24.5.12

Margin Call

Aquesta pretén ser la història de tot plegat. Del sistema, la cobdícia, la crisi i la injusticia. I malgrat no pugui ser tant, en una sola escena de la mateixa pel·lícula n’hi ha prou per entendre el seu èxit. És una conversa entre dos treballadors d’aquest pressumpte Lehman Brothers que van en cotxe. Un d’ells insultantment jove, que acaba de saber que perdrà la feina i que a sobre es veu obligat a aguantar el típic discurs moralista sobre el sentit de la vida d’un paio que seguirà fent-se ric a aquesta empresa que el fot fora. Un sentit que, a sobre, no es troba en les putes ni els cotxes ni el xampany, sinó precisament en aquesta feina que s’acaba, en el servei que des d’una empresa com la que cau es fa a tota aquella gent anònima que sense ella mai hagués pogut tenir tot el que estava a punt de perdre. “Mira, -li diu el moralista- si això és el que vols fer amb la teva vida, i fer-ho bé, necessites creure que ets necessari. I ho ets. Si la gent vol viure així, amb els seus grans cotxes i aquestes cases que encara no han pagat, aleshores ets necessari. L’única raó que puguin continuar vivint com a reis és perquè tenim els dits sobre el sistema, inclinant-lo a favor SEU. I si treiem els dits...”. És el típic discurs que només fa qui no se l’acaba de creure, per justificar la seva vida i trobar un sentit a la seva feina. I és un discurs que només es creu qui ja n’estava convençut o qui el necessita amb certa urgència. Se’l creu el més jove perquè està trist per haver perdut la feina dels seus somnis i se’l creu un espectador que tampoc està massa flamenco i que també hi ha perdut lo seu. 
I d’aquí l’èxit de la pel·lícula. Perquè el que allà és l’excusa dels dolents, aquí és l’autèntic credo dels bons. Els elogis que ha rebut el film no són més que l’eco del discurs habitual sobre la crisi i que es resumeix, al film com al diari, en el tòpic que la caguen dos i paguem tots. Preveient les crítiques que han de venir, el jove moralista fa aquest discurset per recordar al poble que té un deute existencial amb el seu banc i que encara hauria d’estar agraït per tots aquests anys regalats. I jo de bon grat cridaria amb el poble que és el banc qui té un deute amb ell però això, ara i aquí, seria mentir. Els únics bancs que semblen tenir un deute amb el seu poble, un deute que esperem que puguin tornar el més aviat possible, són els bancs alemanys. Això és, com a mínim, el que explicava dissabte l’Arcadi Espada comentant Boomerang, l’últim reportatge de Michael Lewis. Els banquers alemanys, per enriquir-se, van fer de tot com tots i a tot arreu. Excepte a Alemanya. “Al seu propi país –diu Lewis i cita Espada- aquests banquers aparentment dements es van comportar amb mesura. El poble alemany no els permetia actuar d’una altra manera”. Aquest és un magnífic exemple pels moralistes. Els bancs, dements, volien. I els alemanys, prudents, no els van deixar. Però és també una pèssima noticia perquè costa molt menys canviar les cúpules directives dels bancs que educar les masses en la prudència. Serveixi, en tot cas, per recordar que el nostre autèntic drama és que els protagonistes de Margin Call no són els únics culpables. Que les crisi es pot saber quan esclaten però no quan comencen a gestar-se. Que aquí tothom la caga i tothom la paga simplement perquè tot ve que cau i no sempre podem ni sabem evitar-ho. Que al final de la crisi no ens hi espera cap nou ordre sinó un nou desordre que s'anirà fent habitual. I que l'autèntic problema no és que estiguem en males mans, en mans corruptes o incompetents, sinó que realment no estem mai en mans de ningú. Que estem, literalment, deixats de la mà de Déu, perquè només les mans d'un déu podrien sostenir en ferm el sistema.

