L'home esparracat al rescat

L'encíclica del Papa torna a fer actual l'etern problema sobre el lloc de la llibertat humana en l'inevitable joc de la causa-efecte a que es veu sotmès l'home dins el cosmos. Diu Ratzinger que el sexe sense amor converteix l'home en mercaderia. Pur fenòmen, direm amb Kant. El sexe sense amor és un joc mecànic, joc de fricció.

Aprofita Azúa per carregar contra l'esquerra per haber defensat històricament les mateixes posicions. Suposo que en un acte de fina ironia que no he aconseguit captar afirma: precisamente porque somos mercancías y es inevitable que lo seamos, tenemos cada vez más sexo y menos amor.

És l'etern dilema de l'home esparracat. Mossèn Ballarín va publicar un article on defensava el seu cristianisme perquè no podia admetre que l'home fós esparracat i desde aleshores aquest ha estat un tema recorrent en aquest bloc. He dit altres vegades que l'home només pot ser home si és esparracat i no és moment de repetir-se. Es tracta de fet de dir que l'home és esparracat sense remei i no de cometre l'error de negar la humanitat a aquells que no s'en considerin. I és d'aquest error del que parlo. De l'error de creure en una humanitat coixa perquè, de la mateixa manera que l'home no és un Déu, l'home no és un gos o una màquina.

Com a defensor d'un nou idealisme l'home esparracat bé a rescatar la dignitat humana. És tant seriós i heroic com això. L'home esparracat està amb Hannah Arendt quan defensa la terrible humanitat del nazi. L'home que després de gasejar uns quants jueus és capaç de sopar en familia i dormir abraçat de la seva dona. I estimar-la. L'home esparracat està al costat de la dualitat kantiana fenòmen, noümen. L'home esparracat està amb Aristòtil quan introdueix el lógos com a diferència específica de l'home respecte els altres animals. L'home esparracat és un humanista que entén el joc del sexe sense amor però que no pot admetre que l'amor sigui sobrer.

I l'home esparracat no està amb Azúa quan afirma que el problema moral no es que las mercancías forniquen como mandriles, sino que a esas mercancías se les pueda llamar “seres humanos”. És molt propi dels intel·lectuals orgullosos de la seva pròpia condició restringir la humanitat al seu petit àmbit. Si, als mandrils que forniquen als lavabos de discoteques, a aquells que esnifen a la tassa del wàter amb els genolls xops del pixum del terra, als que criden a les seves àvies com qui crida el gos, a tots aquests els podem dir éssers humans.

I és aquí on l'home esparracat reivindica la dignitat humana. Perquè és en la llibertat on es troba la dignitat de l'home, és en el poder d'autoconstrucció i en la responsabilitat que se'n deriva on hem de buscar aquesta dignitat. No es pot exigir responsabilitat a una màquina com tampoc es pot esperar fer l'amor (o jugar a futbol) amb una ànima. Direm amb Gómez Pin que si no és cert que el verb es fés carn, està clar que la carn es va fer verb. I només desde el verb l'home es pot entendre a ell mateix. Si Azúa fós una màquina, un mandril fornicador, no seria capaç de dir-ho.

Hauriem de plantejar-nos, això si, la adeqüació d'una frase ja citada de l'escriptor: tenemos cada vez más sexo y menos amor. Ara si, és un acte de fe. No m'ho crec. Com tampoc crec en la possibilitat d'una illa. Només l'home esparracat es pot permetre un acte de fe sense dubtar de la seva pròpia dignitat. Definitivament, només un home esparracat pot intentar salvar la dignitat de l'home enfront tota sort de naturalismes, d'inmunitzar al jo lliure davant el mecanisme de la natura i davant els mossens, afegeixo jo a la frase. (extreta del llibre "El pensamiento alemán de Kant a Heidegger" d'Eusebi Colomer).

.

Qui pot comprendre l'abisme, el vertígen de l'home esparracat.

