Tanti auguri

Que les preposicions caiguin quan hagin de caure.
.
Feliç 2008,
.
ferrancab
.

In another land

Sarko i la laïcitat republicana

[Sarkozy] se encara, audacia no le falta, con el pensamiento laico de la República. No para derogarlo, desde luego; le basta con cargarlo de adjetivos y hablar de "laicidad positiva": como todos los de su clase el adjetivo no suma sino resta.

Arcadi Espada

És cert que, com deia Daniel Gamper, "no parece probable, sin embargo, que el bueno de Sarko se plantee una refundación de la República que vaya más allá de considerar que las confesiones religiosas organizadas posean capacidad de interlocución privilegiada". Sense ser una refundació de la República, aquesta capacitat d'interlocució privilegiada (que ja va defensar Sarkozy sent Ministre de l'Interior i es va implicar activament en la creació del Conseil Français du culte musulman) sembla ser una important posada en qüestió del model laic de la República francesa. Segons Timothy Garton Ash, el model laic francès es caracteritza per l'aposta de treure els déus de la plaça pública més que no pas per la defensa d'una plaça pública on creients i no creients hi discuteixin en igualtat de condicions (un model que seria més semblant al que sembla defensar l'ancien premier ministre Jean-Pierre Raffarin). Aquesta primera concepció del laïcisme que presenta Garton Ash és la que François Bayrou ens recorda fonamentada en la necessitat de "donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". D'aquí que el laïcisme carregui també amb el pes del republicanisme i vagi més enllà d'una recerca de la convivència pacífica entre diferents col·lectius religiosos. Per això és també una aposta per treure els déus de la plaça pública donant-la al Cèsar. I per això les polítiques d'un estat laic no són les de fomentar la creació d'escoles públiques religioses o situar els líders religiosos com a intermediaris privilegiats entre la societat i el govern, sinó recordar-los com a intermediaris entre els fidels i el més enllà. L'aposta per l'estat laic es fonamenta en aquesta separació entre una religió que parla amb fidels sobre el més enllà i un govern que parla amb ciutadans sobre l'ici-maintenant. Cèsar i Déu no miren junts l'horitzó. Ho vam dir amb Amartya Sen fa pocs dies; quan després dels atemptats de Londres, Blair opta per convertir els líders musulmans moderats en interlocutors privilegiats, el que fa és reforçar encara més els vincles religiosos dels ciutadans musulmans portant altre cop la religió a la plaça pública i donant a Déu el que és del Cèsar. Donar als líders religiosos l'status d'interlocutors privilegiats del poder polític és donar-los una responsabilitat que com a religiosos no els pertoca i això, sumat a la creixent vinculació religiosa dels ciutadans que aquesta política fomenta, és l'inici del camí que porta a allò que Gandhi anomenava la "vivisecció de la societat"; el problema que se suposa es vol evitar davant la creixent pluralitat de les nostres societats.
.

Carn, alè i un principi rector

Lo que a fin de cuentas soy es carne, aliento y un principio rector. Déjate de libros. No te dejes distraer más: no te está permitido. Antes bien, como si ya te estuvieras muriendo, desprecia la carne, sangre y polvo, huesos y una fina red de nervios, venas y arterias. Mira también el aliento cómo es: aire, y no siempre el mismo, sino a todas horas expulsado y de nuevo espirado. El tercero, pues, es el principio rector. Reflexiona de la siguiente manera: eres viejo. No permitas por más tiempo que éste sea esclavo, ni que se deje aún manejar como una marioneta por un impulso antisocial, ni que se irrite con el destino presente, ni rehúse el destino futuro.
.

Marco Aurelio. Meditaciones, libro II
.

Tout comprendre c'est tout pardonner

Ha nascut un gran blog.
.

Les assassins ne gagneront pas!

No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistàn, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat.

(traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre del 2007)
.

De la Torre, votar, informar-se

Em sembla molt oportuna l'aportació de l'amic De la Torre al comentari que dimecres vaig fer d'un article de Peter Singer titulat "Per què votar?". En el seu article posa sobre la taula un important problema que Singer no contemplava en el seu article com són els efectes de la desinformació ciutadana en la qualitat de les decisions col·lectives. Com que la democràcia representativa disminueix fins a quotes gairebé residuals la vinculació de coses tals com les decisions col·lectives i les eleccions, en el sentit que el votant l'únic que decideix és qui ha de decidir, el grau d'informació que aquest tingui de les qüestions tècniques de la democràcia serà menys important com més gran sigui l'acord que respecte aquests qüestions existeixi entre els polítics. Seguint l'exemple del comerç internacional que posa el Jordi, si els polítics coincidíssin en el simple diagnòstic de funcionament del comerç internacional, el grau d'informació que els electors tinguéssin sobre aquest assumpte no seria potencialment perjudicial pel bon funcionament de l'economia perquè no seria susceptible d'incidir en les decisions polítiques que es prenguéssin en relació a aquesta qüestió. La informació del ciutadà és, per tant, especialment rellevant quan la discusió política se centri en el diagnòstic de la veritat més que no pas en els projectes que sobre ella poden ser construïts, com acostuma a passar.

