23.12.10

Wikileaks. Qüestions perifèriques (Hayek, FCO)

Hi ha una diferència fonamental entre la comunitat científica i la comunitat política. Perquè la comunitat científica és una comunitat dedicada a la recerca de la veritat i la comunitat política és una comunitat preocupada per la millor convivència possible entre els seus membres. Per això, tot i que mentir o amagar informació atempta contra la possibilitat mateixa de la investigació científica, mentir o amagar informació acostuma a ser la veritable condició de possibilitat d’una bona convivència. És impossible mantenir un bon ambient de feina sent sincer amb un company a qui el més dolç que pots dir-li sense mentir és que preferiries no tornar-lo a veure mai més. La hipocresia és la mare de la civilització. I una societat totalment transparent seria, per tant, una societat avocada a una desaparició imminent. També una societat democràtica. Perquè si les societats democràtiques son potencialment molt més vulnerables a les filtracions no és perquè no siguin capaces de tolerar la mentida tan bé com fan les dictadures, sinó precisament perquè només les democràcies poden tolerar la mentida. Com molt bé ens van ensenyar el Gran Germà i el seu Ministeri de la veritat de 1984, la magnífica obra de George Orwell tan injustament recordada aquests dies, els règims genuïnament totalitaris no poden veure’s afectats per cap filtració perquè, simplement, han aconseguit eliminar la distinció entre veritat i mentida.

Molts dels entusiastes defensors de Wikileaks han acceptat, de forma més o menys implícita, que hi ha límits raonables a la transparència. Per això és habitual que ens recordin que fins ara no es pot culpar les filtracions d’haver causat cap mort o acte de violència. I per això el propi Assange deia en una entrevista recent que l’objectiu de la seva organització no era una societat més transparent sinó una societat més justa. És sens dubte una bona notícia que Assange i Wikileaks siguin sensibles als possibles efectes indesitjables que poguessin seguir-se de les seves filtracions. Perquè la voluntat d’evitar la violència és una condició necessària per poder-la evitar. El problema és que sent una condició necessaria està lluny de ser una condició suficient. Per fer el bé no n’hi ha prou amb la bona voluntat. I com que sabem que és així, les societats democràtiques deleguem la responsabilitat de vetllar per la nostra seguretat en algú a qui, a canvi de recompenses tals com un sou i la promesa del reconeixement del públic i la història, podem després exigir que respongui de les seves decisions. No cal dir que cap societat ha delegat en Assange i en la seva organització aquesta responsabilitat. Wikileaks, simplement, ha comprat aquest poder (la informació és poder!) i fent-ho ha fet un gran pas per privatitzar, de facto, allò que gairebé ni el més salvatge dels liberals salvatges s’havien atrevit a privatitzar ni en la teoria; la seguretat nacional. Que Assange sembli sincerament preocupat pel bon exercici del seu nou poder no ens hauria de tranquilitzar gaire més del que ha de tranquilitzar als seus súbdits el bon cor del dictador. Perquè la qüestió no és si Wikileaks fa o no fa bé la seva feina, sinó que aquesta no és la seva feina i que no haurà de respondre de cap de les seves decisions davant de cap dels afectats per les seves decisions. De la mateixa manera que el poble més lliure no és el poble que té el millor governant ni el que té el governant més benevolent, sinó el que té el governant que ha triat i no està a mercè de l’arbitrarietat de les seves decisions i dels seus canvis d’humor.

La necessitat i fins i tot la bondat d’alguns secrets goveramentals no implica, evidentment, que tots els secrets governamentals siguin bons o necessaris. I no vol dir, per tant, que tota usurpació d’informació als governs, sigui o no democràtics, sigui una usurpació il·lícita. Perquè els ciutadans tenen dret a saber si el govern els ha mentit o els ha amagat informacions que no era ni bo ni necessari que els amagués. Però cal tenir present que aquest, com tants altres drets i, en particular, com tants drets que els ciutadans tenen contra els seus governs, és un dret que cal guanyar per la força. Ens hem acostumat a excloure la violència de les nostres reflexions i els nostres discursos sobre la política en temps de pau fins al punt que som pràcticament incapaços d’entendre el conflicte com a res més que com a una injustícia. Ho podem veure aquests dies en les discussions sobre el conflicte entre els controladors aeris i el govern, on és pràcticament impossible trobar algú que no aixequi la bandera de la justícia en nom d’una de les parts sense tenir present que serà el resultat del conflicte el que establirà la justícia. Que hi ha lluita precisament perquè s’estan intentant establir els criteris de justícia de les condicions laborals dels controladors aeris. I ho podem veure també en relació a Assange i Wikileaks. En relació a Assange, perquè els ciutadans que de bona fe es manifestaven pel seu alliberament semblaven oblidar que no estava acusat d’espionatge sinó de violació. I que considerar injusta la decisió judicial pot ser un bon motiu per intentar canviar la llei sueca i fins i tot els tractats entre Suècia i Gran Bretanya, però no pot ser mai un motiu per evitar a l’acusat un judici just. I en relació a Wikileaks perquè, sigui o no aquesta la seva voluntat, Wikileaks s’ha convertit en l’abanderat d’una guerra a favor de la transparència. I és just que aquesta guerra es lluiti i és just i necessari que els seus adversaris es defensin tan bé com puguin.

