Mecachis party

Cayetana acabará en Vox. Lo dice una pija madrileña, muy cuca, que se sienta en la mesa de al lado en un bonito hotel ampurdanés y que pasea como un estandarte su mascarilla con la bandera de España para tener algo que contar a la vuelta si alguien la mira mal. Cayetana es muy radical. Va provocando. Los cayetanos saben que no tiene razón. Que nada hay más alejado de Vox que el discurso de Álvarez de Toledo y que basta con escucharla un par de minutos, en cualquier intervención cogida al azar, para darse cuenta de ello.

(Seguir leyendo en TheObjective)

Maskerada

Aquesta campanya de la Generalitat ho té tot. És la culminació d'una manera de fer i d'entendre la política. El punt més alt i, a la vegada, el més baix. La mort d'una idea de país, de política i de llibertat.  

Tot comença amb un noi, fill de la immersió lingüística, educat en un institut públic de Girona, que se'n fot del català perquè se'n fot de la profe, o al revés. Tot comença amb una parodia de l'autoritat; "amb el somriure, la revolta"; amb "la revolució dels somriures". El noi se'n fot de la professora, i enfotent-se'n d'ella i del seu poder se'n fot de la immersió lingüística, del projecte de país que, encara ara i potser més que mai, perquè ja no queda gaire més, fa seu el govern de la Generalitat, i del poder que aquesta representa. El noi penja la paròdia a Tiktok, es fa viral i els parodiats el contracten per convertir-lo en un bufó més de la cort. 

Justament ara, quan la Generalitat ha demostrat la seva incapacitat per fer un ús millor, exemplar, ni tan sols diferencial, de les seves competències i del seu poder. Ara, que per intentar dissimular el seu fracàs ha decidit posar tots els seus esforços i tot el seu poder en la prohibició més inútil de les coses més variades. Ara que ha demostrat que no sap què fer amb el seu poder, amb les competències fonamentals com són l'educació, la sanitat i la seguretat. 

És la metàfora perfecta. Un departament com és el de Joventut i que, en el millor dels casos, hauria de preocupar-se per facilitar als joves l'emancipació, el futur i la llibertat, els contracta per pintar les mascaretes que els obliga a posar-se una mica perquè sí i una mica per demostrar que aquí manen ells. Els posa a pintar el morrió en nom de la llibertat d'expressió. 

 La Generalitat actua com un monitor d'esplai mentre Catalunya crema i tracta al mateix temps de reprimir i d'infantilitzar la societat per fer-la més dòcil, obedient i oblidadissa. El govern que presumeix de rebel posa els joves que es rebel·len de debò, per instint, per un menyspreu natural del poder i sense presumir-ne tant, a decorar les mascaretes de la mateixa manera que altres poders, molt menys rebels i molt menys presumits, els posarien a pintar les cadenes o a decorar les parets de la cel·la.

Que gane el campeón

No descubrimos nada si decimos que las grandes marcas, como Nike, ya no anuncian una marca o un producto sino una forma de vivir, de ser y de pensar. Una ideología. Y que el éxito de la estrategia es tal que ni siquiera Jordan se atrevería a recordarles que también los republicanos compran zapatillas. Porque todos sabemos que los republicanos seguirán comprando zapatillas por muy progres que se pongan los fabricantes. Todo la gracia del anuncio está ahora en descubrir en qué consiste esa ideología progre con la que Nike pretende que asociemos su marca. Y la sorpresa, siempre muy relativa, es descubrir que se trata de una amalgama de causas con muy buena prensa pero sin ninguna coherencia o dirección.

(Seguir leyendo en TheObjective)

Inoportuno oportunismo

De todas las alegres indignaciones de estos días, las más tristes e hipócritas son las del “espacio convergente”, como les llama la rufianada. Es una alegría forzada, de pagliaccio, de quien se ha visto obligado por las circunstancias y por sus propios complejos a abrazar un republicanismo sin sustancia y que ahora les arrastra a luchar otra batalla estéril en nombre de sus adversarios. Es la alegría de quien se dejó convencer que el nacionalismo era un atraso y una vergüenza y de derechas y que las derechas eran malas. La alegría de los que se pusieron muy serios a buscar razones que justificasen la independencia de la Comunidad Autónoma catalana sin apelar a ninguna razón que les fuese propia y que, con la ayuda de Esquerra y Podemos, encontraron las excusas de la justicia social, de las pensiones, de las leyes de dependencia, los helados de postre y hasta del republicanismo. Se contentaron con hacerse republicanos porque hacerse de Esquerra todavía no era necesario, y todas las excusas que encontraron para hacer la independencia se les imponen ahora como excusas para no hacerla. 

(Seguir leyendo en TheObjective)