La "canofàgia" de Gutenberg

Si fos notícia que un nen s'ha aixecat al matí feliç i content, que ha sortit de casa amb l'esmorzar que li ha preparat la seva mare i que ha arribat a l'escola sense cap ensurt... voldria dir que vivim en un món "espantós". En canvi, que la major part de les notícies que presenten els diaris o que expliquen les televisions es refereixi a fets més o menys horripilants és senyal que el background en què tot això succeeix és més o menys acceptable.

.

Un paio optimista aquest Alsius. Diuen que a les facultats de periodisme és premisa bàsica allò de que no és notícia que un gos mossegui a un home, en canvi sí ho és que un home mossegui a un gos. Fa temps que vaig aprendre (i una merda) que la informació no és l'objectiu bàsic dels mitjans de com-se'ls-hagi-d'anomenar. Parlava Innerarity d'una funció metafísica del diari on per el mòdic preu d'un euro (diari) l'aparent caos en que viu el món es fa intel·ligible i no és estrany que, així considerada la funció dels medies, Hegel afirmés que la lectura diaria del diari és la oració matutina de l'home modern. Sent el diari qüestió religiosa és normal que ens plantegi problemàtiques de la mateixa (o de molt semblant) naturalesa que ens plantejava el fet religiós com és, crec que bàsicament, la metafísica a la Marchante; aquella que no és reflexió posterior a l'empíria sinó alternativa irreconciliable amb ella i, per tant, mancada de cap valor congniscitiu. Abans de posar ordre al món cal un cert coneixement, caòtic, inconsistent, aparentment incoherent, però una certa empíria és imprescindible per fonamentar qualsevol ordenació posterior. Renunciant a la finalitat informativa com a prioritaria, el diari, el media que sigui, fa un salt que converteix la seva en principi important missió en un exercici literari de molt limitat valor cognoscitiu; en llegenda. S'informa per tant que un home ha mossegat un gos. No és problemàtic si, en resposta a una de les bàsiques w de l'exercici periodísitc, se'ns informa que és a la nostra ciutat. Com que tenim costum de veure gent de la nostra ciutat, com que tenim experiència personal d'aquell background, no correm el risc d'errar el mètode científic. Tenim un contrapès que evita que, en un excés d'euforia metafísica, creguem que mossegar gossos és costum local. Més fotut esdevé l'assumpte quan se'ns parla d'una notícia d'Euskadi si no hem tingut el plaer de viatjar-hi mai. És normal que escoltant Fernando Savater arribem a creure que al País Basc et foten un tret al cap per parlar castellà. Contra més llunyà sigui l'home que mossega el gos i contra menys informació se'ns dongui dels gossos que mosseguen homes en aquell inòspit indret, més tendència tindrem a deixar de banda l'il·lustrat mètode científic per abraçar la fe en la canofàgia dels nostres veïns. No sabràs mai perquè somriu, deia el poeta. A más cómo menos por qué.

.

Zacarias Blues

La muerte lenta de un criminal ordinario y no la muerte de mártir como yihadista que tanto él como Al-Qaeda pretenden. És l'argument de la defensa de Zacarias Moussaoui, únic processat per l'11-S, per intentar aconseguir la cadena perpètua. Això és la muerte lenta que desitja la defensa. Deu ser fotut que el teu advocat demani per tu una muerte lenta però ja entenc que hi ha casos de difícil defensa. El cas però és significatiu perquè el que s'espera, ja sigui amb la pena de mort en 10 segons o en 70 anys, que la justicia serveixi per compensar la societat. No és estrany per tant que la gent perdi la fe en la justicia. Una dona que reclama que al violador de la seva filla li tallin els collons no pot esperar que els collons del violador serveixin per fer oblidar la filla el dolor que comporta una violació. Matar l'assasí no fa tornar a la vida l'assasinat i més aviat sembla que serveix per perpetuar entre l'entorn de la víctima de la justícia el rol sempre còmode de víctima. Serveixi aquest cas per tots aquells fascinats per l'eterna vigència de les tragèdies gregues. En la tragèdia que representa una justícia convertida en eterna venjança, el deus ex machina ha d'intervenir per evitar allò que deia Gandhi; que l'ull per ull deixi el món cec. Zacarias pot ser condemnat a pena de mort i avisa: els nostres fills seguiran la lluita. Davant aquesta amenaça els homes de bé no podem deixar de lamentar la inevitable derrota. La justícia mai pot guanyar, el deus ex machina es limita a treure un personatge d'escena (no mata l'actor) per restablir l'ordre. I la justícia juga a això. Treu el violador d'escena per tal que la familia de la noia no el cremi viu a la plaça del poble. La derrota és inevitable perquè la noia no deixarà mai d'haver estat violada, però s'evita que el poble es converteixi en un camp de batalla. Sempre m'ha servit de referència moral la frase que diu que el dimoni és més poderós que Déu, perquè Déu ha de respectar algunes coses. La justícia en funcions de deus ex machina també. No s'ha de confondre aquesta frase amb el massoquisme del para l'altra galta, esclar. De fet aquesta distinció és la base de tot. La justícia evita que el ciutadà hagi de triar entre posar l'altra galta o conviure en una perpètua guerra posant de manifest que, malgré pepé, la pau és l'autèntica prioritat. Perquè la mateixa existència de la justícia ja és en resposta a una derrota que, d'altra banda, sembla inevitable.

