Italians, tots

Entrevistat al programa del Cuní, Artur Mas assegura no tenir cap interès en "estirar la manta". Cuní pregunta aleshores sobre les declaracions d'Agustí Colomines, amenaçant d'estirar de la manta i convertir això en Itàlia. Mas l'exculpa dient que es va passar de frenada i fa bromes sobre la particularitat del cas italià, reduït ara a l'excés de partits i les dificultats que això provoca en la governabilitat del país. De tot això se'n conclou que si Catalunya no és Itàlia és per la discreció dels seus polítics i dels seus intel·lectuals. De tot això se'n conclou que Catalunya és molt pitjor que Itàlia.
.

Burgesos? Estalinistes!

A nation cannot reform itself unless it takes pride in itself- unless it has an identity, rejoices in it, reflects upon it and tries to live up to it.

Richard Rorty. The unpatriotic academy

Jordi Pujol va dir poc després d'haver-se aprovat l'Estatut que Catalunya s'havia mirat al mirall i no s'havia agradat. Més enllà de l'Estatut, hi ha dues lliçons en aquestes paraules. La primera lliçó és que arriben moments on una nació ha de mirar-se al mirall. La segona lliçó és que, arribat el moment, ha de ser capaç de dir que no s'ha agradat. Els nostres són d'aquests moments i ho són per partida doble encara que la memòria ja se sap. Ho són perquè són encara els temps de l'Estatut i de saber si el partidisme i el tacticisme sectari són la política que volem pel nostre país. Però són ja els temps de Millet, els temps de valorar si aquests són els filantrops que volem per Catalunya. Que no són aquests és evident. Que Millet ha de pagar un preu molt alt pel frau és també evident. Com evident és, també, que Millet no pot ser l'únic a pagar un preu perquè no és l'únic culpable. Són les conseqüències que s'han derivat d'aquesta última evidència i de la seva covarda negació el que toca posar davant del mirall nacional. És absolutament vergonyós, per exemple, que el periodisme nostrat hagi considerat que la seva tasca prioritària en relació amb l'afer és la defensa de la burgesia catalana i és especialment vergonyós el preu que demostren estar disposats a pagar. Des de la més radical negació de la seva existència fins a negar ara la condició de burgès i fins i tot de català a Millet per salvar el bon nom del país i la seva burgesia, desistint de la virtuosa tasca de trobar el punt just entre una ridícula responsabilitat col·lectiva de tots els catalans fins a una total irresponsabilitat de ningú que no es digui Fèlix Millet. Això és d'una covardia preocupant, d'un sectarisme estalinista. I el problema no és, no siguem hipòcrites, que la burgesia no mereixi ser defensada. El problema és que ho mereix tant com la resta d'innocents, que en última instància som víctimes i que som uns quants milions. Si, com ens agrada dir, això fos un país normal, algú en nom de la burgesia hauria de sortir a defensar l'honor, a demanar que els deixin en pau i que no els relacionin més amb aquesta colla de xoriços. Per allò que deien els llatins -excusatio non petita, accusatio manifesta- cal anar molt en compte amb qui ens defensa de què. Potser resulti que és una sort, però a Catalunya de periodistes i burgesos si en queden no se'n senten.

.

Article publicat a El Matí.cat
.

Obama, pel que faràs

Comentant l'entrega del Premi Nobel de la pau al President Nord-Americà Barack Obama, el meu tiet recorda amb incomprensible nostàlgia l'educació com il faut que va rebre dels seus pares. Abans de sortir unes hores de casa, fos per un sopar o per un cap de setmana al poble dels oncles, el seu pare posava el meu tiet i els seus 4 germans en fila, ja perpendiculars a la porta per estalviar temps, i els clavava un parell de bufetades a cadascú pel què fareu. És per això que el meu tiet sempre ha sigut molt més partidari de les intervencions preventives que dels premis per avançat i sense condicions de retorn.

.

