SWM - Single White Male

L'únic condicionant per acceptar la discriminació positiva és que no n'introdueixi una nova discriminació desadjectivada per qüestions d'estètica. Informa LV: El Supremo de EE.UU. elimina el principio de discriminación positiva en las escuelas. Ja el titular mostra que el problema és la desaparició del substantiu en favor d'un adjectiu levitant. És així com es mata l'individualisme abstracte en favor de polítiques grupals, no per abstracte sinó per individualista. I és així com suprimint l'individu, pesat en essència, queda l'abstracció, la metapolítica de les races, creences religioses i els gèneres. I de la mateixa manera que el Suprem deixava de ser tribunal el negre deixa de ser individu. Per ser més negre, molt més negre del que semblava. D'aquí la conveniència de singularitzar, perquè no és cert que tots els xinesos siguin iguals encara que ho semblin. D'aquí que la notícia busqui el seu fonament en el concret, en el cas particular, perquè la legislació de l'Estat és per ciutadans amb afeccions cutànies, no per àngels. I perquè la legislació s'ha de poder situar sobre un mapa tridimensional, el cel, com deia Freud, el deixem pels àngels i els pardals. Per això caiem a Louisville, on un nen no va poder anar al parvulari més proper a casa seva, on encara hi havia places lliure, perquè ja hi havia massa alumnes blancs. L'error de càlcul, aquest és el perill del principi de realitat aplicat, aquest cop, a les escoles com en altres moments es pretén aplicar al Parlament o, fins i tot, a l'empresa privada. L'error de càlcul o potser encara l'error de calcular, quan això és precisament el que pretenien combatre.
.

Història econòmica

Política i veritat

A l'article de Rosa Montero hi afegeixo una conclusió. Dictadura i mentida no són sinònims. De la mateixa manera que una democràcia pot sobreviure i sobreviu submergida en la mentida o, més sovint, en el Bullshit, autèntic llenguatge de la política de masses. Però deixant de banda el fascinant món del missatge buit, és manifesta la capacitat de la mentida per facilitar l'ascensió política dels seus actors amb voluntat de protagonistes. I l'altra gran idea de Montero, la del passotisme còmplice de l'elector i veí d'una dona maltractada. Res a veure, però, amb l'escepticisme i molt, en canvi, amb el seu oposat, el passotisme i la comoditat proustiana d'una Madamme Verdurin sucant el croissant a la rereguarda de la guerra. L'escepticisme és un posicionament de trinxera, res a veure amb la melositat d'un genuí francès de boulangerie i res més difícil, por consiguiente, que fer còmplice a un escèptic. D'aquí la importància de distingir i fer manifesta la diferència entre el mentider i l'escèptic de cara al diagnòstic polític o la campanya electoral, el que arribi primer. I la conveniència d'esclarir l'estranya relació que mantenen política i veritat. Una política que no és més que lluita de diferents amb una veritat que, en tant que veritable, només pot ser una. Sobre la política de partit i la persecució del català, per exemple. Entenc que no és costum, que resulta gairebé inconvenient, però caldria una definicó de persecució sobre la que poder distingir el ver i el fals. I després contruir noves realitats, fer política més enllà i mai més ençà de la veritat. La veritat com a diagnòstic, poca cosa, però fonamental per tractar fins i tot un refredat.

.

Qui dia passa, any empeny

Com un amor primaveral

A les rebotigues de cert liberalisme hi ha la creença, fins i tot la il·lusió, de que l'Estat està en deubte amb nosaltres. Són l'eco d'un contractualisme a l'estil Disney segons el qual la societat humana neix de la renúncia a una part de la llibertat que ens correspon originariament. Aquí troben the roots of the rythm els que plantegen un enfrontament entre aquestes mòmies que responen al nom de dreta i esquerra com un conflicte entre justícia i llibertat, unió enganxifosa com un amor primaveral. El lector d'Aristòtil tampoc escapa a aquest flash-back a temps anteriors al propi temps (aquí la paradoxal absurditat), quan el món no era encara ni aproximació eidètica, i acostuma a interpretar l'animalitat política que defineix l'home en clau pre-política. Com si la polis no fós més que una altra màquina programada pels gens per satisfer les seves finalitats reproductores. La confusió és lògica quan la mateixa paraulota serveix per referir-nos al moviment dactilar i el comerç internacional. I ens omplim la boca de justícia social i llibertat política, pleonasmes que només serveixen com a propaganda de partit. Perquè és precisament la justícia la tela sobre la que es pinta la llibertat, la que la defineix i delimita, sigui o no sigui això un nou vici del pleonasme. I perquè està escrit en la natura el fet que la gossa digna d'aquest nom vetlli pel benestar dels seus cadells no direm que hi pugui haver justícia contraria a la llibertat malgrat els dictadors dictin lleis.
.

