Govern i cultura 3.0

Com a bons il·lustrats, han vingut a fer caure dogmes. Des dels més grans, presentant desacomplexada batalla contra Déu i els pares que el van parir, fins els més petitets tòpics, prejudicis o llocs comuns. El primer, igualment il·lustrat però en versió despòtica, és que assegura que un govern només es preocupa per la cultura si és per evitar que caigui en mans d'un poble que prefereix estúpidament pacífic, sumbís. El govern socialista se'n preocupa molt i a més ho fa amb la més noble de les intencions. I tant se'n preocupa que sembla decidit a dedicar-hi els esforços del més millor que ha donat la seva gestió; la parida paritària.
.

Escola laica

Comença a ser una evidència que la recorrent invocació de la neutralitat de l'Estat democràtic és poc més que una excusa per estalviar-li la responsabilitat d'exercir com a tal. El mateix passa amb expressions tals com la "ceguesa davant les diferències", que pretenent fonamentar l'igualitarisme democràtic fàcilment pot acabar sent el millor garant de la perpetuació de les injustícies amb les que conviuen totes les democràcies reals. També en la defensa de la laïcitat de l'Estat, que només algú molt més gandul que jo mateix podria concèbre com un alleugeriment de les tasques del govern. En realitat, la definició de l'Estat com a laic suposa una càrrega als governs, que es veuràn obligats a defensar la laïcitat d'aquells que la posin en perill. Això és també defensar el govern de les interferències que l'esglesia pugui exercir en àmbits com el de l'educació, que no són de la seva competència. És per això que la decisió de la Ministra d'Educació Cabrera de deixar en mans dels centres públics la decisió sobre si s'ha de tenir o no s'ha de tenir el Crist penjat sobre la pissarra és una renuncia de l'Estat a exercir les seves obligacions. És evident que el mínim que cal exigir a un govern democràtic és la defensa dels principis que el legitimen.
.

Socialisme i feminisme com a forces contrarevolucionàries

El cas d'ahir; el totpoderós estat francès cau novament rendit davant la massa i s'accepta còmplice d'una doble discriminació de les pitjors, de sexe i cultura. No cal dir que si socialistes i feministes, monopolitzadors habituals de les justes reivindicacions socials, callen com a putes és perquè ells són aquesta massa victoriosa. Amb aquest èxit, el socialisme francès ha demostrat, per enèsima vegada i per si encara calia, que la seva recorrent tendència al paternalisme és incompatible amb una reivindicació d'igualtat social que tan propia consideren. I el feminisme, tot ell tan parisenc, deixant clar d'una vegada per totes que, si mai ho ha sigut, ja no és un moviment d'alliberació de la dona sinó de repressió i construcció d'una determinada feminitat. Una feminitat que, evidentment, no consideri dins el seu horitzó de possibilitats autorealitzadores arribar verge al matrimoni.
-

Ni verges ni sinceres

França viu un interessantíssim cas d'hipocresia col·lectiva. El dia 1 d'Abril, el tribunal de Lille va anul·lar un matrimoni després que la nit de noces el marit hagués descobert que la seva dona no era verge. La decisió del jutge va provocar el que s'ha arribat a qualificar de psicodrama nacional, la socialista Martine Aubry es va declarar "esbalaïda i escandalitzada" i la famosa associació "Ni putes ni soumises" ha arribat a demanar l'abolició de la llei. Enmig d'aquest grotesc rebombori, el Tribunal d'Apel·lació de Douai ha decidit fer marxa enrera i mantenir la jove parella feliçment casada. Com acostuma a passar, la publicitat del cas ha desviat el debat cap a extrems absurds i molts dels entusiastes debatents creuen estar discutint sobre si la no-virginitat de la dona és motiu per anul·lar un matrimoni. Com que en tota l'enorme República Francesa no hi ha cap llei d'aquest nivell d'estupidesa que, suposo, acabaria de cop amb milions de matrimonis, el jutge encarregat del cas va haver-se de conformar amb l'article 180 del codi civil francès on es preveu l'anul·lació del matrimoni en cas d'erreur dans la personne ou sur les qualités essentielles de la personne. Aquesta frase ha esdevingut el centre de la polèmica, ja que molts (entre ells el Tribunal d'Apel·lació de Douai) creuen que la virginitat no pot ser considerada una qualitat essencial de la persona. Evidentment, i en nom de la mil vegades lloada abstinència moral, no pot ser-ho per llei. Però és d'un ridícul manifest creure que els futurs marits també s'han de sotmetre a aquest principi de neutralitat i estimar igualment totes les dones sense tenir en compte raça, religió o hàbits sexuals. En realitat, l'article 180, ara al centre de la polèmica, ha servit per anul·lar matrimonis quan la dona ha descobert la impotència del marit, quan una dona va descobrir després de casar-se que el seu marit era seropositiu o perquè un marti ignorava que la seva dona havia estat prostituta. I en tots aquests casos s'ha aplicat considerat que el matrimoni no s'hauria celebrat si la mentida hagués estat descoberta abans. Curiosament el judici popular s'ha equivocat d'acusat i el que jutja no és ja la mentida o mentidera el fet que a un home encara (en ple segle XXI!) li puguin agradar verges i sinceres. Vergonya els faria explicar el perquè.
.