Diu el Jordi que "de fet, l'abstenció pot ser una benedicció si qui es queda a casa està encara menys informat que qui vota". Cal tenir en compte que l'optimització de les decisions col·lectives no és l'únic problema que es planteja la democràcia i és per això que Peter Singer, en el seu article, no es preocupava tant de la qualitat de les decisions que poguéssin prendre els ciutadans com del fet que aquestes decisions fóssin preses pel més gran nombre possible de ciutadans. Pressuposar que l'abstenció dels menys informats pot ser beneficiosa per la qualitat de les decisions preses oblida que en la naturalesa mateixa de la democràcia hi ha la preocupació per evitar que una minoria decideixi aleatoriament sobre els afers que afecten el conjunt de la societat. I aquest problema és fins i tot més important, i aquest és un punt realment problemàtic, que la seva eficacia real. És possible que la proposta del vot obligatori de Singer resulti antipàtica a aquells que creiem que l'individu ha de ser lliure fins i tot de desentendre's dels afers públics en la mesura en que coincideixin voluntat i possibilitat, però em sembla important tenir en compte que no anava encaminada a la millora de les decisions polítiques sinó a la millora de la seva representativitat i legitimitat. Crec que de la millor democràcia hem d'esperar-ne les millors i més legitimades decisions i, per tant, aquesta democràcia serà més forta com més alta i més informada sigui la participació ciutadana.
.

Llicència per suïcidar-se (lentament)

Només com un intent de salvar l'absurd lògic de pressuposar que una empresa es dediqui en cos i ànima a l'assassinat dels seus clients es pot entendre que Félix de Azúa escrigui el matís entre parèntesi. Que el tabac mati entre parèntesi mostra fins a quin punt és moral la gramàtica i fins a quin punt és vergonyós que l'articulista pretengui fer passar per literatura fantàstica coses com aquesta: "La batalla continúa, pero el público culto de los países ricos ya no se lleva a engaño y las ventas han caído. En consecuencia, las tabaqueras disparan ahora su publicidad hacia los niños y los países del tercermundo. Tratan de matar a los más débiles e ignorantes." El millor del cas és que sota protecció de la llicència literària es puguin confondre assassinat i suïcidi, de tal manera que l'article denunciant les maldats de qui el vol veure mort estigui firmat per algú que es presenta com a suïcida.
.

Un conte de noël

Per què votar?

f we don’t want a small minority to determine our government, we will favor a high turnout. Yet since our own vote makes such a tiny contribution to the outcome, each of us still faces the temptation to get a free ride, not bothering to vote while hoping that enough other people will vote to keep democracy robust and to elect a government that is responsive to the views of a majority of citizens.

Interessant article de Peter Singer on intentant presentar raons que portin el ciutadà a les urnes acaba evidenciant que aquestes raons no existeixen. No hi ha cap esforç, per petit que sigui, que calgui fer per votar que pugui veure's recompensat en l'efecte real del vot emès. Això és així en tota societat democràtica que jo conegui o pugui imaginar. D'aquí que no hi hagi cap intent de mostrar al ciutadà abstencionista el seu suposat error. I d'aquí que, com acostumen a fer els moralistes, pretengui convèncer el ciutadà d'actuar com si en el seu acte es definís l'actuació del conjunt de la societat. També Kant, que va convertir el com si en imperatiu categòric, el va utilitzar per tallar-se les mans i assegurar-se així de no tenir-les mai brutes. L'evident caràcter il·lusori del com si i la seva manifesta inutilitat per presentar el vot com la millor alternativa a qualsevol altra alternativa, obliguen al sempre sensat Singer a proposar la opció més realista i la única autènticament eficaç per assegurar un increment en la participació electoral; el vot obligatori.
.

Escriure la història

Antonio Robles assegura que el passat dimecres 19 de Desembre és un dia històric perquè la societat civil es va aixecar per primera vegada "contra la dictadura de la immersió" (lingüística). Ara esperen el Parlament Europeu i el Defensor del Poble europeu, que pronunciant-se sobre l'afer seguiran escribint una història on el dia pot ser històric o simplement anecdòtic. Fa molt temps que es diu, però no gaire que es diu sense raó, que la història l'escriuen els que guanyen. Ara que no hi ha gairebé res més democràtic que escriure la història (fins i tot jo puc fer-ho), fa bé Robles de marcar aquest dia al calendari, perquè l'esperança de que algún dia les futures generacions girin la mirada enrera i l'assenyalin amb l'entusiasme amb el què ara ell mira el 1789 passa pel fet que algú com ell ho escrigui i que molts (com ell?) s'ho creguin. Ara que la història és poc més que un gènere literari, molt més important és aquest cercle vermell al calendari que els efectes polítics d’una iniciativa amb el suport de 50.000 ciutadans que només la literatura èpica pot presentar com a motor de la història.

.

Man of the year?

Last week, 22-year-old opposition activist Yury Chervochkin died in hospital after several weeks in a coma. He had been beaten nearly to death an hour after making an anxious cellphone call to our offices saying he was being followed by members of the organized-crime task force known as UBOP, which has become the vanguard of the Kremlin's war on political opposition. A witness saw him clubbed repeatedly by men with baseball bats.
.

