20.12.13

La independència i el dret internacional


Aquesta cita és falsa. No apareix a la "Opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral d'independència relativa a Kosovo" del 22.07.10.
Però en aquesta "Opinió" sí que hi apareixen algunes coses interessants i que bé mereixen un comentari.
El primer que cal dir és que aquesta "opinió" es pronuncia sobre una qüestió molt concreta, respon una pregunta molt clara:
“S’ajusta al dret internacional la declaració unilateral d’independència formulada per les institucions provisionals d’autogovern de Kosovo?”
Com veiem, aquí "no es pregunta sobre les conseqüències jurídiques d'aquesta declaració. En particular, no es pregunta si Kosovo ha assolit la condició d'Estat. Tampoc es pregunta sobre la validesa o els efectes jurídics del reconeixement de Kosovo pels Estats que l'han reconegut com Estat independent. (§ 51)

I la resposta és que sí, que la declaració unilateral d'independència de Kosovo s'ajusta al dret internacional.
“(La Cort) Opina que la declaració d’independència de Kosovo aprovada el 17 de febrer del 2008 no va violar el dret internacional”. 
Però aquesta pregunta és una pregunta del tot diferent a si Kosovo tenia o no tenia dret a l'autodeterminació o si el dret dels pobles a l'autodeterminació està o no està per sobre del marc constitucional dels Estats. Ni tan sols es discuteix si Kosovo era o havia de ser considerat un poble. Ni què és ni què cal considerar que sigui un poble. 
"La tasca que s'ha demanat a la Cort és la de determinar si la declaració d'independència es va aprovar o no en infracció del dret internacional. La qüestió plantejada a la Cort no la obliga a adoptar una posició sobre si el dret internacional concedia a Kosovo un dret positiu de declarar unilateralment la seva independència o, a fortiori, sobre si el dret internacional concedeix en general un dret a entitats situades dins un Estat a separar-se'n unilateralment. De fet, és del tot possible que un acte en particular, com una declaració unilateral d'independència, no infringeixi el dret internacional sense que necessàriament constitueixi l'exercici d'un dret que aquest li confereix. S'ha demanat a la Cort una opinió sobre el primer punt, no sobre el segon" (§ 55-56)
Per tant, és possible saltar-se el dret intern sense saltar-se el dret internacional. Que Kosovo es convertís, de facto, en un Estat independent i que ho fes sense violar el dret internacional no vol dir que tingués cap dret a fer-ho. Vol dir, simplement, que ho va fer i que el dret internacional no ho prohibeix. 
Les particularitats de la situació de Kosovo, que era, evidentment, molt diferent a la de Catalunya  fan que, de fet, la declaració unilateral d'independència de Kosovo ni tan sols infringís el "Marc Constitucional". Però la Cort no es mulla sobre qüestions de dret intern, que no són de la seva competència.

És especialment interessant el que es diu sobre el "Dret Internacional General". Copio:
§79. Als segles XVIII i XIX i a principis del segle XX es van realitzar moltes declaracions d'independència que, freqüentment, van suscitar l'enèrgica oposició de l'Estat respecte del qual es declarava la independència. Aquelles declaracions algunes vegades van donar lloc a la creació d'un nou Estat, i altres no. Tanmateix, en conjunt la pràctica dels Estats no suggereix en cap cas que el fet de promulgar la declaració es considerés contrari al dret internacional. Per contra, de la pràctica dels Estats en aquest període es desprès clarament que el dret internacional no prohibia les declaracions d'independència. A la segona meitat del segle XX, el dret internacional en matèria de lliure determinació va evolucionar fins donar lloc a un dret a la independència dels pobles dels territoris no autònoms i dels pobles sotmesos a subjugació, dominació i explotació estrangera (...) Han sorgit molts Estats nous arran de l'exerici d'aquest dret. Tanmateix, també hi ha hagut casos de declaracions d'independència fora d'aquest context. La pràctica dels Estats en aquests darrers casos no revela l'aparició en el dret internacional d'una nova norma que prohibeixi l'adopció d'una declaració d'independència en tals casos.  
§80 Diversos participants en el procediment davant la Cort van mantenir que el principi d'integritat territorial contenia una prohibició implícita de les declaracions d'independència unilaterals. (Però la Cort rebutja aquesta pretensió, recordant que) l'abast del principi d'integritat territorial se circumscriu a l'àmbit de les relacions entre Estats.
És per això que, encara que a vegades s'hagi pronunciat en contra d'algunes declaracions unilaterals d'independència:
§81. La il·legalitat d'aitals declaracions no es derivava, per tant, del seu caràcter unilateral, sinó del fet que anaven o habrien anat acompanyades d'un ús il·lícit de la força o d'altres infraccions greus de les normes del dret internacional general, en particular les de caràcter imperatiu (jus cogens). 
§82. La qüestió de si, fora del context dels territoris no autònoms i dels pobles sotmesos a la subjugació, dominació i explotació estrangeres, el dret internacional en matèria de lliure determinació confereix a una part de la població d'un Estat existent un dret a separar-se d'aquest Estat va suscitar opinions radicalment diferents en el procediment que es van pronunciar al respecte. També es van plantejar divergències similars respecte de la qüestió de si el dret internacional contemplava un dret a la "secessió com a remei" i, en aquest cas, en quines circumstàncies. També hi va haver gran divergència d'opinions sobre si a Kosovo concorrien efectivament les circusmtàncies que, segons alguns participants, donaven lloc a un dret a la "secessió com a remei". 
Aquest seria, entenem, el cas de Catalunya, però la Cort va considerar que "en el cas present no és necessari pronunciar-se sobre aquestes qüestions (§83). 

Arribats en aquest punt imagino que és fàcil entendre que ni aquesta "opinió" ni el dret internacional declaren "que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona". Ni que "en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent". Això és fals. 
L'únic que queda clar en aquesta "opinió" és que no és clar si Catalunya té o no té, en l'àmbit del dret internacional, dret a l'autodeterminació. Que el dret internacional ni aprova ni condemna, a priori, la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència. I que no ho fa ni ho deixa de fer independentment del dret intern dels Estats en qüestió. Crec que és prou clar que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat d'una part d'aquest Estat preval qui té més força. Que el dret internacional i la comunitat internacional s'acostumen a posar sempre al costat dels vencedors, que Catalunya està sola al món i que precisament en això consisteix la Independència. 

29.11.13

¿Quién necesita a los socialistas?

Cualquiera diría que los únicos que no se preocupan por el futuro del PSC son sus dirigentes. Parece que les empieza a pasar como aquel simpático eterno candidato, creo que era el alcaldable Trias, que se lamentaba por caer muy bien a quienes jamás lo votarían. Con la pequeña diferencia de que en realidad los socialistas catalanes ya no caen bien a nadie y que quienes tanto se preocupan por ellos lo hace convencido de que los socialistas huyen como dicen que huyen las ratas de un barco que se hunde. Que cuando los gritan que qué hacen y que si si se han vuelto locos y que si no ven que se ahogarán, lo hacen como debe hacerlo el marinero debe llamar las ratas que huyen. No por amor a las ratas, sino por amor al barco. No es que les preocupen las ratas, porque a nadie le preocupan las ratas. Lo que les preocupa es que huyan, porque todo el mundo sabe que cuando las ratas huyen es que el barco se hunde. La preocupación por los socialistas catalanes y por su futuro no es más que es un simple lamento porque, como decía el Presidente Mas, se "van cuando más se les necesita". Porque mientras hay ratas hay esperanza.
Es evidente que las metáforas marineras tienen un recorrido limitado y que, del mismo modo que no todos los barcos que zarpan llegan a Itaca, tampoco todas las ratas que saltan se salvan. Pero si toda rata que salta pone en duda la seguridad del buque, que el PSC se eche atrás nos obliga a dudar de la seguridad del proceso, de la consulta basada en el llamado derecho a decidir. Porque pone en duda dos cuestiones fundamentales. La primera, que en Cataluña haya o esté creciendo una clara mayoría independentista y claramente independentista. Una mayoría que no sólo esté dispuesta a responder independencia en una encuesta sino también a votarla en las urnas. Porque esta es la es la condición imprescindible de la independencia y la única justificación posible del proceso, aunque no sea en absoluto una condición suficiente y aunque a menudo se olvide tras la retórica del liderazgo y del sentido histórico y de la fuerza del pueblo en movimiento y etc. La segunda, que España vaya a estar dispuesta en algún momento a ceder su soberanía, un poco porque sí y un poco a cambio de nada. Porque sólo puedo entender la retórica del derecho a decidir como una manera de obligar a los catalanistas a asumir las consecuencias de su discurso habitual y de hacer evidentes los límites de lo que los catalanes podemos conseguir dentro de España. La fuga del PSC pone de manifiesto que ningún partido puede permitirse el lujo de ser lógicamente más consecuente que sus votantes , y que por eso es posible que la mayoría independentista ni esté ni se la espere. La fuga del PSC evidencia que el PSOE , en caso de que algún día volviera a gobernar, no estaría más dispuesto que el PP a permitir un referéndum de autodeterminación de Cataluña.
Evidentemente, estas no son noticias especialmente preocupantes para el independentismo. El independentismo puede entender muy bien que en el fondo la vía de la consulta y el derecho a decidir no es mucho más que una tercera vía, una vía desleal pero española y por lo tanto doblemente equivocada, que intenta imponer de facto un cambio constitucional que reconozca la soberanía de Cataluña por si algún día nos decidimos a ejercerla. Que pretende que el Estado renuncie a su soberanía para ahorrarnos la faena de afirmar nuestra. Así que más preocupante podría parecerles la fidelidad de Junqueras a esta vía, una fidelidad que demuestra cuando amenaza con detener la economía catalana con un poder que ni tiene ni puede tener mientras se niega a contemplar la posibilidad de ejercer el poder, que no tiene pero podría tener, para hacer una declaración unilateral de independencia. No sea que al final también a ellos la prudencia los haga traidores y que por querer hacer las cosas de una manera tan legal y democrática se olviden de lo que habían venido a hacer, que no es otra cosa que romper con la ley.

Qui necessita els socialistes?