Bono, ets un fill de puta (i algunes engrunes més)

El problema no és el que diu Iu Forn. El problema és tenir ministres que no saben llegir. I, dic jo, si el jutge resulta tenir un nivel intel·lectual més elevat que el senyor Bono (cosa que només és una hipòtesi) potser vegi que "zafio y desvergonzado y despreciable y tipejo" dificilment poden ser qualificatius d'un article. Es dóna l'estrany cas d'un article que insulta les mares dels militars colpistes i, a manca de colpistes, el ministre se sent ofès i, ara si, insulta el periodista. Ergo el ministre no sap llegir (o el traductor és molt dolent). Dos casos, dos insults, un sense receptor i un amb un clar destinatari. Insulta un ministre a un periodista i insulta un periodista sense que ningú sigui insultat (si hi ha algún militar colpista que surti i hi digui). Si és cert que som iguals davant la llei l'hipotètic jutge intel·ligent sabrà contra qui actuar. Recordar una frase del senyor Espada que deixa les coses molt clares "Los militares golpistas son unos hijos de puta". I jo afegiré, fins als collons de tanta mariconada: El ministre de defensa, José Bono, és un fill de puta (i de pare falangista, que és pitjor).

.

Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d'avui ho confirmen.

.

És curiós que Rajoy defensi a Piqué dient que pensa "exactamente lo mismo" que Acebes i Zaplana. Ja no és només que pensar el mateix que Acebes i Zaplana pugui ser dificilment qualificat d'elogi (si no de greu incompatibilitat lògica), és que no entenc que pensar exactament el mateix que algú altre no sigui una ofensa. Dir que Piqué pensa el mateix que la resta del PP és la millor manera de dir que la seva és una tasca inútil (encara la seva pròpia existència diría jo). Again talking about diamonds on the soles of the shoes.

.

Carod s'enfada i reconeix haver actuat per interessos partidistes (titular de qualsevol diari convergent). Resulta que Josep-Lluís s'ha enfadat amb en ZP perquè l'Estatut no s'encamina cap a l'Espanya federal que tant estimem tots i va el paio i diu que a partir d'ara trenca el suport que fins ara donava al PSOE i votarà les lleis segons interessin o no a Catalunya. Diu que el suport d'Esquerra l'hauràn de guanyar llei a llei. Jo, que els vaig votar, no puc deixar de sentir-me enredat perquè aquestes declaracions impliquen que fins ara les coses no s'havien fet així i que, per tant, la conveniència per Catalunya (els catalans) no era el criteri seguit per els republicans de Madrid al votar les lleis. Enredat com a votant d'ERC i com a potencial votant convergent. Que els follin l'anus.

.

Metafísica popular. Un poeta novell d'uns 65 anys cridava al vent la següent pregunta: "Tiene sentido que yo me arranque un brazo?". Si no és que no l'has de fer servir i et fa nosa, jo diría que no. Ara bé, això no és el mateix que dir que si m'arrenco el braç deixo de ser jo. Jo seguiré sent una única persona, amb braç o sense. El problema Aristotèlic de la continuitat i la contigüitat. Parlem de continuitat quan les dues superfícies en contacte són una sola. Contigüitat és quan les superfícies en contacte són dues. Definir a Catalunya com a nació soluciona les pors d'aquest home. Ja no es tracta de forçar un trencament de continuitat sinó de que les dues superfícies en contacte deixin d'estar-ho. Deixa de ser cada objecte el que ja era? No. Però és clar, parlem de substàncies i no de sentiments. És curiós, malgrat tot, que aquells que negaven la possibilitat que Catalunya es convertís en nació només perquè ho diguéssin els catalans (o, a manca de temps per preguntar a tothom, el nostre Parlament) confirmin a través d'un referèndum que espanya és la única nació (de l'Estat espanyol, se suposa).

.

InTeresa. En anglès; dins de Teresa. Un mal acudit per confirmar que de la política també se'n poden fer botifarres (de pagès, de les de debò, fait a main).

.

Bilis. Que se'n vagi a la merda la senyora que anuncia el maleït i indigne (si, INDIGNE) Master Plus. Anuncis com aquest condemnen a mitja humanitat a la infelicitat (no tanta, més de la meitat es mor de gana) i condemnen la nostra societat a viure perpètuament en la més perillosa i fastigosa minoría d'edat. A la merda ella i el producte. Amb publicitat així no es pot parlar de societats democràtiques. I la culpa no és del "Capitalisme". La culpa és d'aquells capitalistes que creuen que les persones som possesions (o votants potencials, que tot és el mateix).

.