Canvis en el sistema operatiu

Indefensió a la universitat

Aquesta carta va aparèixer ahir a la Bústia del diari Avui. La copio aquí deixant clar que en comparteixo plenament la indignació.

A les Facultats de Filosofia, Geografia i Història de la UB, dimarts a la tarda, un grupet d'autodesignats representants dels alumnes van ocupar el pati d'entrada a les facultats i van decidir entre ells organitzar una vaga contra Bolonya. En els pocs minuts que ho vaig presenciar, un alumne demanava que no fessin ús de la violència, com l'última vegada. Va ser xiulat i un va cridar-li que si no volia fer vaga era perquè tenia diners. Un altre va comparar la lluita dels estudiants amb el moviment obrer del segle passat i amb l'emancipació de la dona, per acabar dient que si l'assemblea havia escollit democràticament fer vaga, també era democràtic imposar-la, si cal per la força. El seu fervor revolucionari va ser recompensat amb aplaudiments i uns quants vam marxar, per por dels exaltats. Bolonya era feixista, el rector era feixista i, des d'aquell moment, qui no secundés la vaga, independentment de si està a favor de Bolonya o no, també era feixista. Durant l'última "setmana de lluita" aquesta gent ha ocupat les portes i hi ha hagut empentes, insults i amenaces a qui intentava entrar a classe. Els respectius degans no van moure ni un dit aleshores i no sembla que pensin actuar ara. Així doncs, si res no ho impedeix, des d'avui fins al 21 de novembre els violents tornaran a prendre el control de les facultats.

D. Virgili

President en una època de terror

No seré jo qui ensenyi a la història a jutjar els seus personatges però he de dir que desconfio profundament de la seva capacitat per fer-ho amb unes mínimes garanties de justícia. Així que, si bé és veritat que George W.Bush pot acabar ocupant el lloc de Pitjor President dels Estats Units Ever, aquests dies és especialment interessant recordar que també podria no fer-ho. No ho dic pel simple fet de constatar l'evidència que no va ser ell qui, un dia tonto d'estiu, possiblement afectat per un cop de calor, ens va endinsar en una crisi de precedents remots. Enrojolit de vergonya aliena he de reconèixer que tampoc ho dic perquè, en canvi, sí que és ell qui s'ha compromès com ningú amb el futur de l'Àfrica subsahariana, emprenent projectes com el PERFAR, el més important de la història en la lluita contra el SIDA. Sincerament, no crec que tampoc això el salvi de la condemna dels futurs wiki-pedistes.
Ho dic més aviat perquè, si aquesta història admet encara algún suggeriment, no crec que sigui de justícia valorar el mandat de W.Bush sense prendre en profunda consideració els atemptats de l'11S com l'inici d'una possible "època del terror". Perquè si darrera els atacs s'hi amagava la nova i desconcertant amenaça del terrorisme global, que hipotèticament ni compta ni necessita del suport de cap estat per amenaçar la primera potència mundial, les intervencions a l'Afghanistan i a l'Irak han reorientat la política internacional cap a una lògica de la responsabilitat estatal que molts (lamentant-ho o no) creien superada. Contra aquesta creença gratuïtament vinculada amb l'així anomenada època de la globalització, la war on terrorism ha demostrat, amb els seus encerts i errors, que les fronteres són importants, segurament més importants que mai. També que els estats són importants i que segurament ho són més que mai. I, com es pot veure a la frontera que separa l'Afghanistan i el Pakistan, que també ho és la permanent i ineludible lluita contra la barbàrie, que no es pot entendre només com a sinònim de lluita contra la tirania dels estats sinó contra l'absència d'Estat. I amb això es posa de manifest una diferència fonamental entre política nacional i internacional que crec que no s'ha de passar per alt. Mentre que en la primera és fonamental allò que Arendt anomena l'espai-entre els individus, de tal manera que és en aquest espai on experimenten la llibertat en la societat política, en la segona l'existència d'aquest espai-entre és precisament el que s'ha convertit en l'amenaça més seriosa a la llibertat humana. La història haurà de jutjar el compromís del President W.Bush amb la llibertat que encara lloen els pocs apologetes que li queden i la seva capacitat per redreçar un món que el 2001 encarava l'abisme amb la creença que el pitjor encara havia d'arribar.
-