Garry Kasparov

La joie de vivre

Siamo un Paese depresso, scrive il New York Times: forse perché abbiamo esportato belle donne e gioia di vivere

Il Corriere della Sera

Al Corriere.it, la notícia de la història d'amor entre Carla Bruni i Nicolas Sarkozy va caure en mans d'un patriota d'aquells que Mariano José de Larra va descriure al castellano viejo. D'aquells que "de paso que defiende que no hay vinos como los españoles, en lo cual bien puede tener razón, defiende que no hay educacón como la española, en lo cual bien pudiera no tenerla; a trueque de defender que el cielo de Madrid es purísimo, defenderá que nuestras manolas son las más encantadoras de todas las mujeres". Greument ofès perquè el NyTimes havia dit que Itàlia era un país en depressió, perquè el NyTimes no parlava de la mamma patria amb el respecte que la buona signora mereixia, el redactor aprofitava l'afer per, al preu de convertir Carla Bruni en una manola, treure pit tot recordant la bellesa de les dones italianes i la gioia di vivere del país dels papes. Ho deia així, com acostumen a fer els turistes benpensants que tornen de l'Índia entusiasmats perquè la gent somriu feliç i ara saben que menjar tres cops al dia és un més entre tants luxes inútils, o com fan aquells propagandistes de la revolució cada cop que un balsero acaba feliçment els seus dies entre les dents d'un tauró, quan viatjava nord enllà, on diuen que la gent és avorrida i freda, on les dones són lletges i no s'afaiten per por que el pèl surti amb força renovada...
.

Homo erectus extinctus

Llegeixo que el sexe masculí podria desaparèixer a causa de la creixent inutilitat del seu principal valedor, el gen Y. La història em recorda una anècdota, de la que desconec absolutament la seva veracitat, que m'havia explicat en moltes i diverses ocasions un amic. Deia que Dalí, el geni ampurdanès, un dia havia fet arribar al seu pare un petit potet amb esperma i una breu nota on hi posava: ja no et dec res. Sempre em va semblar que Dalí havia pecat d'optimista, creient poder saldar el deute de viure amb el plaer d'un breu tocament, però veig que la seva visió ha trobat nous adeptes, convençuts que l'home és una màquina ja incapaç de complir amb la seva principal tasca; la fabricació d'esperma. Ara que l'esperma és objecte de fabricació industrial, sembla que prèn més força que mai la vella preocupació feminista de per què s'havien de quedar el porc sencer quan només en volien una botifarra i que mai fins ara la resposta havia estat tan clarament un rotund per a res. El que no m'acaba de convèncer és el salt de la inutilitat a la desaparició perquè, en definitiva, també aquelles que somriuen llegint una notícia que fa dies em treu la son es troben tràgicament confrontades a la supervivència del més inútil, que es manifesta constantment sigui en forma de pèl axil·lar o en la de company de feina. Entenc que una supervivència comparable a la del queixal del seny és un trist consol pels homes orgullosos de la seva natural dotació sexual i comparteixo per tan miserable forma de vida anunciada, però qui no es consola és perquè no pot.
.

Blair i l'islam

Després dels atemptats del 7 de Juliol del 2005 a Londres, el Primer Ministre britànic, Tony Blair, va fer una crida a la “veritable i moderada veu de l’islam” en oposició a la dels fanàtics religiosos. Malgrat aquesta crida es formulés amb una intenció especialment digna d’elogi considerant-la en el seu context històric, Blair sembla caure en el mateix error teòric que els fanàtics contra els que es pretén protegir. Al buscar una veritable i moderada veu de l’islam, no només es dóna per suposat que aquesta veu existeixi i que sigui al mateix temps veritablement islàmica i moderada sinó que el fet de trobar-la serà motiu suficient per acabar amb el fanatisme religiós. Aquest posicionament no només sembla afectat per un excessiu optimisme respecte el contingut literal dels textos sagrats (en contrast amb posicionaments com els d’Ayaan Hirsi Ali, per exemple, que només espera trobar odi i conflicte en els textos sagrats dels musulmans) sinó que limitant-se al que podriem considerar un debat teològic en tant que encaminat al descobriment de les veritables essències de la religió, es basa en una visió singularista de la identitat dels ciutadans musulmans. L’error d’aquesta mirada singularista no és només de diagnòstic, sinó que fàcilment es pot reflectir en polítiques inadequades de cara a aconseguir propòsits tals com la convivència pacífica o la vertabració política d’una societat plural.
.

Geordie

Nella mia ora di libertà

perquanto voi vi crediate assolti
siete per sempre coinvolti.

FabrizioDe André

No deixa de sercuriós que en un món on tot el que és auto fa referència a alguna màquina, la reflexió sobre es trobi tant afectat del mite autoreferencial del self-made man. Mite impossible de realitzar, ni tansols si un salt enrere en el temps facilitésuna inseminació retrospectiva del tot pecaminosa. D’aquí queel màxim canvi que estàn disposats a admetre gran part dels teòrics de lapolítica sigui o bé el de la psiquiàtrica tria entre múltiples identitats o el defomentar el model de salt intercivilitzatori d’Hirsi Ali o encara el del reconeixement del bàrbar com a fenòmen d'interès cultural. Res que no es puguifer, per entendre’ns, una nit amb l'única companyia d’un bon whisky. Obliden, però, queel valor de la política recau en l’esperança que l’home, un copdeliberat, tingui certes dificultats per reconèixer-se en el personatge que el saluda a l'altra banda del mirall.
.

Vet aquí un gat

Hi ha un final de la història en Fukuyama, és cert, però hi és en la mateixa mesura que hi ha novel·la cavalleresca en el Quixot, afirmacions sense-sentit en el Tractatus de Wittgenstein o linx ibèrics als pirineus; en pretensions, més o menys aconseguides, d'últim i autèntic representant de l'espècie. La història que acaba no és, per tant, aquella amb un final feliç que celebra Fukuyama després de la caiguda del mur de Berlín. No acaba la història per haver arribat al final del seu desplegament sinó per tot el contrari. Si hi ha un final de la història en Fukuyama és precisament perquè ens mostra fins a quin punt és il·lús considerar la història com alguna cosa que pot acabar.
.

