Legitimitat?

En el futuro, como en el pasado, el desarrollo de la ciencia y la tecnología lo guiará la ciencia y la rentabilidad.
Esto contradice la reiterada afirmación de Fukuyama según la cual, a pesar de la destrucción del World Trade Center, su proclamación original del fin de la historia continúa siendo válida. En su formulación actual, Fukuyama defiende que la democrácia liberal constituye el único régimen legítimo en todo el mundo. A diferencia e sus más imprecisas formulaciones anteriores, ésta tiene al menos el mérito intelectual de ser falsa. Hoy, como siempre, los regímenes son legítimos en la medida en que satisfacen necesidades humanas vitales como pueden ser la seguridad frente a la violencia, la subsistencia económica y la protección de modos de vida apreciados por la población. Nada dice que los regímenes que satisfagan esas necesidades deban ser democráticos. El actual régimen de China obtiene su legitimidad de su capacidad para garantizar el orden, promover la prosperidad y expresar la fuerza creciente de la identidad nacional china. Si se pone en cuestión en algún momento, será porque no esté logrando satisfacer esas necesidades, no porque no sea democrático. Pensar que los valores democráticos llegarán alguna vez a ser universalmente aceptados es un error fundamental.

.
John Gray. Contra el progreso y otras ilusiones

Independentment de l'interès que pugui tenir, el plantejament està afectat per un problema de covardia. Afegint l'adjectiu de vitals, John Gray exclou d'entre les necessitats humanes que, segons ell mateix, legitimen qualsevol govern independentment de la seva forma, aquella que fonamenta els postulats de Fukuyama: el reconeixement personal del propi valor. És segurament qüestionable que aquest valor, que Fukuyama considera com un innat sentit humà de justícia, sigui efectivament innat i compartit, per tant, per tots els éssers humans, independentment de l'entorn social en el que hagin nascut. I és també discutible que, de ser efectivament un sentit innat de la justicia, la democràcia liberal sigui la única forma de govern on es pugui veure satisfet. Però si els plantejaments de Fukuyama sobre la fi de la història tenen sentit és, en gran part, perquè a les societats de masses actuals no hi ha plantejada una alternativa racionalment acceptable a la democràcia liberal. D'altra banda, que els postulats democràtics arribin a ser algún dia acceptats universalment no és condició necessaria per discutir si són o no els que millor solució dónen a aquestes necessitats humanes. I, per acabar amb aquest breu comentari a l'enfrontament amb un Fukuyama que Gray s'ha fabricat a la mida dels seus interessos, volia admetre les dificultats amb les que em trobo per extendre el principi de legitimitat fora dels governs democràtics. Un govern autoritari que doni de menjar als seus súbdits pot, efectivament, perdurar en el temps perquè segurament és cert que la lletra només entra amb sang, però la seva supervivència no em sembla raó suficient per qualificar-lo de legítim.

.

Abstinència

Com que crec que una manera força sencilla d'entendre el sistema de la democràcia representativa és en funció d'una simplificada concepció d'oferta i demanda, em resulta extremadament ridícul veure els polítics queixant-se de la poca participació. Els partits polítics són poc més, si és que són alguna cosa més, que productes de gran complexitat; un discurs, un logo, una història a la que sovint intenten carregar d'autoritat amb èxit dubtós, solucions però sobretot problemes, un pentinat, un accent, una corbata i un llarguíssim etcètera. Tot el que un partit exhibeix sota la llum pública és susceptible de determinar decisivament les preferències de compra dels potencials votants. Tot està a la venta. I donada aquesta concepció mercantilista del joc polític, la preocupació dels polítics per la baixa participació és gairebé tan ridícula com seria que els directius d'Appel critiquéssin la ciutadania per no comprar més iPod's. I encara més ridícul és veure'ls criticant la competència pels seus problemes de ventes. La senyora Camacho, del PP, per exemple, deia que l'abstenció era deguda al cansament que té la ciutadania catalana del discurs identitari. Sense que aquest plantejament, obviament, expliqui perquè en comptes d'anar a la platja els electors no van anar a votar el seu partit. A CiU, Duran Lleida assegurava que des de que governa el tripartit l'abstenció no ha deixat de créixer a Catalunya i que, per tant, el govern n'hauria de prendre nota i donar alguna explicació. Donat aquest desencís, el pitjor del cas és que CiU hagi estat incapaç d'il·lusionar els seus votants. L'abstenció és un problema per la democràcia perquè limita la seva essencial capacitat representativa. A menys ciutadans que voten, menys representativa és l'assamblea parlamentària resultant de les eleccions. A no ser, i en el rebuig d'aquesta hipòtesi hi ha el problema de l'abstenció, que els ciutadans abstencionistes se sentin igualment ben representats per tots els candidats. Si el cas és preocupant és precisament perquè el famós tots són iguals no obvia l'elogi sinó la condemna. I més preocupant és que aquesta condemna no es personalitzi en els polítics i s'extengui al conjunt del sistema. Com un cornut reciclat en misògin.

.

Democràcia i canvi

Hi ha alguns dels membres del plural a qui les derrotes els posen de molt mala llet. I des d'aquesta mala llet es repeteix el missatge que ja va sorgir de l'òrbita convergent després de les darreres eleccions municipals i que, tipus post-it, ens recorda que això és una democràcia. La virtut de la obvietat repetida és que aparentment serveix per oblidar que és precisament perquè això és una democràcia que han perdut. El missatge, que curiosament diria que és d'orígen socialista als temps de Pujol, s'expressava ja en la campanya per Barcelona amb l'aposta per la sobrevaloració del canvi. Sobrevaloració que obvia el fet que si el canvi o l'alternança són característics del sistema democràtic ho són simplement per accident. En les estratègies polítiques no m'hi fico, però les idees m'encanta grapejar-les. Joan Oliver carregava per aquesta banda a les seves Engrunes; malgrat tot, el PSC continua sent la primera força política de l'Ajuntament de Barcelona i res no fa pensar que Esquerra i Iniciativa tinguin un atac de radicalitat democràtica i facin que les coses canviïn. O sigui que els barcelonins seguirem tenint un ajuntament socialista, un consell comarcal socialista, una diputació socialista, una Generalitat socialista i un govern de l'Estat socialista. L'expressió radicalitat democràtica és especialment significativa del retorn d'aquesta falsa identitat de canvi i democràcia. Error lògic que, d'altra banda i també lògicament, d'entre els demòcrates només la defensen els opositors. La grandesa del sistema democràtic és, precisament, que el canvi només és vàlid condicionadament, quan és legitimat per les urnes, i que si aquest canvi no es dóna és precisament perquè els citats opositors no han estat capaços de legitimar-lo. Per això és molt mala idea vincular les derrotes partidistes a una suposada derrota o feblesa de la democràcia perquè el continuisme és, també, radicalment democràtic.

.

Estètica transcendental de l'antiamericanisme benpensant

Escolto el terrible monòleg. M'espanta no poder ser entès pels bàrbars, és un luxe que no ens podem permetre. Parla de les Torres Bessones i del terrorisme global. L'estètica és important. Samarreta Oakley, pantalons Levi's, sabates Nike. Però té una curiosa concepció de l'empatia que el porta a patir amb els cadàvers i simpatitzar amb els assassins. Fins i tot parla de posar-se en la pell del pobre terrorista. El marxisme que acompanya la criminal adjectivació és, suposo, impossible de separar en el context del discurs. Aquesta salvació moral que garanteix la misèria no seria extensible, per exemple, al terrorisme basc. Però no pregunto. Donada la premisa fonamental de que la misèria mundial és culpa dels Estats Units, premisa de gran acceptació popular, la lluita armada dels miserables és un recurs legítim. Però antiestètic. I això és important perquè és el límit lògic del discurs. Els cadàvers a l'hora de sopar són incòmodes, malgrat siguin americans. No és la primera vegada que sento dir que el més impactant de l'11-S eren els que, lliurement i en directe a les televisions de tot el món, s'entregaven a la voluntat de la llei de la gravitació universal. No es veia la sang, però s'intuia. I el que busca el terrorista i el que aplaudia el monologuista era el simbolisme, arribant a sentir-ho molt pels morts però aplaudint els assasins. Víctimes col·laterals, en la terminologia de l'altra banda. És l'aspiració de tot belicista simbòlic i seria realment la rehòstia; poder-los matar sense que haguéssin de morir.

.