El poc coratge d'Alexandre

És just parlar de deliri quan els nacionalistes pretenen fer seva la ja de per si delirant causa de la neutralitat política. Ho feia ahir Víctor Alexandre lloant l'alcalde de Matadepera, Jordi Comas (processat per negar-se a penjar la barrera espanyola al balcó de l'Ajuntament durant la festa major dels anys 2005 i 2006) i ho feia amb una frase del mateix alcalde que només teclejar-la l'hauria d'haver fet adonar de l'absurd lògic que introduïa al text; "només s’haurien de penjar en llocs públics aquells símbols que comparteix tothom". Que l'alcalde consideri que aquest símbol compartit per tothom és precisament la bandera catalana és potser la menys preocupant de les seves il·lusions. La simple insinuació de l'existència d'aquests símbols compartits per tothom és alta traïció per negar el conflicte fonamental del nacionalisme. Pretendre que "l'opressor estat espanyol" es rendeixi a l'evidència de la nostra raó suspenent les lleis que no ens són simpàtiques és d'una arrogància que senyor Alexandre està molt lluny de poder-se permetre. Si algú creu encara en el nacionalisme com a projecte polític per aquest país ja és hora que en comenci a assumir les conseqüències dels seus actes i de la seva fe. Començant per l'alcalde Comas, que bé ha d'entendre que el coratge es demostra lluitant contra la llei real d'un Estat real disposat a fer-la respectar, i acabant per el senyor Alexandre, que no pot negar la neutralitat de l'Estat espanyol i la seva legislació per presentar-nos l'independentisme com a imperatiu natural. I bé, per si en realitat la qüestió anés de penjar únicament els símbols compartits per tothom, el millor que poden fer és no penjar-ne i que ningú quedi satisfet.
.

Socialisme i feminisme com a forces contrarevolucionaries

El cas d'ahir; el totpoderós estat francès cau novament rendit davant la massa i s'accepta còmplice d'una doble discriminació de les pitjors, de sexe i cultura. No cal dir que si socialistes i feministes, monopolitzadors habituals de les justes reivindicacions socials, callen com a putes és perquè ells són aquesta massa victoriosa. Amb aquest èxit, el socialisme francès ha demostrat, per enèsima vegada i per si encara calia, que la seva recorrent tendència al paternalisme és incompatible amb una reivindicació d'igualtat social que tan propia consideren. I el feminisme, tot ell tan parisenc, deixant clar d'una vegada per totes que, si mai ho ha sigut, ja no és un moviment d'alliberació de la dona sinó de repressió i construcció d'una determinada feminitat. Una feminitat que, evidentment, no consideri dins el seu horitzó de possibilitats autorealitzadores arribar verge al matrimoni.
.

Ensenyem-los la pasta!

So to everyone overseas I say: thanks for your applause for our new president. I’m glad you all feel that America “is back.” If you want Obama to succeed, though, don’t just show us the love, show us the money. Show us the troops. Show us the diplomatic effort. Show us the economic partnership. Show us something more than a fresh smile. Because freedom is not free and your excuse for doing less than you could is leaving town in January.

.

Thomas L. Friedman

.
Diu la dita que cal vigilar amb el que es desitja perquè podria convertir-se en realitat. El somni de molts europeus s'ha fet realitat, Obama és ja el President electe dels EEUU i això deu voler dir que la realitat no trigarà a despertar-los del seu dolç somieig. És una llàstima que l'euforia no els hagi deixat un momentet per repassar la seva inmaculada història racial, perquè temo que ja s'han perdut la primera entrega: ara són els americans els que, contradient el relat habitual al vell continent, s'atreveixen a donar lliçons morals. No m'agrada aixafar guitarres i encara menys en temps de crisi, però crec que és el meu deure comunicar-los que perdem per 1 negre a 0. I sembla que el millor encara ha d'arribar.
Una de les coses que durant la campanya em convertia en un dels pocs simpatitzants moderats d'Obama del continent és que, des de la meva modesta ignorància en política internacional, imaginava l'anunciat multilateralisme i el reforç de la diplomacia com una manera més sensata d'afrontar problemes geoestratègics que una possible "doctrina Palin". La gran paradoxa és que si Obama resulta ser tan partidari del multilateralisme com hem volgut creure, ho serà per horror de molts europeus. Si Amèrica decideix comptar amb Europa com a companya de viatge en la seva missió històrica de defensar la llibertat al món només ho podrà fer trencant amb la còmoda apatia política d'una Unió instal·lada en una era posthistòrica. Casos com els d'Ayaan Hirsi Ali, la "primera refugiada d'Europa occidental després de l'holocaust", en són la més trista prova; la llibertat té un preu que els europeus semblen encara poc disposats a pagar, preferint l'estalvi a la defensa dels seus principis il·lustrats. A diferència d'alguns dels seus ja antics opositors, Obama sembla esperar alguna cosa d'Europa; ha arribat el moment de saber si Europa està preparada per esperar alguna cosa, ja no d'Obama, sinó d'ella mateixa.
.

