30.11.12

L'hora del president

La derrota és clara perquè els objectius eren tots uns altres. No es tractava de guanyar les eleccions sinó d'aconseguir una majoria absoluta o gairebé. No es tractava de ser capaç de seguir governant sinó de poder governar més i, en falsa conseqüència, de governar millor. I si costa admetre la derrota, és perquè no estem gens acostumats a definir la victòria, i molt menys a fer-ho de forma tan clara com ho havien fet el president, el seu partit, i el seu entorn polític i mediàtic. És així que després dels debats, com després de les eleccions, tothom pot més o menys declarar-se vencedor. Perquè per por al fracàs mai ningú abans dels debats ni de les eleccions s'atreveix a definir la victòria, a deixar clar quin és l’objectiu i quina és, per tant, la fina línia que separa el seu èxit de la derrota. I és per això que la valentia de CiU seria lloable si no fos tan fàcil de confondre amb la temeritat.
Sembla però que, malgrat tot, alguns comencen a trobar un trist i feble consol culpant Duran d’haver espantat els votants sobiranistes de CiU i creuen veure en els resultats d’ERC la confirmació de les seves impressions. La culpa, repeteixen, no és que CiU hagi estat massa independentista, sinó que ho ha estat massa poc. I que davant la tebior duranista la gent ha preferit optar per ERC. L’original abans que la còpia, repeteixen. És possible que així sigui, i queda en mans de politòlegs i altres experts estudiar detingudament els fluxos de vots. Però encara que això els doni, com a mínim, una certa idea de què han de fer a partir d’ara (que potser no serà encertada, però que sembla que tranquil·litza), em sembla que comptar els diputats d’Esquerra com a propis és un trist consol per a tots aquells convergents que celebraven la convocatòria d’eleccions per guanyar-hi i per guanyar-hi molt. No exactament per no perdre-hi o per perdre-hi poc.
Aquesta és una derrota clara perquè el nou govern ni podrà governar més, ni podrà governar millor. És una derrota clara perquè per fer avançar la seva agenda econòmica i nacional CiU depèn molt més del que depenia de les decisions, lògicament partidistes i interessades, que puguin prendre socialistes i republicans. Però com diu el tòpic, les derrotes són també una oportunitat. Una oportuniat per aprendre, per exemple, fins a quin punt l’opinió pública pot ser diferent de l’opinió publicada. O per aprendre que, com la realitat no es cansa de recordar-nos, molt sovint el millor és enemic del bo. Perquè sembla que tot el que hem sigut capaços de fer per aconseguir el govern que voliem és sacrificar el que teniem i qui sap si el que necessitem. Però aquesta derrota, per la seva forma i el seu moment, pot acabar sent la millor manera d’estalviar-nos anar de victòria en victòria fins a la derrota final. La derrota del líder que tants volien i que segurament ja no serà pot acabar sent la primera victòria del president que tant necessitem i que Mas encara pot arribar a ser.

