Paradigma & Klein

Llegint l'entrevista a La Contra de LV una entrevista amb Naomi Klein em sorprèn la nitidesa de la seva mirada sobre un món que, pobre de mi, cada dia em sembla més difícil d'entendre. No crec que sigui per manca de potassi sinó més aviat per no tenir uns referents prou sòlids com per poder-hi construir a sobre una espècie de paradigma casolà (d'estar per casa). Un paradigma que em resulti prou útil com per poder-lo mantenir contra guerres, conflictes i imprevisibles decisions polítiques a petita o gran escala. Un paradigma, en definitiva, que no em serveixi tant per explicar la veritat com per crear-la a la seva imatge i semblança. De la mateixa manera que, com exposava Th. Khun en el seu llibre "L'estructura de les revolucions científiques", els paradigmes científics són superats quan un nou paradigma és capaç d'incloure totes aquelles observacions que ell deixava fora, els paradigmes que regulen les així anomenades ciències socials es substitueixen de manera semblant. Un clar exemple és el de Samuel P. Hungtinton, que amb el seu llibre "El xoc de civilitzacions" donava per acabada la divisió del món entre Est/Oest, Comunisme/Capitalisme que havia regulat les relacions internacionals durant la guerra freda i que amb la caiguda del Mur de Berlín havia perdut la seva consistència.

Crec que no dic res de nou si afirmo que, per exemple, en filosofia política o en les reflexions teòriques sobre la democràcia, el vell paradigma dreta/esquerra està en crisi. I de ben segur que en aquestes reflexions el liberalisme i la dreta mantenen una relació semblant a aquella del pitagòric amb les faves malgrat que en la praxis política siguin les antigues dretes les que més facilitat tenen a dir-se liberals. Però aquesta crisi teòrica no impedeix la supervivència de la divisió en el joc de partits, on s'ha convertit el que algún dia va ser una autèntica divisió ideològica en una simple confrontació d'insultants caricatures. Esquerra i dreta no són gairebé res més que ninots de palla en mans dels seus contrincants polítics. Tant és així que avui poc són els dogmàtics que s'afirmen en aquest eix davant del mirall sense que ser inmediatament interpel·lats amb l'exigència de grans matisos. Com el bé i el mal, que és el que en definitiva segueixen representant esquerres i dretes, el joc de reaccions és producte del màrqueting que de teològic ha passat a polític. Així, s'entén perfectament que en una denominació que suposo que només una gran habilitat comercial aconsegueix mantenir dempeus, "fonamentalisme capitalista", l'autora, ves per on, de No logo, sigui capaç d'encabir-hi la política chinesa actual, la reconstrucció després del Katrina o el Chile de Pinochet. És exactament això el que esperem d'un activista polític.
.

Barcelona

Barcelona, Barcelona, viene a ser Jerusalén
tiene obispo y toa la chorra
un pasado, y dos también

.

El crepuscle de Ciu o Ecce Catalunya

La realidad nos muestra una riqueza fascinante de tipos, la exuberancia propia de un pródigo juego y mudanza de formas: ¿Y cualquier pobre mozo de esquina de moralista dice a esto: “no! el hombre debería de ser de otro modo”?... Él sabe incluso cómo debería ser él, ese mentecato y mojigato, se pinta a sí mismo en la pared y dice ¡ecce homo! (¡he ahí el hombre!)...

El lector de periódicos dice: con tal error ese partido se arruina. Mi política superior dice: un partido que comete tales errores está acabado – ya no posee su seguridad instintiva.

F.Nietzsche. El crepúsculo de los ídolos

Si l’ascens al poder polític és el procés mitjançant el qual la part es constitueix en tot, la lògica imposa que la caiguda a la oposició s’assumeixi com un procés invers; la necessitat de redefinir-se com a part amb voluntat d'esdevenir un tot. Així Ciu es troba davant un canvi de paradigma; de ser mitjà en l’excel·lent havent-se de mostrar transversal des del poder, a ser excel·lent en el mitjà constituïnt-se com a representant total d’una part amb aspiracions majoritaries. De pretendre refundar el catalanisme a entendre que això només es pot fer des del govern o des de fora del joc de partits que és la política parlamentària, que des de l’oposició el màxim al què es pot aspirar és a fer-se les refundacions a sobre, que ni és poca cosa ni em sembla mala idea. No sé si en aquest pas és una bona aposta estratègica decantar-se per l’independentisme i en bona mesura m'indifereix, però com a mínim, i en tant que ferma presa de posició, entraria dins la lògica del restar enlloc de sumar, que malgrat sembli paradoxal potser resulti ser el principi més realista de la política d’oposició.

Jo, reaccionari

El comentarista Vagalume pregunta a l'escrit d'ahir si ¿Podria ser que tu (que sóc jo), alhora, estiguessis caiguent amb aquest judici en el que justament vols criticar en emetre'l? ¿I que en invocar termes pomposos tals com "pes de la vergonya universal" o "pensament il·lustrat d'Occident" no estàs pretenent protegir la teva fòbia apriorística de Chávez amb arguments pretesament racionals?. Agraeixo el comentari i aprofito per dir que és precisament per això, per la plena consciència d'aquest risc, que sóc, en essència, un reaccionari. Em resulta molt més fàcil la discrepància que l'acord i és així que, per qüestions de comoditat, que normalment quan escric o quan penso ho faig sempre contra algú. Però no és només per això, per qüestions psíquiques, sinó perquè sempre és més fàcil trobar arguments per atacar el pensament d'algú que per defensar-lo. I com que és sovint estúpid pretendre separar el cos dels estranys pensaments que elabora, he d'admetre que jo, i suposo que no sóc un cas excessivament rar, em construeixo a base de mites caiguts i de dimonis cotitzant a l'alça. Parlaré dels segons perquè els primers, pobrets, prou pena tenen amb la patacada. I parlaré de dos exemples concrets per fer-ho sencill i fer-ho veritat. Vaig començar a escriure contra Salvador Sostres quan em va començar a fascinar la seva escriptura i vaig començar a cagar-me en l'Arcadi Espada quan llegir-lo es va convertir en part fonamental de la meva particular oració matinal. En tots dos casos he acabat rendint-me a l'evidència; vinc d'una derrota eminent i és precisament per això que he deixat de parlar de Salvador Sostres (sobretot des que aquí em tenen) i que només en comptades ocasions parlo d'Arcadi Espada i sempre a fi de bé. Dit això, i ja que estem en aquestes coses, crec que he de reconèixer que m'enorgulleixo d'haver estat molt més fidel a les meves hormones que als meus pilars intel·lectuals. Per tant, i en resposta a Vagalume, he de dir que sí, que bé podria ser que jo caigués en el judici que justament vull criticar quan pretenc fer caure el pes de la vergonya universal contra tot aquell que, admirat per les gònades chavistes, pretengui justificar la seva acció de govern. És més, he d'admetre que és probable que així sigui. Però, en canvi, no em veig capaç, i mirin que sóc molt de l'autoflagel·lació en versió poètica, de converitir aquesta hipòtesi en conclusió i afirmar-la assumint com apròpia la crítica. Seria llarg explicar els motius que fan que Chàvez em resulti, com a mínim (entenc que és molt minimitzar l'assumpte, tant que prego que no m'ho tinguin en compte), una persona desagradable. Però jugar a la contra, com aquell filòsof que es deia quelcom semblant a ferrer fent filosofia a cops de martell, té els seus avantatges. I un d'ells, molt onanista, és que la feina principal que de molt temps ençà he considerat pròpia de la filosofia és la d'atemptar contra la voluntat de poder del real.
.