.

Si non e vero e ben trovato

.
Si e vero; ...
.

Un Sant Jordi natural

Diumenge era dia de cultura. Ja saben com funciona això del st. Jordi, però l'esperit és cultural. Els llibres, els signants de llibres, a vegades algún escriptor... però la part més important as in anything else és el client. Un client que, encara que només sigui un dia l'any, decideix esdevenir ésser cultural. Potser és la manca de costum o potser la massa fa enfollir també els milions d'intel·lectuals que ahir hi havia a Barcelona però el cert és que era un gran dia per rebatre, empíricament (com ha de ser) les tesis unionistes entre cultura i natura del senyor de Waal. Malgrat la seva simplificació del terme cultura ens obligui a acceptar la gran veritat que es desprèn de les seves reflexions, encara hem de ser capaços de veure on és la frontera. Encara que només sigui per això, st. Jordi val la pena. Es posa allà un representant de la cultura i es deixa a mercè de la natura. Com fa moltes llunes, la diferència es presenta clara. A una banda de la taula, la nobel Sara Mago. A l'altra; natura humana en sentit pur. Natura socialitzada pel consum, esclar. És el que té aquest tipus de socialització tant natural; que es comporta amb la cultura de forma natural. Com bèsties a la caça d'una presa, amb llibres a la mà (naturalesa socialitzada pel consum recorden?) els caçadors s'abalancen sobre la cultura personificada en el premi Nobel. És literatura literal; es van abalançar sobre Saramago fins al punt que podia haver estampat la seva signatura a la poc peluda closca del primer dels simis consumistes de la cua. Jo, de naturalesa cobard, vaig fugir per potes a la recerca d'una cultura menys natural anant a petar (abans del previst, però intencionadament) davant l'Empar Moliner. Si, malgrat de Waal, existeix una diferència entre cultura i natura; entre l'escriptor convertit en presa i l'escriptor que escriu, entre el lector de portades i el lector de llibres; entre que et signin un llibre i fotre's d'hosties pel gargot d'un Nobel. I potser la cultura només sigui això; una manera de fer les coses. Pot ser però també pot no ser-ho, esclar.

.

Ja ha passat un any

Time is on my side...
.

Qüestió d'ordre

És curiós el significat de la frase. Participo de todas aquellas ideas políticas en las que el hombre sea el activo más importante (entervista sencera copiada als comentaris). I després d'això es reconeix catòlic. Sembla que aquesta gent també evoluciona. Ja no és Déu, ja no és el rei ni el caudillo, ara és el hombre. Però no és això el que fa curiosa la frase. És curiós que després de llegir-la no pugui imaginar que aquest home es reconegui a si mateix com a liberal. Parlo de la corda Bush i tot això, ja sabem com funciona en aquest món l'ús dels adjectius. Per la frase sembla, a priori, un paio d'esquerres. Casi progre, però suposo massa llest per ser-ho. Ja sabem com funciona en aquest món l'ús dels adjectius. El cas és que aquesta frase m'ha recordat una de l'Oliver dels Engrunes. Matava un article on havia constatat els límits del poder polític amb l'excusa de l'OPA sobre Endesa dient alguna cosa com això; Per fi l'empresa, per fi el ciutadà. La frase no és en cursiva perquè només és aproximació, ni estic segur de recordar-la exactament ni la sé trobar. Però la cosa és clara. Hi ha una diferència d'ordre important entre el senyor Ivo Laus i l'Oliver. I segurament aquest és el pecat del liberal que s'autoproclama liberal. Ja sabem com funciona en aquest món l'ús dels adjectius. El gir en l'ordre és gairebé d'esquizofrènic. El liberal acaba entenent la llibertat humana com a conseqüència d'alguna llibertat superior. Parlar de Déu és massa, en general parlen de l'empresa. Primer les empreses són lliures i després els homes podem comprar lliurement. Compro, ergo existeixo. És un lema simplista, esclar. Però ja el també catòlic Mounier ho va saber veure a la seva època. La massificació constatada per Ortega porta a la democràcia a l'absurd. Hi ha l'home. Aquest home vol ser lliure, en societat. La democràcia garanteix (o parole parole parole) que el ciutadà es doni a si mateix un sistema de llibertats. Però la massificació fa el vot de l'home, sempre en singular, insignificant. L'home atordit. El canvi d'ordre és el que té. La democràcia ja no és producte sinó fabricant d'homes lliures. Ho hem vist a l'Irak. Primer la democràcia, després els homes seràn lliures; quan obrim els mercats. Ho destaca Gómez Pin; a l'anterior guerra de l'Irak es van tancar els mercats, però no la BBC. El canvi d'ordre és important. L'ordre és important. Però ja se sap; el caos és un ordre per desxifrar.

