La taca de Gorbachov

Potser és perquè Rusia forma parte de la nutrida multitud de países que se encuentran en transición hacia la democracia però és una llàstima que el senyor Gorbachov no sigui capaç de titular comme il faut el seu article. És una llàstima perquè volent vendre una imatge de la Rússia moderna i gloriosament encaminada a la democràcia no pot amagar el feixisme que hi impera. Pueden fiarse de Putin. L'amic Mihail és plenament conscient del prestigi del que gaudeix l'individualisme a Occident i que l'article serà més ben acollit amb aquesta personificació que amb un Pueden fiarse de Rusia. El perill del títol, allò que converteix l'escrit en una fal·làcia és la identificació de Putin amb Rússia, la personificació d'un país de 140 milions. Fal·làcia que és de fet la pitjor de les que es poden admetre en política perquè és la porta al feixisme. Rússia no és Putin i si el que es pretén és defensar la confiança en el país, i crec no equivocar-me al suposar que aquesta és la voluntat de l'expresident, el títol ha de ser, per molt tràgic que pugui semblar als lectors de mentalitat occidental, Pueden fiarse de Rusia. Si, al contrari, es pretén vendre que Putin és un paio de fiar (i la cosa seria digna d'admiració) potser una sola referència a l'actual president no sigui suficient, potser calen algunes raons per fonamentar aquesta confiança del món occidental en el genocida del Kremlin. De no proposar algún argument, i com acostuma a passar en els totalitarismes, la confiança en el president és una qüestió de fe que, com espero que comprendran, no estic preparat per discutir racionalment. Com acostuma a passar als països que es troben en eterna transició cap a la democràcia, heaven holds a place for those who pray.

.

L'estranya condició de pensador

Aquest gos borda. La frase és estúpida per obvia a diferència de, per exemple, la frase aquest gos no borda. Normalment els gossos borden i si alguna cosa hi ha de destacable en la relació gos-bordar és precisament que no es doni aquesta relació. No deu ser d'aquesta opinió el senyor Barril quan al seu Cafè de la República presenta Ramoneda com a pensador. Difícil seria trobar algún membre de l'espècie humana que no pugués ser presentat com a tal. Estranya condició la de l'home quan la denominació de pensador es presenta com a sinònim de llicenciat en filosofia perquè mentre no tots els homes han de ser filòsofs no n'hi ha cap que es pugui deslliurar de la seva condició de pensador.

.

S'il avait fait tant de sport, m'avait-il expliqué une fois, c'était pour s'abrutir, pour s'empêcher de penser. Il avait réussi: j'étais persuadé qu'il avait réussi à traverser la vie sans jamais ressentir de réelle interrogation sur la condition humaine.

.

Plateforme. Michel Houellebecq

.

La fal·làcia de Houellebecq s'oposa naturalment a la constatació de Hegel;

.

Desde siempre ha habido sólo una filosofía: el saber que el espíritu tiene de sí mismo. Esta filosofía única es, por tanto, el pensamiento que se conoce como universal (...) lo distinto y múltiple que ha producido de sí está supeditado a lo universal. Por consiguiente, cualquier filosofia a la que se llegue es siempre filosofia.

.

No sé si hi ha algún pensament que no es pugui considerar com a filosòfic i no sé si Hegel afirma de fet que cualquier pensamiento al que se llegue es siempre filosofia. Curiós l'estatus de filòsof quan, a diferència de l'enginyer, l'acreditació acadèmica no és suficient per refermar la seva condició i qualsevol es pot permetre el luxe de denominar-lo entre cometes (Joan (Girona) · 20-06-2006 16:07 h. Senyor "filósof"). Estranya condició la del filòsof quan fora de la mínima erudició imprescindible per ser reconegut com a tal per la comunitat universitària juga en igualtat de condicions en l'àmbit del pensament. El filòsof és a l'home com el bordar al gos. Estranya condició la del filòsof-pensador quan la seva principal dedicació és banal per la resta de mortals.

.