De les mans de Hitler als collons de Chàvez

A la pregunta de Jaspers "¿Cómo puede un hombre tan vulgar como Hitler gobernar Alemania?", Heidegger respondió con toda seriedad: "La cultura no tiene importancia. Basta con mirar sus hermosas manos".

Elzbieta Ettinger. Hanna Arendt y Martin Heidegger

Les simpaties són inevitables i potser per això el més assenyat seria suportar-les amb estoicisme o, fins i tot, amb certa vergonya. Poques coses hi ha més lamentables i, m'atreviria a dir que més perilloses, que un intent de justificació racional de les nostres reaccions afectives i de fet, si una crítica es pot fer a la defensa d'una raó universal, que fonamentava el pensament il·lustrat i que, encara ara, crec que hauria de fonamentar el pensament d'això que en diem Occident, és oblidar que no només en l'universal es posa en joc el valor de l'existència humana. Que l'absolutisme de la raó és en ell mateix la seva autodestrucció i això explica que quan la humanitat més pretén excel·lir en allò que la caracteritza més propera és a la barbàrie. Així la raó, presentada com única regent de la nostra vida, es converteix en raó instrumental i posada al servei d'allò existent perd el seu sentit autèntic, el seu esperit crític per convertir-se en coartada intel·lectual de la realitat de la que se serveix. I potser sigui així com la raó, ja instrumental, ens porta de la França de les Llums a l'Alemanya del Tercer Reich. Caigui, per tant, el pes de la vergonya universal damunt de tot aquell qui pretengui protegir les seves fílies o fòbies apriorístiques amb arguments pretesament racionals. Caigui el pes de la vergonya universal sobre tot aquell que davant la vergonya de Veneçuela es mostri admirat pels collons de Chàvez, els que suposadament calen per dir Donkey o Mr. Danger a Bush, tal i com ha caigut sobre tot aquell que un bon dia va veure en les mans de Hitler una bona raó per posar-lo a governar Alemanya.
.

Sí, és Monzó

Uns quants anys després, un cop que ens vam trobar pel carrer quan jo tornava de recollir el nen a l'escola i vam seure en un bar a fer un got, mirava el meu fill amb una cara gairebé tan d'extraterrestre com la de Pere Gimferrer un dia que vam compartir taxi de tornada a Barcelona des d'un plató en una ciutat de l'extraradi on havíem grabat un anunci de promoció de la lectura. Gimferrer se'l mirava amb els ulls molt oberts, l'assenyalava amb el dit i em deia, com si volgués verificar-ho: "És un nen".

Quim Monzó. Mil cretins

El meu amic Joan és del Penedès, nascut a Vilafranca, però de vins no n'entén gens ni mica. Com que quan anem a sopar sempre en fem befa, últimament ha ideat una rutina per escapar del paper de vícitma. Quan sopem tria ell el vi i sempre és a ell a qui serveixin la primera copa per tal que en faci el tast. Aixeca la copa i en mira el contingut a contrallum, la fa girar amb un suau moviment de canell, se l'acosta a la cara i hi entafora el nas, finalment, en beu un glopet per, tot seguit, exclamar amb alegria: "Sí, és vi!". Avui he comprat el nou llibre de Quim Monzó i he recordat el meu amic perquè, no tenint cap gran crítica a fer-ne i no volent caure en una lloança que per discapacitats de qui això escriu podria semblar forçada i falsa, només puc dir i assegurar que, efectivament, és Monzó.
.

Pensament anàrquic

La exhortación al ejercicio de la honradez intelectual la mayoria de las veces termina en el sabotaje de las ideas. Su sentido está en acostumbrar al escritor a detallar de modo explícito todos los pasos que le han llevado a una afirmación suya para así hacer a cada lector capaz de repetir el mismo proceso y, si es posible -en la actividad académica-, duplicarlo.

Th. W. Adorno. Minima Moralia

Al programa del Canal 33 "l'Hora del lector", Quin Monzó i Enrique Vila-Matas presentaven les seves noves creacions en societat. En un moment de l'entrevista els somrients progenitors han coincidit a destacar que quan comencen a escriure, sigui un conte o una novel·la no, saben mai quin és el camí que ha de seguir i cap a quin final avança. Així són pares dels seus personatges. Monzó ha dit que si sapigués com havia d'acabar el seu conte enlloc d'escriure'l li semblaria més divertit anar a mirar la televisió. Encara que sovint no es noti tinc tendència a tornar sempre a casa, i veient el programa pensava si una escriptura filosòfica que pretengui fer justícia a l'anàrquic esdevenir del pensament és igualment lícita que la narrativa. Si és honest un pensament que no endreci el text sinó que es deixi guiar per la lògica interna que el text imposa i si aquest procedir, aquest deixar-se fer, pot ser orígen d'una filosofia valuosa. Sé, perquè ho he sentit un munt de vegades, que no s'ha de llegir un llibre de la filosofia com si fós una novel·la o un conte. El que no sé és fins a quin punt es pot escriure autèntica filosofia deixant-se portar per l'anarquia del pensament, que només és autèntic quan és anàrquic.
.

Memòria i història

Y bienaventuranza tiene que pareceros a vosotros el imprimir vuestra mano sobre milenios como si fuesen de cera

.

F. Nietzsche. El crepúsculo de los ídolos

.

Per dotar de sentit la memòria històrica caldria abans de tot delimitar l'espai on memòria i història poden conviure. Només, i caldria forçar molt la gracieta, puc pensar en Matusalem. Aquest dimarts, l'Avui publicava un article d'Alfons Quintà molt crític amb el que en deia "La manipulació de la història de Saura". Però el fet és que la manipulació perd el seu pèrfit sentit en mans dels que consideren la història com una faula, una narració moralitzant a la qual la màxima objectivitat que podem exigir és que els fets s'hi trobin còmodes i prou endreçats per protegir-la de les probables embestides de l'enemic. I així la veuen sovint els polítics i encara més els que gaudeixen la trona, als quals resulta molt més còmode celebrar el camí dels aconteixements històrics davant el mirall que als seus adversaris o opositors. La idea es fonamenta en la incapacitat de distingir entre l'ull i el cor, de separar els judicis descriptius dels valoratius, i, hipotesis fingo, segurament aquest és el salt que porta de l'analític Capital al prescriptiu Manifest Comunista. Una fal·làcia, com no podia ser d'altra manera quan l'historiador comença a pensar com el cranc. I és en aquest pensament on aquell "dir sí perquè la vida té tota la raó", que en Valentí Puig i en Nietzsche és una autèntica heroïcitat, potser la màxima heroïcitat a què un humà pot aspirar, en uns polítics confrontats a l'esdevenir històric (o a uns simples i eventuals resultats electorals) acostuma a no ser més que una covarda súplica a la realitat per aconseguir que se sacrifiqui en favor de la seva ànima.

.

600

600 entrades són un munt d'entrades.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Segurament tampoc cal exagerar.
.