Un criteri de veritat; els tribunals (espero que sàpiguen llegir en català). Perquè malgrat teoríes de gran calatge filosòfic que neguen l'existència de la "realitat", les acusacions s'han de demostrar: calen probes, així de clar. Per cert, tots aquells liberals que es preocupaven tant i tant per les crítiques a la COPE, què en pensen de denunciar l'Iu Forn? Pregunto perquè crec que de tant "bones persones" i "tolerants" i "respectuosos amb els que no pensen com nosaltres" que som alguns acabem sent gilipolles.

Els gols en pròpia porta no se celebren

"Davant la pressió de l'equip rival, el defensa va decidir encarar la seva pròpia porteria i va batre el porter amb un xut ras i sec".

Aquesta frase podría encapçalar l'editorial de qualsevol diari esportiu si els gols en pròpia porta contéssin com a propis i si el defensa es digués Iván Campo.

La qüestió és que el gol el va marcar una jove promesa de la pedrera, un davanter centre de gran projecció (o centre-dreta, és força polivalent) que es diu Mas, Artur Mas. I el més curiós del cas és que l'afició no sap si celebrar el gol o no.

Per una banda, hi ha qui defensa que el partit estava perdut i que, com a mínim, hem tingut la oportunitat de veure com aquesta jove perla fotia algún gol. Són gent com la meva àvia (que de tant convergent no em volia donar de dinar quan es va signar el pacte del tinell) o en Sostres. Són gent que està còmode defensant uns colors i que sovint confonen l'amor al club amb l'amor al davanter de torn.

Hi ha una altra gent que admira la qualitat de l'Artur que, després de pixar-se tot el seu equip va aconseguir batre el seu propi porter (que, per cert, apuntava fins aleshores cap al premi Zamora d'enguany). Malgrat el gol fós en pròpia porteria va demostrar un savoir-faire sorprenent en un nanu de la seva edat. Va deixar a tothom amb un pam de nas i ja sabem que la sorpresa ven.

L'afició es variada, hi ha de tot a la vila del senyor (o hauríem de dir la vila del pingüí?), i malgrat la divisió, malgrat que l'equip rival es desfés en elogis amb el noiet i assegurés que amb la seva qualitat tècnica arribarà lluny, malgrat que ningú que el conegui dubta de la noblesa del seu sentiment cap al club, malgrat tot hi ha una cosa que ha de quedar clara; els gols en pròpia porta no se celebren.

.

I'm talking about diamonds on the soles of my shoes

És estranya la contradictoria tendència vital que mostrem els humans. Per una banda, l'ànim d'esdevenir quelcom individualment, de ser algú i, per l'altra, la necessitat de fondre's en un tot, en una col·lectivitat on trobar la seguretat necessària per seguir endavant. Aplicant aquesta doble inclinació al camp dels blocs no és estrany trobar a gent que es defineixi com a Núria i com a persona d'esquerres. És la cultura del Prêt à porter. És la persona la que es fa a la talla i no la roba la que es fa segons la conveniència de cadascú. És més fàcil. És molt més cara una màquina industrial que la salut psíquica de milions de persones. Però encara dins la moda, encara dins la col·lectivitat, la persona es manifesta com a unitat completa. Sembla dir "sóc jo qui cago i qui menja i si no menjo els altres no ho faràn per mi". Hi ha qui tría morir d'inanició (i no és exagerat) però és la minoria, la majoría prefereix menjar lo just per trobar la seva talla, el seu pes específic ideal dins el grup. Es tracta de ser algú però que no es noti massa.

En la manca de valor per ser algú fora del grup, allunyats del foc tribal, ens resulta fàcil trobar aquella gent que anomenem "més papista que el papa". Ens trobem un cantant d'un grup que es fa dir Smoking Stones que és més Jaggerià que Jagger. Els cabells més llargs, les vocalitzacions més exagerades, els gestos més amanerats... Aquell que trobava la seva identitat en la de l'altre no era més que una lamentable caricatura del referent. I davant l'esperpent de la reivindicació personal per mimesi, la generalització; "men just aren't the same today, I hear every mother say". El més fan d'entre els fans o el més papista d'entre els papistes. Tots són iguals. Santa veritat. Top-models totes amb les mateixes talles. Polítics tots amb les mateixes corbates. Punkarres tots amb les mateixes txupes i la mateixa puta flauteta. Hi ha diferències, hi ha ànim de ser algú. Hi ha qui és el més i qui és el del mig, qui té el nas més gran o petit, però en l'essencial és important conservar la unitat.

