30.4.07

Coses de bascos

La distància que separa el nacionalisme democràtic del terrorisme s'ha de posar de manifest en els seus respectius èxits. És tan simple com que els èxits d'Eta no poden ser mai èxits del nacionalisme. I entre els més importants d'aquests èxits, molt més important encara que la mort per monopoli a la que semblen aspirar els terroristes, és l'establiment d'un vedat privat de caça al País Basc. També en les protestes contra la guerra d'Iraq es recordava el caràcter inalienable dels drets del caçador sota l'eufemisme de sobirania nacional. I, seguint amb un paral·lelisme procurarem frenar a temps, també a Iraq era evident la conveniència de relativitzar el dret del caçador. D'aquí la importància de les famoses armes de destrucció massiva, perquè l'autodefensa és sempre un principi a considerar davant el canó d'una arma de foc. En el terreny de les idees, que és el dels que només ens taquem les mans amb tinta, la no-intervenció per respecte a la sobirania del caçador es transmet amb la màxima del cosas de vascos que temps enrera portava a El País a justificar la conveniència de publicar un article de Gómez Pin recordant la seva condició d'extreballador de la pàtria basca. Torna el cosas de vascos quan ZP, segons informa La Vanguardia (28/4/07), no pisará Euskadi en la campaña del 27-M para no tener que hablar de Eta. No crec que hi pugui haver triomf més clar del terrorisme que el d'aconseguir limitar la paraula als seus accidents geogràfics. Ni que, tampoc en aquest cas, el pecat d'ingenuitat del Presidente pugui ser considerat com una notícia balsàmica.
.

28.4.07

Els principis i la conducta

Si hi ha alguna cosa que pugui agraïr a la meva universitat és la seva militant aposta per la llibertat dels seus alumnes a seguir sent uns pèssims alumnes. És una aposta que, suposo, només en carreres com la de filosofia és digna de ser elogiada. I és gràcies a aquesta llibertat que he trobat sempre per poder seguir sent un pèssim estudiant que segueixo creient que estudiar filosofia deu tenir algún sentit. Si no fos per això, si no fos pels incentius que els mals alumnes tenim per fugir de les pautes tímidament insinuades i que, se suposa, han de regir la nostra vida acadèmica, estic segur que no acabaria aquesta carrera. Entre altres coses perquè aquesta abscència de martells dedicats a moldejar els estudiants permet que els prejudicis amb els que s'arriba a la facultat es mantinguin amb una facilitat d'admirar. I entre aquests la meva incomoditat davant l'estudi de qualsevol text, davant aquesta idea d'aprendre no perquè aprendre sigui inevitable davant de qualsevol lectura interessada sinó perquè aprendre es consideri un afegit a la lectura. D'aquí el meu agraïment. I d'aquí també la meva estranya fe, sense la qual seguir no tindria cap sentit i segons la qual els grans llibres brillen sols. Sense necessitat d'aquests guies que només en comptagotes ens ofereix la mare universitat.
Pero algunos de esos que ladran contra la filosofía dirá, como suelen: "Por qué hablas con más energía que vives? ¿Por qué bajas el tono delante de un superior, y consideras que el dinero es para ti un instrumento necesario, y te alteras por un contratiempo, y lloras al enterarte de la muerte de tu esposa o de un amigo, y miras por tu fama, y te afectan las habladuras malévolas? ¿Por qué tu campo está más cultivado que lo que pide su uso natural? ¿Por qué no cenas según tus preceptos? ¿Por qué tienes un mobiliario demasiado elegante? ¿Por qué se bebe en tu casa un vino más viejo que tú? ¿Por qué se instala una pajarera? ¿Por qué se plantan árboles que no han de dar más que sombra? ¿Por qué tu mujer lleva en las orejas la renta de una casa opulenta? ¿Por qué tus esclavos se visten con ropas preciosas? ¿Por qué es en tu casa un arte el servir la mesa y no se coloca la plata al azar y de cualquier manera, sino que se sirve con pericia y tienes un maestro de arte cisoria?" Añade aún, si quieres: "¿Por qué tienes posesiones más allá del mar? ¿Y más de las que conoces? Es una vergüenza que seas tan negligente como para no conocer a unos poquillos esclavos, o tan fastuoso como para tener más que los que la memoria alcanza a conocer". Ayudaré en seguida a tus reproches y me haré más objeciones de las que imaginas; ahora te responderé esto: "No soy un sabio y, para que tu malevolencia se regocije, nunca lo seré. Por esto no exijo de mí ser igual que los mejores, sino mejor que los malos; me basta con podar todos los días algo de mis vicios y castigar mis extravíos. No he llegado a la salud, ni llegaré siquiera; compongo para mi gota más calmantes que remedios, contento si los ataques son menos frecuentes y menos dolorosos; pero comparado con vuestros pies, yo, impotente, soy un corredor".
.
Séneca. Sobre la felicidad

27.4.07

La participació que mereixem

Encara que aquest no sigui el límit de la democràcia, la participació ciutadana a les eleccions és un dels seus pilars fonamentals. Una democràcia on els ciutadans tinguin poca implicació en la vida política i, en conseqüència, una democràcia amb uns índex de participació molt baixos, és sens dubte una democràcia dèbil, entre altres coses, per poc representativa. Partint de la base que ningú és més bon defensor dels seus interessos que un mateix, i considerant que els interessos humans estàn, degut a la seva naturalesa social, vinculats al seu entorn polític, el poc interès dels ciutadans en els afers públics segurament vagi lligat a la sensació que cap dels seus interessos està en joc en les eleccions. En l'alta participació a les eleccions franceses, per exemple, hi hauriem de considerar molt seriosament i sense oblidar una llarga tradició democràtica que ens en distancia irremeiablement, la presència dels partits radicals. A l'esquerra o a la dreta dels partits de Ségolène, Sarkozy i Bayrou, Le Pen i Bové, agafats a tall d'exemple, posen en qüestió alguns dels pilars del sistema que els partits moderats o més propers al centre que al feixisme coincideixen a considerar com a inamobibles o, simplement, a no considerar-los públicament entenent, per tant, que són inqüestionables. Quan parlem de que cada país té els polítics que es mereix des d'una perspectiva democràtica, implícitament acceptem que si des dels partits polítics no hi ha un replantejament dels fonaments del sistema és perquè aquest tampoc existeix en els seus votants. L'èxit que a França han tingut els partits de l'entorn del centre és, per tant, un bon reforç pel sistema democràtic d'aquest país. Allunyant els extrems del protagonisme polític, i allunyant sobretot el fantasma de l'extrema dreta i el seu triomf a les primàries del 2002 derrotant les esquerres moderades i passant a la segona ronda de les eleccions presidencials, França ha apostat per seguir amb un model de societat que, en termes generals, no es veu atacat per alternatives viables i moralment satisfactories. La qüestió sobre l'adequació dels governants i els governats, sobre la seva perfecta correspondència, és extensible als països no democràtics i és precisament en aquests on més clarament es veu el problema que planteja aquesta consideració. Que a l'Espanya franquista el poble tingués els governants que mereixia no implica que els ciutadans el consideréssin el millor dels sistemes possibles, sinó la seva incapacitat per plantejar alternatives reals. No és que volguéssin un règim totalitari, és que els que no el volien no el rebutjàven amb prou força. I d'aquí que la part comuna dels partits democràtics, que serà el fonament del sistema, no hagi de ser considerada a priori com a desitjada pels ciutadans, simplement és la part sobre la que ningú els ha demanat opinió. Contra més àmplia sigui aquesta coincidència, contra més dels punts bàsics del programa ideològic comparteixin els partits, menys en joc veurà el ciutadà els seus interessos i, en conseqüència, menys interès tindrà en els afers públics. No per passotisme, per seguretat.
.