Oh! Europa

Seré tan breve como pueda; no espero pintar el cuadro mediante la acomulación de detalles, sino mediante la colocación del énfasis donde creo que corresponde

Robertson Davies. El quinto en discordia

Sobre la conferència de George Steiner n'he llegit que, entre altres coses, se'l critica per pessimista. No estic segur de si el pessimisme, en general, és conseqüència d'una mirada forçosament parcial i centrada en el negatiu del món o del toc de color que posem en qualsevol mirada, però entenc perfectament que davant Europa algú pugui mostrar-se pessimista. Té poca predicació, sobretot entre els que no volem una política mitològicament més carregada de l'imprescindible, el debat sobre els valors que han de constituir la identitat d'Europa i que cal que defensi, però el cert és que la realitat imposa les seves definicions i més valdria començar a dir si és així com la volem o no. "Si no t'afanyes i fas saber a la vida el què vols, la vida s'encarregarà d'ensenyar-te ben aviat el que aconseguiràs" (R. Davies). La vida europea ens està ensenyant clarament el que podem aconseguir. I, en el que sembla una paradoxa, ens està ensenyant que si el rebuig del debat identitari s'ecostuma a plantejar en la possibilitat que calgui retallar la realitat per encabir-la en el model definit (el prêt-à-porter és sovint tràgic), la falta de debat identitari a Europa ha aconseguit demostrar que la identitat, si no la fas te la fan. I així, amb aquest covard laissez-faire disfressat de tolerància, estem permetent que gent com Hirsi Ali o Redeker quedin fora del model que la covarda i infantil manca de personalitat europea es deixa fer. Ells, que defensen precisament el que hauria de ser patrimoni comú de tots els europeus;

Europa va ser el bressol de la tradició de les llums i dels valors occidentals assegurant la llibertat d'expressió i el dret d'un individu a triar la seva vida. El segle XX ha demostrat la fragilitat d'aquests principis. Després d'alguns anys, es troben amenaçats altre cop per grups extremistes musulmans que sota covertura de la tolerància ens inciten a les pitjors renuncies.

Traducció casolana d'un fragment del manifest Pour Hirsi Ali

Agraïments
.

Racista sa puta tia

Sóc racista. No ho dic jo, mai de la vida afirmaria una cosa així sota l'únic empar de la meva autoritat. Ho diu el CCCB, ell sí una autèntica autoritat en el que vindria a ser el totisme. Com aquell pare que ho arreglava "tot, tot i tot", no sé si el recorden. I bé, arribo a casa després de passar tota la tarda de parrandes filosòfiques amb l'admirat mestre Luri i de sopar amb els jefes i sense embargu amics, tot fantàstic, i trobo un "Test de racisme" a la safata de correu. Sempre prest a l'autodescobriment, responc amb tota la sinceritat que el redactat permet i, oh sorpresa, aquesta màquina maleducada em diu racista. Com feien alguns professors, al resultat l'acompanya una breu explicació on se'ns diu nen no et preocupis perquè "de fet, tots som una mica racistes". Una cosa semblant acostuma a dir-se de l'egoïsme, que associant-se a tot ésser propagador de gens deixa de ser útil per definir els teus pecats, o amb el cosmopolita, que per poder definir-se com a tal sense caure en l'absurd ha de destil·lar tant el concepte que encabat deixa l'adjectiu a l'atur. I davant d'aquests intents, normalment interessats, de buidar les paraules d'autèntic significat crec que cal recordar que quan algú et diu racista t'està insultant, que quan algú et diu egoïsta no t'està fent un elogi i que si algú et diu cosmopolita el més probable és que no sàpiga què dir-te de bo. Passa allò que tornàvem a comentar ahir preguntant-nos si estimar totes les dones no serà el primer pas per no estimar-ne cap. Si a tot donem el mateix valor i a tothom diem racista no hi ha ningú a qui realment poguem dir racista i al final sembla que Hitler i vostè, mein dichter, disten tan com jo i ferrancab (el burro va davant).
.

Poca broma amb el relativisme

Dissabte, en un article que fa de mal recordar, deia que escric per posar a prova les meves idees. Volia dir més o menys que no les exhibeixo com un botí sinó més aviat com una mercaderia destinada a debatre's eternament entre canviar d'amo o morir soterrada en la pols creixent. I bé, l'altre dia, parlava de Redeker i Glucksmann, deia, enfrontant el segon amb el primer, que el relativisme i el nihilisme no són el mateix perquè quan el primer ho valora tot igual el segon no valora res. Penso ara que potser és cert el que aleshores només vaig intuir, que si donar a tot el mateix valor i no donar valor a res és el mateix, com dèiem amb Nietzsche, del relativisme al nihilisme hi arribem amb una passa curta.

Expliquen que Tales de Milet assegurava que entre la mort i la vida no hi havia veritable diferència i que algú, davant aquesta contundent afirmació, li va preguntar perquè, sent així el que deia, no es decidia a morir-se. Tales, que de tonto no en debia tenir un pèl, respongué: per això, perquè no hi ha diferència.

Aquest acudit filosòfic em fa pensar en la dificultat que hi ha per trobar, entre els relativistes de paraula, un militant conseqüent; el nihilista en els fets.
.

Educació per la sauradania?

Era exagerat, com ho era gairebé tot en aquella classe, però recordo que la primera cosa que va fer el professor va ser collir un paper de terra i elevant-lo com el Sant Graal afirmar solemne: “amb aquest gest us he ensenyat molt més del que aprendreu en el que queda de curs”. I ho recordo ara i aquí per causa i culpa dels Saura, aquells que viuen a la Pl. Sant Jaume i que es diu que són d’esquerres. Me'ls he trobat sortint de la biblioteca i he suposat (veig que suposar un peix a l'aigua no era massa suposar) que sortien de participar en alguna activitat del Col·loqui Internacional: “Memorial democràtic: polítiques públiques de la memòria”. I amb ells hem estat una estoneta així, deixant passar el temps a la mateixa distància que el separa a vostè de la panatalla de l'ordinador, fins que el matrimoni s’ha decidit a apartar-se de l’única i petita porta per la que es podia sortir de la Universitat. He recordat el professor i les seves ensenyances socràtiques que demostren que les virtuts cíviques no s’aprenen com les matemàtiques o la ciència. Ara que l'Educació per la ciutadania es publicita, com molt bé feia ahir Francesc Torralba al programa Millenium, com una assignatura que ve a suplir unes mancances curriculars pel que fa principalmet al coneixement dels Drets Humans (a això els hem reduit), crec que és bon moment per recordar a Sòcrates i dir que, si li fem un xic de cas, ens queden dues opcions davant d'aquest nou invent educatiu: o l'educació per la ciutadania és conseqüent amb el seu nom i esperit i desapareix per mancada de sentit, o l'educació per la ciutadania és conseqüent amb la publicitat que se'n fa i canvia el seu nom per algún altre com, per exemple, història dels drets humans (immigrants i homosexuals en particular). Coherència anti-sofísitca, esclar, i contraria per tant a aquells que només creuen en dues veritats fonamentals: creuen en una la virtut que s'aprèn amb l'estudi i en el que els convé segons bufin les enquestes. Contrària a aquells que al màxim que poden aspirar és a crear escola i és per això que, en el fons, és una gran sort que el joc de la política exigeixi un cinisme suficient com perquè els nostres representant hagin oblidat el valor dels ideals. Una gran sort perquè un polític amb ideals l'únic que podria fer amb aquesta assignatura és intentar educar electors fidels.
.