23.11.12

Per què votaré Mas, si és que el voto

A l’hora de decidir el vot hi ha qui es fa el tècnic i qui exerceix de fanàtic, però em sembla que en el fons tots som, més o menys, votants ideològics. Com tan bé van posar de manifest les discussions d’ara deu fer dos anys sobre el “govern dels millors”, en la política com en el futbol tenim serioses dificultats per admetre la possibilitat que els millors siguin els altres. Jo sempre he sigut d’aquest tipus de votant i la concepció que tinc sobre què és un bon polític, què és un bon govern i què és una bona societat ha determinat fins al dia d’avui el meu vot. Es podria dir que sóc conservador i més liberal que demòcrata. Crec que el poble ha d’anar sempre una passa per davant dels polítics i dues de les lleis. Que les opinions eventualment majoritàries dels ciutadans, la voluntat del poble, ha de tenir límits legals clars i difícils de modificar. Crec que els pactes de convivència entre els ciutadans han de ser més sòlids que les ganes que tinguin de conviure, perquè no podem posar la seva llibertat a mercè del bon humor, la bonhomia o les passions de les masses, que són sempre i per definició tan volàtils com les dels adolescents. Com que crec que les lleis no són mai gaire més fortes que les apetències dels seus subjectes, crec que per poder garantir una convivència sana i justa necessiten del suport del discurs públic.
Per això em desagrada profundament el discurs de Mas quan es presenta com un líder que necessita tenir el poble al darrere per emportar-se la llei per davant. Per això entenc que se’l critiqui i precisament per això no crec que l’acusació d’antidemòcrata sigui justa. El problema d’aquest discurs és que és poc liberal i gens conservador. El problema del discurs és que quan Mas defensa la radicalitat democràtica fa una defensa radical de la democràcia, on el poble està per sobre de la llei. De l’altra, tot el que fa aquest discurs és afirmar una voluntat molt més radical que la de saltar-se la llei democràtica, ja que el que pretén és molt més radical: es tracta de definir un nou demos per fundar una nova democràcia. Perquè de les poques coses que crec sincerament que podem donar per segures de l’hipotètic nou estat català és que seria un estat democràtic. Espero que no radicalment, i espero que ni gaire més ni gaire menys democràtic que l’actual estat espanyol.
L’actual discurs de Mas, el discurs que ha adoptat des del passat 11 de Setembre, és, per dir-ho clar, radicalment democràtic i, precisament per això, radicalment contrari a la meva ideologia. Però estic convençut que el discurs de Mas és un discurs passatger. Aquest és un discurs al servei d’una causa electoralista i d’una causa nacional. I tot i que no cal dir que ambdues causes mereixen tot el meu respecte, confio que aquest és un discurs amb data de caducitat. Perquè una de les altres poques coses de què estic segur en aquest moment és que res em desagradaria més que viure en una Catalunya independent on aquest discurs fos llei. Si voto Mas, per tant, no el votaré pel que diu ni el votaré pel que fa. Si voto Mas, el votaré per allò que pot fer. No el votaré pel que fa perquè no tinc clar què és exactament el que està fent. No tinc clar que el president sàpiga on anem ni com ho fem i no tinc gens clar que la situació de bloqueig polític que l’ha portat a avançar les eleccions sigui només culpa del govern del PP. No el votaré perquè hagi promès una consulta popular, perquè, tot i que no puc dir que sigui indiferent respecte a aquesta anomenada “transició nacional”, sí que he de dir que sóc cada dia més indecís. I com que entenc perfectament que ni la realitat ni els meus conciutadans puguin esperar que em decideixi, em limito a constatar que això seguirà avançat i que ho farà en la mateixa direcció, com a mínim durant un temps. I si la cosa ha de seguir així, no crec que hi hagi ningú millor que CiU per fer-se responsable del procés. El que fa que aquest Mas m’agradi menys que el de fa dos anys és el seu discurs populista de la radicalitat democràtica i la sensació que no sap on ens porta aquest camí que ha agafat, amb pas accelerat, per fugir d’una legislatura que no ha sabut esgotar. Així, doncs, si voto Mas, el votaré per ajudar-lo a tenir majoria absoluta. Perquè segueixo creient que el “govern dels millors” és el millor govern que podíem triar ara fa dos anys. I segueixo creient que Mas és qui millor pot governar-lo. I en l’actual estat de les coses sembla ser que la majoria absoluta de CiU gairebé s’ha convertit en una condició sine qua non per tenir un govern funcional. I em sembla que, ara com sempre, aquesta és la qüestió decisiva.

16.11.12

Un poble, un president

Potser és perquè ens preocupa tan seriosament evitar el retorn del nazisme que qualsevol cosa que ens preocupa seriosament és susceptible de presentar-se com un retorn del nazisme. I així veiem que darrerament tota discusió política és susceptible d’acabar en una vergonyosa reductio ad hitlerum, acusant gratuïtament de nazi el discrepant. Ho veiem des de fa molt mesos quan es parla de la política econòmica europea, que tendeix a acabar amb vergonyoses comparacions del lideratge alemany i de la cancellera Merkel amb el domini totalitari del nazisme. I ho veiem des de fa unes quantes setmanes respecte el president Mas i la seva voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació. Evidentment, el problema d’aquestes acusacions, d’aquestes comparacions, no és que siguin de mal gust ni és ben bé que siguin falses, perquè després de la barbaritat s’acostuma a introduir un matís que deixa clar que no és exactament que la senyora Merkel o el senyor Mas siguin nazis, sinó que fan alguna cosa que no ens agrada i que suposadament també feien els nazis. I el problema no és tampoc que banalitzin o frivolitzin el nazisme, perquè precisament el que fan és recordar la seva gravetat per exagerar la maldat dels perills presents. El problema és precisament que aquesta exageració és una claudicació de la intel·ligència.
Perquè la qüestió no és que les situacions o les persones no s’assemblin gens. En aquests assumptes, que són els assumptes humans, les situacions i les persones sempre són perillosament semblants. Tots ens assemblem molt més del que ens agradaria. I és precisament aquesta consciència la que ens manté alerta del possible ressorgiment de la barbàrie des del cor mateix de la civilització. És perquè l’home civilitzat i el bàrbar sempre s’assemblen massa que no podem donar la civilització per descomptada. Però és precisament perquè les coses costen de diferenciar que la intel·ligència consisteix en la capacitat de discernir, de diferenciar les coses que a primer cop d’ull ens poden semblar iguals perquè la nostra mirada és sempre una mirada carregada de prejudicis. Per això el problema de la reductio ad hitlerum no és altra que la incapacitat, o més ben dit la manca de voluntat, de comprendre allò que tenim davant mateix dels ulls.
L’últim cas d’aquestes claudicacions ad hitlerum que he llegit és un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia, interessant, com tots els seus, però amb un final sobrer. Un article on De Carreras ens recordava que la gramàtica (fins i tot la d’un cartell electoral) és moral i ho feia per criticar el lema del cartell electoral de CiU: “La voluntat d’un poble”. Com bé assenyala de Carreras, “un poble” no és el mateix que “el poble”. Però aquesta distinció, del tot pertinent, no converteix el cartell de CiU en un cartell totalitari. Més aviat sembla que el cartell es limita a insistir en la idea, clau en aquesta campanya electoral, que Catalunya és un poble i que per això té dret a decidir. L’única manera de parlar de la voluntat del poble és admetre que hi ha aital cosa com un poble. Fins i tot quan és català. I això no vol dir necessàriament creure que la voluntat del poble s’expressa amb una sola veu o en una sola voluntat. No crec que el president Mas confongui aquestes coses, tot i que, lamentablement, i com va quedar ben clar en la defensa del polèmic vídeo institucional, sí que ho fan molts dels seus apologetes. La seva va ser una defensa massa sovint basada en la idea que aquest vídeo només podia molestar els que no són sobiranistes i que aquests ja està bé molestar-los perquè són minoria i el que els molesta no és l’anunci sinó l’existència mateixa de Catalunya. Com que no crec que el president pensi coses tan ridícules com aquestes, em sembla que faria bé de recuperar aquell anunci per la campanya de CiU. Perquè si aquell anunci era massa sobiranista per ser un anunci institucional, també és molt institucional per ser massa partidista. Aquest és un anunci que ja ha demostrat ser de l’agrat dels seus votants potencials, i que pel meu gust tenia dues grans virtuts; la de fer parlar el poble i la de fer veure que és ell qui lidera. La primera, partidista, fent veure que l’evolució de CiU, des del constitucionalisme i l’autonomisme fins al sobiranisme, és l’evolució del poble de Catalunya. La segona, democràtica, l’absència d’un president que no hi és perquè se’l pressuposa i que no lidera perquè el líder és el poble i ell només és el primer i el més humil dels seus servidors.