20.5.12

"La fuente de degeneración que puede observarse en los regímenes públicos libres consiste en la práctica del endeudamiento y de hipotecar los ingresos públicos, con lo que, con el tiempo, los impuestos pueden llegar a hacerse insoportables, y todos los bienes del Estado pasan a manos del público. Esta práctica es moderna. Los atenienses, aunque estaban gobernados por una república, pagaban cerca del 200 por ciento sobre las sumas de dinero que una emergencia les hacía necesario pedir prestadas, tal como sabemos por Jenofonte. Entre los modernos han sido los holandeses los primeros en introducir la práctica de prestarse grandes sumas a bajo interés, y prácticamente les ha conducido a la ruina. También los príncipes absolutos han contraído deudas. Pero, como un príncipe absoluto puede declararse en bancarrota cuando le plazca, sus deudas nunca oprimirán a su pueblo. En los regímenes populares, el pubelo, y principalmente quienes tienen los más altos cargos, al ser por lo común los acreedores públicos, resulta difícil para el Estado recurrir a este remedio que, por más que a veces sea necesario, es siempre cruel y bárbaro. Esto parece en consecuencia constituir un inconveniente que amenaza a casi todos los gobiernos libres, en especial al nuestro en la actual coyuntura. Y ¿no es éste un poderoso motivo para aumentar nuestra frugalidad con el dinero público, no vaya a ser que por falta de ella nos veamos obligados, por la multiplicidad de impuestos o, lo que es peor, por la impotencia y la incapacidad de defendernos, a maldecir nuestra libertad y a desear tener la misma situación de servidumbre que las naciones que nos rodean?"

David Hume. "De la libertad civil". Ensayos morales, políticos y literarios

18.5.12

La democràcia és un mitjà?

Fa unes setmanes, el jove diputat d’IU Alberto Garzón va provocar un sorprenent enrenou quan va dir, al seu twitter, que “la democràcia és un mitjà i no un fi”. És difícil saber què és exactament el que volia dir amb aquestes paraules, però tot sembla indicar, o així es va interpretar, que definint la democràcia com a mitjà assenyalava que aquesta no havia acomplert la seva funció i que havia de ser substituïda per un instrument més adequat. Però, com que els mitjans troben el seu sentit en els fins, per saber si la democràcia és un mitjà i si compleix amb la seva finalitat, hauríem de ser capaços d’explicitar aquest seu fi. Al llarg de la discussió es va fer evident que la finalitat que se suposava propia de la democràcia era de caire econòmic; des del creixement, que en aquelles dates encara era una preocupació de dretes, fins al repartiment de la riquesa, que ja aleshores era una noble preocupació d’esquerres. Que tant aquesta discussió com aquesta definició sorgissin en plena crisi econòmica fa pensar que es tracta d'una definició ad hoc, de l'expressió d’un cert desencant davant el fet que les nostres democràcies creixen (les que creixen) a un ritme més lent que algunes societats emergents, una mica menys democràtiques i, sobretot, molt més lent que la gens democràtica Xina. Així, la definició de la democràcia com a mitjà podria no ser més que una resposta d’humiltat al vell entusiasme amb el que Fukuyama va definir la democràcia com a finalitat, com el fi mateix de la història. La dificultat per saber si aquesta afirmació és alguna cosa més que l’expressió d’un malestar previsiblement passatger s’accentua perquè en aquest debat els defensors de la democràcia sovint han parlat indistintament de democràcia i política. Però com que aquests termes no són sinònims, bé podria ser cert al mateix temps que la política fos un fi (com diria Aristòtil) i que la democràcia fos un mitjà (com va dir Garzón). 
Quan Aristòtil afirmava que l’home és un animal polític no volia dir, simplement, que l’home és un animal social i que de la societat en depenen les condicions mínimes de la seva supervivència, sinó que l’home és un animal que troba en la vida a la polis la seva més alta realització. Que a la polis la comunitat humana arriba a les seves possibilitats més altes i que en la vida a la polis i en la pràctica de la política hi ha la finalitat de la vida humana. Però la democràcia és només un dels molts règims polítics possibles, una de les moltes formes possibles de la polis. I si podem dir, qui sap si amb Fukuyama, que la democràcia liberal és la millor realització de la polis aristotèlica (potser perquè obre l’accés a la més elevada vida humana, la vida política, a tots els homes) és perquè la vida democràtica és la més alta realització de la naturalesa humana, perquè en ella les més altes capacitats humanes (les capacitats racionals de l’home) troben el camp més adequat per al seu desplegament. Però fins i tot quan no estem en condicions de defensar aquesta concepció teleològica de la naturalesa humana tenim bons motius per defensar la democràcia, per exemple, perquè és la manera de continuar la guerra pel poder per altres mitjans. Perquè fa possible que els ciutadans persegueixin tots els fins que considerem dignes de ser perseguits i perquè aquella famosa frase que assegura que la democràcia és el pitjor dels sistemes a excepció de tots els altres no expressa un defecte de la democràcia sinó la seva principal virtut i el millor motiu per preferir-la a qualsevol alternativa coneguda.

