25.10.10

Trust in friendship does not exclusively mean trust in the truth of your friend's statement. It also means reliance on some quality or attribute of your friend, a quality such as discretion, which is having the tact with regard to the truth, or wisdom, which is having the good sense to know that not everything that could be said should be said, or resourcefulness, which is the capacity to make happen what should happen but won't happen unless somebody does something to nudge it along.

David Nyberg. The varnished truth: Truth-telling and deceiving in ordinary life. Citat a Martin Jay. The virtues of mendacity. On lying in politics.

21.10.10

Avui els amics de Deba-t han presentat la seva Revista. La podeu descarregar clicant aquí.

20.10.10

Puigcercós i la lluita contra l'extrema dreta

Fa 4 anys CiU va anar al notari per fer explícit el seu compromís de no pactar amb el PP. No sé ben bé perquè, tothom sembla coincidir en que allò va ser un error tàctic. Crec que per diversos motius, que tenen a veure amb consideracions ètiques i de respecte democràtic, l'estrategia va ser equivocada. Però, tàcticament, cal reconèixer que la principal estrategia de campanya dels tripartits de plantejar una campanya d'oposició entre les dretes i les esquerres va quedar en bona part desactivada. Com que Puigcercós és dels que creu que l'error només va ser tàctic, va instar CiU a comprometre's a no pactar amb partits xenòfobs, com el PP i PxC. Deixem de banda la lamentable acusació de xenòfobs als populars, que seria molt més fàcil de condemnar si Garcia Albiol no fos, realment, un xenòfob i si Alícia Sánchez Camacho no s'hagués apuntat a jugar amb els límits del que és èticament acceptable en el discurs sobre la immigració. I tornem a la qüestió tàctica, que és la que ens ha de servir per lluitar contra l'ascens de l'extrema dreta. Contra la real, vull dir. Vaig dir aquí que aïllar l'extrema dreta em semblava contraproduent, perquè és una manera d'afavorir l'èxit del seu "discurs d'oposició frontal a la totalitat dels partits convencionals". Un discurs que, deia, és especialment perillós en temps de "desafecció" amb la política en general. I vaig dir, també, que em semblava que la publicitat pot ser el pitjor enemic del discurs xenòfob. Ian Buruma està molt més convençut que jo d'aquesta tesi, i defensa fins i tot que la millor manera de desactivar aquests partits és incorporar-los a coalicions de govern, portar-los directament al centre de la llum pública, on han d'assumir responsabilitats i on la retòrica barata ja no és suficient. Si no estic tant segur com Buruma és perquè no crec que els ciutadans jutgin els seus governants per les seves polítiques més que per les seves paraules. I perquè he vist les polítiques de Joan Saura i els seus al departament d'Interior i observo, sense gaire sorpresa, que ICV es manté al voltant dels 12 diputats que té actualment.
Naphta - És clar que la seva mania nacional s'horroritza davant del cosmopolitisme universal de l'església. Però m'agradaria saber com pensa conjuminar-ho amb l'horror davant de la guerra. El seu culte estatal arcaïtzant l'ha convertit en un defensor del concepte jurídic positiu, i com a tal...
Settembrini- Parlàvem de dret? En el dret popular, senyor meu, continua viva la idea del dret natural i del seny universal...
N- Bah!, el seu dret popular torna a ser un bunyol rousseaunià de l'ius divinum, que ni té res a veure amb la natura ni amb la raó, sinó que es basa en la revelació...
S- Ens barallem per noms, professor! (...)

Thomas Mann. La muntanya màgica

19.10.10

El cove

Té raó Mas quan parla del "peix al cove" i fa bé de defensar-lo perquè si un govern de CiU ha de servir per a retornar la serenitat i la sensatesa a la política catalana ha de ser a través de practicar una o altra forma del "peix al cove". I té raó quan assenyala, defugint el discurs queixós sobre la catalanofòbia, assenyala que som nosaltres, els catalans, els que "quan ho fan els bascos ens enlluernem i quan ho fem nosaltres, no val per res". Sembla ser que als catalans tot ens sembla poc. Que esperem massa de les negociacions perquè esperem precisament allò que cap negociació ens pot donar; no haver de negociar.

