23.11.10


Suposo que sense voler-ho, el PP de Catalunya es presenta aquests dies com el partit dels immigrans. Com el partit que promet solucions als immigrants, enlloc de com el partit que promet aquesta cosa tan estranya de "solucionar la immigració".

Lo comprendió el hijo, pero no el mensajero

Was Tarquinius Superbus in seinen Garten mit den Mohnköpfen sprach, verstand der Sohn, aber nicht der Bote.

Lo que Tarquino el soberbio en su jardín quiso dar a entender con las amapolas, lo comprendió el hijo, pero no el mensajero.

Hamann

Hamann alude aquí a una anécdota relatada por Valerio Máximo (VIII, 4, 2): Una vez que el hijo de Tarquino el Soberbio se había ganado con sus astucias la confianza de los habitantes de Gabies, envió con todo secreto un mensajero a su padre, que estaba en Roma. Tarquino, no decidiéndose a confiar en el mensajero decidió dar su resupesta en forma enigmática: condujo aquél hombre a su jardín, y sin decir palabra, fue derribando con un bastón todas las amapolas que sobresalían por encima de las demás. El hijo comprendió que con ello su hijo le daba a entender que debía ejecutar a todos los personajes eminentes de la ciudad y así lo hizo. 

Soren Kierkegaard. Prólogo de Temor y temblor

Cuentan que Periandro no dijo nada al mensajero enviado para pedir consejo, sino que arrancando las espigas que sobresalían igualó el campo. El mensajero, aunque ignoraba la causa de esta acción, refirió lo ocurrido, y por ello Trasibulo comprendió que debía suprimir a los hombres que sobresalían.

Aristóteles. Política


En el libro Agudeza y arte de ingenio, Baltasar Gracián "alude a la conocida leyenda de la campana de Huesca, considerada hoy como invención histórica. Al suceder Ramiro II, que había sido monje en un convento de Narbona, a su hermano Alfonso I como rey de Aragón, encuentra solivantados a los nobles aragoneses. Va a consultar con su antiguo superior, el abad de Tomeras, y este, sin responderle, váse al jardín del monasterio y pónse a podar los mirtos, cortando los que sobresalían. Entendida la respuesta por Ramiro el monje, mandó cortar las cabezas de los magnates más levantiscos, y que fuesen colgadas en forma de campana, a fin de que fuese conocido el caso y sirviese de ejemplo en todo el reino."

21.11.10

"Debemos iniciar una tendencia opuesta a la seguida por Nietzsche. Ocultar la verdad a la mayoría. Reunir a unos cuantos con esta astucia: decirnos entre nosotros la verdad, poner los medios para seducir a la mayoría. No poner todo al descubierto como hacía Nietzsche. No despertar sospechas y persecuciones. Contentémonos con el misterio que agudiza la curiosidad."

"Los romanos de la época imperial entendían mucho de erotismo. ¿Cuándo han alardeado del erotismo como instrumento de liberación?"

"Primera regla de sabiduría para la vida: no dejarse apoderar por la rabia al ver la estupidez y debilidad de los hombres. Ello produce un gran daño."

"En el momento actual, la verdadera "ruptura" consiste en "romper con las rupturas" y restablecer el nexo de unión con el pensamiento serio, saltando por encima de todas las falsas revoluciones filosóficas"

