Sobre el pacifisme de ZP

La criminalitat es troba tan estesa que ja ningú se'n salva. A l'Espanya de Zapatero, pàmfila, pacifista, solidària, va haver de penetrar l'altre dia un comando de Greenpeace en una fàbrica de bombes de dispersió perquè ens assabentéssim que exportem un dels articles més repugnants de l'armament actual.

.

Félix de Azúa

.

Malgrat els discursos pacifistes i aquella covarda fugida d'Irak sense més justificació que el populisme de ZP, malgrat el tant comentat, analitzat i lamentable distanciament diplomàtic amb Washington, el 2007 EEUU va seguir utilitzant bases aeries espanyoles pels seus vols a Guantànamo. A mi, que raret com sóc se'm fa més raonable la intervenció a l'Irak que l'existència de Guantànamo, em semblaria molt més digne un President que hagués decidit seguir a l'Irak, assumint la responsabilitat que com a país s'havia adquirit, negant-se a servir d'escala en el viatge a la vergonyosa presó.

Tampoc és assumible amb l'hipòcrita discurs pacifista (i ja no sé si és hipòcrita a fi de bé o no) l'actitut del govern espanyol respecte les bombes de disperssió. Ja denunciada pel fotògraf Gervasio Sánchez en el seu discurs de recepció del premi Ortega y Gasset. O es fabriquen i es venen o es signen paperots en contra de fabricar-les i vendre-les, però amb això com amb Irak (i com a tot arreu) no es pot estar al mateix temps a les dues bandes de la trinxera.
,

La Oca

El capitalisme tampoc fa la felicitat

En l'escenari de l'espectacle unificat de l'economia de l'abundància, es plantegen afirmacions irreconciliables; així mateix, diferents mercaderies-estrella sostenen simultàniament els seus projectes contradictoris d'organització de la societat: l'espectacle dels automòbils exigeix una circulació perfecta que destrueixi les velles ciutats, mentre l'espectacle de la propia ciutat necessitat barris-museu. Per això, la satisfacció (en ella mateixa problemàtica) que se suposa correspon al consum de la totalitat de les mercaderies, queda inmediatament falsificada, ja que el consumidor real només pot accedir directament a una successió de fragments d'aquesta felicitat mercantil, fragments dels quals sempre, com és natural, hi és absent la qualitat que es pressuposa al tot.

.

Guy Debord. La societat de l'espectacle

.

Suposo que tenen raó quan afirmen que el capitalisme no els fa feliços perquè és relativament senzill constatar que, malgrat els esforços publicitaris, tampoc el capitalisme fa la felicitat. Els drets del consumidor els emparen. Però el cert és que valorar la societat capitalista i les democràcies liberals per la seva capacitat de fer feliços els ciutadans-consumidors és, utilitzant una expressió de Heidegger, com valorar l'essència i facultats dels peixos en funció de la seva capacitat per viure a terra ferma. Perquè és precisament aquí on el sistema ha de guardar silenci. D'esperances minimalistes, em conformo amb una acceptació de la contrarietat i de la conseqüent renuncia a la jeràrquica promoció d'una felicitat ja evident com a necessariament fragmentaria. Que cadascú s'ho faci com bonament pugui. Una cosa que no deuen estar gaire lluny d'entendre els nostres insatisfets conciutadans quan han abandonat progressivament els tractats d'ideologia política per anar a buscar consol als llibres d'autoajuda, oxímoron dels ous d'or.
.

Els llibres no fan la felicitat

És sorprenent la quantitat de mentides que necessiten les falques publicitaries del govern per promocionar l'ús de la lectura. Contra el que se'ns promet, cal constatar que la lectura no fa la felicitat més propera del que la fan els diners, i que, com demostren dia rera dia sectors representatius de la intel·lectualitat acadèmica, llegir tampoc ens fa més intel·ligents. De sempre ha estat ocupació d'ociosos i és plenament comprensible el seu estat de bona salut en una societat espectacular amb milions de consumidors culturals. Mai hi havia hagut tants lectors al món perquè mai el temps lliure havia sigut un luxe a l'abast de tants i mai aquests havien tingut tant fàcil accés a tanta literatura de qualitat com ara. Mai s'havia llegit tant i mai s'havia escrit tant, mai tanta gent havia dedicat tantes estones a la lectura i mai tanta altra gent hi havia dedicat la vida. I malgrat rebem cada petita passa de la teconologia com una mortal amenaça a la nostra il·lustrada civilització, el cert és que si bé és cert que internet pot posar en perill la indústria del paper també ho és que aquest és un problema molt més greu pels que hi treballen que per a la nostra afició lectora perquè internet ha reforçat la literatura i la seva presència social com cap altra innovació tècnica precedent. És per això que la gran i encara incompresa novetat no és una falsa manca d'interès del poble en la lectura sinó que aquesta pràctica i la seva promoció s'hagin convertit en centre d'atenció dels dirigents polítics.
.

