Supongamos por un momento que nuestras sociedades respondieran a esa utopía, vinculada a términos como socialismo (que habría que suponer no ya libertario en potencia, sino garantía de la libertad en acto), en la que todos y cada uno contribuiríamos a las exigencias materiales de la colectividad, sin que nadie estuviera excluido de la confrontación a la tarea esencial del espíritu; tarea concretizada en el despliegue de la ciencia, el arte y la filosofia. Supongamos, en suma, que nuestras sociedades tuvieran como imperativo de organización el que todos y cada uno pudiéramos efectivamente aspirar a la condición de sapiens, luchar por esa lucidez que, según Aristóteles, es la tendencia natural del hombre.
En tal contexto, la singularidad humana sería tan evidente que nunca la interpretación de hechos como la inteligencia artificial o la cuasiidentidad con el chimpanzé en la confrontación de los genes reguladores de proteínas podría poner tal singularidad en entredicho. De darse un horizonte social en el que la dignidad de cada uno se midiera por la capacidad de enfrentarse lo que conlleva el que la vida se haya hecho lenguaje, entonces no habría peligro alguno de que las cosas se sacaran de quicio. No habría peligro, concretamente, de que se infiriera que la máquina se humaniza (o que nuestra esencia es maquinal) en razón de que una máquina responde sofisticadamente a inputs digitales.
.
Víctor Gómez Pin. Entre lobos y autómatas.
Suposem, i ja és molt suposar, que aquesta utopía estigui vinculada necessariament a termes com socialisme si per socialisme entenem alguna organització social semblant a les que s'han autodefinit com a socialistes. O, si ens neguem a acceptar aquesta suposició, fem abstracció del terme socialisme i suposem que vivim en una societat que prengués com a imperatiu d'organització el que tots i cadascú de nosaltres pogués, efectivament, aspirar a aquesta condició de sapiens que Aristòtil considera la tendència natural de l'home. Suposem, per tant, que el que diferencia la nostra societat d'aquesta que Gómez Pin vincula al terme socialisme no és la seva estructura bàsica sinó la perfecció del seu funcionament. Suposem, per tant, que el que aquesta societat socialista valoraria seria la igualtat d'oportunitats i suposem, per tant, que aquest aspirar a la condició de sapiens no depengui més que de l'esforç de l'aspirant o que, com a mínim, aquest esforç no es vegi inicialment impossibilitat. Suposem, per tant, que la igualtat que valorem és una igualtat en orígen i no en destí. Doncs bé, malgrat suposar tot això, malgrat suposar una societat en la que la simple voluntat d'aspirar a la condició de sapiens sigui condició suficient per poder realitzar-nos com a tals, difícilment podem suposar és que aquesta societat sigui també condició suficient de que la singularitat humana fos evident. I no ho podem suposar no només perquè no tinguem premises amb el pes suficient com per arribar a aquesta conclusió sinó perquè, a més, en tenim que ens porten a concloure que no seria així. Una d'aquestes premises és que la batalla que Gómez Pin emprèn en els seus llibres no és contra aquelles persones que no han volgut o pogut fer efectiva la seva potencial condició de sapiens sinó contra aquelles que han convertit la potencialitat en acte i l'exhibició d'aquest salt en fonament del seu sistema econòmic. Una d'aquestes premises, la fonamental, és que aquells contra qui argumenta Gómez Pin no siguin més que els seus col·legues o, per ser més gràfics i sense per això voler oblviar la condició de global que caracteritza la confrontació, els seus companys de passadís.
,
Entrades
