Bagdad city

Down here it's just winners and losers and they don't get caught on the wrong side of that line.

.

Bruce Springsteen. Atlantic City

.

A 5 anys de l'inici de la guerra de l'Irak no pretenc sorprendre ningú si afirmo que són mals temps pels ideals. L'imperi del pragmatisme es manifesta en l'efemèride, on hi ha hagut actualització de cap de les suposades confrontacions ètiques i polítiques que movien uns i altres rera les respectives pancartes i, en canvi, el centre del debat està ara ocupat per una macabra guerra de xifres. El dubte i el conseqüent càlcul matemàtic em semblen normals en uns supporters que sempre van assegurar actuar al servei de la realpolitik, però són d'un cinisme extrem en boca d'aquells que només apel·lant als inamovibles principis del pacifisme s'oposaven a la intervenció militar. Que ara pretenguin trobar confirmació del seu encert en els comptes de la guerra i els seus eufemístics costos vitals obliga a preguntar-se quants soldats americans morts haguéssin considerat un nombre de baixes raonable, quants irakians creuen que valia la pena sacrificar i quants milions costa una guerra justa.
.

Roth i Wolfe

Un breu comentari a aquestes dues entrevistes a dos dels més grans escriptors nord-americans que encara belluguen: Philip Roth i Tom Wolfe.

Comparteixen una curiosa preocupació sobre el futur de la literatura que, en la meva rutina de lectures actual, em recorda a aquells que, limitats com tots, no podent veure el futur de la història neguen que existeixi alguna cosa gaire diferent d'aquesta. Fins ara ho havia considerat manca d'imaginació, però que pel poc que n'he llegit sembla evident que el diagnòstic és insuficient i que caldrà replantejar-lo seriosament.

Curiosa és també la relació de Wolfe amb el seu famós vestit blanc, forjador de personalitat i que demostra que això de ser escriptor, com això de ser filòsof, pot ser encara alguna cosa més que una manera de guanyar-se la vida; una manera de viure.
.

Veritats de lloguer

És curiós el matrimoni que a les afirmacions de Campbell formen el falsacionisme de Popper i la falsedat tota seva. El falsacionisme és un mètode científic tant prudent que aplica el princip de la pressumpció d'innocència fins i tot al coneixement, de tal manera que tot serà així fins que es demostri el contrari. Però sota el seu paraigües, potser en realitat para-sol, afirmar que "en ciència tampoc hi ha veritats eternes: el que és cert avui pot no ser-ho demà" és un sense sentit. No perquè si una cosa fós certa avui, segur que ho seria demà, sinó perquè el falsacionisme neix precisament contra el dir "això és cert", contra la pretensió de verificació perquè entén que demà es pot mostrar fals el que avui es tenia per cert.
.

Menyspreu de vol ras

No crec que tingui sentit cap tipus de sentiment de menyspreu envers la massa ni cap pretensió de ser-ne agent provocador si no es té present que no es tracta d'escopir sobre el poble ras des de la torre estant sinó de prendre partit contra la massa que hi ha dins nostre. Mancats de sang blava seria enorme la pretenciositat i solemne l'estupidesa de pensar la societat de masses com si no en forméssim part o com si ella no formés part de nosaltres mateixos.
.

Provocar la societat

Fins ara els filòsofs només han afalagat de diferents maneres la societat; és hora de provocarla.

.

Peter Sloterdijk. El menyspreu de les masses

.

Que la cultura de l'esforç quedi reduïda a simple consigna política és normal quan es pretén passar per alt que l'esforç només té sentit en una societat on la mandra és pecat. Que per fomentar l'esforç calgui, per tant, evidenciar el que de menyspreable hi ha en el jaure com un gos treu inevitablement potència al discurs sobre l'educació en l'esforç perquè posa en evidència que molt sovint educar no és més que corregir mals hàbits. De temps se sent que el primer que cal aprendre és que res se sap, però per tal que aquest aprenentatge serveixi d'alguna cosa és necessari que el no saber res sigui motiu de vergonya. Provocar l'excel·lència només és possible pujant el preu de l'autosatisfacció i a aquest efecte res sembla més indicat que l'autèntica ironia, la del vell Diògenes felicitant un jove enrojolat perquè aquest és l'autèntic color de la virtut.
-

Are these the greatest ads of all time?

Are these the ten greatest ads of all time?

Reconeixement i cicuta

Si la vulgaritat s'ha convertit en fonament, la noblesa ha d'aparèixer com un fenòmen supraestructural. Qui en temps il·lustrats no estaria d'acord amb la idea que els simples fenòmens supraestructurals han de ser retrotrets als seus veritables fonaments? Una nova mirada a aquesta situació deixa entreveure ademés com la igualtat postcristiana mai va significar un valor en ell mateix, sinó que va representar, més aviat, un mitjà de dinamització de l'Estat modern per organitzar-se a si mateix sobre la base d'una sòlida naturalesa humana suposadament vulgar i, amb tota seguretat, sumida en la baixesa.