Per la cultura, per Sony, per Bisbal

El Congreso aprueba la nueva Ley de Propiedad Intelectual que incluye un canon por copia privada. La justificació ve sola; la crisi de la cultura. La cultura está en crisis, ho deia un paio de la SGAE a A3. La cosa em recorda una conferència del senyor Gabilondo al CCCB on parlava de la mort del lógos que va fer les delícies de catedràtics, alumnes aventatjats i demés mesiànics carotistes. No cal dir que ningú va preguntar què li passava a aquest tal lógos, de quin mal moria i si la malatia feia gaire que durava. Una possible resposta hagués sigut que el tal lógos va néixer mort i que, per tant, la notícia arribava uns 25 segles tard. Una altra és que el lógos va néixer malalt i que per tant, i tornant al senyor de la SGAE i A3, la notícia és falsa o, com a mínim, molt exagerada. La mort com a caricaturització periodísitica de la malaltia és un error que no és la primera vegada que comet la senyora Calvo. La cultura no està malalta. És més, la cultura mai ha tingut una salud tan bona. Un home que dorm a les portes de la biblioteca pública i que sempre és el primer en entrar-hi ens demostra que la indigència cultural és avui en dia la més voluntaria de les indigències possible. Fins i tot es parla de cultura de la nit demostrant que la cultura té el fetge gran. Però molt em temo que aquesta nova esquerra europea que representa ZP ha assumit com a propi el canvi d'ordre segons el qual protegir l'empresa és protegir el ciutadà. Una llàstima que quan la senyora Calvo diu que la nova llei "convierte, seguramente, al creador español en el más protegido y con más derechos de Europa" (seguramente) ens deixi amb l'estrany dubte de saber qui és el creador; Sony, Bisbal, qui li fa les cançons o l'artista?

.

El cetaci Montero

Ballenas

.

Las ballenas, ya se sabe (faltaven 3 paraules per quadrar l'article?), son los seres vivos más grandes del planeta. Además son mamíferos, es decir, parientes lejanos nuestros (a la meva familia li diem tía Enriqueta). Por otra parte, es el único animal que, proporcionalmente, posee un cerebro más voluminoso que el del ser humano (ulàlà!). Y éste es un dato muy importante (sólo muy importante? Transcendental!), porque (relació causa-efecte) la paleontología moderna lleva tiempo calculando el progreso intelectual y la humanización de nuestros ancestros (sí, ya se sabe, venim de la balena) justamente a través del tamaño del cerebro. A más masa cerebral respecto a la masa corporal, más inteligentes y más cerca del homo sapiens (ergo, la intel·ligència depèn de la massa cerebral respecte de la massa corporal). Hasta llegar a nuestras cabezotas actuales (jeje, ha dicho cabezotas), que encierran unos 1.400 gramos de materia gris. Y con ese kilo y pico de neuronas nos creemos los reyes del mambo, porque (atenció al causal!; ens creiem els reis del mambo perquè...) nuestra proporción cerebro-cuerpo es mayor que la de todos los animales... salvo los cetáceos (cagum els cetacis! ara volen ser ells els reis del mambo!).
Se sabe, por otra parte, que las ballenas poseen una especie de lenguaje con cientos de sonidos diferentes (una especie de lenguaje... no, no és un llenguatge, en tot cas un codi sonor). Más aún: los sonidos dependen de la zona en la que viven, de manera que, por ejemplo, los cetáceos del Pacífico suenan distinto que los del Atlántico. Vamos, como si hablaran diversas lenguas: ballena-inglés, ballena-francés... (jeje, una menja croissants i l'altra veu tè amb llet a les 5 tocades) Todo esto viene al hilo (gràcies a Déu, ara vindrà alguna cosa d'interès) de los indecentes intentos de Japón para reanudar la caza de ballenas. Según Greenpeace, Tokio lleva años sobornando países pobres para conseguir su voto de apoyo ante la comisión ballenera: ya habría comprado 21 países, con un coste de 240 millones de euros. Su actitud, en cualquier caso, es el perfecto ejemplo de esa codicia prepotente y depredadora que está acabando con los recursos del planeta. Por ahora, Japón no ha logrado levantar la moratoria. Pero, si no tomamos medidas (jo? tu, estimat lector? o ho hem de deixar en mans de la senyora Montero...), lo conseguirá, porque el sucio dinero mueve montañas (el limpio también señora, el limpio también). Qué asqueroso comercio: matar a una ballena cuesta mucho, se tardan largas horas de feroz agonía carnicera (i segur que t'acabes tacant tot de sang... becs!). Para peor, estas enormes bestias son bichos pacíficos que sólo atacan a los balleneros cuando éstos hieren a sus crías. Esto es lo que más me conmueve de las ballenas: que, siendo como son formidables gigantes capaces de romper un barco de un coletazo, escojan ser dulces. En esa elección, déjenme que les diga, se nota su inteligencia y la ventaja cerebral (y moral) que nos llevan. (sic) No podia acabar millor. Escojan ser dulces. Su inteligencia y la ventaja moral que nos llevan. Ja ho deia Nietzsche; l'home ha mort, visca la balena!.

.

Però quin diari es deixaria perdre una articulista tan mona! (potser prefereix que li diguem balena, però fa lleig)

.

.

El verí de Montero.

