25.1.13

Lincoln i Django

“Tot document de civilització és un document de barbàrie”. Ho va dir Walter Benjamin i ja ho sabien molt bé els nord-americans. Conscients que els símbols universals de la democràcia i la llibertat, el Capitoli i la Casa Blanca, van ser construïts per esclaus, han tingut l’encert de no oblidar-ho o, com a mínim, de recordar-ho de tant en tant. Així ho fa sovint la industria cinematogràfica de Hollywood, el seu particular ministeri de la memòria històrica, i així ho tornat a fer aquest any amb les pel·lícules sobre l’esclavitud, Djando desencadenat, de Quentin Tarantino, i Lincoln, de Steven Spielberg. Aquest ens ensenya la grandesa de la lluita per la justícia i la llibertat i aquell la misèria i l’horror que la justifica. I ho fan les dues recordant-nos tot el mal que cal fer per fer el bé i fent evident que només en un món tant bèstia com el de Tarantino, en un món que a vegades és també el nostre, una llarga i cruenta guerra civil, que és la pitjor de les guerres, pot arribar a passar per un mal menor.
Perquè la guerra civil americana, la guerra contra l’esclavitud, era contra l’esclavitud però no va deixar de ser mai una guerra. Una guerra que segurament es lliurava per una causa noble, i potser fins i tot per la més noble de les causes, però una guerra que, com totes, només és noble per a qui se la mira des de la distància. El mateix Lincoln de Spielberg es manté més proper als herois que als seus actes i no és fins després de la victòria que es decideix a visitar el camp de batalla. Fins aleshores Lincoln havia vist l’horror de l’esclavitud, i l’havia vist a Washington mateix, des de la mateixa finestra del seu despatx de congressista al Capitoli, des d’on veia “una mena d’estable de negres, on grapats de negres eren venuts i sovint tancats a l’espera de ser transportats cap als mercats del sud, talment com cavalls”. Havia vist el mateix que Django, l’horror de l’esclavitud, però no encara l’horror de l’alliberament. Segurament la millor manera de defensar la guerra és treient-la dels fangars de Petersburg i portant-la als despatxos de Washington.
Hi ha pocs exemples tant clars com el Lincoln d’Spielberg d’aquella bella dita de Clausewitz segons la qual la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. I de l’evidència que precisament per això les virtuts que calen per guanyar una guerra no són les mateixes que calen per guanyar una votació i que l’excepcionalitat d’homes com Lincoln es deu precisament a la seva capacitat per fer les dues coses a la vegada. A les dues pel·lícules, hi ha dues escenes que evidencien aquesta diferència. A Lincoln es veu en el discurs del congressista Stevens abans de la votació, que rebaixa el seu to habitual i renega de les seves pròpies paraules per no espantar els dubtosos. A Django, el justicier ens recorda fins a quin punt el bo és enemic del millor quan prefereix morir i posar en risc tota l’empresa abans que certificar amb una encaixada de mans la rebaixa de les seves aspiracions. Tant l’una com l’altra ens recorden que en el moment del consens, d’assegurar la victòria, el pitjor dels enemics no és la fermesa del contrari ni la tebior dels indecisos, sinó l’orgull i la intransigència dels nostres propis homes justos.

18.1.13

Odissees nacionals

Al primer dels seus dos articles titulats “Entre Escil·la i Caribdis”, l’Antoni Puigverd explicava tres desagradables anècdotes personals, relacionades amb la seva tasca d’opinador, que d’alguna manera serveixen per il·lustrar la situació política actual. La primera és que ha estat denunciat per una institució vinculada al PP, la segona i la tercera és que en dues terulies diferents es va qualificar el seu discurs d’”apocalíptic” i a ell se’l va acusar de “deslegitimar el procés” (en referència al procés que ja s’imaginen). Puigverd assegura que, com exemplifiquen aquests exemples, “hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar”. Crec que té bona part de raó i que el seu article apunta algunes qüestions, alguna perills, que cal tenir presents. Crec, de fet, que en la democràcia hi ha una tendència natural cap al totalitarisme i que la nostra democràcia no n'és una excepció.
D’entrada, cal dir que un dels perills més importants que amenacen tot Estat de dret és l’ús de les institucions i de la justícia en favor dels interessos d’un determinat grup de poder. Que aquest sigui el cas que denuncia Puigverd no està clar, perquè això, com sempre, dependria molt més de la sentència que de l’acusació. Però és cert que és un perill que cal tenir molt present. Perquè no podem evitar que en una democràcia hi hagi gent interessada a fer servir el poder de la llei per fer callar els seus crítics, però hem d’evitar que se'n surtin i denunciar-ho si mai ho fan. Per això em sembla més interessant discutir algunes de les qüestions que apunta Puigverd quan parla de “la banda catalana” i la creixent “exigència d’unanimitat” i “la impossibilitat de discrepar”. No cal dir que ambdues anècdotes apunten cap a un mateix perill, que és la instauració d’un discurs públic únic, que no impera tant perseguint com silenciant el discrepant, apartant-lo d’aquells fòrums que conformen l’opinió pública.
Que algú pugui qualificar d’apocalíptic un discurs de l’Antoni Puigverd és només una mostra de fins a quin punt impera aquell discurs de la por que tant es criticava quan suposadament els qui el practicaven eren el PP i C’s. És només una mostra de la tendència, natural però perillosa, de substituir la raó pública per l’exhibició pública dels sentiments. En aquestes condicions l’autèntic debat racional desapareix i les raons de l’altre poden, simplement, ser ignorades o condemnades per anar contra el que nosaltres sentim o el que nosaltres volem. L’acusació de deslegitimar el procés, la mera convicció que un periodista pugui legitimar o deslegitimar la realitat política, té molt a veure amb aquesta tendència a defugir el debat per refugiar-nos en els nostres propis desitjos o sentiments. A Catalunya estem tan acostumats a reconèixer que no podem canviar les lleis que no ens agraden per altres que considerem perfectament justes que hem acabat associant la legitimitat a allò que voldríem que fos i no pot ser. Qualsevol persona que ens recordi què és allò que no pot ser legal estarà, efectivament, deslegitimant les nostres pretensions.
Això afecta profundament la tasca del periodisme i fa que molts dels nostres opinadors dediquin molt més temps a intentar dirigir l'acció política que a intentar entendre la realitat política. Ahir mateix, per twitter!, Jaume Barberà, presentador del programa Singulars, pretenia convèncer la diputada Martínez Sempere de les bondats de la independència i de l’error en el que es troba situat tot el Partit Socialista. L’exemple d’un periodista de la televisió pública alliçonant per twitter una diputada del Parlament és només la més ridícula mostra del que passa habitualment. Els nostres periodistes volen fer de polítics, però per alguna estranya raó sembla que segueixen preferint buscar l’aplaudiment de l’espectador i no pas la responsabilitat del governant. No cal dir que aquestes són dues tasques molt diferents però igualment importants i que per això necessitem gent dedicada, realment dedicada, a intentar entendre què passa i no tanta dedicada a dir-nos què els sembla que hauria de passar. La necessitem amb certa urgència, encara que només sigui perquè bona part dels errors polítics deriven d’una mala comprensió de la realitat.