.

Peter Sloterdijk. El menyspreu de les masses

.

Enlloc com en el tracte amb la massa es veu l'autèntica i perillosa naturalesa del filòsof i la societat democràtica. Si el polític no pot defugir l'afalac servil, sent l'adulació la seva única opció, mai el filòsof podrà evadir-se de la responsabilitat d'actualitzar la tensió entre la polis tal com és i la polis tal i com hauria de ser. Optant per desenvolupar-la no pot evitar ofendra-la, de la mateixa manera com s'ha considerat necessaria la publicitat de la seva condició per allunyar l'alcohòlic de l'anís del mono. D'aquí que qui no es vulgui esclau no pot estalviar crítiques a la democràcia, no podent-se trobar satisfet pel reconeixement dels moralment dèbils per molt exitosos que hagin estat. No hi ha possible reconeixement com a igual amb tothom sense que sigui descarat dir-se jo. Quan el filòsof es reconeix en tothom no pot dir que en ningú es reconegui com a tal. Molt més important que el reconeixement és la identitat de qui professa el tan reclamat reconeixement, sent així que el millor regal que pot esperar els filòsof dels iguals és la cicuta. "L'amor per la gent tal com és brolla del seu odi a l'home recte" (Th.W.Adorno).
.

Youtube 2007 awards

Els núvols

El raonament just: Surt aquí i deixa't veure pels espectadors, tu que ets tan descarat.

El raonament injust: Sigui com vulguis, al final et venceré amb més facilitat davant la multitud.

.

Aristòfanes. Els núvols

.

En el canvi d'imatge de Sarkozy hi ha una gran dosis de maduresa política. Sigui seva o dels seus assesors, crec que en la superació de l'empenta idealista de l'aspirant a President es demostra la grandesa de qui exerceix el càrreg. I parlo de superació i no de renuncia. Parlo d'anar més enllà. De qui ha entès, el paper que juga l'irracional en el terreny de la política sense corrompre la política menyspreant el valor de la raó. Moltes coses s'han de dir encara sobre aquest tema. Sobre Sarkozy, sobre l'eròtica del poder i sobretot sobre l'eròtica de Carla Bruni, sobre el paper del President democràtic i que la prioritaria d'entre les seves preocupacions sigui i hagi de ser el tenir cura seva imatge pública; l'administració de la irracionalitat del subjecte polític o elector. No perquè l'elector sigui irracional, que no ho és, perquè ni ho és sempre ni mai completament, sinó perquè la seva argumentació, que en tant que argumentació és racional, no pot pretendre's independent de consideracions irracionals com les estètiques. Com la Bruni vestida amb vestit-jaqueta, com els núvols.
.

Robert Haines

Bicing i desobediència insitucional

Segurament això del Bicing sigui una gran idea i fomentar l'ús de la bicicleta ajudi a fer més suportables els trajectes motoritzats a la ciutat de Barcelona. Fins i tot és possible que l'ús massiu de la bicicleta ens ajudi a quedar bé amb Kyoto i d'aquí dos dies els hiverns seràn tant freds com els somien els ecologistes, els estius tant poc calurosos com els voldria jo i la pluja aprendrà, d'una vegada per totes, a ploure. Però mentre això arriba, que a la força ha d'arribar, els efectes del Bicing són menys munics i ja és estrany que passi el dia sense que es visqui un perunpèl d'accident bici/cotxe, bici/moto, bici/taxi, bici/autobús o bici/vianant. Aquest últim sóc jo, un vianant que protesta per la pèrdua del seu petit monopoli. Això abans no era així. Abans la vorera era nostra, la calçada dels vehicles a motor i amb els semàfors i el seu codi de colors en teniem prou per entendre'ns. La convivència, si no sempre pacífica, com a mínim deixava clares les culpes del conflicte. Poc després van començar a aparèixer uns nous espais anomenats carril-bici, on s'assegurava que es volia instal·lar una nova espècie de ciutadà anomenat ciclista. Però l'afany reproductor d'aquests nous especímens aviat va fer petit l'habitat que el bon ajuntament els havia reservat, problemàtica davant la qual es va decidir que la millor solució no era donar-los més espai per córrer d'un lloc a l'altre sinó donar-los més famelles per reproduir-se. Davant un hàbitat que se'ls ha fet petit, els ciclistes okupen ara el que antigament corresponia a vianants o vehicles davant la impassibilitat dels verds i la policia que dirigeixen. No he trobat a faltar mai més policia, però sovint trobo a faltar policia que faci la seva feina. Policia que camina per la vorera no s'aparti si una bicicleta li ve de cara. Policia que quan el ciclista se salta a la torera el semàfor davant el que ell ha parat el cotxe patrulla pugui fer alguna cosa més que esperar la llum verda. Fomentar la utilització de la bicicleta sense assumir les responsabilitats de controlar l'ús que se'n fa és una irresponsabilitat i un bon exemple de com des dels òrgans de govern es poden crear problemes enlloc d'ajudar a solucionar-los.
.