La fal·làcia de la mosca

Elorza, catedràtic de ciència política, celebra el resultat del Referèndum. A fin de cuentas, los resultados del referéndum catalán han sido positivos para todos (?). El nivel de participación refleja el escaso entusiasmo de los sectores de la población no politizados (altrement dit idiotes?) y el desgaste provocado por el tono agrio de la campaña; la amplia mayoría de votos afirmativos, por encima de la suma de las clientelas electorales de los partidos del no (el clientelisme és exclusiu dels partits del no), el sentimiento de que tanto un eventual rechazo como una débil aprobación constituirían un grave obstáculo para la consolidación de los intereses catalanes en la nueva era que se abre. Después de tantos desgarramientos, y cualquiera que sea la valoración del Estatut, es bueno que éste aparezca respaldado por un nivel suficientemente alto de cohesión social (com molt ve saben a l'Iran i a l'Alemanya nazi). En aquest sentit prèn autèntica significació l'acudit que acompanya l'article.

..

.
Actitud a la que es podria oposar la fal·làcia de la mosca que sembla suscriure Elorza sota la formulació; menja merda, milions de mosques no poden estar equivocades.

.

L'esquimal Warhol?

.

Warhol al museu diocesà. Hemingway deia que un bon relat ha de ser com un iceberg; el que es veu és sempre menys que el que queda ocult sota l'aigua, i otorga intensitat, misteri, força i significació al que sura a la superfície. Suposo que sigui quina sigui la naturalesa de l'obra d'art l'iceberg es manté com a referent. Potser sigui cert i la culpa és de Duchamp. Des que la pintura no busca ser fidel representació d'una realitat exterior hi ha una feina de l'espectador d'autèntica importància per el judici artístic. I hi ha els fulletons de les exposicions que, com no, ens faciliten la feina.

.

Aquesta exposició d'Andy Warhol, artista universalment reconegut, convida a reflexionar sobre la condició de l'home contemporani i posa de manifest els valors representatius de la societat actual. Fascinat pels mites de la societat de consum, ell mateix s'inclou entre els diversos personatges que retrata. Aliè a moralismes excessius, Warhol posa en el mateix pla a Marilyn Monroe i Mao Tse-Tung, a Lenin i a Liza Minnelli, a Joseph Beuys i Mick Jagger.

.

(Sic?) Potser ho hem de preguntar al senyor Warhol. Què vol dir, per exemple, això de que posa al mateix pla a Marilyn Monroe i Mao Tse-Tung? Vol dir que en aquesta fugida dels moralistes excessius Andy no fa distinció de valor moral entre el mite eròtic i protagonista del més famós dels orgasmes que la televisió hagi retrasmès i un genocida? Potser massa fred no? Però si que és cert que l'exposició convida a reflexionar. Faltaria més, diran alguns, diré jo, però mai se sap. Segurament la feina de l'artista és convidar i la de l'espectador la de reflexionar. Feina compartida? Jagger i Lenin red són les meves obres supremes. Jagger perquè a diferència del que conforma l'imaginari col·lectiu està construït de retalls. Lenin perquè és la caricatura del comunisme. Vermell, no cal dir-ho. Una mà, un llibre i un cap. Caricatura del comunisme perquè segurament de no ser Lenin, de ser un altre comunista, no hi hauria ni llibre ni cap. I segurament no hi hauria una mà, n'hi hauria dues o tres.

.

Actuar en consciència o "el futbol es así"

Je n'ai rien a attendre de ma famille, poursuivit-elle avec une colère rentrée. Non seulement ils sont pauvres, mais en plus ils sont cons. Il y a deux ans, mon père a fait le pèlegrinage de La Mecque; depuis, il n'y a plus rien à en tirer. Mes frères, c'est encore pire: ils s'entretiennent mutuellement dans leur connerie, ils se bourrent la gueule au pastis tout en se prénant les dépositaires de la vraie foi, et ils se permettent de me traiter de salope parce que j'ai envie de travailler plutôt que d'épouser un connard dans leur genre.

.

Michel Houellebecq. Plateforme

.