17.12.10

Le leggi positive negli stati di diritto sono volte a erigere limiti e a istituire canali di comunicazione fra gli uomini, la cui convivenza è continuamente messa in pericolo dai nuovi uomini che nascono. Con ogni nuova nascita, un nuovo inizio viene introdotto nel mondo, un nuovo mondo viene potenzialmente in vita. La stabilità delle leggi corrisponde al moto costante degli affari umani, un moto che non può finire finché uomini nascono e muoiono. Le leggi circoscrivono ogni nuovo inizio e allo stesso tempo assicurano la sua libertà di movimento, la potenzialità di qualcosa d'interamente nuovo e imprevedibile. I limiti delle leggi positive sono per l'esistenza politica dell'uomo quello che la memoria è per la sua esistenza storica: garantiscono la preesistenza di un mondo comune, la realtà di una qualche forma di continuità che trascende le vite individuali di ogni generazione e che accoglie in sé tutte le nuove origini e ne è alimentata.

----

Positive laws in constitutional government are designed to erect boundaries and establish channels of communication between men whose community ii continually endangered by the new men born into it. With each new birth, a new beginning is born into the world, a new world has potentially come into being. The stability of the laws corresponds to the constant motion of the human affairs, a motion which can never end as long as men are born and die. The laws hedge in each new beginning and at the same time assure its freedom of movement, the potentiality of something entirely new and unpredictable; the boundaries of positive laws are for the political existence of man what memory is for his historical existence: they guarantee the pre-existence of a common world, the reality of some continuity which transcends the individual life span of each generation, absorbs all new origins and is nourished by them.

----

En el gobierno constitucional las leyes positivas están concebidas para erigir fronteras y establecer canales de comunicación entre hombres cuya comunidad resulta constantemente amenazada por los nuevos hombres que nacen dentro de ella. Con cada nuevo nacimiento nace un nuevo comienzo, surge a la existencia potencialmente un nuevo mundo. La estabilidad de las leyes corresponde al constante movimiento de todos los asuntos humanos, un movimiento que nunca puede tener final mientras los hombres nazcan y mueran. Las leyes cercan a cada nuevo comienzo y al mismo tiempo aseguran su libertad de movimientos, la potencialidad de algo enteramente nuevo e imprevisible; las fronteras de las leyes positivas son para la existencia política del hombre lo que la memoria es para su existencia histórica: garantizan la preexistencia de un mundo común, la realidad de una continuidad que trasciende al espacio de la vida individual de cada generación, absorbe todos los nuevos orígenes y se nutre de ellos.

Hannah Arendt. Ideología y terror

15.12.10

It could be as simple as this: My son was a terrible pianist. He completely lacked talent. After his recitals at age 10, I would pretend to be enthralled. He knew he was awful and he knew I knew he was awful, but it was appropriate that I not admit what I knew. It is called politeness and sometimes affection. There is rarely affection among nations, but politeness calls for behaving differently when a person is in the company of certain other people than when that person is with colleagues talking about those people. This is the simplest of human rules. Not admitting what you know about others is the foundation of civilization. The same is true among diplomats.

George Friedman. Via

12.12.10

Deia Oscar Wilde que "La moda és una cosa tan feixuga que ens l'hem de replantejar cada sis mesos". Eren altres temps: "Se le pasa de moda el jersey en mitad de una conferencia"

11.12.10

Vanitat, lucre i corrupció

Escriu De Carreras que "un 42,9% de los encuestados considera que las personas se dedican a la política sólo para obtener poder e influencia y otro 21,7% simplemente para enriquecerse: ambas cifras suman un 64,6%. La asociación entre política y corrupción está instalada en la sociedad". I sembla que té tota la raó del món, perquè, efectivament, 42,9 + 21,7 sumen 64,6. Però no entenc per què suma, per què la gent, la societat, suma. I tampoc, per què de sumar vanitat i ànim de lucre n'obté corrupció. Sóc incapaç de concebre un polític sense vanitat i un professional, qualsevol, sense ànim de lucre. Associar política amb corrupció és fal·laç. No només perquè hi hagi la possibilitat d'un polític vanitós i amb ànim de lucre que no sigui un polític corrupte. Ni tampoc perquè aquesta possibilitat, lluny de ser remota, sigui més aviat freqüent. Sinó perquè és fal·laç i sovint molt poc honest pretendre que els polítics són més corruptes que la resta de la societat.