Contra el retorn de la història

Com diu Slavoj Zizek; "Hi ha qui riu del final de la història anunciat per Fukuyama, però tots actuem com si Fukuyama tingués raó, com si el capitalisme liberal fós la culminació del progrés". Gairebé més interessant que l'hipotètic encert del seu anunci és la bona predisposició dels lectors. Els ha de costar creure que l'aburriment vital que preveu company del famós the end faci més atractiva l'existència en una història definida essencialment com a lluita d'antagonistes. I així actuem en conseqüència. Sense que la tesi de Fukuyama pugui ser més que un de tants pecats de projecció històrica, de dibuixar el camí dels aconteixements acabat a la porta de casa, serveix però per recordar-nos conservadors. Problemàtiques com els efectes del canvi climàtic, l'extensió a escala mundial de l'us de l'energia atòmica o les possibilitats encara només imaginades de la manipulació genètica, es plantegen des de l'esperança que, en definitiva, no vinguin a canviar res d'essencial en les nostres relacions polítiques. Que no serveixin per separar allò que la història havia unit, deixant en mans dels poderosos la capacitat de determinar les disposicions naturals de la seva descendència conduïnt-nos a un resorgiment de les diferències de classe i els inevitables conflictes que l'acompanyen; reactivant el motor de la història. O que la feina que s'espera del polític sigui precisament evitar el resorgiment de la política en el sentit més essencialista del terme, on la diferència esdevé confrontació d'amics i enemics i representa una amenaça a la coexistència pacífica en societat. Actuem i pensem, en definitiva, com si Fukuyama tingués raó i esperant que ni la història ni la política tornin a posar els peus a la nostra home, sweet home.
.

Llibertat pels tibetans

No cal exigir a unes Engrunes que esgotin cap problemàtica, però és important tenir en compte que el conflicte del Tibet no es limita a l'ocupació xinesa i que les exigències ètiques que imposa una autèntica solidaritat amb el poble tibetà no troben descansen després de condemnar el govern xinès. Aquesta solidaritat exigeix recordar que el paper dels "lames" no és només el de líders espirituals i que com a líders polítics no representen precisament un exemple de democràcia, llibertat i defensa d'alguna idea semblant als "drets humans". És per això que aquí, com gairebé a tot arreu, els idealistes tenen un conflicte que de cap manera poden pretendre solucionar sobre el paper. Que no hi hagi solucions bones, que el problema no sigui, per exemple, l'enfrontament d'una tirania i una democràcia, ha de fer especialment incòmode qualsevol intent de prendre partit en el conflicte. Els defensors de la llibertat farien bé de tenir present que la llibertat del Tibet i la dels tibetans no són precisament conceptes sinònims.

.
(a seguir amb atenció: "La revolución naturalista")
.

Parlar amb el diable

"És molt difícil per a un govern democràtic parlar amb un moviment terrorista que està matant la teva gent", va dir. "[Però] si jo estigués ara al govern voldria estar parlant amb Hamas, voldria estar comunicant-me amb els Taliban; i voldria trobar una via de comunicació amb Al-Qaida"
.

Jonathan Powell. Cap de gabinet de Tony Blair de 1995 a 2007

.
L'home de pau està disposat a parlar amb el mateix diable. Però l'home polític ha d'entendre que les calderes de l'infern cremaran alguna cosa més que el seu cul si s'atreveix a rebaixar gaire el to de la conversa. I que no és tan subtil la diferència entre Eta o l'Ira i Al-Qaida. Més que res perquè la disposició al diàleg dels dos primers deriva de la plena consciència que qualsevol èxit de les seves reivindicacions, per petit que sigui, no pot esperar-se d'una victòria bèl·lica sobre les forces de seguretat de l'Estat sinó que passa per la negociació política. L'ús que fan de la violència no persegueix la victòria sinó el xantatge moral, imprescindible per tal que un Estat, que ha d'afrontar cada mort violenta com una amenaça vital, es mostri disposat a negociar. No fa cap gràcia ni il·lusió dir-ho però la política és així: entre les posicions d'Eta o l'Ira i les dels respectius governs hi ha un terme mig de major satisfacció per les parts i per això ni m'estranyo ni lamento que els diferents governs hagin intentat (i de ben segur intentaran en el futur) utilitzar el diàleg per vèncer el terrorisme. No crec que tingui sentit, però, el diàleg amb aquell que no persegueix fi més enllà de la violenta destrucció de l'enemic. Aquest no és el cas d'Eta però sí que sembla el cas d'Al-Qaida. Ni el diàleg és sempre la solució ni és sempre inútil. En mans del polític queda la responsabilitat de saber veure les exigències del moment.