Everything looks better in black or white

Els caniches d'Unió

Sobre Convergència i Unió està tot escrit. També Dawkins, i espero que em perdonin, amb un argument que explica la mala llet dels caniche. Conec un cas semblant, també del món de la política. Es tracta d'una serp sense dents. L'estratègia és sencilla i es basa en utilitzar el soroll per tapar les vergonyes. Quan el gos petit se sent amenaçat davant un correligionari de dimensions superiors és l'instint de supervivència i no un instint suïcida el que el porta a bordar i mostrar-se agressiu. Com la serp, que es refrega les escates per fer soroll i mossega l'aire a gran velocitat per evitar que les seves mancances siguin descobertes. L'estratega caní és essencialment etarra. Per una vegada permetin-me capgirar la relació. Vull dir que, igual que el capo etarra, el gos fonamenta la seva possibilitat de victoria en la modèstia dels seus objectius. Enfrontat a un poder evidentment superior, el txakur es limita a la supervivència i a maximitzar els danys al contrari intentant patir-ne els menors possibles. El pragmatisme de l'estratègia no cal dir que contrasta tant amb els discursos alliberadors com amb els lladrucs i salts, però la política és així i calen grans paraules per fer petits passos. La possibilitat de victòria amb tant modestos objectius necessita d'un abisme entre els interessos confrontats. Pel gos fort qualsevol enfrontament pot suposar una dolorosa mossegada i, malgrat els milenis que ens uneixen, la mort de l'adversari no sembla compensar el risc d'una lesió, per petita que sigui (animals!). No descobrim res de nou dient que la supervivència política passa per saber bordar com i quan toca.
.

Pensament plàstic

Aquesta entrevista, que aviat oblidarem, a una ja oblidada actriu a La Contra de LV. Una nova aportació al sempre refotut tema de la llibertat. Amb formulació gairebé matemàtica, ara que la llibertat no és gaire més que numerologia; a més determinacions, menys dominació, ergo més llibertat. A la republicana, però llibertat. Sobre la cirurgia estètica en la seva vessant artística, autèntic paradigma de l'alliberació de la dona:

- ¿No es sumisión al gusto del macho?
.

- Nadie se opera sólo para gustar a los machorros. Te operas, para empezar, por gustarte más a ti misma y después para estar tan bien o mejor que tus amigas.

Al macho, pero no sólo! Acabáramos! Autèntica llibertat a la irakiana, on la fragmentació del poder dominant porta a la cirurgia estètica i l'experimentació estètica. Però no és l'única perla que ens mostra tan bella nina. La més gran paradoxa que podia pronunciar-se de tornada de can cirurgià plàstic:

- La belleza es una forma de esclavitud.
.
- Y ya ni hablemos de las mollitas. ¡Las mujeres tienen que estar redondas! Yo cuando pienso en todo lo que tienen que sufrir esas chicas de la pasarela para estar así... No es natural y por tanto tampoco es atractivo.

La fal·làcia naturalista en format plàstic. El que és, bo és pel fet de ser. També el plàstic, que per alguna cosa és. I la menopausa. L'absència de menstruació, que, quan hi és, és bona, però no tant com quan no hi és perquè es veu que no es troba a faltar. O les arrugues, que quan hi són no són tan bones com quan no són més que el record de temps pitjors, quan la natura era cruel...
.

La fe mou neurones

És atrevit dir que la fe mou muntanyes. Per manca de pont. La fe no mou muntanyes, però mou i és moguda (avís de bomba) per neurones, i les neurones mouen cames i braços, i les cames el cos, i els braços una galleda i una pala, i molts braços i moltes cames i moltes neurones i, en fi, al final les muntanyes es poden moure. Però és atrevit dir que la fe mou muntanyes perquè les neurones són molt més petites que la fe i les muntanyes gairebé tan grosses i impressionants com la mort. És evident que el fet no canvia, que de respirar a no respirar no hi ha altra història possible. Però canvien significació i sentit. O, si parlar del sentit de la mort és tant absurd com la mort mateixa, canvia el seu paper en la vida i el sentit d'aquesta. La fe mou neurones i les neurones somriures, etc. I el prozac mou neurones i les neurones, etc. D'aquí l'estranya relació entre el xarlatà i el científic que exemplifica el barman amb estudis universitaris, consulta, barba blanca, pipa, divan i factura per hores. Tinc encara present el fragment d'Adorno que vaig penjar ahir en aquest mateix blog. I aquesta voluntat de disminuir el dolor, tan freudiana ella, la degradació de l'existència i el torment, tot acompanyat d'aquest sin límites, tan absurd, tan sense sentit, perquè tot sentit és tendència al límit. D'aquí el sentit de la vida sense fe, la mort. I l'absurd de la mort, real i mancada de límit.

.

La por al dolor. A la mort no, perquè el savi Epicur ja ens havia ensenyat que no cal témer la mort perquè quan la podem témer som vius i quan la mort arriba no hi ha temença possible.

.

Art nouveau

La fe en el progrés passa per que aquesta afirmació de Th. W. Adorno es fonamenti en un canvi de valor de la mort.

La libertad se ha reducido a pura negatividad, y lo que en los tiempos del Jugendstil* se llamaba morir en la belleza se ha quedado en el deseo de disminuir la degradación sin límites de la existencia y el tormento sin límites del morir en un mundo donde hace mucho que hay cosas peores que temer que la muerte.

.

* Estilo "Juventud", nombre de una variedad de formas artísticas y artesanales surgidas en torno a 1900 en Munich y popularizadas gráficamente por la revista Jugend. Es el equivalente alemán del art noveau [N. del T.]

.

Th. W. Adorno. Minima Moralia

Si la mort és ara més tràgica que mai, la vida val més la pena que mai i abraço el progrés. Si la mort és ara tant tràgica com sempre, la vida val menys la pena que mai i abraço John Gray.

.

