Democràcia russa

Els articles crítics amb la política russa que comencen a publicar-se a la premsa d'arreu del món coincideixen en el punt d'afirmar que Rússia no és una democràcia. Garton Ash deia que, en realitat, el que hi ha a Rússia és "una democràcia sobirana, que s'assembla a una democràcia tan com una camisa de força a una camisa". Que ni Garton Ash ni Putin hagin posat sobre la taula una definició del concepte de "democràcia sobirana" no ens hauria d'estranyar quan, de fet, tampoc n'han posat cap del concepte de democràcia (a seques, que és com millor sonen aquestes coses). En la mesura que la democràcia és un ideal en construcció i, per tant, en la mesura en que cap democràcia pot presentar-se com a paradigma del que una democràcia ha de ser, és il·lús pretendre avaluar el govern de qualsevol Estat per la seva adequació a un model teòric en realitat inexistent. Amb això, evidentment, no vull dir que no puguem distingir entre estats democràtics i estats que no ho són, sinó més aviat que no hem d'esperar que els estats democràtics funcionin tots d'una mateixa manera. Res canvia la profunditat de les crítiques que mereix la Rússia de Putin el fet que pugui o no ser considerada una democràcia. Davant la noble tasca de criticar governs, crec que pot ser convenient deixar de banda el discurs prescriptiu sobre la democràcia, que ens serveix per dir com ha de ser un règim democràtic, per centrar-nos en assenyalar totes aquelles coses que mai poden ser presentades com a legítima particularitat en cap estat, respongui al nom que respongui i sigui o no considerat un estat democràtic.
.

ZP i "le bon sauvage"

Aquest penós intent de criminalitzar unes suposades concepcions antropològiques de la dreta espanyola, fracassat no només perquè la caricatura de pensadors com Hobbes i Rousseau vagi petita fins i tot a dos candidats com ZP i Rajoy, sinó perquè l'escriptora sembla incapaç de fer-los dir res que els porti sota aquesta ideologia feta mida. És lògic que sembli més propera a l'èxit quan presenta a Rajoy com a monarca absolutista. En l'intent de defensar ZP, en canvi, no pot evitar deixar en evidència que no sap amb quines cartes juga i quan, posant-lo rera les passes de l'eslògan al que ha reduït la filosofia de Rousseau, l'assegura fidel a la creença en la intrínseca bondat humana, no és conscient d'estar-lo condemnant a la més absoluta incapacitat per assumir l'administració de qualsevol realitat social.
.

De polítics i tècnics

Quan hi ha un acord sobre les finalitats, les úniques qüestions que queden són els que fan referència als mitjans, i aquests problemes no són polítics sinó tècnics.

Isaiah Berlin. Dos conceptes de llibertat

Per poder ser, fins i tot podria ser cert que, com diuen molts i molt preocupats comentaristes i opositors menors, els problemes reals dels ciutadans no formin part del debat polític. Com podria ser també cert que si no en formen part no és perquè siguin aliens a les preocupacions dels participants en el debat sinó perquè resultin ser part fonamental del seu ampli patrimoni comú de preocupacions. Per poder ser, podria ser que fins i tot els polítics evitéssin discutir sobre allò en que coincideixen. Així s'entendria que siguin precisament els polítics els que més convençuts semblen estar de la seva inutilitat, donant ales als que profetitzen el fi de la política, quan centren la seva confrontació sobre l'èxit o el fracàs en les seves execucions esperant ser jutjats per les seves habilitats tècniques i no per les seves intencions polítiques.

Fart de Finlàndia

Aquest magnífic article de Gregorio Luri, on es posa de manifest que la política ni consisteix ni pot consistir en l’aplicació d’un model únic i universal teòricament determinat. Constatar només que “el vici de convertir l’experiència aliena en norma pròpia” no només “forma part de la nostra història” sinó que és l’eix principal d’un tipus de pensament que creu que la política caduca el dia que els homes haguem estat capaços de trobar finalment el model ideal de vida social, les institucions ideals que la regeixen i la teoria de la justícia perfecta, que garanteixen el perfecte equilibri de la convivència en comunitat. Molt s’ha dit sobre les anades i vingudes de la política, sobre la seva mort, el seu resorgiment i la seva possible canonització. Queda només recordar que en la inviabilitat, en la impossibilitat, del copy paste hi recau no només la garantia de la seva supervivència sinó la importància i la dificultat del seu exercici i, per tant, la necessitat que tota societat té d’una bona classe política.