Giorgio Colli. El libro de nuestra crisis

17.11.10

Mon semblable, mon ami

No entenc la indignació que han aixecat les paraules del meu amic Salvador Sostres. Les he llegit a un programa de LaSexta, quan fent zàpping a l'hora de dinar he vist el Salvador en pantalla. Pensava que només era la gracieta típica d'aquest programa i que no hi hauria més ressó. Més tard he vist el vídeo, quan he entrat a la pàgina de La Vanguardia i El País, on es presentaven en portada, com a notícies destacades.  No entenc quina importància tenen aquestes paraules. No entenc que sigui escandalós que als homes ens agradin les noies de 17, 18 o 19 anys. No ho entenc per qüestions de lògica biològica i no ho entenc per qüestions d'evidència cultural. I, sobretot, no entenc que a algú pugui sorprendre que la realitat és aquesta. Només cal veure el físic (i les edats) de les noies que arreu es presenten com a models de bellesa. D'aquest ideal al que les dones volen assemblar-se, precisament perquè és l'ideal que agrada als homes. L'ideal que es presenta a les pasarel·les de moda, evidentment. El que es presenta a les botigues de roba interior femenina, a les cases de fotodepilació per làser, als catàlegs de les clíniques d'estètica, als anuncis de cremes per la pell, als anuncis de xampú pels cabells, als anuncis de xocolata per adults i als anuncis de les campanyes electorals. Tampoc conec cap professor d'institut que no trobi físicament atractives (algunes de) les seves alumnes. En definitiva, no entenc a qui pot sorprendre que algú faci explícits els criteris del bon gust de la nostra societat en qüestió de dones. Em sembla, simplement, ridícul. Com ridícul em sembla que arribin a afirmar que aquestes coses ja no és que no s'hagin de dir, sinó que no s'han ni de pensar. I si el problema és, simplement, que són tan hipòcrites que els escandalitza que es diguin en públic, a qui el Defensor del menor de Madrid i el comitè d'empresa de TeleMadrid haurien d'exigir aquestes explicacions i aquests suposats mínims ètics que exigeixen és als propis treballadors de TeleMadrid, que són els qui les va fer públiques.  I que, dit sigui de passada, suposo que també hauran de donar alguna explicació a l'empresa per a la que treballen, on imagino que no deuen haver rebut amb gaire alegria que es filtréssin documents no destinats a l'ús públic.
No, les paraules de Sostres no es comenten soles. Les paraules mai es comenten soles, i un mínim de noblesa intelectual obliga a exigir als indignats morals que responguin de la seva indignació. I encara més, de les seves mentides i de les seves perverses insinuacions, com les del telenoticies de LaSexta, on l'espectador fidel simplement no pot saber si Sostres parla de joves majors d'edat o de nenes de l'EGB. Tot això m'ha fet recordar la polèmica que va aixecar l'anunci de roba per a nenes d'Armani, que un defensor del menor moralment exemplar va ser capaç d'imaginar com un anunci de turisme sexual. Que ens expliquin què els indigna, perquè aquesta i no altra serà la millor mostra de la seva categoria moral.

14.11.10

El govern dels millors

El més semblant a un "govern de tots" és l'anarquia, que s'assembla tan a un "govern de tots" com a un govern de ningú, a l'absència de govern. El govern és sempre govern d'uns pocs i el millor govern és el govern dels millors. Dels millors governants, que no són els millors futbolistes, dels millors pastissers, els millors científics o els millors escriptors. El millor govern no és un govern dels Premis Nobel. El millor govern no és el govern dels millors intel·lectuals, sinó el govern dels millors governants. I no és, per tant, el govern dels capaços de tenir les millors idees sinó dels capaços de prendre les millors decisions. I com que, efectivament, ningú és infalible, el govern dels millors és el govern dels més prudents i responsables, dels capaços de distingir la menys dolenta d'entre les moltes decisions possibles i de respondre de la seva decisió.

*Aquest post és una resposta a Un govern dels millors o un govern de tots?, de Donaire. La discusió segueix als comentaris del seu blog.

11.11.10

Pluralisme i cultura (Hayek, FCO)

