22.2.13

Els papers dels outsiders

La decisió d'Eva Piquer d'abandonar la política, de renunciar al seu escó al Parlament de Catalunya, és una decisió honesta, valenta i, sobretot, educativa. Perquè ens recorda, en un moment en què tant lloem aquests valors perquè tant els trobem a faltar, que la valentia i la honestedat no són virtuts suficients per dedicar-se a la política. La seva sobrevaloració és una bona mostra de la nostra situació, de la comprensió habitual del funcionament de la política i una bona explicació de per què valorem en excés les virtuts dels anomenats outsiders. Sobrevalorem els outsiders perquè tendim a creure que el que falta a la política, que el que fa falta en política, són coses com ara una major proximitat amb la ciutadania i una major integritat moral.
Però aquestes conviccions les carrega el diable. Així tempta els homes de bona voluntat amb la crida de la política, prometent les virtuts i el poder que necessiten i que no tenen per fer tot el bé que volen fer i no poden. I així avergonyeix als que tenint el poder no són capaços de fer el bé, convencent-nos que, si no ho fan no és perquè no en saben o no poden, sinó simplement perquè no volen. Això explica, per exemple, l'èxit de crítica i públic que va tenir el primer discurs al Parlament de les CUP. I això explica la seva ferma voluntat de mantenir les formes, el to i els costums d'outsiders. Explica aquest to d'Ada Colau que tant es lloa, obviant que és el mateix to paternalista i perdonavides de qui no només es creu molt més llest sinó molt més bo que qui té davant. D'aquell que es permet el luxe de perdonar el cop de sabata que tots mereixeríem perquè és tan bona gent que prefereix il·lustrar-nos. I d'aquella vestimenta, el seu uniforme, que tanta gràcia fa als que han oblidat que la seva roba és la mostra més clara i evident del respecte que els mereixen els parlamentaris, el Parlament i, en democràtica correspondència, del respecte que els mereixem nosaltres mateixos .
Aquestes són les conviccions amb les que molts entren en la política, amb les quals alguns se'n van, i amb les que molts més entrarien i es quedarien. I aquestes són les conviccions que ens fan oblidar tot el que de professional hi ha a la política, tot el que de formalisme i tediosa burocràcia hi en aquesta professió i tot el que noble hi ha en el respecte a la formalitat i en la servitud burocràtica. Que ens fan oblidar que aquest és l'autèntic sacrifici que fan els polítics fan per nosaltres. L'autèntic servei públic, que els fa mereixedors del nostre respecte i reconeixement. Perquè el polític ha de renunciar a les altes concepcions del bé per dedicar-se a les baixes tasques administratives, però l'excel·lència en aquestes tasques és l'única possibilitat que té de fer una mica del bé que pretén. Si amb Maquiavel vam aprendre que aquell que està en política per fer el bé ha d'estar disposat a fer el mal, amb exemples com aquests podem recordar que, en una democràcia parlamentària com la nostra, qui vol fer el bé ha d'estar disposat fins i tot a fer un parell o tres (centenars) de tràmits burocràtics.