Sobre la il·lusió del destí

Ara veig el llibre sobre la taula, cap-per-vall, i la contraportada esdevé un misteri. Hi parla Mario Vargas Llosa definint-lo com un "ensayo apasionante, valeroso y polémico (escrito por) uno de los pensadores liberales más lúcidos de nuestro tiempo". I avui que hi estic d'acord em pregunto com li podia semblar que el llibre Assassinat a Amsterdam, d'Ian Buruma, li podia semblar una obra d'art. Anar inflant la bola de l'elogi la pot acabar convertint en una seriosa amenaça. Així les contraportades es faria difícil escollir lectura, i la veritat és que ni de lluny són comparables. Però el misteri real me'l presenta Fernando Savater. "Tener identidad, como bien ha dicho Amartya Sen, es tener la ilusión de un destino". No ho recordava però és cert que el títol inclou la ilusió del destí. Identity and violence: the illusion of destiny. I si he pogut oblidar-ho en tant poc temps és perquè una cosa és que la il·lusió estigui acompanyi el títol i una altra molt diferent és que Amartya Sen presenti com a sinònims la identitat i la il·lusió de destí o, encara, que la il·lusió de destí impresa en portada sigui en alguna mesura, per petita que pogués ser, eco de les pàgines que protegeix. Crec que no ho és com tampoc ho eren els límits de la tolerància al de Buruma. Però arribats a aquest punt em pregunto quina és la naturalesa de la il·lusió que Savater sembla haver-hi trobat. És la il·lusió gens il·lusa d'un nen el dia de reis o nadal, segura que el carbó serà de sucre i els regals molt semblants als llistats? O és, en canvi, la il·lusió del fanàtic religiós, que mor abraçant un fantasma com si l'amor fós correspost? Sigui quina sigui, em resultaria molt difícil trobar-li un lloc al llibre, altíssimament recomanable, d'Amartya Sen.
.

Una sola identitat

Una crítica que es fonamenta en l'existència del matís en la identitat personal, com la que es fa al paradigma de Huntington per basar-se en una visió reduccionista del fet cultural i identitari, no hauriem d'oblidar que aquest matís és important també en la crítica. Això és, quan es critica una visió reduccionista, excessivament limitada i tot l'etc que segueix, cal tenir en compte que ho fem en nom d'una visió més realista per més complexa però no per múltiple. El principi d'unicitat de la realitat val arreu, fins i tot quan algú com jo, per molt rar que pugui ser, es reafirma com a jo, com a u. D'aquí que calgui introduir un matís que no em sembla poca cosa al llibre, excel·lent, d'Amartya Sen. La crítica a la fantasia singularista no pot, com fa per exemple al parlar d'identitats globals i locals, basar-se en la defensa d'una idea de la multiplicitat d'identitats. Cal recordar que entre l'esquizofrènia i la complexitat hi ha encara alguna diferència rellevant.
.

Assassini

Si la meva mare tingués rodes seria una bicicleta

En cap època de l'any com al Nadal mostra la moral la seva cara més espontània i, diguem-ho així, més sincera. S'acosta un noi amb una merda de dibuixos llapis sobre cartolina. Llença, literalment, dos dels dibuixos sobre la meva mà, extesa per automatisme educacional vers una mà que un parpalleig enrera es mostrava oberta i sincera. Com és llei de la gravitació universal, les merdes llapis sobre catrolina cauen a terra i en aquest punt, amb l'acusació d'embrutar allò que més lamentablement brut no podia estar, comença el xantatge moral i la corresponent exigència de caritat. El conflicte exigeix agudesa periodística perquè resulta que un nen que ronda els 30 em diu que és orfe i busca feina. Aquest és el mèrit, no-parents, contrapès imprescindible dels dibuixos de merda, que justifica(ria) la plena obediència a l'imperatiu caritacional.

A pocs metres d'allà una paradeta demana per carità una ajuda per les malalties del cor. Davant la passivitat general, un jove col·laboracionista, dotat d'un espectacular miocardi, enorme i sa, tot sentiment, no pot evitar fer-se el judici moral a sobre i, cridant com qui anuncia fruita fresca, acusa els vianants d'assassins. Bon cor, tot sentiment, com l'Alzamora que ahir posava els nazis en context per afirmar que "el més dur de Les benignes és haver d'admetre que, en idèntiques circumstàncies, cadascun de nosaltres podria convertir-se també en un assassí. O en una víctima". Sort del matís, que converteix la frase en un sense-sentit prou gran com per estalviar-nos de treure el Pinker a passejar. Perquè efectivament, d'estar en idèntiques circumstàncies haguéssim estat en idèntiques circumstàncies.
.

