27.10.11

Conflicte? Quin conflicte? (FCO)

Amb la històrica declaració d’ETA l’esquerra abertzale sembla haver donat per acabat el conflicte armat, però no, en canvi, el conflicte polític. Voldrien que aquesta declaració, aquesta rendició, fos un primer pas per a la superació del que anomenen el conflicte polític, de la mateixa que ho havia de ser aquella lluita, aquell terrorisme. Voldrien que tant la pau d’ara com la guerra d’abans fossin política per altres mitjans, perquè el que encara han de demostrar, i s’han de demostrar, és que són capaços de fer política amb els mitjans de la política. Que són capaços, capaços de veritat, d’integrar-se en la vida democràtica del país basc. I no està massa clar que entenguin què vol dir això. 
No està gaire clar perquè semblen molt convençuts que integrar-se en la vida democràtica vol dir Bildu. I, en realitat, el pas és precisament que Bildu s’integri en la vida democràtica. Que un cop han desaparegut les armes desapareguin també els insults i les amenaces. Que, encara que sigui amb saltironets de pardal, vagin recorrent la distància que separa l’assassinat de qui pensa diferent de la defensa, a mort si cal, del seu dret a fer-ho. Que vagin aprenent que mesurar les paraules pot ser alguna cosa més que una manera d’amagar el que es vol dir. Que pot ser, fins i tot, una manera de mesurar millor la realitat. La realitat d’aquest conflicte del que parlen, per exemple. Del conflicte entre Euskadi i l’Estat Espanyol. Un conflicte pretesament present, pretesament fonamental, i que en el millor dels casos és hipotètic i en la més optimista de les interpretacions és inexistent. Perquè el problema que té el País Basc no és que l’Estat Espanyol no l’hagi deixat ser independent, sinó que no ha volgut ser-ho i encara no sembla voler-ho. El més a prop que el País Basc ha estat de reclamar la seva independència ha sigut el Pla Ibarretxe. Un pla ideat, elaborat i defensat per a ser rebutjat. 
Però això no és un conflicte. Això és un problema. És el problema que tenim tots els ciutadans d’una democràcia quan la majoria no ens dóna la raó. I és el problema que té l’esquerra abertzale amb un país que no és majoritàriament d’esquerres ni majoritàriament abertzale. O que fins ara no ha donat senyals de ser-ho. I aquest no és el problema que intentaven resoldre ETA i l’esquerra abertzale, sinó el problema que covardament defugien i que ara hauran de començar a encarar. És el problema de fer un poble a la seva imatge i semblança, que és el problema que tenen tots els partits independentistes. I no per ser independentistes, sinó per ser partits polítics. Quan el resolguin, si és que mai el resolen, és més que probable que resolguin aquest conflicte polític que tant els pre-ocupa.

21.10.11

L'espai de la política (FCO)

Es diu i es repeteix que el que cal per sortir de la crisi és que la política ocupi l’espai que li correspon, i no cal dir que hi estic d’acord; que aquest lloc comú és també el meu lloc. Cal que la política tingui el seu espai. I, a més, com diem els homes comuns, aquest no és el mateix espai que el de l’economia. Però no puc estar d’acord amb aquells que afirmen que la política ha de recuperar el seu espai fins que no m’expliquin quin és aquest espai que se suposa que ha perdut i fins que no m’expliquin de què parlen quan parlen de política. Crec entendre que quan parlen de política parlen només de tot allò que fan els polítics i que ells creuen que farien millor. I és precisament perquè ho entenc així que encara que les seves solucions no siguin les meves, les preocupacions comunes són també les meves preocupacions.
Comparteixo aquestes preocupacions perquè són les pròpies d’una societat lliure. A causa de la nostra herència liberal i cristiana, per a nosaltres és de sentit comú que al Cèsar només li correspongui allò que és del Cèsar. I que l’espai d’actuació del Cèsar és un espai limitat. O que, com diem els moderns, hi ha una esfera en què el poder polític simplement no pot entrar. Els drets inalienables que els estats liberals reconeixen als individus són, sens dubte, un bon començament per definir aquest espai. I sabem, per exemple, que l’Estat no pot dir-nos en quin Déu hem de creure, ni pot prohibir-nos l’accés a la sanitat pública pel simple fet de ser dones, homosexuals o fosquets de pell. Però també sabem que la carta dels drets humans és tan insuficient per regular la convivència d’una societat democràtica moderna com ho són els 10 manaments i que per això, i precisament per això, es manté i s’ha de mantenir obert el debat sobre què és del Cèsar i què és nostre. 
Aquesta preocupació s’ha convertit en els darrers temps en una preocupació fonamentalment econòmica. Se suposa, o així s’afirma, que el poder econòmic ha ocupat l’espai del poder polític. Se suposa que el mercat ha irromput en l’espai de la política com abans ho havia fet Déu (igualment eteri i igualment tirànic). Però encara que el problema sigui pràcticament el mateix, se suposa que la solució és pràcticament la contraria. La solució als antics problemes entre Estat i Església va passar per la Gran separació, gràcies a la qual la religió deixava de ficar-se en qüestions polítiques i la política deixava de ficar-se en qüestions teològiques. Però aquesta solució és simplement impensable per resoldre el problema que ens ocupa. Tant que, de fet, se suposa que la solució passa precisament per fer que l’economia es preocupi més de la política i que la política es fiqui més en l’economia. I és evident que no tots els problemes tenen la mateixa solució i que fins i tot podria ser que la solució que necessitem sigui aquesta, però em resulta totalment incomprensible que un poble que cada dia està més convençut que les decisions econòmiques dels polítics són inútils i insuficients per sortir de la crisi estigui, a la vegada, cada dia més convençut que per sortir de la crisi cal més control polític de l’economia.

