30.9.10

Falsa alarma. Encara no s'hi val. Només era una petita pausa per que no desviéssim la nostra atenció de la vaga. First things first.

29.9.10

Ja s'hi val?


Després de molts mesos, aquesta és la primera viñeta de Forges que no ens recorda que tenim un deure de memòria amb Haití. "Pero no te olvides de Haití", deia. Ja podem oblidar. Ha arribat el dia i cal que consti. 

28.9.10

Les idees

A mi també em desagrada "el to agre i puntualment virulent que impregna molts articles d'opinió de la majoria de mitjans". I també crec que cal un "veritable debat d'idees". Però queden obertes un parell de preguntes importants. Una és si un diari, un mitjà de comunicació de masses, pot sobreviure prescindint del to agre que impregnen molts dels seus articles d'opinió. O, com a mínim, si pot prescindir del to agre que impregna l'opinió pública. I una altra qüestió és si el propi format del diari és adequat a aquest "veritable debat d'idees". Si, per dir-ho així, la resposta a les urgències de l'actualitat política poden, i en quina mesura, anar acompanyades amb un veritable debat de les idees polítiques. Potser esperem dels nostres diaris més del que els nostres diaris poden donar.

27.9.10

Gitanos i UE (Hayek, FCO)

No es pot negar que hi ha diverses crítiques possibles i justes a la polèmica mesura del govern Sarkozy de repatriar gitanos romanesos que vivien en situació il·legal. Aquestes, però, no tenen res a veure amb la legalitat de la mesura, que sembla fora de tot dubte.
Es tracta més aviat del perill que hi ha que, en la seva manera de defensar la mesura, contribueixi a l’estigmatització de tot el col·lectiu gitano. Encara que la repatriació sigui una mesura que qualsevol política realista hagi de prendre en consideració, la publicitat d’aquestes mesures va sempre, inevitablement, acompanyada d’un discurs amb tendències racistes i xenòfobes que cal evitar. No cal dir que buscar deliberadament aquestes reaccions és criticable.
Però si se suposa que, en una democràcia moderna, mesures com les preses pel govern de Sarkozy no poden mantenir-se allunyades de la llum pública, aleshores el públic mateix i, principalment, els que fan pública la mesura, són tant o més responsables dels seus efectes indesitjables com el propi governant. En aquest cas, també la senyora Viviane Reding.
Reding és, de fet, una de les persones que menys ha ajudat a construir un discurs sensat i prudent sobre un problema que afecta al conjunt de la Unió Europea i que no té una fàcil solució. Tothom sap a què feia referència quan va dir que no pensava que Europa tornaria a conèixer situacions d’aquest tipus després de la Segona Guerra Mundial, perquè tothom sap que en el nostre imaginari col·lectiu la Segona Guerra Mundial ha quedat reduïda als trens plens de jueus enfilant cap a Auschwitz. L’únic que pretenia l’histèric discurs de la senyora Reding era demostrar al món la magnitud de la seva indignació. I aquesta simple exhibició de superioritat moral, molt típica dels que no han de decidir mai entre dues males solucions, no ajuda ningú. No ajuda, evidentment, al govern francès a solucionar els problemes de seguretat, convivència i higiene lligats a aquests ciutadans il·legals. Però tampoc ajuda en res als propis gitanos romanesos, aquests “turistes de la misèria”, que es veuen obligats a fugir de la misèria i la xenofòbia que els afecta al seu propi país.
Si Reding té algun interès real en millorar la vida dels gitanos, potser hauria de començar a tractar els països de l’Est com a agents responsables i demanar (o donar!) explicacions de què es fa o s’ha fet amb els 17.500 milions d’euros que la UE ha destinat aquests últims anys a lluitar contra els problemes que pateixen els gitanos a casa seva.