Com el pare de la musulmana de Houellebecq, l'home de religió actua en consciència. Actua en una consciència que li és externa i de la que, per tant, ell no n'és responsable. Actua com ha d'actuar; resa 5 cops al dia o va a missa, visita Lourdes amb la Imserso o va de peregrinatge a la Meca, però fa el que LA consciència li dicta. I de la religió al futbol. El hooligan, autèntic paradigma d'aquest nou fet religiós, cedeix la seva consciència (a diferència de les antigues religions la cessió és ocasional, ja és un avenç) a l'ens supraterrenal -molt més que un club! on vas a parar-. Der Beti manque pierda diuen. I sí, ho reconec, jo no vaig deixar de ser del Barça a l'època Gaspart. I del futbol a la política. Perquè, com diu Morán a LV, no se si ustedes son conscientes que estamos entrando en una dinámica muy irracional, por futbolera, la de que mi equipo siempre tiene razón hasta cuando no la tiene, que para eso es mi equipo. Només cal recordar les masses socialistes que, preses del fervor bàquic cridaven allò de... Sí, sí, sí, l'Estatut ja és aquí! I cap dirigent semblava sentir-se fora de lloc, a cap dirigent se li van posar els pèls de punta. El futbol es así i l'Estatut ja és aquí. Com deia Sala i Martín I al mateix diari; el camino que ha dado vida al Estatut ha sido tortuoso, triste y decepcionante. Sería bueno que pasado mañana empezáramos un proceso de reflexión sobre lo ocurrido. Sería bueno... pero no pasará. Mucho me temo que, tras el día 18, seguirá la batalla por fomentar el nefasto desequilibrio entre el miedo y la esperanza. És el problema d'actuar en consciència; sobretot quan aquesta és, forçosament, una consciència esquizofrènica. És el problema de voler que 7 milions de persones diguin el mateix i que, quan resulta que això és impossible, és pretengui dividir-los en partits polítics de la mateixa manera que estàn dividits en equips de futbol o religions. I malgrat no siguem defenssors de necessarietat de la dialèctica marxista segons la qual la diferència es torna en oposició, no podem deixar de veure que en aquests casos acostuma a ser així. "Entramos en una dinámica muy peligrosa, no por futbolera, sinó por irracional". Seria hora que deixéssim d'actuar en consciència i actuéssim amb consciència; cadascú, en la mesura del possible, segons la seva pròpia consciència.

.

Hooligans a l'esglesia i "Stoops"

La iglesia de Santa María de Beelitz, en el estado de Brandemburgo, es una de las que han instalado pantallas de televisión para seguir los partidos. Nestor Bauchmann/EFE

.

Els nous temps tampoc agafen a contrapeu l'esglesia protestant. Així com l'esglesia catòlica es va passant al merchandising com a mitjà per assegurar-se la supervivència, el protestantisme sembla haver adoptat la nova gran religió com a pròpia. Adaptar-se o morir. O, com diría el profeta; Si el hooligan no va a l'esglesia, l'esglesia va al hooligan. Potser aquesta és la revolució més gran que es coneix després de Luter, però es conserva, com no podria ser d'una altra manera, la fe en la puresa del donatiu.

.

En una altra mostra d'aquest enfrontament localisme/universalitat que a Alemanya ha guanyat la selecció nacional, els veïns de Brooklin protesten contra la construcció de l'stoop més gran de Brooklyn. L'stoop són les escales que pujen a les cases brownstone on els personatges de Woody Allen es petonegen a la tornada del club de jazz. Si fracassa aquesta mostra de localisme, Brooklyn tindrà, com París o Londres, una nova àgora en forma d'escales. La por a la globalització arquitectònica és aquí facilment superable; només cal que les escales segueixin sent stoops; més grans, però stoops. Adaptar-se o morir. O; si Brooklyn no va a l'stoop, l'stoop va a Brooklyn.

.

Actuar amb consciència

L'Estatut ho impregna tot. Arribo a casa i descobreixo tenir un veí maltractador. Aquesta no és una història inventada. M'apropo al portal i sento crits. Crits de violència. Encara des del carrer veig una mà que surt de l'ascensor i estira una noia d'uns 15 anys amb força. No l'estira, l'arrossega. Una mà anònima surt de l'ascensor i arrossega una noia que plora i crida com si en la resistència s'hi jugués la vida. No sabia que existís i resulta que viu al pis de sota. I resulta que el seu pare és un maltractador. Una oreneta no fa estiu; ni en fa tampoc un dia, deia Aristòtil. Un assassinat fa un home assassí i una pallissa converteix un home en un maltractador. Com acostuma a passar l'acte és anterior a l'acció i l'home aconsegueix arrosegar la seva filla dins l'ascensor mentre sospeso els pros i contres d'una hipotètica intervenció. Potser la moral no té gaire a veure amb l'economia però el mal menor... pe-pe-pero, deia Homer Simpson en una tràgica escena. Pe-pe-pero i resto inmòvil mentre l'ascensor es tanca. Una veu crida acció i pujo a l'ascensor del costat. Com que no sé a quin pis he d'anar per rebre la meva tanda d'hòsties pitjo el meu. Visc al segon, al segon d'11 pisos. Pe-pe-pero... La meva cobardía lamenta que la veïna anònima i el seu pare el maltractador visquin al primer pis. La veïna sembla que segueix resistint-se. Maltractador! Eres un maltractador! Una oreneta no fa estiu, no ho recordo però estic segur que de petit alguna bufetada em va caure de petit, no als 15 anys, ho recordaria. I mai vaig dir als meus pares maltractadors. Es tanca la porta i els crits no se senten més. No desapareixen, hi ha un objecte que impedeix que les ones dels crits de la veïna anònima arribin a les meves orelles. Quan dos minuts més tard segueixo palplantat al replà de la meva escala, un pis per sobre de l'acció (impecable metàfora del filòsof, per cert) em pregunto si sóc una portera o una simple jardinera? no ho sé. Espai gratuït de propaganda electoral. En aquest anunci que entre tots hem pagat als socialistes, Casaldàliga diu que en política, com a la vida, val sempre actuar segons dicti la consciència. Malgrat el meu serà probablement un vot inútil, diumenge aniré a votar. Sóc un trist jardiner. L'Estatut ho impregna tot, tot ho impregna l'Estatut.