.

De l'amor a la llei i la por a la política

Continuerai a farti scegliere
o finalmente sceglierai

Fabrizio de André. Verrano a chiederti del nostroamore

La priorització incondicionada de la legalitat transpira una por autèntica a les decisions polítiques. No és estrany que en aquesta por a confrontar-se amb el caràcter essencialment polèmic de la política (que no deixa de ser una manera de seguir la guerra per altres mitjans) el professor De Carreras confiï en la rigidesa de la llei més que en les decisions dels representants populars i presenti un model de legalisme anti-polític, més semblant a un tribunal de justícia que a una assamblea deliberativa (amb aquestes paraules defineix John Gray el liberalisme de Rawls). Però, com diu el mateix Gray, és il·lús creure que les teories de la justícia i els drets poden estalviar-nos les ironies i les tragèdies de la política. És cert que instal·lats en aquesta il·lusió queda encara la possibilitat de girar el cap cada cop que la política es torni desagradable i el dret es mostri insuficient per garantir les condicions imprescindibles de qualsevol vida digna. Però pretendre que aquest defugir la realitat per conflictiva passi per ser una posició de neutralitat, que ens allunyi del caràcter arbitrari de les decisions polítiques, és oblidar que en política la neutralitat és patrimoni gairebé exclusiu de cadàvers i moribunds i que quan algú renuncia a decidir, a actuar políticament, i ho fa emparant-se en la pretesa ceguesa de la justicia ja ha près, de fet, la més tràgica de les decisions possibles; deixar la seva llibertat en mans de les arbitraries decisions d’algú altre.

La coherència de De Carreras

Dues coses a dir sobre l'article del professor De Carreras. La primera sobre la priorització absoluta que fa de la legalitat internacional, posant-la per sobre de l'eventual defensa dels drets humans. Cal dir que és una postura indubtablement coherent i que es defensa amb una gran lògica recordant que no hi ha res semblant al dret natural que existeixi al marge de la llei. Aquesta aposta és envejablement coherent i molt còmoda, però que obvia el preu que s'ha de pagar per mantenir-la. A la pràctica aquest amagar-se darrera la legislació exigeix excusar les més grans atrocitats i genocidis en nom d'un principi d'intangibilitat de les fronteres que no només és un principi moralment inacceptable sinó que, ho ha de saber el professor molt millor que jo, ja no és el principi bàsic del dret internacional. Diu que "qui invoca una justicia abstracta contra la justicia legal està subvertint el dret i propiciant la més absouta arbitrarietat". Qui no invoca una justicia abstracta contra la justícia legal és incapaç de modificar la llei i propicia el manteniment de la més absoluta arbitrarietat perquè es veu incapacitat per lluitar contra la llei del més fort. És també aquest un plantejament molt coherent per defensar una legalitat internacional que més poc legítima serà com més funcional es vulgui.

La segona qüestió és sobre la gramàtica de la retirada d'Irak. El senyor Moratinos, y De Carreras amb ell, diu que van retirar les tropes per ser una intervenció contraria al dret internacional. Això vol dir, evidentment, que les tropes només podien entrar a l'Irak atemptant contra el dret internacional. I això no amaga el fet que, fos o no legal, fos o no convenient i fos o no legítima la intervenció militar a l'Irak, retirar les tropes com es va fer era una decisió irresponsable, covarda i moralment reprobable perquè defugia les responsabilitats que l'anterior govern d'Espanya, democràticament legitimat, havia adquirit amb el poble irakià. La coherència no és un valor que mereixi cega reverència. Sovint és només una excusa per qui no vol assumir els efectes dels seus actes o posicionaments.
.