Debating polygamy

A l'inici del seu article Debating polygamy, Martha Nussbaum ataca algunes argumentacions contraries a la poligàmia basades únicament en prejudicis religiosos envers els mormons. Però com que no tots els arguments contraris a la poligamia provenen del sectarisme religiós, deslliurats d'alguns prejudicis culturals no podriem encara trobar prous motius per legalitzar aquesta pràctica. Nussbaum es planteja problemes de caràcter pràctic, tals com la bidireccionalitat de les relacions (que no parlem només de poligínia o poliándria sinó realment de poligamia), la igualtat dels drets dels signants del contracte o una legislació prou clara sobre els drets dels fills d'aquestes unions. Però, en realitat, no sembla que el principal problema de la poligamia sigui una desadecuació de la llei vigent, un error que imaginant una justícia una miqueta millor que la nostra seria de solució relativament fàcil, sinó el seu potencial per introduir desigualtats de rellevància política (veure l'article de Teresa Giménez Barbat a Claves). El debat sobre la poligàmia, com l'anteriorment comentat sobre l'eugenèsia liberal, posa de manifest la necessitat de reflexionar sobre quines decisions una societat igualitarista i democràtica pot deixar en mans dels ciutadans lliures i adults i quines no, perquè representen una amenaça a l'harmonia social i a les parts no vinculades en els eventuals contractes.
.

Diògenes i Alexandre Magne

A la seva conferència d'ahir al CCCB, el professor Kwame Anthony Appiah feia (obligada) referència al filòsof Diògenes per situar els orígens del terme "Cosmopolitisme" (del grec "kosmo polites"; ciutadà del món) i ho feia recordant el caràcter metafòric del terme. Una naturalesa que davant els sovint anunciats projectes polítics de ciutadania universal potser no està de més reivindicar com a necessariament metafòrica. El mateix Diògenes el cínic ho evidenciava davant algú amb autèntiques pretensions de "posar la paraula al servei de la política"; Alexandre Magne. Quan el conqueridor, educat en el respecte als filòsofs, va demanar humilment a Diògenes si hi havia alguna cosa que pogués fer per a ell, el filòsof va respondre que podia apartar-se perquè li estava tapant la llum del sol. Recordant Diògenes i la poca simpatia que semblava tenir pel rei macedoni, el projecte polític de l'estat global o universal sembla més proper a un totalitarisme universal que a un estat de dret planetari. Així, és més assenyat pensar el cosmopolitisme polític no com un projecte de supressió de fronteres i promoció d'una legislació d'abast global sinó més aviat com una defensa del dret universal a tenir drets; del dret a viure dins un Estat que els concedeixi, els protegeixi i se'n faci responsable.
.

Vida plenament bilingüe

A Catalunya es pot viure plenament en castellà?
.
A la vida pública és complicat. A la vida privada sí, plenament.
.
I en català?
.
A la vida privada és complicat. A la vida pública sí, plenament.

.

Albert Rivera
.

És sabut que en aquest país ningú dóna tanta importància a la llengua com la gent de C's i en són un bon recordatori aquestes paraules. Fa temps que aquesta plentitut se'm presentava com a problemàtica, però entenc que pogués no ser-ho pels més entusiastes d'entre els apologetes de l'eslògan. Ells, en realitat, encara podien somniar un país on es visqués plenament en català i encara rellegint el passat podrien creure en la viabilitat d'aquest projecte. Però una plentitut vital que en tan gran mesura es considera condicionada per la geolingüística es presenta molt més complexa per a algú amb pretensions bilingües, com molt més inútil es torna aquí l'escisió entre el públic i el privat quan només es té una vida per desenvolupar plenament.

Ciència i religió

El conflicte entre ciència i religió; innecessari i exagerat?
.