Article publicat a l'Espai Hayek de la FCO

26.9.10

Braus, hipocresia i tradició

"El gran principio con el que comienza toda civilización; cualquier costumbre es mejor que ninguna costumbre"

Nietzsche. Aurora

És injust acusar el Parlament d'incoherència o hipocresia per haver prohibit les curses de braus i poc després haver blindat els correbous. En la prohibició, el Parlament es va inhibir, va renunciar a la seva responsabilitat donant llibertat de vot als diputats, i és en el blindatge on ha demostrat la seva autèntica postura sobre l'afer, deixant de banda l'argumentari animalista i optant per preservar la tradició precisament pel fet de ser la tradició. Una postura que no estic segur de compartir però que, com a mínim, em sembla molt més raonable que la pretensió inversa, la dels antitaurins per barretina, de prohibir la tradició precisament per ser la tradició.

Hawking, la mort de Déu i de la filosofia

Rera la pretensió que la ciència moderna ha solucionat algunes de les qüestions fonamentals de la filosofia acostuma a haver-hi una incomprensió o una mala comprensió de les qüestions fonamentals de la filosofia. Així, quan Hawking afirma que la filosofia ha mort, peca de pretenciós. No perquè la filosofia no pugui morir, o fins i tot perquè d'alguna manera es pogués argumentar en favor d'aquesta tesi, sinó perquè escapa a l'àmbit de les possibilitats de la ciència moderna el resoldre les qüestions fonamentals de la filosofia, que són, entre d'altres les qüestions del fonament mateix de la ciència moderna. Quan Hawking afirma que "spontaneous creation is the reason there is something rather than nothing" i que, per tant, "it is not necessary to invoke God to light the blue touch paper and set the universe going", el que està fent, precisament, és retornar el problema al terreny de les qüestions fonamentals de la filosofia. Hawking presenta una hipòtesi segons la qual la creació de l'univers s'explica sense la intervenció divina. Però aquesta hipòtesi reposa sobre la possibilitat de la creació ex nihilo i, per tant, sobre l'abisme d'una de les qüestions fonamentals de la filosofia.

25.9.10

Diàleg i extrema dreta

No crec que el diàleg sigui la millor via per vèncer l'extrema dreta. No crec en la mesiànica pretensió de convertir la gent amb la paraula veritable i crec, de fet, que en l'autèntic diàleg no hi ha guanyadors ni vencedors i que és això el que el fa totalment inútil per lluitar contra l'enemic. Per això és impensable el diàleg amb l'enemic, que és per definició aquell a qui volem vèncer. I per això si cal deixar parlar l'extrema dreta, si cal fins i tot parlar-hi, debatre-la i rebatre-la, és per una qüestió tàctica i no per una qüestió de principi. Perquè l'extrema dreta basa el seu discurs en la oposició frontal a la totalitat dels partits convencionals, que la totalitat dels partits formi un front contra l'extrema dreta és una bona manera de donar-li la raó. Encara més, és una manera de fomantar la fal·laç dicotomia de l'espectre polític en la que es basa i que, en un moment de desencís generalitzat amb el sistema i els partits tradicionals només pot beneficiar-la. I perquè l'extrema dreta sorgeix dels més baixos dels nostres prejudicis, d'aquell discurs que la majoria de la gent no s'atreviria a dir davant del mirall i encara menys en públic, la publicitat del discurs pot resultar ser una bona manera de desactivar-lo o, com a mínim, d'evitar que creixi i de mantenir-lo en unes quotes residuals i tolerables.

24.9.10

Per dir-ho clar: a mi em sembla que si algú (Ramoneda), des d'un diari (El País), acusa un governant d'"assajar una neteja ètnica", el normal és que i/o el diari tinguin una cita pendent; o amb la història o amb els tribunals de justicia.

23.9.10

Frivolités?