La fi del pacifista

El dia que Julien Freund defensava la seva tesi, dirigida per Raymond Aron i posteriorment publicada sota el títol "L’essence du politique", entre els membres del tribunal hi havia Jean Hyppolite que havia rebutjat dirigir la seva tesi, on es defensava que el camp de l’acció política el delimita la presència de l’enemic o, dit d’una altra manera, que on no hi ha enemic no hi ha política, sota el pretext de ser marxista i pacifista. Ja cap al final de l’acte, el professor Hyppolite va dir que si Julen Freund tenia raó i l’essència de la política és [seguint la tesi de Carl Schmitt a "El concepte d’allò polític"] la relació amic-enemic, a ell no li quedava més remei que retirar-se [com el Càndid de Voltaire] a cuidar el seu jardí. Així va anar, més o menys la resposta de Freund: "crec que vostè està a punt de cometre un error si pensa, com tots els pacifistes, que és només vostè qui designa els seus enemics quan, en realitat, són ells qui el designen a vostè i li impedirien fins i tot dedicar-se a cuidar del seu jardí". "Així no em queda altre remeique suicidar-me", va concloure el pacifista professor Hypolite.
.

Projeccions humanistes

Totes aquestes coses només les veiem a les sabates del quadre, mentre la camperola es limita a portar posades les botes

Martin Heidegger. L'orígen de l'obra d'art

De tant rememorada començo a dubtar que sigui certa, però hi ha, en algún lloc, una escena on un torero i un filòsof entusiasta de la tauromaquia parlen de la passió que els uneix. El filòsof diu que el somni del torero bé ha de ser morir com a tal, desagnat al bell mig de la plaça, mentre el torero es limita a respondre que es fa el què es pot. Cal suposar que mentre faci el que pugui, el torero seguirà podent distingir amb envejable claredat entre el somni del filòsof i l'amor a la vida propia i cal suposar-ho pel fet que hi hagi, entre els qui exerceixen aquesta professió, l’estrany costum de retirar-se abans de satisfer els impulsos del toro i els somnis del filòsof. Passa amb el darrer que, en exercici de la seva condició, no es limita a constatar la realitat sinó a explicar-la, convertint-la així en l’aventura que sense la seva ploma mai hagués estat. I passa, per tant, que quan el filòsof va al circ i es constata igual entre humans, decideix prendre distància dels que l'envolten humanistitzant i, per tant, deshumanitzant, l’excitant pràctica. On el torero hi posa la sang, el teòric hi posa la lluita de l’home amb la natura, de la mateixa manera que on Messi hi posa el regat jo asseguro que el futbol ben jugat és com un ballet, encara que només ho faci per justificar la meva afició davant els que pensen que més humà que córrer darrera una pilota és fer saltirons amb malles i tutú. En l'humanista que projecta les seves excuses en l'espectacle de masses, malgrat contrari a participants i espectadors, hi ha una obscenitat semblant a la del Heidegger que pretén fer parlar als morts per justificar la seva visió de l'obra d'art.

Podria ser vostè

La démocratie supporte mal la grandeur dont elle a pourtant, comme toute société, besoin. Sans grands hommes, pas de société! Pas de créateurs, pas d’entrepreneurs, pas de dirigeants! Pas de capitaine pour tenir la barre! Pas d’artiste ni d’industriel! Sans hommes et femmes d’exception, aucune vue de l’avenir! La négation de la grandeur et de l’inégalité plongerait la société dans le nihilisme.

Robert Redeker

Darrera la simplesa ja no de l’eslògan, sinó del discurs polític, s’hi amaga la mateixa lògica que rera l’èxit de programes com Operación Triunfo, Gran Hermano i els seus descendents, la lògica de les masses on, en paraules d’Sloterdijk, “l’objecte d’idolatria no es busca en un pla vertical; pot trobar-se vis a vis a la mateixa alçada”. Gairebé diriem que més que poder, exigeix ser trobat així i que la quantitat de freaks que se’ns ensenyen com a candidats fallits no fan més que refermar l'espectador en una narcisita sensació de superioritat a la mitjana aproximant-lo, practicament equiparant-lo, amb el finalment exitós. Que aquesta recerca de l’autoidolatria del ciutadà sigui imprescindible per mantenir la consciència democràtica d’un país on "tothom pot ser President", fa que la falsedat d’aquesta premisa es dissimuli amb un President el més semblant possible a tothom; el més igual de tots. Essent aquesta (falsa?) proximitat condició necessaria de l’èxit social, no és difícil veure com les paraules de Thomas Mann l’any 1939, quan va dir que “els alemanys són un poble que idolatra la falta deformació i la barbàrie” no són en absolut alienes a la dinàmica de la democràcia de masses actual, presentant en tota la seva tràgica dimensió el fet que, efectivament, cada societat té els polítics que mereix.