Q: Does religiously motivated rejection of evolution (e.g. creationism) ever get in your way when working?

.

A: I don’t experience this kind of resistance in science, in which evolutionary theory is obviously the dominant paradigm. Creationists sometimes try to create the impression that lots of scientists have their doubts about the theory, but I have yet to meet such scientists. I’d be surprised if more than 0.1 percent of active research biologists have such doubts.

.

When I came to this country, over twenty-five years ago, I was amazed that creationism was still taken seriously, and assumed that it would blow over. It never did, of course. I can’t help but look at it as a left-over of a medieval mind-set unresponsive to overwhelming counter-evidence.

.

At the same time, I must say that I don’t think the recent wave of God-questioning rants have helped much. They have polarized the issue, whereas in my mind it is eminently possible to look at religion as a collective value system and at science as telling us how the physical world operates. Even though I am not religious myself, I think the conflict between science and religion is unnecessary and overblown.

.

Frans de Waal a Freakonomics

.

–Woody Allen dijo que no hay ateos la noche anterior a un examen. ¿A usted ni siquiera se le pasa la idea de un ser superior antes de subir a un avión en una tormenta, por ejemplo?

.

–Nadie subiría a un avión si dijesen que está conducido por la oración de curas o actos mágicos. Cuando subimos a un avión es el preciso momento en el cual todo el mundo confía en la ciencia ciegamente; la gente se vuelve totalmente materialista; de golpe, todos creen en las leyes de la física, en Newton, en los ingenieros de la NASA. Si dijeran por los altavoces que van a soltar las turbinas del avión y unos curas se van a poner a rezar el rosario para que la nave llegue a buen puerto, todos desesperarían, hasta los más creyentes.

.

Fernando Savater
.

Dancing Cockatoo

No és un monstre

Sorprèn la desesperada recerca d'una legítima defensa per Josef Fritzl. El mostre, que alguna objectius observadors han convertit ja en neutre qualificatiu, ha donat al senyor Fritzl alguna cosa per la que lluitar. I no critico aquí un error tàctic, perquè mai hauria de ser aquesta la preocupació del periodista, sinó d'un error narratiu, un error que es dóna, per tant, en el seu entorn natural. Un error en l'art de separar veritat i mentida. La metàfora és mentida, com és mentida que Josef Fritzl sigui un monstre i ho és pel simple fet que els monstres no existeixen. Si a l'informador el preocupa encara en alguna mesura, per petita que sigui, la veritat, haurà de vigilar en mans de qui la deixa. És irresponsable deixar la seva resitució en mans de Fritzl, sobretot quan s'esperava de la veritat que el condemnés. Que aquest recordatori no és irrellevant ho demostra la impossibilitat que ténen molts alemanys en encarar-se amb el nazisme com a part de la seva història. Molts es neguen a veure el rostre d'un home en la cara de Hitler i critiquen qualsevol aproximació, política o artística, a l'evidència del seu error. Ho fan sense considerar que només des d'un coneixement de l'ésser humà en la seva crua realitat té sentit plantejar-se algún tipus de judici moral sobre la seva conducta.
-

Lector, creiem en tu

Tot es llegeix amb por, i no tant pels horrors com per l'absoluta seguretat amb la que es corromp el tractat secret que existeix entre els homes; la impressió és com si algú alcés la veu a l'habitació: "Atès que estem entre animals..."

.

Ernst Jünger. "Llibres cruels". El cor aventurer

.

A les seves Normes per al parc humà, Peter Sloterdijk diagnosticava la fi de l'humanisme lletrat. Contra aquesta afirmació, George Steiner es mostra optimista i assegura creure en "la catastrophe économique et sociale" i que aquesta "entraînera un retour de l'humain". Però a diferència del que sembla entendre Steiner, no és a l'home ni a les lletres, ni tan sols a l'home de lletres a qui aquest diagnòstic condemna sinó a la fe en el poder domesticador de la lectura contra aquells que encara es pregunten com podien els nazis ser més sensibles amb la música de Bach que amb els jueus. Perquè de nazis va la cosa ara que Pierre Assouline es planteja la conveniència de reeditar el Mein Kampf. Un llibre que, segons escriu, "a fait millions de morts" perquè, "comme le souligne le titre, tout y était annoncé, programmé, proclamé de ce qui nous attendait". Al progressiu descrèdit del poder pacificador de la paraula escrita l'acompanya una renovada fe en els seus efectes malèfics que ens porta a buscar al Corà les causes primeres de l'11-S. Una fe que no és més que l'envers de la caiguda i contra la que caldria, potser, començar a exigir alguna cosa més als lectors.