.

The atheist delusion

The way things are going, they're going to crucify me

.

John Lennon
.

Seguint fidel al seu plantejament crític amb l'aplicació de la idea de progrés a la història, la política o la moral, John Gray obre batalla contra els "fonamentalistes seculars"; Dawkins, Hitchens, Daniel Dennet, Martin Amis, Michel Onfray... Fent referència als seus últims llibres, existosos best-sellers a nivell mundial, afirma que, malgrat la radicalitat de la seva oposició a la religió, el seu cientificisme només és aparentment secular. La creença que la ciència ha d'acabar substituint o marginant definitivament la religió no seria en realitat més que això, una creença fonamentada en preceptes (una fe il·lustrada, neopositivista...) i no una teoria basada en l'evidència i l'observació. Secular thinkers reject the idea of providence, but they continue to think humankind is moving towards a universal goal - a civilisation based on science that will eventually encompass the entire species.
.

The ballad of Joan and Josep

El lector de diaris diu: amb aquest error el partit s'arruina. La meva política superior diu: un partit que comets aquests errors està acabat. Ja no poseeix la seva seguretat instintiva.
.
Friedrich Nietzsche. El crepuscle dels ídols

.

Si la cúpula d'ERC no hagués donat sobrades mostres de la seva poca habilitat política, seria molt divertit seguir l'evolució de l'enfrontament públic que mantenen Carod i Puigcercós. Si no haguéssin dilapidat en quatre dies l'enorme capital que havien aconseguit i que els havia portat a ser un partit clau per la governabilitat de Catalunya i l'Estat Espanyol, encara podriem encara pensar que quan els dos principals líders d'un partit juguen amb les càmeres i els espectadors tenen alguna idea de com volen que acabi el joc i distreure'ns intentant descobrir quina carta amaguen i cap on ens porten les seves maniobres. I és una llàstima que no sigui així, perquè amb polítics com aquests la democràtica incertesa sembla a ningú pot semblar divertida.
.

De André a l'Horiginal

No és costum d'aquest blog parlar de cinema, teatre o música. Simplement és perquè no acostumo a tenir res a dir-ne. No és costum, per tant, que m'atreveixi a fer recomanacions culturals. M'agradaria dir que és perquè no m'interessa o perquè em sembla poc important, però no és cert. La veritat és que crec que em costa molt més identificar una bona pel·lícula que una bona idea malgrat les dolentes ataquin la retina sempre i amb gran agresivitat. M'agradaria dir que si avui trenco aquest costum és simplement perquè em dóna la gana. Seria mentir. Avui, simplement, em veig obligat a trencar aquest costum. Torno de passar una molt agradable vetllada a l'Horiginal, escoltant cançons de Fabrizio de André i Vinicio Capossela magníficament interpretades per Sara Gorza amb acompanyament de Xavi Álvarez Puerto i, en fi, només els volia dir que si mai tinguéssin ocasió d'escoltar-los farien molt bé de no deixar-la passar.
.

IU-ICV, apartats de la política

En algún diari o blog que lamento no recordar he llegit que "la democràcia havia fet amb IU-ICV... el que Hitler i Franco no havien aconseguit fer; aparatar-los de la vida política". Si bé és cert que IU-ICV... ha tingut uns pèssims resultats electorals, i si bé des d'aquesta observació és comprensible la gracieta de dir que això els condemna a desaparèixer de la vida política malgrat segueixin presents al Congrés dels Diputats i governant a Barcelona i la Generalitat, de cap manera em sembla encertat creure que fós pretensió de Hitler o Franco deixar els comunistes fora de la vida pública sinó tot el contrari. És precisament característic dels règims totalitaris que tot esdevingui polític, no deixant, per tant, res fora d'aquesta vida política. No hi ha un espai forani, estrany a l'àmbit de la política. Tot és política; des del sexe, que com molt bé explica Orwell a 1984 passa a ser un simple mitjà de producció de nous súbdits, fins la música, que com ja va veure Plató a La República si no és controlada inflama les passions dels ciutadans. Així es pot entendre que els règims totalitaris es preocupin tant per la música que escolten els súbdits, procurant que sigui armoniosa i condueixi a la calma i l'ordre; així s'entén que Jazz fós prohibit a l'Alemanya nazi, que la música dels Rolling Stones i Frank Zappa jugués un paper revolucionari durant la Primavera de Praga o que l'actuació de la Filarmònica de Nova York a Corea del Nord sigui un aconteixement de rellevància política mundial. L'aposta de Hitler amb els comunistes o amb els jueus no era, de cap manera, la d'apartar-los de la vida política sinó, al contrari, de posar-los just al centre d'aquesta política, entesa la política al més pur estil de Carl Schmitt; com a distinció entre amic/enemic. Un cop situats com a enemics al bell mig de la fonamental distinció política, només faltava tractar-los en conseqüència disposant-ne la desaparició física.
.

