31.5.14

Viva la libertà

Esta película, Viva la libertà, sobre un líder de la oposición socialdemócrata italiana y su mellizo, filósofo medio loco. El líder deprimido y cansado de tanta tontería se larga sin decir a dónde ni cuándo piensa regresar y el partido decide sustituirlo por quien es su igual en la forma y opuesto en el fondo. Por un hermano que decide cambiar el discurso y acercar la política a la gente como suele hacerse, con bailes y abrazos y apelando a la pasión porque tampoco tiene mucho más y hablando directamente al ciudadano anónimo porque tampoco parece capaz de hablar con ningún ciudadano en concreto. Retórica vacía con música de fondo. Y con el correspondiente éxito de crítica y público. En el esperado final la mirada del espectador busca al loco en el cuerdo, y al cuerdo en el loco, y al loco en el cuerdo de nuevo; pero ya parece imposible saber de quién se trata. Porque se supone que no importa. Al menos en la película, que pretendiendo así ser crítica no pasa de síntoma. Síntoma de la enfermedad mortal del espíritu democrático, que elogia la pasión de quien no tiene razón y celebra por su "claridad nunca vista" los tópicos de cualquier impostor medio chalado. 

12.3.14

Si això és un poble

Per bona que sigui, cap adaptació d’”Un enemic del poble” pot amagar una veritat evident: a l’obra es parla d’un poble, no d’una ciutat ni d’un país. Es parla d’un poble amb un balneari, un diari, un director, un redactor i un impressor, un empresari, un alcalde i un doctor que resulten ser germans. Sembla ser que es tracta d’un poble petit però ric, gràcies al bon funcionament del balneari, el seu únic motor econòmic. És, per tant, un poble més ric del que és normal però també més dèbil del que és habitual. I és un poble que té els vicis i les virtuts pròpies dels pobles, que són vicis i virtuts molt diferents als de la ciutat on es representava l'obra fins fa pocs dies. És un poble que no coneix les misèries del periodisme de trinxera, més preocupat pel negoci que per la veritat, però que precisament per això tampoc coneix els beneficis de la pluralitat informativa. Un poble que no pateix els defectes de la partitocràcia i la divisió social, però que gaudeix plenament de les tendències totalitàries del poble unit i la democràcia directa. En aquest poble és possible ser enemic de tots i quedar-se sol, però a la nostra ciutat, al nostre país, el més habitual és ser ignorat i sentir-se mal acompanyat. I com que dels nostres vicis en depenen també les nostres virtuts, és evident que en aquest cas el partidisme i el sectarisme informatiu haguessin servit, com a mínim, per salvar el dr. Stockman de l’ostracisme i qui sap si el poble de la ruïna.
Que mai en sabrem prou per combatre els vicis del poble amb les virtuts de la civilització es veia molt bé a l’adaptació al teatre Lliure, en el precís moment de l’obra on el poble es manifesta amb tota la seva naturalitat. En una assemblea popular que, com tota assemblea popular, només pot servir per condemnar algú al silenci. L’encert de l’adaptació era que es mantingués la participació espontània del poble per poder fer emergir un populisme autèntic. El defecte és que això pervertia necessàriament el sentit de l’obra, perquè el públic del Lliure aplaudeix l’enemic amb entusiasme allà on el poble d’Ibsen l’insulta amb raó. L’insulta perquè el seu discurs és al mateix temps insultant, paternalista, prepotent i fal·laç. Encara que això faci molta gràcia al públic barceloní, el dr. Stockman és realment imprudent perquè és tan ingenu com vanitós. És incapaç d’entendre les pors dels vilatans perquè en el fons és incapaç d’entendre l’autèntica importància del seu propi descobriment. És incapaç d’entendre que la veritat que exhibeix amb tant d’orgull suposa al mateix temps la cura dels banyistes i la ruïna del poble i per això és incapaç d’entendre fins a quin punt la persuasió és necessària per preservar tant la veritat com la convivència.
Que l’espectador del Lliure aplaudís quan tocava insultar és segurament la més seriosa i la més actual de les lliçons de l’obra. No hi ha res d’irònic en una majoria que aplaudeix, amb tota sinceritat, amb tota espontaneïtat, l’enemic del poble. No hi ha ironia en una majoria que aplaudeix quan la insulten perquè ja no és capaç ni de saber-se majoria ni de saber-se insultada. En una majoria massa acostumats a proclamar-se majoria per reclamar el poder i minoria per reclamar la raó. Massa acostumada a veure com els seus enemics es presenten sense màscares i somrients, proclamant-se políticament incorrectes i buscant al mateix temps l’aplaudiment del públic. Potser ja una mica massa mal acostumada per poder entendre que la pitjor amenaça a la llibertat no són els enemics sinó els aliats, que el perill no està tant en la divisió com en la unitat. I que precisament per això qui és més lliure és qui més sol està.