18.10.10

Escriure és fer política

Escriure és fer política. I tampoc podia ser d'una altra manera per a Vargas Llosa, "autèntic liberal amb la tirania com a tema". Només els famosos engageés i algun altre cursi han oblidat la necessitat d'aquesta vinculació, però d'aquest autodesconeixement no n'acostuma a sortir una literatura més pura i elevada sinó una política més bruta i baixa. Una implicació que es justifica pel sol fet de ser explícita i de ser seva. De vegades escriure novel·les no és la millor manera que té algú de fer política. Així ho devia entendre el 1990, quan feia campanya a la presidència del Perú contra Alberto Fujimori. I així ho hauria d'haver entès aleshores Tahar Ben Jelloum, i encara més ho hauria d'entendre ara, quan Fujimori és un pres i Vargas Llosa un Premi Nobel. Hauria d'entendre quin lamentable compromís s'adquireix i de quina trista manera es ret homenatge a Vargas Llosa quan se'l rebutja com a polític per elogiar-lo com a escriptor.

17.10.10

On ne voit pas par quel enchantement des hommes enfoncés chacun dans sa culture seraient saisis d'une passion spontanée pour les genres de vie ou les formes de pensée éloignés de leur tradition. Si, d'autre part, la richesse de l'humanité réside exclusivement dans la multiplicité de ses modes d'existence, si "l'honneur d'avoir créé les valeurs esthétiques et spirituelles qui donnent son prix à la vie" revient, ainsi que l'écrit Lévi-Strauss et comme le disent en d'autres termes les grandes professions de foi de l'Unesco, alors la mutuelle hostilité des cultures est non seulement normale mais indispensable. 

Alain Finkielkraut. La défaite de la pensée

14.10.10

Iran, el tigre

Cohen té tota la raó del món quan afirma que Ahmadinejad és odiós. Però és més dubtós que la tingui quan afirma que no és perillós. Perquè, encara que Ahmadinejad realment no tingués cap intenció de fabricar la bomba atòmica ni de llençar-la contra l'Estat d'Israel, és evident que la seva retòrica crea un estat d'opinió tal que amb relativa facilitat pot portar a la guerra. És ilús creure que algú té un domini tal de la situació com per poder solucionar amb paraules el conflicte que les seves paraules han causat. No cal anar més lluny de l'exemple de Sadam, del seu joc per enganyar les potències occidentals i de les conseqüències que va tenir. És ben sabut que no hi ha res més perillós que un mico amb pistoles. Que algú que no sap, literalment, el que té entre mans. Ahmadinejad és perillós perquè en política internacional també es compleix allò de que si té cara de tigre, put com un tigre i gruny com un tigre, es que és un tigre. I més perillós seria encara si cregués, com ja només creuen els professors de parvulari i algun nen petit, que dos no es barallen si un no vol.

10.10.10

L'única pàtria nostra

Parece ser que en un artículo publicado en El País, Ramoneda criticaba las palabras Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Gobernador del Banco de España, quien dijo que "las comunidades son soberanas hasta cierto punto si nos fastidian a todos". Afirmaba Ramoneda que "las motivaciones del soberanismo ya no son solo culturales e identitarias sino cada vez más económicas. El argumento de que España es un mal negocio para Cataluña es el que más está cundiendo". Y eso lleva a Ángel Duarte a preguntarse si no resultará que, "como catalán, que no como socialista, Ramoneda se sienta desligado de la suerte del todos aludido por el gobernador". Si, en definitiva, "¿para un socialdemócrata la comunidad política también se argumenta en términos de negocio?". No creo que el socialdemócrata haya tomado una decisión al respecto, optando por el argumento económico y renunciando al cultural e identitario. Más bien parece que el éxito del argumentario sobre la España ladrona es posible, precisamente, porque la idea de que el pueblo catalán es un pueblo soberano y, por lo tanto, desligado de ese todos al que aludía el gobernador, forma parte del sentido común catalán. 