Veïns

Screaming young babies
No piece and no quiet
I got T.V.'s, saxophone playing
Groaning and straining
With the trouble and strife

Neighbours. The Rolling Stones

L'enfer c'est les autres

Jean-Paul Sartre

És cert que això que ve no té cap importància, però sento des del més profund de la meva consciència social el reclam d'una reflexió obvia. Ahir llegia una conferència que Ulrich Beck va fer el 2005 al CCCB titulada "Redefinir Europa. Una visió cosmopolita" i em va soprendre que, analitzant la història europea, oposés l'Europa de guerres a una Europa de veïnatge. I avui, a la revista Bezina, la mateixa fal·làcia em torna a saltar al coll quan Quim Pérez afirma, parlant d'Amos Oz i presentant el seu posicionament polític en el conflicte israeliano-palestí, que "tots dos pobles han de renunciar a una part del tot, per tal de repartir-se la casa i passar d'estar enfrontats a mort a esdevenir veïns". És curiós que cap dels dos parli de bon veïnatge, per exemple, i escriguin despullat un substantiu que de tot o gairebé podria presentar-se vestit. Perquè forma part de la tràgica mirada a la història que sigui entre veïns que s'han lliurat les més sanguinàries de les guerres.
.

Sí, no, ns/nc

Com que quan la política irromp en l'àmbit de la filosofia arriba sempre amb una exigència d'allò que els francesos en diuen d'engagement (i que Déu vulgui diferent de l'engagement anglès), està bé que els plantejaments teòrics facilitin la ferragosa tasca d'aixecar-se de la butaca per trepitjar el sempre gèlid terra. D'aquí que sigui d'agraïr trobar principis expressats amb la claredat d'Amartya Sen que, al llibre "Identitat i violència", ens planteja de manera molt clara dues maneres diferenciades d'entendre el multiculturalisme: una que es concentra en la promoció de la diferència com a valor en si i una altra que se centra en la llibertat de raonaments i de presa de decisions, i celebra la diversitat cultural en la mesura en que és escollida amb tanta llibertat com sigui possible per les persones involucrades. I d'aquí en surten dues preguntes a les que és un gran plaer intel·lectual poder respondre ja d'entrada amb monosílabs, com qui camina pel món amb unes còmodes sabatilles d'estar per casa. La primera pregunta és centrada en la manera com són percebudes les persones; han de ser categoritzades en termes de les tradicions heretades o bé s'han d'entendre com a persones amb moltes filiacions i associacions sobre les prioritats de les quals han de triar elles mateixes? Respòn ferrancab: no, sí. Segona pregunta; la imparcialitat del multiculturalisme ha de ser jutjada per la manera en què deixi tranquiles les persones de diferents orígens culturals, o bé per la manera com la seva capacitat de prendre decisions raonades estigui positivament recolzada mitjançant oportunitats socials d'educació i participació en la societat civil i en els processos econòmics del país? Respòn ferrancab: no, sí. Nice and easy.
.

Nice & easy

Identitat i Grandeur

Dèiem ahir que una concepció fixista i/o simplista de la identitat individual representa una pèrdua per la democràcia perquè aquesta es veu reduïda a simple escenari del xoc o confrontació d'interessos de grup. Des d'aquesta perspectiva, l'alta política no seria gaire més que la recerca d'un equilibri de reconeixements, com semblen entendre alguns multiculturalistes. Doncs bé, si això hem dit que és una pèrdua, una reducció, una limitació de la democràcia, em sembla que és just, noble i fins i tot necessari dir què és el que s'ha perdut i perquè aquesta pèrdua em sembla important. El primer que cal dir és que ho considero una pèrdua més en el terreny teòric que en el pràctic i que, per tant, la gran pèrdua de la que parlo segurament no és gaire més que una limitació en la nostra mirada. Pa a l'ull. El valorar la importància que aquesta mirada tingui ho deixo, com he fet sempre, a les seves mans. Primerament, es perd alguna cosa fonamental per la democràcia quan el debat deixa de ser considerat com a (de)formador d'opinió per passar a fer les funcions de ring per l'esbatussa partidista. Vista la poca movilitat que presenta el mercat de treball polític i considerant que dels pocs trànsfugues que hi ha no en conec ni un de net, és de suposar que aquesta pèrdua no representa una gran amenaça pel sistema. De totes maneres, aquesta visió reduccionista de la democràcia o del joc de partits, diguin-li com vulguin, talment aquesta visió que assimila la societat humana a un camp de batalla on el que encara no val segurament hauria de valer, no només fomenta el tancament de l'individu en la petita col·lectivitat que s'esbatussa en el seu nom, no només fomenta els conflictes polítics enlloc de buscar-los solució, sinó que imposa al propi individu que se suposava autèntic subjecte del joc social l'autoconsciència de prescindibilitat i petitesa. El problema d'aquesta visió no és només que sigui un extraordinari abric teòric pels enemics de la democràcia, sinó que fins i tot quan aquests no tinguin èxit posa el seu valor en autèntic dubte.
.

Reconeixement i identitat

Que moltes d'entre les més selectes ments del panorama intel·lectual internacional hagin decidit ensenyar els musulmans a llegir els seus propis textos sagrats, bé sigui per evidenciar-los com a cosa de bàrbars, bé per assenyalar-hi entusiastes les línies pacifistes i tolerants, entra dins l'extesa tendència de no pressuposar en el proïsme ni una gota de la complexitat que en nosaltres s'evidencia clarament i tràgica. És cert que molts es voldrien simples apèndix d'un llinatge, però el fet que aquesta voluntat es mostri sempre conflictiva en la quotidiana impossibilitat de deixar-se dur pel riu demostra fins a quin punt és il·lusoria l'aspirada, per còmoda, simplicitat. Aquests bons pares que agafen el nen musulmà de la maneta i li diuen vine que ara llegirem aquest conte que tant t'agrada junts, i que espera sincerament que el nen l'engui d'una puta vegada, acostuma a passar per alt algunes coses importants. Com a mínim les tres que segueixen. La primera és que, malgrat Huntington i Ben Laden, no hi ha una sola manera de ser musulmà. La segona, que cap home viu només de la seva religió, per molt pietós que sigui. La tercera, que el més musulmà dels musulmans pot sempre dir-se Figo i saltar a una empresa de la competència. Davant aquest oblit, que no és més que l'oblit del subjecte i el caràcter inevitablement complex i dinàmic de la seva identitat, l'activitat política es veu reduïda altre cop, com en les ments marxistes i feministes, a un conflicte de reconeixement i una confrontació d'interessos grupals. Partint d'aquesta visió, ja no és l'individu qui llegeix sinó qui és llegit, difícilment podrà aspirar el nostre àngel salvador a lluitar contra el fanatisme religiós.
.

