El Mesies mor crucificat

A totes aquelles persones que ténen tendència a identificar-se amb grans personatges històrics per amagar la seva propia petitesa, a tots aquells amb pretensions d'esdevenir salvadors de la humanitat, els anirà bé saber que al final el Mesies va morir crucificat. Crucificat i traït per els seus, o un dels seus, més propers seguidors. El Mesies es va entregar, va encarar-se a la mort prometent, convençut ell mateix de la certesa de les paraules pròpies, que el seu sacrifici anava encaminat a la salvació de les ànimes dels fidels. Marxa Florentino traït per els seus galàctics apostòls i després d'identificar en la figura d'un grassonet Judes l'hombra de la mort que fa temps l'assetjava. El Mesies mor crucificat, però marxa amb un missatge d'optimisme i esperança. Ho habia de saber quan va decidir fer de Mesies. El fi estava escrit i el camí només podia portar a aquest desenllaç.

Curiós paral·lelisme el que s'estableix entre Florentino i l'igualment mesiànic Carod-Rovira quan es va veure obligat a deixar la cadira davant d'una aparent passivitat que no deixa de ser condemna de facto del president Zapatero. Cadascú té el seu president i així com, per molt que ens pugui desagradar, ZP és el president de Catalunya, de la mateixa maner ho és l'afició del Madrid de Florentino. Delegat el poder executiu, això si, en el virrei de torn; ja sigui un nét de poeta o la sempre carronyaira premsa madrileña. Sembla que el Mesies no és un bon model a seguir i més en aquestes èpoques de poca fe on la ressurreció no acaba de despertar entusiastes suports populars. Es fa difícil creure en la resurrecció de Carod, és cert, i l'únic que de moment podem afirmar, tant d'ell com de Florentino, és que continuen penjats de la creu.

.

PD: Sóc conscient que barrejar ETA i futbol (diuen els forenses que causa de la mort dels dos mesies) és atrevit, fins i tot de mal gust, però si una cosa he après d'un sorprenentment demagog diputat del PP és que vincular llibertat i responsabilitat és el camí més ràpid a la autodestrucció de les propies conviccions cosa que, com bé haurà encertat l'atent lector, no és el propòsit principal d'aquest post.

Take me to the Mardi Gras

.

En record de la catàstrofe ecològica que va practicament destruir Nova Orleans, aquella que va servir perquè tots els piltrafilles amb aspiracions intel·lectuals poguéssin enrocar-se amb evidències factuals en les seves cabernícoles posicions, deixo aquesta modesta mostra de solidaritat amb aquells que van patir la incompetència de la humanitat per saber entendre el que realment val la pena.

.

Powered by Castpost

Paul Simon "Take Me To Mardi Gras"

C'mon take me to the Mardi Gras

Where the people sing and play

Where the dancing is elite

And there's music in the street

Both night and day

Hurry take me to the Mardi Gras

In the city of my dreams

You can legalize your lows

You can wear your summer clothes

In the New Orleans

And I will lay my burden down

Rest my head upon that shore

And when I wear that starry crown

I won't be wanting anymore

Take your burdens to the Mardi Gras

Let the music wash your soul

You can mingle in the street

You can jingle to the beat of Jelly Roll

Tumba, tumba, tumba, Mardi Gras

Tumba, tumba, tumba, day

Mm------------

Words & music By Paul Simon

Argumentació circense

No hi ha cosa més imbècil i inútil que defensar les propies creences com a evidents, com a obvietats. És el problema lògic més greu amb el que ens podem trobar quan intentem argumentar amb algú. Tot això que vostè diu està molt bé, però és evident que no és cert. És la gran falàcia coherentista o l'argument circular. Es tracta de defensar la coherència del discurs on tot encaixa com a proba de la seva adequació amb la realitat oblidant que la mateixa percepció de la realitat ja és fruit d'un prejudici. Hi ha una diferència entre el fenòmen i el noümen, entre allò que és, entre la cosa en sí, tal com és en ella mateixa i allò que percebem, de tal manera que allò que sembla evident no és més que la aplicació d'uns prejudicis a una determinada realitat percebuda. Les percepcions s'encaixen en un sistema previament existent. Recuperant el fonamentisme de Descartes no hi ha res evident fora del Cogito. Tot el que vé després és judici, representació.