13.5.12

Fouché. Retrat d’un home polític, de Stefan Zweig

Valoració: 5/5

No és l’exercici desinteressat de l’erudit el que ens empeny a apropar-nos als grans homes del passat, sinó la voluntat d’aprendre el que la seva vida i el seu exemple pot ensenyar-nos sobre la grandesa, el poder i la naturalesa dels afers polítics i la condició humana. És amb aquest ànim que llegim el Retrat d’un home polític de Stefan Zweig, el seu llibre sobre Joseph Fouché. La vida d’aquest sinistre personatge és una lliçó descarnada sobre la realitat de la vida política. I la seva capacitat per adaptar-se a les més diverses condicions polítiques i sobreviure en els governs més diferents, en una època on sobreviure políticament volia dir, literalment, conservar el cap, és una mostra tant de les habilitats del supervivent com de les característiques comunes dels governs aparentment més diferents. El Fouché d’Stefan Zweig ens ensenya fins a quin punt és cert que en la informació és poder, que la veritat de la política està a les aparences, que els silencis diuen tant com les paraules i que, en una vida dedicada a l’acció política, l’única manera de ser coherent amb els propis principis és no tenir-ne cap. 
Joseph Fouché va néixer el 31 de Maig de 1759 a Nantes en una família de mariners i comerciants. Amb una constitució massa delicada per dedicar-se a l’ofici familiar, i essent un excel·lent estudiant, el jove Fouché es va anar fent camí com a mestre a l’escola dels oratians de la ciutat. Dels vint als trenta anys, Fouché es dedica a ensenyar llatí, física i matemàtiques a l’escola conventual. En aquests deu anys, Fouché aprèn ensenyant. Va fent seus els hàbits de seminarista, que tan bé lliguen amb la seva condició física i anímica, i va formant així va l’esperit del futur diplomàtic. Aprèn “la tècnica del saber callar, l’art magistral de l’auto-ocultació, la mestria de l’observació de l’ànima i la psicologia”. I durant aquest temps va deixant veure una de les característiques més destacades de la seva personalitat. Tot i que l’única manera de progessar dins de l’esglesia era fer els vots religiosos, Fouché mai va prendre els ordes majors. Així fa palesa la seva aversió a lligar-se del tot a res ni ningú. Si no és capaç de lligar-se a Déu, com es podia esperar que fos capaç de lligar-se a cap home? 
Quan ja el 1778 esclata la "la tempesta social que colpeja fins i tot els murs dels convents", el jove Fouché comença a entrar en contacte amb l’ambient intel·lectual del moment a través del cercle social dels “Rosati”. Allà coneix i fa amistat amb Maximilià de Robespierre, que en aquella època encara està més interessat en escriure “gràcils versets” que en redactar sentències de mort. De seguida que ensuma els nous aires polítics se li desperta l’interès per participar-hi. Conscient que el tercer estat serà el protagonista del futur, penja els hàbits i es casa amb la filla d’un comerciant, una burgesa lletja i rica i l’única persona a qui Fouché serà fidel. Perquè la seva corrua de traïcions, que s’hauria de convertir en llegendària, comença pràcticament en el mateix moment de la seva entrada en política, quan és escollit diputat per Nantes a les eleccions a la Convenció el 1792. Poc després d’aquesta elecció, la seva amistat amb Robespierre es trenca per sempre i sense remei. La seva primera gran decisió com a diputat havia de ser la de triar on seure en un amfiteatre que es trobava clarament dividit. A la part de baix hi seien els moderats, els burgesos, els girondins. A la part de dalt, els líders del proletariat, els radicals, Robespierre, Marat i Danton. Fouché havia de triar partit fins i tot abans de seure. Però, de fet, Fouché només podia triar un partit, “l’únic al qual ha estat i serà fidel fins a la mort: el més fort, el de la majoria”. I en aquell moment els més forts i la majoria eren els girondins. 