Mystery

Els valors d'occident?

Potser no seria del tot mala idea deixar de defensar els valors d'Occident. No per deixar de defensar els valors que volem defensar, evidentment, sinó per deixar d'assimilar-los a un occident del que només es poden reconèixer com a fills adoptius. Defensar els valors així dits universals, per tant, implica, i no només implica sinó que exigeix, no fer-ho en nom de la particularitat, de la celebrada particularitat que com a occidental etiquetem a la secció de congelats, sinó fer-ho precisament en nom de l'universal. Valors com els de la llibertat i la democràcia, que si associem a occident perquè és a aquest ampli espai que anomenem occident on aquests han trobat els seus més exitosos defensors, malament fariem de creure que només a occident poden trobar defensors o que només en nom d'occident poden ser defensats.

Seria un enorme error pensar que pel fet que la historia estigui plena d'accidents, la història és, en ella mateixa, un accident. Hi ha guerres, però les guerres escapen als determinismes dialèctics, es presentin aquests en nom de Huntington o de Marx, per ser en realitat apostes i matances de carn i ossos. D'aquí ve aquella vella afirmació que diu que a les guerres hi mor gent. I d'aquí que les guerres no puguin mai ser inserides en l'aparent neutralitat dels deterministes històrics i que no per casualitat els valors universals o d'universalitat puguin no ser universalment defensats.
.

Libro de los imbéciles

Hay todavía algunas parejas de esa edad, pero ninguna como Patricia y yo. Éstas se morrean cada dos minutos y se meten mano, y seguramente hacen bien, pero a nosotros nos habían educado en el pudor y en el recato, y aunque es cierto que me quedé con las ganas de Patricia y de sus pechitos golosos, también lo es que al patria de esos momentos a su lado, la curiosidad del cuerpo que ya no me cabía en la bragueta y la timidez de palabras que aún no nos cabían en la boca, esa patria es siempre un radiante jardín renacentista, domesticado y en equilibrio, en el que puedo refugiarme cuando de noche aúllan los lobos. Una imagen pura que conservo sin que el rencor o el desconsuelo la tiñan de dolor. No hubo nunca el quebranto de un "te quiero" ni el ruido de un "adiós". Nunca demasiada realidad vino a dañarnos.

..

Salvador Sostres. Libro de los imbéciles
.

Homo oeconomicus

Tinc una especial mania a l'egoïsme genètic allà on sigui que aquest es presenta com a justificació ja sigui d'una teoria social o econòmica o bé, simplement, d'un posicionament personal. Segons aquesta visió, que ens ensenya la fangosa poteta quan es pretén legitimada per Adam Smith o per Richard Dawkins, rera cada elecció de l'individu s'hi amaga, més o menys dissimulat, un càlcul racional de costos i beneficis segons la qual es tria l'equació que més bon resultat asseguri. Potser és culpa de la meva estranya relació amb el càlcul matemàtic, però em sembla evident que raó i egoïsme difícilment podrien trobar en aquestes motivacions un punt de trobada. Més aviat diria que el més probable és que, davant tant complicada tasca especulativa, l'home tendís a triar malament enfrontant la seva limitadeta raó, pobreta, amb el seu aparentment il·limitat egoïsme. Però el rebuig a aquest plantejament o teoria no es pot fonamentar només en la possibilitat d'errar el tret sinó en dos altres i importants factors. El primer és que, acceptant com tot darwinista de bé que l'home ve del mico, difícilment acceptariem ser nosaltres menys que el mico, fins i tot quan parlem de moralitat. O sigui, que si el mico és capaç de renunciar a possibles beneficis en les seves accions, en molt mal lloc quedariem els humans si aixecant enlaire la bandera de la racionalitat decidíssim, en nom d'aquesta mateixa racionalitat, cedir posicions en el rànking moral en favor del mico i altres espècies encara més ridícules com les formigues. El segon argument és molt menys bèstia en el fons i en la forma i es fonamenta en la multiplicitat de factors que intervenen en una determinada decisió. Com ens recorda Amartya Sen al seu llibre "Identity and violence: The illusion of destiny", la diferència existent entre el que el càlcul purament egoïsta recomanaria i la manera com les persones actuen en realitat es mostra clara quan comencem a separar preguntes que haviem assumit com a iguals i que en realitat són molt diferents. Preguntes com, per exemple, "què faré?", "què em beneficia més?", "quines opcions promouràn millor els meus objectius?" i "què hauria d'escollir racionalment?". Impossibilitat per respondre aquestes preguntes però irremeiablement condemnat a l'acció, l'homo oeconomicus acabaria mostrant-se com un autèntic "tonto racional".
.

