Una exageració? Una absurditat

Em comença a preocupar seriosament que aquest pugui ser l'inevitable destí de tot discurs polític, però el cert és que ja em sembla innegable i manifesta la seva tendència cap a l'absurd. Sense anar més lluny, a l'article d'ahir de Xavier Pericay; A la calle que ya es hora. Crec raonable, i ho dic sincerament, que algú pugui considerar nefasta pels interessos dels catalans l'actual política lingüística, crec que és raonable que aquests que així ho consideren defensin una política lingüística alternativa o, fins i tot, l'absència total de política lingüística (opció que no ens situaria ja al costat de les Illes Fèroe i Groenlàndia sinó fora de tot precedent històric) però ho crec perquè se'm fa molt difícil concebre que una política lingüística concreta pugui ser la única acceptable en democràcia. Si em semblen raonables i evidentment legítimes les diferents apostes en favor del bilingüisme em semblen en canvi ridículs els arguments totalitzadors de la llibertat. I ridícul s'hauria de sentir Pericay, un home d'indubtable intel·ligència i envejable escriptura, quan afirma que "la llibertat només es dóna si és plena". Afirmació que, amb una lògica de precisió matemàtica, el porta a concloure l'únic que podia concloure; que "a Catalunya els ciutadans no són lliures." Una exageració? En absout. Una absurditat. Perquè la llibertat només es dóna si no és plena. És així perquè segons aquest mateix argument no hi hauria un sol ciutadà lliure en cap país democràtic del món, però també per una qüestió encara més elemental; perquè el que sensatament podem imaginar més proper a aquesta plena llibertat social que Pericay considera l'única real és la seva autodestrucció en forma de la més salvatge de les tiranies.
.

El govern els ha canviat

Si no em falla la memòria, la memòria sempre falla
.
Joan Miquel Oliver. El misteri de l'amor

.
Com que amb això de la memòria cadascú s'ho fa com pot, jo crec que el debat sí que va deixar alguna frase digna de recordar. Contra tot pronòstic la va pronunciar John McCain, dels dos candidats el menys capacitat per la oratoria i, tot i que encara no l'hi he trobat un lloc en la meva escassa i caòtica memòria, estic segur que ha vingut per quedar-s'hi. We Republicans came to power to change government, and government changed us. Una frase que contrasta amb la conservadora actitut del President Zapatero, la primera promesa postelectoral del qual va ser no deixar-se canviar pel poder i a qui, per tant, és de justícia reconeixer com un mèrit que només hagi canviat de pentinat i per causes totalment alienes a la seva voluntat. Admirat com estic per l'enrocament de principis del Presidente i per la més llunyana i en conseqüència més fascinant retòrica renovadora d'Obama, no puc deixar de veure en el canvi republicà (canvi que, d'altra banda, imagino un poc menys profund del que s'anuncia) una significativa demostració de la que considero virtú política fonamental; la prudència. Senyal de prudència és canviar de teoria quan la realitat et contradiu, canviar de principis en política exterior després de 5 anys de postguerra irakiana, quan Afghanistan s'evidencia encara molt lluny de la "pau duradora", canviar de política econòmica quan l'economia es converteix en el principal problema polític del país i, en definitiva, evitar mantenir la mirada fixa quan la realitat et gira la cara a hòsties.
.

CatDem i els hipotètics filòsofs populars

Podria ser que el senyor Alcoberro tingués raó i no seria noble obviar aquesta hipòtesi. Podria ser que rera l'aparent normalitat de la professora d'ètica Begoña Román i del degà de la facultat de filosofia de la UB, Jordi Sales Coderch, s'hi amaguéssin en realitat dos votants, simpatitzants o, fins i tot, afiliats al Partit Popular, que vist com va el món no ens podem permetre el luxe de descartar cap possibilitat. Si precisament avui un encert del senyor Alcoberro em sembla tant rellevant com l'aparició del cigne negre és perquè aquesta podria acabar sent, malgrat tot, una bona notícia. M'explico.

