29.9.11

(Massa) més que un club (FCO)

El futbol no s'ha de barrejar amb la política pel mateix motiu que no ho ha de fer la religió: perquè barrejar-se és rebaixar-se. Fa pocs dies, la realitat ha tingut el detall de tornar a sortir en defensa dels nostres tòpics. L'assemblea de compromissaris del Barça ha ratificat (o alguna cosa similar) l'acord del club amb la Qatar Foundation. I ho ha fet amb una majoria molt clara. Els nostres compromissaris fa tant que senten a dir que el Barça és més que un club que s'han oblidat de pensar com a simples socis. Ara pensen com a estadistes i argumenten encara pitjor. 
Ja sé ara ja fa temps i que tot canvia molt i ràpid, però aquesta junta es va presentar a les eleccions molt preocupada per dues qüestions. La primera, acabar amb la politització de la institució. La segona, recuperar el sentit institucional. Habitualment, en el món del futbol, aquestes són preocupacions menors. En el cas que ens ocupa, aquestes eren preocupacions baixes. En realitat, només eren la manera com el candidat Rossel podia deixar clara la seva enemistat personal amb el president Laporta sense haver de renegar de tot el que el president havia fet. I d'aquestes baixeses no en podia sortir res massa elevat. 
No recordo que mai ens hagués preocupat tant poc, però tampoc recordo que la institució hagués estat mai tant polititzada com ara. L'únic canvi que hi ha hagut en aquest sentit és que el president del Barça ha deixar de parlar com un representant de Catalunya per començar a parlar com un representant de Qatar. I no cal ser gaire etnocèntric per veure que això difícilment pot considerar-se un progrés. I encara que això tampoc sembli preocupar-nos gaire, tampoc en el sentit institucional hem millorat massa. Serveixi com a exemple l'eliminatòria de Champions de l'any passat contra el Madrid. El discurs que va marcar-la va ser el dels famosos porqués de Mourinho. Però als barcelonistes ens hauria de fer molta menys gràcia el discurs que va fer el nostre president després del partit de tornada. En aquell discurs, com en tants altres que havia fet fins aleshores i en tants altres que ha fet des d'aleshores, no es va limitar a expressar la seva satisfacció pel triomf del Barça, sinó que va voler anar una mica més enllà i va celebrar el triomf del futbol i dels valors. Que el barcelonisme cregués, i segueixi creient, amb la raó que sempre ens acompanya, que això era exactament així no ens hauria de fer oblidar una altra veritat una mica més trista: costa imaginar que mai un directiu del Barça hagués parlat amb aquest menyspreu de l'"etern rival". O com a mínim, el que és segur és que mai des de la junta de Laporta s'havia parlat del Reial Madrid d'una forma tant prepotent i arrogant. Com es va fer també el famós dia que Rosell va amenaçar de trencar relacions institucionals. Aquestes coses o es fan o no es fan, però perdonar la vida al Madrid d'aquesta manera no és precisament un exemple de savoir faire institucional. Que no ens ho tinguin en compte no vol dir que no ho haguem de tenir en compte. 
Que el Barça no s'ha de ficar en política només vol dir que ha d'estar per sobre del baix politiqueig. I que pot associar-se amb tots els valors nobles de món sense necessitat de moure un dit per posar el món a l'alçada d'aquests valors. I encara, sense haver d'explicar massa quins són aquests valors. Fins ara havia estat així i havia estat bé. El Barça havia estat per sobre dels partits polítics catalans per representar una idea més noble i més compartida de Catalunya. Ara ja no està per sobre dels partits, sinó justament al seu costat. I no representa cap idea millor i superior, sinó que defensa la més dura i desagradable realpolitik, sense que sigui la seva feina fer-ho, i, a sobre, per enganyar el soci defensant les inexistents bondats democràtiques de la dictadura de Qatar. 
Quan algú es dedica a la política ha d'estar disposat a tacar-se les mans. Aquesta és una màxima que no han d'oblidar mai ni el polític ni qui el jutja. Perquè, contra el que sembla creure Rosell, repetir moltes vegades la paraula valors no ens fa semblar més bons, sinó més tontets. Bàsicament, perquè en política és inevitable que les nostres accions deixin clars quins són els nostres valors. I ara que som molt de Qatar en comencem a tenir alguna idea. Hem après, per exemple, que no ens mou el valor de la llibertat i que, en canvi, ens mouen els diners dels diners. Ens havia avisat Nike en el moment més dolç de la victòria, però no en vam voler fer cas. Tota aquesta comèdia dels valors té molts pebrots.