I like my town

Parla l'iPod

Aquesta fantàstica cançó sona a l'iPod. Sitting on a sofa on a Sunday afternoon/ Going to the candidates debate/ Laugh about it, shout about it, when you've got to choose/ Every way you look at this you lose. Torno a dir que jo tinc les meves simpaties i que així, per un exercici expansiu excessivament generós, n'hi ha alguns a qui dic els meus. El pes de la fórmula és, deuen saber-ho ja, molt més del que estic disposat a suportar, però la deixo perquè només així s'entén el poc interès que tinc en la festa de la democràcia de demà. Poc més que la sardana, que també se suposa que és la nostra. I hi ha una reflexió molt bèstia al voltant de la sardana. Sempre m'ha semblat un poc ridícula, encara que sigui la nostra. I amb els meus passa una mica el mateix. No en farem cap drama perquè aquesta expansió al pluralisme sectari té també viatge de tornada. Això d'estimar-se a un mateix, per exemple i havent recuperat la individualitat perduda pel trajecte, és incondicional. Pocs són els que es tallen les venes després de fer el ridícul, i mai he cregut que de la suma d'errors en pugui resultar un encert. Més ridícul que el ridícul seria aquell que, a sobre, es talla les venes enlloc de deixar-se-les llargues. Fins i tot en política, al final sempre es tracta del mateix; sobreviure a la càrrega les simpaties adquirides.

.

La lletra només entra amb sang

Aquesta frase d'Arcadi Espada sobre Kapuscinski: Aunque es evidente que llevaba una buena vida y tampoco estaba probado que ideológicamente se sintiera totalmente ajeno al comunismo. La normalitat. Amb els seus inevitables salts lògics, una conseqüència de la bona vida d'un animal social és la seva satisfacció amb el sistema que la fa possible. És molt més difícil de concebre que el procés pugui donar-se en un sentit invers, tot i que pugui efectivament donar-se; que el poble famolenc aplaudeixi amb les orelles un poder que redueix la seva salivació a pura poètica. D'aquí que la gran revolució cristiana sigui la multiplicació dels pans i els peixos. O que, fins i tot, la millor propaganda d'Hizbullah sigui la d'alimentar els futurs soldats. O que l'expansionisme catòlic a la Rússia actual vagi acompanyat de galetes i sopa. Fins i tot el teòric més abstraccionista necessita amb certa periodicitat algún tipus d'aportació calòrica.

Aquells moscovites de vocació, d'altra banda, maldaven sobretot per introduir-se entre els servidors del règim franquista, en especial els sindicats: com que el general dictador havia elaborat lleis de protecció social i laboral importants, els obrers havien trencat la cadena que condemnava la vellesa i la malaltia a la misèria i, ja amb tranquil·litat física i buit mental, els més nombrosos podien embrutir-se satisfets amb el futbol i els menys podien emprenyar igualment lloscos amb la política.

Conquesta social que provocà, per carambola, un retrocés de la llengua catalana. Abans els obrers, que solien ser immigrants de terres verbalment castellanoses, sabien que sortir de la misèria comportava la catalanització, però en resoldre el Caudillo la seva depauperació extrema, ja no necessitaren aprendre el català i quedaren deambulant indolents per les seves barriades de forasterim unilingüe. La lletra només entra amb sang. La seguretat social i la contractació laboral fixa engrandiren, així, la dictadura i l'espanyolitat de Catalunya. Deu ser per això, també, que cap ric no és catalanista.

.

Baltasar Porcel. Lola i els peixos morts

Turquia, europea per reacció

Mai és mal moment per exhibir les dimensions dels nostres principis i tot excusa és bona per, com deia aquell, mostrar les mides de la nostra moral. El País publicava ahir un article del catedràtic Antonio Elorza tractant el polèmic tema de l'entrada de Turquia a la Unió Europea. Si la possible entrada de Turquia a la UE planteja problemes que van més enllà de les qüestions de mètode és perquè el pais es troba als límits dels dos eixos principals sobre els que es construeix aquesta unió. Geogràficament, amb un 97% del seu territori al continent asiàtic i un 3% a Europa. Culturalment, el gran pes de la religió musulmana representa una excepció al patrimoni cultural comú d'orígen cristià que comparteixen els estats europeus. Però l'article parteix de Sarkozy, no de Turquia. En su última aparición electoral en Saboya volvió a insistir: era europeo y decía no al ingreso de Turquía, que está en Asia (¿y Estambul?). Elorza planteja una pregunta de gran interès, però no n'hi ha prou amb plantejar-la perquè sigui resposta i és aquí on Elorza tanca -en fals i per reacció- el problema geogràfic. L'article s'encamina a defensar els beneficis que suposaria per Turquia l'entrada a la UE, però no és aquest el problema que planteja la seva entrada ni aquest és un argument de pes per defensar-la. En este momento crítico, el camino hacia Europa constituye para Turquía una necesidad y una política islamista con su carga de interferencia en la vida social, sólo serviría para dar argumentos a quienes como Sarkozy expresan frente a Turquía una ciega actitud de rechazo. El sólo serviría extén una estranya llum sobre l'article. És un article de reacció, però Turquia no pot entrar a Europa només per tocar les cegues gònades de Sarkozy.

.

Gordo i del Barça

Quan ahir deia que la dignitat depèn de la manera que tenim de mirar-nos al mirall ho feia perquè la mirada bidimensional dóna una aparença d'unitat que la introspecció acostuma a contradir. Així, si després d'una possible entesa amb el PP, els votants, militants o polítics convergents poden mirar-se al mirall i recuperar una visió unitaria del seu propi ens, la seva dignitat està salvada. Torno a l'ús personal de l'espill, que a casa són petits i no hi cap gaire gent, i retorno a la soledat davant el mirall perquè l'article de Fukuyama The end of history? em posa davant d'aquestes aparents contradiccions que retornen de tant en tant. El nacionalisme es presenta a vegades com una de les contradiccions (juntament amb el fonamentalisme religiós) potencialment irreconciliable amb la democràcia liberal.

But it is not clear that nationalism rep resents an irreconcilable contradiction in the heart of liberalism. In the first place, nationalism is not one single phenomenon but several, ranging from mild cultural nostalgia to the highly organized and elaborately articulated doctrine of National Socialism. Only systematic nationalisms of the latter sort can qualify as a formal ideology on the level of liberalism or communism. The vast majority of the world's nationalist movements do not have a political program beyond the negative desire of independence from some other group or people, and do not offer anything like a comprehensive agenda for socio-economic organization. As such, they are compatible with doctrines and ideologies that do offer such agendas. While they may constitute a source of conflict for liberal societies, this conflict does not arise from liberalism itself so much as from the fact that the liberalism in question is incomplete. Certainly a great deal of the world's ethnic and nationalist tension can be explained in terms of peoples who are forced to live in unrepresentative political systems that they have not chosen.

I he recordat que amb l'excusa de les eleccions al Parlament, el genial Xavier Sala i Martín va entrevistar els candidats dels principals partits a la presidència de la Generalitat. I recupero aquest interessant diàleg de l'entrevista a Josep Piqué:

–¿Se puede ser nacionalista y liberal?
–Me resulta difícil intelectualmente, pero como conozco nacionalistas que son liberales lo respeto.
– ¿Difícil intelectualmente?
–Un nacionalista tiene un proyecto de construcción nacional y eso, en su propia terminología, quiere decir configurar una sociedad a imagen y semejanza de su visión virtual de país y esto me parece poco liberal. Pero respeto perfectamente que se pueda opinar lo contrario aunque a mí me resulta difícil de entender.
–¿Esto no es como decir que no se puede ser gordo y del Barça?
–¿Gordo y del Barça?
–Quiero decir que estamos hablando de dos planos distintos. Un liberal quiere reducir la influencia del Estado sobre los individuos. Un nacionalista quiere compartir el Estado con un determinado grupo de personas y no con otro. Por lo tanto, primero se escoge el grupo con el que compartes lo público y después decides que el tamaño de lo público debe ser lo más pequeño posible. Dos planos distintos que no tienen nada que ver. Como ser gordo y del Barça.
–Estoy de acuerdo, pero en la práctica el nacionalismo que yo conozco es, lamentablemente, no liberal.