Benvingut Mr.Obama

Bienvenidos(s) Mr Obama y Mr Sarkozy..!

La FNEC es "reactiva" a la UPF

Catalunya no té gaires motius per sentir-se orgullosa dels seus patriotes. La majoria no són més que pretesos salvadors de la pàtria que no fan altra cosa que plorar tot lo dia recordant-nos que Espanya ens roba i que no ens estima i no conceben autocrítica més elevada que la de no haver estat capaços de fer entendre a aquests cabernícoles amants dels toros i les sevillanes la bondat i superioritat de la nostra causa. Però, malgrat el desolador panorama general, encara queden alguns patriotes dignes d'aquest nom. Catalans que no perden el temps jurant amor etern a la seva dissortada pàtria sinó que treballen dia a dia per fer-la millor, per fer-la digna de seguir sent estimada. Avui divendres, a les 13.00 hores, alguns d'aquests patriotes presenten la reactivada FNEC a la UPF. Catalunya pot sentir-se'n orgullosa.
.

Els discursos

.
Transcripció
.
Transcripció
.

Negar el perdó, negar la tolerància

Hi ha una enorme immodèstia en la concessió del perdó que només imagino comparable a la que hi ha en l'exercici de tolerància. I totes dues s'evidencien en la impúdica bona voluntat de l'home recte. Voldria poder perdonar, ens diu, però no puc perdonar l'imperdonable. També al bon ciutadà se li presenta el límit de la tolerància com a senyal d'impotència i, ferit en el més profund de la seva virtuositat, li sembla ja paradoxal no poder ser tolerant amb els intolerants. La trista situació de ser perdonat, que bé reconeix qualsevol nen en veure's obligat a passar per aquest tràmit davant l'autoritat competent, només és superada per la incomoditat d'haver de perdonar a un igual. Com deia aquell sense voler dir això; qui s'han cregut que som nosaltres! Negar el perdó, negar la tolerància, són obligacions morals per a l'home virtuós.
.

ZP al món

Aquest estiu vaig perdre una petita però valuosíssima quantitat de temps llegint un pèssim llibret de la Doris Lessing titulat Ben al món. Ben és un petit monstre, una cosa així com l'"eslgaó perdut", i no pretenc comparar el Presidente de todos los españoles amb la peluda bèstia que protagonitza tan lamentable relat, però en aquesta història hi he trobat la fins ara única explicació de l'arriscada aventura de ZP Fox. Dic arriscada perquè des del primer dia vaig pensar que amb aquesta obsessiva voluntat de ser present a la cimera de Washington i el conseqüent desplegament de tot el seu més aviat pobre arsenal diplomàtic, hi tenia molt a perdre i gairebé res a guanyar. No només perquè el primer que els moviments posen de manifest és la feble posició d'Espanya sinó perquè, en cas d'aconseguir-se la presència a la famosa cimera, difícilment es podrà posar de manifest una nova posició de força en l'àmbit de les relacions internacionals. Així que l'única manera d'entendre aquesta jugada, una jugada que en els més atrevits dels meus dies imagino exitosa en la suma zero, és que, en realitat, ZP aspiri a la suma zero. Aspiració fins ahir plenament comprensible fins avui per la necessaria política conservadora del governant i sobretot per imaginar entre negatius i molt negatius els efectes electorals que la crisi podia tenir en el PSOE. Com que, sens cap mena de dubte, els més atrevits dels meus dies no són els millors dels meus dies, crec sensat suposar que ZP espera seguir el camí de Sarkozy o Brown i treure un saldo positiu de tan grotesc trànsit d'influències. D'altra banda, he de dir que les enormes dimensions del risc de la jugada em fan molt comprensible el càlid suport que ha rebut de Rajoy en aquest afer.
Com que en realitat amb aquest escrit no pretenc res més que convèncer-me que el temps dedicat a Lessing no estava perdut del tot, diré exagerant que del seu llibre vaig aprendre que la gent només busca el seu lloc al món quan no es troba bé a casa.
.