22.9.11

ErC (FCO)

Alfred Bosch ha estat escollit cap de llista d'ERC a les eleccions al Congrés dels Diputats. Amb aquesta elecció, ERC pretén superats els dubtes sobre si és un partit més o menys d'esquerres i més o menys independentista. Després dels últims anys d'esquerranós tripartit, Esquerra torna a ser un partit "netament independentista i netament d'esquerres". Però veient el menyspreu amb què es parlava últimament de l'experiència de Ridao i de les seves aptituds polítiques, més aviat sembla que la gran oblidada i el gran problema d'ERC sigui la R republicana. 
El republicanisme d'ERC s'ha convertit en una excusa com una altra per acabar els mítings cremant fotos del rei o cridant mort al borbó per satisfer les baixes passions del sector dels nens Coca i Tardà. El menyspreu que sent bona part de la militància pel diputat Ridao no és res personal. És només una mostra del menyspreu que sent per la vida parlamentària. I, sobretot, per la vida parlamentaria madrilenya. Una actitud totalment comprensible en un partit que aspira, precisament, a desaparèixer de la vida parlamentaria madrilenya, però que impedeix a ERC ser partit de govern i el condemna a entrar en batalles que no val la pena lluitar i que, a més, no sembla que pugui guanyar. 
ERC creu que l'experiment del tripartit li ha passat factura perquè va apostar per l'esquerra i va descuidar l'eix nacional. Però aquest suposat descuit no és res més que la constatació que, després de dues legislatures amb Esquerra al govern, Catalunya segueix sent una comunitat autònoma del regne d'Espanya. I això només ha pogut sorprendre alguns sectors minoritaris de la dreta espanyola i de l'independentisme, igualment convençuts que l'únic que podia fer ERC al govern era declarar la Independència. Aquesta sembla ser una creença compartida per l'actual Esquerra, però aquesta no era la seva pretensió quan va entrar al govern. ERC assegurava que la seva intenció era arrossegar el PSC cap al catalanisme, i difícilment podem dir que hagi fracassat quan veiem un PSC que es dessagna a mans de PP i C's, però on Chacón, Montilla i Rubalcaba defensen la immersió lingüística i acusen CiU de botifler per pactar amb l'enemic espanyol. 
ERC no ha deixat mai de ser un partit "netament d'esquerres i netament independentista". L'únic que ha deixat de ser és un partit de govern. Ha assumit el discurs dels independentistes d'oposició i es declara convençuda que Catalunya no serà digna del seu govern fins que s'hagi demostrat digna de la seva llibertat i que qualsevol participació activa en la política espanyola és una traïció a la puresa de l'autèntic independentisme. A ERC semblen convençuts que el que els ha corromput no han estat les males polítiques sinó les responsabilitats polítiques en elles mateixes, i per això fa dies que han renunciat a qualsevol responsabilitat i no tenen política de govern a Catalunya ni política de cap tipus a Madrid. Per això tampoc necessiten discutir ni definir els seus "valors republicans" o les virtuts necessàries per al bon exercici polític. Saber ser bons polítics no només els sembla innecessari, sinó que també els sembla menyspreable. 
ERC sembla haver acceptat que l'únic que es pot esperar de l'independentisme, com dels tontets de la classe, és una actitud ferma, constant i positiva. Així, renunciant a les aptituds en favor de les actituds, ERC estaria renunciant a la possibilitat de tenir un perfil propi davant la Solidaritat de López Tena, que té molt més clar que ells que el Parlament de Catalunya és un Parlament de fireta i que per això no els guanyarà mai per les seves aptituds, que bé mereixerien un parell o tres de vots, sinó per les seva actituds, que bé mereixerien un parell o tres de calbots. No sé com, però aquesta renúncia podria acabar sent positiva per al futur d'ERC. El que no crec de cap manera és que pugui ser positiva per a l'independentisme català.