Dignitat i memòria

Dos termes basten per omplir la boca de Duran en resposta al PP i les seves insinuacions pactistes; dignitat i memòria. L'advertència defensiva em sembla inútil però no puc dir que sigui dolenta, sobretot ara que es tracta de marcar paquet de cara les municipals de diumenge. La memòria és una gran virtut política quan no es confon amb el ressentiment inútil, una molt bona arma per evitar que te la tornin a fotre. Però si CiU vol tornar a governar, o vol tornar a ocupar algún lloc de poder i recuperar el seu protagonisme dins la política catalana i estatal, probablement necessiti aprofitar-se de l'aïllament del PP i poques coses hi ha més tristes que un mort de gana que, a falta de coses millors, conservi l'orgull. I sobre la dignitat, sóc dels que pensa que la dignitat és de les poques coses que no es poden perdre. No vull dir que no s'hagin de perdre, vull dir literalment que no es poden perdre. Parlem sempre de cara la galeria, que això és política. A casa seva cadascú que faci amb la seva dignitat el que li vingui de gust. Però en política la dignitat de CiU no depèn de la seva relació amb el PP, depèn, com la meva, de la manera com aquesta relació afecti la manera que tenim de mirar-nos al mirall. Per això, més terrible que qualsevol record del Pacte del Majestic o que qualsevol que sigui la magnitut de la seva derrota electoral, em sembla la imatge que ens acompanya avui, en aquest post, i en tota l'actual campanya electoral.

.

Els bàrbars de casa

Un dels principis fonamentals de la Fi de la història de Fukuyama és la inexistència de bàrbars a les portes de la democràcia liberal. El primer que cal aclarir és que la fi de la història no pretén ser una profecia que anuncï la fi del món, Fukuyama és plenament conscient que demà el sol tornarà a sortir. El terme història no fa aquí referència a un encadenament de fets, sinó a una idea de progrés únic, evolutiu, coherent. És la fi d'una història entesa no com a historiografia sinó com a destí.

Tanto Hegel como Marx creían que la evolución de las sociedades no era infinita, sinó que acabaría cuando la humanidad hubiese alcanzado una forma de sociedad que satisficiera sus anhelos más profundos y fundamentales. Ambos pensadores, pues, postulaban un "fin de la historia"; para Hegel era el estado liberal, mientras que para Marx era una sociedad comunista.

Amb el Mur de Berlín va caure també la ilusió d'aquells que creien que fer cua per comprar pa negre vigilats per la policia representava l'assoliment de la societat ideal. Sense el comunisme a l'altra banda de la paret no hi ha cap model de societat alternatiu al de la democràcia liberal. Després de l'11-S, l'11-M i el 7-J el terrorisme islàmic ha posat en dubte l'encert de la tesis de la fi de la història. Però l'existència dels bàrbars no justifica per sí sola la idea de que representin una autèntica alternativa, una altra via de progrés, una altra història en definitiva. Més aviat planteja la fragilitat de l'èxit, la facilitat amb la que la història pot replegar-se sobre sí mateixa per tornar-nos a èpoques que ja formen part del passat de les democràcies liberals com és la unió del poder religiós i polític. El País publicava l'altre dia un article d'Ayaan Hisrshi Ali, fugitiva dels bàrbars, on defensava la conveniència de que la UE donés el seu suport als liberals turcs. L'article començava amb aquestes paraules:

Los turcos laicos y liberales han tenido un brusco despertar tras años de sueño profundo. El legado de Kemal Ataturk corre peligro de acabar destruido, no por una potencia invasora sino por algunos turcos que desean un Estado islámico.

.

Desde la época de Ataturk, Turquía está dividida entre los que quieren gobernar el Estado según los principios islámicos y los que prefieren mantener la voluntad de Alá lejos del espacio público.

L'exemple de Turquía, però també fets com el de que els terroristes del metro de Londres fóssin pròpiament britànics i no estrangers, mostra fins a quin punt són perillosos els bàrbars de dins les nostres fronteres i com la problemàtica del reconeixement segueix tenint una gran importància en les democràcies liberals. Model de democràcia aquest que representa la fi de la història precisament per la satisfacció d'aquesta necessitat considerada bàsica per l'animal social que és l'home. Altre cop la vella lluita entre civilització i barbàrie però amb l'interès afegit de que la civilització juga a casa. És també alguna cosa més que demagògia dir que del que es tracta aquest cop és de lluitar contra els okupes.

,

Sobre la mentida

Sobre la verdad és un llibret de tapes dures, de 125 minúscules pàgines, ideal per portar a la butxaca de l'americana perquè no pesa gaire. És un llibre que fa companyia però que a diferència del gos no molesta. Entre les seves grandeses hi destaca una defensa utilitarista de la veritat. És important que els números dels arquitectes no menteixin si volem que els nostres besnéts vegin acabada la Sagrada Familia. I anat cap a un utilitarisme més bàsic encara, per poder sobreviure en societat cal alguna valoració de la veritat. Una de les grandeses del llibre són les poques cites que hi ha. I amb això no vull dir que és bo que hi hagi poques cites sinó que les poques cites que hi ha són més bones que l'acompanyament. Parla Montaigne, per exemple, sobre aquesta imprescindible valoració de la veritat: Al realizarse nuestro entendimiento únicamente por la palabra, aquel que la falsea traiciona la relación pública. Si la mentida té algún lloc és pel simple fet de que valorem la veritat. I si aquesta valoració no evita l'existència de la mentida, i davant l'evidència de que la mentida no pot matar una societat, el problema serà saber quanta mentida estem disposats a suportar. Aquí una altra cita, el sonet 138 de Shakespeare, que em diu molt més com més allunyat es manté del seu context original.

.

En la traducció de Machado citada al llibre:

Cuando mi amor jura que es todo lealtad
la creo, aunque sé que me engaña,

para que pueda pensar que soy un joven indocto
desconocedor de las falsas sutilezas del mundo.

Así, vanamente creyendo que me cree joven,

aunque sabe que mis mejores días han pasado,

simplemente doy crédito a su lengua falaz:

por ambos lados así suprimimos la simple verdad.

Pero ¿por qué no dice ella que es infiel?

¿Y por qué no digo yo que soy viejo?

Ay, el mejor hábito del amor es confiar en las apariencias,

y la edad, en el amor, no ama que le cuenten los años.

Así pues, yo miento con ella, y ella conmigo,

y en nuestras faltas con mentiras nos halagamos

En la versió original de Shakespeare:

When my love swears that she is made of truth

I do believe her, though I know she lies,

That she might think me some untutored youth,

Unlearned in the world’s false subtleties.

Thus vainly thinking that she thinks me young,

Although she knows my days are past the best,

Simply I credit her false-speaking tongue;

On both sides thus is simple truth suppressed.

But wherefore says she not she is unjust?

And wherefore says not I that I am old?

O, love’s best habit is in seeming trust,

And age in love loves not to have years told.

Therefore I lie with her, and she with me,

And in our faults by lies we flattered be.

Dret a queixa

Tinc pànic dels plurals. Ho vaig veure l'altre dia amb cartesiana claredat. Jo tinc, suposo que com tothom, les meves preferències polítiques, les meves simpaties i cada cop que toca votar anem tranquilament a celebrar la festa de la democràcia. Unes simpaties o preferències que, com sempre, intentem subeditar a altres criteris menys biscerals o primaris. Tinc també, suposo que com tothom, una idea de país i fins i tot alguna cosa semblant a una idea de ciutat. Segurament tot aquest idealisme no és més que una vaga consciència de com m'agradaria que fós el lloc on visc. I tenint tot això, que no és poca cosa sense ser una gran fortuna, l'altre dia vaig anar a una espècie d'acte d'estranya naturalesa propagandística. Un breu incís. En aquest tipus d'actes hi ha una curiosa confusió entre l'onanisme orgiàstic i la propaganda. És com si després de pagar la moto el venedor et perseguís pel carrer recordan-te que la teva moto és la millor que podies comprar. Però com que això de la democràcia és gratis malgrat surti molt car, suposo que desplaçar les masses fins la seu electoral necessita una gran dosi de motivació. I bé, jo tenia i segueixo tenint la meva idea de ciutat, de país i tota aquesta filosofia de carrer, però el que em costa i em sorprèn i fins i tot m'horroritza és pensar que la meva idea es pugui convertir en nostra. Ho sento de tot cor, però em costa un munt compartir algunes coses, normalment les que més estimo. I bé, com que normalment aquest egoïsme em porta a fugir o, en el pitjor dels casos, a que em fotin fora, vaig sortir d'aquella festa bàquica convençut de que em calia un retorn a l'egocentrisme ideològic. També passa sovint, es comença rebaixant l'estima pels qui t'envolten per por a sentir-te poca cosa al seu costat i acabes rebaixant-los tant que encabat et sents molt poqueta cosa. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix. I després en parlava amb un gran amic que malgrat tot és dels altres, dels que tenen uns altres projectes i aquestes coses, i li deia que això de votar aquest cop és molt difícil perquè els meus ja no són els meus, ja no ens cauen tant simpàtics i perquè ja he dit que intentem no votar amb l'hipotàlem. I com que el meu amic té una por exagerada al dubte, una por que creu compartir amb la resta de la humanitat, em va voler ajudar recordant-me, per si finalment decidia no votar (el camí el va fer ell solet, però jo sempre el saludo amb grans abraçades quan torna), que qui no vota no té dret a queixar-se. Toca, cada cop que hi ha eleccions i que els ciutadans accepten jugar algun tipus de paper en el món de la política i, per tant, cada cop que els ciutadans decideixen fer seva la feina del polític de partit, toca sentir crides a la movilització i sentir altre cop que qui no vota no té dret a queixar-se. I toca altre cop repetir que jo sempre que puc voto, cosa que no interessa a ningú més que a mi, però que qui no vota té tot el dret a queixar-se com qualsevol altre. O, en definitiva, no té dret a queixar-se perquè la queixa no és un dret que depengui de la bona predisposició de cap governant per poder-lo exercir impunement. I bé, votem o no, el que és segur és que ens queixarem.