.

Efectivamente, aquella misma mañana Törless se había comprado un ejemplar de la obra en la edición de Reclam que había visto en casa de su profesor y aprovechó el primer recreo para comenzar con su lectura. Pero con tanta nota a pie de página y con tantos paréntesis no entendía ni una palabra, y por más que se esforzase en seguir minuciosamente en seguir con la vista cada una de las oraciones, tenía la sensación de que una vieja mano huesuda le sacaba, con movimientos de tornillo, el cerebro de la cabeza.

Cuando al cabo de media hora dejó, totalmente agotado, la lectura, se percató de que sólo había llegado a la página segunda y de que el sudor le corría por la frente.

Pero, a pesar de todo, apretó los dientes y consiguió leer una página más hasta que terminó el recreo.

Por la tarde ni siquiera se atrevía a acercarse al libro. ¿Miedo? ¿Repugnancia?... No sabría decirlo exactamente. Sólo una cosa tenía clara, una cosa que le atormentaba hasta abrasarle: que el profesor, aquel hombre que aparentaba tan poca cosa, tenía totalmente abierto el libro en su habitación, como si éste constituyera para él un pasatiempo cotidiano.

.

Robert Musil. Las tribulaciones del estudiante Törless
.

Se'ns fan vells

Una pintada anònima apareixia a París el famós Maig del 68, una pintada que tota sola podia haver sostingut l'èpica del famós mes. Així deia i així seguiria dient si no hagués estat esborrada amb la revolta: Professeur, vous êtes vieux et votre culture aussi. Seguiria dient, però acusaria ara els seus autors intel·lectuals. Perquè, hauria de ser ja una evidència, se'ns fan vells. Són gent encantadora i emotives les batalletes que fan passar per gestes, però no podem negar que se'ns han fet vells. I encara el pitjor; ens fan vells. És avui quan ho he entès. Després de veure aquesta frase he entès què diuen els que acusen la joventut de fer-se vella. Què diuen i no què volen dir, perquè això últim de seguida s'entén. Com he entès què significa ara el discurs únic que omple la boca d'aquests companys que han convertit la condemnada joventut en virtut, aquest discrus que sent únic és l'únic que no se sent. He entès que tenien raó amb això de la dialèctica i diuen en realitat el contrari del que volen dir. I havent-se fet vells els professors han fet vells els nostres companys, perquè les batalletes que aquests fan seves, les guerres que fan seves, les idees i les movilitzacions que fan seves, avui fan 40 anys. Un professor només envelleix quan envelleixen les seves idees, i amb això pretenc deixar clar que no és aquesta una problemàtica generacional. Com pretenc deixar clar que es tracta en realitat d'una cosa molt més bèstia. És la constatació que hi ha idees, plantejaments o mirades caduques i, per tant, caducades. I així se'ns fan vells, fent-nos vells i formant ja no pensadors sinó simples conservadors d'idees mortes.
.

El violinista

¿Cómo ha conseguido no quedarse emocionalmente atrapado en ese día fatal?

Abrirme al mundo, seguir trabajando, viajar, leer, escuchar mi música, seguir con mi vida... Hacer cosas. Dejar que mi mente continuara abierta al mundo y la vida que pasa. Así he podido librarme de sentir ese odio. Cuando pienso en mi situación, me acuerdo del violinista de los Balcanes...

¿...?

Hablo de aquel violinista que sacaba su violín y se ponía a tocar en las calles de Sarajevo bajo las balas de los francotiradores...

Arriesgado concierto.

... Un periodista de la CNN se acercó a gatas bajo las balas hasta él y le preguntó qué le pasaba: “¿Está usted un loco?”. Y le contestó el violinista señalando a los francotiradores: “¿Loco yo por tocar el violín? Los que están locos son ellos por liarse a tiros... ¿No cree?”

.

Eduardo Madina a La Contra de LV
.

