30.11.07

Té el seu perquè

Otro muerto, otro muerto
Qué más da
Si está muerto, que lo entierren y ya está
Otro muerto, pero no es sin ton ni son
De momento se acabó la discusión

Otro muerto, pero qué bonitos son
Calladitos, sin querer llevar razón
Otro muerto, pero tiene su porqué
Algo ha hecho y si no pregúntale

Mecano. Otro muerto

Al principi del llibre “Murder in Amsterdam”, Ian Buruma explica que després de l'assassinat de Theo Van Gogh, a Hirsi Ali se li va retreure haver causat una ofensa innecessària amb la seva polèmica pel·lícula i a Theo Van Gogh (al mort) d'haver insultat els musulmans (en vida). El retorn a la obra del ciutadà mort i la ciutadana amenaçada que fan alguns pensadors de pau té de pervers molt més que un punt. Una enorme taca es mostra en les presses amb les que córren a la recerca de la causa perquè posen de manifest la perversa lògica dels assassins. La possibilitat de dormir tranquils depèn del terrible pressupòsit de que hi ha en l’obra condemnada per l’assassí un motiu de pes per la condemna. Que hi ha, per tant, una possible justificació del crim, una possible ofensa que mereixi el càstig de la mort o l’exili. És una lògica que davant la violència etarra sempre s'ha cobert amb la proposició "alguna cosa deuria haver fet". Evidentment, alguna cosa havia fet i, evidentment, aquesta cosa és la que presenta l’assassí per justificar el seu acte. Però acceptar que la conclusió de l’assassí no la podem assumir com a pròpia, cosa que acceptem amb enorme facilitat els xerrameques de bona voluntat, impedeix que poguem presentar les mateixes probes per jutjar l’assassí que les que el jutjat va fer servir en funcions de jutge. El ridícul de buscar la causa de l’assassinat o l’amenaça a l'article de Redeker, per exemple, o a les paraules d'Hirsi Ali, o a la pel·lícula de la mateixa Hirsi Ali amb Theo Van Gogh, es fa evident en la estupidesa de reclamar prudència al mort. Perquè la batalla no és dialèctica, sinó sobre la possibilitat del diàleg, la discusió dels continguts és exclusiva de les víctimes. Suposant que encara puguin discutir alguna cosa.


29.11.07

Educació en llibertat

L'educació liberal és l'antídot a la cultura de masses, als efectes corrosius de la cultura de masses, a la seva tendència inherent a no produir res més que "especialistes sense esperit o perspicàcia i sibarites sense cor". L'educació liberal és l'escala a través de la qual intentem ascendir dela democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original. L'educació liberal és la temptativa necessaria per fundar una aristocràcia en el sí de la societat democràtica de masses. L'educació liberal recorda la grandesa humana a aquells membres de la democràcia de masses que tenen orelles per sentir.

Hem d'enfrontar-nos a la nostra extraordinària situació, creada per la necessitat d'intentar ésser més que atents i dòcils oients, concretament, jutges, encara que no essent prou competents per ser-ho. Pel que em sembla, la causa d'aquesta situació és que hem perdut tota tradició d'autoritat en la que podem confiar, hem perdut el nómos que ens guia amb autoritat, perquè els nostres mestres més immediats i els mestres dels nostres mestres creien en la possibilitat d'una societat simplement racional. Cada un de nosaltres aquí és empès a trobar els seus rumbs amb els seus propis poders, siguin com puguin ser de defectuosos aquests.

Leo Strauss. Què és l'educació liberal?


Llegint l'article de Leo Strauss titulat "Què és l'educació liberal" he recordat un text que vaig escriure fa pocs dies. El vaig titular Mass Media, Mass Freedom, i en aquest articulet venia a dir que l'educació en una democràcia liberal és fonamentalment una educació en llibertat i no, en canvi, una educació per a la llibertat. Per això, com diu Strauss, "l'educació liberal no pot ser simplement adoctrinament". Pel ciutadà democràtic la llibertat no és més que l'entorn de la seva vida política i ho és, principalment, perquè és considerat com a ciutadà i, per tant, com a subjecte de drets, en la mesura en que se'l condidera responsable dels seus actes. Una educació que aspiri, com diu Strauss, a ser "l'escala a través de la qual intentem ascendir de la democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original" no pot, sense oblidar el suport que necessita l'escala, ser una educació al marge de la societat. No es pot pretendre que l'educació tingui un paper prèvi a la ciutadania de la massa per, un cop complerta la seva tasca, inserir-la en una societat cada cop més crítica, lliure i democràtica. Com evidencia "la manca d'una tradició d'autoritat en la que podem confiar, d'un nómos que ens guia amb autoritat", la llibertat del subjecte a educar es pressuposa. Aquest s'educa en un espai de llibertat, de permanent conflicte entre valors i discursos i, a falta d'un moment de puresa prèvi a la seva inserció en la societat de la democràcia de masses, és educat pels mass media des de pràcticament el moment del seu naixement fins pocs minuts abans de la seva mort. L'educació ha de tenir clar, per tant, que la formació del caràcter i el criteri necessaris per ascendir a aquesta democràcia ideal i la "temptativa de fundar una aristocràcia en el sí de la societat de masses", només es poden realitzar a l'interior de la propia societat de masses, dins la democràcia dels mass media, i que l'aristocràcia de la societat de masses no necessita d'un món sense Gran Hermano ni Diario de Patricia per posar-se de manifest sinó que només mentre és alternativa en conflicte amb aquests productes l'aristocràcia és lliure i democràtica.
.

28.11.07

Pensament lliure

Genial ironia la de l'amic De la Torre qualificant d'exemple de pensament lliure les historietes de la senyoreta Bianca. És curiós que sense confondre el jugar a futbol amb l'empat a 2 final tendim, en canvi, a reduïr la llibertat de pensament a la possible radicalitat de les conclusions que, suposem o concedim, se'n deriven. Entenc que l'ensurt del pare en saber que la filla havia començat a deixar-se penetrar pel mercat laboral devia ser molt proper al parricidi freudià, però la llibertat del pensament no es posa de manifest en l'obtenció d'unes conclusions contràries a les establertes per l'autoritat paterna sinó en la llibertat del procés mateix. Un pensament que és, fonamentalment, un pensar contra l'establert no es limita a la contradicció del políticament correcte. I potser aquí caldria fer un incís per preguntar-se en quina mesura l'èxit d'aquest blog no demostra que, en realitat, l'aposta de la monja és, a hores d'ara, un atac molt més radical a l'ordre imperant que la narració il·lustrada dels més variats encontres sexuals.