El 16 de gener de 1793, Fouché va haver de prendre una altra difícil decisió. El rei Lluís XVI encara era viu i la Convenció havia de decidir què fer d’aquell home que, tot i privat del seu rang, el seu nom (se’l coneixia com a Lluís Capet) i la seva llibertat, encara representava un perill per a la jove República. Robespierre havia aconseguit que el vot fos públic, que els diputats haguessin de pronunciar el seu sí o el seu no davant l’Assemblea, davant el poble i davant la història. No hi havia esperança pels indecisos. A més, els radicals van mobilitzar el poble per forçar un vot favorable a la sentència de mort. Molts girondins van cedir a la por d’una revolta popular i van decidir canviar a última hora el seu vot per demanar la mort del rei. Quan va ser el torn de Fouché, aquest, que fins feia escasses 10 hores encara defensava entre els seus la clemència, havent comptat els vots emesos i veient que la victòria estava aprop de decantar-se en favor dels radicals, es va limitar a pronunciar dues paraules: “la mort”. Amb aquell gest, Joseph Fouché no només va trair manifestament els seus amics Concordet i Daunou, sinó que es va guanyar un enemic que acabaria sent decisiu en la seva caiguda en desgràcia, encara molts anys més tard: la filla de Lluís XVI i Maria Antonieta i futura duquessa d’Angulema, l’única de la familia que va escapar a la massacre. 
Però el final encara era lluny. Després de la votació, Fouché es va tornar el més radical entre els radicals. I quan la unitat dels radicals començava a trontollar, ell va preferir apartar-se de l’arena política i retirant-se com a procònsol a Lió fins que la batalla estigués decidida. En aquell temps, Fouché es va guanyar el sobrenom del “Mitrailleur de Lyon”, per la seva pensada d’executar els traïdors a la revolució a canonades. Mentre els radicals de París demanaven sang, Fouché va ser el més sanguinari dels seus servents. Quan els aires que arribaven de París van canviar, Fouché va fer executar els executors que fins feia encara pocs dies treballaven a ple rendiment a les seves ordres. En un altre gir radical en les seves afiliacions polítiques, el “Mitrailleur de Lyon” es va convertir de la nit al dia en el seu salvador. Tota la seva carrera política va seguir aquesta mateixa dinàmica. Els seus canvis sobtats de camisa el van portar a ser Ministre de l’Interior al Directori i al Consolat, on va teixir una impressionant xarxa d’espionatge demostrant fins a quin punt és cert que el saber és poder. Va ser ministre i enemic de l’Emperador, va ser pobre com una rata i va ser el més ric de França. Va ser ateu radical després d’haver estat professor amb els oratians i va casar-se per l’església en segones núpcies després de la mort de la seva primera esposa. Va ser tot el que calia ser per estar aprop del poder, per ser el poder a l’ombra, i ho va fer de manera admirable en un dels períodes més convulsos de la història universal. És per això que la vida de Fouché s’ha llegit com un exemple d’èxit en la bruta batalla que es lliura cada dia pel control del poder polític. 
Però la història de Fouché és també una història tràgica. És la història del camí que porta els grans homes polítics cap aquell solitari final que espera a tots els que viuen prou com per ser oblidats per tothom excepte pels més furiosos dels seus enemics. La història de Fouché és també la història d’un destí que finalment passa comptes amb qui tantes vegades l’havia burlat. És la història del més gran i fosc traïdor dels més poderosos d’entre els homes sent enganyat a plena llum del dia per la seva jove esposa. La de l’interlocutor i conseller d’alguns dels homes més importants de la història universal sent ignorat pels més insignificants burgesets en les festes més banals de les més tristes ciutats. Quan ja no té poder però encara té perill és rebutjat a tot arreu i per tothom. I quan finalment és prou vell per ser inofensiu se’l deixa morir còmode i sol, pràcticament oblidat per Déu i per la història fins que Stefan Zweig el va recuperar en aquest magnífic retrat de l’home polític.