.

Hold on world 'cause I'm not jumping off

Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Ja molt abans de les democràtiques societats liberals els principals problemes eren de propietat. Fa 124 anys de la mort de Darwin, un dels grans advocats de la historia. Abans n'hi havien hagut d'altres; Copernic per exemple. Galileu. Però el paradigma de la problemàtica és Descartes. Perquè Descartes era home fins i tot en la seva cobardia. La cobardia que converteix Déu en legítim propietari de l'infinit desconegut. Perquè abans de dubtar, abans de fer trontollar tot el nostre ésser preferim la rendició. En alguna cosa hem de creure. I és més fàcil creure en Déu que en l'home. Torna a ser un probelma de propietari esclar. Hi ha un Newton que s'atreveix a parlar de la universalitat de la seva llei de la gravitació i afirmar un cobard hypotesis non fingo. És més cobard que honrat perquè, malgrat no aventurar hypotesis, cedeix a Déu la propietat de l'espai i el temps. L'espai i el temps. Què més es pot demanar si fora ja no hi ha res? Hypotesis non fingo, però no s'atreveix a dubtar de debò. I no es tracta només de l'espai i el temps, esclar. Hi ha per exemple el legítim propietari de la moral. No es tracta només que existeixi una moral sense Déu, és que la ètica no és propietat de Déu. Una ètica autèntica, una ètica que exigeix dubtar, que no es pot donar sense dubte. L'autèntic ètica no només aspira a respondre a l'imperatiu categòric kantià sinó que espera a ser a la vegada objecte de la mateixa moral. És gairebé gratuïta perquè, a diferència de la moral cristiana l'acció no depèn de la fe en una recompensa divina sinó que depèn de la fe en el propi home. No es fa estranya així la imatge dels homes en temps de guerra que fugint de les bombes s'amagen a les esglesies. És el mateix problema de la seguretat. Si no creiem en l'home, si donem a Déu allò que és del Cèsar, només queda la guerra santa. Després de l'11-S les vendes de còmics de superherois van augmentar notablement. No m'ho invento, no és retòrica estèril. En temps de guerra els homes deixen de creure en els homes. I hi ha aquí una autèntica problemàtica causa/efecte perquè m'atreviria a dir que aquí la guerra no és causa sinó efecte. Hi ha guerra perquè no creiem en l'home. Creiem en Déu però, a diferència de Déu i els escarbats, nosaltres no sobreviurem una catàstrofe nuclear. Qui no pot creure en l'home, qui no pot afrontar el vertigen de ser home, aquest corre als braços de Déu com l'infant a la recerca de l'escalfor materna. Però això és de cobards, de nens petits, de menors d'edat. El futur és dels valents i, espero, dels adults. And I'm not jumping off.

Around the sun. REM

Powered by Castpost

La síndrome del traficant colombià

Llegeixo una interessant entrevista a La Contra de La Vanguardia (la copio als comentaris). Un home amb cara de Darwin (el comentari és d'Amela, però em sembla genial) parla de presons i seguretat defensant la idea "tenir més presos no és tenir més seguretat" (altra vegada el diari ens ho posa fàcil). Volia copiar aquí un fragment del llibre Los ojos del murciélago del meu admirat Gómez Pin però m'he vist incapaç de trobar un fragment prou curt per no despertar les ires dels senyors de Seix Barral. Llegiu el llibre sencer si podeu, estimats lectors. Destaca l'admirat filòsof la imatge de l'home ric que delimita el més clarament possible els límits de les seves propietats per seguretat i com aquest tancament no només serveix per augmentar la seguretat sinó que la disminueix aïllant l'inquilí a la seva gran però sempre limitada mansió. El fracàs de la recerca de la seguretat és quan de debò s'aconsegueix que n'hi hagi més fora que dins, sobretot si es mira desde dins el tancat i es té por dels de fora.