És terrible veure com alguns viuen tancats en aquest sistema fonamentat en els prejudicis que, com els habitants del món feliç de Huxley, els han estat inculcats desde petits fins que els semblen evidències de les que no té sentit dubtar. És evident que a Catalunya els nens de 10 a 14 anys odien Espanya em diuen al blog del diputat Sirera. Doncs serà evident per vostè, perquè a la meva familia de 36 persones, 6 de les quals ténen entre 10 i 14 anys, no hi ha ningú que, expressant-se en castellà com tenim per costum, hagi expressat seu odi a Espanya i allò que és espanyol. Simplement no és evident que sigui així però això no canvia, ni pot canviar, la percepció d'algú que viu tancat dins la circularitat dels seus prejudicis. Tota experiència es fonamenta en l'evidència del que s'espera percebre i, per tant, tota percepció s'encabeix sense dificultats en els seu sistema apriorísitc. Poques frases poden ser tant apropiades per definir el pobre argumentari del circ politic com la crítica que Fichte llençava als kantians:

"El pensamiento de una cosa en sí se funda en la sensación y la sensación quieren fundarla de nuevo en el pensamiento de una cosa en sí. Su bola del mundo se aguanta en el gran elefante y el gran elefante se aguanta a su vez en su bola del mundo"

Una argumentació que de donar-se en un circ ens faria trencar de riure però que en l'àmbit de la política ens hauria de preocupar i molt.

Catalanitat "ad absurdum" i comunisme feixista

Sense necessitat de patir arcades i vòmits cara el sol, hem de ser conscients de l'estupidesa de cert tipus de catalanisme. Sembla que els senyors llibreters s'han enfadat amb l'Abacus perquè la seva condició de cooperativa li permet vendre el llibre de "Harry Potter" 4,5 euros per sota el preu de les altres llibreries. Deixem de banda temes econòmics i de justicia. La qüestió realment ridícula és que Abacus digui que ha equilibrat preus "per catalanitat". I no només això, sinó que, davant aquest penós argument, els llibreters, en veu del senyor Fàbregas, vicepresident del Gremi de Llibreters, responen dient "Com si els llibreters no haguéssim mostrat la nostra catalanitat". Sense necessitat de patir arcades i vòmits cara el sol, hem de ser conscients de l'estupidesa d'apel·lar al catalanisme per defensar certes accions. Si el catalanisme no és una clara defensa dels interessos dels catalans és en va, és caricatura, és simple reducció a l'absurd. No cal, de totes maneres, deixar de considerar que existeix una gran diferència entre estupidesa i maldat, però no hem d'oblidar que sempre és més fàcil que un estúpid es deixi guiar per un malvat que no pas que ho faci algú amb cert esperit crític.

És aquesta diferència entre estupidesa i maldat la que no hem d'oblidar quan parlem de comunisme i feixisme, per exemple. Malgrat poguem considerar que el comunisme és un sistema intrínsecament estúpid, no podem dir que sigui un sistema construit en base al terror. Existeix un comunisme fora d'Stalin i fins i tot fora de qualsevol manifestació pràctica que se'n hagi fet. Existeix una utopia comunista que, malgrat pugui i hagi de ser utopia no compartida, no es troba viciada de naixement amb el cuc del mal com, en canvi, si que ho està el feixisme. No és el mateix parlar de comunisme que de feixisme perquè, mentre el comunisme no deixa de ser un sistema estúpid, el feixisme no pot no ser criminal. No hi ha feixisme més enllà de Hitler o Franco, però si que hi ha comunisme més enllà d'Stalin. Abans estúpid que genocida.

Lolita

Es veu que Nabokov va dir que la bona literatura és aquella que llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Crec que no n'hi ha prou, que aquesta afirmació és massa poca cosa i més tenint en compte que és Nabokov qui parla.

Llegint Lolita m'he tornat un malalt. Somio amb Lolita, passejo en tren amb Lolita sota el braç i des que el vaig començar visc dues vides. Una vida sana, una vida gairebé exemplar en l'àmbit de la moral ciutadana. Però llegeixo Lolita i no hi ha reprobació moral, no hi ha distància crítica entre Humbert i jo ni judici ètic possible. Mal futur tindríen els jurats populars si tots els acusats fóssin com Humbert o tots els seus membres com jo.

Definitivament no n'hi ha prou amb sentir un calfred que et recorre l'espinada. Cal que aquest calfred arribi a capgirar-te el cervell. Vivo sin vivir en mi...

És el pecat Aristotèlic de creure que l'home té una afecció innata a la veritat o de les prostitutes que entenen que el seu ofici dóna cobertura a la funció bàsica de tot organisme vivent. Però sempre hi ha més. És el triomf del pensament de Berlin quan critica el monisme, la recerca d'un únic fi en la vida humana, que fonamenta molts sistemes filòsofics i polítics. L'home és complexe i esparracat, i la literatura com a acció humana ho ha de ser per força. No n'hi ha mai prou amb una característica per definir l'excel·lència.

La grandesa de Nabokov deu ser aquesta, que sigui quina siguia la característica que triem per definir la bona literatura, triarem una característica de Lolita.