5.10.11

Uns governats ingovernables (FCO)

S’ha convertit en un tòpic: la crisi no és una crisi econòmica sinó que és una crisi més profunda, una crisi de valors. I que, per tant, un canvi en les polítiques econòmiques, tot i ser necessari, no serà mai suficient per treure’ns de la crisi. El que necessitem, com a mínim, és un canvi profund en les nostres actituds. I, si tot va malament, fins i tot un canvi en les nostres aspiracions. I tot i que és difícil saber de què parlem quan parlem de valors, tot sembla indicar que quan es parla de valors es parla precisament d’allò que ens fa actuar com actuem. Com que cada vegada sembla més evident que necessitem un canvi en les nostres actituds, cada vegada ens sembla més evident que necessitem un canvi en els nostres valors. Entenc que és des d’aquest convenciment que el conseller Cleries treballa en l’elaboració d’un Pla Nacional de Valors. El propòsit d’aquest Pla, deia el conseller a TV3, és “promoure uns valors més sòlids, més consistents”. Però sent conscient que tota promoció governamental d’uns determinats valors és contraria a les obligacions del governant liberal d’una societat plural, el conseller va voler deixar molt clar que “aquest és un pla transversal que proposa uns valors amb què tothom estarà d’acord”. 
El problema és evident: l’únic acord general respecte la qüestió dels valors que trobem a la nostra societat és precisament el que s’estableix al voltant d’aquests valors que Cleries vol combatre i que anomena, en termes de Bauman, “valors líquids”. I, per tant, l’únic que es pot esperar d’aquest Pla tan transversal és que confirmi els catalans en la bondat de les nostres conviccions sense necessitat, ni voluntat, d’influir en les nostres accions. Si el propòsit fos un altre, si les aspiracions del Pla finalment fossin unes altres, les dificultats serien, probablement, més grans. Si s’aspirés a aconseguir allò que tot Pla Nacional de Valors hauria de pretendre, això és, a la descoberta i promoció dels “bons valors” per descobrir i promoure “les bones accions”, la dificultat seria doble. D’una banda, una tasca filosòfica de magnitud considerable que consistiria en donar algun sentit moral a la paraula valor. De l’altra, una tasca política de primera importància, que seria descobrir com el polític i el filòsof poden canviar de forma intencionada les conviccions més arrelades del ciutadà, aquelles que determinen la seva manera de comportar-se en societat. I de fer-ho, no per la força de les armes, sinó per la força de la persuasió. En un magnífic diàleg platònic, Sòcrates, adreçant-se a un jove amb unes aspiracions polítiques segurament desmesurades, plantejava aquesta vella dificultat amb aquestes paraules: “M’agradaria que perseveressis, però tinc una gran por. No perquè desconfiï de la teva naturalesa, sinó perquè veig la fortalesa de la nostra ciutat i temo que pugui amb tu i amb mi”. Per saber què podem esperar d’un Pla Nacional de Valors n’hi ha prou, per exemple, amb veure com ha anat apagant-se el debat sobre la identitat nacional a França. I entendre que tampoc aquest fracàs era culpa d’uns governants que no sabien el que es feien, sinó d’uns governats que són ingovernables.