.

Jo que tant us estimo...

És maco veure com els bons s'estimen.
.
Cortesías d'Arcadi Espada:

LA VANGUARDIA. CULTURA/S 16/05/07
.
Contra la charlatanería
.
Harry G. Frankfurt, Sobre la verdad, Paidós, Barcelona, 2007, 125 págs., traducción de Carme Castells. Harry G. Frankfurt, On Bullshit, Paidós, Barcelona, 2006, 80 págs., traducción de Miguel Candel. Harry G. Frankfurt, La importancia de lo que nos preocupa, Katz, Buenos Aires, 270 págs., traducción de Verónica Inés Weinstabl y Servanda María de Hagen.
.
Daniel Gamper
.

En 2005, Harry Frankfurt, profesor de filosofía en Princeton University, trascendió el reducto académico en donde había cosechado prestigio como filósofo analítico y publicó un breve ensayo, redactado años antes, que encabezó durante semanas las listas de bestsellers de no ficción según el New York Times. Este opúsculo, On Bullshit, denunciaba el tipo de discurso que caracteriza a las sociedades democráticas en las que, como se suele decir de manera irreflexiva, todas las opiniones son respetables. A saber, un discurso que no pretende ser ni verdadero ni falso, que sugiere sin significar. La presencia ubica de los medios de comunicación sitúa a políticos, futbolistas y expertos advenedizos, entre muchos otros, ante la tesitura de opinar sin tregua sobre los más variopintos asuntos, esto es, a hablar de lo que no saben, pero los somete al mismo tiempo a la prohibición de mentir. Ante esta situación sólo les queda una salida airosa: hablar sin tener intención de mentir y, por consiguiente, tampoco de decir la verdad. Es lo que se entiende por charlatanería, paparruchas, fantasmadas, imposturas o disparates en las que se encuadran toda la propaganda electoral, la publicidad, los discursos de los políticos profesionales y la vulgata relativista de este descreído siglo. (...)

De com fugint de la mentida em vaig convertir en ambaixador de Sarkozy

No és la primera vegada que ho dic i segurament no serà l'última, però el principal compromís que crec que hem d'exigir a l'intel·lectual és amb la veritat. Parlar d'intel·lectual compromès té algún sentit que trascendeix el pleonasme si i només si el compromís polític adquirit es troba subeditat al que essencialment el defineix com a intel·lectual. Per això l'autoritat d'aquests pensadors quan parlen de política és sempre condicionat. Per entendre'ns, malgrat Sartre i Heidegger siguin dos dels més grans filòsofs del segle XX, l'autoritat que ambdós tenen en el camp de la filosofia no converteix en millor les seves posicions polítiques. És per això que l'únic interès que té el posicionament ideològic de l'anomenat intel·lectual compromès és el seu fonament, els motius de la mullena. El reconeixement de la seva tasca, aquest reconeixement que ens fa considerar les seves paraules, és, per això, radicalment oposat a un argument d'autoritat ja que no és el nom el que dóna sentit a la tasca, sinó que és la feina la que fa gran el nom. I és oblidant això que alguns recorden nostàlgics els antics intel·lectuals francesos i critiquen als actuals filòsofs reduint tota suposada reflexió a la defensa dels seus companys de secta:

¡Qué lejos está la Francia de Camus y de Sartre, con sus diferencias y su calidad! Ahora los franceses tienen a Glucksmann, un arrepentido de Mayo del 68: se dice de izquierdas y vota a Sarkozy, condena el genocidio de Chechenia y aplaude la invasión de Irak. De este modo es difícil no andar confundido.

Sobre el Maig del 68, Glucksmann apuntava l'altre dia en una entrevista a El Periódico:

--¿Qué sintió cuando Sarkozy proclamó que iba a enterrar el Mayo del 68? --Me puse a calcular que él tenía 13 años cuando ocurrió todo aquello. --¿Y no se le removió nada en el interior? --Creo que hay algo justo en esa exageración, que no critica el 68, sino su legado. Claro que hubo más cosas buenas que malas en aquel momento, pero también es cierto que se convirtió en un fetiche intimidatorio para las nuevas generaciones.

Una interessant mostra de reflexió malgrat el posicionament pres, una mostra de la tasca clarificadora del filòsof que el diferencia radicalment del propagandista polític. I a la ja citada entrevista que JPQ li va fer, trobem una interssant afirmació d'aquest traidor disfressat de filòsof que ens retorna al vell ideal de submisió a la veritat i ens ajuda a trencar amb les mentides que caricaturitzen Sarkozy i que estàn a l'orígen de gran part dels insultants qualificatius que s'han escrit sobre ell: Cuando Sarkozy utilizó esa palabra (racaille) estaba hablando de una banda que había matado a tiros a un niño de once años que lavaba el coche de su padre. I és precisament fugint de la mentida com alguns hem arribat a tenir certes simpaties per Sarkozy ens hem convertit en els seus suposats ambaixadors.

.

Relativisme i contingència

Quan des de posicions religioses es carrega contra el relativisme moral, aquesta crítica s'acostuma a extendre fins més enllà de les fronteres del propi relativisme per abarcar tot posicionament ètic que no es fonamenti en uns valors que escapin a la contingència i a la possibilitat del qüestionament. La confusió entre relatiu i contigent que és implícita en aquesta batalla segurament es degui al fet que és precisament en la perennitat de les lleis on fonamenta el valor de la seva ètica. També en l'eternitat de les idees platòniques es posa de manifest aquest posicionament que el porta a suggerir que si uno nace en una democracia es probable que sea un relativista. Son cosas que corren parejas. I també en una ètica aparentment secularitzada com la kantiana, l'imperatiu categòric és encara un principi inamobible, inqüestionable. Si bé Kant pretenia baixar la llei moral del regne dels cels, mai va considerar acabar el viatge que amb tanta dedicació estava desenvolupant i va deixar el fonament de la moral flotant entre el cel i la terra, entre Déu i els homes, en un espai que Schopenhauer va rebutjar per inexistent. Només Déu o els homes valen com a legisladors morals. De ser Déu el legislador, tot principi és inqüestionable perquè quan els grans parlen els petits han de callar i escoltar, quan legislen els homes les lleis són inevitablement contingents. I aquí és on entra en joc la confusió entre contingència i relativisme. Si la legislació divina no pot ser relativitzada en consideració a la seva naturalesa incontingent, la moral d'orígen humà, la moral derivada dels costums, es veu com la porta d'entrada al relativisme. Després de que Nietzsche anunciés la mort de Déu, Sartre accepta el repte que el cadàver planteja en el camp de la moral fins les últimes conseqüències i diu: Dostoïevski avait écrit: "Si Dieu n'existait pas, tout serait permis". C'est là le point de départ de l'existentialisme. En effet, tout est permis si Dieu n'existe pas, et par conséquent l'homme est délaissé, parce qu'il ne trouve ni en lui, ni hors de lui une possibilité de s'accrocher. Il ne trouve d'abord pas d'excuses. Efectivament, si Déu no existeix, si Déu ha mort, tot està permès, el que no vol dir que tot tingui el mateix valor moral. D'aquí la importància de no confondre el contingent amb el relatiu. Si Déu ha mort, la moral és contigent, però mai relativa. L'error no és, malgrat tot, exclusiu dels crítics religiosos. Fins i tot aquells que amb més entusiasme intenten oposar-se al dogmatisme de qualsevol esglesia cauen en la trampa i així, per exemple, de la mateixa manera que alguns liberals accepten carregar amb el pes de la dreta sense que propiament els correspongui, en el seu tractat radicalment antidogmàtic -Di nessuna chiesa- Giulio Giorello anuncia una suposada defensa del relativisme sense que la seva guerra sigui, en definitiva, més que una sincera aposta pel valor de la contingència. Una bona demostració de com la contingència de la ètica no implica la igual valoració de tots els seus principis o actes derivats (relativisme) la trobem en l'ètica discursiva de Habermas, on els principis ètics deriven de la discusió i on, per tant, el seu caràcter contingent és evident, sense que això els privi de validesa universal perquè és precisament aquesta discusió, el posar en joc aquesta capacitat que ens és comuna i ens defineix com a éssers humans, la que ens permet trencar els llaços del particulturalisme cultural per enfrontar-nos amb una ètica d'abast universal. És per això que per criticar el relativisme moral hauriem de parlar de valors universalitzables enlloc d'inexistents valors universals.