El fi segueix sense justificar els mitjans

L'article d'avui d'en Graupera no servirà per res. El fi segueix sense justificar els mitjans. No n'hi ha d'haver prou que una cosa funcioni perquè la jutgem com a moralment acceptable. Malgrat la guerra d'Irak poguem arribar a creure que anés encaminada a la pau, un fi tant noble com la pau continua sense ser justificació de la mort d'innocents. "El fin justifica todo, Lisa", diu Homer Simpson.

Tot això ja ho sabiem i, malgrat Graupera, continuem sabent-ho. El problema de l'articulista és que confón fins amb mitjans. Diu que la frase de Maquiavel es considera moralment reprovable perquè els fins de Maquiavel consistien en la submissió de la plebs, però això no és cert. Els fins de Maquiavel, o més ben dit, els fins del "Príncep" a qui es dirigeix Maquiavel, no són altres que la permanència en el poder. La submisió de la plebs és el mitjà que té el Príncep per mantenir-se. No és el fi el que converteix el maquiavelisme en moralment reprovable, és precisament el mitjà. Si Maquiavel hagués cregut possible que el Príncep conservés el seu càrreg i el seu cap amb el buen rollete hagués recomanat el zapaterisme en comptes del totalitarisme. Però no ho creia i per això va triar els mitjans que creia adequats per al seu fi. El mitjà no aporta res als fins de la mateixa manera que el fi no aporta res als mitjans. Un bon tarannà no fa bona una política dolenta, ni una bona política justifica actituts totalitaristes.

Recordo un professor de batxillerat que deia que els actes morals són com un cistell de pomes on una poma podrida podreix el cistell. Hem de jutjar les accions no només considerant els fins ni considerant els mitjans. Tota bona acció ha d'estar feta segons uns mitjans moralment acceptables en vistes a un bon fi. Diu Graupera que l'important són els fins i que, un cop triats, ja jutjarem els mitjans en termes d'eficacia, per si funcionen o no, però crec que aquest posicionament és el causant de les grans catàstrofes de les que l'home n'és únic culpable.

La llibertat ha mort

Quan parlem de la mort de Déu parlem d'això. Parlem de la mort dels valors absoluts, parlem de l'home com a mesura de totes les coses. La llibertat com a valor absolut és inexistent, és indefensable i és un absurd tant gran com negar l'holocaust. No es pot defensar la llibertat de negar l'evidència, de mentir perquè la llibertat també està per sota d'altres valors. Hi ha coses molt més importants que la llibertat i, sobretot, que la llibertat d'expressió. El senyor Olivé diu que negar l'holocaust és com dir que la terra és quadrada. És, sens dubte, igualment absurd però així com és impensable que algú vagi a la presó per dir que la terra és quadrada no ho ha de ser-ho que algú que negui l'holocaust hi passi una temporadeta. La llibertat d'expressió està per sota, molt per sota, del respecte a més de 6.000.000 de jueus morts, de centenars de milers de demòcrates morts, de centenars de milers de persones amb problemes psíquics... No és el mateix negar l'esfericitat més o menys perfecta de la terra que negar la mort de les persones. Hi ha un plus de maldat. Ningú va a la presó per ignorant però no dubto de la conveniència de que algú hi vagi per excusar en la ignorància el seu odi a la dignitat de milions de persones. Plató i Hitler van idear móns ideals parlant de valors absoluts. Ells han mort i Déu comença a necessitar un certificat de defunció.

.

(PD irrellevant: no puc linkar l'article d'Olivé perquè no ho sé fer amb el nou disseny de l'Avui. Més bo és el d'Espada)

Benvingut sigui el relativisme

En moments de "globalització" seria més aviat còmode afirmar que la por al relativisme moral deriva d'aquest procés de construcció d'un món unificat. Crec, però, que la por al relativisme moral no és més que la por a la pròpia inseguretat, al risc d'estar equivocat que és inalienable a l'home; a l'home esparracat, per suposat. Només un breu apunt en favor de l'home esparracat. L'altre dia parlava el meu avi amb el seu germà, el pare Ramón, que, en un atac de lucidesa no gaire propi degut a la seva condició de sacerdot, va afirmar que "s'està molt bé deixant-se enganyar". Aquest home, com tots, té por de cagar-la i, versionant una fastigosa cançó, "antenganyá que dubtiante".

Altre cop, no me'n puc estar de fer una mostra de solidaritat amb el dubte cartesià, el dubito ergo sum.

Malgrat pugi semblar agoserat, Descartes i Nietzsche han de treballar plegats. És sencill per un superficial lector de tots dos com jo. On Descartes agafa el tren de tornada, Nietzsche mata el maquinista i, per collons, sembla que la cosa s'ha d'aturar. Dubta Descartes fins que està segur de Déu, però Déu mor i, per tant, sembla que el dubte no té fi.