21.9.11


1. ¿Por qué hay algo en vez de nada?
No estoy seguro de que sea así. Me parece muy raro decir que, como hay algo, no hay nada. Supongo que habrá que hacerle caso a Azúa y preguntárselo a Heidegger.
2. ¿Cuál es la idea política más sobrevalorada de la historia?
La de progreso.
3. ¿Y la más infravalorada?
La de naturaleza humana.
4. ¿Cómo cree que será España dentro de 50 años?
Como todo lo demás, igual en lo esencial. Un país de sol y playa, aunque a lo mejor con un poco más de sol y unas pocas playas de menos.
5. ¿Qué libro cambió su forma de pensar y en qué sentido lo hizo?
Me siento obligado a responder que el primero que leí de Leo Strauss, aunque no recuerdo cual fue. Y me gustaría pensar que lo hizo en sentido ascendente.
6. ¿Cuál es su receta para cambiar el mundo?
No tengo ninguna pero no se necesita. Hagas lo que hagas (e incluso cuando intentas no hacer nada) es imposible pasar por este mundo sin cambiarlo. Otra cuestión es cómo dirigir su rumbo, pero esa me parece una pretensión infantil.
7. ¿En qué proyecto, investigación o rama de la ciencia tiene puestas más esperanzas y por qué?
En la ciencia como en la política intento poner mis esperanzas en la solución de los problemas más urgentes, que son los más pequeños. Por eso espero bastante del progreso de las ciencias llamadas médicas y mucho menos, por no decir casi nada, de las que pretenden encontrar respuestas definitivas a las grandes preguntas de la humanidad.
8. ¿Seguirán existiendo la democracia y el libre mercado dentro de 100 años? Si cree que no será así, ¿qué tipo de organización política y/o económica ocupará su lugar?
Siempre han existido diversos regímenes políticos y económicos y no creo que eso vaya a cambiar. Creo que seguirá existiendo la democracia y seguirán existiendo otros regímenes políticos, y creo que lo harán con los mismos nombres con los que ya los conocía Aristóteles en su Política. Dónde habrá democracia, dónde libre mercado y dónde algo distinto es algo que desconozco, pero me cuesta imaginar unos Estados Unidos sin democracia y una Europa en la que no quede rastro de ella.
9. ¿Sigue teniendo la filosofía algún sentido en la era de la ciencia?
El mismo de siempre. Lo único que ha pasado en la supuesta era de la ciencia es que ahora algunos científicos se dedican a lo mismo que algunos licenciados en filosofía. Es cierto que no lo hacen mucho mejor que ellos, pero en su favor hay que decir que tampoco suelen hacerlo mucho peor, porque pensadores a la altura de los grandes problemas siempre ha habido muy pocos y a menudo ninguno.
10. Si tuviera que trabajar como abogado del diablo, ¿a quién o qué escogería como cliente?
Al diablo, pero por suerte para todos no necesita abogado.
11. ¿Cuál es el mayor peligro al que se enfrentará la humanidad durante los próximos años?
Supongo que el mayor peligro es la posibilidad de su completa autodestrucción. Un peligro que hace posible el progreso técnico y del que ni dios podría salvarnos. Pero ese no es ni el más probable ni el más inminente ni el más preocupante de los peligros, sólo el mayor.
12. ¿En qué aspectos concretos ha empeorado la humanidad con respecto a los siglos anteriores, si es que cree que lo ha hecho en alguno?
La humanidad, así en abstracto, ni empeora ni mejora. Y las cosas, en concreto, simplemente cambian. O, como suele decirse, evolucionan. Y por muy importantes que esos cambios sean para nosotros los humanos, a la humanidad seguramente le sean bastante indiferentes.
13. ¿En qué casos el fin justifica los medios, si es que cree que lo hace en alguno?
Siempre. El fin es la única justificación de los medios. Sin fin, los medios ya no es que sean buenos o malos, sino que ni siquiera son medios. Pero eso, evidentemente, no quiere decir que un buen fin haga bueno un mal medio. La bondad de los fines es independiente de la bondad de los medios.
14. ¿Cuál es su criterio para medir la bondad o la maldad de una determinada idea política?
La solidez del argumento con el que se presenta. Aunque procuro no olvidar que una buena política no es lo mismo que una política justificada por buenas ideas.
15. ¿Libertad o igualdad? ¿Por qué?
Fraternidad. Porque me parece la mentira más noble. Nos ayuda a soportar con elegancia y hasta con cierta alegría las diferencias naturales y las imprescindibles restricciones a la libertad que impone toda vida en común.
16. Si pudiera escoger, ¿preferiría vivir en un mundo en el que dios existiera o uno en el que no? ¿Por qué?
Lo único que soy capaz de concebir de Dios es su ausencia, así que no imagino qué diferencia habría entre estos dos mundos.
17. ¿Cuál es su placer culpable?
Los marshmallows de lima y coco del 41°.
18. ¿Es su vida como se la había imaginado a los 20 años?
Casi idéntica. Pero no tiene mucho mérito porque todo lo que esperaba de mi vida es que no cambiase demasiado y tampoco le he dado mucho tiempo ni muchas oportunidades para llevarme la contraria.
19. En el hipotético caso de que usted fuera uno de los bomberos de esta noticia, ¿habría dejado que se quemara la casa? ¿Por qué?
No me imagino de bombero y suelo esquivar con bastante éxito la toma de decisiones comprometidas, pero quizás en este caso habría evitado que se quemase, porque soy un niñato moralista que teme más al dolor de conciencia que a perder el trabajo.
20. ¿A qué pregunta no ha encontrado respuesta aún y cree que no la encontrará jamás?
A la de ¿qué he hecho yo para merecer esto?