On second life

Hi ha altres móns, però tots estàn en aquest

Paul Eluard

A tots aquests que encara anuncien sorpresos la revolució del món dels blogs, facebooks, diaris digitals, etc. A tots aquests que signen articles remarcant el poder d'influència que el món digital té sobre la vida real, cal reconeixer-los el mèrit de mantenir viva la il·lusa mirada dualista, que divideix encara el món en móns i fins i tot s'atreveix a verbalitzar barbaritats tals com la possibilitat d'una "second life". El mèrit de convertir en paradoxal el fet que en una societat on la llei persegueix el beure, el pixar o el follar quan es fa al carrer, la gent segueixi vivint com si les coses importants es féssin fora de casa.
.

Són tots iguals

En uns dies on els polítics necessiten més que mai reafirmar la seva identitat i on, per aconseguir-ho, són capaços de negar-se moltes més de tres voltes davant el mirall, és impossible no sentir una estranya sensació davant aquest fragment en el que Yazmina Reza descriu una trobada entre Nicolas Sarkozy i Barack Obama:

.

- Què el separa de George Bush?
- ¿El que em separa de George Bush? Que ha estat escollit dos cops president dels Estats Units.
Cap dels periodistes presents en aquest saló del Sofitel no sembla mesurar la intel·ligència d'aquesta resposta, i no la veuré reproduïda a la premsa (francesa) per enlloc.
.

El parèntesi és meu. Tota la resta és així, ni més ni menys.
.

Parlant fins i tot al moro s'entén

El problema va començar realment –deia l’anciana- quan van inundar el nostre barri amb families marroquines i turques que arribaven en massa. Aquestes persones no tenien ni idea de com cal comportar-se en una societat com la nostra. Per posar un exemple, apareixien al carrer bosses d’escombraries llençades des d’un segon pis. Alguns sacrificaven cabres al balcó. Feien aquest tipus de coses. En realitat, el pitjor és que no parlàvem el mateix idioma. Imagini vostè que el seu sostre degota i no pot dir als veïns de dalt que tanquin l’aixeta. La gent s’acaba irritant.

Ian Buruma. Assassinat a Àmsterdam

L’anciana deu tenir raó, perquè el to és de persona irritada, però posa de manifest amb una claredat només propia d’ancianes anònimes, el què el filòsof americà John Searle va dir criticant els filòsofs contractualistes; “la llengua és el primer contracte social”. No hi ha societat possible a la Torre de Babel. D’aquí que la integració social, cívica, només sigui possible sobre la base d’una llengua compartida. Com que la problemàtica de la immigració sembla abans ètica que política, seria una greu irresponsabilitat considerar el coneixement de la llengua institucional del país d’acollida com un requisit previ, o condicionant d’acceptació. Però si entenem que donar solució a les necessitats bàsiques dels immigrants no esgota el fenòmen de la immigració i que cal, per tant, una administració des de l’àmbit de la política que eviti la segregació del cos civil, caldrà considerar que l’idioma pugui ser, en canvi, condició de permanència. Defenso, encara, el deure de conèixer l’idioma del país perquè considero imprescindible que els immigrants puguin participar en la vida pública i política del país d’acollida i és per això que defensar el dret a vot dels immigrants oblidant que la seva participació en la vida pública exigeix mínims tals com disposar d’un idioma compartit amb el conjunt de la comunitat em semblaria una solució altament hipòcrita.