Nacionalisme francès, oblidar certes coses

Les declaracions del President d'Israel, que segur que emprenyen bona part dels francesos pro-palestins i/o anti-israelians però que no deixen de ser una curiosa legitimació del discurs nacionalista francès, el que ha omplert París d'estatues i plaques dedicades a De Gaulle intentant dissimular el que Shimon Pérès té el bon gust, l'educació, l'habilitat, l'interès...? de no recordar: la França de Vichy, rendida i col·laboracionista amb el règim nazi, la deportació de més de 70.000 jueus...

Vous arriverez lundi à Paris. Pourquoi attachez-vous tant d'importance à cette visite en France ?

Cette visite résume soixante années de l'histoire d'Israël, durant lesquelles la France a joué un rôle extrêmement important. Je suis venu lui dire merci. Je n'en avais jamais eu l'occasion auparavant. On ne peut pas oublier certaines choses. Dans l'histoire du peuple juif, Napoléon est venu à notre secours. Pendant l'Occupation, la France a sauvé beaucoup de Juifs. Et ensuite, lors de la naissance d'Israël, la France a joué un rôle majeur. Grâce à elle, nous avons pu acquérir des armes pour défendre nos vies.

Vosaltres pariu. Vosaltres decidiu?

Tornen a manifestar-se les que pareixen pretenent ser les úniques legitimades per decidir sobre la legislació del parir. Sovint obliden que res hi ha en el fet biològic que els reservi l'exclusiva definició del posicionament ètic de la llei sobre aquest assumpte. Em recorden aquests entranyables "liberals" economicistes, que pretenen saltar-se qualsevol conflicte social de caràcter ètic reduint-lo a un problema de propietat, de tal manera que fins i tot el fetus humà té respecte la mare el mateix estatus ètic i legal que el televisor, podent (lliurement!) decidir llençar-lo el dia que li vingui de gust. No deixa de ser un curiós intent d'obviar que cap problemàtica moral pot pretendre passar per ser d'interès exclusiu d'una part de la societat i, encara menys, d'aquest somniat individu abstracte sobre el que construeixen les seves utòpiques agregacions de persones "lliures". No hi ha problemàtica sobre la qual dones, negres o pèl-rojos puguin pretendre legítimament legislar en solitari, perquè no hi ha acte moral que puguin realitzar reivindicant la seva condició de dones, negres o pèl-rojos, davant el qual la resta de ciutadans hagi de mostrar-se necessariament indiferent. Tots tenim alguna cosa a dir sobre l'avortament perquè, malgrat no tots estiguem biològicament capacitats per parir (afortunadament), a tots ens afecta la construcció de l'ordre moral de les nostres societats.
.

Em sembla que vostè és un fill de puta

No sé per què, perquè suposo que en aquestes coses mai sabem el perquè, aquesta nit he recordat el discurs d'un professor meu, que no fa gaire lamentava públicament la seva col·laboració amb el diari El Mundo preguntant-se si no seria això com treballar per Goebbels. És important que el professor es respongui aquesta pregunta. De fet, molt més important hagués estat que el professor es respongués aquesta pregunta abans de començar a col·laborar amb el citat diari. Lamento el toc d'egoïsme que tan noble i ètica reivindicació acompanya, però aquesta decisió, que jo no puc prendre en el seu nom, és molt important per a mi perquè necessito saber quan parlo amb un fill de puta. Fill de puta, evidentment i sempre en el to irònic empleat per aquest entranyable guardià de Varsòvia, perquè aquest és l'únic adjectiu que mereix algú que públicament admet treballar per Goebbels i que, encara, té la barra de buscar la comprensió de la seva audiència.

.

PS: una música horrorosa em recorda que he anat a votar. This is the real life, diu la lletra, i recordo que he anat a votar contradient conscientment i amb molta esperança la més important de les il·lusions democràtiques; considerar que el meu vot val per mil o deu mil. I em sembla que lamento no haver estat l'únic.
.