Redeker i Glucksmann. De nihilisme i relativisme

Esperant per entrar a la xerrada, organitzada per l'Associació Ciutadans de Catalunya, que el filòsof francès Redeker llegia a LV una entrevista a un altre filòsof francès i vell conegut de l'afició; André Glucksmann. En aquesta entrevista hi trobo una fórmula que no em canso de repetir-me; el nihilisme no és el relativisme. És d'una simplesa tal que només la matemàtica podria intentar igualar-la, però com passa amb les més bàsiques equacions matemàtiques, la seva mateixa simplesa els reserva un racó al més fosc i recòndit indret del nostre subconscient fins que la realitat pretén contradir-les. Cal, aleshores, exigir que ens tornin bé el canvi. I era ja al final d'una conferència de gran interès, d'aquelles conferències on en els punts d'encontre la formulació de l'altre és millor, quan nihilisme i relativisme s'han començat a fotre de mà de vell nou. Afirmava Redeker que l'islam no era nihilista perquè, a diferència de nosaltres els així anomenats occidentals, no encaixa dins aquella crítica de Nietzsche segons la qual considerar que tot té el mateix valor és, de fet, creure que res en té. Vegin com bé la molt puta. El nihilisme no és relativisme. Del que de ben segur no podem acusar l'islam és de relativista, de donar a tot i a res el mateix valor i del que, en canvi, podem acusar-lo com fa Glucksmann és de nihilisme perquè res és més clar en el suïcidi assasí del terrorista que la celebració de la mort, que aquell famós "Viva la muerte!".
.

Dues petites trampes lògiques

1.

No sé qui deia que els filòsofs són aquelles gents que a classe passen les hores dubtant de l'existència del real però que, en canvi, quan surten de l'aula no ténen cap problema en acceptar l'existència d'unes escales que baixen fins el bar, on prendran un cafè que dónen per suposat que existeix i d'on, encabat, marxaran despistats sense pagar fent enfadar un cambrer que crida com si, efectivament, existís en un estat de real cabreig. El professor Colomer escrivia una cosa molt bonica sobre la sra. Gata en zel i el seu home, el sr. Robafaves, on ens demostra fins a quin punt és tràgica la seguretat sobre la que es fonamenta l'existència humana; creure que jo sóc jo mateix i que aquell que s'aixequi pel matí serà el mateix paio que el que va anar a dormir ahir nit i, sobretot, que a la teva dona li passi exactament el mateix. Tragèdia que mostra fins a quin punt és il·lusòria la idea de la xarxa com a refugi del món real.

2.

Al llibre "El crepuscle dels ídols", Friedrich Nietzsche escriu: "Tota veritat és simple". - No serà aquesta una mentida duplicada?.

Diuen les males llengües que una mentida duplicada no és el mateix que dues mentides perquè negar la negació és, de fet, afirmar de nou. Suposo que aquestes males llengües estaràn disposades a acceptar, per tant, la simplicitat de tota veritat.
.

El terrorismo y sus etiquetas

Les enquestes i l'enyor

No és novetat, però l'enquesta al lector de diaris ha trobat un nou espai en les edicions digitals. A l'Avui.cat es demana al visitant si "hauria de dimitir algú per l'embolic de la Biennal de Venècia" i presenta les següents opcions de resposta: Josep Bargalló, Josep-Lluís Carod-Rovira, Cap dels dos i Tots dos. LV, per la seva banda, interroga als lectors de la seva edició sobre la polèmica proposta del President de la République de demanar probes d'ADN als immigrants pel reagrupament familiar. "Debería practicarse la prueba del ADN a los immigrantes para su reagrupamiento familiar?" pregunta el diari. Cito només dos exemples, entenent que sempre en poden trobar més però que no calen, i ho faig perquè llegint les preguntes he recordat els inicis del text de Michel Foucault titulat "Què és la ilustració?" i que diu així:

En nuestros dias, cuando un diario plantea una pregunta a sus lectores, lo hace para pedirles su parecer sobre un tema en el que cada qual tiene ya su opinión: no hay riesgo de aprender gran cosa. En el siglo XVIII, se prefería interrogar al público precisamente sobre problemas para los que no se tenía todavía una respuesta. No sé si era más eficaz; era más divertido.

He d'admetre que em passa sempre que llegeixo algú que contraposa un "nuestros dias" (amb l'afegit de que ni tansols són uns "nuestros dias" compartits) amb un temps passat que ni l'escriptor ni jo hem viscut; em pregunto fins a quin punt és comèdia això de trobar a faltar allò que no hem tingut mai.

.

21 grams. De la polis al cosmos

El problema de fer un discurs polític d'inspiració poètica no és, en el fons, més que un problema de densitats. Mentre la metàfora és buida a l'estil gruyère i és aquesta característica buidor la que vol i la defineix, en la política cada forat corre el risc de convertir-se en oblit d'una injustícia o amagatall d'una atrocitat. Construir un model polític amb paraules buides de significat pot acabar sent una cosa molt més seriosa que una pèrdua de temps, pèrdua ja de per si difícil de compensar. Així, per exemple, definir el cosmopolitisme com a projecte polític prenent la famosa afirmació de Diògenes el cínic dient-se "ciutadà del món" exigeix, com a mínim, un llarg viatge de tornada al món del ciutadà. En aquest sentit és molt interessant la finezza amb la que Michael Walzer fa caure l'argumentació mostrant, altra vegada, que no es pot caminar sobre les aigües. Afirma no ser ciutadà del món reconeixent-se ignorant de que hi hagués un món del que poder-ne ser perquè ningú li ha ofert mai aquesta ciutadania. I bona part de la discusió que enfronta el cosmopolitisme amb el patriotisme es fonamenta en l'oblit de la condició metafòrica de la ciutadania mundial. Podria no ser-ho, la ciutadania mundial pot arribar a ser una realitat que sobrepassi els llibres de poesia, però oblidant que actualment el cosmopolitisme és com a molt una consideració individual i subjectiva que difícilment pot topar amb la densa naturalesa de la legislació política, amb la realitat administrativa de l'Estat i la carn i els ossos dels ciutadans que el conforma, es corre el risc de matar l'ànima de la seva estructuració política.
.

Lliures d'anar a missa

Via el magnífic blog Tabula Rasa arribo a un article de Zizek el terrible on afirma que "és estrany sentir els que es descriuen com a advocats de la democràcia denunciant la persecució xinesa dels seguidors del Dalai Lama- un líder no escollit democràticament, si és que mai n'hi ha hagut algún". Deixo el condicional de banda perquè la meva modèstia m'impedeix d'emprendre batalla contra un dogma d'eixes dimensions en tan limitades coordenades d'espai i temps. Cal dir, però, que a mi no em resulta gens estrany sentir els defensors de la democràcia denunciant la persecució dels ciutadans de determinats països, per poc democràtics que aquests siguin. Com no em sorprèn ni em repugna, per tant, que la invasió d'Irak es pogués justificar en termes de defensa de la població civil enfront un tirà. Termes que, malgrat puguem considerar no prou concloents, mostren que la guerra era alguna cosa més que la lluita per uns pous de petroli. Com que això em sembla obvi, i com que rebatre Zizek amb obvietats és joc de nens, diré encara alguna cosa que em sembla de molta més trascendència pel que fa la manera d'entendre les relacions internacionals. John Gray afirma que "en els països islàmics d'Orient Mitjà, els règims laics sobreviuen només si són marcadament autoritaris; la democràcia allà implica una forma o altra de teocracia popular, com a Iràn". Com que a aquesta afirmació, que podria no ser més que pur diagnòstic, hi segueix una certa aposta per els règims laics com a més propers als fonaments del model occidental enfront de les democràcies que encabat impliquen una teocracia popular, ens haurem de preguntar si Occident ha de prioritzar la defensa de la laïcitat o la de la democràcia. I això ho dic perquè em sembla excessivament il·lús creure que són només els musulmans els que estableixen un vincle entre el sentit del seu vot i una tradició cultural carregada religiosament.
.