Salvant Berlin

Si cal salvar Berlin del pes que l’etiqueta de liberal comporta, com cal salvar tot pensador a qui tinguem certa estima de les seves etiquetes, és en la mesura que el seu rebuig al monisme topa de cara amb la majoria dels que es reivindiquen dignes del qualificatiu de liberal. Constatar que la llibertat no és l’única finalitat de la llibertat humana és en Berlin motiu per afirmar que en l’existència d’una pluralitat de valors humans la diferència no s’estableix entre valors racionals o no racionals, equivocats o encertats, sinó entre diferents valors igualment racionals i igualment encertats que mereixen, per tant, ser defensats per tot estat que es pretengui defensor de la llibertat. Aquesta aposta per la defensa de la pluralitat de valors porta implícita la reivindicació de la necessitat d’uns compromisos polítics, com aquells que els defensors d’algún tipus del liberalisme dels “principis” o utòpic acostumen a menysprear. En la mesura que Berlin serveix com a model per defensar un liberalisme centrat en la defensa d’una coexistència pacífica entre diferents models igualment legítims de vida “digna de ser viscuda”, el pare dels “dos conceptes de llibertat” trenca amb una tradició que recorre la pràctica totalitat dels filòsofs que es reivindiquen com a liberals. La profunda diferència de plantejament existent entre pensadors que s’acostumen a inserir dins una mateixa línia de reflexió aconsella, per tant, una gran prudència a l’hora de reivindicar o d’introduir-se en el pensament de qualsevol filòsof, de qui no podem esperar que parli en boca de cap corrent sense trair-lo.
.

Salvar la llibertat, salvar-nos del liberalisme

Estic disposat a sacrificar part de la meva llibertat, o tota ella, per evitar la desigualtat rampant o l'extensió de la misèria. Ho faig de bona gana i lliurement, però tingui's en compte que al fer-ho em desprenc de la llibertat en pro de la justícia, de la igualtat o d'amor envers els proïsme. He de sentir-me culpable, i amb raó, si en determinades circumstàncies no estic disposat a realitzar aquest sacrifici. Però un sacrifici no comporta un augment del que es sacrifica (és a dir, la llibertat) per molt gran que sigui la seva necessitat moral o el que la compensi. Cada cosa és el què és: la llibertat és llibertat, i no igualtat, equitat, justícia, cultura, felicitat humana o una consciència tranquila.

Isaiah Berlin. Dos conceptes de llibertat

Veig que Francesc-Marc Álvaro fa un intent de salvar Isaiah Berlin de les llargues urpes de la dreta i ho celebro entusiaste com sempre que algú creu necessari salvar la llibertat de les seves manipulacions polítiques. Però una tasca molt més radical, molt més difícil i molt més necessaria serà la de salvar els pensadors liberals del pes de l'etiqueta de liberals. Ara que es diu liberal a qualsevol que s'afirma disposat a jugar-se la vida per no treure's les sabates abans de pujar a l'avió, és més convenient que mai el pensament d'algú que decideix posar la llibertat on toca.
.

Gartonians del món

Així acaba l’article de Garton Ash que ahir diumenge publicava El País:

Els demés, els que no som nord-americans, no tenim vot, per suposat. Que expressem les nostres preferències influeix en el resultat tan poc com dir que preferim que Brasil guanyi el Mundial. Per a nosaltres, això és, per dir-ho així, participació sense representació. I, malgrat això, estem molt més interessats en aquestes eleccions que en la majoria de les nostres, per no parlar de les dels nostres veïns. Ens agrada més veure els quarts de final de la Copa del Món que jugar nosaltres mateixos al nostre equip local. Però suposem que poguéssim votar en una elecció així de llunyana, però que fos possible seguir gràcies als mitjans globalitzats. Suposem que no fóssin les eleccions per a president d’un altre país, sinó per dirigir les Nacions Unides, el Banc Mundial o l’FMI. Quina diferència, veritat?, entre aquesta passió mundial per l’elecció del Govern d’un sol país i la falta quasi total, a qualsevol país, d’interès popular per la construcció d’un Govern mundial. Quan arribarà aquest dia...