.

Mrs. Savater

Quizá la más conocida de todas las citas de Abraham Lincoln sea esa en la que afirma que "se puede engañar a parte de la gente todo el tiempo o a toda la gente parte del tiempo, pero no se puede engañar a toda la gente todo el tiempo". Recordo Bob Marley. You can fool some people sometimes, But you can't fool all the people all the time deia en una cancó terriblement perillosa si es treu del context de Marihuana i platges caribenyes. Recordo també la pregunta del diable a Paul Simon; Who do you think you're fooling? i la trista resposta que repeteix tota la seva vida; my mama loves me. Parla Savater de la pau i el País Basc. Així, com a unitats separades. I em sorprèn el seu cant a l'heroïcitat. Davant les pistoles no es pot cedir. És un missatge que es repeteix i que no acabo d'entendre. No pagar (l'impost revolucionari) aunque eso comporte riesgos. Ja vaig dir que crec que l'heroïcitat està sobrevalorada però no diría mai que quan hi ha vides en perill haguem d'exigir-la. Però Savater encara insisteix; no tenemos prisa. No hi ha dubte que Savater és un autèntic heroi. Camina amb una pistola a la nuca, però sense pressa. I encara diu més; que la mayoría no quiere la paz (que si es verdadera se basa en la libertad), sino sólo que les dejen en paz, aunque sea encerrados en un corral. Opá, canta ZP. Però Savater fa trampes. Ens diu que a favor de la segunda mesa de partidos (la que inclou Batasuna) sólo puede haber dos argumentos, aunque nadie se moleste en darlos explícitamente porque son difíciles de sostener en público. Buscar arguments falsos és la cosa més fàcil del món. Un tercer argument difícil de sostener en público podría ser que es vol fer una partida de butifarra i el guanyador es queda les claus de la Moncloa. Aquí del que es tracta és d'admetre el que ens recorda Art Garfunkel; Every way you look at this you lose. Volen guanyar, però ja han perdut. Aquest és el drama. Savater pot demanar heroïcitat però si hi ha justícia és precisament per assegurar que aquesta no sigui exigible. Els cobards també tenen dret a viure (i tenen dret a viure a casa seva). Es pot ser un heroi o conformar-se a resar. Heaven holds a place for those who pray. I què tenen por de perdre si no els fa por perdre la vida? Jo crec que amb aquest alto el foc l'única cosa que es pot acabar perdent és, altre cop, la vida. És la Paradoxa etarra, tota altra derrota no és del conjunt de la societat sinó d'un o altre partit polític i aquesta, amb perdó, me la sua.

.

Sitting on a sofa on a Sunday afternoon.

Going to the candidate's debate.

Laugh about it, shout about it

When you've got to choose

Every way you look at this you lose.

.

Powered by Castpost

Mrs. Robinson. Simon & Garfunkel

Margherita je t'aime

Es evidente que un pesimismo terrible impregna todos tus escritos. ¿Podrías enumerar dos o tres motivos que, en tu opinión, sirvan para rechazar el suicidio?

En 1783, Kant condenó claramente el suicidio en sus fundamentos de la doctrina de la virtud. Dice: "Aniquilar en la propia persona al sujeto de la moralidad es expulsar del mundo, en la medida en que depende de uno mismo, la moralidad". Un argumento que resulta ingenuo, de una inocencia casi patética, como ocurre a menudo con Kant; sin embargo, creo que no hay otro. Lo único que realmente puede mantenernos con vida es el sentido del deber. En concreto, si uno desea responsabilizarse de un deber práctico, se las arregla para que la felicidad de otro dependa de su existencia; por ejemplo, puede intentar educar a un niño, o a falta de niño, comprar un caniche.

.

Michel Houellebecq. Entrevista amb Jean-Yves Jouannais i Christophe Duchatelet

.