Progrés

- Ments pel coll, no hi ha sentit pràctic ni res que s'hi assembli- replicà Rasumikhin-. Adquirir el sentit pràctic és difícil, no cau del cel. I nosaltres fa ben bé dos-cents anys que hem desaprès de fer res pràctic... D'idees és possible que no en manquin- digué adreçant-se a Petr Petròvitx-, hi ha bona voluntat, encara que infantívola; d'honradesa, també se'n pot trobar, tot i que els brètols s'han filtrat pertot arreu; però, de sentit pràctic no se'n troba ni per remei! El sentit pràctic avança a pas de tortuga.

-------------------------------------

(...) Reconeixeu- digué Petr Petròvitx esguardant satisfet Zossímov-. Reconeixeu -prosseguí adreçant-se a Rasmuikhin, però ja amb una ombra de to solemnial i de superioritat i una temptació, difícilment resistible, d'afegir: "mon jove amic"-, reconeixeu que hi ha un avenç o, com és corrent de dir, un progrés, si més no, pel que es refereix a la ciència o a les veritats econòmiques...
- Un lloc comú!
- No, no és un lloc comú! Si fins ara, per exemple, hom deia: "estima el proïsme" i jo l'estimava, què resultava d'aquest fet? -prosseguí Petr Petrovitx amb una pressa potser supèrflua-. Resultava que jo partia la capa pel mig per tal de donar-ne la meitat al proïsme i l'un i l'altre quedàvem mig nus, talment com en l'adagi rus: "Si et poses a percaçar diverses llebres d'un cop, no n'atraparàs ni una." La ciència diu: estima't, primer de tot, a tu mateix, car en el món tot està fonamentat en l'interès. Si t'estimes només a tu mateix, fes el teu fet com cal i la capa et resta sencera. La veritat econòmica afegeix que com més nombrosos són els afers particulars ben endegats, i, per dir-ho així, les capes senceres, més sòlides són les bases en què la societat es recolza i millor s'endega la causa comuna. Per tant, en interessar-me exclusivament per mi mateix, m'interesso per tothom i, com a resultat, el proïsme rep una capa una mica més atrotinada, i no pas de les generositats individuals, particulars, sinó com a resultat del progrés general. La idea és simple, però, per dissort, durant molt de temps no ha fet la seva aparició embolcada com estava per l'exaltació i la fantasia; tanmateix, semblava que n'hi hagués prou amb una mica d'esperit per endevinar...

------------------------------------------

- Sabeu el que va respondre el vostre catedràtic a la pregunta de per què fabricava bitllets falsos? Heus ho ací: "Com que tothom s'enriqueix valent-se de procediments diversos, jo volia també enriquir-me com més de pressa millor." No em recordo dels termes exactes; el sentit, però, era aquest: viure a l'esquena d'altri, de pressa, sense trescar! Hom s'acostuma a viure sense esforç propi, a caminar amb caminadors, a trobar el plat a taula. I en sonar l'hora decisiva, cadascú es mostra tal com és.
- Tanmateix, i la moral? I les regles...
- De què us desassossegueu? -interrompé inesperadament Raskòlnikov-. Tot això està d'acord amb la vostra teoria!
- De quin sant està d'acord amb la meva teoria?
- Porteu fins a les darreres conseqüències allò que preconitzàveu fa poc, i resulta que hom pot assassinar...

Fiodor Dostoievski. Crim i Càstig
.

Muravchik contra Werther

Deixo la maleta a mig fer per llegir una entrevista a Muravchik que Sir Luri el d'Ocata, amb un criteri sempre encertat, qualifica d’impressionant.

Johnson: Should democracy be promoted when the likely consequence is the election of Islamists? When you debated Martin Kramer of the Washington Institute you argued for 'democratic universalism' while he took the view that free voting among Arabs only stokes up radicalism. Kramer coined the term 'consensual authoritarianism' to sum up what he thought was the most we could aim for in the Middle East, for now at least. [17] How should democrats deal with what we might term 'the Hamas problem'?

Muravchik: The essential question is whether there are material and psychological forces in place that would prevent Islamists who win an election from making that the last election. It's the same issue that we faced with the Communists. The phrase now widely repeated – 'one man, one vote, one time' – was coined in South Africa in fear at the consequences of an ANC election victory. Well, I am not afraid of Islamists winning an election if there will be another election. We can hypothesise a situation – say in Egypt – where after a long struggle for genuine free elections the Islamists come to govern. But it would be extremely difficult for them to prevent the next election. I am inclined to take more risks in this regards than some people, including Martin Kramer.

Aquest fragment serveix per recordar una cosa que espero no haguéssin oblidat mai: que la llibertat del joc democràtic s'enmarca dins un ordre que queda fora del què les eventuals majories poden potinejar. Aquest marc que defineix l'Imperi de la llei s'estructura per protegir les condicions de possibilitat del democràtic joc d'interessos. Més enllà del cas dels islamistes que comenta Muravchik, la qüestió essencial que ens planteja la formació de qualsevol nova majoria democràtica és, per tant, que aquesta majoria no es pretengui definitiva, que no sigui la última possible. La necessitat que comparteixen la democràcia i el futbol de definir unes regles i un terreny de joc previs al partit ens presenta com a evident que la democràcia liberal, única democràcia propiament dita, no podrà aspirar mai a ser l’entorn de realització del futbolista Zenden (que a cada passada es manifestava objector de consciència davant la tirania de la limitació espaial) o del romàntic Werther de qui ens parla l’amic Alcón acusant-lo, crec que molt injustament i segur que molt a desgrat del seu pare, de ser un "liberal prototip" i que s'allibera fent-se saltar la tapa de la raó. Com bé entenem els entusiastes defensors de la llibertat dels vius, al Parlament ni hi ha lloc per tanta trascendència ni n'hi ha d'haver.
.