.

L'esquerra sóc jo

El Periódico entrevistava diumenge el filòsof francès André Gluksmann. Perdó per la metafísica, ho estic deixant. Una periodista del Periódico, Elena Hevia, entrevistava diumenge el filòsof francès André Gluksmann. A risc de que aquest post sobrepassi els límits de surrealisme que em delimito com a acceptables, he d'introduir una petita reflexió entorn al caràcter metafísic dels diaris. Si certament no hi ha empresa capaç d'entrevistar ningú i si, fins i tot després de superar les proves de selecció, el treballador de l'empresa conserva el seu caràcter de bíped autònom, hauré de deixar de referir-me als diaris en abstracte quan parli de les informacions que publiquen signades. Abans de tornar a Gluksmann, forçant encara la familiaritat que ens uneix, estimat lector, he d'agraïr al senyor Quiñonero la feina que fa al seu blog. Entre moltes altres coses, perquè si el nom del filòsof no m'és desconegut és gràcies a l'entrevista que li va fer JPQ i que es pot trobar als arxius del seu fantàstic Infierno. Tornant al Periódico de diumenge, és especialment interessant veure fins a quin punt és sincer i militant aquell posicionament de la premsa socialdemòcrata del nostre país contra Sarkozy. Qüestió de detall, però la periodista parla del llibre Una rabieta infantil introduint l'entrevista i allargant fins la política actual en aquests termes; una mena de memòries reflexives que a la portada mostra un inèdit Glucksmann de 4 anys amb un cabreig sumaríssim. ¿Deu ser el que l'ha portat a recolzar Nicolas Sarkozy? Si només des del cabreig es pot arribar a Sarkozy, fa bé l'esquerra espanyola de preocupar-se per la crispació de la política estatal. Al cos de l'entrevista la perplexitat pel posicionament del filòsof torna a sorgir amb aquesta pregunta que ens posa davant la dificultat que troben les esquerres en definir la seva naturalesa en el món actual, món caracteritzat per un presentisme en el que els missatges polítics basats en la idea d'un progrés a llarg termini hi tenen difícil encaix.

- Però, a veure si m'hi entenc: ¿vostè segueix sent d'esquerres?

- (Rialles) Sí, per descomptat. Per això vaig votar el candidat més a l'esquerra cosa que no vol dir que sigui d'esquerres.

- S'ha de ser filòsof per entendre això?

- Quan tenia 18 anys vaig veure els socialistes enviar 500.000 soldats a l'última guerra colonial a Algèria i després, com el Partit Comunista aprovava la repressió de Budapest. Des d'aleshores, el que és o no és d'esquerres procedeix de la meva consciència. Avui Sarkozy dóna les solucions més eficaces contra la misèria.

El moviment dels esfínters

Després de l'anterior jornada de Lliga, la jornada 33, el diari Avui anunciava en portada del seu diari digital un moviment que no s'havia produit. Després que el cap de setmana se saldés amb les victories de Barça (0-2 a camp de la Reial Societat) i Madrid (3-2 contra el Sevilla a casa), el madrid se situava a 2 punts. Que el moviment de l'equip blanc no afectés de cap manera la distància en punts que el separava del Barça a la classificació de la Lliga no vol dir, però, que no hi hagués moviment. El Sevilla, per exemple, s'havia mogut de manera significativa i en favor tant del Barça com del Madrid perdent la segona posició en la competició al mateix temps que augmentava la seva distància del líder. Però no era l'únic moviment que afectava al F.C.Barcelona per aquelles dates. Hi havia encara el causal del verb; el moviment dels esfínters del barcelonisme. Fa una setmana em va semblar que publicar aquesta mena d'intimitats a la premsa era de mal gust. No vaig veure que precisament és d'això del que tracta el futbol, el periodisme, el periodisme esportiu i, en definitiva, les coses importants de la vida.

.

L'alcalde Sarkozy

La presència de Sarkozy a les eleccions municipals explica el perquè d'aquella aparentment ridícula campanya electoral que bona part dels nostres diaris feien amb l'excusa d'informar sobre les eleccions. Es comença dubtant dels de fora i s'acaba renegant dels de casa. I canviant de diari, que és encara pitjor. Cal, per tant, un posicionament global, sigui amb Bush o contra Bush, amb Royal o contra Royal, un posicionament on encabir els petits detalls de la vida de la nostra petita i disortada pàtria. Segurament aquest sigui un dels grans efectes de la globalització. Un efecte amb terribles resultats. La Vanguardia, per exemple, donava per bones les entusiastes paraules de Rajoy donant el seu suport al padrastre Sarko després del seu èxit electoral, i titulava en favor dels petits orfes: Josep Piqué, "sarkozista". Una de les paradoxes d'aquest posicionament és el retorn de les fronteres, perquè Sarkozy cau millro als francesos que als catalans i, suposo, que als espanyols i, aquest cop sí, els catalans tenen dret a vot. I del virus francès, com una sífilis amb corbata tricolor, la terrible malatia que acompanya la dreta catalana; Sarkozitis. Propi de la nostra literatura diària és acollir els malalts amb maternal tendresa, per indicar-los el bon camí del que mai s'haurien d'haver separat, i d'aquí l'afectuós diminutiu amb el que es refereix el periodista a Josep Piqué -Sarkozito- i l'amanida moralista del País i els judicis que inevitablement se'n deriven. En el fons en aquesta campanya com en la francesa, els diaris es troben davant del mateix problema de sempre, el de fer la feina ben feta. I que guanyin els millors.

.

Reconeixement (II)

En una societat sense Hitler, el judaïsme no és encara equiparable als ulls blaus en la seva significació política. Amb Hitler moren, certament, les limitacions d'expressió de la voluntat, però aquesta voluntat segueix sense ser impune, arrossega una càrrega col·lectiva. La possibilitat de participació política de les dones, per exemple, no és condició suficient per assegurar que aquesta s'exerceixi de fet i aquí es mostra la importància de les càrregues de la voluntat. No hi ha impediment legal ni genètic per la participació de les dones o els jueus en la vida política, i hi ha dones i jueus que participen en la vida política parlamentària, però al nostre Parlament els homes encara gaudeixen d'una majoria que no es correspon a l'equilibri percentual que trobem als afores de les seves portes. L'aposta per la paritat, que es presenta precisament per paliar aquesta descompensació i que, a efectes pràctics, el que garanteix és que les dones interessades en fer carrera política ho tinguin més fàcil que els homes per falta de competència, l'aposta per la partitat, dèiem, obvia precisament el pes de la voluntat. Que en democràcia participa qui vol i que, per tant, en una democràcia representativa només hi és directament representat qui hi ha volgut ser representat. D'aquí la importància de les càrregues de la voluntat. En les seves versions de gènere, per exemple, i en la idea, ja silenciada, de que la política segueix sent majoritariament cosa d'homes de manera semblant a com els jocs de cuinetes els anuncien les nenes per seduir les nenes. No pretén ser un exercici de xarlatanisme psiquiàtric, ho refermen les conegudes dificultats d'omplir les llistes electorals amb un 50% de presència femenina. I aquí cal recuperar el caràcter canviant de la consciència col·lectiva i els seus efectes en la voluntat individual, efectes que han portat a alguns negres dels EUA fins l'americana i la corbata i a altres fins al rap. De la mateixa manera que la permanència del la maté porqué era mia no amaga que una de les màximes de l'imaginari col·lectiu feminista, el ¿por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, ja no faci referència exclusiva als homes. De la mateixa manera que han deixat d'avergonyir-se de ser totes unes putes, el dia és proper on el Parlament els sembli digne de la seva presència.