26.4.07

La societat de sexes

Per imperatiu acadèmic, em trobo davant un text d'Anne Phillips titulat ¿Y qué tiene de malo la democrácia liberal? Diu així:
(...) cualquier medida designada para asegurar una mayor representación a las mujeres está diciendo que la diferencia sexual es políticamente relevante y que la democrácia debe reconocer a los grupos. Yendo más allá de la noción de "acciones justas" para las mujeres (mejorando su acceso, si ellas lo quieren, a las carreras políticas), sostiene que, siempre que estén sesgadas hacia un sexo, nuestras asambleas no son representativas.
El problema és la representació. Amb la desaparició d'una societat de classes i amb la seva conseqüent aposta per la igualtat originaria, la naturalesa representativa de la democràcia canvia inevitablement. Aquesta desaparició dels estrats socials tancats i, per tant, la desaparició d'un autèntic sistema de classes, porta a la separació (admetent que també aquí van anar del bracet fins que els va separar la mort) dels interessos dels ciutadans de gran part dels seus condicionants al néixer. I per força això, aquesta desaparició dels suposats interessos de classe, ha de canviar la manera com entenem el que de representativa té la democràcia. Ja no hi ha representants de la patronal i dels treballadors (i menys encara des que ICV s'ha descobert com a partir de gran èxit entre els biopijos i el PP català rep la major part del seu suport electoral entre els ciutadans de rendes baixes) sinó que aquesta representativitat és dels interessos de l'individu en tant que ciutadà. Per això passa a les millors cases que entre germans i parelles es discuteixi per motius polítics. La consideració de que una assamblea sesgada hacia un sexo no es realment representativa implica, per tant, admetre que la diferència sexual és, com diu la mateixa Anne Phillips, políticamente relevante. Aquesta suposada (i aquí el meu posicionament, per si algú el buscava) rellevància de la diferència sexual en la defensa dels interessos com a ciutadà implica, per procès lògic, que associat a la genètica hi ha una determinat posicionament polític de la mateixa manera que abans s'asociava el compromís polític a determinacions de classe. Un cop superada la societat de classes, sera aquesta una societat de sexes? Només se m'acut un condicionant vàlid, que els principis en els que es basa aquella igualtat fonamental depenguin, efectivament, de la diferenciació sexual. Per tant, només si l'homo d'homo sapiens, potser definit més clarament com a homo loquens, fa referència exclusiva al gènere masculí, només si també aquest homo és un d'aquells collonut o conyàs, una d'aquelles expressions altament masclistes que tan preocupen a certes feministes, només així podria entendre una correcció del sistema per afavorir la presència femenina a les nostres esbiaixades assamblees parlamentàries.
.

25.4.07

Un cadàver per St. Jordi

La festivitat tenia un punt de religiosa, un toc de processó de setmana santa. No menteixo si dic que dilluns, Rambla Catalunya avall, vaig veure desfilar el cadàver del vell ideal humanístic (humanitas romà), aquell que pretén salvar els homes de la barbàrie com un St. Jordi matant el drac a cops d'Enciclopèdia. Algunes anècdotes ho ilustren. Tinc un traumàtic record de l'anterior edició de la festa del llibre quan vaig veure que les masses d'entusiasmats lectors van estar a punt de fer desaparèixer un fràgil Premi Nobel, Xosé Saramago, sota el pes de la seva obra. De la jornada de dilluns en conservo un record que atempta contra tot intent d'elevació de l'home-lector del conjunt dels éssers humans. Una llibretera jutjant la qualitat literaria d'una obra com una mosca jutjaria la dels excrements de vaca. Aquest llibre és molt bo perquè aquest matí ja n'hem venut una pila així, deia la dona amb el braç dret formant un angle de 90º amb el terra i molt aprop de treure un ull al potencial comprador. I mentre aquest multitudinari funeral tenia lloc, al carrer del costat la Pedrera ens continuava mostrant part de l'historial mèdic de tan ilustre pacient. L'exposició La Música i el III Reich és un bon atac contra la il·lusió que al nazisme, com ara a l'islamisme radical, se'l podia combatre bombardejant-lo amb llibres de Shakespeare. Com diu Peter Sloterdijk a Normas para el parque humano, la cuestión del humanismo es de mucho mayor alcance que la suposición de que leer educa. Encara en paraules seves; el humanismo, tanto en el fondo como en la forma, tiene siempre un "contra qué", pues supone el compromiso de rescatar a los hombres de la barbarie. Amb la imatge d'un oficial de les SS al piano és gairebé obscè pensar que aquest rescat pugui venir dels llibres o les roses.
.