Lolita a les portes d'Auschwitz

S'oblida sovint, oblidem sovint, que la màxima emancipació a la que pot aspirar l'home no és la que es viu al regne de l'indeterminat en una llibertat absoluta i autèntica (així en diuen alguns) sinó, com a molt, a fer-se amo de les pròpies cadenes. Dic això després de llegir, a la Contra de LV (12/10/07) l'entrevista a una dona alliberada. Em fan por les dones alliberades perquè em recorden aquell Zaratustra que els professors mediocres regalen a les princesetes que es volen follar i que no és més que la tangent del nazisme. És un Nietzsche impotent que com Dorian Gray l'emprèn a ganivetades amb el seu retrat intentant escapolir-se de l'inevitable pes de la càrrega moral. I de la incapacitat de sentir vergonya de la pròpia nuesa davant del mirall, de la manca de complexes, a Auschwitz només hi ha un pas. És la mateixa lògica que exhibeix la dona deshinibida, la dona que s'omple la boca reivindicant la seva feminitat com si d'una conquesta es tractés, la que converteix el Deutschland über alles en una màquina de gassejar jueus. De la Bienvenida aquesta a Hitler només hi ha un pas i això em recorda, perquè els camins del senyor són inescrutables, un fantàstic fragment de la novela de Baltasar Porcel, "Lola i els peixos morts". Una novela que, dit sigui de passada, amb les "Travesuras de la niña mala" de Vargas Llosa em recorda que tinc un do especial per fer encaixar allò que les donotes socialistes en diuen etapes vitals amb les meves lectures.

I és que la consciència culpable de trair l'espòs havia, segurament, aconduït de manera incoscient Lola a l'intent de també humiliar-lo, perquè així, convertit ell en criatura risible als ulls del món, enganyar-lo li havia de semblar justificat i sense cap perill.

Baltasar Porcel. Lola i els peixos morts

A la saca

Abans de sortir de casa he imprès uns documents per salvar el trajecte i la prevista espera. Zizek el terrible. És així, caminant en la penombra i sota la intermitència de la llum dels fanals com més clara es mostra la seva filosofia. De fet, i posant-nos seriosos, Zizek sempre és millor llegir-lo a les fosques, però la claror ocasional evita que ens assalti desprevinguts l'enyor del sol, sempre fals i sempre emprenyador. I disculpin perquè el que ve ara és un paternalisme molt lleig, però crec que avui sí, que avui estic en condicions de mostrar-los el camí d'allò que no és filosofia i que, com deia aquell, és necessari que no ho sigui.

Yo tenía 21 años. Pasé los seis o siete años siguientes leyendo de forma confusa la teoría francesa, un poco de Michel Foucault, un poco de Jacques Derrida, hasta que descubrí mi propia secta: desde entonces soy un estalinista ortodoxo lacaniano, dogmático y nada dialogante.

¿Cómo se puede rechazar el diálogo?

Mi lema es: ninguna libertad para los enemigos de la libertad. No, en serio, la filosofía es necesariamente dogmática. ¿Conoce usted algún diálogo filosófico que haya funcionado? ¿Los de Platón? Qué va, ahí, sobre todo en los diálogos sofistas de la última época, hay un tipo que habla todo el rato mientras el interlocutor se limita a decir "oh sí, por Zeus, cuánta razón tienes". Heidegger tenía razón en que cada filósofo cuenta con una percepción fundamental y se limita a repetirla a lo largo de su obra.

entrevista d'Enric González amb Slavoj Zizek

Tenia 21 anys, li sumem uns sis o set... 27, 28. Va trobar la seva secta. Ara en té 58 i segueix passejant la motxilla Eastpack plena d'enganxines identificatives. Estalinista, ortodoxo, lacaniano, dogmático y nada dialogante. Totes comprades al carrer Tallers, planxades i encabat cosides perquè no caiguin amb el pas del temps, que tot corromp i tot fa malbé. Mirin, jo crec que el filòsof no s'ha de cosir a la saca ni la sacrosanta llengua dels Stones.
.

En defensa del Bullshit

El final del text d'ahir no era un estirabot. O, com a mínim, no era només un estirabot. Deia, al final de l'article, que l'amor, l'ètica, l'estètica... són pur bullshit. Bullshit és tot aquell discurs que no té pretensions de veritat, aquell discurs que vol tergiversar la realitat per no mentir sense necessitat de respondre al compromís amb la veritat, aquell dir per no dir res de qui té prou amb no mentir per sentir-se satisfet. Encara que el "pare" del terme, Harry Frankfurt, el presenti amb voluntat de crítica a un tipus de discurs on la veritat simplement es defuig malgrat podria i hauria de formar-ne part, com el discurs del polític o d'aquell que es veu obligat constantment a parlar de coses de les que no n'entén un borrall, l'opinador, aquell que pretén fer passar la terrible condemna a l'opinar per un mode digne de vida, qui pretén vendre les seves limitacions a preu de virtut, crec que en un sentit ampli podem acceptar com a bullshit tota aquella afirmació que no pugui ser jutjada en termes de veritable o fals. Un exemple clar i paradigmàtic és el de la poesia, on exigir adequació entre oracions i realitat és el mateix que demanar el suïcidi del poema i, segurament, del poeta. El discurs ètic, d'altra banda, ha caigut sovint en allò que Moore va anomenar fal·làcia naturalista i que ja Hume havia apuntat anteriorment; el fet de passar dels judicis descriptius de la realitat als judicis de valor sense que, evidentment, hi hagi cap necessitat lògica que fonamenti el salt. Per un heretge com jo, que nega a Déu fins i tot la trista condició d'autoritat en l'argument, no hi ha discurs ètic que pugui ser jutjat segons criteris de veritat. En aquesta línia acaba Wittgenstein la seva Conferència sobre ètica:

L'ètica, en la mesura en que brolla del desig de dir quelcom sobre el sentit últim de la vida, el bé absolut, el valor absolut, no pot ser ciència. El que ella diu no afegeix res,en cap sentit, al nostre coneixement. Però és un testimoni d'una tendència de l'esperit humà que jo personalment no puc deixar de respectar profundament i que no ridiculitzaria per res del món.

Crec que s'entén millor la relació entre els límits d'allò que "es pot dir", que es pot afirmar sota la llum d'uns criteris de veritat, si llegim el que el mateix Wittgenstein escriu a les acaballes del Pròleg al "Tractatus" on, després d'assegurar que amb aquest llibre ha resolt els principals problemes de la filosofia, deixar clar què podem afirmar i què no, delimitar l'espai del llenguatge i dir què és allò sobre el que cal guardar-ne silenci, ens diu que el segon mèrit del seu treball és haver mostrar el poc que s'ha aconseguit resolent aquests problemes. Aquesta curiosa mostra de modèstia amb la que presenta els resultats de la seva tasca no fa més que recordar-nos que la majoria del nostre llenguatge es basa en l'afirmació de l'inefable, és bullshit en aquest sentit ampli del que parlàvem, i que delimitar allò que podem afirmar amb certesa o, millor dit, allò que podem afirmar sota criteris de certesa és, en el fons, molt poca cosa comparat amb tota aquella part del llenguatge que deixem fora, abandonat a mans del monstre del sense-sentit i el bullshit.
.

Mentir

Llegint l'article que publicava ahir Ferran Sàez al diari Avui titulat "Mentir" i l'article del professor Colomer d'avui mateix he recordat una breu anècdota que explica Voltaire al seu "Traité sur la Tolérance" i que diu així:

Un évêque de Varmie, en Pologne, avait un anabaptiste pour fermier, etun socinien pour receveur; on lui proposa de chasser et de poursuivrel'un, parce qu'il ne croyait pas a la consubstantialité, et l'autre,parce qu'il ne baptisait son fils qu'à quince ans; il répondit qu'ilsseraient éternellement damnés dans l'autre monde, mais que, dans cemonde-ci, ils lui étaient très nécessaires.