.

Reconeixement

La necessitat d'una política del reconeixement en les democràcies liberals no pot, obviament i de cap manera, contradir el principi bàsic que s'associa a la màxima d'un ciutadà un vot: la igualtat de la tripleta republicana, la igual valoració del tots els ciutadans en els afers polítics. D'aquí que la defensa d'un reconeixement que trascendeixi els individus concrets per considerar també les seves particularitats ètniques, culturals o sexuals tingui greus dificultats per plantejar un model diferent a l'actual democràcia representativa. Fins i tot la consciència grupal és un afer personal i, per tant, secundari ja que es reconeix com a evident que ningú és només musulmà o obrer o dona.

No pertenezco a ningún grupo. El sionismo es el único grupo al que he pertenecido en toda mi vida. A causa de Hitler, por supuesto. Y aún así, sólo entre 1933 y 1943. Tras ese periodo, rompí con el grupo. La única posibilidad de defenderse por ser judío y no por ser un ser humano: en esa época, pensaba que era un grave error ya que si os atacan por el hecho de ser judío, uno no puede contestar: “disculpe, no soy judío, soy un ser humano”. Es estúpido.

Hannah Arendt

És evident que la presència de Hitler explica per si sola la necessitat de considerar seriosament la conveniència de l'agrupació i la rellevància política d'una característica que en altres circumstàncies és públicament irrellevant. D'aquí que el primer que cal assegurar en les democràcies liberals sigui, as usual, acabar amb Hitler. Això és, enderrocar les tanques, quan hi són, que eviten el lliure accés a la política a determinades persones per abstraccions col·lectivitzadores.

.

No morir de gana

Les càrregues del diable són càrregues morals, segurament no cal dir-ho però aquí quedi. D'aquí que el marica i l'homosexual puguin ser la mateixa persona però difícilment el mateix personatge talment com passava amb la liberalització i la privatització, llibertat i caca només són sinònims en alguns contes. I realment no sé quan ho són, ni sé quines reformes calen per tal que els estudiants de la universitat pública d'aquest país no haguem d'entrar a classe per la porta dels esquirols, però crec que calen. Que l'anomenat procés de Bologna sigui encara una incògnita pels estudiants és un dels fonaments d'aquesta creença. No només perquè aquesta massa de joves que baixen als ferrocarrils com ordes de bàrbars siguin, en tant que bàrbars, incapaços d'explicar-se per molt megàfon que vehiculi els seus brams. Imatge, per cert, de gran interès per analitzar el progrés tècnic i la seva relació amb algun tipus de progrés moral. El que em preocupa no és tan el desconeixement, el tràgic és que el que desconeixem sigui causa de les nostres ires. I d'aquí la meva crítica a la càrrega moral del privatitzar. Cal dir que tot i que sóc més partidari de treure les putes del camp de la moral que del Camp Nou, és hipòcrita creure que aquest posicionament és moralment neutre. L'aposta moral hi és clarament present amb la llibertat com a condicional fonamental. Però tot i això hi ha una disminució important de la càrrega moral que les transaccions econòmiques han de suportar. El preu dels tomàquets, per exemple, és de ben segur amoral però de cap manera inmoral. I del roig fruit a l'espectacle de part del món universitari hi ha el temps just d'agafar embranzida. La càrrega moral, a més del principi liberal que acompanya les prostitutes i el preu del nostrat pa amb tomàquet, és la garantia d'aquest principi, la garantia de les seves condicions de possibilitat, el fonamental i metafòric no morir de gana.

.

Els verbs els carrega el diable

Aquest és un post economic. Sobre les conjugacions dels verbs privatitzar i liberalitzar. Conscient de les meves limitacions i per estalviar-me el ridícul, dues cites.

Bolonya privatitza!
.

UAB. Estudiant anònim.

.

Oh Adán, no te he dado ni un lugar determinado, ni un aspecto propio, ni una prerrogativa peculiar con el fin de que poseas el lugar, el aspecto y la prerrogativa que conscientemente elijas y que de acuerdo con tu intención obtengas y conserves. La naturaleza definida de los otros seres está constreñida por las precisas leyes por mí prescritas. Tú, en cambio, no constreñido por estrechez alguna te la determinarás según el arbitrio a cuyo poder te he consignado. Te he puesto en el centro del mundo para que más cómodamente observes cuanto en él existe. No te he hecho ni celeste ni terreno, ni mortal ni inmortal, con el fin de que tú, como árbitro y soberano artífice de ti mismo, te informases y plasmases en la obra que prefirieses. Podrás degenerar en los seres inferiores que son las bestias, podrás regenerarte, según tu ánimo, en las realidades superiores que son divinas.

.

Giovanni Pico della Mirandola. Discurso sobre la dignidad
del hombre

Even beauty gets old

Obro un llibret dels fragments pòstums de Nietzsche aparentment a l'atzar, guiat en realitat per les etiquetes que l'amic Carol hi ha enganxat amb envejable metodisme, i llegeixo la frase subratllada. Las palabras permanecen: ¡Los hombres creen que también sucede lo mismo con los conceptos designados! De ben segur que les paraules del filòsof serveixen per la pròpia filosofia. Queda la paraula i el seu so grec fundacional i això alguna cosa deu significar encara, però el temps passa fins i tot per les més belles de les princeses i alguna cosa deu haver canviat en el concepte que la paraula designa. Torno a Lipovetsky i a l'entrevista amb Sébastien Charles que acompanya Les temps hypermodernes. Preguntat sobre el paper de la filosofia en el món hypermodern, sobre com pot la filosofia jugar el seu rol de discurs racional davant d'individus més inclinats a l'emotivitat que a la reflexió, Lipovetsky encara aquesta doble naturalesa de la paraula que romàn i el canvi en el concepte que l'acompanya. Per una banda afirma que la filosofia com a disciplina de la raó i recerca de la veritat no està amenaçada, que, per tant, l'essencial es manté. I de l'altra hi ha una referència no sé si casual o no al Prozac com a company de viatge de la filosofia. El caràcter hipotèticament casual de l'afirmació és irrellevant, però Prozac i filosofia és una eqüació inquietant que em porta inevitablement a Marinoff, un dels meus fantasmes revenants. Destacant aquesta perenne naturalesa filosòfica amb una definició que m'apareix propera a la heideggeriana interrogació sobre l'ésser, Lipovetsky ens allunya de la filosofia en comprimits de la felicitat. La philosophie n'est pas la voie royal de la felicité. Malgrat els canvis que destaca en aquesta mateixa resposta, Lipovetsky ens retorna a la aristotèlica seguretat de que l'autèntic valor de la filosofia no està en joc en l'esdevenir de l'encadenament de fets que componen la nostra historiografia sinó anclada en la tendència natural de l'home al saber.

.