24.4.07

Judicis

També els judicis tenen els seus condicionants previs. Un d'aquests condicionants és la consideració sobre la viabilitat del propi judici i sobre el sentit dels seus possibles veredictes. Així és difícil considerar seriós o apropiat un judici a un infant per injúries al monarca. Contradint aquest principi es pressuposa una humanitat culpable o es planteja una societat igualment condemnada sense pensar si és possible una sentència d'aquestes característiques. A Culpa Organitzada, Hannah Arendt jutja la societat alemanya recordant les implicacions morals de la inacció, d'aquell sartrià si no trio ja he triat. Però crec que la metafísica no pot encendre la clau del gas. I aquest judici, aquest autèntic i terrible veredicte que, precisament per la seva naturalesa conclusiva no hauria de poder-se prendre com a premisa bàsica del procés, acompanya la infantil humanització de la natura. És una humanització de conte però enlloc de les rates parla la terra. O plora, però tot molt humà, massa humà. I ara, ofesa i vexada, la terra es venja. Poques coses poden ser tant perilloses com la metàfora i l'ecologisme ha donat bona mostra d'això arribant a l'ús d'eufemismes com la reducció de la població humana per salvar la terra. Com si no fós l'home l'únic ens preocupat per l'ordenació atòmica de l'univers. Terra i societat comparteixen aquí una sobreinterpretació dels seus papers en aquest fantàstic teatre de l'onanisme lògic. Ni la societat pot ser culpable si les víctimes formen part del conjunt i, per tant, sense acabar-se devorant per la cua, ni la terra es pot venjar dels humans, simplement perquè a la terra no se la pot ofendre. Perquè l'únic valor que té la terra és el que nosaltres li donem per expansió del que ens donem a nosaltres mateixos, per una aparent generositat derivada d'aquell self-love de Hume. És cert que acostuma a ser molt fàcil donar les culpes sempre als altres, gairebé tant com ho és per aquells esclaus del seu sentiment de culpa assumir càrregs que no li corresponen, el que acostuma a ser molt difícil és donar les culpes als culpables. I encara ho és més quan ens saltem l'ordre lògic dels judicis.
.

23.4.07

Happy Birthday to me

Avui aquest blog fa 2 anys. Estimats lectors, gràcies.

22.4.07

Tindran sentit

Su cuerpo dejará no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.
.
Francisco de Quevedo
.
Després del partit, Xavi feia broma recordant al golejador que va ser l'autor de la passada. Té un lloc a la història del futbol i, malgrat ser només futbol, això no és cosa de broma per un futbolista. És anècdota, però té valor. El valor de l'èxit i la seva ridícula dissociació del mèrit. Feia broma i Xavi té molts mèrits com a futbolista, no parlem d'això. Parlem del jugador que dóna la pilota al geni guanyant-se la immortalitat. I de l'escala de valors que aquesta representa i que porta, entre altres coses, a l'assassinat massiu. L'èxit dissociat del mèrit. L'èxit social és avui fama mediàtica, però ni és novetat ni això pretén ser una apologia del sacrifici i l'ètica del retorn del deute que arrosseguem. No és novetat perquè sobre aquesta fama s'han escrit algunes de les més belles paraules que la literatura hagi donat, sobre aquestes paraules s'ha construit el mite d'Aquileu i la Ilíada. I no parlo de retorn no perquè no hi sigui valorat o perquè no hi hagi un deute amb la societat que possibilita la musculatura del guerrer, sinó perquè el valor que prima és un altre. Prima el reconeixement, prima la fama i prima la voluntat d'immortalitat, prima que els meus em recordin i prima un lloc al cel de les nostres nits per tota l'eternitat. Però en Aquileu hi ha un reconeixement del valor dels conciutadans presents i futurs que no hi ha en Belén Esteban. Un reconeixement que condiciona la seva existència fins al punt que el seu èxit és indissociable dels seus mèrits al camp de batalla. I malgrat la voluntat de brillar eternament sigui el motor del jugar-se la vida a les portes de Troia, aquesta voluntat és indissociable del mèrit. Perquè només el millor serà estel. En canvi, mentre no només no calgui ser el millor per gaudir de l'eternitat o la seva warholiana versió dels 15 minuts de fama (molt més adequada al nostre ritme vital), sinó que també per sota es pugui excel·lir, mentre n'hi hagi prou amb ser el pitjor fins i tot morint en l'intent, Cho Seung-hui i els seus sacrificis tindràn sentit.
.

21.4.07

Liberals, nacionalistes i relativistes

Aquest és un post en resposta al comentari de Bacus al meu anterior post. On afirma que, resumint, un liberal creu en els drets individuals per sobre dels col·lectius i un nacionalista els col·lectius (nació) sobre els individuals. Crec que l'oposició que enfronta liberal i nacionalista és falsa i que, per ser certa, necessita d'una petició de principi ja que només en una determinada concepció del nacionalisme aquests termes són antagònics. En el cas de Hitler, per exemple. I és en aquesta idea de nacionalisme on té sentit parlar de la primacia dels drets col·lectius per sobre dels individuals. Acceptant l'entelèquia dels drets col·lectius com a vàlida, el dret a la supervivència d'Alemanya passava, efectivament, per sobre del dret a viure de molts alemanys. I si encara acceptem més metafísica com a animal de companyia, el dret a la llibertat del poble alemany -tota la frase és aire- passava, efectivament, per sobre del dret a la llibertat dels propis alemanys. No crec, però, que sigui aquesta la única realitat del nacionalisme. El catalanisme que s'identifica amb aquest terme, per exemple, en la defensa del dret d'autodeterminació no defensa un dret col·lectiu que prevalgui sobre cap dret individual, ans al contrari, el dret col·lectiu és aquí legítimament acceptable en tant que no és altre que suma de drets individuals, del dret de cada ciutadà de Catalunya a decidir el seu model de país. Fins i tot a decidir l'existència o no del país en qüestió. Hi ha per tant, en aquest cas, una estreta vinculació entre liberalisme polític i nacionalisme en la que podem veure com el liberalisme trascendeix l'àmbit de l'economia. Un sistema econòmic liberal segurament pot funcionar en països amb un sistema de govern no-democràtic i que, per tant, podem qualificar d'antiliberal. Però el liberal no pot acceptar que el lliure intercanvi de mercaderies serveixi de límit de la seva aposta moral. És en consideració d'aquesta aposta, que transcendeix l'àmbit de l'economia per afectar tot un plantejament ètic de model de societat, que no podem dir que totes les morals siguin vàlides dins un partit liberal. Hi ha una ètica liberal que és, per exemple, incompatible amb cert multiculturalisme o amb determinades relacions d'Estat i institucions religioses. I aquesta ètica no pot ser qualificada de relativista perquè no admet, no pot admetre, que totes les possibles conductes siguin igualment ètiques, sense diferència en un judici de valor. No ho pot fer pel simple motiu que la seva naturalesa està constituida èticament, la llibertat és ja un valor moral prioritari. Un valor que, necessariament, no pot ser absolut sense contradir-se a sí mateix, però un valor que existeix i que regeix les consideracions morals dels anomenats liberals.
.