11.5.12

Pereat mundus

En un article al seu blog del diari Ara, el neonarodista Guillem Laporta declarava la seva preferència per François Hollande a les passades eleccions franceses, perquè, “aquest reguitzell de propostes destinades a multiplicar la despesa, posar traves a la contractació i augmentar els impostos és la perfecta bomba de rellotgeria que estàvem esperant els qui creiem en el desmantellament de la Unió Europea”. Laporta destaca algunes propostes absurdes o descaradament electoralistes (com la de garantir el gimnàs a tota la població o pagar l’aïllament tèrmic d’un milió d’habitatges) i d’altres indubtablement benintencionades però previsiblement contraproduents (com la de crear una taxa per les transaccions financeres o augmentar les cotitzacions socials a les empreses que creen llocs de feina poc remunerats). Contraproduents, diem, si del que es tracta és d’estimular el creixement. Una preocupació que, ara que serveix per atacar les “polítiques de dretes”, sembla que torna a ser legítima i que fins i tot justifica seguir gastant més del que es té. Aquesta reivindicació de les polítiques de creixement contra les polítiques d’austeritat és una d’aquestes curioses lliçons que últimament la realitat ens ofereix als qui tot el que sabem d’economia és, precisament, el molt que ens falta per poder fer el que volem i la poca idea que tenim de com aconseguir-ho. 
Però, com molt bé recordava Josep Ramoneda, aquestes són les propostes d’algú que (finalment!) prioritza la justicia sobre l’economia. D’algú que ho hauria promès durant la campanya electoral i que la nit de la victòria encara no ho hauria oblidat. Potser convençut, com tants altres de nosaltres, estruços, que si som capaços d’oblidar-nos de l’economia i fer les coses que sabem que està bé fer, l’economia també s’oblidarà de nosaltres. Aquestes promeses, aquesta victòria i aquest entusiasme dels justos m’ha fet recordar una de les més clares reivindicacions d’aquell moviment que només té un any i ja no sabem si encara és viu o ja ha mort. Demanaven, exigien!, que els polítics haguéssin de complir, per llei, les seves promeses electorals. En aquell moment em va semblar que era una proposta molt contraproduent per a un moviment caracteritzat, precisament, per ser prou realista per demanar l’impossible. Em semblava que, davant l’amenaça de sancions, un polític sensat abandonaria les promeses irrealitzables i es limitaria a la coneguda, antiutòpica i sembla que indignant tasca d’administrar la situació el millor possible. A més, no em semblava que aquesta proposta anés precisament en la línia de reforçar la confiança entre els ciutadans i els seus representants. Ara em sembla que el pijtor, el més perillós de tot, és simplement la possibilitat que els polítics compleixin les seves promeses electorals. Em sembla que els que no som prou optimistes per creure que com pitjor vagi tot millor ni estem disposats a consolar-nos afirmant que com a mínim la intenció era bona, perquè creiem que el millor sovint és enemic del bo, a la realitat hauriem de donar-li sempre, i com a mínim, la possibilitat d’espatllar-nos una bona idea. Potser aquesta sigui, en el fons, l’única manera que tinguin els polítics de fer-nos justícia.