Dimarts es va presentar en societat el projecte de la renovada Fundació Catalanista i Democràta Trias Fargas (CatDem pels amics) que neix, com el lector informat ja deu saber, de la idea de CiU de crear una Casa Gran del Catalanisme. Projecte que s'ha de construir amb el convenciment que només hi ha una manera possible de "refundar el catalanisme" i això vol dir, en paraules del seu director Agustí Colomines, fer-ho "sense les presses tacticistes de sempre ni els condicionants sectaris que acostumen a fer estèril la col·laboració franca entre aquells que pertanyen al catalanisme i se'n reclamen promotors". Si del que realment es tracta és d'encetar un projecte transversal i obert a diferents sensibilitats dins el catalanisme, la participació de gent afí al PP, siguin aquests o siguin uns altres, no és només possible i convenient sinó necessaria i, m'atreviria a dir, gairebé imprescindible.

.

Il·lustrant els il·lustrats?

L'horror mític de la Il·lustració és l'horror al mite
.
Th. W. Adorno i Max Horkheimer. Dialèctica de la Il·lustració

.

Al llibre de Tzvetan Todorov L'esprit des Lumières la il·lustració fa una autèntica exhibició del poder autofagocitador que ja li havien descobert Adorno i Horkheimer. El mateix Todorov sembla reconeixer com a vàlid aquest diagnòstic quan explica l'anècdota protagonitzada per Raymond Aron i que ell mateix relata a les seves Memòries. Espantat per l'ascens que el nazisme experimentava els anys 30 a Alemanya, Aron mantenia un discurs molt crític amb el govern francès. Després d'escoltar-lo atentament i ja disposat a traslladar el seu missatge al President del Consell, un ministre francès li va demanar que respongués aquesta pregunta: "Què faria vostè al seu lloc?". Trop de critique tue la critique (un excés de crítica mata la crítica), conclou Todorov. Així, al mateix temps que reconeix en la il·lustració "un fonament purament humà de la política i la moral", hauria de recordar que aquest fonament religiós que pretén combatre amb les armes de la raó havia estat ja desenmascarat com a producte interessat i mesquí del discurs del poder. Un Déu que l'il·lustrat ha descobert fet a la seva imatge i semblança, i sempre a conveniència de l'ordre social existent, ja no pot evitar fer visibles els fils que l'aguanten ni passar per sobrenatural davant la seva lluminosa mirada. Si, malgrat tot, aquesta il·lustració es mostra incapaç de desenmascarar el titellaire, per força haurà de reconèixer que els mites que al seu pas victoriós va fent caure com a víctimes són en realitat productes de la seva pròpia creació.

.

A la gandola

L'entrevista que publicava LV ahir diumenge amb Sáenz de Santamaría (I i II), on Soraya exhibeix la seva simpàtica estratègia afirmant coses tant estranyes com que Catalunya necessita més i millor finançament, m'ha fet pensar, qui sap perquè, en aquest acudit de l'Eugenio:

Storie e totalitarismo

Un mio amico, gravemente malato di asma, era stato condannato per motivi politici ad alcuni anni di prigione, e soffriva molto del fatto che i suoi compagni di cella fumassero e di conseguenza egli faticasse a respirare. Tutte le richieste avanzate per essere transferito tra i non fumatori erano rimaste senza risposta. La sua salute, per non dire la sua vita, correvano gravi rischi. Un'americana che era venuta a conoscenza del fatto e voleva aiutarlo telefonò a un conoscente, redattore di un importante quotidiano statunitense, per chiedergli se poteva scrivere qualcosa in proposito. Il giornalista le rispose: "Richiamami quando sarà morto". È una risposta scioccante, certo, ma in qualche modo comprensibile. I giornali hanno bisogno di stories. L'asma non è una story. Solo la morte potrebbe farne una story.