Qualsevol diria que els únics que no es preocupen pel futur del PSC són els seus dirigents. Sembla que els comença a passar com a aquell etern candidat simpàtic, crec que era l’alcaldable Trias, que es lamentava de caure molt bé a tota la gent que no el votava mai. Amb la petita diferència que en realitat els socialistes catalans ja no cauen bé a ningú i que qui tant se’n preocupa ho fa convençut que els socialistes fugen com es diu que ho fan les rates d’un vaixell que s’enfonsa. I que quan els criden que què fan i que si s’han begut l’enteniment i que si no veuen que s’ofegaran, ho fan com el mariner deu cridar les rates que fugen. No per amor a les rates, sinó per amor al vaixell. No és que els preocupin les rates, perquè les rates no preocupen a ningú. El que els preocupa és que fugin, perquè perquè tothom sap que quan les rates fugen és que el vaixell s’enfonsa. Aquesta preocupació pels socialistes catalans i el seu futur no és res més que és un simple lament perquè, com deia el President Mas, “marxen quan més se’ls necessita”. Perquè mentre hi ha rates hi ha esperança.
És evident que les metàfores marineres tenen un recorregut limitat i que, de la mateixa manera que no tots els vaixells que salpen arriben a Ítaca, tampoc totes les rates que salten se salven. Però si tota rata que salta posa en dubte la seguretat del vaixell, que el PSC es faci enrere ens obliga a dubtar de la seguretat de la via empresa, de la via de la consulta basada en l'anomenat dret a decidir. Perquè posa en dubte dues qüestions fonamentals. La primera, que a Catalunya hi hagi o hi creixi una majoria clara i clarament independentista. Perquè aquesta és la aquesta és la condició imprescindible de la independència i la única justifiació possible del procés, encara que no sigui en absolut una condició suficient i encara que sovint s’oblidi en la retòrica del lideratge i del sentit històric i de la força del poble en moviment i etc. La segona, que Espanya estigui disposada en algun moment a cedir la seva sobirania, una mica perquè sí i una mica a canvi de no res. Perquè jo només puc entendre la retòrica del dret a decidir com una manera d’obligar els catalanistes a assumir les conseqüències del seu discurs habitual i de posar de manifest els límits del que podem aconseguir dins d’Espanya. La fugida del PSC posa de manifest que cap partit es pot permetre el luxe de ser lògicament més conseqüent que els seus votants, i que per això és possible que la majoria independentista ni hi sigui ni se l'esperi. La fugida del PSC evidencia que el PSOE, en cas que mai tornés a governar, no estaria més disposat que el PP a permetre un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Evidentment, aquestes no són notícies especialment preocupants per l’independentisme. L’independentisme pot entendre molt bé que en el fons la vida de la consulta i el dret a decidir no és gaire més que una tercera via, una via deslleial però espanyola i per tant doblement equivocada, que intenta imposar de facto un canvi constitucional que reconegui la sobirania de Catalunya per si de cas algun dia ens decidim a exercir-la. Que pretén que l’Estat que renunciï a la seva sobirania per estalviar-nos la feinada d’afirmar la nostra. Així que més preocupant els podria semblar la fidelitat de Junqueras a aquesta via, una fidelidad que demostra quan amenaça d’aturar l’economia catalana amb un poder que ni té ni pot tenir mentre es nega a contemplar la possibilitat d’exercir el poder, que no té però podria tenir, per fer una declaració unilateral d’independència. No sigui que al final també a ells la prudència els faci traïdors i que per voler fer les coses d’una manera tan legal i democràtica s’oblidin del que havien vingut a fer, que no és altra cosa que trencar amb la llei.

22.11.13

A missa i repicant

Les paraules de Rouco Varela sobre la unitat d’Espanya són un bon recordatori d'un parell de veritats sobre l'església i la política. La primera, que l'església ha d'intentar no ficar-se en política. La segona, que no pot evitar-ho. Que ho ha d'intentar per no rebaixar-se al partidisme i la politiqueria, però que per la seva pròpia naturalesa no pot defugir la temptació. Perquè encara que l'església no sigui d’aquest món és en aquest món i perquè es basa en la creença que Déu es va fer home quan podia fer-se el suec, que ho va fer per amor i que amb l’amor comencen les responsabilitats. Així que allà on hi hagi un catolicisme responsable i conscient del seu deure no hi podrà haver un catolicisme al marge de la política. I això no vol dir que haguem de creure que qui estima pot fer el que vulgui, ni que la retòrica de l’amor als homes i l’apologia de la fraternitat universal justifica qualsevol discurs polític. Només vol dir que correspon a l’esglesia decidir si vol baixar a l’arena política i fins on es vol enfangar, però no pot oblidar mai que no es pot estar a missa i repicant i que no estem obligats a reconèixer-li cap autoritat superior en allò que ens és igualment propi.
Així que Rouco Varela té tot el dret a vincular la seva preocupació per la unitat d’Espanya amb la preocupació cristiana perquè “la unió fraterna entre els ciutadans pogués arribar a trencar-se”. I té tot el dret a creure que l'obligació de defensar i promoure la fraternitat entre els homes l’obliga a defensar la unitat d’Espanya. Però l'església no pot oblidar que les lleis dels homes no són les lleis més altes. I que, encara que no estigui disposada a acceptar que bones tanques fan bons veïns, tampoc pot oblidar que la fraternitat dels homes no pot dependre de la unitat de les nacions. Que si fos així, el preu de la fraternitat seria l’imperialisme, i que si imperalisme no garanteix la pau encara menys l’amor i que ningú pot acceptar com a definitiu l’ordre vigent entre les nacions sense acceptar que milions d’humans estan condemnats a la pobresa i a la tirania. Això, evidentment, no vol dir que església s’hagi de fer independentista i repicar campanes l’11 de setembre. Si església creu que l’actual situació política posa en perill la fraternitat entre els homes no només té el dret sinó el deure de denunciar-ho. Però tenia entès que al bon cristià se'l coneixem pels seus actes més que pels seus discursos, que predica més amb l’exemple que no pas amb la paraula, i que el clima més aviat poc fraternal que es viu i es promou des de mitjans tan seus com 13TV fa molt dubtós l’ordre de les seves prioritats. Tenia entès que el cristià ha de ser prou humil per no exigir als altres el que és incapaç d’exigir-se a si mateix.

15.11.13

La pitjor corrupció

Podem fer veure que no era un insult ni una amenaça, però no podem oblidar que era el Parlament i que a sobre era el nostre. Com que Rato ens cau molt malament a tots, podem jugar a fer veure que dir gàngster és com dir que potser és un mal gestor o que alçar una sandàlia de jubilat alemany recordant l’Iraq no té res a veure amb les úniques sandàlies que vam veure volar a l’Iraq. Que fer-ho preguntant si té por amb aquella mirada fixa no és una manera amenaçadora de dir que hauria de tenir molta por perquè jo i els meus estem molt locus i molt farts, sinó una pregunta cordial, d’interès sincer pel benestar emocional del convidat. Podríem fer-ho veure, dic. Però això no només confirmaria que ni nosaltres ni la nostra democràcia mereixem més respecte del que ens té el diputat Fernández, sinó que seria col·laborar directament amb la pitjor de les corrupcions, que no és la corrupció dels homes sinó la dels ideals més nobles que representa el Parlament.
Per entendre de què parlem quan parlem d’aquests ideals, bastin dues breus intervencions que ens han arribat de Rato, perquè ja se sap que no es tracta tant d’escoltar-lo com d’insultar-lo. El primer és la substitució de l’emotivisme pública pel raonament públic. Quan Rato li pregunta al diputat Fernández si és d’ell, de qui se suposa que ha de tenir por, demostra que entén molt millor que ell que al Parlament no s’hi va a expressar sentiments sinó a debatre raons. Que “la por a perdre-ho tot”, com totes les pors més íntimes i profundes, no s’exposen al Parlament sinó al divan del psicòleg. Amb la seva resposta populista, el diputat Fernández va tornar a demostrar que del poble només n’espera crits, plors, retòrica d’autoajuda i segurament coses encara pitjors. I, en tot cas va deixar clara la distància que separa el seu poble del democràtic esperit parlamentari, que només té sentit si es pren seriosament el seu ideal: que l’intercanvi d’arguments substitueixi l’intercanvi de cops de sandàlia.
Encara no entenc que davant d’aquesta lamentable espectacle el senyor Rato no marxés del Parlament, i em sembla que ell mateix no ho devia acabar d’entendre perquè poc després es va adreçar a la presidenta de la comissió preguntant-se pel sentit de la seva compareixença. Una pregunta que encara es va fer més pertinent després de sentir que la presidenta en qüestió tampoc era del tot capaç de definir la tasca de la comissió diferenciant-la de la tasca d’un tribunal de justícia. Una diferència fonamental segons la qual es jutja als jutjats, es legisla als parlaments i s’insulta als sofàs i que per això reserva a les comissions d’investigació la tasca d’intentar entendre millor per poder legislar millor. Es tracta en el fons d’evitar-nos el ridícul d’ensopegar dues vegades amb la mateixa crisi, que seria gairebé tan gros com el de repetir dues vegades el mateix insult perquè, com ve sap tot revolucionari encara que sigui de pacotilla, l’únic luxe que no es pot permetre la revolució televisada és fer-se avorrida per repetitiva. Així que si mai s’esgoten els recursos de capità Haddock sempre es pot deixar caure alguna llagrimeta socialdemòcrata d’impotència, fins que no s’entengui que precisament la impotència és la condició necessària d’una democràcia sana, d’aquella separació de poders que mai ens cansem de reivindicar i que ens fa més febles per poder fer-nos més justos.
És per això, per la importància que té l’intentar estar a l’alçada dels nostres ideals democràtics, que molt més lamentable que l’espectacle del diputat Fernández és la reacció dels qui fins fa quatre titulars haguessin estat orgullosos de dir-se moderats. Aquesta postura que adopten del normalment no però tractant-se de qui es tracta doncs ara sí i que és molt més perillosa perquè oblida que la justícia, la democràcia, no poden ser mai res personal. Que no s’admeten excepcions, com molt bé entendran si tenen present que ells, com tots de tant en tant, també són les excepcions d’algun justicier. Em sembla que un país que es presenta al món com exemple d’esperit democràtic hauria de ser molt més curós amb el que passa al seu propi Parlament.

8.11.13

Unitat i claredat

Sembla que ja només ens queda esperar que Convergència es decideixi entre la claretat o la unitat. O la claredat d’una pregunta netament independentista, que només podria pactar amb ERC i previsiblement contra Unió i que facilitaria a l’Estat la prohibició de la consulta i complicaria la reacció. O la unitat de les forces anomenades catalanistes, que només s’aconseguiria a canvi de plantejar una pregunta que no comprometés clarament a res i, podem suposar, sense el suport d’ERC, però que posaria al govern de l’Estat les coses tan complicades com se li poden posar mentre no quedi clar que a la societat i al parlament hi ha una majoria independentista disposada a defensar fins les últimes conseqüències una Declaració Unilateral d’Independència.
És comprensible que el preu de la unitat sigui l’ambigüitat, perquè és sabut que la majoria estem més còmodes quan no ens sentim els únics responsables d’una decisió tan important ni de les seves previsibles conseqüències. I per això s’entén també una altra possibilitat, que de moment sembla que només contemplen els que la temen, i és que ERC pugui sumar-se a una pregunta com la que plantejava Joaquim Coll al seu article Pese al lío, habrá pregunta, publicat a Crònica Global: ¿Está usted a favor de una Estado soberano para Cataluña?. Una pregunta que pretén integrar claredat i unitat en una d’aquelles sumes que resten, però que suma per aconseguir la unitat que es considera necessària i resta una mica d’aquella responsabilitat que no sembla que ningú pugui ni vulgui assumir en solitari.
Les mancances d’una pregunta com aquesta són evidents i potser la més evident de totes és que si mai arribés a votar-se no podria ser, en cap cas, vinculant: que no hi ha cap resposta possible que obligui cap partit a emprendre cap política determinada. Però, ara que toca fer de la necessitat virtut, aquesta mancança és també el seu principal avantatge, perquè pot agradar tothom sense comprometre ningú. Encara que tothom té motius per sentir-s’hi incòmode, a tothom li és difícil declarar-s’hi en contra sense renegar explícitament del que ha dit i ha fet els darrers mesos. Ni el PSC ni ICV poden distanciar-se’n sense distanciar-se del dret a decidir i apropar-se a “l’espanyolisme de dretes” que tan els espanta. I finalment, tampoc ERC ni CDC poden apartar-se’n mentre no estiguin disposats a presentar-se a les properes eleccions, junts o per separat, disposats a proclamar unilateralment la independència de Catalunya i a assumir en solitari les conseqüències que se’n derivin. Potser aquesta és una de les moltes vegades on l’única solució possible acaba sent aquella que a tothom li sembla igualment insatisfactòria.