Mestre, no hi ha educació

Molt més preocupant que el fracàs escolar em sembla el possible fracàs de l'escola. Perquè la solució al primer és d'una sencillesa apta per ministres d'educació, que amb independència del seu color polític, semblen haver entès sense grans esforços i amb cartesiana clardeat que la rebaixa dels nivells d'exigència és la millor manera per acabar amb els suspesos i assegurar així , amb un sol tret, l'èxit dels nostres escolars i la felicitat a les seves llars. Però, en canvi, una escola on assignatures com el grec i el llatí no hi tenen lloc (els cadàvers només serveixen als forenses), una escola que elabora els seus plans d'estudis en base a dubtosos (l'autor d'aquest blog es reserva el dret al dubte metòdic) principis utilitaristes no pot permetre's el luxe d'acabar resultant inútil als seus alumnes. Perquè si alguna cosa diferencia el fracàs escolar del fracàs de l'escola és, més enllà de les dimensions del subjectes fracassat, que mentre el primer és per causa de no assolir un objectiu -com seria el superar les assignatures cursades-, el segon es deu a la poca claredat en la definició de l'objectiu perseguit. Una escola que no pot aspirar a ser gaire més que un pas previ al lliure desplegament de la individual concepció de la vida bona, a la recerca d'una sempre il·lusòria idea de felicitat personal en el sempre conflictiu món del mercat laboral, per força ha de tenir enormes dificultats a l'hora de definir les seves fites curriculars. No hi ha, i segurament no hi pot haver, una correcta preparació per la lluita quan no hi ha guerra definida. Com deia el poeta, se hace la guerra al andar.

.

Per acabar amb la Mafia

Para acabar con la Mafia
Un vistazo al crimen organizado
.
No es ningún secreto que el crimen organizado se lleva en América más de cuarenta mil millones de dólares al año. Se trata de un beneficio bastante respetable sobre todo si se tiene en cuenta el hecho de que la Mafia dedica muy poco a gastos de oficina. Fuentes bien informadas indican que la Cosa Nostra gastó menos de seis mil dólares el año pasado en papel de correspondencia personal y aún menos en grapas. Además, tienen una sola secretaria que hace todo el trabajo de mecanografía y sólo tres habitaciones pequeñas en la oficina central que comparten con el Estudio de Danza Fred Persky.
El año pasado, el crimen organizado fue responsable directo de más de cien asesinatos, y los mafiosi participaron de forma indirecta en otros cientos más, ya sea prestando dinero para el transporte en vehículos del servicio público o guardándoles los abrigos mientras iban por ahí a pegar tiros. Otras operaciones ilícitas llevadas a cabo por miembros de la Cosa Nostra fueron el juego, el tráfico de drogas, la prostitución, secuestros, usura y, violando fronteras estatales, el transporte de un inmenso pez rojo con fines pornográficos. Los tentáculos de este corrupto imperio alcanzan al mismo gobierno. Hace sólo unos pocos meses, dos jefes de banda con juicios federales pendientes pasaron la noche en la Casa Blanca y el presidente durmió en el sofá.

Woody Allen. Cuentos sin plumas

El poeta, la tauromàquia i el multiculturalisme de McDonald's

Els poetes menteixen. Coincideixen en aquesta afirmació Plató i Nietzsche, però tot i el cèlebre suport, aquesta frase no és gaire més que poesia. Més que mentida hi ha en la poesia una militant indiferència envers la veritat. Ni diuen la veritat ni la veritat els preocupa el més mínim. Tot Bullshit, però a diferència del discurs polític, Bullshit d'una exquisita dignitat. Per entendre-ho només cal contraposar el govern Maragall sentint-se com una dona maltractada amb la profunditat oceànica de la teva mirada. I si una cosa implica aquesta diferenciació entre el poeta mentider i el dignificador del Bullshit és que al segon no té sentit demanar-li el perquè de les seves afirmacions. Qualsevol explicació amb pretensions de veritat de les metàfores que et defineixen resultaria evidentment absurda. I és dins d'aquesta lògica poètica del Bullshit en la que es llegeix el comentat retorn de José Tomás. Parla el poeta Gimferrer a LV: El toreo es espectáculo, pero también cultura, mientras que el fútbol es sólo lo primero. El perquè de l'afirmació es troba, obviament, en una esfera paral·lela. Quan el poeta actua d'ofici no hi ha paraula seva que pugui respondre un perquè. Tornant a Nietzsche, però, i fugint dels poetes, reclamo la dignitat cultural del futbol. Si el pastor és un ésser cultural com ho són els simis i si l'enllaunar excrements és sublimació de l'art, el futbol mereix, com a mínim, el mateix respecte que el seure a la tassa del WC. D'aquí el meu rebuig a la preservació de les cultures i la meva aposta per una expansió de la política McDonald's. L'expansió de la l'hamburguesa de la gran M no entra en contradicció amb la supervivència de localismes amb el valor cultural del Teriyaki o l'alvocat i, fins i tot, amb el sempre reclamat respecte religiós, que substitueix per pollastre la sagrada vedella dels McDonald's inidis. Torno a l'estudi amb els senyors Bou, marit i muller units de nou al ventre de la cultura. Perquè fins i tot l'estimadíssim filòsof Gómez Pin recorre a Proust al trobar-se davant el toro, no trobo més discurs tauromàquic que el moviment intestinal. Tot poesia, per tant, i jo d'això no n'entenc.

.

L'alcalde vanitós

Breu conversa d'ascensor amb l'alcalde vanitós:
.
A.- Era un exregidor
B.- Perdoni, no el coneixia
A.- Vostè no coneix ni l'alcalde
.

Abans de tractar d'imbècil algú bastant-se en la seva ignorància no és mala política estar segur de que aquest algú sigui, de veritat, tant ignorant com vostè pensa. Encantat de saludar-lo, Excel·lentíssim senyor. Segueixi gaudint d'una bona jubilació.