Afirmant el seu monisme panteista Spinoza, important referent de Nietzsche, nega que es pugi parlar d'un Bé (o Mal) en termes absoluts (superant així l'estupidesa que va portar a afirmar als fanàtics escolastics que el mal era no-existència, no-ser) però no d'un "bo" i un "dolent". I precisament d'això es tracta. El dubte passat per la mort de Déu no ens ha de portar a negar els valors, a construir una moral, una ètica o un civisme on deixar seure una velleta a l'autobús encara sigui ben vist i, el que és més important, ben fet.

En ètica seria aplicable aquella teoria de la lingüística moderna que no per la seva aprença d'evident deixa de ser interessant. Crec que ve de Chomsky (no n'estic segur, si algú ho sap qualsevol aclariment serà benvingut) la idea de que tots naixem amb la potencialitat de parlar qualsevol llengua (evident) i que el que fa és triar (i aquí veiem la importancia de l'associació que estem fent) els que s'adapten al seu entorn. Magnifica associació perquè de la mateixa manera que triem el llenguatge per poder comunicar-nos (i enrahonar, que és del que es tracta) amb els humans del nostre entorn vital, triem els valors per conviure amb ells.

Publicava un interessant article el senyor Jorge Fernández Díaz (interessant per discrepar-ne, no perquè l'article sigui bo, que no ho és) d'on se'n poden destacar dues afirmacions:

- "el matrimonio, la vida y la familia sufren un ataque sin precedentes en el nuevo Estatuto".

- "lo más grave de todo esto es que hace muy difícilmente reversible toda la legislación que se está elaborando desde la perspectiva del relativismo moral más absoluto".

Són dues frases que ho deixen prou clar. Quedi a una banda la certesa (la correspondència amb la realitat) de l'afirmació sobre l'Estatut. Déu ha mort deiem amb Nietzsche. I amb Déu moren els valors absoluts de la famila, del matrimoni i, fins i tot, de la vida.

De la mateixa manera que un cop hem après català i, a mida que ens anem fent grans, cada cop és més difícil aprendre a pronunciar la "r" parisina, quan algú ha crescut en un entorn cristià sembla molt difícil que pugui assumir certs canvis en els valors. Parlem dels Aché Gatu, uns nobles habitants de les selves del Paraguay (potser ara ja no en queden per por al relativisme moral, però hi eren fa algunes dècades). Necròfags, maten els seus avis quan ja no són més que un estorb, viuen en famílies on les dones es casen amb 2 o 3 homes... Són de tot menys bons cristians. Passegen despullats... en fi, un desastre més gran que l'Estatut. Però els avis no protesten, no consideren les seves morts inútils i és un acte d'amor ser menjats per la seva tribu, és el seu últim acte d'utilitat al grup. Tampoc els homes semblen traumatitzars o ferits en el seu orgull de mascle per compartir una dona. Ni senten els Aché Gatu (bons homes en guayaquí) cap repulsió natural per la carn dels seus difunts familiars. És una Estrategia Evolutiva Estable i d'això sembla que tracta la ètica.

Defensar valors suposadament cristians en bioètica (fa 2000 anys no es parlava de clonació o cèl·lules mare) és com anar amb un carro de cavalls per l'autopista; vas lent i molestes els demés conductors. Dubito, ergo sum, "Déu a mort", i, m'atreviria a afirmar, Franco també.

(continuarà... per força...)

Jueus tots. Punt mort

¿Sabe porqué no se avanza? Porque unos y otro se han enquistado como víctimas. Cuando uno es víctima llega un momento en que se encuentra a gusto como tal, confortable en su rincón. Lo he visto muchas veces. Si eres víctima no puedes caer más bajo. Entonces, un día, dejas de asumir responsabilidades (...)

.

Dan Bar On. La contra de La Vanguardia (17 de Febrer de 2006)

.

No deixa de sorprendre'm la voluntat de ser víctima dels humans i, en concret, dels catalans. De tots els catalans, que això és el millor. Catalans catalanistes (CC.CC) i catalans espanyolistes (CC.EE); però víctimes tots. Uns víctimes d'un estat que no ens entén, que no ens vol però que no ens deixa marxar. Els altres víctimes del nacionalisme excloent, perseguits per parlar castellà. Ara que els catalans busquem una identitat nacional això és digne de ser seriosament pres en consideració. Catalunya és una terra habitada de víctimes.

En un moment o altre, en un espai o un altre, tots anem a la recerca d'una Efride.