Remarcavem la conveniència d'un pensament en permanent conflicte amb la convenció i el tabú recordant, al mateix temps, que en aquest conflicte no s'esgota el pensament. El pensament ha de tenir una dosi de masoquisme encara més gran que de parricidi. Això és; pensar no ha de ser només un adolescent pensar contra els altres sinó un madur pensar contra un mateix. D'aquí que el pensament lliure sigui, en tant que lliure, una putada o, com diria Sartre molt més educadament, una condemna. Un perill, en definitiva, quan l'ordre establert és el teu propi ordre. Una putada per la prostituta, per qui això de pensar contra ella mateixa podria acabar sent un molt mal negoci.
.

Educació liberal

L'educació liberal és l'escala a través de la qual intentem ascendir de la democràcia de masses a la democràcia en el seu sentit original. L'educació liberal és la temptativa necessària per fundar una aristocràcia en el sí de la societat democràtica de masses.

Leo Strauss. Educació liberal i responsabilitat

27.11.07

How to remain free?

Algunes notes en forma de telegrama de la conferència de Timothy Garton Ash d'ahir al CCCB.

How to remain free?

1- La integració no pot ser il·limitada. Però cal que els immigrants acceptats a les nostres societats siguin plenament integrats com a ciutadans el més aviat possible. Hi ha un salt important entre la idea de les Nacions-Estat i la dels Estats-Nació.

2- Definir les essencies liberals. Deixar clars els drets i deures dels ciutadans democràtics. La llibertat d'expressió no implica el deure d'ofendre però sí el dret a fer-ho. La llibertat religiosa conté el dret a fer proselitisme de la pròpia religió, però també el dret a canviar de religió i a la crítica, interna o externa, de qualsevol religió. Necessitat d'admetre, com a mínim, un llenguatge comú a tots els ciutadans.

3- Cal acabar amb una visió monolítica de les cultures. Totes les cultures són diverses en el seu interior. Això topa amb la visió essencialista de Huntington sobre la cultura a la que ens empeny, també, el propi Bin Laden. El 85% dels musulmans (anglesos?) diuen que l'islam i la democràcia són compatibles. Cal, per tant, un procés d'acomodació.

4- Les cultures i les identitats són múltiples i subjectes a evolució. "La individualitat més petita és l'individu (the individual human being). Tots som una barreja de minories i majories", Herbert Marcuse.

5- Sovint el problema que planteja la immigració no és el què el govern pot o ha de fer sinó el que la societat ha de fer. La radicalització de joves musulmans no acostuma a venir de l'odi a un determinat Estat sinó de les seves relacions socials diàries. Calen hàbits de tolerància i convivència.
.

26.11.07

So you think you can't tell

Via Del tiempo y el espacio i Tabula Rasa.

Masoquisme?

El PSC gobierna en todas las administraciones. Las cosas le van mejor que nunca, así que no veo motivos para que cambien...

Les va bien como partido en una Catalunya políticamente deprimida y cada vez más indiferente. Si lo importante es cómo le van las cosas alPSC y no lo que necesita el país, peor para todos. Si después de todolo que ha ocurrido Zapatero o Rajoy tienen premio el mes de marzo en Catalunya, los catalanes estaremos premiando a los que nos castigan, y a eso yo le llamo masoquismo. El que hace las cosas mal no debe tener premio, porque volverá a hacerlas de la misma manera.

Artur Mas, entrevistat a LV

Comparteixo amb Mas aquesta mirada refrendària de les eleccions espanyoles. El vot del català indiferent de qui sigui el Presidente de l'Estat queda reduït, davant la inexistència d'una butlleta per dir NO, a un dir sí a algún partit polític. M'allunya de Mas, en canvi, la posició des d'on ens ho mirem. Jo, coses de l'ofici o limitacions de l'oficiant, estic per sobre dels tacticismes de partits i d'aquí dalt estant també veig en Duran, petitet, barallant-se amb Rajoy, Zapatero i algún altre diputadet igualment menut que de tant en tant s'atura a fer-la petar. I des d'aquí dalt em pregunto, com el periodista de LV, per què hauria de tenir premi Convergència, i em sorprèn una resposta tan curta pel que hauria de ser el fonament de la política convergent. Puede tener premio porque ha actuado con coherencia. Y porque en todo momento ha defendido los intereses de Catalunya por encima de cualquier otra consideración, diu Mas, i potser aquesta resposta sigui un bon motiu per no dir que sí.
.

25.11.07

Democràcia i tolerància

Ara que un munt de demòcrates comencen a apel·lar als límits de la tolerància per salvar, precisament, la democràcia, potser seria un bon moment per preguntar-nos si no serà la mateixa tolerància un problema per la democràcia. Si la democràcia és fonamentalment diàleg i la tolerància no és altra cosa que exigència de determinats silencis, potser hauriem de començar a pensar seriosament si aquests dos termes, tan munics com són, no seràn en realitat incompatibles.
.

24.11.07

El català emprenyat

Puede que el catalán emprenyat exista; pero se lo come todo él sólo, y en silencio. Como máximo decide abstenerse de votar. Algunos han visto en esta conducta la explicación de que abunden prostitutas y psicoanalistas en la Barcelona contemporánea: pero es una metáfora que cuadra demasiado hermosamente.
.
Arcadi Espada. La impresionante madurez cívica de los catalanes
.