.

Aposta per un equilibrista coix

Destacant que el joc de majories en el que es fonamenta la democràcia liberal impedeix que el govern que en resulta i les seves polítiques puguin ser, de fet, veritablement cecs a les diferències culturals com s'acostuma a presentar, Kymlica afirma:

En resumen, los teóricos liberales han aceptado por lo general que las culturas o naciones son unidades básicas de la teoría política liberal. En este sentido, como ha señalado Yael Tamir, "la mayoría de los liberales son nacionalistas liberales", es decir, los objetivos liberales se alcanzan en el seno de y a través de una cultura societaria o nación liberalizadas.
.

Will Kymlicka. Derechos individuales y derechos de grupo en la democracia liberal

La problemàtica que es planteja, i que planteja el mateix Kymlicka més endavant del seu text, deriva d'aquestes unidades básicas de la teoría política liberal. Principalment problemàtiques degut a la seva manca d'article. Sense un las que les presenti com a úniques unitats bàsiques, el seu paper fonamental dins la teoría política està en joc. La superació del conflicte que pugui existir entre unitats bàsiques tals com el col·lectiu cultural o nacional i l'individu, entre la molècula i l'àtom de la democràcia liberal, passa per la seva autèntica ordenació jeràrquica. Entenent que les polítiques de defensa dels anomenats drets col·lectius no poden anar més enllà de la protecció del grup de les pressions externes i que, en canvi, no seria acceptable que els drets col·lectius atemptéssin contra la dissidència interna, ja estem defensant la preeminència de l'individu i negant, per tant, que les cultures o nacions puguin ser considerades com a unitats bàsiques del sistema liberal. Sempre que vulguem evitar que aquesta democràcia avanci com un equilibrista coix. El conflicte entre unitats bàsiques és de la mateixa naturalesa lògica que el que es planteja en el xoc de llibertats, acceptat per Mill i Hobbes, que es resol amb la consideració de que no totes les llibertats són fonamentals i que, per tant, si la llibertat d'expressió entra en conflicte amb ek dret de no ser objecte d'expressions d'odi, n'hi ha prou amb negar que això últim sigui una autèntica llibertat i ja està solucionada la contradicció (John Gray. Contra el progreso y otras ilusiones). Si el preu és una absolutització de l'equilibri lògic, aposto per un equilibrista coix.

.

Forever young

La conveniència, la necessitat de deixar de ser joves, aquella que expressava Espada preguntant-se si aquesta etapa no ens la podríem estalviar o, com a mínim, dissimular, es torna tragèdia quan la joventut no és més que un modus vivendi i el temps ja no és garantia de progrés. A Benzina i amb les trompes, Sebastià Alzamora assegura que "la joventut és aquesta etapa no sempre transitòria de tonteria aguda, caracteritzada per la curiositat pueril, la impaciència, la ignorància i la tendència a extreure conclusions estúpides". Perquè sempre van juntes i és inevitable que així sigui, jo hi afegiria alguna consideració sobre les premises. Extreure conclusions estúpides de premises falses, per exemple, conclusions estúpides d'estúpids prejudicis i etc. I com que del que es tracta és de defensar que la joventut és al cor i no a la pell, la nostra estimada Isabel-Clara Simó ens dóna un apreciat cop de mà. Diu que la companyia de viatges anglesa Thomas Cook, amb seu a Gal·les, exigeix als seus empleats gal·lesos que només facin servir l'anglès. I malgrat la presència de l'exigir se'm faci estranya (parlem d'anglesos my Lord!), l'interessant és que els gal·lesos, ells com Royal, conserven la capacitat d'indignar-se i han recorregut (alguns suposo, recordin que amb la metafísica ho estem deixant córrer) a la Comissió per la Igualtat Racial (sic), i aquí els han assegurat que tal mesura és il·legal. I com que els gal·lesos ens cauen simpàtics perquè s'assemblen a nosaltres en alguna cosa que a nosaltres ens sembla important que la gent s'assembli a nosaltres, què m'importes tu si no és per explicar-me a mi mateix, arriba el final de l'article amb la carona d'un bebè: També crida l'atenció que aquesta protesta sigui simultània a la intenció espanyola de jutjar els periodistes d'Egunkaria sense altre argument que escriuen en euskera, o que un govern, el valencià, vulgui prohibir, mitjançant la Guàrdia Civil, TV3, sense altre argument que és en català. Cap ciutadà britànic ho toleraria. Nosaltres, sí. Els arguments unificats, i el nosaltres, i cap britànic... nineta dels ulls de la mama...

.

Llibertat, obscena llibertat

És culpa de la meva creixent repulsió a la metafísica, però de vegades parlar de llibertat és obscè. No precisament perquè no hi cregui, jo que en tinc prou amb el moviment del dit per acabar amb el determinisme radical. És precisament per la insignificància a la que queda reduïda la llibertat amb aquest moviment de dit la que la pot convertir en obscena. Principalment perquè la inevitable càrrega de determinacions que acompanya qualsevol existència tridimensional és un pes, també, per la voluntat d'aquests éssers condemnats a ser lliures que som vostè i jo i, per tant, qualsevol plantejament teòric que es vulgui seriós no pot fer abstracció dels determinants que arrosseguen les, malgrat tot, lliures decisions. Per aquesta necessaria consideració de la densitat dels determinants és gairebé ridícula l'afirmació de Anne Phillips segons la qual el liberalisme ha guanyat en el terreny de la praxis però no pot reclamar una victoria en el terreny de les idees, on la senyora Phillips exerceix de jutge suprem. I obscena esdevé la llibertat reduïda a exercici dactilar quan es parla d'integració dels immigrants obviant que és precisament la obscenitat i no la comuna llibertat l'adjectivació més apropiada per descriure el seu viatge. I és així com quan Kymlicka defensa que els immigrants accepten la intergració* pot reclamar, com Phillips, un premi de consolació per el seu majestuós exercici de la raó pràctica però no una victoria en el camp del real i sumar-hi, a més, la obscenitat d'una llibertat metafísica.