4.5.12

L'alçada dels temps

Les darreres i polèmiques declaracions d’altes instàncies de l’església espanyola sobre l'homosexualitat han tornat a despertar les ànsies reformistes de tot d’ateus de bona fe que creuen que a l’església li aniria molt millor si es modernitzés, si es posés a l’alçada dels temps. Desconec l’interès que aquests autoanomenats ateus puguin tenir en la salut i l’èxit de l’església catòlica, però no tinc cap motiu per dubtar que és un interès noble i sincer. Malgrat això, i tot i que comparteixo la seva aspiració a l’ateisme i la seva simpatia per tots aquests catòlics homosexuals condemnats al foc etern, no crec que els seus consells serveixin per posar-la a l’alçada dels temps ni crec que aquesta hagi de fer aital cosa. No crec que l’església s’hagi de posar a l’alçada dels temps perquè crec que la seva pretensió ha de ser, ha de continuar sent, la de posar els temps a la seva alçada. I, en tot cas, em sembla que hauria de ser una preocupació dels catòlics la de valorar si la seva església està a l’alçada de la seva fe.
Molts d’aquests indignats opinadors pequen de pretenciosos quan creuen estar en disposició de mesurar l’alçada dels temps. I encara més quan es presenten a ells mateixos i les seves conviccions com a mesura de tots els temps, i els nostres temps com a mesura de totes les coses. I és evident que en això han de topar de ple amb el cristianisme. Com diu Gómez Dávila, “tots aquests que tracten de deslliurar el cristianisme de la seva herència mil·lenaria per retornar-lo a la seva ‘puresa primitiva’, declaren ‘originals’ i ‘autèntics’ només els factors del cristianisme que aprovi la mentalitat vulgar del seu temps. Des de fa fos segles, el ‘cristianisme primitiu’ s’amotlla, a cada nova dècada, a les opinions regnants”. Així, en molts pocs anys hem passat de considerar Jesucrist el primer dels hippies al primer dels indignats. I ho hem fet sense necessitat de cap tipus de nova revelació divina. N’hem tingut prou passant de creure que l’origen de tots els mals humans era la repressió sexual a considerar que la culpa era dels mercats. No sé quina de les dues versions és més propera a “l’autèntic missatge cristià” ni si aquest canvi interpretatiu representa allò que se’n diu un progrés, ni tampoc m’interessa discutir-ho aquí. Però em sembla significatiu que aquests bons reformistes creguin que el futur de l’església passa per aconseguir que els seus enemics declarats s’hi puguin sentir a gust. Perquè la naturalesa de l’església la defineix tant l’amor dels que s’hi acullen com el rebuig dels que prefereixen quedar-ne fora.
A mi em sembla molt bé que l’església escandalitzi segons qui, perquè entenc que si deixés d’escandalitzar-los començaria a escandalitzar els cristians. I em sembla molt bé que aquests mateixos cristians i aquesta mateixa església puguin defensar un model de familia i de societat que consideren els bons. Em sembla, a més, que defensar obertament el que es creu que està bé fins i tot quan això no està a l’alçada dels temps és d’una valentia molt menys habitual del que es pretén. I per això em semblen molt més raonables els cristians que volen parlar al món amb un llenguatge que aquest pugui entendre que els que es limiten a dir al món allò que està disposat a entendre. Amb els cristians, l’església ja té tots els reformadors que necessita. El que falten són crítics. El que falta és gent disposada a discutir amb l’església sobre el bé i el mal, que és el que abans els ateus consideraven que era la seva feina. Gent que, més enllà d’indignar-se perquè algú no comparteix les seves opinions, estigui disposada a posar-les en qüestió i a discutir-les obertament. El que falta, per entendre’ns, i com sempre, són veritables ateus. I dic que en falten perquè, independentment de si serien bons per a l’església, crec que serien molt bons per la societat.