Ni ho entenc ni m'ho explico

El meu admirat Gabilondo, sóc tot ironia, escribia avui a La Vanguardia un altre article per filòsofs. Aquests articles els firmen sempre els professionals del pensament i ténen el do de ser incomprensibles per el gruix de la població i una gran majoria dels seus colegues. En aquestes exhibicions de professionalitat hi ha sempre un desplaçament de la comprensibilitat. Hi ha idees difícils d'explicar i hi ha escriptors que gaudeixen fent difícil allò que és sencill. No estic segur d'escapar-me d'aquesta crítica, però aquí queda. D'altra banda sempre he tingut por d'esdevenir una caricatura de mi mateix, i crec que ho estic aconseguint. Sigui causa o efecte de les seves ocupacions professionals, Gabilondo és pur artifici lingüístic. Sigui culpa meva o seva, em resulta incomprensible. Però entre les lletres que ocupen l'espai on normalment hi trobem un article he descobert una curiosa afirmació que, així de lluny i sense voler-m'hi jugar massa calers, sembla que respòn a una estructuració que em resulta familiar. Hay, en todo caso, quienes viven con tal dignidad su enfermedad que nos hacen ver hasta qué punto estamos poco sanos quienes, como Montaigne señala, pertenecemos a una sociedad enferma, incapaz para la amistad y la comunicación. No veig condicional per enlloc, així que consideraré aquesta frase com una afirmació i com a tal la contradiré. El que ara diré hauria d'encapçalar els articles del senyor rector, però el primer que cal fer és baixar dels núvols de la metafísica. Una societat malalta no crec que pugui ser res més que una societat d'homes malalts i una societat incapacitada per l'amistat i la comunicació hauria de ser una societat d'homes incapacitats per l'amistat i la comunicació. Les conseqüències d'aquesta qüestionable baixada són evidents. Si el senyor Gabilondo té amics, la cosa ja no és tan greu. Jo tinc amics i tu, estimat lector, suposo que també. M'exigiria no ser personalista, però és anar massa lluny quan estem intenant parlar de sentiments personals. Però juguem a la imparcialitat i fem veure que el rodamón, l'home solitari per excel·lència, ens observa com feien els antics periodistes, en silenci i amb la llibreteta a la mà. Si jugo a ser jo no sé com explicar-te, estimat lector. Si no és per entregada amistat o com en el paper de receptor amb dret a rèplica en un procés comunicatiu, no t'explico, no m'ho explico.

.

Crisi de valors

Quan sento parlar de crisi de valors no puc entendre més que una substitució, sigui per defunció o malaltia, d'antics valors. Normalment els que més estimava el doctor encarregat de redactar el diagnòstic o l'autopsia. Als lavabos de discoteca, on la paraula amor és blasfèmia i experimentació eufemisme, autèntics símbols d'aquests temps que Lipovetsky anomena Les temps hypermodernes, hi ha també una jerarquització de valors, una jerarquització que evidentment reserva un lloc privilegiat a l'hedonisme de l'ici-maintenant. L'èxit del filòsof Michel Onfray segurament sigui deutor d'aquest ordenament, però que la reivindicació de l'hedonisme en temps hedonistes resulti tan rendible posa sobre la taula la importància que donem a la comoditat. Una comoditat que no és altra cosa que aquella infantil necessitat de que el món et digui que ets fantàstic i que ho fas tot molt bé. Comoditat per sentir-nos segurs en la pròpia pell, davant el mirall, comoditat de saber que el nostre retrat no amaga una terrible veritat, que no som com aquell Dorian Gray exposat davant les seves misèries. Com també ens mostra l'èxit de Lou Marinoff al reduir la filosofia a petites càpsules substitutives del Prozac, quan la seguretat ve de la mà d'una disciplina essencialment polèmica com és la filosofia, aquesta noble disciplina queda en una situació llastimosa, avançant en precari equilibri com un infant en bolquers. Sempre intentant evitar una caiguda definitiva de la que només la salva, sense que jo sigui capaç d'entendre'n els motius, el fet que encara alguns prefereixin el seu nom al de manual d'autoajuda.

.

Hostes vingueren

El Periódico definia ahir la seva naturalesa amb admirable claredat. En portada mentia al servei de la causa socialdemòcrata i a la primera pàgina es contradeia al servei de la causa periodística. Eren sempre les paraules d'Aznar i la mentida era l'ús del copypaste eliminant el condicional de les seves declaracions quan era precisament el condicional el que les dotava de sentit. Passant pàgina les declaracions tornaven a ser veritat i la mentida al servei de la socialdemocràcia s'expressava amb dades aparentment objectives després de les quals tota acusació d'afectació alcohòlica que s'ha fet a l'ex-president és comprensible. Sobre aquestes dades, el problema és la causalitat. Un cotxe a 250 km/h no mata ningú si el conductor no l'estampa i crec que amb l'alcohol passa una cosa semblant. Però ni la informació ni la socialdemocràcia tenen fronteres i l'egocentrisme del diari arribava fins a l'última pàgina. Entrevistaven un pressumpte damnificat per Sarkozy -fins i tot els polítics són innocents fins que es demostri el contrari- i ferotge opositor al candidat de l'UMP. El dia abans de les eleccions franceses, amb la ilusió aparent de ser llegits per algún francès. Crec que la veritat és un preu que els diaris no haurien de pagar per practicar la caça del lector. M'agrada pensar que és per falta de fonament empíric més que per comoditat o covardia, però fa molts anys que m'he passat a l'escepticisme radical pel que fa a les teories conspiratives i l'existència de fantasmals mans directores. I encara que diuen que molts truquen i encara que alguns deuen trucar més sovint que altres, extenent la mentida als exteriors del seu mercat, el diari trenca amb un aparent bipartidisme que el definia. Al telèfon i la cartera s'hi afegeix la comoditat intel·lectual del director i els oficinstes. Però crec que els entenc, es comença dubtant dels de fora i s'acaba renegant dels de casa.

.

Músics al metro

Pourquoi croyez vous que je me'n prends à votre ouïe? Pas seulement parce que c'est legal; surtout parce que c'est celui des sens qui présente le moins de défenses. Pour se protéger, l'oeil a la paupière. Contre un odeur, il suffit de se pincer le nez, geste qui n'a rien de douloureux, même à long terme. Contre le goût, il y a le jeûne et l'abstinence, qui ne sont jamais interdits. Contre le toucher, il y a la loi: vous pouvez appeler la police si l'on vous touche contre votre gré. La personne humaine ne présente qu'un seul point faible: l'oreille.

.

Amélie Nothomb. Cosmétique de l'ennemi

Traducció, cortesia de la casa: Perquè creu que l'ataco per les orelles? No només perquè és legal; sobretot perquè és, dels sentits, el que presenta menys defenses. Per protegir-se, l'ull té la parpella. Contra una olor, n'hi ha prou de tapar-se el nas, gest que no té res de dolorós, ni tansols després d'una llarga estona. Contra el gust, hi ha el dejuni i l'abstinència, que no estàn mai prohibits. Contre el tacte, hi ha la llei: pot trucar la policia si algú us toca contra el vostre gust. Les persones només presenten un punt feble: l'orella.

40 cèntims

Pensava sobre si la mentida és un ingredient imprescindible per aconseguir extendre el sentiment de culpa als innocents. I sobre si inflar la veritat és o no mentir. Tot bé del concret i també el cas que ens ocupa. Entrant al portal de casa m'assalten dues adorables velletes que, molt educadament i amb accent francès, em pregunten si como joven me he preguntado qué líder humano resolverá todo esto. Ni idea de què és todo esto i la velleta que fa de portaveu parla de pobresa i canvi climàtic. La terra dels seus testos s'assequen molt ràpid després de regar les plantes. Hi ha una edat en la que alguns avis tornen a ser adorables a la manera dels infants, d'aquella manera en la que inciten a voler-los protegir d'ells mateixos però sense repressió, només aquell agafar-los de la mà per creuar el carrer. I així passava i jo escoltava amb l'instintiu somriure desviat que m'acompanya en les situacions més incòmodes. Inflar la veritat era aquell canvi climàtic i el seu fonament empíric en els pocs centímetres quadrats de test. I, quan acabada la xerrada, la senyora em va obsequiar amb dues petites revistes de la seva associació, inflar la veritat va començar a ser una qüestió econòmica. El pamflet infromava a peu de foto; "les enfants employés dans cette briqueterie gagnent 40 centimes d'euros par jour". La foto fa abstracció de les fronteres i no hi ha manera de situar-la a les coordenades d'un mapamundi, però el color de la pell dels protagonistes i les seves vestimentes allunyen la nostra ment del continent europeu. Prou com per pensar que els 40 cèntims d'euro són tot relació i l'inevitable enyor. Si aquests 40 cèntims d'euro no fóssin 40 cèntims d'euro i suposant que el preu del pa varia en el salt intercontinental, la relació moneda/barra de pa hauria de sortir explicada a algún lloc. No hi és i en l'extensió del sentiment de culpa als innocents hi ha aquest oblit del funcionament monetari dels mercats africans, on els euros són moneda estrangera. I encara un altre petit detall. Quan entre tanta abstracció se'ns aporta una dada per fi corroborable empíricament, es carrega la matemàtica de moralitat. "La fortune des trois personnes plus riches du monde dépasse les ressources des 48 pays les plus pauvres réunis". Amb la cursiva tot el pes de la llei ha caigut sobre aquestes tres personnes.