*¿Por qué han aceptado los inmigrantes la integración? Una razón es que los inmigrantes habían abandonado voluntariamente su propia cultura con la expectativa de integrarse en otra sociedad nacional. Esto es lo que significa hacerse inmigrante. Si hubiesen encontrado repugnante la idea de integrarse en otra cultura, no habrían elegido hacerse inmigrantes. Además, puesto que normalmente emigraron como individuos o familias, más que como comunidades enteras, los inmigrantes carecen de la concentración territorial o de las instituciones corporativas necesarias para formar una sociedad lingüísticamente distinta y paralela.

.

Will Kymlicka. Derechos individuales y derechos de grupo en
la democracia liberal

Ganes de fer lios

Quan la filosofia ha d'entrar en la lògica del mercat perquè els filòsofs no en poden escapar per evidents imperatius biològics, inevitablement assumeix com a pròpies refelxions de tipus mercantilista. També la filosofia és ara un producte de consum i així no és estranya, per la mateixa lògica massificadora del mercat, la composició de les seccions de filosofia d'algunes de les nostres llibreries. Dans un temps de self-service individualiste, Sénèque et Montaigne font leure apparition dans le champ de la consommation à côté de Prozac, tout un public cherchant dans la filosofie des consolations, des recettes empiriques, immédiates, en vue du bonheur (Gilles Lipovetsky, Les temps hypermodernes). Aquest procés de descens de la filosofia al gran públic, malgrat les inevitables tendències idiotitzants que guien la mosca cap als excrements, no té perquè ser sinònim d'una disminució del seu rigor i qualitat teòrica. En altres paraules, és inevitable que l'excel·lència segueixi fidel a la seva naturalesa. Però més enllà dels judicis de valor que en puguem derivar, les necessitats economiques ens porten a preocupar-nos més que mai pel bon nom de la filosofia. Abraçar la col·lectivitat és la tendència natural dels dèbils, com sempre, i, de fet, aquest salvar el bon nom de la filosofia no deixa de ser una mostra dels seus handicaps competitius davant l'expansió dels prozac de butxaca i les mal anomenades filosofies orientals. Només per aquesta necessitat d'expandir simpatitzants s'entén el mal que a les meves delicades orelles van fer les paraules del representant d'Eto'o quan assegurava que tot el que no sigui donar suport als jugadors és posar filosofia, ganes de perjudicar i de fer lios. Res de contrari a l'essència de la filosofia hi ha en el fer lios, però en el perjudicar ens hi juguem els cuartos.

.

ZP; un dany col·lateral?

El rostre, amb ulleres de derrota, amb el que ZP anunciava la fi de la treva d'Eta és un bon recordatori de que el principal perill del diàleg era la igualació dels confrontats. Igualtat sobre la que es fonamenta qualsevol possibilitat de victoria del terrorisme. Només així es pot donar la imatge de que el terrorisme tenia alguna cosa a guanyar. Però la igualtat és falsa i ho és més enllà de la força de la paraula. També per la força de les armes l'Estat és molt més poderós que els terroristes i si això no ens sembla suficient és per la distància entre les aspiracions d'uns i altres. Per Eta cada acció violenta és una victoria i no pot aspirar a més victòria que les seves puntuals matances, garant de la seva supervivència pública. Però l'Estat no es pot conformar a guanyar en el recompte de baixes perquè anar per davant en una guerra segueix sent força diferent a la pau. Per això, perquè cada baixa que causen els terroristes és una derrota, el diàleg un camí cap a la única victòria a la que aspiren els demòcrates. Repteixo, no hi ha possibilitat real de victòria terrorista, però la supervivència del conflicte és ja una satisfacció de les seves aspiracions. No crec en l'error dels terroristes i dins la lògica de l'autoconservació de la que no poden sortir, el retorn a les armes em sembla una decisió lògica i que, d'altra banda, demostra precisament que, malgrat la distància que ens separa de la victòria, no hi ha Estat derrotat. Que Zapatero compareixi davant la llum pública maquillat de dany col·lateral no deixa de ser senyal de fins a quin punt el llenguatge ens separa del terrorisme malgrat aparentment haguem acceptat la formulació bèl·lica dels terroristes i la seva idea de victòria com a propis.

Els terroristes sostenen que no existeixen els anomenats danys "col·laterals" (és a dir, segons el diccionari: els danys secundaris). Per a ells, els danys són sempre primaris, i en volen causar tants com puguin: com més morts hi hagi, més por hi haurà. Els antiterroristes han de desmarcar-se d'això insistint en la categoria del dany col·lateral i causant-ne tan pocs com sigui possible.

Michel Walzer. Terrorisme i guerra justa

.