16.9.11


Identitat i llengua (FCO)

El debat sobre la immersió lingüística a l'escola és, evidentment, un debat identitari. I no només perquè, com diuen els seus contraris, la immersió pretengui mantenir i fomentar la identitat cultural catalana a través de l'educació en català. També ho és perquè les motivacions dels pares que volen que els seus fills estudiïn en castellà a l'escola són motivacions identitàries. Volen, i així ho diuen, que els fills estudiïn en la llengua dels seus pares i creuen que així ha de ser. 
Les dificultats per admetre el caràcter identitari del debat sobre la llengua i l'educació són només una mostra de les dificultats que es tenen per admetre el caràcter identitari de les societats. Que no vol dir res més, però que tampoc vol dir res menys, que admetre que les societats conformen la identitat de l'individu. O que conformen, si més no, la seva identitat com a ciutadà. La nostra reticència a reconèixer aquest debat com a identitari i a afrontar-lo com a tal deriva de la nostra concepció espontàniament contractualista de la societat. Concebem la societat com una associació d'individus a la recerca comuna d'alguns interessos particulars compartits. Tendim a creure, per això, que l'únic fonament just de la societat és la casualitat, que la identitat i els interessos del ciutadà són anteriors a la societat i que aquesta està al seu servei. Encara més, tendim a creure que qualsevol pretensió de la societat de formar el caràcter dels seus ciutadans és un incompliment dels termes del contracte. Un atemptat, es diu a vegades, contra els drets fonamentals de l'home i el ciutadà. Però per signar un contracte, un contracte que reconegui aquests drets com a fonamentals, cal saber qui ha de pactar els termes del contracte i com aquests signataris poden posar-se d'acord. Per fer-ho necessiten, bàsicament, una llengua comuna que els permeti comunicar-se. És per això que mai, ni en la teoria, el tema lingüístic és secundari a la formació de la societat pròpiament dita. I és per això que, també en el debat sobre la immersió lingüística, uns i altres defineixen la seva identitat, i la identitat del país que volen, a través i en relació a la llengua que parlen.
Un altre dels problemes del contractualisme, i que veuen amb alguns indicis de claredat els que insisteixen que "Jo no he votat la Constitució", és que el ciutadà sempre arriba quan el contracte ja s'ha signat. Que el contracte social precedeix i conforma la identitat del ciutadà i que l'única cosa que aquest pot fer és modificar-lo. És per això que l'única decisió autènticament fonamental és, per tant i com sempre, la decisió sobre quins són els ciutadans cridats a modificar els contractes que els sotmeten. Que la decisió de fons sobre la immersió lingüística és, efectivament, la decisió de qui ha de decidir quin és el model educatiu i quina és la identitat de Catalunya. I cada vegada és més difícil defugir aquesta qüestió en el debat públic.