El millor del cas és el fugitiu, l'aïllat d'aquesta societat "unificadora i capitalista, tío". El punk que fuig de casa els pares per anar a petar a la casa okupa, on tots són com ell. El més passat de voltes, el que més es droga, el que quan està col·locat més desfassa, el que fa més pudor (quin Déu ha mort a la seva habitació?), el paio més brut, el que té el gos més brut, més lleig i de menys semblança a qualsevol raça. Però aquest també necessita del ritual, també necessita la reivindicació de ser part d'alguna cosa. Sense amor, sense capital compartit, sense targetes de crèdit ni contractes. Amb drogues i sexe. El paràsit de la societat que rebutja es fon en una perpètua orgía on a l'espectador es mostra incapaç d'associar cada cama a un cap, cada braç a un cul, cada gemec a una veu. És la fusió en el tot i a la vegada l'exaltació de la individualitat. Del Cogito, ergo sum a l'hedonisme on sóc perquè sento i on és la massa la que pensa per mi. Sóc l'Antoni i sóc doctor. Sóc dona i em dic María. Sóc liberal o sóc d'esquerres.

Hobbes diu que els dèbils tendeixen a unir-se mentre que els forts tendeixen a anar sols. Suposo que debem ser molt dèbils.

.

Powered by Castpost

Botiflerisme inconsistent (per sort de tots)

Fal·làcia de falsa oposició
.

Potser és culpa de llegir l'Espada cada dia, però avui em sento una mica botifler. Tinc ganes que no surti l'Estatut. Ja sé que he de voler el millor per el meu país i per mi mateix, per les meves infraestructure i tantes altres coses que no sé ni jo. I, de fet, ho vull. Continuo sent independentista i continuo sense saber qui he de votar a les properes eleccions. És així i, a la vegada, em faria gràcia que no tinguéssim Estatut (amb majúscula perquè és una cosa important i perquè no sé com s'ha d'escriure realment). Vull i no vull. És la millor manera de ser feliç, crec. Els amants del futbol suposo que em poden entendre. És com quan seus al sofà com un cargol de màquina productiva qualsevol, Verdurin amb pantufles, cervesa en mà i pizza margarita reseca en una petita safata que fa equilibris per no caure. Se suposa que ets barcelonista i juga el Villa-real contra l'Osasuna i se te'n refot el resultat. Un està més a prop que l'altre a la classificació, però el Barça no pot perdre aquesta lliga de cap manera, ergo se te'n refot el resultat. Però mires el partit perquè t'agrada el futbol. Es tracta de seure i contemplar el teatre de l'esport. Es tracta d'esperar que en el teatre de la vida i en cadascuna de les escenes que s'hi desenvolupa els actor facin el que han de fer. Sense imprevistos i sense que l'obra es converteixi en un exercici de titellaires. Show must go on! I cal que ens entretingui.

Sense entrar en elaborats raonaments polítics, crec que l'Estatut s'aprovarà perquè crec (segon crec; és una trista i inconsistent opinió) que interessa a tothom. Al PP per seguir defensant el feixisme sense que ho sembli. Al PSOE per no quedar amb el cul a l'aire. Al ERC per seguir donant aire al tripartit. A CiU per no quedar com culpable de res i assegurar futurs pactes amb els socialistes. I a aquells, perquè si.

Diuen que La Cubana sorprèn perquè a les seves obres es fa participar el públic. Es veu que baixa un paio i fa pujar algú a l'escenari. Jo no vull que els polítics em facin treballar en l'Estatut, a mi que no m'hi fotin, però em faria il·lusió que em sorprenguéssin. Em va decebre un conte de Trilogia de Nova York perquè en vaig veure el final massa d'hora. No em vé de gust que aquesta obra tant llarga tingui un final tant previsible i avorrit.

Actualització a les 02:04 minuts. Ja tenim Estatut. Keep on rolling... (no surprise, Mick, no surprise)

Repartidors d'orelles

Amb la "Genealogia de la moral" Nietzsche ens presenta el triomf històric de la moral del ressentiment. Espanta veure la raó que té.