En un discurs davant les joventuts del seu partit, la cancellera alemanya Angela Merkel va declarar que “el multiculturalisme ha fracassat completament”. A l’hora de la veritat, el multiculturalisme s’ha mostrat com la il·lusió infantil que sempre havia estat. Contra la difícil tasca d’integrar els nouvinguts a la comunitat política d’acollida, el multiculturalisme presentava la còmoda alternativa de la no-convivència, del viure, com deia Merkel, “cadascú per la seva banda”.
Un dels problemes del multiculturalisme és no haver entès que els humans estem condemnats a conviure i que la pluralitat no és una particularitat de les nostres societats, sinó la condició de possibilitat bàsica de tota societat humana. I que és precisament per això que les societats basen la convivència dels ciutadans, la seva supervivència i cohesió com a societats, en l’intent constant de construir una “cultura cívica” compartida.
I aquest, el de la cultura, és un altre dels problemes del multiculturalisme. Perquè quan a tot li diem cultura, fins al punt que fins i tot als okupes i a d’altres animals els reconeixem “la seva propia cultura”, és evident que el terme ja no serveix per diferenciar alguns fenòmens que estem obligats a diferenciar. Ja no només per diferenciar les òperes de Verdi dels crits del primer embriac que puja un vídeo al youtube, sinó qüestions “culturals” amb una rellevància política tant diferent com la menja del kebab o la pràctica de la mutilació genital femenina. Com a mínim, aquesta confusió hauria de servir per entendre, avui més que mai, que no hi ha res que mereixi ser conservat pel simple fet de definir-se com a “fet cultural”.
Mentre el multiculturalisme sigui, com pretén ser, alguna cosa qualitativament diferent a la celebració del sushi i les cambreres asiàtiques, mentre pretengui defensar la convivència en una mateixa societat de diferents “cultures cíviques”, amb sistemes de valors diferents i no necessariment compatibles, amb llengües diferents i literalment incomprensibles l’una per a l’altra, el multiculturalisme estarà condemnat, o bé al fracàs, o bé al conflicte permanent. 

Article publicat a l'Espai Hayek, de la FCO

9.11.10

Drogues i llibertat

Precisament perquè "la libertad del individuo no puede significar el derecho de poder hacer solo cosas buenas y saludables, sino, también, cosas que no lo sean", la llibertat de l'individu no és, ni pot ser, la finalitat a la que tendeix tota societat. Tota societat sana té la voluntat de seguir sent societat i de millorar com a tal. Per això és imprescindible tingui una idea d'allò que és "bo i saludable i dolent i perjudicial" i per això és necessaria una certa intromissió en la llibertat individual. També, és clar, en una societat democràtica. Així, la llibertat de l'individu no pot ser l'argument principal per posicionar-se a favor de la legalització de les drogues, o de certes drogues fins ara considerades il·legals al nostre país. En aquest debat hi han de tenir molt més pes qüestions tant genèriques com el model de societat que volem, de la mateixa manera que el debat sobre portar armes als Estats Units no és única i exclusivament un debat sobre seguretat sinó sobre identitat nacional. I qüestions menys genèriques, tals com el possible increment del consum, de les addiccions i dels problemes de convivència que se'n derivarien, contra els possibles beneficis que es derivarien de la legalització en temes com la seguretat i la higiène pels consumidors i la lluita contra el crim organitzat. Qüestions que, al seu torn, posen sobre la taula problemes tals com que els hipotètics beneficis i problemes derivats de la legalització no tenen perquè afectar els mateixos ciutadans. Com bé s'assenyala aquests dies, la legalització de les drogues a California o a casa nostra podria ser molt beneficiosa per als mexicans. Però, com no s'acostuma a assenyalar aquests dies, res impedeix que al mateix temps fos perjudicial als californians o als espanyols.

8.11.10

Llevado a sus últimas consecuencias, el reconocimiento de determinados intereses y grupos amenazados por la mayoría dignos de tal necesidad de protección conduce a que los intereses o los grupos susbtraigan del funcionalismo de los métodos de votación parlamentarios y democráticos de ese momento. La consecuencia sería, así pues, la completa exención con itio in partes o el reconocimiento del derecho al éxodo y la secesión.

Carl Schmitt. Legalidad y legitimidad

4.11.10

Rajoy i el català

És evident que Rajoy s'equivoca. S'equivoca quan presenta les dues maneres de defensar el català com si fóssin oposades, perquè si el Papa parla català quan ve a Barcelona és, precisament, perquè el català s'ha defensat "poniéndolo frente a otra lengua". I s'equivoca, com s'equivoquen bona part dels seus crítics, perquè la defensa del català passa per aquest "ponerlo frente a otra lengua." Si volen coherència, s'hauran de decidir; o per l'enfrontament lingüístic o per la indiferència sobre el futur del català.