Ho parlava l'altre dia amb la meva germana. Resulta que els meus estimats veïns fa mesos van decidir que els veïns de l'altra banda del carrer no són gent de fiar i, molt democràticament, això si, van decidir posar remei a la tensió existent. Alguns pensaràn que van trucar a la policia. No. Potser penseu que van construir una tanca al seu voltant com si fóssim demòcrates jueus combatent l'amenaça dels terroristes de Hamàs. Tampoc. La decisió va ser tancar la nostra illa (si algú conegués els meus veïns entendria perquè no em sembla una bona decisió). Tenim també una espècie de poli de proximitat que desde una petita caseta vigila per televisió les imatges que capten nombroses càmeres de seguretat (anunciades al visitant amb cartellets). El trist resultat és que per entrar i sortir de casa meva necessito tres claus. La primera, la reixa que em protegeix dels veïns de l'altra banda del carrer (n'hi ha que diuen que es mengen les seves pròpies cries en banquets rituals). La segona és de doble utilitat; serveix per protegir la meva escala de les escales veïnes i amés, per si algú trobés la porta que dóna entrada a la meva escala de rics propietaris oberta, l'ascensor només puja si té contacte carnal amb la clau (per fugir amb el botí sembla que el lladre no la necessita). La tercera m'ajuda a protegir-me de la veïna de davant. Veïna que, per sort (n'hi ha que diuen que només surt per la finestra i de nit), no he vist en ma vida. Coneixent a ma germana estic pensant en posar pany a la meva habitació però sóc tant despistat que potser encara la perdria i hauria de dormir al sofà; quedant indefens davant la meva familia.

Crec que això és el síndrome del traficant colombià. Ho hem vist en moltes pel·lícules. Comença l'home contruint una mansió amb un complexe sistema de seguretat. Per mantenir aquest sistema necessita contractar molts goriles que, al final i compintxats amb algú de la propia familia el pelen per quedar-se amb la seva fortuna (normalment és un germà però n'he vist alguna on fins i tot la rossa que fa de dona el traeix). I és que l'home es va tancant en un cercle cada cop més petit fins que ja només pot confiar en ell mateix. El trist resultat és que si no morís (cosa gairebé impensable a Hollywood) probablement acabaria boig. Això si; pels problemes de seguretat sempre ens quedarà la Police.

Message in a Bottle. The Police
Powered by Castpost

Nietzsche; més que un poeta

Només una mitja Marató. La victoria és en el tros que falta. I el no morir quan s'ha recorregut.

La gran sort

Marc Hauser i Peter Singer signen un article aparegut al diari La Vanguardia el dimarts 11 d'Abril (el copio als comentaris). El titol; Moralidad sin Dios? promet. L'article decep. Crec que en part la culpa és de La Vanguardia perquè ténen la mania de destacar la part important. Però la principal culpa és dels articulistes; la culpa de no escriure res interessant per fora del requadre. Una pàgina per dir una cosa que tots sabem (i els que no ho sabien suposo que deuen estar tots tancats al sanatori); estamos dotados de una facultad mental que guía nuestros juicios intuitivos sobre el bien y el mal, seamos o no creientes. Com deia aquell altre gran intel·lectual mundialment reconegut: En dó palabra; im-pezionante.

Que es pot treure més profit de les novel·les que dels diaris és cosa ben sabuda (o error de fe de qui això escriu) i que (també com els errors de fe) troba sovint suports empírics.

.

My mother always tought me to be good. "God wants you to be good", she'd say to me, and since I was still young enough to believe in God, I believed what she said. Then I came across that story in the Bible, and I didn't understand a thing. The bad guy wins, and God doesn't punish him. It didn't seem right. It still doesn't seem right.

.

The Brooklyn Follies. Paul Auster

.

La majoria d'edat és també això; que quan som prou grandets per deixar de creure en Déu no deixem de creure en l'home.

La gran sort és que tenint la Crítica de la raó pràctica i la Fonamentació de la metafísica dels costums de Kant no depenem dels articles de Singer per entendre una ètica sense Déu.

.

Looking for a quite place to die

I was looking for a quite place to die.

. looking for - l'eterna i infructuosa recerca vital

a quite place - la pau d'esperit; el somni americà; sigui com sigui; caseta amb jardí

to die - autèntic i inevitable télos de la vida

Sempre és igual. Looking for a quite place to die... És llei de vida. Looking for a quite place to die. El somni americà. Looking for a quite place to die. El somni de la humanitat.

.

Growing up. Peter Gabriel
Powered by Castpost

El passing shot de Chita

.

Diuen que Van Gogh volia representar la seva propia mort amb aquest cel. També diuen que és mentida, exageració.

.