20.4.07

Clémentine i el diable

Hi ha una contradicció que està salvant Sarkozy de les llufes que els opositors volen penjar-li. En una entrevista al diari Avui, Clémentine Autain, adjunta a l'alcalde de París i militant antiliberal i feminista, l'exposava d'aquesta manera: (...) Nicolas Sarkozy, que és summament perillós. És molt liberal i molt autoritari, o sigui que perdríem en el terreny socioeconòmic i en les llibertats públiques. No cal ser un apologeta de l'equidistància que el liberalisme presenta respecte dreta i esquerra per entendre que liberal i autoritari són termes radicalment oposats. Que jo emprengui aquí una defensa de l'economia liberal seria una ofensa al meu accentuat, al meu extremadament accentuat sentit del ridícul. Ja tenen Sala i Martín i ni això és un joc de collage ni estic per fer de lloro. Però em preocupa la confusió del liberalisme i l'autoritarisme com em preocupa que a casa nostra sigui la dreta la que més còmode se sent definint-se com a liberal. Recorda la vella associació de Nietzsche amb el nazsime que, simplificant, acostumo a matar amb una cita del filòsof: En verdad, éste es mi consejo: ¡Alejaos de mí y guardaos de Zaratustra! Y aun mejor: ¡Avergonzaos de él! Tal vez os ha engañado. La vergonya immunitza el seguidor de Zaratustra del virus del feixisme. No és per fer un favor a Clémentine, però cal reconèixer que allargar la frase és un encert. És absolutament fals, per contradictori, que es pugui ser molt liberal i molt autoritari, però amb l'o sigui i l'estigma que arrossega s'estalvia el ridícul. Sarkozy podria, efectivament, ser liberal en el terreny econòmic i autoritari en el social i, per tant, quedar situat a la dreta. Aquest pas és suficient per assegurar que hi perdríem sempre. Perquè, és important recordar-ho, el dimoni és de dretes.
.

19.4.07

"Qualcom" que hi ha al costat del Zoo

L'amic Carol em passeja pel Parlament com a un nen se'l porta de visita al zoològic perquè pugui veure en directe les bèsties que protagonitzen els seus contes. No parlaré de quin és l'animaló que em cau més simpàtic (que per motius inconfessables és el ximpanzè) però vull dir que malgrat el sexe en públic sempre m'ha semblat una cosa molt divertida, m'agraden més els animals que es barallen. Acabant amb aquest paral·lelisme que podrà ferir les sensibilitats de bèsties i diputats, el diputat i la bèstia no han vingut al món per fer l'amor sinó per fer la guerra. Per això cansen -qui ho havia de dir!- les fel·lacions. No aconsegueixen dissimular el mal de cap, la desgana. Com esgota la presència en el discrus del poble i fins i tot dels ciutadans, pura acomulació de cossos, pura empíria, presentats com a sol·licitants. Els ciutadans no demanen res. O demanen molt poques vegades, en comptades ocasions. Demanen quan els candidats passegen pels mercats, per exemple, però no en gaire més ocasions. Perquè la funció del ciutadà no és la de demanar sinó la de triar entre ofertes. Generalment, la demanda també apareix a vegades com a intuició, com a aposta de risc, del polític i el publicista. I així entra Ciutadans al Parlament com entra l'iPod a les nostres vides, no perquè el necessitéssim, no perquè haguéssim demanat mai la seva invenció, sinó perquè algú va creure que ens podria fer servei i l'acabaríem comprant. Per això em resulta estranya l'exigència que hi ha entre parlamentaris de parlar d'allò que interessa al poble, d'allò que afecta als ciutadans, minúsculs però adorables, per això és gairebé ridícula aquesta retòrica. Perquè del que es tracta aquí no és de posar-se d'acord en saber què preocupa extramurs de la seu parlamentària sinó de convèncer als foranis que en aquell vol de vaixella que observen amb simiesca curiositat hi ténen qualcom a guanyar o perdre. En això s'hi juga els calçots el polític, i com deia un savi proverbi xinès; amb el menjar aquesta gent no hi juga.
.

18.4.07

En un país multicolor

A vegades dubto sobre la conveniència d'escriure obvietats. Sobre la necessitat del post d'ahir, per exemple. Sobre el destacar l'estupidesa de jutjar la física d'Einstein en clau moral i de fer-ho tornant d'Hiroshima. Però les escric quan el meu judici no em sembla únic. No escric, per exemple, que dos i dos fan quatre, però escric que no podem tenir por del coneixement i ho faig perquè, encara que em sembli increïble, crec que hi ha gent que té por del coneixement. El post d'ahir pretenia ser una introducció a aquest comentari d'un article de Raphaël Hadas-Lebel titulat Raza y republicanismo. En aquest article hi prima la lògica del retorn d'Hiroshima, el negar el coneixement per la por a les accions que aquest possibilita. I encara té un interessant afegit, el de la ja coneguda malinterpretació de la tripleta republicana.
No sólo las indicaciones raciales (blanco, negro, árabe, asiático) son muy imprecisas en un mundo en el que la mezcla de razas es algo común, sino que, además, como sostiene François Héran, director del Instituto Nacional de Estudios Demográficos de Francia, también es necesario demostrar que la diferencia significa desigualdad y que la desigualdad significa necesariamente discriminación.
Malgrat el terme raça sigui segurament poc adequat per referir-se als humans, no podem amagar la diferencia que hi ha entre el blanc i el negre i les conseqüències que aquesta pot tenir a la societat. I no precisament per culpa del genoma. Encara un altre malgrat. Malgrat les imprecisions que la barreja de races pugui introduir en el recompte, el problema no és extensiu a la conveniència de fer-lo. La discriminació no entén d'imprecisions cutànies. I després queda la caiguda de l'imperi i la seva tripleta atacant en aquest encadenament de falses conseqüències de François Héran. De la diferència a la desigualtat i de la desigualtat a la discriminació. On diferència i desigualtat no poden ser sinònims i desigualtat deu implicar una conseqüència jeràrquica, un judici de valor. I d'aquesta jerarquia a la discriminació. Però el procés que fa interessants les dades del possible reconte és precisament l'invers. Partim de la discriminació i d'aquí arribem a la constatació de l'obvietat; l'existència de la diferència. Perquè hi pugui haver discriminació racial o sexual hi ha d'haver previament diferenciació racial i sexual. Negar l'evident en defensa de la igualtat republicana és tenir aquest valor en molt baixa consideració. La igualtat no pot pretendre negar les diferències sinó apostar per que aquestes diferències no entrin en l'aberrant joc de conseqüències que pressuposa Héran com a inevitable.
.