Gomorra

A l'entrevista de LV a Roberto Saviano el terror l'aporten, com acostuma a passar, les paraules de l'infant: "yo de mayor quiero ser un jefe, tener negocios, coches, mujeres, y después quiero morir, pero como muere un hombre que de verdad cuenta, asesinado". Els nens són el terror. Recordo la fascinació que entre els meus companys de feina rumanesos despertava un compatriota que s'estava fent d'or amb el tràfic de prostitues en un petit poblet de les muntanyes. Aquesta fascinació no semblava ser res més que l'extensió de la que sentien pels seus cotxes. No seré el primer a destacar la suposada relació entre la mida de la masculinitat d'un home i el valor economic del seu vehícle. Però encara diria més, Woody Allen s'equivocava a l'afirmar ser l'únic home que patia enveja de penis. De totes maneres, i malgrat el fal·locentrisme d'aquestes observacions, no m'agradaria que les meves lectores se sentíssin excloses del moviment tràgic. Són elles les que, admirades per la mida d'alguns miocardis masculins, i a voltes amb un to de vergonyosa confessió, asseguren que el seu acostuma a decantar-se pels cabrons. I en el fons tot és economia i la demanda de cabrons assegura la permanència de la oferta. Però el fascinant del cas és que tot sigui conseqüència d'un acte tan noble com acompanyar el vent amb la propia bufera; que el seu amor a l'home tal com és brota del seu odi a l'home recte.

.

Inter pares

Inter pares.- En el dominio de las cualidades eróticas parece tener lugar una transmutación de valores. Bajo el liberalismo, y casi hasta nuestros días, los hombres casados de la buena sociedad a los que sus esmeradamente educadas y correctas esposas poco podían ofrecerles solían hallar satisfacción con artistas, bohemias, muchachas dulces y cocottes. Con la racionalización de la sociedad ha desaparecido esa posibilidad de la felicidad no reglamentada. Las cocottes se han extinguido, las muchachas dulces nunca las ha habido en los países anglosajones y otros de civilización técnica, pero las artistas, así como la mujer bohemia, instalada parasitariamente alrededor de la cultura de masas, han sido tan perfectamente penetradas por la razón de tal cultura, que quien se aocgiera al asilo de su anarquía -la libre disposición del propio valor de cambio- correría el peligro de despertarse un día con la obligación de tener que, si no contratarlas como secretarias, por lo menos recomendarlas a algún magnate del cine o a algún chupatintas conocidos suyos. Las únicas que aún pueden permitirse algo parecido al amor irracional son aquellas damas de las que los maridos antes se apartaban para irse a Maxim's. Mientras ellas siguen resultando a sus maridos, y por culpa suya, tan aburridas como sus madres, por lo menos son capaces de ofrecer a otros lo que a todas ellas les queda en reserva. La desde hace tiempo frígida libertina representa el negocio; la correcta, la bien educada, la sexualidad impaciente y antirromántica. Al final, las damas de sociedad acceden a ser la horna de su deshonra en un momento en el que ya no hay ni sociedad ni damas.
.

Th.W.Adorno. MINIMA MORALIA
.

El que de grotesc hi ha en les ideologies

Además, aunque el compromiso práctico de Martha no había sido nunca tan fuerte como en los años negros -la mayoría de las redes de Resistencia en las que militaba eran rojas-, sus convicciones se habían desinflado bastante, dados los innumerables casos en los que el dogmatismo bolchevique había provocado desastres que una pizca de sentido común habría evitado.

Alis contaba la edificante historia de los refugiados llegados de Alemania y de Austria, judíos y comunistas. Encerrados a principios de 1940 en un "campo de reagrupamiento" por las autoridades francesas, privados de libertad, aprovechaban el derecho a reunirse y discutían hasta perder el aliento sobre el sentido de su compromiso en caso de la invasión nazi. Aquella gente no ignoraba la suerte que les reservarían los esbirros de Hitler, de los que acababan de escapar. Lo sabían todo de persecuciones, de campos de concentración, de la multiplicación de las Noches de los Cristales Rotos y del destino reservado a sus familias, que se habían quedado en el país. Debían escoger, pues, con conocimiento de causa, ya fuera combatir del lado de franceses e ingleses, u oponerse al "imperialismo occidental" respetando el Pacto germano-soviético a las órdenes de Stalin. Votaron y se escindieron: el 50 por ciento decidió resistir y el 50 por ciento optó por Stalin, la lucha de clases, la fidelidad doctrinal, ¡es decir, por el suicidio! Lo grotesco de la división salta a la vista.

.
André Glucksmann. Una rabieta infantil

La grotesca paradoxa és que sigui precisament el comunisme el protagonista d'aquest exemple d'alienació. I fins i tot que la ideologia comunista serveixi per finiquitar el materialisme biogràfic. Però més enllà de les peripècies dels Glucksmann, i més enllà del comunisme, el grotesc és que les conseqüències de la humana condició puguin arribar a ser contraries a la pròpia humanitat, no ja com a abstracció, sinó com a simple individualització dels ingredients que ens componen. Quan Gómez Pin escriu que l'home és l'únic animal capaç de patir per raó de les seves idees queda potser massa curt. L'home és l'únic animal capaça de morir en la defensa de les seves idees. En paraules de Philip Roth; això no era pas follar-se la secretària al terra de l'oficina. Era la pura supremacia del seu primitivisme per sobre del seu instint per sobreviure, en si mateix una força a tenir en compte. I el curiós del cas és que, a mida que avança en el seu trajecte vital i l'home es va fent home, més proper es troba dels perills d'aquesta alienació ideològica. A tall d'anècdota, en els moments d'euforia col·lectiva que van seguir a la victòria del Barça a la Lliga l'any passat, una nena petita, degudament uniformada, plorava entre tanta joia i cridava al seu pare que tenia son i que volia tornar a casa a dormir. Situació davant la qual el pare, girant-se cap a la petita, li digué: "El Barça guanya la Lliga i tu tens son?" amb la continguda dosi de molèstia, pròpia d'aquell que se sap recolzat per la lògica i a qui s'exigeixen explicacions. En paraules de Philip Roth; això no era pas follar-se la secretària al terra de l'oficina. Era la pura supremacia del seu primitivisme per sobre del seu instint per sobreviure, en si mateix una força a tenir en compte.