La mona Chita ha rebut un premi. La notícia per no semblar-me graciosa em sembla gairebé tràgica. Després de llegir Frans de Waal, al s.XXI vaja, és impossible defensar res que s'assembli al mecanicisme cartesià, però el cas és que tornant de visitar el museu Van Gogh la meva estima per l'art (humà) és massa elevada per acceptar segons què. Suposo que aquest és el triomf dels animalistes. Quan una mona (que en realitat sembla ser un ximpanzé mascle) pot competir amb un humà per un premi artístic no és només que haguem condemnat l'art (cosa que ja de per si és tràgica) sinó que hem condemnat l'home. Condemna de l'home que no requereix grans explicacions per fer-se clara. Només cal una passejada de 2 minutets pel Barri Roig d'Amsterdam per saber de què parlem. Allò és una carniceria, casi la pitjor que es pot imaginar. És còmic; a la guia hi posa: Los escaparates de las prostitutas bordean los muros de la iglesia más antigua de Amsterdam (siglo XIV). El interior, saqueado durante la furia iconoclasta de 1566, ofrece hoy sus paredes a exposiciones de arte contemporáneo. Prostiutes, esglesia i art. Si matem l'art ens queda molt poca cosa, la veritat. I és el que passa amb els animalistes com Singer i el seu passing shot a Kant. És cosa de la dignitat. No és que la neguin, però cometen l'error d'oblidar-la. Deia Rosseau que ningú ha de ser tant pobre com per haver de vendre's. La puta cobra massa poc. També deia Rosseau que ningú pot ser tant ric com per comprar algú altre. El client paga massa poc. I el premi és per Chita. Això és una autèntica tragedia.

De ZP a MP

La importancia que da el Partido Socialista al entendimiento antiterrorista con el Partido Popular explica que Pérez Rubalcaba sea el nuevo ministro del Interior del Gobierno de España. Ho diu Arcadi Espada i té raó. No hi ha voluntat d'entesa amb els populars, i jo que ho celebro. Crec que és ben cert allò que es diu que la política només es pot entendre desde Maquiavel. Només si veiem en un President la figura del Príncep podem entendre les coses que fa i diu. Entendre i segurament lamentar-les, esclar, però entendre ja és molt.

.

El Príncep ha de ser com una guineu per conèixer les trampes i com un lleó per espantar els llops. La gran virtut del Príncep en democràcia ha de ser el de ser efectivament un lleó, però no semblar més que una guineu. ZP no semblava ni tansols guineu, ja saben, allò de Bambi, Sosoman... Però el temps ens està mostrant la virtú maquiavèl·lica està molt arrelada en el Presidente.

El primer caprici de la fortuna que ha hagut de sortejar, el estatú, ha acabat sent el seu gran triomf. Deixant fora del pacte ERC el Presidente ha tret la càrrega de radicalisme que veia l'espanyolito medio en el text. L'Estatut és ara acceptable pels socialistes espanyols (parlo de ciutadans que, en principi, no fan política de partit) i no corre el risc (risc real) de ser tombat a Catalunya.

El segon gran caprici, ETA. Una ETA que ja no mereixia ni les majúscules i que només necessitava una excusa per passar trobar-se cara a cara amb st. Pere. Alto al foc i el PSOE porta la pau al País Basc. Pot fracassar, però és més aviat còmode per tots que no ho faci.

I la dosis de lleó; la reforma. L'estimat Bono abandona la política i és que és ben cert que en el Príncep no hi poden tenir confiança ni els seus. Fins i tot si fós veritat que Bono marxa perquè si, el govern que queda és molt millor que el que hi havia. Aquella de la llei polèmica (com totes les d'educació) ja no hi és. Queda el pecat, però no el pecador. Rubalcaba, home de confiança, s'ocupa de fer política perquè no hi ha més política que la d'Interior ara mateix. Després del corunyès de les al·lèrgies cutànies desapareix un altre dels dissidents (fins ara, un altre dels plurals). Queden, així en general, Maragall i Ibarra. El primer morirà (probablement, no sóc la pitonisa Lola jo) amb la sociovergència. El segon no surt tant a la tele i segueix donant vots al seu desert; no hi ha problema.

Les relacions govern/oposició no són problema, mai ho són de fet. El govern pretén una certa homogeneïtzació, una política del prêt à porter on el poble es faci al govern, mentre que la oposició vol fer-se al poble. El govern capgira la llei de la oferta i la demanda i la oposició ha d'oferir al poble el que demana. Hi ha per tant crisis periòdiques amb Piqué i Zaplebes. I Gallardón i Espe. Qui no mana està obligat a ser heterogeni. El famós camí cap al centre no és que fós estúpid, era bo per un govern i és fatídic per una oposició. Per això Rajoy crida i ZP pacta amb Mas i reforma el seu govern. Espada diu una altra cosa interessant sobre les condicions per l'exercici ministerial, però no fa explícita la més important; no ser més que un braç del President. El ministre no pot ser més que un kleenex del President, per això no calen reformes electorals ni coses rares.

Com que en democràcia no hi ha herència segura, el President ha de ser Príncep no per amor als fills sinó per amor als pares. Pares a qui ha de fer creure que són els reis i que, espera, es mostraràn agraïts quan toqui; que és del que es tracta.