17.4.07

Tornant d'Hiroshima

De les múltiples pors que ens afecten, la por a la llibertat em resulta sempre més pròpia que al coneixement. Potser és per una ridícula caricaturització de la meva condició de filòsof en grau d'estudiant, però les incontrolables voluntats alienes em fan patir més que qualsevol llibre, que per terrible que pugui ser, sempre és susceptible de ser llençat per la finestra sense més contemplacions. Així la llibertat d'expressió, que si admet certa limitació aquesta no serà, obviament, la veritat. Per això m'espanten aquells que, per ignorància, interès, o la suma de les dues (que tot és possible) criticaven les paraules de Sarkozy. No per falses, sinó per recordar-los als nazis. Com si no fóssin ells els que recorden! No cal dir que ningú contradiria al nazi que resolgués correctament l'equació 2+2=X, però el recordatori del genoma com a condició prèvia a l'entorn portava la imatge d'Auswitch a les ments pervertides per benpensants. Sobre els motius, múltiples i diversos, que poden anar des de l'interès partidista de Bayrou i Ségolène, fins a diverses modalitats d'analfabetisme que impedirien als lectors coneixedors de l'abecedari comprendre el significat de les seves construccions, només els podem considerar com a hipòtesi. Però tenim un convenciment; que la por al coneixement és condicionada al seu ús i, per tant, a la por a la llibertat. Només tornant d'Hiroshima algú pot tenir por d'Einstein i la seva física, però no podem considerar seriosament el tancament d'universitats o abandonar tota investigació per evitar futurs maldecaps.
.

16.4.07

Maria de la Pau Janer i els moralistes periòdics

És inevitable que un diari defineixi una moral quan l'escriuen moralistes. Per això ahir comentàvem el comerç just i la seva etèria exposició, perquè els moralistes escriuen diaris. I avui veiem les seves lògiques conseqüències, les coercitives. No hi ha moral sense coerció, sigui individual o col·lectiva. I en el món dels diaris, ocupats en la coerció de masses, aquesta moral es manifesta de forma curiosa en les exteses senyalitzacions que avaluen els seus personatges. El cas de La Vanguardia és gairebé paradigmàtic, perquè no hi ha millor símbol que les llumetes de semàfor per indicar el camí de l'home recte. Però sent el més clar no és l'únic. L'Avui, per exemple, té un curiós sistema amb ecos dels acudits de les dues notícies, la bona i la dolenta. I també aquí el judici és tripartit; +, -, =. Però si Compte-Sponville té raó i la moral és d'esquerres, és normal que l'ordenació i apologia del convenient i el pecat sigui en la premsa socialdemòcrata més clar que en qualsevol altre, fins i tot en el seu simbolisme. El Periódico, diari que juga com pocs el paper de representant de la progressia a la terra, mostra de manera clara i diàfana la condició jeràrquica de la moral del creient, amb fletxes de colors per reduir al mínim l'esforç del lector, una altra de les seves virtuts com a diari. Avui en la seva classificació Maria de la Pau Janer cotitzava a la baixa. Per si no ho imaginaven, ser del PP no és ètic.
.

14.4.07

St. Pere el socialdemòcrata

La moral socialdemòcrata necessita d'explicacions com aquesta. La moda també pot servir per reivindicar els drets dels treballadors dels països pobres, informa El País. Deixant de banda que no crec que la moda, com la poesia o les princesses, tinguin altre causa a reivindicar que la bellesa, de la mateixa manera que l'intel·lectual, filòsof o pensador, només ha de tenir un compromís, la veritat, vull afirmar i afirmo que en l'exigència d'una societat compromesa s'acostuma a oblidar el substrat d'aquest compromís. I és aquesta absència de substrat la que necessita de l'excés de mística. Sobrecàrrega de justícia i adjectius derivats, sense fer-nos partíceps de la càrrega material pels alliberats treballadors . Com sobrecàrrega d'oceans, muntanyes i coves hi ha en la poesia del cast creador. Són bisos de l'ètica kantiana i les seves bones intencions. La sistematització dels impertaius no amaga que convertir el no mentir en imperatiu categòric condemna a molts jueus a les càmares de gas. Amb la garantia del bon cor dels seus delators que, impossibilitats per actuar pel deure per la seva humana condició (autèntica poesia aquesta ètica per ús dels asexuals angels), es conformen en actuar conforme al deure i a les ordres del nazi de torn. I del bon cor i les seves garanties parlàvem. El comercio justo también garantiza que los trabajadores puedan llevar una vida digna, y se respeten tanto sus derechos laborales como la equidad de género, sin olvidar el cuidado del Medio Ambiente y la garantía de que no ha habido explotación infantil. Tot això sense pactar amb la realitat. Sense que la vida digna tingui pel lector més implicacions que la satisfacció del seu ego moral. O que per garantir la puresa dels drets s'eviti la seva redacció negre sobre blanc i sense que l'equitat de gènere tingui cap implicació que trascendeixi el simbolisme de la notícia. A tanta metafísica dels costums només li fata el medi ambient i l'explotació infantil (sense intent d'escisió entre explotació i feina) per acabar el redactat sense tacar-se les mans. Sense necessitat de recordar-nos que l'alternativa a la realitat no és mai el paradís.
.

13.4.07

Merda i adob

És màxima liberal l'afirmació que la llibertat només pot ser retallada només en favor de la llibertat mateixa. Ja Stuart Mill defensa aquesta tesi com a fonamental en el seu famós On liberty. Reformulant la màxima per fer-la baixar al món concret dels bípeds, i sense per això voler excusar qualsevol possible infidelitat que se'n derivi; la llibertat d'algú només pot ser retallada en favor de la llibertat d'algú o alguns altres. D'aquí la definició de la llibertat per esferes, on la meva llibertat acaba on comença la dels altres. Però fent baixar la llibertat al terreny dels empírics ciutadans ens veiem obligats a parlar-ne considerant el pes que aquesta condició li aporta i, per tant, a considerar que la llibertat, com el rovelló, magnífic producte de la putrefacta superfície terrestre, té les seves condicions de possibilitat i que la seva defensa, la defensa de qualsevol poètica liberal, passa per la garantia d'aquestes condicions de possibilitat de la llibertat al màxim nombre possible d'individus, ciutadans. Entre elles, la supervivència física dels encarregats de posar-la en acte. Només en consideració a aquesta idea poden tenir justificació lleis com la del tabac o el carnet per punts. La llibertat del fumador només s'hauria de veure retallada si entra en conflicte amb la salut del no-fumador de la taula del costat. I així com el govern, volent analitzar l'èxit d'aquesta iniciativa no va recórrer als diagnòstic de càncer de fumadors passius, per veure si efectivament les restriccions garantien les condicions de possibilitat de la llibertat de més ciutadans, quan es valora l'èxit del carnet de punts si que es recorre a les morts a la carretera. I si aquesta havia de ser la justificació de la normativa, si el carnet per punts havia d'ajudar, a través de la conscienciació de butxaca (única conscienciació que la política admet sense estirar els llavis reprimint un somrís), a la disminució del nombre de morts a les carreteres, aquesta normativa ha fallat. Però com les vaques, els nostres polítics van deixant la legislació per allà on passen i així, malgrat la llei no serveixi ni com a adob, malgrat no serveixi ni com a condició de possibilitat de futures hortalisses o ciutadans de jardí, queda la merda i sa pudor per fer companyia al conductor en els seus trajectes.
.