31.10.13

Machiavelli, de Corrado Vivanti

Maquiavelo. Los tiempos de la política, de Corrado Vivanti
Paidós, 2013. 252 pàgines

És habitual considerar que la gran aportació de Maquiavel al pensament polític és el seu realisme, segons el qual tan qui pensa la política com qui l'exerceix s’han de preocupar més de com és “la veritat efectiva de la cosa” que no pas de la seva “idea imaginària”: de com és la política i no de com hauria de ser. Maquiavel presenta molt clarament aquesta idea al capítol XV d’El Príncep, on es proposa reflexionar sobre “Aquelles coses per les quals els homes, i especialment els prínceps, són lloats o vituperats”:
Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment del govern d’un Príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot en distanciar-me, com faré en tractar aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de la cosa que no pas la idea imaginària de la cosa. Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D’aquí que a un Príncep que es vulgui conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons la necessitat.
Si el realisme de Maquiavel ens obliga a pensar la política a partir de les seves circumstàncies històriques, la prudència ens aconsella fer el mateix amb l’obra del propi autor: no pretendre entendre el pensament de Maquiavel sense entendre en quines circumstàncies es va gestar i de quina manera va evolucionar per obra i gràcia dels canvis que van patir aquestes mateixes circumstàncies. I això és precisament el que fa Corrado Vivanti a Maquiavelo. Los tiempos de la política, un llibre que podriem considerar una biografía intel·lectual però que segurament seria més just qualificar de genealogia intel·lectual. El que es proposa Vivanti no és una biografia de Maquiavel, no tracta de presentar-nos Maquiavel com a home, sinó una genealogia del seu pensament, el procés de la seva formació. Així, l’autor no només ens permet entendre com es van gestar o d’on van sorgir algunes de les qüestions centrals de l’obra del florentí i de gran part del pensament polític posterior, sinó que ens permet acostar-nos a una millor comprensió del que realment signifiquen.
Veiem per exemple com una de les qüestions centrals en el pensament de Maquiavel, la relació entre la virtú i la fortuna, s’entén millor a la llum de la seva gènesi en l’experiència com a secretari de la cancelleria florentina els convulsos anys de tombants de segle. Va ser a les seves legacions, en el contacte directe amb la política real, on va veure que allà on no hi havia una virtut excepcional la fortuna imposava el seu domini sobre els afers humans. Així en va deixar constància a escrits de l’època, com les Fantasies a Soderini, una carta de la qual només se’n conserva la minuta, i on afirma que “és feliç aquell que conjunta la seva manera de procedir amb la de la seva època”. “Com els temps i les coses, universalment i particularment, canvien sovint i els homes no modifiquen les seves fantasies ni les seves maneres de procedir, succeeix que el mateix té durant una època bona fortuna i durant una altra dolenta”. “Qui fos tan savi com per conèixer els temps i l’ordre de les coses i s’adeqüés a elles tindria sempre bona fortuna o evitaria sempre la dolenta”, i seria veritat, aleshores que “el savi mana sobre els astres i els fets”. Però “savis com aquests no se’n troben”; per tant, “la fortuna varia i mana sobre els homes i els manté sota el seu jou”. Aquesta observació, destaca Vivanti, es troba gairebé amb les mateixes paraules al capítol XXV d’El Príncep i també als Discursos (III,9).
Els escrits i experiències de la seva època a la cancelleria ens ajuden a aclarir també una de les qüestions més discutides, sovint presentades com a paradoxals, com és la compatibilitat de la doctrina que s’exposa en El Príncep i la dels Discursos de la primera dècada de Titus Livi. Com és possible que el conseller del mal autor d’El Príncep sigui al mateix temps l’advocat de la República que escriu els Discursos? Deixant de banda el que bé podria ser una doble exageració, veiem com la primera preocupació de Maquiavel no és, com semblava ser en els autors idealistes de l’antiguitat, la pregunta pel millor règim possible, sinó la preocupació realista de la supervivència de Florència com a ciutat lliure en una època de gran inestabilitat política. Els seus dos grans llibres parteixen d’una mateixa preocupació patriòtica fonamental i es basen en una mateixa comprensió de la cèlebre relació entre els fins i els mitjans. Més ençà de la seva possible preferència per la República o el Principat com a formes de govern, Maquiavel entén que “salus populi suprema lex est” (la salut del poble és la llei suprema), que aquesta salut és el fi últim de la política i el que justifica l’ús de qualsevol mitjà.
Allà on es delibera del tot sobre la salut de la pàtria no s’hi ha de colar cap consideració ni sobre el just ni sobre l’injust, ni el pietós, ni el cruel, ni l’ignominiós; ans al contrari, havent deixat enrera qualsevol altre respecte, cal seguir per complet la determinació que li salvi la vida i la mantingui en llibertat.
Per molt que Maquiavel pogués preferir una Florència republicana, el seu realisme l’empenyeria encara a reconèixer que per poder ser republicana primer i com a mínim havia de ser lliure i que per ser lliure havia d’estar ben armada i ben liderada. Es veia obligat a reconèixer que els seus no eren els temps de la república.
La seva experiència com a secretari no va acabar de la millor manera possible. Amb el retorn dels Médici al poder, Maquiavel va ser apartat dels seus càrrecs, va perdre la seva feina com a secretari, va ser empresonat i torturat i, finalment, confinat a Sant’Andrea. És en aquestes circumstàncies que Maquiavel escriu la seva gran obra, que s’obre amb aquesta inscripció:

NICOLAUS MACLAVELLUS
MAGNIFICO LAURENTIO MEDICI IUONIORI
SALUTEM

És ampliament acceptat que El Príncep anava dedicat a Lorenzo de Médici, per recuperar el seu favor i poder tornar a l’exercici actiu de la política. Però més enllà d’això i de les discussions sobre el tipus de lectura que això obliga a fer de l’obra, el seu intent i el seu fracàs obliguen a una reflexió sobre la perenne qüestió de la difícil relació que s’estableix entre el filòsof i el polític, el conseller i el Príncep o, en el nostre temps, l’intel·lectual i el poder polític. La dificultat amb la que Maquiavel es va trobar no és menor, ja que el que ha passat a la història com el millor dels consellers de prínceps, no ho va tenir gens fàcil per aconseguir que el Príncep escoltés allò que, segons sembla, era el que més li convenia tenir present. Això ens confronta a nosaltres tan com a Maquiavel amb una de les qüestions eternament urgents de la política i eternament presents en la filosofia política: la qüestió de com es pot fer arribar al poder el consell que ni ha demanat ni espera ni té ganes de sentir, aquell consell que segons s’explica fins i tot va deixar de banda per jugar amb un parell de cadells de gos. Potser en l’experiència de Maquiavel s’hi amaga també una irònica lliçó que ens convé no oblidar. Perquè el florentí no va recuperar el favor del poder que per mala fortuna havia perdut amb el seu gran tractat sobre el poder., sinó que només va poder escapar de la seva pròpia tragèdia gràcies a una comèdia; La mandràgora. Només gràcies a una obra lleugera i divertida va ser capaç de fer sentir les greus i serioses lliçons que havia d’oferir al món. I potser hem d’admetre que el príncep de Médici tenia bones raons per preferir la companyía dels gossos i la representació de La Mandràgora a la lectura d’El Príncep. Perquè potser al fons d’aquesta gran lliçó de realisme polític s’hi amaga també una autèntica tragèdia; a l’alliberar-lo de la càrrega de la moral tradicional, Maquiavel també priva el príncep de la seva guia, deixant-lo més sol del que possiblement mai creia haver estat i a mercè d’una fortuna que només poden domesticar uns pocs virtuosos, precisament els únics que no semblen necessitar els consells de Maquiavel.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs

24.10.13

Ensayos, de Michel de Montaigne

Michel de Montaigne, Ensayos completos
Ed. Cátedra, Madrid, 2013, 1117 pág., 45 €

“Para juzgar la vida del prójimo, considero siempre cómo ha sido su final; y el principal estudio de la mía es para que este sea bueno, es decir, tranquilo y discreto”

Michel de Montaigne nació, según cuenta, “entre las once y las doce de la mañana, el último día de febrero de mil quinientos treinta y tres”. Hijo del alcalde de Burdeos, recibió el tipo de educación que suele llamarse liberal y humanista. Al poco de nacer lo mandaron a vivir con los campesinos para que conociese la pobreza y hasta que cumplió los ocho años se prohibió el francés en su presencia para que conociese el latín, el griego y con ellos a los clásicos, para poder convertirse en uno de ellos. Estudió leyes para conocer a los hombres en general y con La Boétie en particular descubrió la ley de la amistad, que los unió como suele hacerlo porque uno era uno y el otro era el otro.
Viajó para conocer mundo y volvió para ser alcalde de Burdeos. Desde los 38 años vivió retirado en su castillo, al que debe su nombre y parte de su fama porque, como bien sabía, es de gran importancia “tener un nombre bonito, que se pronuncie y se retenga con facilidad”. En su biblioteca pasaría “la mayor parte de sus días y la mayor parte de las horas del día”, “decidido en la manera de lo posible a no dedicarse a otra cosa que a pasar retirado y en paz lo poco que me queda de vida”. Le parecía que “no podía hacerle mayor favor a su espíritu que dejarlo en plena ociosidad ocuparse de sí mismo”, pero no tardó en darse cuenta de que su espíritu ocioso, “como caballo desbocado”, dábase “cien veces más trabajo por sí mismo del que se tomaba por otros”. Al verlo así, “sin orden ni concierto”, y “para contemplar a gusto su inepcia y rareza”, empezó a ordenar sus trabajos en lo que serían estos célebres Ensayos “con la esperanza de poder avergonzarlo con el tiempo”. Al no tener mucho más de lo que tratar, acertó al tomarse a sí mismo como tema, sabedor que nada conocemos si no nos conocemos antes, y tratando de cumplir con el antiguo precepto de conocerse a sí mismo inauguró el moderno mandato de darse a conocer. Al ocuparse de sí mismo, que es como ocuparse de todo y de nada al mismo tiempo, de nada se ocupó tanto como de la imaginación de la muerte, por no querer ser uno de tantos que “abandonan la vida como si acabaran de entrar en ella”. Y por pensar en algo tan serio como la muerte con serenidad y sin repulsión, logró pensar sobre todo lo demás con idéntica lucidez y seriedad. Según cuentan sus amigos, Montaigne halló una muerte dulce, tranquila y discreta, que hizo justicia a su vida y sus Ensayos que son, como ella misma, un sólo, único y definitivo ensayo.