Song to say goodbye. Placebo
Powered by Castpost

Instints bàsics. L'escèptic trempa

Escribo sobre los instintos básicos diu la puppé de 48 tacos, són los más poderosos respòn la psiquiàtra madura. I aquí hi tenim a Freud, el Freud malalt sexual i amb tendències psicòpates, però la pel·lícula és bàsicament aristotèlica. Comença la seva Metafísica amb aquestes paraules: "Todos los hombres por naturaleza desean saber. Señal de ello es el amor a las sensaciones. Éstas, en efecto, son amadas por sí mismas, incluso al margen de su utilidad y más que todas las demás, las sensaciones visuales". Sembla que hem d'acceptar el saber com a instint igualment bàsic que el sexe o la violència. El famós ànim d'intel·lecció aristotèlic és la base del film. Hi ha uns assasinats i la voluntat de conèixer el who i el why. I és davant la multiplicitat de whos, que comporta una igual quantitat de whys possibles on el problema esdevé tragèdia. Hi ha molts possibles motius per matar els morts i molts possibles sospitosos. El amor a las sensaciones. No parlava Aristòtil de masturbacions a 180 km/hora pels carrers de Londres. No h crec vaja. Són les sensacions les fonts dels fenòmens que permeten entendre, saber. I entre elles, i d'això el cinema n'és autèntic paradigma, les sensacions visuals. Aquest és el joc de l'espectador (deixant de banda l'interès que aquest pugui tenir en els plecs de la pell de la protagonista). El joc de triar l'assasí a partir d'un coneixement limitat, parcial, dels fenòmens. És metafísica aristotèlica al segle XXI. El segle XXI és important, perquè ja hem tingut un Kant i un Hume que han posat la raó més o menys dins els seus límits. Partint d'un fals apriori (perquè ja hi ha un coneixement anterior que també troba el seu orígen en l'experiència visual) la cosa és molt fàcil. Ja sabem el who i el why i ens podem entretenir en els formosos plecs que la protagonista i el seu cirurgià ténen a bé de mostrar al món. Per l'espectador per tant la cosa esdevé d'una exasperant sencillesa. L'explicació més sencilla torna a semblar l'encertada, fins i tot abans de pagar l'entrada. No és així per al pobre psiquiatra que, al no considerar l'aristotèlica intel·ligibilitat com un instint bàsic, es veu abocat al més radical dels escepticismes. El pobre deixeble de Freud no pot evitar acabar boig (o, un espectador escèptic no ho pot descartar, aparentment boig). Però fora de Kant només hi ha un lloc d'honor per l'escepticisme de Hume. Escepticisme que porta (o sembla que...) l'escèptic freudià a la desesperació psiquiàtrica.

Els pobles criminals

El catalanisme considera que Espanya, o Castella si prefereixen, és un conjunt de persones culpables d'una situació injusta. A si? Ergo el catalanisme és realment idiota. Fan bé de marcar en negreta aquesta frase perquè casi ho diu tot. Espanya, o Castella si prefereixen. Molt interessant que ens deixi triar el senyor Graupera. Si triem Espanya hi ha el perill de considerar que el catalansime, definit com ho ha fet el periodista, a més d'idiota sería masoquista perquè, malgrat ens pugui desagradar, el catalanista té DNI espanyol. Però, ulàlà! el cas és que no podem triar. El catalanisme considera. El missatge es resumeix més endavant; les comunitats no tenen una sola ànima que pugui penedir-se en nom de tots. Les comunitats no, però el catalanisme sembla que si, sembla que només hi ha un catalanisme que, malgrat l'individualisme defensat per l'autor, té una sola ànima que pot considerar Espanya culpable. Espanya és un conjunt de persones. Això és com una comunitat de veïns. Hi ha uns quants veïns que constitueixen la comunitat, però quan un marxa la comunitat de veïns, oh miracle! continua. Els espanyols passen, però Espanya queda. Espanya és alguna cosa més que un conjunt de persones. És Espanya un ésser moral autònom com deia Kant?... Els pobles (?) ténen memòria i sempre troben un suport moral en la suma de dolors dels seus ciutadans, però mai el penediment és unificable. Ni ho és, ni ho ha de ser. Mais, malgré tout, hi ha Alemanya. Fins i tot hi ha Europa. Cap país es planteja el suïcidi, ni demana perdó per existir. Alemanya no es planteja el suïcidi i no demana perdó com una sola veu. Europa tampoc. Mais, malgré tout, hi ha alguna cosa més. Una cosa que fa que els alemanys no parlin del destí sense que els crematoris de jueus apareguin com a terrible holograma. I hi ha una Europa que s'acolloneix, com una sola ànima, davant els conflictes internacionals. I si potser és cert que els europeus no són culpables de tots els problemes d'Àfrica, és com si ho fóssim. És com Irak. Són els americans culpables? No tots, per suposat. Molt pocs, de fet. Mais, malgré tout, a l'Irak hi ha algun altre culpable que l'haver estat vençuts pels americans.