Nietzsche, aquell gran sonat, aquell gran filòsof, aquell gran home, ho va veure molt bé. La culpa és de la moral jueva i cristiana. Aquella moral de pobre, de dèbil, que se sent còmode en el paper d'oprimit, de víctima. Sembla que no és així amb els musulmans. Mahoma debia quedar-se a mitges en la seva reinterpretació del cristianisme. Fascinats com tots amb la posició de víctimes, però sense el fre de la comoditat. Sens dubte una perillosa combinació.

Perturbats del turbant a banda, crec que aquesta comoditat en el victimisme és molt perillosa per la societat. No per el fet de ser víctima, sinó per la tendència a la comoditat. Una societat no pot ser construida per persones còmodes en la seva posició. Les víctimes no poden marcar l'agenda política de l'Estat. Mirant aquesta tendència no és estranya la tendència de les víctimes a posicions conservadores.

Dan Bar On és jueu, israelià, però afirma sentir-se avergonyit per els seus compatriotes. Demostra ser un bon jueu, tot i que no crec que ell se senti còmode en un paper de víctima que sap que no li pertoca. Nietzsche dóna les bones nits al jueu:

.

Todo el que ha construido alguna vez un "cielo nuevo" ha encontrado el poder para ello solamente en su propio infierno...

.

Per sort o per desgràcia, no tots som ni podem ser bons jueus. Per sort si som capaços de no caure en aquest punt mort, per desgràcia si fugint del punt mort caiem en el nostre propi infern.

Fel·lacions bigotudes i les mans de Hitler

A la pregunta de Jaspers "¿Cómo puede un hombre tan vulgar como Hitler gobernar Alemania?", Heidegger respondió con toda seriedad: "La cultura no tiene importancia. Basta con mirar sus hermosas manos".

.

Elzbieta Ettinger "Hanna Arendt y Martin Heidegger"

.

.

Sembla que els valors estètics van canviar anys més tard perquè poca gent defensaria que les mans de Hitler fóssin "hermosas". Si que hi ha, però, qui defensa que el bigotet de la becaria Aznar és del millor que li ha passat a aquest Estat (alguns afegeixen que desde l'any 75, però no seré jo qui els doni la raó). Dubtareu que sigui el bigoti, potser defensareu que és el bigotut, el contingent i no el contingut. No ho crec. Crec que ha de ser el bigoti de la mateixa manera que eren les mans. Unes mans que servien per gesticular com au gallinàcia intentant aixecar el vol. Perquè d'això es tractava a Alemanya; d'aixecar el vol i deixar de ser les bruixes d'europa. Segur que era el bigoti de la becaria, havia de ser el pessigolleix en plena feina a la flama de la llibertat.

.

Sembla que les becaries no moren de càncer. És una bona notícia per elles, sens dubte. Però ja sabem com són elles; que si sense mi això s'enfonsaria, que si el jefe és un inútil, que si faig tantes hores extres i no me les paguen... "La empresa es apenas ya nada" que diu aquella magnífica neteja-filtres.

.

Potser és important saber ajenollar-se a temps per ser una bona becaria, però seria hora que deixéssim de votar becaris per presidents del govern o futbolistes. Potser va sent hora que valorem els polítics per la feina que han de fer i no pels seus atributs sexuals. I no es queixin els del PP, que no són els únics que tenen les mans "hermosas". El talante no fa bo un president de la única nació. El rey és campechano, pero és rei nanu. Però deixem el rei de banda, que aquest no el votem.

.

La gran perversió no és l'homosexualitat encoberta d'un catòlic convençut, la gran perversió és l'admiració de la sofística com a virtut democràtica. Fins i tot els independentistes admirem en Piqué perquè parla molt bé; menteix molt bé què collons! Però ho fa bé, que ja és més del que podem dir de molts altres. I és que fer bé les coses, siguin les que siguin, ja sembla digne d'admiració. Veu veure l'entrevista a Rajoy? Fantàstic! Com fugia! Com una rata o com una guineu, però fugia molt bé! I no només el PP, és clar. Però ells tenen més mèrit perquè han aconseguit que els valorem per dir mentides que ni tansols ens agrada sentir.

.

I què hem de valorar? Ni les mans de Hilter, ni els collons de Batasuna, ni el bigoti de la becaria, ni la sofísitica dels becats, ni el tupé de Mas o els crits de Carod, ni la bicicleta dels d'iniciativa, ni l'entrecuix de les ministres...

.

Quina és la feina d'un polític? Simplement, fer-nos la vida millor, més fàcil, més digna, més humana... La democràcia hauria de ser referèndum cada 4 anys. Creu vostè que viu millor que fa 4 anys? Si o no. Perquè l'Estat sóc jo! (bé, jo i uns quants milions més). I les raons d'Estat han de ser les meves raons, i la millora de l'Estat la he de notar cada matí quan pujo al metro, i tantes i tantes coses... I jo no sóc un rei, i no he d'estimar a cap rei per estimar el meu país (i espero que algú ho entengui, perquè sinó estem perduts).