6.10.10

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
- No has tornat més al jutjat... -em diu rient-. És que no t'agradà veure funcionar l'administració de justicia...
- Sí senyor. M'agrada molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny...
- Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic...
- Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç...
- Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l'escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m...

Josep Pla. El quadern gris

5.10.10

Vell com el món

És bastant natural que algú que s'aprofita de la llibertat sexual derivada del 68 critiqui la seva herència. Per entendre-ho només cal entendre que al maig del 68 no es reivindicava el dret a follar-se la Bruni i que no és aquest dret el què es critica quan es critica el maig del 68. Els crítics capaços d'entendre això no tenen, per tant, res a veure amb el comunista de puro i Masserati o amb el banquer anarquista. Tenen molt més a veure amb aquells conscients que els problemes polítics no tenen solucions perfectes i que, el maig del 68 pot haver alegrat la vida sexual del president francès (que és una cosa bona, com a mínim per a ell) al mateix temps que pot haver portat una desvalorització de l'autoritat (que és una cosa fatal per a l'educació). És això el que fa comprensible que Atenes es protegís del discurs socràtic i que totes les societats lluitin contra la corrupció dels seus joves. Però potser aquí parlar de la corrupció dels joves és equívoc. Els joves neixen corruptes i aquí del que es tracta, més aviat, és d'intentar educar-los en els que considerem els nostres millors valors, o en no intentar-ho.

4.10.10

- Mais c'est vrai, vosaltres sou una mica bourgeois. Vous aimez l'ordre mieux que la liberté, tout l'Europe le sait.
- Aimer... aimer... Qu'est-ce que c'est! Ça manque de définition, ce mot-là. L'un les ha, l'altre les estima, comme nous disons provervialement -va afirmar Hans Castorp, i va continuar dient-: Últimament, de vegades he pensat en la llibertat. És a dir, sento aquesta paraula molt sovint i per això hi he pensat. Je te le dirai en français, el que n'he pensat. Ce que toute l'Europe nomme la liberté, est peut-être une chose assez pédante et assez bourgeoise en comparaison de notre besoin d'ordre - c'est ça!

Thomas Mann. La muntanya màgica

3.10.10

En una carta desde Zurich, Lilian incluye una curiosa pincelada de la época: "Ayer encontré un judío que me djo que sus negocios iban muy bien. Vendre cruces de hierro (la esvástica) al partido de Hitler en alemania" Es una carta de noviembre de 1932. Faltaban tres meses para que el senil Hinbenburg nombrase a Adolf Hitler canciller de Alemania.

Valentí Puig. El hombre del abrigo

1.10.10

Drets, individus i col·lectius

Segurament els drets puguin entendre's com una explicitació del reconeixement en termes d'igualtat formal que es tenen entre si els individus d'una comunitat política. Mateixos drets i mateixos deures seria, vist així, una altra manera de dir que tots som iguals davant la llei i que la llei és igual per a tots. Sent així, els deures són de l'individu en tant que forma part d'una comunitat que el reconeix en termes d'igualtat amb els altres individus i, en conseqüència, com a subjecte de deures. Els deure necessiten d'una autoritat encarregada de fer-los respectar. 
Això que anomenem drets dels col·lectius potser tindria sentit en una relació en la que el propi col·lectiu es reconegués com a individu que conviu en una comunitat política en termes d'igualtat. I quan aquesta comunitat política tingués el deure o, com a mínim la pretensió, de vetllar pel respecte d'aquesta relació d'igualtat. Això és el que se suposa que podria passar en una determinada concepció de l'ordre internacional o en un model d'Estat Federal també molt determinat. Però, com demostra precisament l'àmbit que li reconeixem com a propi, el respecte dels drets que ell considera que li són propis depèn exclusivament de la capacitat del col·lectiu per presentar-se en termes d'igualtat davant els altres col·lectius. Depèn, en definitiva, de la seva capacitat per presentar-se com a unitat política i de la seva fortalesa per fer-se tractar d'igual a igual. En una comunitat mancada d'una autoritat que vetlli pel dret, on tot reconeixement és sempre posterior al conflicte, simplement no hi ha diferència entre tenir drets i no tenir-los.