Crítica publicada en la revista El Ciervo

4.10.13

La nova via

El senyor Turull deia l’altre dia que la via catalana “no és una via morta, sinó una via sense retorn”. Ho deia amb to esperançat i pretesament esperançador, per fer oblidar que les vies mortes són sempre vies sense retorn, i que les vies sense retorn són sovint vies mortes que s’han agafat a massa velocitat. Turull sap que Chesterton té raó quan afirma que “és més difícil saltar de la via quan el tren avança a tota velocitat que quan el tren avança lentament”. “Que la rapidesa és rigidesa; que el simple fet que qualsevol moviment artístic, social o polític avanci cada cop a més velocitat, significa que menys gent té el valor de sortir-ne, o de posicionar-se en contra seu. I al final potser ningú farà el salt per aconseguir la llibertat intel·lectual, de la mateixa manera que ningú saltaria d’un tren que avança a 80 milles per hora”. Aquesta és la principal característica del procés que vivim: “És limitat en el sentit més exacte de la paraula. Té una sola dimensió. Va en una sola direcció. Està limitat pel seu progrés. Està limitat per la seva velocitat”.
I aquesta veritat, que a alguns els sembla escandalosa i feixistitzant, al senyor Turull i al govern i al sobiranisme els sembla un motiu d’esperança. S’espera, i així s’ha dit, que aquesta mateixa lògica serveixi per arrosegar i entusiasmar la gent que dubta i que té por. Es tracta d’oblidar i de fer oblidar que sovint la nostra esperança és la nostra pitjor condemna i que l’optimisme és sovint l’inici de la tragèdia. Intento seguir amb Chesterton afirmant que “m’interpretaran del tot malament si suposen que demano passatges de tornada a Atenes o al Jardí de l’Edèn; perquè jo no vull anar en tren barat a Utopia. Vull anar on em doni la gana. Vull aturar-me on em doni la gana. Vull conèixer el món per amunt i per avall; i aparatar-me de les vies per vagar pels antics camps de la llibertat”. Però he d’admetre que ja no entenc què pot voler dir això. I que jo, a diferència de tants, no trobo en aquesta incertesa cap motiu per l'alegria.

3.10.13

Sobre Cercas, la democràcia i la resta

Torno a l'article de Cercas, perquè a hores d'ara i veient les moltes respostes que ha rebut, ja no sé si em sorprenen més les crítiques o els elogis. I confesso que, en la seva major part, l'article em sembla incomprensible. O, per ser més exactes, em sembla que l'article parteix de la falsedat per anar avançant a les palpentes entre l'obvi i el fal·laç i tornem a començar.
Cercas parteix del tòpic del totalitarisme soft o l'unanimisme, basat en l'evident falsedat que l'única informació que rebem els catalans és la propaganda governamental que ens arriba a través de mitjans públics i subvencionats (encara que voldrien dir subornats), controlats tots per la Generalitat. Imagina Cercas que en algun poblet asturià han d'estar millor informats del que passa a Catalunya del que ho estem a Catalunya, i algú n'hi haurà perquè hay gente pá tó, però no.
Aquí també es llegeixen El Mundo, Abc, El País (com bé sap Cercas) i també es veuen Antena 3 i Telecinco i tants altres, encara que entenc que menys d'allò que voldrien els interessats. Com entenc i fins i tot comparteixo certa incomoditat envers el discurs majoritari, la política del Govern autonòmic, algunes il·lusions de l'independentisme i el trist i per a molts nou fet de sentir-se part d'una creixent i incompresa minoria, que a sobre, i com ha de ser, està segura de tenir raó.
Però malgrat tot això, i malgrat el que es pensi sobre els mitjans públics i sobre la política de subvencions als mitjans de comunicació i sobre el rigor o la política (in)formativa dels mitjans públics i subvencionats, és una evident i malèvola absurditat (així de fi sóc jo) anomenar totalitarisme a quelcom de què podem escapar canviant de canal o de diari. Però, en realitat, la cosa problemàtic seria precisament que a Catalunya molt poca gent canviés de canal, i els catalans es dividissin entre aquells que s'informen en català i els que s'informen en castellà, amb tot el que això suposa, però que no suposa res digne de ser anomenat totalitarisme.
Hi ha molt d'obvi en el que diu Cercas sobre el dret a decidir i quelcom de fal·laç en la seva conclusió. L'obvi és que la Constitució espanyola diu el que diu i diu que la sobirania recau en el poble espanyol. I, que, per tant, Catalunya serà el que sigui però no és, ni pot ser dins del marc d'aquesta Constitució, una nació sobirana amb el consegüent dret a l'autodeterminació (que vindria a ser la versió per a adults de l'anomenat "dret a decidir"). I obvi és també que hom no té cap dret a saltar-se la llei quan li vingui de gust.
L'incomprensible és que, dit això, pugui afirmar que els catalans tenim dret a decidir sobre la nostra independència. Perquè això no és així. I, semblaria evident, però ja mai se sap així que insisteixo: no tenim dret a decidir sobre la nostra independència perquè no som sobirans, encara que precisament perquè no vivim en un Estat totalitari podem pronunciar-nos i ens pronunciem sobre la independència, les dones, el futbol i la resta. Com és evident, també Cercas pot i acostuma a fer-ho.
Evidentment, això no afecta ni resol la qüestió, que és una altra, de donar sortida a la situació actual, per la qual jo no tinc cap solució i per la qual tampoc em sembla que hi hagi solució bona. Essent aquest el cas, segurament la solució Cercas no sigui de les pitjors. Té almenys la virtut d'aquell rei del Petit Príncep, que només ordena el que ja succeeix per no cagar-la, sent en aquest cas que el raonable pasa per ser la política del govern, que ha de seguir sense fer el que no fa esperant que CiU se la foti soleta i que serà una bona política o no ho serà segons bufi el vent.
Ja tanca en cercle i en fals afirmant que "es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir, perquè el dret a decidir no és més que una argúcia conceptual, un engany ordit per una minoria per imposar la seva voluntat a la majoria". Tanca en fals, deia, perquè perfectament hom pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Perquè hom pot ser demòcrata i estar equivocat sobre el que implica i significa l'anomenat "dret a decidir" sense que això el converteixi en un feixista totalitari sinó en un demòcrata com tants altres, un demòcrata equivocat, que és precisament la manera més habitual de ser demòcrata.

Sobre Cercas, la democracia y lo demás

Vuelvo al artículo de Cercas, porque a estas alturas y viendo las muchas respuestas que ha recibido, ya no sé si me sorprenden más las críticas o los elogios. Y confieso que, en su mayor parte, el artículo me parece incomprensible. O, para ser más exactos, me parece que el artículo parte de lo falso para ir avanzando a tientas entre lo obvio y lo falaz y vuelta a empezar.
Cercas parte del tópico del totalitarismo soft o el unanimismo, basado en la evidente falsedad de que la única información que recibimos los catalanes es la propaganda gubernamental que nos llega a través de medios públicos y subvencionados (aunque querrían decir sobornados), controlados todos por la Generalidad. Imagina Cercas que en algún pueblecillo asturiano deben estar mejor informados de lo que pasa en Cataluña de lo que estamos en Cataluña, y alguien habrá porque hay gente pá tó, pero no.
Aquí también se leen El Mundo, Abc, El País (como bien sabe Cercas) y también se ven Antena 3 y Telecinco y tantos más, aunque entiendo que menos de lo que querrían los interesados. Como entiendo e incluso comparto cierta incomodidad para con el discurso mayoritario, la política del Gobierno autonómico, algunas ilusiones del independentismo y el triste y para muchos novedoso hecho de sentirse parte de una creciente e incomprendida minoría, que encima y como debe ser está segura de tener razón.
Pero a pesar de todo eso, y a pesar de lo que se piense sobre los medios públicos y sobre la política de subvenciones a los medios de comunicación y sobre el rigor o la política (in)formativa de los medios públicos y subvencionados, es una evidente y malévola absurdidad (así de fino soy yo) llamar totalitarismo a algo de lo que se escapa cambiando de canal o de periódico. Pero, en realidad, lo problemático sería precisamente que en Cataluña muy poca gente cambiase de canal, y los catalanes se dividiesen entre aquellos que se informan en catalán y los que se informan en castellano, con todo lo que ello supone, pero que no supone nada digno de ser llamado totalitarismo.
Hay mucho de obvio en lo que dice Cercas sobre el derecho a decidir y algo de falaz en su conclusión. Lo obvio es que la Constitución española dice lo que dice y dice que la soberanía recae en el pueblo español. Y, que, por lo tanto, Cataluña será lo que sea pero no es, ni puede ser dentro del marco de esta Constitución, una nación soberana con el consiguiente derecho a la autodeterminación (que vendría a ser la versión para adultos del llamado "derecho a decidir"). Y obvio es también que uno no tiene ningún derecho a saltarse la ley cuando le venga en gana.
Lo incomprensible es que, dicho esto, pueda afirmar que los catalanes tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia. Porque esto no es así. Y, parecería evidente, pero ya nunca se sabe así que insisto: no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia porque no somos soberanos, aunque precisamente porque no vivimos en un Estado totalitario podemos pronunciarnos y nos pronunciamos sobre la independencia, las mujeres, el fútbol y lo demás. Como es evidente, también Cercas puede y suele hacerlo.
Evidentemente, esto no afecta ni resuelve la cuestión, muy otra, de dar salida a la situación actual, para la que yo no tengo solución alguna y para la que tampoco me parece que haya solución buena. Siendo ese el caso, seguramente la solución Cercas no sea de las peores. Tiene al menos la virtud de aquel rey del Principito, que sólo ordena lo que ya sucede para no cagarla, siendo en este caso que lo razonable pasa por ser la política del gobierno, que debe seguir sin hacer lo que no hace esperando a que CiU se la pegue solita y que será una buena política o no lo será según sople el viento.
Y cierra en círculo y en falso al afirmar que "se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría". Cierra en falso, decía, porque uno puede ser perfectamente demócrata y estar a favor del derecho a decidir. Porque uno puede ser demócrata y estar equivocado sobre lo que implica y significa el llamado "derecho a decidir" sin que eso le convierta en un fascista totalitario sino en un demócrata de tantos, un demócrata equivocado, que es precisamente el modo más habitual de ser demócrata.

1.10.13

La tragedia de Jesse Pinkman

La de Jesse Pinkman quizás sea una tragedia más común, la que no crece alrededor del héroe sino del hombre corriente. Es la tragedia de quien no puede aspirar a llevar una vida modesta, ganando lo que gasta y gastando lo que necesita. De alguien que no puede escapar de la tiranía del go big or go home, donde el big nunca lo es lo suficiente y donde uno querría entregarse sin remedio a quien le prometiese al menos que puede volver a casa, al último refugio y al único consuelo del fracasado, pero dónde ya es imposible entregarse a nadie porque no queda casa alguna a la que volver. La de Jesse Pinkman es la tragedia de quien no puede escapar de lo que ha aprendido por obligación, en lecciones que no quería recibir, para poder llevar la vida que no quería vivir. La de quien sólo puede escapar de su trágico destino por casualidad y de momento y a un precio que nunca hubiese aceptado pagar. 