8.11.12

Najat i la caritat

L’última a criticar la generositat d’Amancio Ortega ha sigut la jove comentarista El Hachmi. Per ser justos direm que no és un article crític sinó simplement paternalista. Se’l pot permetre, és clar, perquè com tothom sap convertir-se en jove promesa de la literatura catalana i articulista d'El Periódico (sent dona i amb aquest cognom!) permet donar consells a la tercera fortuna mundial. Per això aconsella sense complexos i sense ni tan sols preguntar-se si algú que seguís els seus consells podria arribar mai a disposar de 20 milions per donar a Caritas. I sense preguntar-se, evidentment, si, amb els calerons que aconseguís cobrar-li en impostos a l’exemplar empresari, l’Estat podria fer gaire cosa millor que donar-los a Caritas.
El Hachmi aconsella la relocalització perquè més val que treballin 3 d’aquí que 20 d’allí, recordant de nou que l’esquerra i el seu proteccionisme econòmic és difícilment compatible amb la solidaritat amb tots els homes del món. Per si això fos massa, demana que com a mínim que pagui un sou més alt als treballadors del tercer món, perquè, sempre que no parlem de banquers o empresaris del primer món, un sou just és sempre un sou més alt. I finalment El Hachmi aconsella que si vol ajudar els pobres el que hauria de fer és millorar la qualitat de la roba que ven, perquè així duraria més, n’haurien de comprar menys, i els pobres podrien dedicar els diners que malgasten en moda a comprar el menjar que ara pidolen. Perquè, com tothom sap, la gent ha d’anar a Caritas perquè gasta massa al Zara. I com si no fos precisament la baixa qualitat d’aquesta roba el que fa que sigui prou barata per estar a l’abast de les butxaques més modestes.
Aquests són uns consells econòmics que potser a ell no el farien més ric ni als pobres menys pobres, que no faran el món més just i que en el millor dels casos només aconseguirien que el senyor Ortega tingués menys diners per donar a Caritas i els negrets que suposadament explota menys feina per mantenir les seves families.
Aquest article de la Najat només té interès perquè és una de les versions més sofisticades de la crítica generalitzada al donatiu d’Ortega. I és per tant una bona mostra del (poc) que la crítica pot donar de si. Una crítica que es basa en aquesta falsa oposició entre la justicia de l’Estat i la caritat dels homes. Oblidant que, com deia fa pocs dies Gregori Luri "aquesta mania de voler substituir les petites justicies parcials, minúscules i imperfectes, per una JUSTICIA amb hipermajúscules que ens acompanyi com la nostra ombra del bressol a la tomba, condueix a destruir les primeres però no a implantar la segona". Oblidant, així, una de les lliçons més interessants que els crítics moralitzants del capitalisme podrien prendre en seriosa consideració; la de com la redistribució institucionalizada afecta la solidaritat entre els homes i de com perjudica això els més desafavorits, que no podent comptar amb la solidaritat dels poderosos viuen a mercè de les impotències de l’Estat. Oblidant, en definitiva, que sovint el millor és enemic del bo.