Algú em va dir que no llegia Houellebecq perquè era molt nihilista. Es muy nihilista va dir. Deixant de banda d'adequació del muy referint-se al nihilisme, això és com quan la iaia diu allò de: és que a aquest nen no li agrada res! Al nen no li agrada la verdura, senyora. Al nen li agrada la pizza Margherita.

Comprar un caniche com a altrenativa a la jardineria no és com fotre's una Margherita, però no està malament.

.

Decíamos ayer...

Quan els polítics necessiten de la formulació matemàtica per expressar arguments és que anem molt malament. Dignitat + Butxaca = NO. Molt simple, massa simple. En principi en Carod ens ve a dir que ni per dignitat ni per butxaca podem dir que sí a aquest Estatut. Però la qüestió és que no parla de la dignitat fins al final, fins que s'ha cansat de parlar de la butxaca i de les renúncies que han hagut d'acceptar els líders del seu partit en anteriors ocasions. Carod parla de la butxaca perquè en el fons és del que es tractava tot aquest merder però barrejant finançament amb dignitat sembla que el mesies d'esquerra coincideixi amb Espada en afirmar que Catalunya es una financiación. Si es tracta de parlar de finançament se'n pot parlar tranquilament i la millor manera de fer-ho no és amb paraules sinó amb números. Però si del que es tracta és de parlar de dignitat les fórmules matemàtiques no serveixen. Cal alguna cosa més. Cal, per exemple, presuposar que l'interlocutor no és idiota. Cal, per tant, argumentar (sense oblidar mai que argumentar implica fer ús de la raó i no de la víscera). Cal, en definitiva, pujar el nivell amb un gran risc, i aquest és el drama; el drama és veure els lemes de campanya i entendre que pujar el nivell només pot anar en contra dels partits polítics.

Roca insisteix en el tema de la dignitat. I comença una mica millor que Carod; Atribuirse el monopolio de la dignidad, es una actitud poco democrática. En democracia, todos los votos son dignos. La libertad ampara el pluralismo; todas las expresiones que respetan este principio son opciones dignas. No todos comparten las mismas opciones, pero todos tienen derecho a reclamar para su defensa el atributo de la dignidad. Però acaba, com lamentablement acaben sempre els polítics, negant allò que s'ha afirmat i assassinant l'article amb un De modo que, por dignidad, sí. El recorregut és molt interessant; es comença dient que tots són dignes i s'acaba dient que tots els dignes han de votar com jo. Molt cristià, això sí. Lamentablement Roca no té raó en una cosa. No és cert que tots tinguin dret a reclamar per la defensa de les seves opinions l'atribut de la dignitat, és que en tenen la obligació. Obligació que, d'altra banda, sembla clar que no volen (o no poden, que seria encara pitjor) assumir com a propia.

.

Els horaris de la dignitat

el mercado de trabajo ofrece grandes oportunidades

.
La socialista Ségolène Royal reconoce el fracaso de la semana de 35 horas en Francia. Al titular no es diu que és socialista, però ho és. Per això reconeix i no coneix (teories platòniques a banda) el fracàs. Perquè el fracàs no és, sens dubte, dels liberals. El fracàs és dels que creuen que l'economia està al servei de les persones i no a la inversa. No només són els comunistes, som molts més. Postkantians i postmarxistes perquè hem vist la frase el treball us farà lliures presidint els camps d'extermini nazis. Treball el d'aquests camps que ni el més entusiasta dels seguidors de Kant podria considerar com a digne per presuposar la dignitat amb independència de les condicions materials sense les quals la dignitat no supera l'estatut de només potencialment donat, amb el que de fet resulta absolutament impúdic referir-se a ella. "La reducción del tiempo de trabajo", dice Royal en su página web, "fue concebida más como un instrumento de creación de empleo (350.000 puestos de trabajo) que como el resultado de una reflexión sobre las condiciones laborales". Augmentar els llocs de treball que no ofereixin aquestes condicions mínimes en les que la dignitat supera el seu estatus de pura potencialitat ho podíem deixar en mans de l'economista majúscul. Dit d'una altra manera; els llocs de treball precaris sorgeixen com per generació espontània en el mercat liberal i la feina dels governants és evitar que les condicions que imposa el mercat converteixin el treballador en màquina. Es lamenta el patró quan la racionalitat dels treballadors es fa evident; we wanted a labor force, but human beings came. Els comunistes no ho van arribar a lamentar prou. Dignidad es exteriorizar em toda circumstancia la condición de ser racional, diu Pin. Ens recorda Sostres que la mà d'obra és intercanviable i n'hi ha pertot i la Sony no la va aixecar la senyora que netejava el vàter. Impossibilitada la dignitat en els treballs mecànics on l'home és intercanviable com els cargols d'una màquina semblava que 5 hores al dia farien la prostitució menys dura per l'home-màquina, però ni tansols això és possible. Quan la feina és per l'home prostitució de la seva dignitat, de la seva propia condició humana, cada hora de feina representa un atemptat contra aquest i cada hora de feina representa, per tant, una derrota de la humanitat enfront de la tragèdia del darwinisme borsari. El electorado socialista, en un 48%, considera que Royal se aleja de los valores de la izquierda. Si l'esquerra encara té valors (o si n'ha tingut mai) i si, per una d'aquelles casulaitats, aquests valors tinguéssin alguna cosa a veure amb fomentar les condicions de possibilitat de desplegament de la dignitat dels ciutadans (treballadors), el fracàs de la setmana laboral de 35 hores és una autèntica tragèdia.