16.9.13

En defensa de les anomalies històriques

Diu el conseller Mascarell, historiador, que Espanya és una anomalia, històrica. I té tota la raó del món, tret que el que vulgui dir és que aquesta anomalia és precisament el seu problema, "el problema d'Espanya". Perquè, malgrat les seves particulars rareses, que haberlas haylas, el que és problemàtic d'Espanya és precisament el que li queda de normal.
Perquè els vicis espanyols no tenen res d'original ni estrany. No crec que hi hagi res més normal que el caïnisme, el sectarisme, la demagògia, l'histerisme (públic i publicat), la corrupció, la corruptela, la precarietat econòmica, el malbaratament públic, les dificultats privades, la confusió del públic i el privat, el menyspreu del que és comú, la constant apologia del que és particular, la fragilitat de la justícia, de les institucions i de l'Estat de dret, ni un interminable etcètera de maldats que ens allunyen de la ideal democràcia en la qual se suposa que tots voldríem viure. Fins i tot l'autoritarisme, la desorientació i la jerarquització que denuncia el conseller serien la regla històrica i no pas la seva excepció.
Tot això, és clar, serveix només per constatar el que és obvi: que hi ha excepcionalitats molt dignes de ser defensades. I fins i tot podria dir-se que només les excepcionalitats històriques són dignes de ser defensades. Fins i tot algunes excepcionalitats espanyoles. I fins i tot la d'una Catalunya independent, liberal, democràtica, pròspera, rica i plena. Que el que seria difícil i impresentable és la defensa de la bàrbara normalitat històrica. I que confondre el que és excepcional (encara que sembli insuficient) amb el que és normal (encara que sembli superat) no només és causa del menyspreu a l'Estat espanyol i a les seves institucions democràtiques sinó de l'exagerada confiança en la senzillesa i la bondat de la seva dissolució; en les virtuts de la independència. És el que porta a creure que si no es fa res malament tot anirà bé quan el més normal és que tot vagi malament tret que es faci extraordinàriament bé.

En defensa de las anomalías históricas

Dice el consejero Mascarell, historiador, que España es una anomalía, histórica. Y tiene toda la razón del mundo, a no ser que lo que quiera decir es que esa anomalía es precisamente su problema, "el problema de España". Porque, a pesar de sus particulares rarezas, que haberlas haylas, lo problemático que hay en España es precisamente lo normal que queda en ella.
Porque nada tienen de original ni anómalo los vicios españoles. No creo que haya nada más normal que el cainismo, el sectarismo, la demagogia, el histerismo (público y publicado), la corrupción, la corruptela, la precariedad económica, el despilfarro público, los apuros privados, la confusión de lo uno con lo otro, el menosprecio de lo común, la constante apología de lo particular, la fragilidad de la justicia, de las instituciones y del Estado de derecho ni un interminable etcétera de maldades que nos alejan de la ideal democracia en la que se supone que todos querríamos vivir. Incluso el autoritarismo, la desorientación y la jerarquización que denuncia el consejero serían la regla histórica y no su excepción.
Todo esto, claro está, sirve sólo para constatar lo obvio: que hay excepcionalidades muy dignas de ser defendidas. Y hasta podría decirse que sólo las excepcionalidades históricas son dignas de ser defendidas. Incluso algunas excepcionalidades españolas. Y hasta la de una Cataluña independiente, liberal, democrática, próspera, rica y plena.
Que lo difícil e impresentable sería la defensa de la bárbara normalidad histórica. Y que confundir lo que es excepcional (aunque parezca insuficiente) con lo que es normal (aunque parezca superado) no sólo es causa del menosprecio al Estado español y a sus instituciones democráticas sino de la exagerada confianza en la sencillez y la bondad de su disolución, en las virtudes de la independencia. Es lo que lleva a creer que si no se hace nada mal todo irá bien, cuando lo normal es que todo vaya mal a no ser que se haga extraordinariamente bien.

Artículo publicado en Crónica Global

12.9.13

La fiesta del cabrero

He leído por enésima vez la brava diatriba de Vargas Llosa contra la tribu y el nacionalismo. Siempre me ha parecido un discurso perezoso por no cumplir ni pretender hacerlo con una de las primeras obligaciones de la inteligencia, que es la de diferenciar (la tribu de la masa, o el chamán del presidente, por ejemplo) y afrontar la problemática de la distinción. Pero ésta vez me ha parecido, además, profundamente inmodesto. Porque lo que nos dice es "yo sí soy soberano. Yo sí soy culto. Yo sí me he alejado de la tribu. Yo sí soy civilizado. Yo sí pienso por mi mismo". Profundamente inmodesto, digo, porque todos venimos de la misma infantil ignorancia y todos creemos andar hacia la misma madurez intelectual. Porque en los más felices y menos lúcidos de nuestros días todos nos creemos más listos, más soberanos, más cultos, más civilizados y más, mucho más críticos y libres que la mayoría. Cuando en realidad sólo hacemos lo que podemos y pensamos lo mejor que podemos y la mayoría de las veces simplemente nos limitamos a repetir viejos tópicos de autoridad y las mejores de las veces nos limitamos a rumiarlos. Y profundamente inmodesto, digo, porque esto y nada más es lo que hace el culto Vargas Llosa cuando recurre a la supuesta autoridad de Popper para proclamar hoy el discurso que el cabrero de su tribu repetirá mañana. 

10.9.13

Espiral del silenci? No ens podem queixar

Ja són uns quants els opinadors catalans, centristes, moderats, conciliadors i raonables, que es queixen, en públic i en publicat, de l'espiral de silenci que se suposa que s'ha instal·lat a Catalunya i que entrega a l'independentisme el monopoli de l'opinió pública i, sobretot, de l'opinió publicada. Es queixen de l'espiral del silenci i la seva queixa és suficient per acabar-lo, perquè és ben sabut que el silenci es trenca quan se'n parla. Recorden aquell vell acudit on un pregunta a algun súbdit de la revolució permanent rusa o cubana que com els va i l'altre respon que no es poden queixar. Però em sembla que tot el problema és que voldrien no sentir-se tan sols. I no saben com els entenc.

6.9.13

En defensa del pan y del circo

Comedia latina. Obras completas de Plauto y Terencio
Cátedra, Madrid, 2012

“Soy hombre: nada humano considero que me sea ajeno”, Terencio

“¿Tanto tiempo libre te dejan tus obligaciones como para ocuparte de los asuntos ajenos, que no te atañen en absoluto?”, pregunta Menedemo, El que se atormenta, en la obra de Terencio. Y el cotilla Cremes, en lo que no parece ser más que una excusa con la que dignificar su cotillería, responde para la posteridad que Homo sum; humani nihil a me alienum puto (“Soy hombre: nada humano considero que me sea ajeno”). Esta broma había de convertirse en lema del humanismo occidental, un humanismo contra el que no nos hemos cansado de teorizar pero que reafirmamos cada vez que sufrimos con el prójimo más remoto o volvemos la vista atrás, hacia los clásicos, en busca de guía y inspiración o, como en este caso, de divertimento y distracción.
Pero si a Terencio se lo considera un humanista no es sólo por esta célebre respuesta, sino porque la educación del ciudadano constituye el propósito principal de su obra. En sus comedias se nos propone una reflexión sobre los problemas más básicos del ciudadano, aquellos problemas que surgen de su doble condición de ciudadano e individuo y que se manifiestan cuando entran en juego los conflictos entre la conciencia y la ley, el deseo y el deber, el individuo y la familia y el gobierno y la tradición. En todas estas situaciones se muestra la escisión fundamental del hombre occidental y la pretensión humanista de curarnos a través del diálogo y la reflexión, que aunque no nos permitan resolver los conflictos más importantes, en el mejor de los casos quizás puedan ayudarnos a conllevarlos, alejándonos (y, sobretodo, alejándolos) del radicalismo solipsista. Para que semejante ejercicio educativo fuese posible, Terencio tuvo que convertir en protagonistas de sus obras a aquellos hombres que estuviesen al mismo tiempo condenados a sufrir semejantes problemas y capacitados para sobrellevarlos. Esto es; los ciudadanos libres. 
Se alejaba así de Plauto, su célebre predecesor, cuyas obras estaban protagonizadas por ciudadanos, pero también por esclavos astutos, mujeres gruñonas, meretrices, soldados y proxenetas. Porque el teatro de Plauto no trataba tanto de formar ciudadanos como de divertir romanos. Trataba, en realidad, de cumplir con su parte del pacto social de la época, según el cual los ricos tenían la doble obligación de mantener estable el precio del trigo y de divertir a los pobres. Panem et circenses, dirán con desdén los más de entre los modernos, pero que nada tiene de desdeñable para quienes no cometen la frivolidad de dar por descontados ni el pan ni el circo. Una máxima que cabe leer en el más humanista de los sentidos, ya que nos recuerda que, como los esclavos romanos, también nosotros estamos necesitados del mismo pan y hasta del mismo circo. De circo como el de Plauto y Terencio, del que nada considero que nos sea ajeno.

15.7.13

Le persecución de Moby Dick

Concluye Juliana su artículo sobre Moby Dick con esta cita de Sloterdijk: 
La obsesión por Moby Dick simboliza el lado luciferino de la navegación euroamericana, el lado nocturno del proyecto de la Modernidad colonial. La blanca ballena nos dice que el infierno es lo exterior (En el mundo interior del capital, Siruela). 
Y con esta obligada conclusión de actualidad:

"Hay algo de Moby Dick en el actual momento de España. La atracción por el abismo"

Al leerlo recordé las reflexiones de Carl Schmitt en Tierra y mar. Este fragmento en particular:
Herman Melville, que sirvió varios años como marinero a bordo de un ballenero, describe en su Moby Dick cómo existía allí una relación, que podíamos llamar personal, y una íntima conexión, al par amistosa y hostil, entre el cazador y su presa. El hombre, en su lucha con otro ser viviente del océano, veíase impelido más y más hacia la profundidad elemental del existir marino. 
Estos balleneros surcaban de norte a sur y del Atlántico al Pacífico la esfera terrestre. Siempre en pos de las misteriosas rutas de la ballena, descubrieron islas y continentes. En el libro de Melville, uno de aquellos navegantes, al conocer el libro del capitán Cook, el descubridor de Australia, dice: "Este Cook escribe libros sobre cosas que un ballenero no escribiría en su cuaderno de bitácora". ¿Quién ha abierto el océano a los hombres?, pregunta Michelet. ¿Quién ha descubierto sus regiones y sus rutas? En una palabra: ¿quién ha descubierto el globo terrestre? ¡La ballena y el ballenero! Y todo esto independientemente de Colón y de los famosos buscadores de oro que sólo encontraron, con gran algarabía, lo que ya habían encontrado los pescadores del norte, de la Bretaña y del País Vasco. Eso dice Michelet, y añade: "Tales balleneros son la más alta expresión del valor humano. Sin la pesca de la ballena los pescadores no se hubiesen alejado nunca de la costa. La ballena les ha atraído hacia el océano y emancipado del litoral. Gracias a ella se han descubierto las corrientes marinas y el paso del Norte. La ballena nos ha guiado".
La conclusión de actualidad bien podría ser otra:

Lo que nos mueve y nos define quizás no es tanto la atracción por el abismo como el ser perseguidores de la bestia, de lo que nos espanta u horroriza. Bien pudiera ser que en esta persecución nos viésemos arrastrados hacia el abismo, porque es propio de nuestra condición el que, incluso en esas raras veces en que tenemos claro lo que perseguimos, no sabemos nunca lo que nos vamos a encontrar. 