.

Václav Havel. Storie e totalitarismo
.

De la sang dels castellans en farem tinta vermella

Aquests dies tot plegat s'ha fet una mica més fàcil d'entendre. Des del Fossar, per exemple, quan sorgits de darrere les banderes se senten els crits de polítics recordant l'històric greuge espanyol, quan polítics amb corbata i americana narren històries d'avis resant d'amagatotis per la llibertat del poble català, quan fins i tot es diu que la lluita continua i joves nascuts en un entorn de democràtica pau invoquen els morts de 1714 per segar acompanyats les cadenes de l'opressió, aleshores és molt més senzill entendre coses com la geopolítica, l'arrogància dels russos, la decadent prepotència nord-americana, l'encara present i ja cinquantenari absentisme europeu i fins i tot els mals de cap de Kim Jong-Li i les pesades digestions de Castro. És aleshores quan infantils declaracions com les de l'enrabiat representant de Rússia davant l'ONU, Dimitri Rogozin, assegurant que tota la història dels Estats Units és més curta que la història de la granja de cavalls que hi ha prop de casa seva a Moscou, mostren la seva autèntica significància al recordar-nos que en política no hi ha res que hagi de prendre's més seriosament que les més baixes de les pulsions. Imagini'n què no diriem nosaltres si tinguéssim la tant injustament ridiculitzada selecció nacional de petanca! Fins i tot a casa nostra és evident que molts països mai seràn prou grans per l'ego dels seus ciutadans, i que la recuperada lluita geoestratègia és principalment un problema psicopolític.

.

De l'armari al bagul

Una de les màximes aspiracions de l'autoproclamada neutralitat de l'Estat democràtic liberal és que la seva ceguera respecte les evidents diferències que existeixen entre els ciutadans no serveixi per emparar les discriminacions (sexuals, racials, etc.) sinó, al contrari, per protegir la igualtat de drets i oportunitats. Constatant, però, que mantenir la mirada allunyada d'eventuals discriminacions és una bona manera de mantenir-les però mai d'evitar-les, un Estat que pretengui garantir aquesta igualtat es veurà obligat a reconèixer en determinats moments la falsedat de la suspensió de la vigilància per posar les coses al lloc on creu que han d'estar. Així es justifiquen possibles polítiques de discriminació postitiva i d'aquesta mateixa voluntat se n'extreu, per exemple, la de treure els gais d'un armari on evidentment no es poden veure però on, precisament per això, no es troben en condicions d'igualtat amb els heterosexuals. Falsejar el matrimoni sembla una bona manera de fer-ho. Però cada cop se'm fa més estranya la voluntat de trobar en aquests foragitats de l'armari el desig de fondre's en la indiferència sexual o, encara, la creença que si això no passa no deixa de ser el que cal que passi. En aquest sentit, els Eurogames de Barcelona 2008 són, globalment, una mala notícia. Perquè aquests jocs es basen precisament en allò que el liberalisme abstraccionista es nega a acceptar, en la voluntat de ser reconeguts com a "atletes homosexuals" de la mateixa manera com altres volen ser reconeguts com a negres, musulmans, jueus, dones... Aquest liberalisme constata amb gran encert que un homosexual és moltes més coses més que una tendència sexual, fins i tot és possible que sigui coses molt més serioses que unes determinades preferències de llit, però d'aquesta constatació n'extreu com a falsa conseqüència que aquesta és una complexitat desitjada i desitjable. L'orgull gai, com el vel islàmic, són els indicatius d'una igualtat rebutjada per insubstancial, fins i tot d'una voluntat d'autosegregar-se en la paradoxal comoditat del bagul. Però són també l'indicatiu d'una paradoxa més gran encara: el liberalisme també obliga. Obliga, entre altres coses, a assumir la càrrega d'una identitat complexa amb totes les seves conseqüències.
.