L'aspirina i la condemna dels jubilats

L'aspirina ha sentenciat definitivament el cristianisme i, amb ell, la paciència per aguantar els patiments d'aquesta dissortada vida. L'aspirina ha matat Déu. Els jueus han inventat Déu i l'han matat a base d'aspirines, fina ironia. le paradis terrestre c'esta là ou je vis. I sense paciència; Carpe Diem. Deia Pascal Bruckner l'altre dia al CCCB que la bona vida ja no depèn del que dura sinó del que fem amb aquest temps que dura. El model de vida del Carpe Diem és, en contraposició a la ideal vida teorica-contemplativa grega, la vida de l'acció reduint així la vida a l'acte i, per tant, deixant fora de la vida propiament dita aquell que no fa; paradigma del qual és el jubilat. No ja només perquè no treballa per la societat de manera productiva (important no confondre el jubilat amb el paràsit) sinó perquè no actua gairebé en el sentit més bàsic del terme. No hi ha en el jubilat un nivell de vinculació entre el que es vol i es pot fer tant gran com en el jove, sent per tant el jove representant de l'autèntica vida.

.

l'adolescence n'est pas seulement une période important de la vie, mais que c'est la seule période où on puisse parler de vie au plein sens du terme

.

La certesa houellebecquiana es fa evident quan veiem que les primeres crisis d'edat es produeixen cada cop més d'hora (fins al punt de poder dir, no sense cert orgull, d'estar superant la crisi dels 20 amb una elegància exemplar). Crisi dels 20, 30, 40, 50... Les crisis se succeeixen inevitablement fins la inevitable condemna eterna que representa la mort.

L'aspirina ha condemnat els jubilats. Ja no només en el sentit personal (el jubilat corre el risc de sentir-se més mort que viu) sinó que necessariament es veu poc considerat per les generacions anteriors a ell. La sempre exagerada inactivitat del jubilat no és l'únic problema que aquest té a la societat. El grec no respectava el vell per inactiu sinó per savi i si la inactivitat pot fer sentir al jubilat fora de la societat, la societat no el deixa al marge més que perquè creu que ja no té res a oferir. El vell ja no és savi, ara un jove pot saber (i en certa mesura en té la obligació) moltes més coses que el seu avi. Reconeixerem que la saviesa que ens pot oferir la tercera edat és molt vàlida, independent fins i tot de la suma de coneixements, perquè és un saber d'experiència, de la vida viscuda. No en tinc cap dubte, però en un model de vida basat en el Carpe Diem caigut i degenerat en buit hedonisme no ens podem permetre el luxe de valorar coses com l'experiència.

Davant el perill que una minoria es cregui legítima representant del conjunt de la societat, o es consideri model a seguir per la resta (i la joventut és i cada vegada serà més una part minoritaria de la societat) és certament satisfactori veure que les majories no es resignen a ocupar un lloc secundari en la comunitat.

Via L'estrany; dos articles que motiven aquesta satisfacció. Els comicis dels pensionistes (de Safont) i el manual de instrucciones para nuevos jubilados d'Antón Costas.

Rovira posa i Iceta disposa

La intermitència en el seguiment del debat polític és un exercici molt interessant. He vist dos minuts de l'Àgora. Uns 5 segons del convergent Puig, els justos per prendre consciència que era ell i que, per tant, no calia escoltar gaire. Després una estoneta, gairebé un minut, del Vendrell dels bons. Gran defensa de la coherència com a virtú política. Ni el Príncep maquiavèl·lic podia ser tant perillós. La coherència és el mínim que cal exigir (cosa que evidencia el baix nivell de la política). Mínim comú denominador, tant mínim que Hitler n'era tot un múltiple. No n'hi ha prou, és evident. I una altra estoneta que ha fet que la cosa valgués, malgré tout, la pena. És el fantàstic moment on els polítics escolten enlloc de parlar. Passen els talls de veu dels oients i els polítics esdevenen caricatura. Segurament és per manca de pràctica, però els polítics quan escolten riuen. Fins i tot al congrés dels diputats. L'adversari t'insulta i tu rius, amb raó, per suposat. I és que fa riure. Deia un oient que l'Estatut era intervencionista. Somriuen. Iceta assenyala Vendrell davant la còmplice mirada de Ridao, que també somriu. El càmera és un paio eficient i guia l'espectador directe cap al rostre del popular coherent. Per les proclames que segueixen es veu que l'espectador no és dels seus i Vendrell somriu alleujat. Somriuen, sempre somriuen. C'etait, je l'ai dit, un homme heureux; ceci dit, je ne lui envie pas ce bonheur. El somriure del catòlic segur de l'etern esdevenir. Caricatura de la democràcia és veure com és el polític qui disposa. Caricatura és veure com Rovira posa i Iceta disposa.