Watson, negres, IQ i igualtat política

El bon sentit és el què millor repartit està entre tothom, doncs cadascú pensa que poseeix tant bona proporció d’aquest, que fins i tot els més descontents respecte qualsevol cosa, no acostumen a voler més del que ja tenen. En la qual cosa no és versemblant que tots s’enganyin sinó que més bé això demostra que la facultat de jutjar i distingir el veritable del fals, que és propiament el que anomenem bon sentit o raó, és naturalment igual en tots els homes; y, per tant, que la diversitat de les nostres opinions no prové de que uns siguin més raonables que altres sinó només que dirigim els nostres pensaments per camins diferents i no considerem les mateixes coses.

René Descartes. El discurs del mètode

As I would not be a slave, so I would not be a master. This expresses my idea of democracy

Lincoln

Molt interessant article de Larry Arnhart a l'imprescindible Darwinian Conservatism. Que la raó pugui estar del costat del Nobel Watson quan afirma que els negres tenen un IQ més baix que els blancs, només prèn rellevància tràgica i només es converteix en un sisme polític en la mesura en que la igualtat hagi estat universalment declarada en base a la gratuïtat del dogma. De ser així, d'estar la igualtat fonamentada en el dogma de fe, evidentment, qualsevol dada empírica que el contradigui és culpable de propers càstigs divins. Davant la múltiple i manifesta diferència existent entre els humans, cal entendre que la igualtat política només té sentit mentre no atempti contra l’evidència observacional. El negre no és igual que el blanc, com a mínim, en el color de la pell, però si negre i blanc són considerats com a iguals en tant que ciutadans no és perquè malgrat el fenotip se’ls pressuposi una mateixa intel·ligència sinó una mateixa capacitat i obligació de respondre pels seus actes i els possibles efectes que aquests tinguin en la vida social.
.

Mort a St. Jaume

"Mort a Venècia" explora com cap altra obra que jo hagi llegit l'abisme que separa aquella diferència que el Govern de la Generalitat no ha sabut o volgut entendre. No moris per amor, resa la propaganda educacional sense entendre que entre morir per amor i matar per amor hi ha, com bé deu haver apreciat el lector intel·lgent, una enorme distància. El professor Gustav Aschenbach, protagonista de l'obra, podria haver matat per amor. Podria si el terrible camí que havia triat, si l'amor, hagués acabat amb la vida del bell Tadzio o la seva familia. Però Tadzio sobreviu l'egoisme estètic que exhibeix Aschanbach i que d'altra banda pressuposem en els artistes prvilegiats. Aschenbach no només mata sinó que mor per amor, Ascehnbach mor protagonista de la propaganda governamental contra el romanticisme. Haguéssin, gent bondadosa i amants de la vida, aconsellat sabiament el jove Werther. No moris per amor, li haguéssin dit. I no deixa de tenir la seva gràcia que un govern on alguns moririen per la pàtria i altres per l'emancipació del proletariat es dediqui a lluitar contra el gripau blau babau que creia ser en realitat res més que un príncep encantat. Gripau que es reivindica lliure cridant, amb Aschenbach, "jo moro pel què em dóna la gana".
.

Theo Van Gogh c'est pas moi

Llegides les primeres 70 pàgines del llibre de Buruma i autènticament sorprès per la insuportable lleugeresa de les seves afirmacions. Llibre molt interessant per la informació que conté, les anècdotes que explica i etc. En definitiva, per tot el que l'autor transcriu i posa entre cometes. Però un llibre (de moment?) decebedor, que vola per terra com les gallines. Hi ha algunes curioses afirmacions que de tant correctes que semblen són mentida. Com aquesta sobre el destí de l'assassí Bouyeri: "no sabiendo con seguridad a qué entorno pertenecía, Bouyeri encontró la perdición en una causa asesina". Afirmació que sembla passar per alt que el què busca el perdut no és precisament la peridició sinó l'orient, per trobar-se. O quan escriu que acusar Hirsi Ali i altres crítics de l'islam de funamentalistes il·lustrats podria semblar una contradicció perquè els pensadors il·lustrats rebutjaven tots els dogmes. La conclusió és evident i la cua es menja el peix; o funamentalistes o il·lustrats. Cal un posicionament que, un cop près, segurament el salvaria d'afirmar el que la lògica de la frase imposa: l'equiparació de Theo Van Gogh i Hirsi Ali amb l'assassí Bouyeri per la reducció del conflicte a "dues visions diferents de l'universal". Inclou també una petita però curiosa reivindicació d'orgull creador amb una paternal mirada al protagonista de la història que crida al cel, objectivista, Madamme Bovary c'est pas moi: Theo Van Gogh es va deixar seduir per l'encant d'aquell dandi de cap rapat, Pim Fortuym, pobret. I aquest estrany però, que matitza com fan els forats negres, malgrat pugui ser culpa de la traductora: "su asesino (el del seductor Pim) se basaba en principios fanáticos, pero Fortuyn fue un maestro en la cursileria nacional".
.