Un patriota

A la pel·lícula “Il Padrino” hi trobo les paraules del patriota; Crec en Amèrica, Amèrica va fer la meva fortuna. En boca d'un italià el perquè causal s'escriu sol. I en aquest moment la importància de diferenciar entre un patriota i un nacionalista se'm torna a presentar com a urgent. Recordo que una de les coses que més gràcia em va fer quan vaig llegir el “Manifest al servei del personalisme” d’Emmanuel Mounier és quan deia que el pare i la mare estimen de maneres diferents. La mare estima de manera incondicionada, crec recordar que deia Mounier, mentre que l’estima del pare depèn sempre de l’actuació del fill. Recordat això, em sembla que a casa dels Peris són personalistes. Una cosa semblant però de pujada és el què passa amb l'amor patriòtic i el nacionalista. El patriota, com el pare, estima condicionadament i no creuria en una Amèrica que l'hagués deixat sense fortuna. El nacionalista, en canvi i segurament perquè la nació és etimologicament inseparable dels dolors del part, estima incondicionadament; és, literalment, un romàntic. D’aquí venen; de Herder, de Fichte, de Schelling i del Deutschland Deutschland über alles, un Deutschland Deutschland per sobre de tot plegat i, sobretot, per sobre de qui això recita. D’aquí que el que separa el patriota del nacionalista sigui molt més que un saltet en l'eix de les ordenades. El nacionalista és dona i, paradoxalment, es dóna preguntant-se què pot fer per Amèrica. El patriota es pregunta si Amèrica pot fer o ha fet alguna cosa per ell i per això el valor d’Amèrica, d’Amèrica depèn. Així cal resar-ho fins que arribi el dia del funeral dels eixos (identitari i social) perquè els patriotes només poden tenir una possible ocupació política.
.

23.11.07

CiU i Mas, Mas i CiU

S'han escrit moltes coses sobre el discurs d'Artur Mas i algunes, fins i tot, molt interessants (com la de l'amic From The Tower, as usual). Del millor que he llegit, sens dubte, és l'acudit de Toni Batllori a LV.

Diu Mas:

Unos me atacan por no ir suficiente lejos y otros por ir demasiado lejos.
Es decir, estoy en el lugar preciso.
Además, el derecho a decidir es el tema del momento. O sea, estoy en el lugar preciso en el momento oportuno.
Ya solo me falta triunfar.

L'ambigüitat del discurs de Mas no només és calculada sinó imprescindible per guanyar vots, així que és criticable, però només des de fora de l'interès de partit és criticable. És a dir, només és criticable si acceptem que una major concreció en el discurs no només no assegura millors resultats electorals sinó que probablement n'assegura de pitjors. Que aquesta ambigüitat converteixi el seu discurs en un discurs que ja podria seu bona part del PSC i d'ERC és, per tant, normal i necessari. Precisament perquè és normal i necessari que per guanyar vots el discurs de Mas sigui ambigu, no es pot esperar que el discurs generi noves i entusiastes adhesions que assegurin un increment de vots. I si l'èxit del producte no ha de venir del discurs propiament dit haurà de venir de coses tals com allò que en diuen màrketing, pàckaging i totes aquestes coses on, en definitiva, es posa realment en joc el prestigi de marca. Suposo que aquest era l'objectiu de la conferència. I suposo que, per tant, la conferència va ser un fracàs, encara que només sigui perquè teniem l'estranya sensació que alguna cosa havia de passar i sembla que no ha passat res. Però si només ho deixem en el logo i el prota de l'anunci, em sembla, i dic em sembla perquè no voldria que prenguéssin per afirmació categòrica el què és pur joc especulatiu, que a) per guanyar vots, CiU no pot presentar Mas i b) per guanyar suport parlamentari, CiU no pot presentar CiU.
.

22.11.07

La paradoxa de la tolerància

Al seu llibre La societat oberta i els seus enemics, Karl Popper presenta el què anomena la "paradoxa de la tolerància" en aquests termes:

« La tolerància ilimitada ha de portar a la desaparició de la tolerància. Si estenem la tolerància ilimitada fins i tot als qui són intolerants, si no estem disposats a defensar una societat tolerant contra l'impacte de l'intolerant, aleshores el tolerant serà destruït, i la tolerància amb ell. (...) haurem de reivindicar el dret de suprimir-los (els intolerants), si cal, fins i tot per la força (...) Per tant, haurem de reivindicar, en nom de la tolerància, el dret de no tolerar l'intolerant.»

Ho recordo ara i aquí després de llegir (via Nihil Obstat) que l'exlíder del Ku Kux Klan pronunciara una conferència a la Llibreria Europa de Barcelona. Una excusa com una altra per repensar els límits de la llibertat d'expressió i si té gaire sentit seguir parlant de tolerància un cop hem acceptat que no podem tolerar els intolerants i un cop, crec, ens ha de semblar banal afirmar que tolerem els tolerants perquè en un Estat de dret els tolerants no necessiten de la nostra tolerància.
.

21.11.07

UB, Irak i confessions

Algo sordo
perduraba a lo lejos
y era posible, lo decían en casa,
quedarse ciego de un escalofrío.

Jaime Gil de Biedma. Infancia y confesiones

2n dia de les IV Jornades de Filosofia Política de la UB i començo a tenir certes dificultats per no desfer-me en plors. Avui el plat fort era un home que parlava dels neocon i de la seva influència als mitjans de comunicació americans. Presentant-los com una mena de secta satànica és absolutament comprensible que sonés escandalós cada mitjà de comunicació anunciat al servei del diable. Com en els pitjors règims totalitaris, inefable conferenciant dixit, els neocons es veu que fan revistes. I que tenen diaris, un munt d'emisores de ràdio i fins i tot, marededéusenyor, la CNN! I bé, potser és només perquè sóc un reaccionari o perquè avui matava les hores llegint "Occident contra Occident" de l'home de les llums André Glucksmann, que començo a creure fermament que avui no em manifestaria contra la guerra d'Irak. No estic segur que la meva fermesa aguanti gaire, és així el meu orgull masculí, sobretot perquè sóc home de nits i com als vampirs a mi tanta llum em fa mal a la vista.
.

