15.4.11

Los rostros de la injusticia, de Judith Shklar


Judith Shklar. Los rostros de la injusticia
Ed. Herder
Valoració: 3/5
Es propio de los tiempos el que nuestros pensadores se nieguen a formular no ya una teoría sino hasta una simple definición de justicia. Contra la antigua pretensión de explicar que es lo justo, los posmodernos pretenden limitar su tarea a descubrir y combatir lo injusto. Pero cuando la injusticia no se presenta ya como lo opuesto o la negación de la justicia se vuelve muy difícil diferenciarla de lo que simplemente nos aflige. Porque no todo lo que nos aflije es algo que el hombre pueda combatir, ya que su poder es limitado por y en la naturaleza. Por eso el libro empieza intentando diferenciar entre las desgracias (naturales) y las injusticias (humanas), que es la diferencia fundamental a la que se tendrá que enfrontar cualquiera que pretenda estar a la altura de tiempos y esquivar la cuestión primera, que es la cuestión de la justicia. La falsa modestia posmoderna nos lleva por este camino de regreso a la vieja cuestión, replanteándola además en los términos que le son propios y desde los cuales podemos volver a pensar en la justicia como el humano intento de expulsar la naturaleza, que siempre vuleve por mucho que se la rechaze.
Reseña publicada en la revista El Ciervo

11.4.11

Cent dies (i escaig) (FCO)

És difícil saber per a què serveixen els famosos 100 dies de silenci que per protocol s’haurien de concedir al govern. Perquè ni ens estem de criticar-lo des del primer dia ni veig per què hauríem de fer-ho. És veritat que 100 dies són massa pocs dies per valorar una acció de govern, però no ho són per valorar les decisions que el govern pugui anar prenent. De fet, el moment més noble de criticar una decisió és precisament el moment de la decisió, perquè és només aleshores quan el crític pot tenir la mateixa informació i les mateixes presses que el govern i, a sobre, una mica més de criteri. Com que el que fa complicades les decisions són, bàsicament, les presses i la ignorància sobre els seus efectes possibles, no és de rebut esperar a tenir més temps i més informació sobre els resultats per criticar la decisió presa. És per tant de justícia que ens saltem el protocol, tot i que seria d’esperar que fóssim una mica més justos a l’hora de saltar-nos-el. Però tot i que el moment més noble per criticar una decisió és el moment de prendre-la, el millor moment per veure si una decisió és encertada no és mai el moment de la decisió sinó el moment on els seus efectes es fan visibles. És per això que per jutjar les decisions sobre grans qüestions (sobre el model educatiu, econòmic, etc.), fins i tot 4 anys són insuficients.
Una de les grans tasques que té una democràcia, i que tot i no dependre només del govern depèn també del govern, és la d’enfortir el sentiment democràtic del ciutadà. La importància d’aquesta tasca la recordem sovint en dies d’eleccions, quan la participació és molt baixa o quan partits com PxC amenacen d’entrar a les institucions. I l’expressem sovint quan diem que cal combatre la desafecció o que cal millorar la confiança en la política i les institucions. La lluita per reforçar el sentiment democràtic dels ciutadans és una lluita diària contra els tòpics i llocs comuns, principalment sobre la feina dels polítics i dels periodistes. Per recuperar la confiança dels ciutadans, uns i altres han de ser especialment curosos a l’hora d’entendre i de fer entendre la seva tasca.
En un moment de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Mas a TV3, Terribas va dir: “La nostra feina com a periodistes és posar-nos en la pell del ciutadà”. I el president, donant per bo el comentari, va respondre: “La nostra també”. Evidentment, els dos comentaris són tan fàcils i tòpics com falsos. Evidentment, aquests comentaris no tenen cap importància a l’hora de valorar la feina del president Mas i de Mònica Terribas. Perquè Terribas, com demostra des de fa molts anys, sap perfectament que la feina del periodista és precisament la de situar-se fora de la pell del ciutadà per explicar-li què passa a més d’un pam del seu nas. Un periodisme que pretén posar-se a la pell del ciutadà és un periodisme barat, de queixa fàcil i d’opinió superficial. I tampoc té gaire importància perquè també Mas sap perfectament que el polític que pretén posar-se a la pell del ciutadà no és més que un populista que condemnat a donar sempre la raó al poble i precisament per això incapaç de prendre les mesures que el moment requereixi.
Aquesta petita anècdota de l’entrevista només és important per a nosaltres, perquè hem de ser conscients i aprendre a valorar que el bon periodista no és aquell que diu el que volem sentir sinó aquell que ens explica el que no sabem. I que en una democràcia no és el President el que s’ha de posar a la pell del ciutadà sinó que és el ciutadà qui s’ha de posar a la pell del President. Això és precisament el que s’espera que fem quan se’ns demana que siguem crítics amb el poder, ja sigui cada quatre anys amb el vot o cada dia amb la paraula. I això també el que lloem quan lloem la maduresa de la ciutadania, especialment en moments difícils on menys que mai podem esperar del polític ni del periodista que ens digui allò que volem sentir. És evident que en una democràcia el poble delega en els seus governants la presa de moltes decisions, però una democràcia és forta quan el ciutadà i el periodista entenen que aquesta és una delegació tècnica, no moral. Perquè només així poden ser justos a l’hora de valorar la seva feina.