Així acaba, amb una pregunta que assenyala un doble pressupòsit. El primer, que el dia de l’interès popular en la construcció d’un Govern Mundial arribarà. El segon, que aquest Govern és desitjable. El primer no deixa de ser una il·lusió molt extesa, quan la cessió de sobirania de tradicionals Estats-nació com els europeus s’interpreta com l’anunci de la seva desaparició, passant per alt o menystenint la importància de fets tals com que, si el 1945, les Nacions Unides no tenien més de 45 membres i el 1962, després de la descolonització, en tenia 126, actualment són 192 les nacions representades a la ONU. La necessitat de donar resposta a l’imperatiu ètic que la globalització política presenta (solucions globals per a problemes globals) no sembla suficient per concloure que la construcció d’un Govern Mundial sigui la única via de reacció i, per tant, necessaria. Sobretot quan, degut a les seves dimensions, aquest Govern presentaria dèficits democràtics més greus encara que els que estàn motivant la desaparició de grans estats-nació i que difícilment permetrien presentar-lo davant els seus súbdits, ciutadans del món, com el millor i més democràticament legítim dels règims possibles.

De lliurepensadors

Jo m'agenollo amb la més profunda deferència davant qualsevol sistemàtic, davant tot inspector duaner remena-maletes que exclami: "Això no és el sistema ni hi té res a veure". Faig els meus millors vots pel sistema i per tots els danesos que s'interessen per aquest òmnibus..., encara que no serà una torre el què acabaran construïnt. A tots i cadascú d'ells els desitjo bona sort i tota classe de ventures.

.
Amb els meus respectes,
.

Johannes de Silentio
.

Veritas, xips postmodernes

Si encara no ho ha fet, i malgrat ho desconec no em sorprendria, crec que comença a ser urgent que Zygmunt Bauman, en tant que liquador universal, presenti una tesi sobre la "veritat líquida". Si la posmodernitat es pot entendre, com diu Gianni Vattimo, com un canvi en la manera de relacionar-nos amb la veritat, que la converteix en una experiència estètica i retòrica, si l'experiència de veritat ja no és l'apropiació i transmisió d'un objecte sinó, com ja assenyalava Adorno, l'entorn dins el qual estem i ens movem, no ens hauria de sorprendre que el terme veritas pugui servir ara per designar unes patates fregides a tautologies; "de veritat", "ecològiques" i "naturals".
.

El "cura párroco" i Savater

Esto no se toca/ quita/ con esto no se juega/ dale/ esto no se toca/ quita/ con esto no se juega/ dale

Cançó de l’anunci d’Ikea

Entranyable batalla la que emprèn Savater contra imaginaris científics de palla, construits a imatge i semblança de dues frases de Watson el de Watson i Crick, que ens presenta rendits davant la geladora ciència havent perdut tot impuls ètic. Com entranyable és l'intent de salvar el filòsof Michael Sandel de l'atac d'Arcadi Espada, que l'havia definit com a "cura pàrroco". És una llàstima que en la batalla Savater no dediqui un cert temps a l'exercici professional intentant traduïr al lógos el mític llenguatge del "cura párroco" Sandel. És cert que no podem esperar, i això ho sabia molt bé Aristòtil, una argumentació que es no fonamenti en algún prejudici no argumentat, però quan es pretén construir un raonament ètic vàlid per a qualsevol societat que no estigui dirigida per l'ortodoxia eclesiàstica, no es pot fer fonamentant-la en prejudicis que siguin exclusivament compartits per fidels. D'aquí que no deixi de ser curiós que Sandel defensi que la seva argumentació és vàlida fins i tot per heretges quan no renuncia a basar-la en idees inevitablement coixes quan es presenten sense el suport de la divinitat. Idees com la de "celebració del do", des de la qual pretén reflexionar sobre el perfeccionament dels atletes o la sel·lecció de determinades característiques genètiques dels fills. És molt noble que Sandel pretengui salvar la "ètica del do" i és fins i tot possible que això li serveixi per guanyar punts davant el Suprem Tribunal, però seria estúpid que els incrèduls humanistes entre els que se situa Savater també acabéssin reduïnt la ètica a un intent per salvar Déu.