.

Perquè comencem votant un líder per raons d'Estat i acabem admirant un Hitler per tenir les mans "hermosas".

La culpa és d'en Duchamp

.

Quan el 1917 el francès (francès havia de ser) Duchamp va enviar el ja famós urinari signat amb el pseudònim de R. Mutt, va iniciar una important revolució en el món de l'art. L'obra d'art ja no és un objecte acabat sinó que l'espectador ha de fer una feina per completar-la i dotar-la de sentit.

Aquest gir crec que prèn autèntica trascendència en els diaris o el cinema. La historia no està del tot completa i és el lector o espectador qui li acaba de donar un sentit segons les seves pròpies consideracions. Quan algú llegeix una notícia no pot evitar fer-ne una interpretació segons certs prejudicis ja sigui sobre el medi (no és el mateix que ho digui l'AVUI que El Mundo, malgrat la realitat descrita pugui ser la mateixa) o sobre el protagonista de la noticia (les mateixes paraules en diferents boques no semblen tenir el mateix significat).

Com diu el gran polític Homer Simpson al ser descobert com a mentider: "Para mentir hace falta uno que mienta y uno que escuche".

I les famoses caricatures del profeta, que d'això es tracta. Les caricatures no estàn acabades, s'acaben en cada mirada, en cada observació, en cada persona que les converteix en alguna cosa més que taques de tinta o electrons passejant a la pantalla de l'ordinador. El problema ja no és tant el que vol dir l'artista sinó el que vol dir per l'espectador. El respecte que s'exigeix a la religió musulmana o a qualsevol altra no s'ha d'exigir a l'artista. El respecte que es veu al dibuix és el respecte que l'absatractor de la taca té per la determinada religió. Podríem dir que l'autoestima es manifesta enfotent-se'n d'un mateix. Fot-li que som musulmans! Però sembla clar que no podem esperar que els nazis se'n fotin de les seves pròpies bombes. Potser de les víctimes, però això ja és una altra cosa.

Nietzsche i Duchamp. És la mort de Déu, de les idees absolutes platòniques i de l'en si kantià. La revolució és gran, molt gran, suposo que per això no ens ha d'estranyar que en aquest món on la incomprensió es considera una virtut la revolució que inicià Duchamp ens hagi portat a considerar l'art com a exercici d'esfínters.

Sobre la seriositat

Poques coses són més decepcionants per algú amb innata tendència al "canvidecamisisme" que no trobar arguments seriosos per convertir en acte aquesta potencialitat. És una llàstima veure com, per exemple, al programa Àgora es convida persones per defensar tesis contràries a les meves i que menteixin. A mi m'encantaria preocupar-me per el nacionalisme que impera a Catalunya però quan les mentides són tant evidents em resulta ofensiu fer-los cas.

Recordo amb certa nostàlgia les previes de la guerra d'Irak. Un servidor aprofitava les classes de matemàtiques per evidenciar el seu pacifisme sumant-se al jovent que seia davant d'aquell niu de rates que era (i continua sent) la seu del PP. Però he de reconeixer que no les tenia totes fins que vaig veure com progeressava la publicitat de la guerra a mans de l'administració Bush. Hi havia dos punts bàsics: "Sadam és un home dolent que va voler matar el meu papà" i les fotos dels camions allà a la ONU. Més tard vaig aportar una base ètica més forta a aquest rebuig en principi estètic quan vaig descobrir els tres grans pensadors actuals de la guerra justa. Curiosament, tant Michel Walzer com Benjamin Barber i E.Garzón Valdés negaven que la guerra de l'Irak fós una guerra justa. Simplement no hi havia arguments seriosos que justifiquéssin la intervenció militar.

En Marhuenda diu que no té problemes amb el bilingüisme. Recordo una interesant discusió sobre aquest tema que va tenir amb el filòsof Terricabras a Catalunya Radio. El filòsof pregunta quantes llengues parla i el de la Razón (heus aquí un joc d'oposats de gran interès) contesta que parla anglès (crec que era anglès però la veritat és que no ho recordo bé), castellà i català i, de fons, se sent una veueta que diu "i ja veiem com". En Marhuenda pregunta al filòsof que, amb un "algunes més", deixa les coses massa clares. "No te hagas mas daño cariño" que diría aquella dona al ser preguntada per el savoir-faire del seu amant. No té problemes amb el bilingüisme perquè no n'hi han, però principalment perquè ell no n'és de bilingüe.