8.9.11

7.9.11

Sobiranies (FCO)


La majoria de les crítiques que ha rebut el procés de reforma constitucional han estat en nom de la sobirania. Per a alguns, el fet que aquesta sigui una reforma pressumptament ordenada per Merkel i el BCE representa un atac a la sobirania espanyola. Per a altres, que el PP i el PSOE hagin pactat i aprobat la reforma sense sotmetre-la a referèndum és una usurpació de la sobirania popular. Alguns fins i tot han afirmat que la democràcia hauria de ser sobirana davant dels mercats. I el diputat Ridao, homenatjant el difunt President Barrera, va advertir que aquesta reforma era un atac a la sobirania catalana.
Tenen raó els que assenyalen les institucions internacionals com una amenaça a la sobirania nacional, i fins i tot els que adverteixen que en un estat constitucional la diferència entre la democràcia parlamentaria i la dictadura parlamentaria és una diferència de primer ordre. La constitució posa límits al poder del Parlament, a allò que el Parlament pot decidir, i és en aquest sentit que tota constitució és la constitució del poble contra els polítics. Per raons principalment tècniques, no és el poble qui redacta la constitució, però sí que és ell qui la ratifica. És aquí on recau el que s’acostuma a anomenar la sobirania popular. Com que la sobirania popular pressuposa la unitat popular (“nosaltres, el poble” i no “nosaltres, els pobles”), també Ridao té raó. La sobirania espanyola és incompatible amb la sobirania catalana. I la polèmica sentència del TSCJ només n’és l’exemple més recent.
Per assenyalar la manca de sobirania de Catalunya no cal recórrer a absurdes i fal·laces distincions entre la legalitat i la legitimitat, que en el fons només pretenen estalviar-nos el mal tràngol de complir les lleis que no ens agraden fent-les passar per il·legítimes. N’hi ha prou amb constatar que la voluntat dels catalans no és suficient per convertir en legal i real el model educatiu que els sembli ideal. De la mateixa manera que per assenyalar la manca de sobirania del poble espanyol n’hi ha prou amb constatar que, per molt que volgués, ja no podria endeutar-se esperant que pagués un altre. Com deia Gregorio Luri, “la sobirania és de qui la pot pagar al comptat” i “sobirà és qui decideix com i quan has de modificar la teva constitució”. Carl Schmitt va escriure que “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Com hem vist, hi ha altres definicions, però totes estàn en aquesta. Sobirà és, per tant, qui canvia el dret sense tenir-hi dret. I això vol dir que la sobirania no es reivindica, ni es reclama, ni es negocia, ni es pacta ni s’exigeix. La sobirania, simplement, s’exerceix. I és precisament l’exercici de la sobirania el que defineix qui és l’autèntic sobirà.