Isaías Carrasco

Si considerem que els propòsits d'Eta es limiten a un simple "interferir en la normalitat", potser seria hora de ser prou homes per reconèixer que aquesta batalla l'hem perduda. Encara més, que és imprescindible perdre-la perquè, fins una definitiva desaparició del terrorisme, la victòria passa per incorporar els assassinats d'Eta dins la normalitat. Per no fer aquest pas cap a aquesta estranya victòria, crec que hem de ser especialment curosos, ja no per mantenir el terrorisme lluny del quotidià esdevenir-se, sinó per controlar la manera com aquest assassinat modifica la normalitat de la nostra mirada. Crec que es tracta principalment de negar-se al joc de pensar en abstracte, on tot subjecte quedi subeditat al progrés objectiu de la història del poble vasc. D'aquí que afirmar que Eta atempta contra el PSOE o que Eta mata la campanya sigui rendir-se a la llengua etarra. Aquesta sí que és una batalla que es pot guanyar contra el teorrisme, d'aquí que el record del nom propi sigui probablement la millor resistència que la normalitat pot presentar al terror.
.

Mr. Nobody a l'ombra

Ahir volia parlar de Sarkozy. De Sarkozy i de mi i de com el temps i la seva presència ens ha anat distanciant i l'ha anat distanciant dels francesos. Però per molts francesos i molt sentiment que jo hi hagués posat, això només era una cara de la història. Era el paio que de tanta llum es cremava, i era ell; Sarko. Però vist que la llum cremava m'interessava veure si la foscor revitalitzava i aquí no hi havia un McCain francès. Si havia vist que la batalla demòcrata té dos possibles perjudicats i un eventual beneficiat, en el descens dels encants de Sarkozy als meus ulls i als no menys enamoradissos dels francesos, em faltava una figura emergent de les fosques per tenir el contrapès que tota comparació necessita. No estic molt al dia dels progressos de la democràcia francesa, però pel poc que sé aquest paper no em semblava que el juguéssin els socialistes. Avui l'he trobat i aquí us el porto. Es tracta de François Fillon, el Primer Ministre, a qui sembla que havien arribat a anomenar Mr. Nobody pel seu poc protagonisme. I que ve a confirmar el que ja sabiem, que sortint de les ombres (i entengui'n que tampoc aquí les franceses són com les nostres) qualsevol Nobody pot gaudir d'un molt important càrreg polític i una gran popularitat.
.

Anclados al otro lado del puente

CiU no resucitará hasta que sus líderes no dejen de quejarse por sistema

Lo tenían todo a favor: la ineptitud de sus adversarios se lo había puesto en bandeja. Pero entre unos y otros han conseguido desmoralizar tanto a sus seguidores que lo que otrora era una corriente política dominante y victoriosa se está convirtiendo en una coalición irrelevante.
.
Durante 23 años, CiU dio confianza, orgullo y esperanza a un país perseguido por la dictadura. Jordi Pujol tendió el gran puente de Catalunya hacia el siglo XXI. Lamentablemente, Duran se quedó al otro lado del puente, anclado en el siglo XX.
.
CiU se ha dedicado a lloriquear porque otros han formado coaliciones legítimas. Ha hecho patéticos intentos de entrar en la Generalitat por la puerta trasera. Ha sido incapaz de generar una sola idea que ilusione. Sus luchas de poder han creado tanta animadversión que ha impedido atraer a los catalanistas que estaban siendo expulsados a chorro del PSC (Maragall) o de Esquerra (Carretero). Incluso ha conseguido alienar a sus propios simpatizantes: hace unos meses escuché a Duran decir que los liberales no teníamos cabida en su proyecto político. No se preocupe, señor Duran, ya nos vamos.
.
Pero antes de marcharnos, le diré que pienso que el catalán típico es sociológicamente de CiU. Por eso CiU resucitará. Pero eso no pasará hasta que sus líderes ofrezcan nuevas ideas, ilusión, esperanza, y valentía, dejen de quejarse sistemáticamente, dejen de alienar, hagan trempar a los suyos y, sobre todo, atraviesen el puente del siglo XXI. Mientras tanto, yo no votaré a Duran.
.

Xavier Sala Martín. LV
.

Quan la llum crema

"Com més surt a la llum, més s'enfonsa en l'opacitat"
.
Yasmina Reza. L'alba el capvespre o la nit

.