.

Legitimitat. De Dante a John Gray (II)

Amb una argumentació d'un pes gairebé electrònic, Dante defensa la legitimitat de l'Imperi Romà fonamentada en Déu. Si ahir repetiem allò de que, per activa o per passiva i deixant de banda les nostres preferències etimològiques, la legitimitat dels governs moderns s'entén sempre des d'una òptica de reconeixement individual, deriva sempre de la voluntat dels ciutadans, la oposició amb el plantejament de Dante sembla evident. El coneixement, probablement l'únic que cal exigir a l'ascensorista, de que no és el mateix pujar que baixar, serveix també pel procés legitimador del poder polític. Però malgrat l'argumentació dantesca es presenta amb una autoritat negligible, no ens podem estar de comentar un dels silogismes que resulten de la seva deshidratació.

El imperio Romano, para su perfeccionamiento, fue ayudado por milagros; luego, Dios lo quiso; por consiguiente, fue y es legítimo.

.

Dante. De la monarquía

Espero que em perdonin, però no són hores per parlar de miracles. Sense (voluntat de) traïr el fil de Dant, assimilaré els miracles a les armes. Si l'Imperi Romà es va imposar va ser amb victòries armades, victòries on precisament Dant hi veu la voluntat divina, talment com Schopenhauer trobava la seva ja no només sota les pedres sinó al seu interior. Si l'Imperi guanyava batalles és perquè Déu o volia, i si Déu ho volia l'Imperi és legítim. La legitimitat del més fort, sigui per obra divina o de la balística moderna, és fonamental tan en Dante com en John Gray. Altre cop les putes paraules surten a jugar, però quan John Gray defensa la legitimitat del règim capaç de sobreviure als súbdits opositors ho fa seguint la dantesca i selvàtica llei del més fort. El pragmatisme ocupacional de Gray sobrepassa els propòsits de Dant de fonamentar una defensa de l'Imperi únic i això té les seves conseqüències lògiques i polítiques. Si només hi ha un Imperi i mentre sobrevisqui, per amor a la realitat, serà legítim, no hi ha problemes comparatius i la legitimitat es mantindrà unida com fan els bons Estats. Però quan s'imposa el realisme polític i les legitimitats es delimiten cartogràficament, la comparació, com en els vestuaris, resulta inevitable. La igual legitimitat que s'hauria de derivar del principi de supervivència que defensa Gray, més enllà d'una reducció de la política internacional i la geoestraègia mundial a un joc d'equilibris hobbessians deslliurat de tot mesianisme expansionista de diverses naturaleses exculpatòries que no em sembla del tot desencertada, aquesta igual legitimitat que es mostra amb insultant evidència al mapamundi, dèiem, deixa fora de joc qualsevol bellesa que l'art de la guerra pugués encara conservar, com la defensa dels principis democràtics o els drets humans. Diguin-me romàntic, però trobaré a faltar un món millor. Com deia qui sap qui; el futur ja no és el que era.

.

Legitimitat. De Dante a John Gray (I)

L'altre dia em sorprenia d'aquestes paraules de John Gray:

los regímenes son legítimos en la medida en que satisfacen necesidades humanas vitales como pueden ser la seguridad frente a la violencia, la subsistencia económica y la protección de modos de vida apreciados por la población. Nada dice que los regímenes que satisfagan esas necesidades deban ser democráticos. El actual régimen de China obtiene su legitimidad de su capacidad para garantizar el orden, promover la prosperidad y expresar la fuerza creciente de la identidad nacional china. Si se pone en cuestión en algún momento, será porque no esté logrando satisfacer esas necesidades, no porque no sea democrático.

Afirmava; un govern autoritari que doni de menjar als seus súbdits pot, efectivament, perdurar en el temps perquè segurament és cert que la lletra només entra amb sang, però la seva supervivència no em sembla raó suficient per qualificar-lo de legítim. En aquesta frase hi ha la creença de que la legitimitat d'un govern depèn de la legitimitat que li hagin reconegut els seus súbdits i, en conseqüència un poc forçada, volia dir que la legitmitat d'un govern dependrà de que aquest hagi estat escollit democràticament ja que només en aquest sistema es pot afirmar que, efectivament, els ciutadans li han donat el seu suport. D'aquí la crítica a John Gray, que sembla equiparar supervivència amb legitimitat. Despullant la meva concepció, del que es tracta finalment és de que el govern sigui reconegut pels seus súbdits com a vàlid i això rebaixa enormement les exigències formals. Malgrat tot, en aquest procés de rebaixes crec que hauria de caure també el terme legitimitat que, amb el suport sempre lleuger del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, vinculariem a l'imperi de la llei. John Gray, en canvi, sembla acceptar com a legítim aquell govern que no rebi prou oposició per part del seu poble com per caure derrocat i, respecte a l'estratègia dels Estats Units a Orient Mitjà, afirma: Es probable que las tiranías autóctonas resulten más legítimas a nivel popular que las democracias que vengan respaldadas por Estados Unidos. Hi hauria, per tant, la possibilitat de parlar d'una legitimació passiva de les dictadures. Activament o passiva, i malgrat puguem rebutjar l'adequació d'aquest terme a les societats no democràtiques, la legitimació de les formes de govern no deixa de ser responsabilitat dels ciutadans.