15.2.13

Al principi fou el verb

Fins i tot la majoria dels seus detractors reconeixen al Papa la valentia d’haver accedit a debatre amb el món intel·lectual. I ho consideren un acte de valentia perquè estan convençuts que amb aquest gest accedia a presentar la seva fe davant del tribunal de la raó. Quan lloen el Papa per aquest ànim dialogant pensen principalment en el famós debat amb Jürgen Habermas, que en realitat tingué lloc abans que Joseph Ratzinger fos nomenat Papa, quan era Prefecte per la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però el que es fa evident en aquest debat és precisament que en la postmodernitat la raó no pot passar per ser jutge de la fe. Ho sabia Ratzinger, però el fet decisiu del nostre temps és que també ho sap Habermas. Perquè la situació present del pensament està profundament marcada per això que anomenem la postmodernitat filosòfica i que no és altra cosa que l’eco de la dinamita nietzscheana. Per això no és d’estranyar que, ja com a Papa, Benet XVI dediqués el seu temps i les seves energies a debatre amb Nietzsche. Segurament té raó Salvador Sostres quan diu que el Papa “ha sigut capaç de respondre al ‘Déu ha mort’ de Nietzsche reivindicant la sensualitat de l’esperit i l’espiritualitat de la carn”. I podem sospitar, amb Gregorio Luri, que ho va fer “obrint una porta als cristians per pensar la possibilitat de superar la postmodernitat en lloc de negar-la”.
De fet, podem sospitar fins i tot que si l’esglesia està en situació de superar la postmodernitat segurament és perquè l’Església mai va ser pròpiament moderna, malgrat ser il·lustrada. Perquè per a Ratzinger, la il·lustració no era allò que els havia passat als altres i amb el que l’Esglesia havia de conviure, sinó el sentit mateix de la institució eclesiàstica. “La religió”, ens diu al famós diàleg amb Habermas, “ha de ser contínuament purificada i estructurada per la raó: i aquesta era també la visió dels Pares de l’Església”. És per això que en la discussió amb Habermas el Papa mai es va considerar participant en un diàleg entre fe i raó, sinó encarnació mateixa d’aquest diàleg i d’aquesta tensió. “El racionalisme de l’Església radica –com afirmava Carl Schmitt– en el caràcter institucional de l’Església i és, essencialment, jurídic; la seva gran aportació consisteix a haver fet del sacerdoci un ofici, però això, a la vegada, d’una manera peculiar. El Papa no és un profeta, sinó el representant de Crist. Una configuració així manté allunyat tot el salvatge fanatisme d’un profetisme desenfrenat”. Aquesta naturalesa és el que permet a l’Església seguir ocupant un lloc central en un món on la debilitat de la raó l’impedeix combatre el fanatisme religiós i bastir una nova ètica de caràcter mundial. Una nova ètica que no només doti de fonament teòric els drets humans o la llibertat política, sinó que sigui capaç de mobilitzar les ànimes en el seu respecte i la seva defensa. Perquè, malgrat ser conscient que una “renovada consciència ètica no pot ser el producte del debat acadèmic”, el Papa mai ha deixat d’entendre que mantenir viu el debat és el primer dels imperatius ètics del nostre temps. Una conclusió que hauria de satisfer fins i tot els més postmoderns entre els nostres filòsofs i demòcrates.

8.2.13

Benaurats els que es queden

És sabut que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar. Però en qüestions de dones i polítics crec que en tindríem prou amb el fet que ho semblessin. I l’única qüestió que ens hauria de preocupar és a ulls de qui ho haurien de semblar. Passa per ser un dels grans progressos d’Occident que els polítics hagin de donar explicacions al seu poble abans de fer-ho al seu Déu o la seva consciència. Però això només seria un progrés si fos possible. I no ho és perquè allà on hi ha consciència, la consciència és primera i és última. On hi ha consciència no hi ha res que s’excusi en l’aparença i ni a la dona del Cèsar ni al Cèsar mateix els salvaria de res semblar honestos sense ser-ho. Perquè ni a Déu ni a la consciència ni al Pare Noël no els podem amagar res. Així que allà on el poble passa per ser primer és que a la consciència no se l’espera. Quan el gat no hi és, les rates dansen. I el Cèsar i la seva dona en tindran prou si semblen honestos per guanyar-se el favor popular. També per perdre’l.
En aquest situació, la presumpció d’innocència potser és l’últim record de l’existència d’aquesta vella i fonamental diferència. És l’avís que no volem condemnar ningú innocent per molt que alguns s’esforcin a fer-lo passar per culpable. La presumpció d’innocència no és només allò que protegeix, encara que de forma molt precària, el polític de les possibles calúmnies malintencionades, de la possibilitat que un rumor interessat acabi per sempre amb la seva carrera i la seva imatge. La presumpció d’innocència és també i precisament per això el què manté aquesta carrera i aquesta imatge a les nostres mans. És el que manté vigent el mandat democràtic, del judici públic, contra el poder mediàtic, contra la tirania de la rumorologia publicada. O així podria ser si la corrupció ens preocupés tant com cridem i si els diaris dels altres tinguessin, a més, un poder real d’influir en el judici que tenim dels que considerem els nostres. Així podria ser si acostuméssim a preferir, sempre i per defecte, els nostres presumptes als seus innocents.
No hi ha cap reforma institucional capaç d’acabar amb aquest sectarisme. I és fins i tot possible que l’única manera de fer-nos tan crítics amb els nostres com ho som amb els altres no és altra que la desaparició dels nostres. Mentre aquesta no arribi, i mentre tota la nostra indignació i tota la nostra voluntat de canvi profund no sigui capaç de fer-nos canviar el vot, benaurats siguin els presumptes que es queden, perquè ells són el record de la nostra misèria moral i de la seva possibilitat d’esmena. Benaurats siguin perquè ells ens donen l’oportunitat ser millors que ells. Benaurats siguin perquè ens recorden que la culpa no és dels altres sinó nostra i benaurats siguin perquè ens permeten mostrar-nos més purs i deixar de votar-los. Benaurats siguin perquè ells ens ofereixen una oportunitat única de posar a prova la nostra autoproclamada superioritat moral. Benaurats siguin perquè ens donen l’oportunitat d’exercitar-nos en l’autèntica decisió moral, en el cinisme o en la prudència, i benaurats siguin perquè ells ens donen l’oportunitat de votar-los. De votar presumptes i d’assumir que el mal existeix, que ha vingut per quedar-se i que la nostra superioritat moral no depèn de com l’apartem sinó de com l’afrontem. Benaurats siguin els presumptes que es queden, perquè ells són la nostra porta d’entrada al regne dels cels.