11.4.07

"Sóc convergent, i què?"

Els resultats del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió són negatius per CiU. I és cert que l'enquesta va ser realitzada abans de la calçotada i, per tant, és cert que els resultats poden representar més el passat que el present i que potser ara CiU tornaria a situar-se per sobre el PSC en intenció de vot, però tot petit canvi que hi pugui haver en els resultats d'aquests estudis no canvia la situació de CiU. No la canvia mentre aquestes variacions no representin un ascens a la majoria absoluta de la coalició nacionalista o mentre ERC no tingui intenció de seguir amb el govern d'entesa, tripartit, o com sigui que les esquerres del govern del país vulguin ser anomenades. Perquè el més negatiu no és la matemàtica sinó les seves excuses, causes segons fonts convergents. La discreció dels seus votants. És això el que és preocupant i ho dic en consideració al pes d'una curta biografia. Jo també vaig ser un votant discret, però d'ERC. Es comença sent votant normal, convençut i orgullós de la tria, després Maragall és President i es passa a ser discret per vergonya, i quan aquesta vergonya és reconeguda públicament, aquesta torna cap endins i el votant discret ja no vota més el que havia estat el seu partit. Aquesta discreció dels votants explica també la situació que viu el PP a Catalunya, exemplificada en l'interès que va despertar abans de les eleccions la suposada militància popular d'Albert Rivera. Per això alguns es mostren convençuts que abans hi haurà un popular de lehendakari que governant Catalunya. Per orgull, perquè ser del PP al País Basc encara és, encara que només sigui pels propis simpatitzants, una militància noble. I mentre els nobles es reconeixen com a tals, com a tals tenen futur. Per això la discreció és la pitjor notícia que aquesta o qualsevol de les enquestes que puguin sortir pot donar a CiU. Perquè els discrets no tornen.
.

10.4.07

Sarkozy contra l'hegemonia de l'entorn

Per espantar els fantasmes i pecant un poc de cursi: la conversa no és entre la dreta i l'esquerra, la conversa és entre dos homes, un de dretes, l'altre d'esquerres. És la conversa entre el filòsof Michel Onfray i Nicolas Sarkozy que haviem pogut llegir gràcies a Quiñonero i de la que Arcadi Espada en destacava un interessant fragment.
Dice Onfray:
--Pour autant, on ne naît pas homosexuel, ni hétérosexuel, ni pédophile. Je pense que nous sommes façonnés, non pas par nos gènes, mais par notre environnement, par les conditions familiales et socio-historiques dans lesquelles nous évoluons.
Le contesta Sarkozy:
--Je ne suis pas d'accord avec vous. J'inclinerais, pour ma part, à penser qu'on naît pédophile, et c'est d'ailleurs un problème que nous ne sachions soigner cette pathologie. Il y a 1 200 ou 1 300 jeunes qui se suicident en France chaque année, ce n'est pas parce que leurs parents s'en sont mal occupés! Mais parce que, génétiquement, ils avaient une fragilité, une douleur préalable. Prenez les fumeurs: certains développent un cancer, d'autres non. Les premiers ont une faiblesse physiologique héréditaire. Les circonstances ne font pas tout, la part de l'inné est immense.
Sobre els fantasmes. Són la causa de la selecció d'Espada, per culpa d'El País. Ells no han espantat els seus fantasmes i hi han vist una conversa metafísica entre dretes i esquerres. I com que és línia editorial, hi veien la pèrfida dreta lluir cornamenta i cua. Intentant no repetir el post d'Espada, perquè tenim coses millors a fer, cal tenir present el titular d'El País: Sarzkozy cree en el determinismo de pederastas y suicidas. Com si no haguéssin llegit i només calgués pressuposar la bondat de l'esquerra (línia editorial!) per saber què pensa la dreta. Perquè llegir és qüestió de detall, pura antimetafísica vaja. Per exemple, una petita expressió de Sarkozy mostra la mentida del titular: Les circonstances ne font pas tout... Jugant una mica amb els fantasmes. Si el procés del diari socialdemòcrata fos vàlid i partint de Sarko, Onfray no hagués oblidat la genètica i hagués dit, per exemple, que l'ADN no ho és tot. Sense aquest non pas par nos gènes que tan agrada a les esquerres. Sense la ilusió de que un home de color criat entre blancs...
.

9.4.07

Intentar-ho

Entre les declaracions de Jesús Polanco que van portar al PP al boicot al grup PRISA hi ha aquesta afirmació: Es muy difícil ser neutral cuando una de las partes considera que todo vale con tal de recuperar el poder. Obviant el complement temporal perquè sempre és molt difícil ser neutral, falta apologia de l'ofici de periodista, falta l'afirmació de que, malgrat les dificultats i malgrat aquestes estiguin delimitades per la línia editorial del grup i pels posicionaments del seu director, PRISA intentarà ser neutral. Intentar-ho sempre és el primer pas, encara que sigui per fracassar. Quan no s'intenta passen coses com aquestes. Informa EFE desde Huelva i així ho recullen, amb el mateix titular, el País i el Diario Vasco; Zapatero promete una campaña alejada de los "insultos y exageraciones" del PP. El titular de l'edició digital d'El País, la porta d'entrada a aquesta informació així titulada, era el següent: Zapatero hará campaña sin los "insultos y exageraciones" del PP. La diferència és significativa. Desapareix la promesa i es converteix en acte per intervenció del futuròleg de PRISA. Ho promet i sóc home de fe, ergo ho fa. I la fe no és menyspreable, és imprescindible per poder fer titulars en un temps que no sigui passat. En el present hi ha la fe que, en el temps que serpara la feina del periodista de la del lector, la realitat s'haurà estat quieteta i allà on toca. El futur acostuma a ser qüestió de sort al tirar les cartes. Però també per acabar amb qüestions de fe, el primer pas és intentar-ho.
.