Al seu article, Ferran Sàez parteix dels coneguts casos de Tania Head, Enric Marco i Rigoberta Menchú per mostrar-nos el caràcter utilitari de la mentida. Una utilitat que va des de la cohesió social al voltant d'un referent que no per mentider resulta menys sòlid i versemblant al premi Nobel amb que es va recompensar a la senyora Menchú la seva tasca com a renovadora radical del concepte de l'autobiografia, sembrant el camí d'allò que Gabo diria al presentar la seva propia retrospectiva vital; "la vida no és la que fue sinó la que uno recuerda para poder contarla". Sigui per interès o per covardia, el cert és que la mentida només és útil en tant que no és més que una curiosa manera que té la veritat d'afirmar-se com a autèntic regne de l'ésser humà. Recordant Adorno i posant-lo panxa enlaire; "con la verdad acontece igual que con la felicidad, no se la tiene sinó que se está en ella".

PD: Àstrid, que jo no hagi definit el concepte de veritat no vol dir que la veritat no existeixi, vol dir simplement que no he definit el concepte de veritat. La conclusió més radical que en podriem extreure és que la veritat sigui un concepte inefable, cosa que no seré jo qui signi i menys ara que m'estic tornant un fan dels diccionaris. Mira, mira què he trobat; veritat. D'altra banda és absolutament fals que no es pugui definir una cosa que no existeix. Hi ha milers de llibres amb definicions d'animals mitològics i de princeses segrestades en torres que, evidentment, mai han existit.

Com que veig que en la teva tesi et poses seriosa et diré que no, que no hi ha una veritat absoluta sobre l'amor o la bellesa i que no hi és simplement perquè hi ha temes dels que no se'n poden dir més que frases sense sentit, proposicions que no poden ser jutjades amb criteris de veritat o fals, que són inefables i, com deia Wittgenstein, "del que no se'n pot parlar més val guardar-ne silenci". L'amor, l'ètica, l'estètica... tot això és pur bullshit.
.

El seny o la rauxa

Nota prèvia: quan ahir deia "em temo que una gesta d'aquest nivell sigui impossible en la política catalana" no ho deia perquè això em faci por, ho deia en el sentit de que crec o intueixo que és així. Potser no era prou clar, però vull deixar-ho clar ara mateix: no em fa por que Catalunya no sigui igual a França, molta més por em faria que França ens hagués de servir de pitonissa.

Doncs bé, si ahir deia que a França la unitat d'uns valors compartits em semblava clau per entendre la diversitat ideològica entre els votants de Sarkozy, he de dir que crec que a Catalunya el procés no pot seguir les mateixes pautes perquè manca, precisament, l'acord en el fonamental. El més aproximat a la tripleta republicana que trobem en l'imaginari col·lectiu català és aquella cosa del seny i la rauxa que, a diferència de la coherència interna de l'eslògan revolucionari francès, es fonamenta en un error gramatical. Seny i rauxa no han anat mai junts ni poden anar-hi, perquè són termes oposats. El seny ens l'hem inventat de la mateixa manera que els jueus es van inventar la conciència; per donar covertura moral a la nostra covardia política. La rauxa, en canvi i per oposició, no pot ser gaire més en un país de pau com el nostre que divertimento de jovencells crema-banderes. Fins fa poc la divisió crec que era clara. Pujol se servia del pal de paller per reservar-se en exclusiva la direcció del seny, talment l'inspirador de Michael Jackson quan deia deia allò de "deixeu que els nens s'acostin a mi". No cal dir que la retirada de Pujol de la política catalana ens ha deixat orfes de seny, de pal i de paller i no és estrany, per tant, que es parli d'una radicalització de CiU, encara que sigui per qüestions de partidisme. La rauxa, en canvi, era fins fa poc propietat exclusiva d'ERC, aquells que podien anar cridant "más madera" perquè mai eren ells els qui omplien la caldera. Després d'encadenar dos tripartits seguits reconèixer-se davant el mirall ha de costar. Mai havia estat seu el seny i, el que encara és pitjor per les seves aspiracions polítiques, mai ho podrà ser perquè el seny era una covarda mentida a la que fa temps va arribar l'hora de la jubilació.

És normal, per tant, que aquesta evident dissolució del que semblava un eix de referència vàlid dins el catalanisme polític faci sorgir com bolets plataformes, plataformetes i anuncis de refundació. Però si el futur del catalanisme polític no pot basar-se, crec jo, en la recuperació d'uns valors compartits de tots els catalans com va passar a França amb Sarkozy, la idea de la Casa Gran del Catalanisme, aquesta voluntat regeneradora no pot ser més que feina de porquet violinista. Deia ahir Joan Oliver a l'Engrunes que "identificar i construir aquest hipotètic terreny comú és el gran repte de Convergència i l'Artur Mas". Al ser hipotètic crec més que identificar aquest terreny comú segurament cal construir-lo. No ens cal un Sarkozy perquè no hi ha cap base comuna a conservar que pugui unir els catalans al voltant del discurs nacionalista. Si volen salvar alguna cosa més que el propi cap, als partits catalanistes els cal una nova base, una nova melodia discursiva que difícilment poden trobar dins seu perquè al màxim que poden aspirar i aspiren és a refundar-se ells mateixos.
.

Racaille

Aquest és un breu fragment de l'entrevista que El Periódico va fer al filòsof André Glucksmann poc després que Sarkozy guanyés les eleccions franceses:

- Però, a veure si m'hi entenc: ¿vostè segueix sent d'esquerres?

- (Rialles) Sí, per descomptat. Per això vaig votar el candidat més a l'esquerra cosa que no vol dir que sigui d'esquerres.

Quan sento parlar de la necessitat que té Catalunya d'un líder polític de la talla de Nicolas Sarkozy sempre em ve al cap aquesta resposta de Glucksmann. Ara me n'adono que últimament he mentit molt i he de fer un breu parèntesi per demanar perdó. Quan Glucksmann va rebre el premi de la Fundació Catalunya Oberta alguns em van demanar què pensava del filòsof francès. Com que no el conec gaire i per por de fer el ridícul vaig decidir fer el que s'acostuma a fer en aquests casos; fugir d'estudi i parlar de mi. Vaig dir que sempre retorno a Nietzsche, que sempre retorno a Plató o, per fer-ho actual, a John Gray, Fukuyama, Lipovetski, Sartori, Dahrendorf... però que mai a Glucksmann. Doncs resulta que és mentida. Retorno a Glucksmann sempre que Sarkozy retorna a la política catalana i ho faig sempre per aquesta resposta. No voldria ser més papista que el papa, així que entenguin que el que escric jo sóc jo qui ho escriu i no pas Glucksmann, però aquesta resposta em dóna una explicació que m'esclareix els motius de la victoria de Sarkozy. Quan algú és capaç de fer coincidir el vot de gent d'esquerra i de gent de dreta és perquè té algún valor que sobrepassa aquesta escisió unidimensional de l'espectre polític. Si Sarkozy tenia França com a discurs és segurament perquè va saber posar de part seva la tripleta republicana del "liberté, égalité et fraternité". La polèmica de la "racaille" em serveix per explicar-ho. Quan Sarkozy utilitza aquesta paraula trenca amb els esquemes de la tolerància francesa que condemna els immigrant a ser immigrants dins un barri d'immigrants perquè la República és tant tolerant que els accepta miserables com són. Quan Sarkozy diu en un barri d'immigrants que els alliberarà d'aquesta "racaille" retorna els immigrants a la seva condició de ciutadans francesos, a la seva condició de membres autònoms i responsables de la societat. Quan Sarkozy diu "racaille" no diu que netejarà França dels immigrants, com va voler llegir la nostra premsa i bona part de la premsa francesa, quan diu "racaille" Sarkozy està dient als immigrants que els alliberarà de la gentussa amb qui conviuen, d'aquells que han matat a sang freda i a trets a un nen d'onze anys mentre rentava el cotxe del seu pare. Amb aquesta afirmació Sarkozy trenca amb la idea de que l'immigrant és part indestriable d'una massa uniforme, una idea que bé poden haver interioritzat els propis immigrants i que bé pot estar darrera de la crema ritual de cotxes; trenca amb aquesta enganxifosa i condemnada solidaritat per posar l'immigrant sol davant la societat, per recuperar la idea de la responsabilitat individual i presentar el ciutadà, per tant, com a lliure i igual als altres ciutadans. La solidaritat que completa el trident segurament no sigui més que els seus efectes col·laterals. Res a veure, per tant, amb el discurs racista de Le Pen i molt, en canvi, amb allò que Albert Camus va deixar escrit a La Peste; "si l'on mettait toute cette racaille en prison les hônnetes gens pourraient respirer".