I tornant a les guerres (a les presents, no a les desitjades). El mai-no-prou-ben-considerat Nihil Obstat ens linka, com a bon gurú de la llibertat en xarxa, a la gran veritat. La llibertat i la guerra són coses molt serioses com perquè presentin coses com aquestes. Tens a una mà un llibre d'unes 450 pàgines d'un home que et diu que la guerra d'Irak és injusta i a l'altra les fotos d'un camió i un informe que no seria ni un aprovat a la universitat pública. Si es tracta de triar és fàcil, ens ho posen massa fàcil, i em sap greu. Em sap greu que el nivell sigui tant baix perquè això només pot voler dir que no hi ha voluntat de fer-lo pujar.

En clau més personal. Busco algú que pugui contradir Gómez Pin sense cridar o fer el ridícul.

En clau no tant personal. Busco algú que pugui contradir Michel Walzer sense cridar o fer el ridícul.

I és molt fotut això de buscar i no trobar.

A la recerca d'Elfride

Elfride era la dona de Martin Heidegger i sembla ser que sempre va ser considerada per Hannah Arendt, l'eterna amant del filòsof, la culpable de l'afinitat d'aquest amb el nacionalsocialisme. És curiós com una persona tant intel·ligent com Arendt es va poder convèncer de la innocència intel·lectual de Heidegger (gairebé tant com que Martin es deixes enredar per el nacionalsocialisme), però no podem dir que sigui un cas excepcional. Els humans tenim una perillosa tendència a l'autoengany per defensar la nostra pròpia integritat. La culpa sempre és dels altres. Les mares van a l'escola a parlar amb la "senyu" perquè el seu fillet, que és tant bon noi, té uns amics que són una mala influència.

I el problema que tenia Arendt amb la dona de Heidegger, el tenia el propi Heidegger amb el comunisme. L'existència del comunisme el portava a creure que la salvació moral d'occident (aquella que segons en Sostres està condemnada per culpa de Mary Poppins) passava per el nacionalsocialisme.

És la famosa teoría de la conspiració que tantes pel·lícules de Hollywood han près com a columna vertebral de la seva argumentació. Es tracta de trobar la mà que s'amaga rera els moviments del món. Hi ha el cas del "Protocol dels savis de Sió", el text apòcrif que servia per defensar la legitimitat dels progroms; els jueus eren els culpables de tot (i atenció, perquè el tot és molt).

I el problema és que gairbé mai hi ha una Elfride.

Per això quan la senyora de 170 kilos es queixa de les noies dels anuncis és una estúpida. De la mateixa manera que ho és la feminista que vol fotre a terra els edificis de més de 15 plantes perquè amb la seva forma fàlica simbolitzen el poder del mascle d'Homo Sapiens sobre la dona. De la mateixa manera que aquella altra dona que aplaudeix la caritat de Zapatero posant el 50% de dones al seu govern sense més motiu que el de ser dones. De la mateixa manera que el nou eco-socialista que es queixa de l'opressió del sistema capitalista. I, en definitiva, de la mateixa manera que tots els que ens neguem a assumir que allò que ens espanta de l'exterior és el reflexe de la nostra pròpia debilitat. Perquè tots portem dins una senyora Heidegger.

El perquè de moltes coses

Perquè en àrab també es pot parlar de llibertat
.









.
X > Y

Munich. La diàlectica de l'home esparracat.

.

"Entendemos por dialéctica una teoría general que afirma el carácter intrínsecamente móvil o cambiante de la realidad en virtud de alguna negación, y por método dialéctico un estilo de pensar que procede mediante negaciones, precisamente porque supone que la realidad es en sí misma dialéctica, o sea que se mueve mediante negaciones.
Todo se opone como tesis i antítesis i por ello todo se mueve. Pero el resultado de este movimiento no es la anulación de los dos términos en litigio, sino el pleno desarrollo de la realidad que a través de su ser otro retorna a sí misma."

Eusebi Colomer. El pensamiento alemán de Kant a Heidegger. Vol.II

.

Munich. Una pel·lícula on cadascú hi pot trobar el que vulgui (jueus enfadats, palestins enfadats i Sostres content, amb això es diu tot). És curiós. Suposo que això deixa en molt mal lloc el film. No hi ha lloc per replanetjar-se res si és que no ho has fet abans de pagar una entrada perquè algú mengi crispetes sense sentir-se sol (a). Espero que la meva orella i el record de la seva mare fóssim la companyía que necessitava, foca dels collons.

