament) la difusió d'un model de societat que se suposa superior i, per tant, més evolucionat. Com que no és la meva intenció entrar ara a criticar la política exterior dels Estats Units, aquest comentari s'ha de considerar simplement com a punt de partida d'aquesta reflexió que em proposo a desenvolupar.
La principal pregunta sería: existeixen cultures més evolucionades que d'altres? existeixen sistemes de valors més bons que els altres?
Aplicant a la ètica o la cultura el model de l'evolució de les espècies de Darwin, podríem arribar a pensar que veritablement si que podem considerar certes cultures més evolucionades que d'altres. Cultures que, com l'home, seràn més sofisticades que la resta de les espècies, ja siguin aquestes espècies culturals o animals. Ara bé, cal tenir molt present que la teoria de Darwin no situa unes espècies per sobre de les altres. De fet, aquest és un dels seus mèrits; el de trencar amb la concepció de l'evolució com una escala i convertir la seva representació simbòlica en un arbre. Un arbre amb un tronc del que en van sorgint les espècies per ramificació. El que sembla més interessant d'aquest model evolutiu és que no existeix una planificació, un objectiu final al que la evolució hagi de portar-nos, sinó que estem, els humans i totes les espècies naturals, subjectes a l'atzar. Les variacions en el medi i en la nostra propia constitució genètica de forma atzarosa són les úniques guies del nostre esdevenir. Passa el mateix en la cultura? Passa el mateix amb els nostres sistemes de valors?
La societat humana té com a principal objectiu, com a principi fundacional podríem dir, el de perpetuar l'espècie. Degut al fet que els homes, a diferència d'altre animals, no som autònoms fins ben avançada la nostra edat, la millor forma d'assegurar la supervivència i perpetuació de la nostra espècie sembla la vida en societat. En societat es produeix una col·laboració destinada a satisfer els interessos dels seus components. Ara bé, totes les societats, en tant que humanes, han de ser iguals o similars? Els valors que serveixen a unes per satisfer aquest objectiu inicial han de servir a totes?
Caldría introduir aquí una qüestió també fonamental en la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin com és la adaptació al medi. Degut al fet que l'home és l'unica espècie que s'ha extès arreu del món i pot habitar a gairebé qualsevol lloc, ens trobem que les nostres societats es troben en una gran diferència de medis. Així, si una espècie animal no pot sobreviure en un medi allunyat del seu hàbitat nautral, perquè hem de pensar que un model de societat si que ho pot fer? El món occidental ha tendit a exportar el seu model de societat arreu del món, des dels misioners catòlics convertint societats poligàmiques en monogàmiques fins als nostres dies on Bush vol exportar la democràcia a cada nou país que descobreix al mapa. Ara bé, la organització democràtica és la millor per tots els medis socials? O només ho és per aquells medis la història dels quals els ha portat a necessitar aquest tipus d'organització? Hem de considerar que la democràcia és un valor a exportar a tot arreu o potser només a societats que s'han organitzat en estats seguint el model europeu? Societats com els indígenes de l'amazones han d'integrar-se en un sistema de valors que fins ara els era aliè?
El principal problema d'aquesta exportació de valors occidentals es troba lligat al medi on es desenvolupa. Cada societat s'ha organitzat de la millor manera que ha pogut per adaptar-se al medi en el que es trobaba. No hi ha des d'aquest punt de vista societats imperfectes. Per valorar una societat s'hauria de fer des del seu propi sistema de valors i no des del nostre perquè res ens fa pensar que el nostre model de valors sigui superior als demés. Els nostres valors són simplement fruït de la nostra manera d'adaptar-nos al propi medi. Valors aquests que han anat evolucionant a mida que la història avançava i, per tant, el medi social canviava.
Així doncs, sería forasenyat pensar que cada societat té els valors que millors garanties de supervivència li dóna i que, per tant, canviar aquests valors és acabar amb la societat de que són propis?
Per acabar m'agradaria fer una referència que pot servir de matís al que acabo d'exposar. No pretenc amb aquestes reflexions defensar que en societats constituides com a tals al voltant d'un estat es pugui admetre com a diferència cultural la presència de règims totalitaris (com en el cas de l'Irak). L'estat és en sí mateix el medi en el qual es troba la societat i la millor manera d'adaptar-se a aquest medi crec que és la democràcia. Parlo per tant més de societats indígenes o tribals on la pertanyença a un estat no forma part del seu medi. La qüestió és doncs, aquest estat ha d'imposar a aquestes comunitats aïllades del model social el seu sistema de valors? Ha d'obligar als fills dels indígenes a anar a escola quan l'aprenentatge que necessiten per perpetuar la seva comunitat no requereix de l'escriptura?