El discurs de Sarkozy és un discurs de retorn a l'espai compartit dels francesos, a les seves mateixes referències morals, als seus valors comuns. Em temo que una gesta d'aquest nivell sigui impossible en la política catalana.
.

Visca la terra?!

El llibre "Progresa adecuadamente" de Xavier Pericay comença amb una carta al seu pare que mereix ser llegida. A la carta, però, hi ha dos pilars fonamentals per l'argumentació que segueix que crec que han de ser discutits. El primer sosté la concepció de la llengua com a element de comunicació i ve a dir que, per tant, catalán o castellano tanto monta, monta tanto. Que l'afirmació sigui certa perquè la llengua serveix, efectivament, per comunicar-se, no amaga que no és tota la veritat que podem dir sobre el llenguatge i, sobretot, que no és tot el que podem dir sobre la nostra relació amb les diferents llengües on es posa de manifest. No és fals, però és poc. Massa poc per justificar sigui el tanto monta com el monta tanto.

Sobre el segon pilar s'aguanta la idea de que la llengua no és propietat d'un territori sinó d'uns ciutadans. L'evidència de que no hi ha roques ni plantes que parlin català no fa, però, menys absurd el creure que la llengua d'un Estat o nació depèn només d'eventuals majories socio-lingüístiques i en aquest sentit la diferència entre el bilingüisme i el monolingüisme seria gairebé negliglible en relació a la discriminació lingüística per deixar fora de l'àmbit públic la gran majoria de llengües dels ciutadans. Un exemple senzill; és Montilla qui aprèn català i no els catalans qui aprenem el que sigui que parli Montilla. No sóc gaire partidari de defensar el valor intrínsec i gratuït de les llengues i encara menys de fer-ho apel·lant al típic argument en defensa de la veritat que cada una afirma resevar-se en exclusiva. Morin, per tant, les llengues mentre no sigui a cop de fusell. Tornant a la llengua del país, i per molt respectuós i neutral que volguem l'Estat en aquest sentit, no cal oblidar la necessitat que tenen les institucions, com tots, d'una llengua per funcionar. Posats a rebaixar la poesia, per tant, posats a acceptar que la llengua del país és la llengua de les seves institucions i no la de les seves cols, sembla que com a mínim tenim una bona manera de fugir definitivament d'aquesta estupidesa del Visca la terra! i del seu eco.
.

Traité sur la tolérance

Un évêque de Varmie, en Pologne, avait un anabaptiste pour fermier, et un socinien pour receveur; on lui proposa de chasser et de poursuivre l'un, parce qu'il ne croyait pas a la consubstantialité, et l'autre, parce qu'il ne baptisait son fils qu'à quince ans; il répondit qu'ils seraient éternellement damnés dans l'autre monde, mais que, dans ce monde-ci, ils lui étaient très nécessaires.
.

Voltaire. Traité sur la tolérance

"La nada nadea"

Llegeixo les declaracions de Caetano Veloso dient que "en realitat no és d'enlloc, que ningú és d'enlloc" i penso que, de fet, acostumats com estem a les frases sense sentit, acostumats com estem a l'absoluta tolerància i passivitat davant de l'absurd, tant acostumats com hi estem que l'hem elevat a la categoria d'autèntic discurs fins al punt que ens causa ja no només sorpresa sinó autèntica incomoditat un discurs que no es redueixi a servir d'embolcall del buit, és normal que quan pixant ens trobem davant una pintada contra el maltractament de medusses siguem incapaços d'assegurar que, sense cap mena de dubte, categòricament, es tracta d'una broma.
.

I el diable creà els jueus

¿Ha encontrado el porqué del holocausto?

Hay quien lo explica insertándolo dentro del sufrimiento de la historia del pueblo judío, pero yo no soy religioso, no acepto pertenecer a una masa. Yo tengo que elaborarlo individualmente.

Imre Kertész. La Contra de LV

És noble, com no podria ser d'altra manera, la declarada voluntat de Kertész de no dissoldre's en la massa. El problema és que aquesta noblesa no és res més que, com acostuma a passar amb la noblesa, els bonys que es fa l'impotent donant-se cops de cap amb els límits del seu poder. És evident que qui dissol l'individu en la massa no és mai aquell que com a individu vol sobreviure. Sovint es dissol passivament, per efecte de la inèrcia, amb aquell donar-se en l'abandó i en l'etern anhel de vacances que acompanya feixugamet el pas de les hores del treballador funcional, empenyent-lo a un dolç i passiu surar sobre les aigues de la societat. Però més tràgicament el dissol el botxí quan simplement no pot, sigui per imperatiu de l'autoritat o per atrofia moral, veure l'individu que aguanta dempeus l'uniforme de pres. El poder de reduir l'home a massa està en mans de qui el considera com a tal, com a element de la massa i només en relació a aquest seu caràcter genèric. És Hitler qui assenyalant-los crea uns jueus en plural, qui converteix el judaïsme en una qüestió d'una rellevància sense precedents per als propis jueus. Això em recorda la resposta de Hannah Arendt a un entrevistador que semblava pretendre convertir-la en el primer cas d'autoetiquetatge.

No pertenezco a ningún grupo. El sionismo es el único grupo al que he pertenecido en toda mi vida. A causa de Hitler, por supuesto. Y aún así, sólo entre 1933 y 1943. Tras ese periodo, rompí con el grupo. La única posibilidad de defenderse por ser judío y no por ser un ser humano: en esa época, pensaba que era un grave error ya que si os atacan por el hecho de ser judío, uno no puede contestar: “disculpe, no soy judío, soy un ser humano”. Es estúpido.

Hannah Arendt

.