.

Un país esquizofrènic

Cria fama i posa't a jeure. El PP no ha de patir, no rebrà acusacions de nacionalista català per apel·lar a l'entelèquia Catalunya en la campanya de l'Estatut. Ni tansols de defensar el nacionalcatolicisme català per apel·lar a la ètica cristiana en oposició a l'Estatut. Nacionalista jo? Tu más!

Trallero ho deixa clar.

D'aquests ja és el que toca. CATALUNYA, amb majúscules i la boca grossa. Catalunya vol, catalunya pensa, Catalunya mereix... de paso que defiende que no hay vinos como los españoles (priorat?), en lo cual bien puede tener razón, defiende que no hay educacón como la española (catalana?), en lo cual bien pudiera no tenerla; a trueque de defender que el cielo de Madrid (Cambrils de mar?) es purísimo, defenderá que nuestras manolas son las más encantadoras de todas las mujeres. Mariano José de Larra non dixit.

La bellesa de la gran fal·làcia (és que són tant guapos...) però que el futur tingui els colors de Convergència i no els de la nostra estimada senyera ja deixa clar de què va això de l'Estatut.

I qui deia que l'Estatut era per tots? L'Estatut pels bons (catalanistes, ecologistes i d'esquerres); que per això el fem.

En un atac d'esquizofrènia (ja se'm perdonarà) afirmo: Que es fotin Catalunya al cul! (Rubianes non dixit)

La vie ne vaut rien. Amén

.

El "silencio de Dios" atormenta al Papa

Benedicto XVI reabre el tema de la no intervención divina ante el holocausto

.

Torno a llegir-ho. Vaig a rentar-me la cara. Torno a seure i torno a llegir-ho. Estalviaré detalls personals al lector, però el procés s'ha repetit encara alguns cops més. Un Papa atormentat pel silenci de Déu! La sorpresa és majúscula. A casa s'enfaden quan dic que els catòlics poden ser molt perillosos. Es plantegen si la ausencia de intervención de Dios ante el mal puede llegar a eximir a los seres humanos de responsabilidades. En això debia estar pensant el Sant Pare Pius XII mentre els furgons enfilaben cap a Auschwitz. O potser resava per les ànimes dels carbonitzats. ¿Dónde estaba Dios en aquellos días? ¿Por qué calló? ¿Cómo pudo tolerar ese exceso de destrucción, ese triunfo del mal?. Potser no el van avisar. Això passa. A mi fa poc em van trobar a faltar a la festa d'un amic. No m'havien avisat i es van enfadar amb mi perquè no hi era. Benedicto XVI parece decirnos que, en la hora de los peores crímenes del siglo XX, Dios permaneció silencioso porque demasiados hombres permanecieron silenciosos. Els genis acostumem a ser uns incompresos. Mira Déu. Crea el món del no res i li critiquen que no aparegués a Auschwitz. Potser en ètica és problemàtic parlar de la culpabilitat per passivitat però el catòlic estima tan l'absurd que no crec que se sorprenguin del problema. Pius XII va optar por no alzar demasiado la voz. La Santa Sede temía también por la suerte de los católicos. En això no són com les rates que deboren els seus fills sense pietat. Però hi havia herois. Heroicos y valerosos testimonios de algunos obispos, sacerdotes, religiosas y laicos. Crec que l'heroïcitat està sobrevalorada. Ser heroi és respondre a l'imperatiu que a tots se'ns presenta com a obligació moral. Que destaqui l'heroi no ha de servir per res més que per evidenciar l'autèntica tragèdia del nazisme; que la inmensa majoria calli. Callar com una puta, es diu. Per l'atemptat que suposa contra la dignitat humana el callar i el prostituir-se. Entre quienes no se expresaron sobre las atrocidades del nazismo, y cayeron así en la culpa metafísica denunciada por Karl Jaspers, muchos historiadores señalan a Pío XII. Entonces ¿Por qué el Papa, en vez de su dramática pregunta sobre el silencio de Dios, no se plantea una más modesta sobre el silencio de su predecesor. Umberto Galimerti, filósofo italiano. Com que sembla que demanar a l'home que faci el que sap que ha de fer és exigir massa podríem demanar que, com a mínim, el Papa tingués per la decència de, ara sí, callar. Abaixar aquesta mirada de monstre que Déu li ha donat i callar com callen les putes.