1.2.13

Bo per als socialistes i bo per a Catalunya

Després de llegir l’article “El dret a decidir” que el socialista Àngel Ros va escriure al diari Avui trobo que és molt normal que li diguin convergent i que és molt bo que els socialistes votessin contra la declaració sobiranista al Parlament de Catalunya. Bo per als socialistes i bo per a Catalunya. Per als socialistes, perquè tot sembla indicar que tenen molt més a guanyar fent de PSOE que fent de CiU. I perquè, encara que s’hagin declarat disposats a defensar una consulta legal, ni volen votar que No en un referèndum independentista ni sembla que tinguin massa interès a votar alguna altra cosa en alguna altra consulta. Encara que s’hagin declarat disposats a a defensar una consulta mentre sigui legal (se suposa que sobre el “dret a decidir”, però sense discutir massa què deu voler dir això), la veritat és que el més semblant que els socialistes tenen a un projecte nacional és una reforma constitucional en sentit federalista (però sense tenir massa clar què deu voler dir això). I és evident que el PSC és el partit que està millor situat per emprendre aquesta reforma i que la millor manera de fer-ho, la més sencilla i efectiva, és convèncer el PSOE abans d’intentar convèncer els catalans. Em sembla que en això el temps i els esdeveniments els juguen a favor.
Segurament, que el PSC hagi votat que no a la declaració sobiranista també és bo per a Catalunya. Pot ser bo per a Catalunya perquè el PSC no podia formar part d’un procés que no és el seu sense intentar fer-lo fracassar o sense intentar fer-lo seu, que ve a ser el mateix. El PSC no s’hagués pogut limitar a pujar al carro d’un procés que només té sentit en la mesura que es dirigeix cap a la celebració d’una consulta per la independència. I qualsevol força que hagués tingut per condicionar-lo o desviar-lo d’aquest objectiu, de l’objectiu de plantejar al poble de Catalunya la pregunta, simple, neta i clara, de si vol convertir-se en un Estat independent, ens acostaria encara més al pitjor dels escenaris possibles. El de tenir tots els inconvenients de la unitat i gairebé cap dels seus beneficis. Un escenari que és el de més junts i més mal avinguts i que s’assembla molt al que descriuen els nostres diaris i espero que força menys al que viuen els nostres governants. Perquè convertir aquesta consulta en alguna consulta que no sigui, simplement i única, una consulta sobre la independència de Catalunya és voler que el poble de Catalunya decideixi sobre coses que no pot decidir. I precisament una de les grandeses de l’exercici de la sobirania és que ens força a deixar de viure com si el món estigués obligat a satisfer els nostres desitjos i les nostres esperances. I a entendre que el món en general, ni l’Estat espanyol o la Unió Europea en particular, tenen cap necessitat ni cap obligació de preocupar-se de defensar els nostres interessos mentre no coincideixin amb els seus i que la nostra tria té molt a veure amb el fet de decidir si aquests interessos són convergents o si som prou forts per defensar-los tots sols.
Perquè quan dic que és bo per a Catalunya que el PSC no se sumi al procés independentista per no condicionar-lo o pervertir-lo no vull dir que aquest procés sigui bo per a Catalunya. La bondat d’aquest procés depèn del seu èxit en l’intent de proporcionar una vida més rica i plena als catalans presents i futurs, i aquest èxit només el podrem valorar amb el temps. Només vull dir que pitjor que el fracàs d’aquest procés i de tota una generació política és seguir aprofundint en les misèries de la situació actual.