Els EEUU i els seus problemes identitaris

Si la filosofia política ha de servir, com diu John Gray, per tornar a la realitat amb menys il·lusions, una reflexió seriosa sobre conceptes com identitat i identificació podria servir, per exemple, per entendre el comportament de l’electorat declarat demòcrata davant els seus candidats a la Casa Blanca; Barak H. Obama, home negre i Hillary Clinton, dona blanca. Ens hauria d’estalviar explicacions com les que avui donava un corresponsal televisiu sobre la divisió del vot demòcrata, divisió que, segons ell, feia molt difícil unificar el suport dels votants d’aquest partit entorn del seu candidat. Els homes voten Obama i les dones Clinton, deia el bon home deixant que, de moment, la mentida caminés sola sense gaire entrebancs. Els blancs voten Clinton i els negres Obama, seguia el bon home sense que semblés adornar-se d’estar enviant a la merda la seva explicació al mateix temps que acusava, implícitament, la societat americana de ser gairebé tan racista com sexista. Això sí, sense voler ser ell qui entrés a diferenciar els ciutadans acusats per aquestes qüestions; tan racistes i sexistes són els negres com els blancs, siguin homes o dones. Cal lamentar que la referència racial ensorrés sense remei la il·lusió d’una identitat unívoca sobre la que es basaven uns anàlisi que no poden, de cap manera, sorbeviure quan constata l’existència, oh my gosh!, d’homes blancs i dones negres. Els pobres americans no saben la de merders que s’estalviarien (i, sobretot, que ens estalviarien) si enlloc de fixar-se en aquestes petiteses, a l’hora de triar President (o Presidenta) féssin com aquí i juréssin, amb la mà sobre la Bíblia com és costum, estimar i respectar fins que la mort els separi les sigles d’un partit polític.
.

Arran de l'ordinador

Dia i nit, els núvols que no veus,
la mar que t'és tan enfora, tot fuig.
Deixeu-me seure vora molts llibres,
la fressa urbana, les passes del veí
de dalt, sense pinars, veles ni cales,
ni llum d'or, sòl, amb les persianes
sempre baixades, la làmpara capcota
arran de l'ordinador, el teclat nigromàntic,
en actitud sotmesa a certes veritats,
memòries del món per la infinita web.
No passen rius, ningú bat ametlles,
ni cap ramatge ombreja la pantalla
escrita: "block", "insert", "alt" o "enter".
.
Valentí Puig. Passions i afectes
.

Llegir i desaprendre

De la presentació del semestre em quedo amb aquesta promesa: desaprendre Foucault aprenent a llegir Foucault. No només perquè quan alguns, acabat el curs, tornin victoriosos jo encara seré aquí (cosa que, gandul com sóc, celebro entusiasta) sinó perquè en els anys que porto estudiant filosofia mai ningú m'havia dit una cosa tan pretenciosa i, per tant, tan seriosa com aquesta.
.

Abstencionisme caduc?

En un article publicat al diari Il Corriere della Sera, el politòleg Giovanni Sartori criticava l'actual tendència bipolaritzadora de la política italiana. Abans, diu, els electors triaven entre diferents partits, la qual cosa vol dir que tenien la llibertat de triar entre ofertes relativament precises i diferenciades. Ara, en canvi, la tendència a promoure grans unions de mútliples partits -que divideixen l'espectre polític en dos grans blocs i redueixen el joc de la democràcia al seu xoc frontal- obliga a unir "gats i gossos" sota un mateix programa que, inevitablement, es presentarà poc clar i intrínsecament contradictori. Com més sensibilitats diferents hagi de representar una mateixa proposta política, menys clara podrà ser. Que els electors perdin llibertat d'escollir entre diferents partits i entre diferents propostes polítiques, evidentment, no és una bona notícia per la democràcia.