Reescrivint el mite

No és un defecte o un fracàs del nostre coneixement de la història que aquest començament sigui inexplicable. En la comprensió del caràcter misteriós d'aquest començament hi resideixen més aviat l'autenticitat i grandesa del coneixement històric. El saber sobre una protohistòria (Wissen von einer Ur-Geschichte) no consisteix en el pedant rastreig que busca lo primitiu o en el col·leccionar ossos. No és ni mitjana ni enterament ciència natural, sinó que, de ser realment alguna cosa, és mitologia.

.

Martin Heidegger. Introducció a la metafísica

.

I així s'entén aquest nacionalisme espanyol a la recerca del mite fundacional. D'aquesta Esperanza Aguirre que confón cor i consciència sense poder esclarir de quin d'aquests òrgans sorgeixen les rebel·lions i assegurant que "si els espanyols es van rebel·lar contra Napoleó va ser perquè ja tenien consciència que Espanya era una gran nació i per això no podien soportar que ningú els imposés la seva voluntat". Ningú de fora, s'entén. Evidentment, res veurien de dolent en el fet que fós espanyola com ells qui decidís sobre els motius de la seva memorable gesta. D'aquí que la història no entengui res de salomòniques decisions com les que pretenen haver près a la universitat de Salamanca rebutjant el doctorat "honoris causa" que s'havia concedit a Franco però no retirant-lo perquè, segons el doctor, "no és pot reescriure la història". Le pauvre! Que no només no veu que no hi ha més història que escriure i reescriure sinó que sembla incapaç d'apreciar la magnitut de la seva propia obra. Ell mateix, que assegurant que el dictador "mai va reunir mèrits científics, socials ni personals que el féssin mereixedor d'ostentar aquest honor", no fa res més ni res menys que un exercici de reescriptura històrica.
.

Una bonica història d'amor

Heus aquí un home enamorat. Enamorat del neandertal i a sobre en genèric, mirin si és bèstia la cosa. És cert que en aquestes situacions acostuma a ser difícil discernir les bones raons per creure de les dolentes, però poques vegades es veu gent de ciències enlluernada per tan alta dosi de romanticisme. I així, conscient tant de la dificultat de les relacions a distància com que és l'impossible el que fa el seu amor més valuós, ens parla de ciència-ficció:

¿És ciència-ficció pensar que algun dia podrem reconstruir un neandertal?

Sí, i per dos motius. No és possible tècnicament. I, a més, no seria ètic.

Però si es pot fer, algú ho farà...

Aquesta és la desconfiança popular cap al científic, que no sé quin fonament té. Bé, a internet algú va fer córrer la idea que es volia crear un exèrcit neandertal. Em fa pena, perquè demostra la idea negativa que hi ha dels neandertals: molta força i poc cervell.

Encantadores declaracions per dos motius. El primer és que no sent-ho, potser serà possible tècnicament. El segon, més enllà de la suspensió que poguem fer del judici ètic de l'enamorat, és el recordatori que fa molt anys que la pregunta ètica que es fa el tècnic (no el científic, que d'aquestes coses si n'entén no se'n diu) ja no és tant la de què fer? com la de què no fer?. Finalment cal dir que fan de mal recordar els precedents de la desconfiança, l'enorme quantitat de vegades quan simplement s'ha fet el que es podia.

.

L'arròs i les bondats del diàleg

Ens diuen sovint que es necessita temps per pensar sense preguntar-se mai sobre la possibilitat d'un temps no pensat. Com ens diu Zoya Phan que no té temps per a religions després d'evidenciar que la fe és l'element endreçador de la seva agenda. La seva fe en el poder curatiu del diàleg, tan comuna a casa nostra i no només entre els qui parlen amb plantes malaltes, contrasta amb l'utilitarisme de les seves reverències a la planta de l'arròs. Contrast que evidencia l'ambivalència del mite, que no només pot no ser oposat al lógos sinó fins i tot actuar al seu servei. D'aquí que fins i tot la Coca-Cola hagi de fer anuncis o la sacralitat dels bistecs indis quan encara caminen. En la fermesa de les seva aposta en favor dels drets humans, Phan aprofundeix en aquesta ambivalència presentant-nos la curiosa tendència a ser més exigent amb la naturalesa que amb l'home. Perquè si mai es pot imaginar un ritual d'agraïment a una planta estèril, es concedeix, en nom d'una cosa tan seriosa com el diàleg, una gratuïta igualació a l'assassí del pare.
.