4.4.11

Contra el consens, el partidisme dels millors (FCO)

Una de les crítiques més repetides i possiblement encertades que ha rebut el govern per la cimera econòmica és la d’estar interessat únicament en buscar la foto. Sembla que alguns tot just acabin de descobrir, com sempre massa tard, que els governs democràtics actuen -han d’actuar, vaja- de cara a la galeria. Aquesta és precisament la seva grandesa. Així que és probable que la cimera fos per la foto i espero que fos així, perquè així ha de ser. Precisament perquè aquest govern governa un país on s’ha convertit en un tòpic que les anomenades “polítiques nacionals” han de ser polítiques consensuades, no partidistes. Com que no acostumem a perdre el temps definint quines són les polítiques nacionals i quines les no nacionals, esperem en realitat que totes les polítiques que considerem importants acabin sent polítiques consensuades. Aquest és un greu error, que en el millor dels casos obliga al govern a organitzar cimeres per la foto. I en el pitjor dels casos porta a l’immobilisme total precisament en aquelles qüestions que són les més importants.
El govern dels millors era molt més que un lema de campanya: era una bona declaració de principis contra aquesta manera d’entendre la política democràtica. Era una bona manera de recordar que no tots estem igualment capacitats per governar, perquè no tots tenim els coneixements ni les aptituds necessàries per triar la millor decisió possible. Ni tots tenim, tampoc, la obligació de responsabilitzar-nos d’aquesta tria. S’ha fet molta broma sobre el tema, però molt pocs d’han atrevit a fer-la amb el conseller d’economia, Andreu Mas-Colell. Així que tenir un conseller com ell hauria de servir, com a mínim, per no haver de consensuar les polítiques econòmiques amb la gent de l’oposició. No perquè el conseller Mas-Colell sigui infalible. També ell necessitarà el consell d’algú altre i fins i tot podria ser que fos algú altre de l’oposició. Però si alguna cosa ha quedat clara és que aquest algú altre no pot ser l’oposició en bloc. I encara menys l’anterior govern en bloc. Perquè no sabem què hagués passat si l’anterior govern hagués tingut el criteri i la responsabilitat de dur a terme les polítiques econòmiques que el país necessitava. Fins i tot podria ser que encara fossin al govern, i no a l’oposició. Però sí que sabem que la situació econòmica del país no seria la que és ara i que no necessitaríem cimeres ni fotos de cimeres per transmetre missatges d’unitat a la ciutadania. La necessitat d’unitat nacional és un perillós mite, pretesament patriota. Però el que realment es necessita són bones polítiques. Per això el millor patriotisme és el partidisme dels millors.