20.11.07

Filosofets nets, nets, nets

Un dàlmata és un dau amb forma de gos

L. Piedrahita

Filosofia d'altíssim nivell a les IV Jornades de Filosofia Política de la UB. Aquest matí ens visitava un filosofet de Ses Illes per parlar de "Globalització neoliberal, exclusió ciutadana i democràcia. Algunes notes a partir de Bonaventura de Sousa Santos". I als inicis de la seva exposició el futur de l'altermundisme llança la bomba mediàtica: Sala Martín s'equivoca; la pobresa al món no només no disminueix sinó que augmenta. No sé perquè, potser sóc com aquell personatge de Woody Allen que assegurava ser l'únic home amb enveja de penis, però el cert és que m'encanta trobar-me amb gent que els té més grans que jo. "Chapeau pels teus petitets!"- he pensat. Però resulta que la publicitat era enganyosa. Ni una sola dada en els 20 min (aprox) que ha durat la xerrada. Ni un número. Ni un càlcul. Res. El buit. I això sí, de silenci res de res. Una xerrada era! Però com podria ell, filòsof!, embrutar el nom de la filosofia amb baixeses com el càlcul i l'economia! Tites, tites, tites! Qui s'han cregut que som nosaltres! Contradient el meu silenci militant, a l'acabar la presentació del pamflet li he preguntat en quin moment ha demostrat que Sala Martín estava equivocat, tenint en compte que no havia donat cap dada que pogués contradir res, res de res, nada nadita nada. La resposta és tot llum, pura il·luminació filosòfica. Yo uso otro concepto de pobreza. Un altre concepte! Si com a mínim el seu silenci descriptiu fos conceptualitzable! Si com a mínim algú el volgués convertir en un silenci intel·ligent com els del Presideng. Però no. Un altre concepte de pobresa que ha quedat indefinit , suposo que per inefable. I no seré pas jo qui defensi el fixisme conceptual, però potser seria hora que algú digués a aquests filosofets de pacotilla que si decideixen dir gos a una cadira és absolutament ridícul que protestin quan senten dir que els gossos borden.
.

19.11.07

Primum vivere deinde philosophari

El motor de la reflexión sería evitar que el entorno anule o debilite las posibilidades del persistir.

V. Gómez Pin. La tentación pitagórica

Una autèntica llàstima que el programa del Millenium de dissabte no fós en directe perquè el mateix dissabte Xavier Sala Martín publicava un article a LV omplint de significat aquesta paraula que és tan més vaga com menys s'accepta com a obvia. Hem de ser cosmopolites per una qüestió genital, per collons, i amb els collons s'ha fet molta política, gairebé tota, però mai una ètica seriosa. Sala Martín porta el cosmopolitisme allà on el cosmopolitisme vol dir alguna cosa i on realment s'oposa al localisme, al terreny de l'eficacia política i economica. La moral, com diu al magnífic llibre de Jordi Graupera, la deixa pels bisbes. No voldria ara menysprear el paper de la moral, bisbe com sóc, però em sembla evident que l'autèntica moral no pot atemptar contra les seves condicions de possibilitat. No acceptaria de cap manera com a imperatiu ètic una cosa tal com una moral comunista. I hagués estat molt interessant veure com els metafísics allà reunits reaccionaven davat algú que omple de contingut un concepte que ells mai voldrien amb la ferum del diner. Cal dir, però, que l'anècdota de l'article i el programa només és rellevant en tant que manifesta una actitut molt pròpia del professional del pensament o l'home de ciències que es manifesta a favor d'un model de alternatiu de societat o que simplement fa un discurs contrari a allò que en diuen el pèrfit poder del capital o la democràcia liberal i un llarg i variable etc. oblidant que l'estructura econòmica de la societat és condició de possibilitat del seu exercici vocacional. Per tal que algú converteixi una cosa tan comuna com és el pensament en modus vivendi, per tal que alguns es puguin dedicar a una vida teòrica-contemplativa o lúdico-reflexiva, cal que la societat gaudeixi d'un benestar econòmic suficient que possibiliti la compra de llibres. No tinc res a criticar i molt a envejar, com bé deuen imaginar els lectors, a aquests acomodats pensadors que són tan bons que cobren per fer el que d'altra banda fem tots malgrat ho fem una miqueta pitjor. Però si que he de dir que el rebuig que entre aquestes bones persones acostumen a tenir les ciències econòmiques i la realpolitik em sembla més aviat símptoma d'una covarda fugida per elevació que no pas una conseqüència de la seriosa reflexió, com sovitn es pretén presentar.
.

18.11.07

Due tipi de fascisti

Aquest matí, no sé on, he llegit aquesta cita (de Flaiano?); in Italia ci sono due tipi di fascisti, gli fasciti e gli antifascisti. De seguida m'ha recordat el meu periple italià i l'envejable simplicitat dels posicionaments polítics dels meus companys. Autoproclamant-se feixistes o comunistes no tenien tants problemes per discutir sobrepolítica com per fer-ho sobre futbol, on els odis eren més vius i la comprensió de l'error d'altri resultava impossible. Sempre és més difícil posar en dubte les propies conviccions sobre els temes importants. Però la frase m'ha revingut com paella de menú quan he vist els incidents que joves antifeixistes han protagonitzat a la Pl.Catalunya de Barcelona. Ha sigut quan mirava com alguns joves antifeixistes agredien uns mossos d'esquadra. Aquí l'essència del feixisme, m'he dit; la negació de la individualitat. No només de l'enemic; també el feixista es vol poesia. I en aquesta negació es fonamenta la idea d'un etern xoc dialèctic com a motor de la historia. Tan l'obra de Marx com la del Llibertí ho ensenyen molt bé. Jo no sóc jo més que com a obrer, capitalista, home o dona; policia o manifestant. I com a tal actuo, parlo, penso i menjo. I això em retorna un altre record, de l'època on la incipient intuició d'una responsabilitat social em va portar a dues o tres manifestacions. Literalment, i ho dic com a desgreuge; jo no cridava, ho juro. Però tampoc es pot dir que els meus companys -així ens diem entre manifestats- ho féssin. És curiós com funcionen aquestes coses. N'hi ha un que crida i la resta fa d'eco. Però podem dir que cridava la massa, únic subjecte autònom allà present. En aquest record la massa avança afirmant, categòrica, que "la policia tortura i assassina" quan un polícia que per allà patrulla respòn innocentment amb un "jo no" gairebé impossible de sentir estant a la banda del bé. En aquest record hi ha també tot el que l'antifeixista espera de la policia; un mínim d'educació i de saber estar. Si jo ja no sóc jo, si jo he renunciat a parlar com a jo, si he delegat el meu jo en la mass, si m'he delegat, ve a cridar l'agressor, és obscè que vostè em parli en primera persona.
.