Souchon en paraules del meu professor de francès; parla molt lleugerament de coses de gran trascendència quan normalment sentim parlar molt trascendentalment de coses lleugeres.

.

Alain Souchon. La vie ne vaut rien

.

Canten els àngels. Amén.

Origens de la tragèdia; Dawkins i els rituals dionisíacs

Somos máquinas de supervivencia, estamos programados a ciegas con el fin de perpetuar la existencia de los egoístas genes que albergamos en nuestras células. Dawkins fa trampes al seu llibre quan deixa l'important per l'últim capítol? Aseverar que la filosofía del "El gen egoísta" -- un clásico de la ciencia del siglo XX -- tenga alguna relación con el darwinismo social es un disparate y es una prueba bastante clara de que el amigo Joaquín no se ha leído el libro que cita ni sabe de qué va. Espada és un paio exigent. Potser el senyor Joaquín Estefanía no ha acabat el llibre encara. O potser va ser el senyor Skilling qui no el va acabar o no el va entendre. Però l'autèntic problema del darwinisme social no es planteja per no haver llegit l'últim capítol del llibre dels ocellets, el problema és no entendre res. A l'últim capítol, quan el lector innocent (es digui Skilling o Estefanía) ja ha perdut la fe en la humanitat, apareix Sartre per recordar-nos que l'home està condemnat a ser lliure. Llibertat és trencar la cadena de causes naturals per posar-ne una altra al seu lloc. Ho sap Kant i qualsevol que tingui vida més enllà de les discoteques i la borsa, àmbits on regna la monarquia absolutista de l'egoïsme genètic.

.

Les condicions del local semi-adaptat donen un to mesiànic a les paraules del presentador. No hi ha millor ambient per parlar d'aquesta nova gran religió dionisíaca que és el futbol. Alcohol, alcohol... crida de fons la mejó afisión de nuegtra liga.

.

Els robots no van al cel

.
Nen: ¿Mi gato ha ido al cielo?
Professora de l'escola parroquial d'Springfield: Al cielo de los gatos
Bart Simpson: ¿Y un robot con cerebro humano va al cielo?
Professora de l'escola parroquial d'Springfield: No lo sé. Es mucho pedir que tengais fe ciega?

És molt demanar tenir fe cega? No. Malgrat que en Déu ja no hi creu ni la mare que el va parir (i parlo literalment de la santa mare esglesia) l'home segueix de genollons davant qualsevol objecte que sigui presentat en format diví. Ronaldinho és Déu. Potser sense majúscula, però déu. Genuflexió davant els campions. Genuflexió davant l'art animal. Genuflexió davant la bellesa és de silicona. Genuflexió davant la intel·ligència artificial, davant sabatilles intel·ligents...

Searle apunta alt quan diu que per acceptar idees tals com la d'intel·ligència artificial cal una simplificació de la idea d'intel·ligència. Crec que podríem aplicar la mateixa idea a l'art o a la cultura, en referència als animals. A cada bugada hi perdem un llençol perquè després de rebaixar els conceptes per encabir-hi màquines o animals no els tornem a un nivell digne quan parlem dels homes. És com el sistema educatiu espanyol. Hi ha al mateix capítol dels Simpson una interessant intervenció del profeta Homer, representant genuí de la societat actual. La sociedad actual se define bajo la metáfora aristotélica de los ojos del murciélago. Unos ojos, al fin y al cabo, ciegos. Homer pregunta als seus fills, acabats de sortir del deformatori parroquial, si els simis van al cel i s'estranya de la resposta negativa perquè els simis són tan listos... Al final de la pel·lícula d'Steven Spilberg aquell robot del que parla Bart Simpson queda congelat sota el mar pel que sembla, literalment, l'eternitat. Por qué no me he suicidado? van preguntar un grup d'intel·lectuals a un dels robots més intel·ligents del món. El robot no té resposta i queda amb la mirada fixa, sense esperar... Potser sense Anfaegtelse, sense aquella angunia vital que acompanya inevitablement l'ésser humà no hi ha motiu; ni per viure ni per morir. Sense Anfaegtelse no hi ha mèrits per guanyar-se el cel. Potser per això els robots, per molt intel·ligents que siguin, no van al cel.

.