Como solía decirse, España y nos somos así. 

5.7.13

La solució final?

Em va sorprendre la insistent impassibilitat amb la qual el portaveu Homs feia ús de l’expressió “solució final". Era al presentar el Pacte Nacional i l'emprava per assenyalar que, malgrat l’acord, subsisteixen entre els signants algunes discrepàncies de fons respecte, precisament, de la “solució final”. L’ús d’aquesta antiga expressió em va sorprendre per malsonant i perquè pensava que la tornaria a sentir, reduida ad hitlerum, com una prova més de la deriva totalitària en la qual se suposa que estem immersos. Però el problema d’aquesta expressió no és el ridícul ús que se’n pogués haver fer des d’alguna fosca trinxera ideològica, sinó el supòsit implícit que existeix realment una solució final als problemes polítics, encara que puguem discrepar de quina sigui. I, sobretot, que existeix alguna solució final als problemes polítics fonamentals, que són precisament els problemes identitaris. Aquesta convicció, molt extesa també fora de Catalunya però no per això menys equivocada, ja no és només un error teòric sinó que s’ha convertit en un problema polític de primer ordre. Perquè, encara que els integrants del Pacte Nacional puguin tenir certs desacords sobre quina ha de ser aquesta “solució final”, el cas és que la ciutadania es troba més unida, o més clarament dividida, al voltant de la idea que aquesta solució és i només pot ser la independència.
En aquestes discrepàncies sobre el final de l’anomenat procés nacional ens trobem en una situació doblement estranya: sembla que hi ha més partits federalistes que votants federalistes i sembla que les diferències terminològiques entre els partits sobiranistes responen en l’imaginari del votant a un únic concepte, que és la independència de tota la vida. No vull dir que aquestes diferències partidistes siguin estúpides ni inútils. Vull dir simplement que a l’hora de la veritat les alternatives són sempre poques i radicals i que això posa la política catalana, i no només el govern, en una situació que només es fa suportable des de la convicció, evidentment equivocada, que en el fons no hi tenim res a perdre. Per entendre’ns: creiem que els més grans i urgents dels nostres problemes tenen solució i que aquesta solució, aquesta única solució, és la independència o passa necessàriament per la independència. Però mentre presentem la independència com a solució som incapaços de solucionar el problema de la independència. No sabem quan ni com ni si serem independents i mentrestant cada cop estem menys disposats a pactar amb una realitat que sabem, amb tota la raó, que és bruta, però que creiem, molt fermament però amb molta menys raó, que és fàcilment millorable. I això fa que estiguem especialment exposats a sacrificar el bo en nom del millor, com demostra el cas del famós pacte fiscal o la millora del sistema de finançament. 
Sabem que el canvi és possible perquè ho ha estat i que fins i tot pot ser una millora. De fet, són molts els que creuen que tot aquest procés sobiranista no és res més que un intent d'assegurar un pacte fiscal nou i millor. Però tendim a creure que ja no ens alimenten molles, que necessitem el pa sencer. És del tot normal que aquesta aspiració maximalista desgasti i desorienti el partit del govern, que per força ha d'intentar salvar els mínims pactant en la realitat. Però és preocupant que aquesta aspiració maximalista s'estigui convertint en l'única aspiració del catalanisme, perquè el futur no està mai a l'alçada de les nostres aspiracions i perquè ens estem tornant particularment incapaços d'acceptar menys del que creiem possible. I perquè així semblem encaminar-nos, amb pas ferm i decidit, segurs d'avançar cap al millor i d'allunyar-nos del pitjor, cap a una segura frustració futura. Sigui quina sigui la victòria, sigui quina sigui la derrota.

4.7.13

Arendt sobre l'Eichmann interior

"A vostè li agrada el meu llibre 'Eichmann a Jerusalem" i diu que el que hi vaig afirmar és que hi ha un Eichmann en cadascun de nosaltres. Oh, no! No n'hi ha cap ni en vostè ni en mi! Això no vol dir que no hi hagi un bon nombre d'Eichmanns. Però tenen una aparença bastant diferent. He odiat sempre aquesta idea de 'Eichmann en cadascú de nosaltres'. Senzillament no és veritat. I és tan poc veritable com la seva oposada, que Eichmann no és en ningú. Al meu entendre, això és molt més abstracte que la majoria de les abstraccions que sovint em permeto -si el que entenem per abstracte és no pensar a través de l'experiència" 

H.Arendt, a Arendt sobre Arendt

20.6.13

La banalitat dels homes

No podent ser una pel·lícula sobre la banalitat del mal, Hannah Arendt és una pel·lícula sobre la banalitat de la crítica. D’una certa crítica, que no és la millor però és la més habitual, i que confon els fets amb les opinions i l’exhibicionisme moral amb la virtut. I que no és la crítica de cap tesis com la banalitat del mal, sinó de la insensibilitat d’afirmar que la col·laboració activa d’alguns líders de la comunitat jueva va facilitar la feina d’extermini de les autoritats nacionalsocialistes. L’escàndol davant les qüestions de fet és sempre un escàndol ridícul, i el gran mèrit d’Arendt, un mèrit que en realitat és un luxe que molt pocs es poden permetre, és el d’haver-se negat a la discussió sentimentaloide sobre els fets. Una decisió que, com evidencia la pel·lícula, s’assembla perillosament a la de negar-se a la discussió pública. Fins i tot en aquells Estats Units que a Arendt li havien semblat el paradís, perquè el paradís no és un lloc sense problemes ètics, sinó el lloc on els problemes ètics es mostren amb una claredat excepcional, en tota la seva radicalitat. I amb aquesta excepcional claredat se’ns mostra com també a les societats més liberals hi ha veritats incòmodes i considerades dignes de censura moral i com el sentimentalisme públic tendeix a substituir el debat públic, amagant la discussió de les idees rera l’exhibició de les ofenses. Això mateix passa a la pel·lícula, on la crítica es mostra molt més virulent com més allunyada està del nucli de la qüestió, del seu “únic error veritable”, com diu la pel·lícula, parafrasejant una carta d’Arendt a Scholem, on afirma: “ara opino que el mal no és mai ‘radical’, que només és extrem, i que manca de tota profunditat, i de qualsevol dimensió demoníaca. Pot créixer desmesuradament i reduir tot el món a runes precisament perquè s’extén com un fong sobre la superfície. És un ‘desafiament al pensament’, com vaig dir, perquè el pensament tracta d’assolir una certa profunditat, anar a les arrels, i en el mateix moment en que s’ocupa del mal se sent decebut perquè no troba res. Això és la ‘banalitat’. Només el bé té profunditat i pot ser radical”.
Arendt s’explica davant Scholem, però no davant dels crítics ni davant del públic, perquè per a ells la qüestió del col·laboracionisme jueu és més problemàtica que la qüestió de la banalitat del mal. I també ho és per a nosaltres. De fet, la banalitat del mal s’ha convertit en un lloc comú, que sona exactament igual que allò que venia a dir Vargas Llosa, que tots som un Eichmann en potència. “El terrible d’Eichmann és que no era un home excepcional, sinó un home comú i corrent. La qual cosa significa que tot home comú i corrent, en certes circumstàncies (la dictadura hitleriana, per exemple), pot convertir-se en un Eichmann”. Però quan Arendt considera que el mal que ha fet Eichmann pot considerar-se banal no afirma necessariament que tots els homes normals i corrents siguem, en determinades circumstàncies, capaços del pitjor. Potser només ens diu que només en determinades circumstàncies apareixen homes tan normals i corrents i capaços del pitjor com Eichmann. Perquè en realitat la normalitat d’Eichmann és extraordinària, ja que només és comú i corrent en un sistema extraordinari. “Només la pura i simple irreflexió –que de cap manera podem equiparar a l’estupidesa- va ser el que va predisposar-lo a convertir-se en el més gran criminal del seu temps. I si bé això mereix ser qualificat com ‘banalitat’, i fins i tot pot semblar còmic, i ni tan sols amb la millor voluntat és possible atribuir a Eichmann una diabòlica profunditat, també és cert que tampoc podem dir que sigui alguna cosa normal o comuna”. No és res normal o comú perquè el que ens sembla normal i comú en l’home és el pensar. Millor o pitjor, però pensar. I desobeir ordres. I és precisament d’aquesta normalitat d’on sorgeix l’eterna dificultat del viure junts. Així que aquesta irreflexió i aquesta submissió absoluta a les ordres de Hitler és extraordinària, i ho és perquè neix en un sistema extraordinari. Un sistema ideològic que, segons Arendt, canvia “la llibertat inherent en la capacitat de pensar per la camisa de força de la lògica, amb la que l’home pot obligar-se a si mateix de forma gairebé tan violenta com si fos forçat per algun poder exterior”. El nazisme tampoc va ser capaç de crear l’home nou, però el tipus de ciutadà que va convertir en comú i corrent ens recorda que, per banal que pugui ser, el mal mai serà tan banal com els homes.