17.11.07

De llengües pròpies i forasteres

Encara sobre llengües pròpies i forasteres i encara, com sempre, amb un somriure sota el nas. M'agrada l'argument de la col·lonització perquè sempre és un elogi que algú vulgui colonitzar-te, però no em serveixi. Com a mínim, crec que no serveix si no estem disposats a renunciar a totes les llengües (colonitzadores) com a pròpies. Això és, si no estem disposats a renunciar al llenguatge propiament dit. O, fent-la grossa, fent-la encara més grossa. Per 100 punts; digui, lector, la llengua pròpia de Colòmbia.
.

La nacionalització de les nostres misèries

"Leer en catalan no es que no me guste, pero el castellano no sé, es como más rico". Tot això afirmat amb un marcat accent gironí.
.

16.11.07

Del bilingüisme i la nacionalització de les misèries

Com a nacionalista, patriota o simple enamorat del pa amb tomàquet, no puc evitar que se m'escapi un somriure sota el nas cada cop que em diuen que l'espanyol és una llengua forastera. M'ho diuen a mi, que començo cada nit amb un buenas noches.
.

15.11.07

Mass media, Mass freedom

Hi ha la creença que només en una societat emancipada, de persones amb gran capacitat crítica i maduresa intel·lectual, que no miren Gran Hermano ni es deixen enganyar per la pèrfida propaganda política i consumista, seria possible portar la gran bellesa del liberalisme teòric a la bruta existència política sense que la societat ens caigui com una tova de vaca. Malgrat Adorno no concedís el benefici de la llibertat liberal ni tansols en el cas d'una societat d'íntegres adults, la crítica a la indústria cultural que omple moltes i excel·lents pàgines de Dialèctica de la il·lustració i de Minima Moralia es fonamenta en aquesta mateixa idea. Convençut que el creixent poder dels mitjans de comunicació portaria a una homogeneïtzació de la societat, Adorno, entre molts d'altres, oblidava que la fragmentació de l'autoritat i el foment de la competència és, també fora de l'àmbit empresarial, condició necessaria per l'emancipació del ciutadà (autèntic subjecte de l'emancipació ciutadana). Que no s'aprèn a ser crític més que per confrontació de discursos incompatibles i que aquest és un dels pilars de la sortida del mite. Que la veritat no és una mentida acceptada per falta d'oposició sinó resultat del xoc entre moltes mentides. I més opcions de construcció discursiva fan la societat no només més lliure sinó necessariament més crítica. Potser no caldria recordar aquí el paper revolucionari d'Internet, on tot és mentida fins que es demostri el contrari, i els crítics que lamenten la dissolució del principi d'autoritat en el que pretenen, encara, fonamentar la veritat. En paraules de Gianni Vattimo; si pel fet de multiplicar-se les imatges del món perdem, com s'acostuma a dir, el "sentit de la realitat", potser aquesta no sigui, després de tot, una gran pèrdua.
.

14.11.07

Revolució i mercat

Cap al 1970 la imatge va ocupar el seu lloc en la iconografia de l'art pop al costat de Marilyn Monroe i James Dean. Es va completar així la seva transició de símbol de la revolució violenta a emblema del cool dels seixanta, i el che va esdevenir més Lennon que Lenin des de llavors.

Sean O'hagan

Christ! you know it ain´t easy
You know how hard it can be
The way things are going
They´re going to crucify me

John Lennon. The Balad of John and Yoko

Surto de l’exposició Che, revolució i mercat, gairebé del tot convençut que l'èxit de l'acte revolucionari es jutja a les botigues turístiques i que, per tant, que l'exposició estigui allotjada a les Rambles no deixa de ser un gran encert de l'organització. L'invencible poder del capital té molt a veure amb aquesta autoritat judicial, efectivament, però com que el mercat d'ètica no n'entén, molt més pes hi té la naturalesa de l’acte revolucionari, pura estètica on la reivindicació moral és mer edulcorant; per fer més digerible l'esquitx de les bales cal endolcir-lo. Així es jutja de forma molt més favorable l'èxit de la revolució cubana a les parades de samarretes de la 5a Avda. (on la revolució presenta el seu autèntic rostre), que als carrers de l'Havana. I de la mateixa manera que l’asceta cristià evidencia el seu èxit davant un llistat de best-sellers històrics, no és estrany que a moltes de les obres exposades la barba exerceixi de pont entre el Che i Crist. Un pont molt més llarg que el que es construeix amb el citat John Lennon, que com a bon esteta i a diferència de Crist i Sòcrates, també va convertir la seva mort en culminació artística més que en principi ètic.
.

13.11.07

És quan dormen que hi veig clar

Breu especulació sobre la lucidesa de l'humà. Hypotheses fingo; el nen petit, amb el plor del primer dia d'escola, es mostra molt més conscient de la missió educativa que la professora que l'abraça i l'acarona. De fet, sembla molt més conscient de la missió educativa que tots els professors i professores que fins que les campanes de la seva vida acadèmica toquin marxa fúnebre l'abraçaran i acaronaran. El nen petit, amb el plor del primer dia d'escola, es mostra plenament conscient de la naturalesa del procés educatiu, que consisteix en allò que Redeker, crec que amb gran encert, en diu arracher (arrencar); acte absolutament inseparable de la violència i el dolor. Fins i tot del plor i, com succeïa al nostre protagonista cavernari, de la possibilitat i la conveniència d'una ceguesa real però caduca com la moda italiana. O d'aquell apranentatge que els socràtics convertiren en un donar a llum i que segles després l'epidural i l'educació tolerant han pretès convertir en net i plaent. Davant aquesta evidència, d'aquest nen que plora en braços d'una educadora que es vol mare i d'aquest universitari que demana insistent una revisió d'exàmen, em pregunto si la clarividència no seguirà un procés de corrupció similar al de l'aprenentatge lingüístic; que més que aprenentatge és oblit forçat. I si serem antiplatònics fins al punt de dir que aprendre ja no només no és recordar sinó que, si ben bé pot ser que no sigui oblidar perquè mai s'oblida allò que no se sap, sí que és enmarcar la memòria; cosa que, d'altra banda, semblaria revaloritzar i molt l'assignatura d'Educació per la ciutadania.
.

