Dues debilitats

Una esperança desfeta, 

una recança infinita. 

I una pàtria tan petita.

Junqueras té raó. Els indults demostren la debilitat de l’Estat. Demostren que Espanya és incapaç de “governar-se”, que diuen els cupaires, sense comptar amb els que se suposa que la volen destruir. És incapaç de defensar-se sense fotre’s en problemes amb els tribunals i els polítics i les institucions europees. I sembla incapaç de tenir una crisi, ja sigui política, econòmica o d’això que en diuen social sense que se li torni sistèmica i existencial. Però Junqueras menteix quan diu que els indults són una victòria de l’independentisme, perquè els indults també evidencien la seva debilitat.

(Seguir llegint a ElTribú)

No volveré a ser Messi

Dicen los memes que todos podríamos ser Messi pero que nos tocó un profe castrador y que por eso hemos acabado así. Es una falsedad, claro. Pero algún que otro Messi se habrá quedado por el camino. Y no por culpa del profe o por falta de talento, sino por falta de esa fortaleza que sólo crece en paralelo y gracias al estrés y las dificultades, que nos permite mejorar y que hace que nuestros triunfos sean satisfactorios y admirables.

(Seguir leyendo en TheObjective)

Junqueras contra el optimismo

Hay que dudar siempre de los optimistas. Si, como finge creer la derecha, los indultos fuesen tan claramente la tumba del sanchismo, no habría indultos. Los políticos solo son estadistas por interés o por accidente y ya decía sir Humphrey Appleby que para evitar que un político haga algo sólo hay que decirle que es una decisión muy valiente. Cuando se lo dicen ellos, es que es una decisión conveniente, necesaria o, incluso, inevitable. Si, en cambio, y como fingen los terceristas, los indultos fuesen la oportunidad para sanar las heridas, recuperar la normalidad política y poner fin al procés, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez y compañía estarían todavía pidiendo que se los metan por donde les quepan.

(Seguir leyendo en TheObjective)

A veure què en feu

Tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol, a més, ser català, sembla estar d’acord en que els indults són imprescindible. Però ningú acaba d’explicar ben bé ni per què ni per a què. Se suposa que no cal, perquè és una qüestió d’humanitat. Però qui parla en nom de la humanitat menteix, deia Schmitt. És una humanitat que no es reconeix als altres presos que també tenen família i també porten quatre anys o més a la presó i que també deuen tenir ganes de recuperar la seva vida i tot quant etc. Evidentment, el “free tothom” no s’ha hagut de prendre mai al peu de la lletra i tothom sap que sempre ha volgut dir “free tots els qui el moment i la situació aconselli que siguin els nostres”.

(Seguir llegint a ElTribú)