13.6.13

L'heroi llibertari

Com és habitual, també en el cas Snowden s’ha dit que només volia obrir un debat. És fals, perquè el que volia Snowden era tancar-lo. I pretenia fer-ho, com és costum, en favor de les seves conviccions i en contra de la llei. I és només per això que hi ha qui qualifica els seus actes de valents i fins i tot heroics, perquè en una democràcia com l’americana obrir un debat no té res d’excepcional. El que és excepcional, allà com aquí com a tot arreu, és guanyar-lo.
Com deia David Brooks, aquest presumpte heroi, “tot i ser reflexiu, moralment implicat i profundament compromès amb les seves creences, sembla ser el producte d’una de les tendències més desafortunades del nostre temps: l’atomització de la societat, l’afebliment dels lligams socials, l’increment del nombre de joves que viuen entre els 20 i els 30 anys una existència tecnològica en el difús món que hi ha entre les institucions de la infantesa i els compromisos familiars dels adults”. L’individualisme de joves com Snowden els impedeix veure que el Gran Germà no és l’únic perill que ens amenaça. “Una altra amenaça, segueix dient Brooks, és la creixent onada de desconfiança, la propagació del cinisme corrosiu, el desgast del teixit social i l’augment del nombre de persones amb una perspectiva tan individualista que no poden entendre com treballar amb els altres per tenir cura del bé comú”. Per tal que la societat funcioni, és necessari el respecte a les institucions i la deferència als procediments legals. Sembla que idealistes com Snowden, que actuen contra les institucions i els procediments legals per defensar la societat, són com aquells que quan parlen contra la família no saben el que fan perquè no saben el que desfan.
L’actitud presumptament heroica de Snowden i els elogis llibertaris que rep contrasten amb la distinció de Kierkegaard entre dos prototips de referents morals: “l’heroi tràgic” i el “cavaller de la fe”. El primer és aquell que s’atreveix a arriscar la seva vida en defensa de la comunitat. S’atreveix a complir ordres i gràcies a la seva valentia en el compliment del deure mereix el reconeixement del públic i dels déus. El cavaller de la fe, en canvi, és aquell que obeeix Déu per sobre dels homes perquè sap que la llei dels homes pot ser una llei injusta i que per guanyar la salvació eterna és capaç de suportar la condemna dels seus conciutadans. El que tenen en comú és el mateix que els diferencia de Snowden, Assange i dels seus admiradors llibertaris; saben que qui aspira a grans coses ha d’estar disposat a fer grans sacrificis. Cosmopolites tecnològics com Snowden, Assange i els que han de venir no renuncien a res perquè res els lliga. No renuncien als déus ni als homes perquè per sobre d’ells segueixen la seva consciència i aquesta la porten sempre a sobre, vagin on vagin. Volen seguir la seva consciència i res més que la seva consciència i al mateix temps volen els aplaudiments i el reconeixement. Aquest contrast es va veure molt clar quan les notícies de TV3 asseguraven que Snowden, refugiat en un hotel de luxe de Hong Kong, havia donat la cara. En realitat, Snowden no ha donat res, només ha pres. Ha pres documents del seu govern i ha pres, pren i prendrà, temps als nostres informatius. I ni tan sols ha donat la cara sinó que només l’ha ensenyat.
Snowden ho ha fet perquè perquè entén molt bé aquesta distinció, tan confusa i al mateix temps tan pròpia de l’era Facebook, entre mostrar-se i donar-se. En l’era facebook és cada cop més evident que com més ens mostrem més difícil ens és donar-nos. I Snowden sap molt bé que com més es mostri més difícil serà que l’entreguin. Els nostres Snowden es presenten com a idealistes perquè es troben molt més ençà de les distincions clàssiques entre l’heroi grec i el fidel cristià. I per això és tan important veure com idealistes com ell i Assange posen la seva sort en mans del més brutal dels realismes, que és sempre el de la realpolitik internacional. Snowden podrà trobar, com Assange, una potència que el protegeixi, però no trobarà cap potència disposada a protegir la seva causa. Pot trobar refugi a Rússia, però no pot esperar robar al govern rus i sortir-ne ben parat. Aquests idealistes llibertaris han hagut d’abraçar allò que condemnaven, renunciant a l’idealisme i la llibertat en favor de la realpolitik i la seguretat, i recordant-nos així que el nostre revolucionari només és aquell que anomena “idealistes” els actes que castiga tot codi penal.

6.6.13

Abidal, el Barça i la retòrica dels valors

Els culers estem en una situació privilegiada per intentar entendre el funcionament i els límits del discurs dels valors. Des que hem descobert que som un club amb valors hem rebut un parell de lliçons de gran valor. La primera i fonamental va venir de la marca Nike i el seu cèlebre cartell blaugrana a la plaça de Catalunya de Barcelona, que ens recordava molt gràficament que tenir valors vol dir tenir pebrots. És una lliçó d’un gran valor pedagògic, perquè retorna la unicitat a la qüestió dels valors i ens remet sentit unitari original del valor. O sigui, al de la virtut. Qualsevol valor que no vol dir virtut vol dir valor de canvi, com bé ens havien advertit aquells cínics d’Oscar Wilde que confonien valor i preu. I que havien de confondre, per tant i per força, el valor i els valors, la virtut amb la retòrica moralista. Els ho haurem de criticar, però si els cínics són els únics que sempre estan a l'alçada dels temps, el seu cinisme no pot ser res més que un toc d'alerta; pot ser que el valor que donem a les coses no sigui res més que el preu que estem disposats a pagar per tenir-les. I si això és cert, no sembla que tingui massa sentit afirmar que aquesta crisi econòmica és en el fons una crisi de valors, perquè la lògica dels valors i de la seva crisi és en ella mateixa una lògica essencialment econòmica. Més aviat semblaria que aquesta és una crisi de valors precisament perquè és una crisi econòmica, i no al revés.
Que aquesta és la via que ha de seguir tot discurs dels valors ens ho ha tornat a mostrar el Barça en el cas d'Abidal. Hem pogut veure que la retòrica dels valors no és suficient ni per decidir què s'havia de fer amb Abidal ni per jutjar el què s’ha fet amb Abidal. No ens ajuda a saber com correspondre davant l’exemple, la personificació, de tots aquells valors que lloem constantment. I demostra, per tant, que el discurs dels valors ens compromet molt més amb la lloança que amb la pràctica. És així com l’actitud del Barça amb Abidal ens recorda que només podem jutjar algú per la virtut, pel valor, i no pels valors. Per allò que fa i no per allò que assegura admirar. I per això hem de dir que, segons diu el mateix club i que bé podria ser cert, ha ajudat molt el jugador i l’ha tractat amb respecte i l’ha ajudat en tot el que ha necessitat. Però hem de dir que la directiva ha mentit. Que va mentir al jugador i va mentir a l’afició. I encara que l’un i els altres siguem massa bons per recordar-ho en els moments de l’adéu de qui és, com s’acostuma a dir, un magnífic jugador i millor persona, el cert és que la directiva va mentir quan va assegurar que el jugador renovaria quan jugués el seu primer partit. No sé com deu ser l’home de valors, però l’home virtuós ha de ser un home de paraula, encara que sigui per poder ser creïble quan hagi de mentir. Arribats a aquest punt, i no podent ser virtuosos, els directius del Barça podien encara i com a mínim intentar ser bons, salvar el seu bon nom salvant el discurs dels valors, i pagar una part de l’enorme deute que la seva bona imatge com a gent de valors té amb l'Abi. I tot això pel mòdic preu d’un any de fitxa.

30.5.13

El morrió de Gallardón

Les preocupacions que hi ha darrere aquesta hipotètica “llei del morrió” del ministre Gallardón són ben fàcils de comprendre. Especialment aquests darrers dies, quan hem vist com el terrorisme es convertia en un gènere periodístic i com la diferència essencial entre un atac terrorista i un simple assassinat passava de les mans del criminal a les del reporter. És fàcil d’entendre que encara que aquest salt entre l’11-S fins al dia d’avui pugui ser un gran progrés en la lluita contra el terrorisme és, també, un gran problema periodístic. Un problema que se suma a la perenne qüestió sobre el mandat de respectar la presumpció d’innocència que tantes vegades, i algunes tan properes, hem vist incomplir amb homes innocents, escarnits i fins i tot empresonats per culpa de males pràctiques periodístiques. És per tant molt comprensible que la justícia es preocupi de la premsa i que la premsa es preocupi de la justícia, i em sembla que tot el problema és, com sempre, que una sincera i noble preocupació no justifica qualsevol possible solució.
No justifica la censura com a solució, i per això és difícil d’entendre què volia dir la portaveu del Consell General del Poder Judicial, Gabriela Bravo, quan deia que “no hi ha cap dret fonamental absolut”. Perquè si és cert, per exemple, que no podem estar una mica vius i una mica morts, em sembla que el dret a la vida, quan és, deu ser absolut. Com absolut deu ser el dret a la llibertat d’expressió si estem d’acord que res justifica prohibir que s’expressi cap opinió sobre cap tema i en cap moment. I si entenem que això no té res a veure amb la possibilitat, amb la necessitat!, de demanar responsabilitats per la veracitat d’allò dit o publicat, que marca precisament l’única direcció que podria prendre qualsevol nova llei liberal sobre la premsa. Si és que realment calgués una llei sobre la nova llei sobre la premsa. Però més enllà d’aquests problemes i aquestes consideracions, crec que en aquest tema el ministre Gallardón té un altre motiu, molt més seu, de preocupació. Perquè el ministre ha vist com el seu propi partit no només ha estat incapaç d’evitar el judici popular i mediàtic de les 126 portades acusatòries al seu innocent col·lega Francisco Camps sinó que s’hi ha sumat i sumat segueix, per activa i per passiva. Serveixi l’exemple paradigmàtic del ministre popular per certificar que allò que exigim a les lleis, les institucions i la societat acostuma a ser el que som incapaços d’exigir-nos a nosaltres mateixos.

23.5.13

Into the wild

Segons sembla, amb la crisi tornen a posar-se de moda els llibres de Thoreau. Llibres sobre la desobediència civil i de la vida autèntica, que són els temes de la nostra època. És un fenomen comprensible perquè normalment llegim esperant trobar raons per a les nostres conviccions i sovint això és tot el que som capaços de trobar en les nostres lectures. És per això que ens cal l’ajuda de lectors avantatjats. I qui busqui prendre el Walden com a model vital trobarà més útil que el llibre de Thoreau l’exemple d’aquell seu seguidor al llibre o la pel·lícula Into the wild; apologeta de la seva pròpia valentia, cronista de la seva aventura i autèntic protagonista de la seva vida.
És la història d’aquell jove que, cansat de clamar nobles veritats contra aquesta sorda societat, es va retirar a la recerca d’una vida autèntica i solitària. Un adolescent indignat com tots amb un món que comença a no entendre. Que criticava com tots els vicis de la societat però que com molt pocs es va atrevir també a renunciar als seus luxes. I que amb el seu discurs moralista fa passar per virtut i valentia el que no és més que incapacitat per comprendre el món i fer-s’hi un lloc. És un gran exemple d’aquest discurs que fa passar per profundes les excuses per a la desobediència civil i la renuncia a la societat quan l’autèntic misteri són les raons per l’obediència a la llei quan la llei ens desagrada i per la fidelitat als homes quan els homes ens deceben. És un magnífic recordatori que l’autèntica heroïcitat no és sobreviure com una bèstia sinó com a ciutadà, fidel a la llei i als altres ciutadans. Que la hipocresia generalitzada és el preu que hem de pagar per una convivència pacífica i civilitzada, però també una de les poques oportunitats que tenim de creure’ns fer-nos més bons i llestos que la resta. I que per bèstia i difícil de suportar que sigui la vida en societat és possible i sempre ho serà morir de sed, fam o fred a només 23 quilòmetres d’aquesta nostra hipòcrita, materialista i deshumanitzada civilització capitalista.

16.5.13

15M. Que què en queda?