Dialèctica de Diagonal

Llegeixo la Vanguardia. Hi ha coses interessants els diumenges a la Vanguardia. Avui hi ha una entrevista a un cardenal anomenat Antonio Cañizares. No tinc paciència i només llegeixo el titular enorme i en negreta i els breus extrets destacats. En negreta el cardenal diu que si Europa pierde su identidad será catastrófico para el mundo. Si ho hagués dit algún sociòleg (fins i tot si fós francès), algún antropòleg, algún filòsof, fins i tot un polític (depèn de quin) llegiria l'entrevista sencera. Però un cardenal em fa mandra.

Llegint el titular recordo una cosa que em va explicar un amic d'un amic que, per propietat transitiva, deu ser amic meu tot i que sovint oblido el seu nom. Resulta que de nit la zona universitària s'omple de prostitutes. Hi ha per tant un repartiment de l'espai de la Universitat de Barcelona entre prostitutes i estudiants precariament regulat temporalment. Com tot en la vida de l'home, els límits temporals en aquest repartiment del sòl urbà no són clars i, per tant, i això és el que comentava l'amic, els dies que els estudiants surten més tard de la biblioteca comparteixen espai (a vegades portant aquest compartir espai fins a les últimes conseqüències) amb les treballadores del torn de nit. Dialèctica de Diagonal, vaig sentenciar jo davant l'alcoholitzada passibitat dels meus contertulians.

Crec que la sentència té alguna cosa d'autobiogràfica. Sempre he viscut per sota de la Diagonal i sempre he anat a estudiar per sobre de la Diagonal de tal manera que sempre recordo haver tingut el sentiment paltònic d'una ascensió cap al món del coneixement. Una ascensió que sempre havia tingut també connotacions d'esforç i sacrifici (en aquells temps he de reconèixer que radicalment contraris a l'ascensió platònica i la fugida del món de les idees) quan les meves petites cames iniciaven l'ascens per González Tablas. Té alguna cosa d'irònic perquè entre la seguretat i felicitat de la llar fins el conyàs que suposava l'escola quan era escola (descontem per tant les nombroses hores d'esbarjo) hi havia el "Todo por la patria" de la caserna del Bruc.

Hi ha la dialèctica de la Diagonal en la mateixa mesura que afirmava fa temps la dialèctica de l'home esparracat. La realitat és dialèctica o, com a mínim, és pensada dialecticament. Segons un estilo de pensar que procede mediante negaciones, precisamente porque supone que la realidad es en sí misma dialéctica, o sea que se mueve mediante negaciones (Eusebi Colomer). I aquest matís del "com a mínim" que he introduit prèn valor recordant una cita del post d'ahir. Quien prefiera no exagerar tiene que callarse; más aún: tiene que paralizar su intelecto y ver la manera de idiotizarse (Ortega y Gasset). La dialèctica de Diagonal és superació de l'exageració. L'autèntica dialèctica de la Diagonal sinó més aviat fal·làcia de falsa oposició. Fal·làcia urbana incompatible amb allò que no volen dir els polítics quan parlen de la Barcelona real. Fal·làcia antropològica incompatible amb l'home esparracat.

Hi ha dialèctica perquè hi ha oposició. De la mateixa manera que admeto sense dubtar-ho ni un segon que el senyor Piqué no pot trepitjar alguns pobles de Catalunya sense ser insultat i fins i tot agredit, el senyor Carod-Rovira no pot trepitjar segons quins carrers de l'Estat sense ser xiulat i agredit. Hi ha primavera, però hi ha tardor, hivern i estiu. No ens en podem oblidar mai; els intel·lectuals també caguen. La dialèctica de Diagonal és un exercici de complexitat per entendre que l'home, tant universitari com prostituta, és sempre un i sempre metàfora que defeca.

.

Vet aquí que la mala filosofia fa mala política i i vet aquí perquè cal fer filosofia i deixar-se d’històries.

Extension du domaine de la lutte

.
Compro per menys de 4 euros un Houellebecq. Dir un Houellebecq deu ser quelcom semblant a dir un Stradivarius.

.

"C'est un bouche à oreille obstiné qui, lentement

mais sûrment, fait de l'ouvrage un objet

messianique: c'est LE livre que toute une génération

attendait" François Busnel - L'EXPRESS

.

Le livre que toute une génération attendait. Ho llegeixo unes quantes vegades i penso quina deu ser aquesta generació. Escolto la prèvia del Barça-Madrid a Rac1 i sento que hi ha gent que espera l'autobús dels merengues. Els reben amb ampolles i insults i em pregunto altre cop quina deu ser aquesta generació que esperava unida la publicació d'un Houellebecq. No sé quina és i sospito que aquesta generació no ha existit mai, de fet. Segurament el senyor Busnel de l'Express exagera, els seus motius tindrà. Quien prefiera no exagerar tiene que callarse; más aún: tiene que paralizar su intelecto y ver la manera de idiotizarse (Ortega y Gasset). Segurament no ha existit mai aquesta generació, però és llàstima que no sigui la meva.