Fa 2 dies que volia escriure sobre la pel·lícula d'aquest tal Spilberg. No aporta res. Ho puc dir així de clar. Una simple frase en gairebé 3 hores i va i la foten als trailers (es diuen així oi aquells anuncis que resumeixen milions de dòlars d'inversió en 5 minuts d'imatges?). La frase deia quelcom semblant a això (tinc mala memòria i el google no sempre ens soluciona la vida): "Cada generación -la peli era en castellà- se ve obligada a llegar a un pacto con sus valores". Nietzsche en boca d'una actriu que fa de primera ministra d'Israel. Una frase que alguns portavem de casa i que d'altres no van escoltar perquè el soroll de les crispetes a la pròpia cavitat bocal els impedia centrar l'atenció en la paraula. Son la oída i el gust sentits incompatibles? Les crispetes al cinema no distreuen la imatge però impedeixen captar la paraula. Se'n podría fer una tesis. Caldría fer una gràfica on es valorés el missatge oral de la pel·lícula i la ingesta de crispetes. Crec que en resultaría una important erecció bidimensional.

.

Tesis o afirmació:

- Els jueus són víctima històrica. Un poble perseguit i putejat (molt més que això, però em fa vergonya escriure segons què. Jo a vegades també estic amb Hannah Arendt quan sent vergonya de ser humana). Tenint en compte que la víctima acostuma a ser més ben valorada que el botxí, per força conclourem (sense necessitat de llegir les sagrades escriptures) que els jueus són els bons.

Antítesis o negació:

- Els jueus vengen la mort dels seus matant als assasins. Tenint en compte que la víctima acostuma a ser més ben valorada que el botxí, per força conclourem que els jueus també poden ser dolents.

Síntesis o negació de la negació:

- Els jueus, com tota la resta dels humans (també els palestins que volen trossejats per satisfacció de l'espectador hollywodiense), són homes esparracats.

.

Encara podríem fer extensiva la idea a la nació. Alemanya és la Gran Nació, la nació més esparracada, la que va de Kant a Hitler. De la tesis a l'antítesis. La síntesis ja arribarà, tot porc té el seu sant Valentí que diuen els veïns. Der grossen Deutschland.

Munich. Una pel·lícula per refermar-se en les pròpies idees. Cagar-se en la política d'Israel no és ser antisionista. És una bona notícia. Una com tantes altres, diría jo.

Meme dels collons (i imperatiu categòric)

Per si amb el títol no queda prou clar, no em fa cap gràcia que m'envïn una meme d'aquestes. A ningú li haurien d'importar les meves manies i si hi ha algú que necessiti distreure's amb la vida dels demés que es compri una revista del cor o agafi un diari gratuït al metro que, de fet, és el mateix.

Ara bé, veient com les gasta l'estrany del meu amic i davant la por a que el paio compleixi les seves amenaces (Eh subnormal tens un meme al meu blog, si no el fas et capo i et deixo estèril, no tindràs fills encara que vulguis, l'estrany dixit), em veig obligat a escriure alguna cosa. Com que no tinc ganes de explicar intimitats que facin perdre als meus fidels lectors el gran resepcte que suposo que tenen (i si no, hauríen de tenir) per les meves sobrenaturals dots intel·lectuals.

.

5 maníes superficials:

1. Veure la Coca-Cola sempre amb gel i llimona.

2. Que la llimona no sigui massa madura però mai verda.

3. Que el tros de llimona al got sigui el més proper a la meitat de l'area de la rodanxa completa. El procés és el següent:

- S'agafa la llimona.

- Es tallen els dos extrems o, en cas que ens proposem servir una sola Coca-Cola (és important que no sigui Pepsi ni Plus Superdescompte Cola) només un.

- Es fa un petit tall (de la profunditat equivalent al gruix de la rodanxa que es desitgi - 1cm és la que aquest modest blogger recomana, però cal tenir en compte que la maduresa i acidesa del fruit farà variar aquest gruix) en horitzontal.

- Es talla perpendicularment a la incisió previa fins que el tall ideal cau per el seu propi pes. En cas que no caigués no s'ha d'estirar mai sinó que caldrà seguir tallant amb el ganivet per tal que la perfecció no decaigui.

4. Si la Coca-Cola és per consumició personal, servir-la sempre amb 4 glaçons sencers i en got de 25cl.

5. No seguir mai una cadena (i fer-ho, no fer-ho de fet, a poder ser, amb una Coca-Cola a la mà).

.

Degut a la meva cinquena mania no continuaré la cadena o meme o com es vulgui anomenar aquesta parida. Apel·lant a una interpretació popular de la màxima moral kantiana, de l'impertaiu categòric, "no facis als demés allò que no vulguis que et facin a tu", reforço el meu rebuig a seguir amb aquest joc del meme i, estoicament, aguantaré totes les desgràcies que aquesta actitut de resistència em reservi.

.

A la teva salut

(aquí hi hauria de sortir la foto d'una Coca-Cola amb gel i llimona, però no hi surt)