10.12.10

Fent-se les sueques


És una bona pregunta. Però jo encara diria més: Algú creu que haguéssin denunciat a Assange per violació si no hagués filtrat els cables de la diplomacia americana? Aquestes sueques són fascinants. Són unes noies que després d'anar-se'n al llit amb el tal Julian sense condó, es preocupen per les malalties de transmissió sexual i decideixen que la millor manera de calmar les seves inquietuts no és anar al metge i fer-se les proves convenients sinó buscar el tal en qüestió per tot el món perquè se les faci ell i les informi dels resultats.

5.12.10

Wikileaks, transparència i justícia

Diu Julian Assange, en una entrevista a Time, que l'objectiu de Wikileaks "no és una societat més transparent, sinó una societat més justa". És una distinció pertinent. Molts dels seus apologetes es mostren aquests dies convençuts que justícia i transparència són una i la mateixa cosa. O que, com a mínim, a més transparència, més justícia. Però la justícia no es caracteritza per tenir una visió transparent del món, sinó per portar una bena als ulls. Ni tot ho veu, ni necessita veure-ho tot per poder ser justa. Així, si Assange és tant transparent amb les seves intencions com pretén ser-ho amb les dels altres, l'èxit de la seva empresa dependrà tant del que sigui capaç d'amagar com del que sigui capaç de treure a la llum. D'això mateix depèn també l'èxit de la diplomacia i els estats. La diferència és que Wikileaks no pot saber què és tot allò que no fa públic. I per saber què li convindria amagar i què li convindria publicar per tal de fer una societat més justa hauria de, com a mínim, saber què és allò que no sap.

4.12.10

Cuando Maquiavelo y sus contemporáneos se vieron impelidos -como en 1512- a reflexionar sobre el immenso peso de la Fortuna en los asuntos humanos, se volvieron generalmente hacia los hisotriadores y moralistas romanos para proveerse de un autorizado análisis del carácter de la diosa. Esos escritores habían dejado asentado que si un gobernante debe su posición a la intervención de la Fortuna, la primera lección que debe aprender es a temer a la diosa, aún cuando se presente como portadora de favores.

Quentin Skinner. Maquiavelo

3.12.10

El PSC i les seves ànimes

És normal que un partit de qui es diu que té dues ànimes tingui problemes d'identitat. Però les dues ànimes del PSC només són un reflexe de la necessitat que té tot partit que es pretengui majoritari de dir coses diferents a públics diferents. O de tenir un discurs que diferents votants puguin entendre de diferents maneres. De la manera, s'entén, que a cadascú sembli més afí. El PSC no té cap problema amb les seves ànimes. El problema de discurs és que, necessitant-ne dos, el PSC de Montilla no n'ha sabut fer ni un.

1.12.10

Que pagui Puigcercós?

Jo creia que Puigcercós formava part de la cúpula directiva d'ERC quan es va idear el primer tripartit. De fet, m'havien dit, i jo m'ho havia cregut, que el pacte tripartit havia estat idea seva, perquè seva era la estratègia de fons de desplaçar l'eix nacional cap a l'esquerra. Em sona que aquesta estratègia l'havia posat en pràctica o l'havia ideat quan formava part de les joventuts polítiques d'ERC. Això em sona que m'havien dit. I per això vaig considerar que la jugada a Carod Rovira tenia alguna justificació més que la voluntat de poder. Que es podia entendre, per exemple, que sacrificar Carod Rovira era una manera de salvar una ERC en caiguda lliure pel descrèdit del tripartit. Per tot això, avui em sorprenia sentir que era una injustícia que Puigcercós pagués els plats trencats de Carod i, en canvi, em semblava el més natural del món que les anomenades bases poguéssin posar en dubte el seu lideratge. I encara em sorprèn, tot i que menys, que si l'objectiu del tripartit era el de moure el sobiranisme cap a l'esquerra i l'esquerra cap al sobiranisme, ERC s'hagi resignat a vendre l'experiment com un fracàs. Jo diria que mai l'esquerra parlamentària havia estat tan aprop del sobiranisme. L'únic que em sembla que ha deixat clar el tripartit és que això no és suficient per formar un bon govern.