Es compleixen dos anys del 15M i sembla que tot el que en queda és el que ja hi havia. Queden els seus prejudicis, que van ser la clau del seu èxit de crítica i públic i que són, a la vegada, alguns dels mals de la nostra democràcia. Queda tot allò que no va inventar i tot allò que no vol veure. Queda per exemple aquesta convicció que si les coses van tan malament és perquè hi ha tot de gent decidida que sigui així. Aquesta gent segueix tenint pràcticament el mateix nom que fa dos anys i segueix sent una simple excusa per no reconèixer les dificultats del bon govern. Queda també i en conseqüència el menyspreu dels polítics i les institucions, que no es basa en res més que en aquella famosa, xulesca i ridícula convicció que "jo tot això ho solucionaria en dos dies". Una convicció que no només és injusta amb les poques virtuts de qui l’acostuma a formular, sinó amb el poder que sobre la societat, sobre el govern democràtic i sobre el mercat global poden tenir les poques persones que ens governen. O, dit d’una altra manera, una convicció que oblida la veritat que hi ha en aquella frase de Marx segons la qual els homes (alguns homes, uns pocs revolucionaris o uns quants funcionaris) fan la història però no saben quina història fan. I no ho poden saber.
Queda també i per tant el menyspreu de la democràcia representativa. Queda aquesta adolescent convicció que el món va malament perquè ens escolta poc i queda la deslegitimació constant de qualsevol decisió política que no sigui una submissió total i rotunda als suposats postulats dels 15M. Queda aquesta negativa a reconèixer que tampoc nosaltres tenim ni idea de com millorar les coses i que potser el món va malament precisament perquè el sentit comú no ha estat mai suficient per governar-lo i ara menys que mai. Queda la convicció que tot en el sistema és corrupte menys nosaltres. Aquest és el consol que els queda als purs, als que creuen que tot aniria millor si els altres fossin tan bons i tan llestos com nosaltres i que mentre no arribi el moment de la bondat universal no pensen deixar-se contaminar per una cosa tan bruta com la política real. Queda per tant el compromís amb les causes perfectes, que és purament retòric, i el rebuig visceral de qualsevol compromís autèntic, que és el compromís que prenem amb les causes reals. Amb coses tals com la democràcia real. I queda, entre moltes altres vergonyes, l’evidència que sempre podrem trobar excuses per indignar-nos però que mai acabem de trobar el moment ni l’argument per comprometre’ns de debò amb una realitat forçosament imperfecta.

9.5.13

Cristianisme i democràcia (en la mort de Giulio Andreotti)

Ha mort Andreotti per recordar-nos que la democràcia cristiana tampoc fa massa bona cara. Que se la veu tan poc que comença a semblar que potser Unamuno tenia raó quan deia que “dir democràcia cristiana és com dir bisbe isòsceles”. Un impossible, perquè el bon cristià seria aquell convençut d’estar en possessió de la veritat última sobre les coses primeres, mentre que el demòcrata seria aquell que en primer terme creu que la veritat última és una amenaça per a la convivència pacífica. Si no és una doble mentida, aquesta és sens dubte una doble exageració que el propi Andreotti assegurava refutada a les escriptures pel discret pragmatisme de Jesucrist. “Quan es preguntava a Jesucrist què era la veritat, mai responia”.
Chesterton va encara més enllà en la refutació a l’afirmar el caràcter essencialment democràtic del cristianisme, o el caràcter essencialment cristià de la democràcia. Afirma a la seva Ortodoxia que “la creença democràtica es resumeix en el fet que les coses més importants, com l’aparellament entre els sexes, la criança dels fills o les lleis de l’Estat, convé deixar-les en mans de les persones normals”. En l’afirmació del pecat original hi troba l'única negació lògica de l'oligarquia. Perquè tots som virtuosos en diferent grau, però no hi ha res més igualador ni més igualitari que el pecat original. Així, doncs, encara que la maquinària del vot no sigui la democràcia, “fins i tot la maquinària del vot és profundament cristiana en aquest sentit, perquè és un intent d’esbrinar l’opinió d’aquells que són massa modestos per donar-la. És una aventura mística que consisteix a confiar en aquells que no confien en ells mateixos”. Aquesta modèstia que només és autèntica virtut quan ens fa tan conscients de ser “d’estatura mitjana” com del fet que “no hi ha gegants al nostre voltant”, en paraules d’Andreotti. En tot cas, em sembla evident que algú que no només creu en Déu i en l’escrutabilitat dels seus camins, sinó que creu en l’home quia absurdum, bé ha de poder creure en la possibilitat de la màxima democràtica vox populi, vox dei. Tothom sap que Déu escriu recte amb línies tortes.
Així, doncs, el cristià pot ser demòcrata, si no és que ho ha de ser. I pot ser liberal, si no és que ho ha de ser, perquè sap que només Déu ens pot condemnar perquè només ell ens pot salvar. Però molt més difícil ho té per ser un bon governant, com va sentenciar Maquiavel en una d’aquelles veritats que no per mil vegades repetida és menys certa: en els afers del govern dels altres, i qui sap si també en els d’un mateix, qui vulgui fer el bé ha d’estar disposat a fer el mal. I així ho recordava Il Divo en el seu monòleg més sincer, adreçant-se a aquella jove que seria la seva dona i als seus “ulls immensos i nets que no sabien, no saben i no sabran mai. No tenen idea dels horrors que ha de cometre el poder per assegurar la tranquil·litat i el desenvolupament del país”. “És monstruosa i inconfessable la contradicció de perpetuar el mal per garantir el bé. La contradicció monstruosa que em converteix en un cínic fins i tot per a tu i els teus ulls immensos, nets i encantadors que no entenen aquesta responsabilitat”. Uns ulls que no entenen perquè creuen com tots que “la veritat és cosa justa quan és la fi del món. I nosaltres no podem consentir la fi del món en nom de la justícia. Tenim una missió, una missió divina. És necessari estimar molt Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i també jo ho sé”. Un monòleg terrible, on possiblement l’únic excés sigui la seguretat en la certesa que saber l’inconfessable estalvia la confessió i al mateix temps assegura el perdó.

2.5.13

Elogi i refutació de Mourinho

¿Quina diferència, respecte a la qual no poguéssim arribar a una solució, semblaria entre nosaltres l’enemistat i la ira? Potser no se t’acut, de moment, però un cop dit per mi, examina si no fóra el just i l’injust, i el bell i el lleig, i el bo i el dolent. ¿No és per això que estant en desacord i no podent arribar a una decisió satisfactòria, esdevenim enemics els uns dels altres, quan ho esdevenim, el mateix tu que jo que tots els altres homes?

Plató. Eutifró

Què és el futbol, sinó la continuació de la guerra per altres mitjans?

Santiago Navajas, a De Nietzsche a Mourinho. Parafrasejant Von Clausewitz.

El més admirable de Mourinho no són els seus èxits ni els seus títols i m’atreviria a dir que ni tan sols són els seus enemics. El més admirable és, com deia Jorge Bustos, haver pres la "homèrica decisió de ser Mourinho". Haver-se decidit a ser el dolent en un món de purs i mostrar-se com a tal en un món d’hipòcrites, que és el món dels qui no valoren la hipocresia perquè no la saben reconèixer. I és admirable el seu reconeixement de les obligacions del diable i la seva decidida aposta a dedicar tota una vida a estar a l’alçada del càrrec. Mou és admirable perquè amb la maldat del seu realisme desemmascara l’idealisme infantil de tots els bons que se li apropen. Com és admirable que no només sàpiga que la fi justifica els mitjans sinó que no es molesti a dissimular-ho. I que sàpiga perfectament que els èxits són de tots i els fracassos de l’entrenador i que precisament per això es digui i es faci dir The Special One o The Only One, en reconeixement dels seus èxits i oblit dels seus fracassos. Em sembla especialment admirable que, en un món on la majoria aspirem a ser els bons i a marxar entre ovacionats, ell estigui disposat a ser el més odiat i el més xiulat, fins i tot per la seva pròpia afició. Com és admirable la seva aparent indiferència a aquest odi, amb la qual evidencia que no reconeix enemic a la seva alçada. M'admira que tots els seus defecte semblin màscares de la seva virtut, fins al punt que fins i tot el seu infantil no saber perdre sembli més motivació per a la propera victòria que excusa per la darrera desfeta. El més admirable de Mou és, en definitiva, la seva capacitat per semblar més enllà del bé i el mal. La seva aparença d’estar per sobre de les seves pròpies baixeses i de no prendre’s això del futbol massa seriosament precisament perquè això del futbol és massa seriós. El més admirable de Mou és, precisament, el cinisme amb què sembla mostrar-se la seva suposada magnanimitat.
És per això que les seves debilitats són pràcticament una esmena a la totalitat. Hi ha tres debilitats que aquestes virtuts fan imperdonables. La primera, i la més evident, és la derrota. Allà on la victòria tot ho justifica, la derrota es torna simplement injustificable. La segona, el famós dit a l’ull de Tito Vilanova. Aquell dit que el Bernabéu lloava com la guia dels seus passos i que precisament perquè podia servir de guia a la massa evidenciava la falta de l’home magnànim, que ni tan sols en les seves baixeses ha de voler assemblar-se al comú dels mortals. Segurament aquest és el més miserable gest de Mourinho, però la pitjor de les seves debilitats és la darrera, aquest adéu d’heroi romàntic que marxa perquè vol ser on l’estimin. No és res millor que la lluna que buscava el seu dit. Perquè el desig de ser estimat és, com el de "voler ser odiat sempre i en tot moment, una vanitat suprema i pueril" (Arcadi Espada). És una baixesa que podem perdonar a qualsevol menys al magnànim. Perquè ell no ha d’aspirar a altra cosa que a quedar-se sol en la seva grandesa, irreconegut i irreconeixible. És una autèntica llàstima, però sembla que en aquest món fins i tot la soledat dels millors s’ha tornat impossible.
Malgrat tot, entenc perfectament que algú pugui admirar-lo tant per les seves virtuts com pels seus defectes. També jo l'admiro perquè fer de la necessitat virtut és dels pocs pecats que ens exigeixen un esforç més gran del que sovint som capaços de fer. Però jo sóc platònic i guardiolista. Entre altres coses, perquè crec que el millor que té Mou són els mourinhistes, i el pitjor de Guardiola som els guardiolistes. I que aquesta és la millor mostra de l'autèntica grandesa. També perquè em sembla que el bé no només és més difícil sinó també més incomprensible que el mal. I que segueix sent més difícil voler passar per sant que per diable. Entre altres coses, perquè un mal dia el pot tenir tothom, i mentre que al primer el salva, al segon el condemna. També a mi em sembla que de les millors coses que va fer Guardiola va ser la roda de premsa del puto amo, però perquè jo crec que realment allò va ser una capitulació. Els bons saben que hi ha batalles que han de lliurar perquè no permeten victòries honroses. El bo sap que precisament les millors coses són les que es poden perdre en la victòria. Aquesta és una de les lliçons més complicades del futbol. I qui sap si també de la vida. I potser aquesta és la grandesa del futbol. Perquè només en el futbol és un consol que tot el sentit depengui de la impotència del talent, l’experiència i la intel·ligència. I potser per això és tant terrible pensar que Camus pugui tenir raó i que fora del futbol no hi hagi res important a aprendre. Gran part d’aquesta por és culpa de Mourinho. I per això les seves debilitats són la meva esperança.