12.11.07

Be water my "amigo"

D'entremig l'enfrontament a tres bandes, pare del ja històric "¡por qué no te callas!" reial, en sobresurten unes paraules de Zapatero que bé podrien ser la clau de la seva intera dottrina della scienza política. "Las formas dan el ser a las cosas". Importantíssim aquest "ésser" passat pel caritatiu sedàs de la socialdemocràcia, que el repateix de la mateixa manera com ho fa amb la riquesa. Però sobretot la preeminència de la forma, que del "Talante" fins la Z, passant per l'Aliança de Civilitzacions, ha marcat l'agenda política del President Espanyol. Quan l'entramat ideològic deixa al descobert un buit que impossibilitava l'acció, la buida forma apareix per tapar les seves vergonyes a l'estil del pentinat d'Anasagasti. I de la mateixa que s'esdevé amb excusa de l'euskal cabellera, sobre l'ocult es construeix tota una mitologia que converteix en gran estadista ZP com d'altra banda es volen convertir els silencis de Montilla en senyal d'intel·ligència. A favor d'una aposta formalista de la política hi juga el terreny de joc, el màrketing que acompanya el democràtic mercat de vots. En contra, com sempre, hi ha la realitat. Que la caiguda d'ulls que acompanyen unes disculpes puguin desviar la mirada dels ciutadans dels esborancs a terra ferma és el màxim al que pot aspirar una política que considera que les formes dónen el seu ésser a les coses. I és així que les enquestes guien l'acció de l'executiu, que veu en el plàcid lliscar del rierol la metàfora del bon govern.
-

11.11.07

Del porno a la política

A risc de tornar-me monotemàtic segueixo amb el porno. I segueixo amb el porno perquè estic mirant un reportatge que emet Tve2 sobre la indústria del sexe i no sé quines coses més on hi surten prostitutes i actrius demanant als clients i actors que les tractin com alguna cosa més que com a objectes sexuals. Fins i tot n'hi ha una que ha demanat que la mirin com mirarien la seva germana o la seva mare. S'ha qualificat d'hipòcrites els espectadors que no voldrien una nòvia o una filla que es dediqués a aquestes nobles ocupacions. Però coses tan barates poques vegades són interessants i el que aquí em sembla rellevant són les crítiques al porno perquè determina la nostra sexualitat. És cert; evidentment cert. Com cert és que no tota determinació és perversió i com és cert que no sóc capaç d'imaginar un acte sexual entre humans plenament natural, lliure o indeterminat. Només és anecdòtic que alguns crítics ho siguin en nom del cristianisme i critiquin amagant el plaer que els proporciona el seu ascetisme i com a anècdota ho comento.
Alguns crítics de la democràcia liberal fan servir un argument gairebé idèntic als citats respecte la industria del sexe. Malgrat acceptar com a vàlid el lògic paral·lelisme que s'estableix entre la relació del client i el venedor amb la que existeix entre el polític i els seus votants, es mostren en canvi molt més preocupats per l'aparició de novetats en les promeses electorals que en el mercat de l'electrònica. I ho fan atemorits per la influència que els canvis en el discurs polític pot tenir en les preferències del votant. Influència convertida en manipulació suposo que per l'oblit de la inexistència d'un substrat lliure i pur que pugui ser corromput i manipulat. En realitat, res més sensat per acomplir les promeses electorals que adaptar la voluntat del ciutadà a les capacitats del polític, i supos que donada aquesta premisa el fracàs del polític diu molt poc a favor de la seva habilitat propagandística. Dit això la qüestió ve sola; si no hi ha possibilitat de prendre una posició natural respecte la candidatura com no hi és repecte el sexe, com posar límits al relativisme? Com posicionar-se en favor de Rajoy o de que juguin amb el teu anus? També en la resposta se'ns trepitgen els dos móns; el més probable és que només es tracti de triar seguint els dictats del teu entrecuix.
.

10.11.07

De Disney al porno

Conversa amb un amic sobre la seva vida amorosa i altres misèries. Diu que la nòvia no l'estima i que està segur que l'enganya però que el pitjor de tot és que no es pot enfadar amb ella perquè l'entén perfectament. El meu amic repeteix allò que s'acostuma dir de la nostra generació, que no ha tingut mestre més constant i fidel que el televisor, i molt seriós em diu que si la seva educació sentimental ha tingut una fase entre les pel·lícules de Disney i les de Rocco Siffredi, ell no la recorda. Com que dec fer cara de no entendre què té a veure això amb la seva nòvia, em posa un exemple. Fixa't en Aladí, em diu. Tota la pel·lícula és la lluita d'un miserable enamorat de la princesa per casar-s'hi i esdevenir rei. I com acaba la pel·lícula? Pregunta i es respòn ell tot solet. Doncs acaba amb el petó, just en el moment del triomf. Amb el porno passa igual. Primer hi ha una escena de seducció, un poc més breu perquè el gènere és un altre. De seguida es salta al polvo, aquella classe magistral de sexe "desinhibit amb inibicions", com deia Adorno. I si després del sexe hi ha alguna altra cosa jo no ho hevist mai. Sigui com sigui, diu amb un somriure sorprenent per semblar gairebé exhibició d'orgull (el pobre cornut!), ni Disney ni el porno t'ensenyen mai el que hi ha després, el que passa un cop fet el fet. Ni si les actrius es renten la cara amb una tovalloleta de paper ni si la princesa resulta ser més insoportable que la dona de Sòcrates. Res, ni una sola pedreta en el camí de baixada. El pobre ha recuperat el posat tristot i perdent la mirada dins el cafè em diu: veus com així és normal...
.

9.11.07

Mirall trencat

All Faith is false, all Faith is true: Truth is the shattered mirror strown
In myriad bits; while each believes his little bit the whole to own.