Loving cup

En Dessmond deixava un comentari a allò que vaig titular "La igualtat no és d'esquerres" dient que del meu text en podia deduir que la llibertat sigui un concepte estrictament liberal. El problema és el de sempre, el problema és que aquestes paraules s'utilitzen com tasses de cafè i que fem dependre el seu significat del que poguem tenir a bé d'abocar-hi. Com que amb en Dessmond em sembla que estem d'acord amb el contingut o, si més no, amb els seus principals ingredients, és normal que quan parlem de llibertat ens entenguem igualment distants d'una llibertat de caràcter heteri. Ja sé, o entenc pel que he anat llegint d'en Dessmond, que la nostra llibertat és una llibertat irremeiablement individual i que això admet límits però no excepcions, però el nostre posicionament no treu que fins i tot Hitler pogués parlar d'una llibertat del poble alemany i Stalin de la llibertat del proletariat i etc. Vull dir, volia dir en l'article, que del que es tracta principalment no és de triar entre llibertat o la igualtat, perquè tots ens abracem a aquestes paraules com a jovencelles enamorade, sinó que es tracta de aclarir quina llibertat i quina igualtat volem, en definitiva, es tracta de deixar clar què entenem per llibertat i què entenem per igualtat. Al final és el rollo de sempre, admetre el caràcter mòvil de les paraules i lluitar per amotllar-les al concepte que volem que designin. Ho dic, principalment, perquè no estic disposat a deixar un bé tan preuat com el de la igualtat en mans de comunistes i altres totalitaris ni el de la llibertat en mans d'anarquistes de cerveza fría.
.

Callar a temps

És millor callar i semblar tonto que parlar i esvair definitivament els dubtes

Groucho Marx

Al final del seu famós llibre "El gen egoísta", Richard Dawkins inclou el que sembla, en principi, no ser res més que un innocent apunt adreçat als lectors que no saben llegir. Greu error. Com diu el "jefe", és molt sencill quedar com un imbècil davant qui et veu discutint amb un imbècil. I és en l'error interpretatiu de considerar imbècil el que només accidentalment n'és interlocutor en el que sembla fonamentar-se la crítica de Waal. Frans de Waal troba en aquesta última explicació, excessivament breu per correspondre al rigor esperat i exigible, l'excusa ideal per acusar Dawkins de dualista. Crec que l'acusació és una exageració del primatòleg, però entenc que acostuma a ser més còmode lluitar contra un ninotet de palla que contra un pensador de la talla de Dawkins. El cert, però, és que al final del llibre, com dèiem, Dawkins encén una petita espelma per evitar que els que no han entès que l'egoïsme genètic és metàfora i les conseqüències que aquesta condició implica puguin excusar des del genocidi al simple tremolor de cames de "missenyora i tan puta" en la llei natural. Però el condemna perquè, amb aquesta picada d'ullet al lector, que per tontet que pugui ser no pot escapar de la seva humana condició, és discriminatoria. Al no fer l'ullet a la resta d'animals trenca una continuitat evolutiva i explicativa entre el conjunt dels éssers vius en la que s'havia fonamentat el seu argument i en la que, com exigeix el darwinisme, es fonamenta el de Frans de Waal. Res -fins aquest últim paràgraf- fa incompatibles les tesis de Dawkins i les explicacions de De Waal sobre l'orígen animal del sentiment moral. És més, la connexió és evident quan se'ns recorda d'orígen simiesc i socials per naturalesa i no per convenció. Així és fàcil entendre que aquest sentiment moral derivi del mateix procés evolutiu que l'anar a peu. Però si una cosa demostra Dawkins amb les aportacions finals del llibre és que callar a temps acostuma a estalviar molts malentesos.
.

Matrioshka

Así, encontramos vestigios diminutos de huesos de las piernas bajo la piel de las ballenas, o restos de pelvis en serpientes.

Es por esto que para el biólogo, el modelo de muñeca rusa resulta tan satisfactorio, especialmente cuando se le dota de una dimensión histórica. Tengo una muñeca rusa que por fuera muestra al presidente Vladimir Putin, tras el qual descubrimos, por este orden, a Yeltsin, Gorbachov, Brezhnev, Kruschev, Stalin y Lenin. Para la mayoría de analistas políticos, encontrar al pequeño Lenin o Stalin dentro de Putin no ha de ser motivo de sorpresa. Lo mismo ocurre con los rasgos biológicos: lo viejo siempre está presente en lo nuevo.

Frans de Waal. Primates y filósofos

La igualtat no és d'esquerres

Tota doctrina política moderna sembla tenir present que s'ha de definir sobre dos pilars fonamentals com són la llibertat i la igualtat. Amb això queda clar que la igualtat no és patrimoni exclusiu del socialdemòcrata de la mateixa manera que la llibertat no és exclusivament liberal. També el socialdemòcrata, el comunitarista, el republicà, el comunista, etc. es dónen una llibertat, un concepte de llibertat sense el que ni tansols ells podrien defensar el model que presenten. Encara que això només sigui per amor a la fictícia immutabilitat de les paraules. I es dónen, i en fan bandera, un model determinat d'igualtat. De la mateixa manera, el liberal no pot prescindir d'un determinat igualitarisme si no es vol defensor d'allò que insisteixo en anomenar la llibertat de la selva confiant en l'evidència del seu absurd. Expressió que, d'altra banda, força a veure deu tenir amb aquella ciutat dels porcs de la que parla Plató a la famosa "República". Dic això després d'haver llegit l'entrevista a Joan Herrera que publicava LV on hi ha aquesta perla que em resulta difícil d'entendre:

- Seré claro, quiero un gobierno de izquierdas que no trate igual a unrico que a un pobre, que es lo que ocurre con el cheque bebé.

- Las injusticias son inevitables.

- Sí, pero cuando Zapatero trata igual a un rico que a un pobre, deja de ser de izquierdas.

És veritat que la posició d'Herrera és d'una gran lògica i que en ella es fonamenta aquell seu discurs que han volgut anomenar social. Però acceptant que un govern no ha de tractar igual un ric que un pobre trenca amb una idea que, tonto de mi, creia mínim comú denominador de tota definició d'igualtat i que es fonamenta, precisament, en l'igual tracte que han de rebre els ciutadans per part de l'Estat. Tracte que no seria més que l'efecte boomerang d'aquell principi sobre el qual es construeixen fórmules tals com que tots som iguals davant la llei. Més difícil d'entendre em resulta l'aportació de l'entrevistadora recordant que les injustícies són inevitables però oblidant que la feina del govern no és la de fomentar-les sinó, principalment, la de combatre-les.

Guiño es de la historia que lo hayamos aprendido de don Juan.
.

Imperi

Llegeixo al llibre La identidad cosmopolita, de Norbert Bilbeny, que Estats Units és un imperi sense cultura imperial. Em sorprèn perquè, donat que els Estats Units no ténen una estructura política imperial, pensava que només la cultura salvava la còmoda i imperial adjectivació que els pretén definir. I essent així, sent el cas que els Estats Units ni ténen estructura política d'Imperi ni cultura d'Imperi, suposo que el qualificatiu només l'excusa la mateixa lògica partidista que segueix dividint l'espectre polític entre dretes i esquerres. És cert, (o és opinió personal, cosa que en aquest espai podem dir que és més o menys el mateix) que algún sentit segueix tenint diferenciar entre dretes i esquerres. El que no em sembla tant cert és creure que aquesta separació referida als nostres partits sigui gaire més que una qüestió de comoditat pel votant posicionat ideològicament. L'adjectivació del contrari és una còmoda autofel·lació que diu més del subjecte que juga a adjectivar que de l'objecte adjectivat i això es veu en que és normalment acusatori el qualificar algú de ser de dretes o de ser d'esquerres. És seguint la mateixa legitimació partidista com es qualifica d'Imperi allò que sense una bona salsa seria feixuc d'empassar com a tal. Perquè, malgrat sovint menteixi, és l'etiqueta la que determina el valor i la naturalesa del producte.
.