Tothom, fins i tot el senyor Bassets, sap perfectament a què es referia la senyora Reding quan va dir que no pensava que Europa tornaria a conèixer situacions d'aquest tipus després de la Segona Guerra Mundial. Perquè tothom sap que en el nostre imaginari col·lectiu la Segona Guerra Mundial ha quedat reduida als trens plens de jueus enfilant cap a Auswitch i tothom sap que la senyora Reding parlava de les repatriacions de rumanesos en situació il·legal decretades pel govern de Sarkozy. La senyora Reding només volia exhibir la superioritat moral que creu tenir la gent que no es veu mai obligada a decidir entre dues males solucions i a responsabilitzar-se dels efectes de la seva decisió. Però, com a mínim, la senyora Reding va ser prou intel·ligent per no pronunciar res del que va dir i per, després, com s'acostuma a fer en aquests casos, limitar-se a demanar perdó per les males interpretacions que es van fer de les seves paraules. No es pot dir el mateix de Ramoneda que, en plena performance i ja amb la moral a l'aire, ha acusat Sarkozy, literalment, de decretar un "assaig de neteja ètnica". Suposo que ell ni tan sols deu creure necessaries unes disculpes que, d'altra banda, serien del tot insuficients.

21.9.10

El vídeo seria igualment ridícul, però si es tracta de salvar la pàtria podrien començar per cuidar una mica la llengua.

Pochettino també és "filósofo"

Pochettino també és "filósofo". Tot i que a la imatge no es veu molt bé, el llibre que llegeix ensenya a càmara és "El món de Sofia". No és un gran llibre de filosofia, però l'Espanyol tampoc és el Barça.

20.9.10

Parlem clar?

No crec que hi hagi gaires problemes polítics que es resolguin parlant clar. Tota convivència es basa, de fet, en l'ús estratègic de determinats silencis. Fins i tot una convivència familiar armònica passa per no recordar en cada moment tot allò que ens desagrada o molesta dels altres. I tothom sap què vol dir que "hem de parlar". Segurament sigui aquest un dels principals problemes de l'Estatut i de l'actual situació de les relacions entre Catalunya i l'Estat. Amb la reforma de l'Estatut, Catalunya va parlar clar i va obligar les institucions de l'Estat a parlar clar, evidenciant que parlar clar acostuma a ser el primer símptoma de desinterès en la convivència.

18.9.10

Una generació cínica i passota

Fracassat el comunisme i les dites revolucions armades, com a bé màxim (els nostres joves) aspiren a la llibertat, a la igualtat i a la justícia. Fracassat el comunisme i les dites revolucions armades, els nostres joves segueixen aspirant al mateix de sempre. La diferència és que ara els joves mitjanament sensats ja no disposen de cap discurs creïble que prometi la realització d'aquests principis en un ordre polític diferent a l'ordre present. Per això la nostra joventut es veu amenaçada pels vicis del cinisme, del passotisme i del seguidisme acrític de qualsevol discurs que els refermi en els seus prejudicis. Els vicis que, de fet, amenacen qualsevol democràcia que no sigui capaç de reafirmar-se per sobre dels eventuals consensos, que no sigui capaç de dir al poble que no té raó. 

Verra' La Morte e Avra' i Tuoi Occhi

17.9.10

L'independentisme de Montilla (bis)

Segurament sigui poc precís dir que la conseqüència lògica del discurs de Montilla és la independència. Potser és igualment just reconèixer el "Dret a decidir" o un determinat tipus d'Estat federal com a  possibles conseqüencies lògiques del mateix discurs. Però el fet és que aquest discurs és lògicament incompatible amb cap Estat que no reconegui la sobirania d'algún ens polític que respongui al nom de poble català. I el reconeixement d'aquesta sobirania suposa un trencament lògicament més radical que la mateixa independència.
"Mira", pensava, "parla de la ironia talment com de la música, només falta que digui que és políticament sospitosa a partir del moment en què deixa de ser un mitjà d'aprenentatge directe i clàssic. Però una ironia que no es presta en cap moment a confusions, quina mena d'ironia és, pregunto jo, valga'm Déu, si també he de dir el meu parer? Una aspresa i una pedanteria, és el que és!"