Només cal veure els telenotícies per fer-se una idea del que vol dir el filòsof alemany. Uns joves cremen una indigent, indigent dic, i les imatges es repeteixen fins que coneixem amb tot detall la cara, la mirada buida, inhumana dels botxins. És la venjança de la societat. No en tenim prou amb la justícia, perquè la justícia es fa amb els culpables i no amb les víctimes. Necessitem venjança, necessitem que equilibrar la balança del patiment perquè, com molt bé ens han explicat, la justícia és igualtat. No ens podem creure que sigui cega, malament aniríem si fós així perquè tant rebríen els innocents com els culpables, però esperem que iguali la dosi de patiment. Que les dues bandes (si, bandes) pateixin igual. Potser va d'això el revisionisme històric. De convertir-nos tots en culpables. Potser també va d'això la pena de mort. De convertir a la societat en tant culpable com el culpable. A la guerra tots som iguals, i tot s'hi val.

Es tracta de venjar-se i, com amb tot, els mitjans de comunicació són una gran plataforma. Ens permeten conèixer tot el que passa i, el que és encara millor, el que no passa. Resulta que volen segrestar el fill d'en Blair. Ara resulta que no. Potser és molt demanar que les informacions sigui a posteriori? Un cop hagi passat dic. Donem temps als criminals de convertir-se en criminals. Perquè ens ensenyen els pressumptes culpables? Perquè hem de veure aquelles tristes imatges de el possible assasí, del pressumpte atracador (no acostumen a sortir els pressumptes evasors d'impostos...) tapant-se amb un xandall del Sepu? Podem conèixer fins i tot el que no volem conèixer! Què còmode. Només cal seure al sofà per ofegar les nostres ànsies de coneixement. En mal lloc queda la philo-sophia que ens fa humans. Per què vull saber el nom i conèixer el rostre d'un pederasta d'Estats Units? O per què he de saber si el meu veí és un pederasta o no? És que vull saber-ho. Ànim d'intel·ligibilitat diríen els neo-aristotèlics. En queden, n'hi ha d'aquests?

Doncs jo no ho vull saber. No vull veure quina cara fot un pressumpte assassí en sèrie d'Illinois. No vull veure com unes joves filipines salten desesperades per la finestra d'un edifici en flames. I tampoc vull saber què volia dir aquell que va dir allò; vull saber el que va dir. No vull ser un ressentit. No vull ser un onanista moral. La justícia no ha de servir per venjar-se, ni per netejar la nostra consciència. I la informació tampoc.

Si tenim dret a la informació (em sembla que d'això en parla algún papir sagrat d'aquests que governen la nostra vida en comunitat i que jo no he votat) exigeixo que se'ns informi. Perquè ja no es tracta de fer una correcta distinció entre opinió i informació (divisió que salvaria Iu Forn de la foguera que dóna llum a la caverna) sinó de no poder ser informat. M'importa una merda la opinió del Jota d'Antena 3. Una merda. Vull que aquesta gent posi les declaracions del futbolista. Ho vull veure, ho vull sentir i no necessito (de debò, no ho necessito, gràcies) que em diguin el què he de pensar, quina opinió he de tenir d'aquestes paraules.

No vull que els informadors siguin repartidors d'orelles d'ase... o de títols de demòcrata... o de títols de "bon català"... o de títols de bon demòcrata... o de bon liberal... o de bona persona...

I sobretot, no vull ser-ho jo.

Onanisme, imperatiu categòric i Onfray contra la moral cristiana

Seguint l'exemple de Diògenes, que es masturba en públic per mostrar la naturalesa regnant a la seva persona, Onfray incita en el seu "Antimanual de filosofia" als suposats alumnes als que va adreçat a practicar l'onanisme al pati de l'institut. "El onanista es un soltero social que da a la naturaleza un máximo de poder en su vida y concede a la cultura lo estrictamente necesario para una vida sin tropiezo y sin violencia con los otros". Se'ns planetja l'onanisme com una pràctica moralment acceptable però, ai las!, topant amb l'imperatiu categòric kantià, base del pensament moral occidental actual i que, en la seva versió humanista es formula així: “actua com si tu la Humanitat així en la teva persona com en la de qualsevol altre hagi de ser considerada sempre com una finalitat i mai no com un mitjà”. Handle so, dass du die Menschheit sowohl in deiner Person, als auch in der Person eines jeden anderen jederzeit zugleich als Zweck, niemals bloß als Mittel brauchest. (Jo no sé alemany, però queda d'allò més bé posar-ho en llengua original. Gràcies Ramon). I què fa l'onanista si no utilitzar l'altre com un mitjà per satisfer els seus instints i no com un fi? Malgrat que les relacions sexuals fora del matrimoni siguin pecat, com a mínim en elles l'altre obté una satisfacció semblant a la pròpia. L'onanisme és, per tant, un acte inmoral que, com gairebé tots els actes inmorals, més val practicar en solitut.