Interessant la hipòtesi, presentada ahir per Jonathan Freedland, segons la qual el procés d'elecció del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, sent excessivament llarg, beneficiaria l'aspirant republicà John McCain. Hipòtesi fonamentada en la idea que el debat públic suposa un enorme desgast dels debatents perquè es necessita molt poc temps per convertir un debat, on teòricament es busca la confrontació d'idees i habilitats dels candidats, en una exhibició dels draps bruts de l'altre. D'aquí que en un debat hi tinguin molt més a perdre que a guanyar. I d'aquí que no havent-se vist obligat a lluitar en cap llarga guerra bruta amb els seus adversaris de partit, el republicà John McCain pugui acabar veient-se beneficiat per les ferides que els candidats demòcrates es facin entre ells. Segurament no serà perquè el republicà no tingui draps bruts, ni perquè no en tingui tants com els altres, sinó perquè siguin els que siguin, hi siguin o no hi siguin, els draps de McCain segueixen sense sortir a la llum. Sempre suposo que en el fons els polítics saben millor que ningú el que més els convé, però aquests dies que es barallen per aconseguir una major presència mediàtica consola saber que potser els meus desitjos d'opacitat i el seu interès en la presència pública no es trobin en relació d'equilibri òptim.
.

Resulta que la cosa va de drets

Em sembla que ja estic una mica més informat. Resulta que tot això de Bologna és una qüestió de gran profunditat teòrica i és en aquest camp, i ja no en el de les incomoditats pràctiques i en les crítiques a la manca d'educació, on a partir d'ara ho intentaré resoldre. Jo solet, no pateixin que no els molestaré. Però els explico una mica l'esquema a partir del qual sembla ser que s'ha construït la Setmana de la Lluita, per si mai els pogués interessar. Sortia jo aquesta tarda d'una frustrada classe, amb cara de frustrat alumne, quan un company, amb cara de no-frustrat alumne, que participava a una no-frustrada assemblea, m'ha vingut a explicar el perquè de tot plegat. M'ha dit que era normal que m'enfadés perquè es trepitjaven els meus drets individuals, però que si jo ara estava en una universitat com aquesta és perquè molta gent abans que jo havia renunciat als seus drets individuals en defensa dels drets col·lectius. Admetré que gratuïtament dóno per suposat que aquesta explicació no té sentit ni s'ajusta a cap veritat històrica sinó que, a més, em sembla que si és lògic parlar de drets col·lectius és quan es parla dels drets (individuals) dels membres d'un col·lectiu i, per tant, reconec que tota oposició entre uns i altres em sembla sospitosa de fal·laç. No sé en quina mesura, si és que en alguna, és vàlida aquesta meva posició conciliadora, però em confesso content d'haver retrobat en aquesta cosa que fan a la meva Universitat una vella discusió que, segurament per deixadesa, feia temps que havia donat per resolta.
.

Cremeu la Universitat

L'extrema forma de poder és la de Tots contra Un, l'extrema forma de violència és la d'Un contra Tots. Afirmar, com es fa sovint, que una minoria petita i desarmada ha aconseguit amb èxit i mitjançant la violència -cridant o promovent un escàndol- interrompre classes on una aclaparant majoria havia decidit que continuéssin, és per això desorientador. (En un cas recent va succeïr a una universitat alemanya, entre diversos centenars d'estudiants hi va haver un únic disident que va poder reivindicar aquesta estranya victòria.) El que succeeix en realitat en aquests casos és molt més seriós: la majoria es nega clarament a emprar el seu poder i a imposar-se als que interrompen; el procés acadèmic es trenca perquè ningú desitja alçar més que un dit a favor de l'status quo.

.

Hannah Arendt. Sobre la violència

.

Setmana de lluita. I l'accés a la facultat queda impossibilitat fins que els nens van a fer la migdiada. Esquirol fill de puta qui pregunti si pot entrar a classe. Són aquests nens que han convertit l'aula d'estudi en un menjador popular, els mateixos que fumen porros a passadissos on no és permès fumar, que deuen ser els mateixos que subratllen els llibres de la biblioteca, com si algú busqués a un llibre de Kant les seves aportacions, com si a algú interessés saber què consideren important els de l'Okupa i resiste. Els mateixos que organitzen estúpides performances davant unes classes on la majoria intenta escoltar i els mateixos que davant la Biblioteca hi fan concerts sense considerar, ni tansols com a mera hipòtesi, que algú pugui preferir l'estudi silenciós als seus crits i els seus bongos.

Aquests són els que volen salvar la Universitat de la privatització, del pla Bologna i d'algunes altres coses que afortunadament he aconseguit oblidar. I a aquests els dic que si de debò volen salvar-la el millor que poden fer és calar-hi foc, perquè la Universitat és millor cremada que a les seves brutes mans.
.

Tipus purs

Esas ambigüedades, redundancias y deficiencias recuerdan las que el doctor Franz Kuhn atribuye a cierta enciclopedia china que se titula Emporio celestial de conocimientos benévolos. En sus remotas páginas está escrito que los animales se dividen en (a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (l) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas.

.

Jorge Luís Borges. El idioma analítico de John Wilkins

.