Indefensa llibertat

"Hay que cantar en la Plaza de los Paredones pero vivir en Miami"

Juan Abreu. Emanaciones

El discurs de Robbins sobre 1984 i la seva actualitat pot ser no més que una simple anècdota. El problema problema de fons al que apunta és la precarietat de l'actual discurs sobre la llibertat. La resposta que cal esperar d'aquest discurs davant les confusions més o menys innocents de Robbins és que encara no hi ha càmeres a casa o que no hi ha encara tantes càmeres al carrer. El problema de Robbins seria únicament el d'exagerar i, per tant, molt menys greu com més conscients fóssim que, en definitiva, només es tracta de la promoció d'un espectacle teatral.
Els discursos en defensa de la democràcia liberal coincideixen a l'afirmar que els problemes de Xina, Cuba o Corea del nord són problemes de llibertat. El que allí passa, se'ns diu, és que "hi falten llibertats" o, en cas extrem, que "no hi ha llibertat". Però aquesta expressió és incompatible amb el concepte de llibertat a l'ús d'aquests discursos. El màxim que aquests discursos poden afirmar sense contradicció flagrant és que hi ha coses que als països democràtics es poden fer i a Cuba no. La diferència que aquesta afirmació apunta trobaria la seva màxima expressió en una Cuba on no fos permès res del que aquí estigués prohibit. Però fins i tot en aquest cas s'imposa com una evidència que també en un aquí democràtic hi ha coses prohibides. En conseqüència, el màxim que es pot dir és que a Cuba hi ha menys llibertats que als Estats Units o, en definitiva, que la diferència entre dictadura i democràcia és qüestió de grau.
Si la diferència entre dictadura i democràcia és una qüestió de grau en la represió de la llibertat, una dictadura que permetés el consum de drogues, els matrimonis homosexuals l'abortament i l'eutanàsia hauria de ser, en conseqüència, confosa amb la més avançada de les democràcies. De fet, una dictadura aital fàcilment passaria per ser el més liberal de tots els règims polítics coneguts per l'home. Un concepte de llibertat política incapaç de fer explícita la diferència de naturalesa d'aquests dos règims em sembla totalment inadequat per pensar els problemes fonamentals de la política.

.

1984

Explicava Tim Robbins que van ser les mentides de l'administració Bush, la Guerra de l'Irak i els escàndols de les presons de Guantànamo i Abu Grahib que el van dur a rellegir i portar als teatres de tot el món el 1984 de George Orwell. No cal dir que tota excusa és bona per rellegir una obra mestra, però és important recordar que això no implica que tota relectura sigui una relectura encertada, ni tota representació una representació fidel. De fet, el més digne de l'obra original que sembla haver aconseguit Robbins és l'eficacia de la maquinària de propaganda, que l'actor americà domina amb unes arts pròpies del Gran Germà que Orwell denunciava amb brillant rotunditat.
La relectura de Robbins el porta, per exemple, a creure que l'obra és més real ara que quan va ser escrita i, encara que a la llum d'una lectura força limitada de l'obra d'Orwell es faci evident que els règims totalitaris actuals disposen de millor tecnologia que els de l'any 1948, ni la més limitada de les lectures ens impediria veure que aquest totalitarisme no és la realitat de les societats democràtiques on Robbins denuncia l'ús de la tecnologia. Si, com sembla evident, en els llibres 1984 i La rebel·lió dels animals hi ha implícita una defensa de la superioritat de la democràcia sobre el totalitarisme, és com a mínim tràgic que als ulls de Robbins l'actualitat de l'obra es faci més evident en els estats conservadors dels Estats Units que a la República Democràtica de Corea del Nord o a la República Popular de la Xina, on les càmeres sí que hi són per controlar els actes d'aquells que "pensen diferent", on l'obra, segons l'autor, va agradar molt i on no es coneix que la representació anés seguida de res semblant a debat amb el públic com passava als estats republicans.
George Orwell va veure molt millor que la majoria dels seus contemporanis i dels nostres la radical diferència de natura entre un país democràtic i un estat totalitari. Qualsevol reflexió sobre l'ús que es fa de les càmeres de videovigilància en països democràtics que agafant la seva obra com a excusa no parteixi d'aquesta simple constatació no només és inútil i ridícula sinó embrutidora, cínica i covarda.

Article publicat a El Matí.cat