.

L'all "revenant"

Deia Ortega que el passat és revenant. Com l'all o el teu perfum. Em quedo amb el perfum perquè el que avui torna és Espada i el seu fantàstic -com no?- Diarios. I torna per dues casualitats. Passejava per la Pompeu, cosa sempre d'agraïr, quan veig un cartell d'ICV que resa -si, això fan- així: Ser jove no és cap delicte. Magnífic, penso. I penso també que no és un delicte, però és una vergonya. I com el teu perfum, torna Espada. ¿Habrá algún modo, futuro, de eludir la juventud? ¿Podríamos crecer, en eslalon, evitándola? ¿O habría, al menos, algún modo de callárnosla?. La segona associació, que en mal moment he qualificat de casual, es desprèn de seguir la lectura de Sarkozy. Parlant de les eleccions del 2002, que van suposar un autèntic trauma pels francesos amb el pas de Le Pen a la segons volta de les presidencials, Sarko capgira les meves consideracions, també afectades pel trauma, d'aquest fet amb un optimisme que, malgrat ser a posteriori, no sembla ser resultat d'aquesta distància temporal. Beau resultat en vérité! D'ailleurs, la question a été tranchée par les téléspectateurs eux-mêmes. El perfum altre cop i altre cop el record d'una instintiva condemna a l'optimisme. Deia Espada després que el govern Bush reubtgés l'aparició de Bin Laden a les televisions nord-americanes; Yo, consciente de que Drácula huye al amanecer y, en consecuencia, firme partidario de la exhibición del mal (...) Condemna a l'optimisme, deia confonent aparença amb realitat. Semblava optimisme el que, en realitat, era efecte de la llum artifical. Treure Le Pen de les ombres l'ha acabat destruint i així resulta que el perfum era, paradoxalment, d'all.

.

Sarkozy, musulmans i el políticament correcte

Si d'alguna cosa és difícil acusar Nicolas Sarkozy és de ser políticament correcte en les seves declaracions i segurament això és un elogi. Al debat amb Royal, per exemple, la immigració ens n'ha donat una bona mostra. Contra un discurs lacrimògen, un discurs matemàtic. I malgrat l'exactitut de les ciències matemàtiques, el políticament correcte és la llàgrima. He de dir que no tinc res contra les llàgrimes i reconèixer que les matemàtiques només m'han portat problemes. Ho dic sense altre motiu que la constatació d'una sorpresa. Avui llegia el llibre titulat La république, les religions, l'esperánce de Nicolas Sarkozy, un llibre en forma d'entrevista on el polític francès exposa els seus punts de vista sobre la relació entre religió i república a la vegada que ens mostra la talla del seu ego. Res en contra dels grans egos, tampoc. I cap voluntat de pecar d'innocent, però encara conservo la capacitat de sorpresa davant certes dimensions. Llegia, deia, quan m'he trobat amb un Sarkozy davant una pregunta incòmoda per fonamental. Deia així: L'islam est-il compatible avec la République? Fantàstica pregunta a la que, personalment, respondria en favor dels temps i de forma afirmativa. A favor dels temps i en favor meu, no és un simple deixar-se portar. Però caldria buscar el pes de l'afirmació. El curiós del cas és que, malgrat Sarkozy no sigui un polític del políticament correcte, comet el pecat de la fugida amb els pèls de punta que caracteritza els discursos benpensants. Negar la conveniència de la pregunta. Una pregunta pot, efectivament, ser inconvenient, però no és el cas quan es discuteix sobre Religió i República i, per tant, sobre les compatibilitats o no dels seus pilars morals. Poser ainsi la question, c'est accepter l'idée que l'on puisse dire "non". I constatat l'espant el justifica a la gallega. Or, si on affirme que l'islam n'est pas compatible avec les valeurs de la République, je pose la question à mon tour: "Doit on expulser les cinq milions de musulmans qui vivent en france?" Ce projet est moralment inacceptable et techniquement irréalisable! Lamentant la fugida, és d'agraïr que, com a mínim aquest cop, la tècnica estigui del costat de la moral. Encara que sigui per si de cas algú s'atrevís a aprofitar les possibilitats de la pregunta i la respongués negativament.

.

Qualitat i quantitat

L'orígen de la fal·làcia de la mosca és la mala relació que hi ha entre quantitat i qualitat. Si les eleccions de la majoria no s'acostumen a jutjar com a necessariament bones des de un punt de vista qualitatatiu, si, per entendre'ns, Dan Brown no és candidat seriós al Premi Nobel de Literatura, i si aquest judici és fàcilment associable a la relació que tenen milions de mosques amb els excrements animals, autors d'èxit discret i altíssimes pretensions acostumen a caure en la trampa de considerar que els milions de mosques careixen per complet de sentit del gust. El que anomeno la fal·làcia de la mosca no és més que l'exercici d'aquests escriptors reaccionaris, d'aquests que només en la semiclandestinitat gairebé impossible en aquesta socitetat massificada es veuen legitimats a considerar-se grans autors. Creadors d'una merda elitista, obliden que del que es tractava no era de crear merda. I a aquesta estranya relació entre la quantitat de mosques i la qualitat de la merda hi he tornat gràcies a una interessant explicació de la filosofia d'Adorno. Se'ns diu que el filòsof pretén esbrinar i criticar el que hi ha darrere de la superfície desl fenòmens de la vida contemporània: l'homogeneïtzació i "desdiferenciació" de la societat de masses, el predomini del que és quantitatiu sobre el que és qualitatiu, la coacció dels estereotips socials, la repressió de les necessitats humanes, la cosificació dels individus. Destaco el predomini del que és quantitatiu sobre el que és qualitatiu per la sensació de que aquest judici és impossible de sostenir sense haver acceptat prèviament la seva validesa. Ja hi ha una presa de posició perquè només quan el predomini es desprèn d'un judici quantitatiu és vàlid. I aleshores ho és per tautològic. Perquè l'existència de milions de mosques garanteix que la merda sigui més consumida que el caviar, sense que d'aquí n'haguem d'extreure un judici de valor que consideri la merda com una menja preferible al caviar.

.

Egoisme

Hi ha una mena de pessimisme antropològic molt extès segons el qual l'home és egoista per naturalesa i que només a través de l'educació ens podem desfer d'aquesta càrrega. Al darrera d'aquesta concepció hi ha, de ben segur, una excessiva escisió entre natura i cultura, un excessiu antropocentrisme segons el qual l'home és l'únic animal dotat de cultura (entenent cultura en un sentit ampli, que abarca tots els coneixements adquirits, que no tenen el seu orígen en el seu genoma) i que, per tant, és l'únic capaç de desvincular els seus actes de les lleis causals que regeixen el món natural. D'orígen cristiana i atravessant una filosofia aparentment secularitzada com la de Kant, aquest pensament porta a un rebuig del món natural i una excessiva confiança en el poder guaridor de la cultura. D'aquí, per exemple, aquell humanisme que comentàvem l'altre dia; L'exposició La Música i el III Reich és un bon atac contra la il·lusió que al nazisme, com ara a l'islamisme radical, se'l podia combatre bombardejant-lo amb llibres de Shakespeare. I si descartem aquest humanisme per excessivament ilús, des del pessimisme antropològic que anunciàvem només és defensable una única certesa, la de que l'humà és egoista per naturalesa i sense remei. Així, mort el pes de la cultura com a agent domesticador de l'home, l'egoisme essencial de l'home es defensa sovint per extensió del seu pressuposat egoisme natural que podem relacionar, per exemple, amb el famós llibre del Gen egoísta de Dawkins. Aquesta vinculació serveix només per destacar l'efecte destructor del boomerang. Si Dawkins juga amb l'adjectiu és per facilitar la narració literària. Per això hi ha una prèvia metaforització de la base nitrogenada i l'àcid deshoxiribonuclèic i s'explica el relat com si aquests fóssin humanets. L'egoisme genètic comparteix orígen amb els contes dels Germans Grimm i Christian Andersen. Sense oblidar que el fonament ètic d'aquesta antropologia del pessimisme és també efecte de la literatura infantil; si el gen egoísta fos humà, seria dolent. Fonament ètic autodestructiu per efecte boomerang.

.