Thomas Mann. La muntanya màgica

16.9.10

L'independentisme de Montilla

Avui el president Montilla no es troba ni un mil·límetre més a prop de les tesis independentistes que el novembre del 2006, quan va prendre possessió del càrrec amb el decisiu suport d'ERC. No és gaire sorprenent. Suposo que ni el més il·lús estrateg republicà creia possible convertir Montilla i el PSC a l'independentisme. El que han aconseguit (la presidència més que ERC) és que Montilla hagi assumit els principis bàsics del discurs catalanista i identitari. L'independentisme és, segurament, la conseqüència lògica d'aquest discurs. No necessariament la seva conseqüència política.

"Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats -de desconfiats ancestrals-, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d'adoptar l'aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l'esglesia."

Josep Pla. El Quadern Gris

15.9.10

Auca de l'Estatut de Catalunya


El camí de la independència

Segurament Puigcercós té raó quan diu que el procés d'independència només pot tenir lloc fora de la legalitat espanyola. Com a mínim, és segur que hauria de fer-se fora de la legalitat espanyola vigent, i costa molt imaginar una legalitat espanyola possible que contempli la independència com a possibilitat. Essent així, el camí de la independència hauria de ser, o bé una declaració unilateral del Parlament de Catalunya, o bé alguna cosa així com un alçament popular. Precisament per això no té cap sentit que ERC exigeixi la convocatoria d'un referèndum per la independència com a condició sine qua non de possibles pactes post-electorals.

13.9.10

Independentisme i sentit comú

"L'independentisme majoritari ara no és polític, és emocional". No hi ha gaire política que no sigui emocional i les emocions són políticament molt rellevants. L'independentisme emocional, no cal dir-ho, és una d'aquestes emocions políticament importants. Així que no hi veig problema. L'únic problema que pot tenir l'independentisme majoritari d'ara, i que segurament té, no és el de ser emocional sinó el de ser fruit d'un escalfament puntual i, per tant, passatger. El de no haver arribat (encara?) a ser una qüestió de sentit comú. Del sentir comú.

Respecte institucional



Les crítiques de Mònica Terribas són injustes. Per qüestions evidents, com que Jordi González ha de fer la seva feina o que una televisió privada necessita tenir audiència per sobreviure. Només entenent això es pot comprendre la diferència que hi ha d'haver entre una televisió pública i privada, si és que encara n'hi ha d'haver i si, per tant, encara hi ha d'haver televisions públiques. I per altres qüestions igualment evidents, com que Artur Mas també ha de fer la seva feina i que aquesta feina, la de polític en una democràcia de masses, la pot fer a la Noria igual o millor que als Matins de TV3. I encara, perquè no és el polític qui concedeix audiència a una televisió sinó que són els mitjans de comunicació els que cedeixen un espai al polític perquè exerceixi. Que això pugui passar, com diu Terribas, fins i tot per sobre del respecte institucional seria, evidentment, responsabilitat del càrrec institucional, del President Montilla en aquest cas. És responsabilitat del President saber respectar i fer respectar la institució que representa, i això passa per saber quan cal penjar el telèfon.

Cierta o inventada, se cuenta mucho una anécdota de George W.Bush. Invitó a una barbacoa a un grupo de periodistas y les dijo que no miraba mucho la televisión ni leía mucho los periódicos. Le preguntaron: "¿Y cómo sabe lo que piensa la gente?". Respuesta: "Están ustedes haciendo una gran suposición, la de que son ustedes quienes representan lo que la gente piensa"

Valentí Puig. Moderantismo

12.9.10

Dubtosos

Antoni Puigverd deia l'altre dia que el liberalisme de CiU és "un liberalismo que debe más al dudoso Carl Schmitt que a Isaiah Berlin". No crec que sigui cert, i em sembla evident que si hi ha alguna cosa així com un liberalisme ideològic convergent, aquest és molt més proper a Berlin que a Schmitt. De fet, sobre aquest dubtós liberalisme d'Schmitt es pot dir el mateix que aquella senyora que, convidada a marxar d'un luxós restaurant on les "senyoretes dubtoses" no eren benvingudes, va respondre, visiblement indignada, que ella de dubtosa no en tenia res, que ella era puta i que les dubtoses, en tot cas, eren totes aquelles senyoretes que entraven del bracet d'un home però que no se sabia mai com acabarien la nit.