8.4.07

El forense

El perdedor radical és un enorme esforç per adaptar la realitat al reduït marc de les seves teories. Obvio i banal, va dir Arcadi Espada. És cert, és obvi i és banal. Però hi ha més coses. Per exemple, hi ha un pensament oposat a una temptació de qui això escriu: la de creure que entre el filòsof i l'historiador hi ha una distància comparable a la que separa el pediarta i el forense. En aquest llibre que per obvi i banal resulta de tan lleugera digestió, potser el moment de més gran risc intel·lectual és el del revisionisme. Per donar a la seva criatura un poc d'aire, el suficient com perquè el xicot es pugui valer d'ara endavant, Enzensberger necessita retorçar el cadàver de la història. Així la curiosa autòpsia; Desde el principio, la quimera de la dominación mundial rondava las cabezas de los nacionalsocialistas. Visto así, sus objetivos eran ilimitados e innegociables, no sólo eran irreales sino apolíticos. Ni siquiera una mirada al mapa mundial pudo convencer a Hitler y sus secuaces de que la lucha de un pequeño país centroeuropeo contra el resto del mundo no tenía ninguna opción de prosperar. (...) Cabe la hispótesis de que Hitler y su séquito no buscaran la victoria, sino que quisieran radicalizar y eternizar el estatus de perdedores. (...) El propio Hitler confirmó este diagnóstico al decir que el pueblo alemán no merecía sobrevivir. A base de sacrificios inmensos consiguió lo que quería: perder. Contradir les mirades al mapa i la suposada solitud del poble alemany en la seva lluita contra el món és feina d'historiadors i des d'aquí només sonriem intentant dissimular la nostra ignorància. Però hi ha el diagnòstic del forense! Enzensberger sap, millor que Hitler i els seus secuaces, que el nazisme estava condemnat sense remei a la derrota. Malaguanyats tots vosaltres, resistents que vau passar vostra vida bufant en favor del vent! El malalt va morir d'un tret de bala al cap, confirmant així el diagnòstic del forense.
.

7.4.07

Pensador d'esquerres

De la contraportada del llibre de Noam Chomsky, Conocimiento y libertad.
Sólo para el que tenga subdesarrolladas u obnubiladas las entendederas podrá no ser cosa palmaria o al menos entrevista la singularidad e importancia de este libro, patentizada en buena parte por el conjuro que ejerce un capote sostenido al alimón por Bertrand Russell y Noam Chomsky, no ya dos de las mentes más extraordinarias que han visto los siglos, sino también dos de las personalidades más afines y estrechamente vinculadas de nuestro tiempo. Carlos-Peregrín Otero
Els filòsofs i l'esquerra comparteixen, sovint, la sensació d'alçada com a refugi de la mediocre i perversa realitat. Si l'esquerra se serveix de la talaia des d'on es construeix el mite de la seva inqüestionable superioritat moral, el retorçar el coll del llenguatge acostuma a servir a qui ha convertit el pensar en professió per justificar la seva elevada posició. D'aquí que el no ser entesos acostumi a ser rebut com un elogi pel filòsof. Serveix el màrketing de Chomsky d'exemple paradigmàtic per la seva condició de pensador d'esquerres. I serveix la punteta: Sólo para el que tenga subdesarrolladas u obnubiladas las entendederas... Els perills que aquesta talaia d'escuradents suposa pels que s'hi vulguin enfilar es mostra en la traducció del missatge; s'ha de ser molt burro per no comprar aquest llibre. Aquí com en l'esquerra, la talaia cau pel pes de la fal·làcia.
.

5.4.07

Estratagema 8

Suscitar la colera del adversario, ya que, encolerizado, no está en condiciones de juzgar de forma correcta y percivir su ventaja. Se le encoleriza no haciéndole justicia, enredándole abiertamente y, en general, mostrándose insolente.
.
Arthur Schopenhauer. El arte de tener razón (expuesto en 38
estratagemas)
Com que crec sincerament que dos no es crispen si un no vol, crec també que adjudicar al PP el monopoli d'aquest indubtable èxit polític és injust. Dic èxit polític perquè la bidireccionalitat de la crispació anula les seves virtuts estratègiques. Per exemple, si el PP crispés i MTFDLV ens fes el favor de mesurar les seves paraules, el govern i el PSOE aconseguirien allò que és fonamental en la dialèctica i en la política i que en castellà s'expressa com a llevar razón. No és el mateix que un tenir raó objectiu, que en política es reserven en exclusiva els feixistes i els salvapàtries, és un vèncer en una batalla argumental, un aparent convèncer. I ja és molt. La reciprocitat en les trampes anula la possibilitat d'èxit, dèiem. És cert en part, només si l'èxit és, com hauria de ser, el llevar razón. En que no sigui aquesta la imatge de l'èxit es basa la paraulota de moda; descrèdit. Com tota paraulota, aquesta només és preocupant per certa. Hi ha descrèdit, i hi ha descrèdit perquè en això es basa l'estratègia electoral dels nostres partits polítics. El cop de colze és a l'interior del partit, diuen, però de cara l'elector més val enfonsar el cap del contrari al fang que no pas treure pit. I un polític amb l'americana bruta no insipra confiança com per donar-li crèdit. I com que els mals no vénen sols, al descrèdit segueix la resignació i, per tant, el votar no el millor sinó el menys dolent i, per tant, al descrèdit segueix la perversió més terrible de la meritocràcia. El pitjor no és, per tant, que els polítics no vulguin tenir raó en aquell sentit de la victòria dialèctica, el pitjor és que no necessitin d'aquest llevar razón per guanyar les properes eleccions.
.

4.4.07

Sense epidural

Valentí Puig, segons ens recordava el professor Colomer, odia que el considerin un intel·lectual perquè creu que els intel·lectuals són transmissors de dogmes i que són els responsables del feixisme i del comunisme i que no són capaços de tenir idees lliures. El mateix adjectiu serveix, en canvi, d'elogi en boca de Vargas Llosa quan, en un article publicat al diari El País, assegurava que Jean-François Revel será recordado como uno de los intelectuales más lúcidos de los tiempos que hemos vivido. L'elogi al filòsof francès inclou la defensa del terme que tan poca gràcia sembla fer a Valentí Puig, l'exercit que necessita la paraula per imposar-se sobre l'insignificant. Vegin; comenzó diciendo en El ladrón en la casa vacía que, a diferencia de muchos de sus colegas, muy satisfechos consigo mismos, él se había pasado la vida equivocándose y arrepintiéndose de sus equivocaciones. Y si lo decía, lo creía. Porque era un intelectual honrado, incapaz de hacer trampas, a sus lectores o a sí mismo. Pensar contra sí mateix, encara que faci mal; aquest és segurament el millor salvavides del terme. El filòsof italià i professor de la Università Degli Studi di Padova, Umberto Curi, en un llibre titulat Pólemos, Filosofia come guerra defensa que el socràtic parir la veritat ha estat sovint interpretat en direcció contraria a la convenient. La tortura a la que ens sotaposa la filosofia socràtica explica millor la naturalesa del parir grec que a la inversa, que ens portava a pensar, influènciats pels moderns quiròfans, en una filosofia indolora. Condemnat com les dones gregues, l'intel·lectual pareix amb dolor, sense epidural. El parir la veritat és autèntica tortura perquè necessita posar les creences, tan les pròpies com les d'altri, sota el judici d'una crítica inflexible. Pensar contra un mateix evitant, en la mesura del possible, l'absurd. Tres perills amenacen el pensar. El perill bo, i per això guaridor, és el veïnatge del poeta que canta. El perill pervers, i per això agudíssim, és el pensar mateix. El pensar ha de pensar contra si mateix i sols ho aconsegueix rares voltes. El perill dolent, i per això confús, és el filosofar. Els intel·lectuals als que tan poca estima té Valentí Puig no són, per descomptat, els nostres intel·lectuals. Als nostres els va més el rotllo sadomasoquista.
.