La possibiltat que l'elector no se senti identificat en cap de les diverses tipologies aquí presentades (els que no votaràn, els escèptics, els conservadors i els lliures) és tan més plausible com menys distinta és cadascuna de totes les altres. La més que probable possibilitat que un escèptic no voti, per exemple, encara que no es tracti aquí de negar qualsevol possible exageració que resulti útil com a element endreçador. Però sobretot, la impossibilitat ontològica d'un elector dels aquí dits lliures; "que analitza en cada cas la situació concreta sense prejudicis ni lligams sentimentals i decideix d'una forma conscient i racional". I no precisament perquè la raó i la consciència siguin estranyes a l'elector, sinó perquè només té sentit parlar d'electors quan aquestes es pressuposen. La impossibilitat, això sí, que hi hagi electors (ni simples vianants) sense prejudicis ni lligams sentimentals, i fins i tot la conveniència que això segueixi igual, fan que parlar d'electors lliures sigui o bé tautològic o bé falaç, però que mai pugui ser distintiu. Sempre seràn animals incolosos en aquesta classificació, idea que aguanta el sistema i que fa que no estigui de més recordar-la de tant en tant.
.

Preu i valor de la democràcia

Graham: I què és un cínic?
Lord Darlington: Un home que coneix el preu de tot i el valor de res
Graham: I un sentimental, estimat Darlington, és un home que atribueix a totes les coses un valor absurd i de cap no en coneix el preu fix.
,
Oscar Wilde. El ventall de Lady Windermere

.

És significatiu que quan un producte s'abarateix es digui que es democratitza. No només perquè presenta la democràcia com un producte de consum entre tants, sinó perquè entre aquests tants sigui considerada un producte d'escàs valor. Sorprenent que en un món tant cínic com el del mercat, conèixer el preu de la democràcia espanyola no ens hagi fet reconsiderar a l'alça el seu valor. "La nostra època ha emprès ein wirklicher Ausverkauft [una veritable liquidació] no només en el món del comerç, sinó també en el de les idees. Tot es pot comprar a uns preus tan baixos que hom es pregunta si no ha d'arribar el moment en que ningú vulgui comprar" (Søren Kierkegaard. Temor i tremolor).

.

Votar i no votar

Per tal que algú et pugui decebre cal que n'esperéssis alguna cosa, així que seria estúpid que jo digués que el PP o el PSOE m'han decebut. Suposo que el mateix passa amb molts catalans que aquests dies contesten les enquestes als diaris declarant-se decebuts. Així que no val a dir o, com a mínim, a mi no em val que diguin que precisament per això cal votar en clau catalana. Ho dic perquè van apareixent articles dels nostres intel·lectuals, patriotes engagés, amb clares mostres de preocupació per la possible passivitat dels electors catalanistes. I comencen a dir que l'abstenció no arregla res, que al final els vots en blanc seràn testimonials i que tot el que no sigui votar els seus és votar els altres cosa que, es dóna per suposat, és molt dolenta per a nosaltres. És veritat que l'abstenció no arregla res, com evidentment tampoc ho arregla el vot. Com és veritat que els vots seràn testimonials, perquè els vots en una democràcia de masses no poden ser res més que testimonials. Per això, sobretot, el que no val és dir que no podem quedar-nos a casa pensant que si tothom fés el mateix els polítics reaccionarien i les coses anirien a millor i al nostre país la pluja aprendria a ploure. I no val cridar al realisme per fomanetar el vot, dient que l'abstenció singular és irreconeixible i la massiva és il·lusoria, perquè la primera postura realista és que el valor d'un vot és negligible i que si no fós perquè quan algú vota ho fa amb la il·lusió que triant ell tria per tots o per uns quants, el dia de les eleccions ningú sortiria de casa.
.

Anar més lluny

"Hay que ir más allá, hay que ir más allá". Este impulso de ir más lejos es ya muy antiguo en la tierra. Heráclito, el Oscuro, que depositó sus pensamientos en sus escritos en el templo de Diana (porque sus pensamientos habían sido su armadura durante su vida y por eso los colgó delante de la diosa), Heráclito, el Oscuro, ha dicho: "Nadie puede cruzar dos veces el mismo río". Heráclito, el Oscuro, tenía un discípulo [Cartilo] que no se contentó con permanecer en este punto de vista; fue más lejos y añadió: "... ni siquiera una vez". Pobre Heráclito, que tuvo tal discípulo! La máxima de Heráclito se convertía con esta puntualización en un aforismo eleático que niega el movimiento, sin embargo este discípulo deseaba únicamente ser un dsicípulo de Heráclito..., e ir más allá..., pero de ningún modo volver a una posición que ya Heráclito había abandonado.

.

Søren Kierkegaard. Temor y Temblor
.