Richard Francis Burton

Al llibre Cosmopolitismo, Kwame Anthony Appiah recupera aquella famosa metàfora que diu que la veritat és un mirall trencat en mil bocins. Per construir-la sencera, condició ineludible per parlar de veritat, ens calen per tant tots els bocinets. La utilitat que aquesta metàfora té pels teòrics i defensors del multiculturalisme, el cosmopolitisme i demés -ismes dels del cantó dels bons, és evident; cada cultura és dipositària d'una part de la veritat i, per tant, cada cultura que no parli o que no escoltem ens allunya del coneixement.
El problema que té aquesta concepció de la veritat construida com a suma de mentides es manifesta en la metàfora mateixa del mirall. El que ens ensenya un mirall sencer no és més cert que el que pot mostrar-nos un petit bocí, com evidencia el fet que siguem igual de simiescs davant de qualsevol mirall, independentment de les seves mides.
Per això la conveniència de l'obertura cultural, d'aquest escoltar els altres fins i tot en la versió metafísica d'escoltar totes les cultures -com si parléssin, les pobretes- potser millor que en la poesia relativista i suposadament cosmopolita de Burton s'expressi en les seves afirmacions racistes: "Fins i tot un swahili a vegades diu la veritat!".
.

8.11.07

Qui molt abraça poc estreny

Hi ha afirmacions que només en boca del mentider tenen sentit. Que tots els homes som iguals, per exemple. O les dones totes unes putes, els polítics uns lladres i els humans inevitablement egoistes. És curiós que, volent-se universal, l'adjectiu no caigui dels nostres discursos com acostumen a fer les tautologies. Si, en canvi, no se'ns saluda com a homes mortals més que esporàdicament encarats a la tragèdia és perquè, en aquest cas i a diferència del què passa amb les empreses multinacionals, l'expansió debilita l'adjectiu. I així els passa com al fum de les fàbriques, que es veu clar i cartesià quan surt de la xemeneia fent-se inefable, desapareixent, a mida que es vol omnipresent. El que diferencia els homes mortals de les dones putes o els polítics corruptes és que la salvació dels primers no admet esperança possible. I sense esperança tota explicació esdevé supèrflua. Per això quan se'ns diu que tots els homes som iguals, o quan a la noia se la recorda tan puta com totes les del seu sexe, del què en realitat se'ns acusa no és de la nostra vulgar comunió genèrica sinó d'una singlaritat ja jutjada i mereixedora de condemna. Només en boca de qui no comet l'error de prendre's massa seriosament ténen sentit aquestes paraules. Com ens recordava un Torrente que, abandonat pel seu amor platònic, deia al seu pare que totes les dones són unes putes, excepte sa mare i la reina. No fill, no -responia el pare- ta mare també. Que la reina quedi com a excepció que confirma la regla (negant, per tant, l'aital regla) no deixa de ser una curiosa manera de mostrar-nos com, per exemple, a l'afirmar reverancials que tots els polítics són uns lladres deixem al descobert l'escletxa de l'esperança.
.

7.11.07

2 en 1. Això és un anunci

Algú digué una vegada que c'est avec les beaux sentiments que l'on fait de la mauvaise littérature*, així que intentaré no fer-ne literatura. Ras i curt, això és un anunci.

Ja ha sortit a la venda el llibre de Jordi Graupera, "Converses amb Xavier Sala i Martín".

Pagesos, xinesos, marxistes, liberals, jugadors i directius de futbol, polítics, mitjans de comunicació, dictadors africans, economistes, jubilats, funcionaris, joves, empresaris, missioners o condemnats a mort, res ni ningú escapa a l'anàlisi, la crítica o la defensa, en un debat cara a cara sobre el món on vivim. Lúcid, a voltes sarcàstic i contundent, però sempre opinant sense embuts, Xavier Sala i Martín convida al lector a reflexionar amb valentia.

*És amb els bons sentiments que es fa la mala literatura
.

6.11.07

Refugiats

Alain de Puzilhac, president del canal internacional France 24, afirmava a LV que "la televisió occidental ha de parlar en àrab". És una afirmació que, per tranquilitat dels defensors d'Occident, es fonamenta en arguments purament econòmics; parlar amb el client en el seu mateix idioma forma part d'una intel·ligentíssima estratègia comercial. Però és una afirmació que ens porta, a la vegada, als límits més llunyans i, per tant, fonamentals, del marc del diàleg. Per molt bona voluntat que hi posem, per molt tolerants i oberts que siguem i per molt que haguem desmitificat la llengua, sense un llenguatge compartit amb el tolerat no hi ha possibilitat de diàleg. Que el mateix monsieur de Puzilhac presenti com a objectiu de cara el 2010 emetre 24h al dia en anglès, francès, àrab i espanyol ens recorda la llunyania de la profetitzada caiguda de la Torre de Babel, per inútil. Sigui més o menys propera la catàstrofe arquitectònica en qüestió, hagi d'arribar abans o al mateix temps de la desparició de l'espècie humana, el camí que pugui quedar per fer no amaga el ja recorregut, que és impossible no veure per poc que girem la mirada. És un autèntic abisme el què ens separa d'aquells grecs que, entre l'amor a la llei i el rebuig als bàrbars, es donaven a la cicuta per oblidar les penes. O què lluny queda aquell Refugiat de Stefan Zweig, rus perdut en un poble estranger que va preferir nedar cap a la mort que viure en el sol·lipsisme lingüístic.
.

5.11.07

Diàleg interreligiós

Un antic Pare diu que estem millor en companyia d'un gos conegut que en la d'un home el llenguatge del qual desconeixem. "Ut externus alieno non sit hominis vice" ("De forma que un estranger no és un home per nosaltres". San Agustí). És menys sociable el llenguatge fals que el silenci!