3.4.07

El sentit de la vida

Intermitentment llegeixo, en llibres i diaris, que els filòsofs de moda, els autors que es cotitzen, es pregunten - amb un trèmolo de ploma angoixant, potser fictici - quin és el sentit de la vida. Quina estranya pregunta, valga'm Déu! Francisqueta, que es troba en la vida, arrelada a la vida, que és en la vida, coneix perfectament el seu sentit. Tots sabem exactament el sentit de la nostra pròpia vida. En trobar-nos a soles amb nosaltres mateixos (el diàleg és ja una comèdia), sabem perfectament el que volem. Ho sabem amb una estricta precisió. El que passa només és que el sentit de la nostra pròpia vida, quan no és una pura niciesa, és quelcom tan minúscul, tan insignificant, tan fabulosament irrisori, que no es pot explicar ni als amics més íntims. En algunes persones el sentit de la vida consisteix en l'exercici de la maldat desinteressada, capriciosa, gratuïta. Però això és el que es pot explicar menys.
.
Josep Pla. El carrer Estret

2.4.07

Jueus a la nació francesa

Per tal que el multiculturalisme sigui compatible amb una democràcia liberal no ha d'oblidar mai que els subjectes mereixedors de respecte són els ciutadans, els subjectes individuals, i no les cultures, col·lectivitats. El respecte que mereix l'individu i que fonamentem en una igualtat originaria no pot, per tant, extendre's a les comunitats culturals sense trencar aquest principi igualitarista que fonamenta la democràcia. Aquesta priorització de l'individu respecte al seu estrat social o el seu grupisme cultural ha de servir de recordatori a la nostra mirada als col·lectius. Alain Finkielkraut, jueu, filòsof i francès (i no necessariament en aquest ordre), assegurava al diari Haaretz: Les juifs de France n'ont d'avenir que si la France reste une nation ; il n'y a pas d'avenir possible pour les juifs dans une société multiculturelle, parce que le pouvoir des groupes antijuifs risque d'être plus important. Només si l'oposició que estableix entre nació i societat multicultural porta a Finikielkraut a considerar la societat multicultural com a no-democràtica o anti-democràtica (en el supòsit que aquests dos termes siguin efectivament diferents) es pot entendre la seva preocupació pel futur dels jueus. No entesos com a col·lectivitat sinó com a subjectes individuals. Diguem-ho suau, però el plural necessita desaparèixer per un moment quan parlem de democràcia. Per un moment, el moment fundacional, el moment de les eleccions on el sufragi universal és, a la vegada, individual i on, per tant, els jueus no es poden desplaçar en massa i com un sol poble a les urnes. Com a col·lectivitat els jueus no es poden veure amenaçats per una societat multicultural, perquè és precisament la multiculturalitat de la societat la que els respecta com a grup. El risc de desaparèixer com a individus, risc aquest sí assimilable a l'orígen del titular i les nostres pors, és real si el multiculturalisme obvia el seu ordenament moral acceptable i es llança a valorar com a iguals nazis i jueus en consideració al seu caràcter compartit de col·lectivitats enfrontades.
.

1.4.07

Perdó?

El perdó es fonamenta, com la tolerància, en un principi d'autoritat. Algú ha d'estar legitimat a respondre afirmativament a la petició. Per això, cada cop que parlant de terrorisme tot el pes del terme perdó cau sobre la taula, ho hauria de fer acompanyat de l'autoritat competent. Així podrien distingir amb evident claredat l'ètica de la legalitat, per exemple. Només les monarquies, en consideració al principi de jerarquia que les regeix, haurien de poder-se permetre la consideració d'un perdó legal. Sembla que no és així i que també les democràcies es reserven el dret d'amnistia. En el camp de l'ètica el perdó pot prendre dues formes. El principi egoista del perdona'm pare perquè he pecat. O el solidari Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Però la figura paterna no hi pot faltar. Quan el terrorista demana perdó, obviant la possibilitat de clemència del líder de torn, només ho pot fer davant la mare pàtria o la divinitat que estigui de servei. Eta o Al-Qaida no poden demanar perdó a les víctimes perquè les víctimes no poden perdonar. No perquè la mort d'un familiar els hagi segat l'ànima ni perquè la pèrdua d'una cama els hagi afectat el miocardi, simplement perquè el perdó no forma part de les seves possibilitats reals. Ni oblit ni perdó. L'oblit perquè no és voluntari i el perdó perquè no depèn d'elles. Fora del formalisme no hi ha implicacions reals del perdó de la víctima al botxí. El perdó publicitari, per exemple, no amaga la mirada creuada de la mare amb l'assassí del seu fill ni la modela. A qui demanar perdó, es pregunta el terrorista? A Déu o al mirall. És una formulació excloent perquè no admeto la responsabilitat compartida. O Déu o el mirall. Quan Déu ha mort, quan ha mort la seva possibilitat de jutjar ad eternum i permetre's el luxe de l'oblit que en exclusiva li reserva la seva homnipotència, nous sommes seuls, sans excuses. Així expressava Sartre la condemna de l'home a la seva llibertat. Condemnat el terrorista a la tria entre dues possibilitats quan el canó de la pistola enfila el crani de la potencial víctima; disparar o no. I condemnat a l'assumpció de les seves responsabilitats, per tant. Sense excuses, sense déus o monarques. Només mirall, pistola, subjecte i els esquitxos de l'objecte.
"Quiero ver con mis propios ojos cómo la cierva yace junto al león y cómo el acuchillado se levanta y abraza a su asesino". Dostoievski, Els Germans Karamázov.
.