.

Mayol and Bullshit

Al telenoticies de TV3 recordaven algunes de les declaracions dels polítics catalans durant la campanya electoral de les eleccions municipals. I entre totes les perles, destaquen, destaco per subjectivisme simpàtic de fet, les d'Imma Mayol segons les quals; nosaltres (ells, l'esquerra ecosocialista) encarnem la llibertat i des de l'encarnació de la llibertat governem les institucions. Les destaco perquè la seva principal gràcia, el seu principal mèrit, és que el seu valor rau en la seva absurditat. En el fet de no poder ni tansols ser qualificades de veritables o falses perquè tenen amb la veritat la mateixa relació que l'oli amb l'aigua. Si no són simplement mentida és perquè per mentir cal prèviament el coneixement d'una veritat que convingui tergiversar. En aquestes declaracions no hi ha ni tansols l'esforç i l'exigència de la mentida perquè el seu oposat tampoc podria ser cert, és simple i buit xarlatanisme. I perquè el valor d'aquesta llibertat que diuen encarnar és precisament la seva naturalesa metafísica que impedeix qualsevol pretensió de cosificar-la. La llibertat política és sempre plural, són sempre llibertats, no s'encarna i prèn cos en la legislació, àmbit en el qual precisament el bon rollo amb els okupes i les declaracions demagògicament antisistema ICV sembla sentir-se excessivament incòmode. Aquest tipus de declaracions essencialment absurdes de pujada i baixada al regne de l'abstracció, i caracteritzades per la seva indiferència davant la veritat són del tipus que Harry Frankfurt qualifica de Bullshit. En el seu llibre, titulat On Bullshit, Frankfurt presenta una anècdota com a exemple d'un xarlatenisme inofensiu que m'ha recordat les declaracions de l'aleshores encara President de la Generalitat, Pascual Maragall, afirmant que el seu govern se sentia a vegades com una dona maltractada.

Wittgenstein dedicó en gran parte sus energías filosóficas a identificar y combatir lo que consideraba formas insidiosamente disolventes de "sinsentido". Según parece, él era también así en su vida personal. Esto puede verse en una anécdota relacionada con Fania Pascal, que lo conoció en Cambridge en la década de 1930:

Me acababan de extirpar las amígdalas y me hallaba en el Evelyn Nursing Home con el ánimo por los suelos. Entonces llamó Wittgenstein. Yo gruñí: "Estoy como un perro al que acaban de atropellar". Él respondió con fastidio: "Tú no tienes ni idea de cómo se siente un perro atropellado".

.

Harry G. Frankfurt. On Bullshit

Realisme o pessimisme

És temptador qualificar el pensament de John Gray de pessimisme, fonamentalment per confusió amb el realisme que impregna el seu pensament. I no és estrany que sigui així quan del que tracta és, precisament, d'acabar amb l'optimisme derivat d'una exagerada fe en el progrés que afecta tant les dretes neoliberals com les esquerres. Davant de possibles acusacions com aquesta, que acostumen a proferir els orfes després de l'enderrocament del dogma que els protegia de la interpèrie, en el seu cèlebre text titulat L'existentialisme est un humanisme, Sartre fa una breu i poc elaborada defensa, fonamentada en la idea del fer-se a sí mateix, del caràcter optimista de la seva doctrina. Però més enllà d'aquesta confusió amb el realisme, l'acusació de pessimista es veu recolzada en la càrrega que acompanya el coneixement i que es manifesta en el que sembla un passar-se de frenada.

La creencia en la capacidad de la ciencia para construir un mundo nuevo es un mito laico y más alejado de las realidades perennes de la vida humana que casi ningún otro mito del pasado.

El relato bíblico de la caída del primer hombre se acerca más a la verdad. El conocimiento no es bueno por naturaleza y sin paliativos: de hecho, puede ser tanto una maldición como una bendición.

.

John Gray. Contra el progreso y otras ilusiones

El símil automovilístic és potser degut a un excés de caricaturització etimològica de la condició de filo-sofós, però malgrat el coneixement sigui, en sí, moralment neutre i, per tant, malgrat discrepo de que se'l pugui qualificar de maledicció o benedicció, si em sembla un mal càlcul de frenada és segurament perquè a mi, com diu Espada, la verdad me pone.

.

Fe neoliberal

Los planificadores militares de no poco países admiten que el riesgo de guerras por recursos es grave y va en aumento, pero los economistas continúan negándolo y los políticos, evitándolo. En el caso de estos últimos, el motivo es claro: los votantes no tienen apetito de malas noticias. En cuanto a los economistas, y, en especial, los del tipo neoliberal sectario, la negación de la evidencia de las guerras por recursos tiene fuentes más complejas. Ellos creen, como Marx, que, con el concurso del sistema económico correcto, la tecnología puede liberar a la humanidad de males inmemoriales como son la escasez y la guerra. Para los marxistas, el mejor sistema es el socialismo; para los neoliberales, el libre mercado. Lo que comparten los ideólogos de ambos bandos es la fe -y digo fe, porque no es consecuencia de ninguna reflexión raciona- en que la tecnología permitirá a los seres humanos romper con la historia y crear un mundo nuevo.
.

John Gray. Contra el progreso y otras ilusiones