Michel de Montaigne. Assaigs

Deia Camus que "el diàleg només és possible entre persones que romanen fidels al què són i que diuen la veritat. El diàleg no té sentit si no hi ha veritat. L'única base sobre la que puc construir una comunió amb els creients d'altres religions és la recerca comuna de la veritat". La primera afirmació és tan maca que només podia ser falsa. Si el diàleg és alguna cosa més que exhibicionisme barat, si és recerca comuna de la veritat, exigeix com a condició necessaria que els seus participants siguin capaços de la més difícil de les infidelitats (si és que no és l'única infidelitat difícil); els dialogants han de ser capaços de fotre's les banyes a si mateixos i estar disposats a fer-ho. Només així s'entén que el paper de la veritat no sigui el de protagonista del diàleg sinó el de simple apuntador. Com només així s'entén que el diàleg religiós, o és de sords o no és ni tansols diàleg.
.

4.11.07

La simpàtica paradoxa de la democràcia interna

La democràcia interna, com recordava Félix Ovejero a El País, té els seus límits en aquelles postures que posin en perill la supervivència de l'estructura. Com qualsevol altra democràcia, de fet. Però té la seva gràcia que, a més de limitada, la democràcia interna sigui la còmoda llar d'una paradoxa que no voldriem veure campant alegrement lluny de la fèrria estructura partidista. Com posen de manifest el cas d'aquella senyoreta del PSOE aragonès i de la sempre molt més elegant Monsterrat Nebrera, la democràcia interna és tant democràtica que admet fins i tot el camí de baixada, possibilitant que no només siguin els membres del partits qui ratifiquin els seus líders sinó que els líders puguin ratificar els membres del seu partit.
.

3.11.07

Pixat de burra

Llegeixo amb certa mandra el que un professor va presentar com una gran crítica al liberalisme. Tot i que parlar sigui inevitablement exagerar, em crec amb dret d'exigir respecte pel matís. La crítica va adreçada a la idea de les llibertats anomenades negatives i que fonamenten el pensament liberal defensant una protecció de l'individu de les possibles interferències de l'Estat i una democràcia limitada on no tot és subjecte de discusió política. Segons aquesta crítica, i per imperatiu lògic no hi podem estar en desacord, les llibertats negatives dels ciutadans no es poden defensar sense atacar-les en alguna mesura. Per defensar la propietat privada, per exemple, l'Estat ha d'intervenir en la llibertat de cada ciutadà de disposar dels beneficis del seu treball, convertint una part del seu sou en impostos. El preu que la crítica ha de pagar és alt, perquè s'enfronta no a un liberalisme democràtic, que en tant que democràtic és perfectament conscient del preu de la llibertat i troba els límits de la seva aposta en el sistema mateix, sinó a un liberalisme que, oh miracle!, s'accepta conseqüent i reduït a l'absurd. És el d'aquell liberal que acompanya el paio de la flauteta, el gos pollós i la cerveza fría de l'slogan que és en realitat pixat de burra. Els crítics ho haurien d'entendre. De fet, el primer que s'espera dels crítics és que ho entenguin. Podrien entendre el que els defensors de les llibertats negatives saben ja fa molt temps; que, com es veu a la pel·lícula que omple el fons musical d'aquest articulet, fins i tot els que pretenen suïcidar-se a base de pastilles del son troben la virtut en el punt mig. Massa pastilles no només no maten sinó que dónen al cos la possibilitat de la venjança quan, rebutjant-les, castiga l'agressor retornant-lo al seu infern particular.
.

2.11.07

La marca de la dignitat

Gairebé tan poc probable com que una pilota reboti sense pèrdua de velocitat és que un heroi i la tragèdia que el justifica apareixin al mateix temps. Però és precisament per extraordinaria que la possible coincidència i la mossegada de l'home al gos són noticiables. I malgrat ser heroi, coses del mercat, surt una mica més car, això és més o menys el que està passant a Veneçuela amb el cas de Fabiola Colmenares, una actriu que ha perdut la feina per haver-se manifestat contra la reforma constitucional impulsada per Hugo Chàvez. Seves són aquestes declaracions:

Sobre l’autèntica dignitat:
por defender la libertad de expresión, me señalan como los nazis marcaron una vez a los judíos, y sólo por querer expresar mis pensamientos; bienvenida la marca porque es la marca de la dignidad
Sobre l’autèntic patriotisme:
Me quitan un personaje, me quitan un papel, estoy desempleada, pero me dan el rol más importante de mi vida, el rol de una venezolana, una artista, comprometida, libre y digna con su país. Esta patria reclama que sus hijos luchen por su Constitución. No me callarán por un puesto de trabajo. Tengo ofertas del extranjero pero me quedo en Venezuela aunque sea vendiendo tortas
Perdonin que em posi una mica tontorrón, però a ella i a tots els que malauradament són candidats a convertir-se en autèntics herois, protagonistes d'una veritable tragèdia, dedico aquests versos de Mayakovsky que temps enrera vaig trobar passejant pels carrers d’Ocata:
La primera noche ellos se acercan y cogen una flor de nuestro jardín,
y no decimos nada...
La segunda noche, ya no se esconden y pisan las flores,
matan nuestro perro y no decimos nada...
Hasta que un día el más frágil de ellos
entra sólo en nuestra casa,
nos roba la luna, y conociendo nuestro miedo
nos arranca la voz de la garganta.
Y porque no dijimos nada
...ya no podemos decir nada

1.11.07

Klein (encore)

Deia ahir que Klein es mou dins un paradigma i que segurament és per culpa de l'excessiva estima que li té que construeix un discurs sobre el real, una pretesa veritat, molt limitat i excessivament simple. Hi ha una petició de principi en el meu judici que es fonamenta en una determinada separació de rols. Mentre el polític amb voluntat d'èxit ha d'acceptar i conèixer el paradigma en el que es mou el món que l'envolta per tal de poder-lo posar al seu servei, el filòsof o qui es dedica a reflexionar sobre la teoria de la política es veu obligat, per imperatiu deontològic, a pensar contra aquest paradigma. Encara que sigui des de dins i només a base de colpejar-se constantment el cap contra les parets del model, l'aposta per la raó no pot deixar mai de ser una aposta combativa, de crítica del model, propi o aliè, i de lluita contra el paradigma en qüestió. I aquesta és l'aposta que separa l'home teòric de l'home d'acció. Encara m'han de convèncer de l'existència d'algú capaç de prendre posicions provisionals en aquest sentit.
.