Aquests dies, quan el món sencer gira la mirada cap als EEUU i arreu es ressonen els elogis a la seva gran salud democràtica, ara que tothom s'apunta a dir que la gran obertura dels seus processos electius representa una autèntica lliçó de democràcia, és una llàstima constatar que el nostre model polític s'aporpa més a l'italià que a l'americà i que el desencís que acompanya les meves consideracions polítiques és un mal generalitzat i en expansió. Davant d'aquest panorama, fins i tot per a mi és una gran notícia que partits com C's i ara UPyD entrin amb força al panorama mediàtic, perquè posen de manifest que, amb una mica de sort, les meves tendències abstencionistes poden tenir data de caducitat.
.

Les polèmiques normes del parc humà

Avorrit, aquesta tarda he decidit practicar una fugida per elevació dedicat a la relectura de "Normas para el parque humano" de Peter Sloterdijk. Hi buscava l'anunciada polèmica i he vingut aquí a confessar el meu fracàs. Em veig obligat a reconèixer que tampoc avui he sabut trobar-la, a no ser, i ja podria ser, que la polèmica sigui en realitat la desacomplexada exhibició de l'evidència.

Tan aviat com s'han desenvolupat positivament uns poders sapiencials en un camp concret els homes ofereixen una mala imatge si -com en els temps d'una incapacitat anterior- pretenen deixar que actui al seu lloc una potència superior, bé sigui Déu, la casualitat o els demés.

Confrontant-nos a la possibilitat d'una reforma genètica, Sloterdijk no fa més que recordar l'inevitable posicionament moral que acompanya tota nova capacitat tècnica i tot nou "poder sapiencial". Però no hi ha en aquest llibre una prescripció moral que ens porti més enllà de la simple i lúcida confrontació amb el fracàs de la voluntat domesticadora de l'humanisme i el camp que obre la possiblitat de la manipulació genètica. D'aquí que el caràcter polèmic del llibre sigui, de fet, comprensible en aquells lectors que encara aspiren a que la ètica els eviti haver de mirar el món de cara, però no per als qui es veuen empesos a la reflexió ètica degut a la incertesa que acompanya la vista d'un món sempre nou i obert a múltiples accions possibles.
.

Jordi Graupera a "Silenci?"

Remember, remember...

Garton Ash segueix anunciant-se liberal i, com a tal, es mostra decididament disposat a pagar seguretat per comprar un poc més llibertat. Presentar l'Stasi com l'horitzó possible de les polítiques de seguretat que critica juga a favor del to reivindicatiu de l'article, però em sembla el preu que paga és més alt del que caldria. Quan fixa el preu de la llibertat en base a la quantitat d'informació que el govern té dels seus ciutadans, sent per tant la llibertat més barata on el govern menys informació tingui dels seus ciutadans, el raonament del liberal Garton segurament hauria de concloure allà on es nega a arribar; això és, més barata era la llibertat sota la Stasi que sota els serveis de seguretat de la Gran Bretanya perquè, evidentment, el progrés de la teconologia de les telecomunicacions per força han de deixar en ridícul els vells arxius de qualsevol servei d'informació previ. Constato que no està disposat a pagar l'alt preu de preferir la tirania soviètica a la democràcia anglesa perquè en la comparació entre el govern anglès i la Stasi hi ha alguna cosa més que la hipèrbole per ell reconeguda. Oblida que la diferència rellevant no és en la mida del fitxer sinó principalment en el seu us. Si el liberalisme pretén ser encara fidel al seu original ànim de protegir els ciutadans de la interferència arbitraria en els seus assumptes no només per part dels altres ciutadans sinó fins i tot del govern, si el liberalisme busca encara, la seguretat de l'individu davant l'incertesa de la eventuals decisions polítiques, no crec que sigui feina seva escandalitzar-se per una mida que ja diuen que és irrellevant sinó, principalment, intentar definir quins són els usos legítims que d'aquesta informació es pot fer. D'aquesta equació on llibertat i seguretat són inversament proporcionals se'n deriva la idea equivocada de que davant el conflicte cal triar entre una i altra, oblidant que no només és evident que la seguretat és la principal preocupació de qualsevol govern hagut i per haver sinó que això ha de ser així perquè cap llibertat pot sorgir allà on mana l'anarquia. Grapejant Valentí Puig, la llibertat sense Leviatán és el calaix buit del secreter.
.

El naixement de la filosofia