Com s'entén però que una religió fonamentada en l'onanisme moral imposi una conducta sexual tant represiva? El cristianisme condueix inevitablement cap a la utilització dels demés en benefici propi, en espera d'una recompensa eterna, de la salvació de l'ànima, convertint-se així en una contradicció en ell mateix. El cristià no pot esperar mai estimar l'altre com a sí mateix perquè, igual que qualsevol altre onanista, el converteix en un mitjà. No existeix l'altruïsme quan s'espera alguna cosa a canvi de la mateixa manera que no existeix la solidaritat imposada.

Potser Onfray no cau, com confesso haver considerat en un principi, en la simple provocació o l'adopció d'una pose "d'enfant terrible". Potser amb la seva reivindicació de les forces de la natura que governen el nostre cos, Onfray es proposi quelcom tant revolucionari com enderrocar el sistema ètic imperant a occident. Recuperant pensadors clàssics, pretén el filòsof francès passar a la història com un nou i destructiu Nietzsche? Qui sap. De moment, però, més val que els vostres pecats siguin cosa vostra i del capellà del vostre barri (us entén millor del que creieu...)

"ERC vol l'Estatut però pot fer un sí crític al referèndum"

Són idiotes?

Rousseau és soci del Barça?

Quan escolto un rousseaunià no puc, malgrat la urticària que m'acostumen a provocar, deixar d'admirar el seu amor a la llei la seva abnegada defensa de l'interès comú. Em passa una mica com amb els comunistes. No m'agraden, però em fan certa gràcia, cauen bé, em causen certa simpatia.

Els rousseunians són aquelles persones que defensen la llei fins les seves últimes conseqüències aribant a estimar més el text legal que no pas les persones que conformen la seva comunitat. Són capaços, com a bons seguidors del fanàtic francès, d'entregar la seva pròpia vida si la llei ho creu necessari. Són gent entregada, en definitiva, al bé comú i això, suposo que a causa de la influència catòlica que rebem en aquest alliberat occident, no deixa de semblar-me admirable.

Escoltava el programa d'en Basté quan vaig sentir un soci del Barça que, llei en mà i el títol de llicenciat en dret al cap (i al cor, que d'això també viu Rosseau) defensava que les eleccions a la presidència del Barça han de ser aquesta mateixa temporada. Si ho diu un llicenciat en dret...

Com que no conec els Estatuts del Barça i, de fet, la data de celebració de les eleccions em provoca una profunda i enorme indiferència ara que l'equip guanya a qualsevol equipet que se l'hi posa al davant, em va semblar admirable l'actitut d'aquest barcelonista. L'home es dedica a defensar la llei fins i tot contra els seus interessos, posant en joc la seva honorabilitat. En definitiva, un asceta rousseaunià. No tenia, assegurava l'home i jo no sóc qui ni tinc motius per no dubtar de la seva paraula, cap intenció de participar en una plataforma opositora.

Davant aquesta absoluta entrega, davant d'aquesta heròica defensa de la democràcia i el barcelonisme, una massa de periodistes que deien que, anant com va el Barça, no entenien perquè hi havia gent interessada en aquestes coses. El més trist és que jo tampoc ho entenc i que no crec que ningú (excepte l'advocat i alguns amics que diu que l'ajuden a seguir el que es diu del tema a les diferents ràdios) ho pugui entendre. Ja ningú estima la llei per la llei, ja ningú la defensa si no és per defensar-se a ell mateix i, com diría el meu avi en referència als socialistes, així anem. Espero que si el tripartit decidís ajornar un any més les eleccions aquests periodistes, que, com no es cansa de repetir en Basté, no són sospitosos de botiflerisme, consevin, més enllà de les seves tendències polítiques, la capacitat de protestar. No sigui que els que considerin que aquest govern catalanista i d'esquerres és tant fantàstic com diu en Pascual siguin incapaços de protestar si es decideix que ja no és convenient celebrar eleccions cada quatre anys. Repeteixo que no sé si l'home té o no raó, però lamento no sentir-me sorprès davant els atacs ad hominem als que s'ha vist sotmès.

Si Rousseau no és soci del Barça, ho hauria de ser. Si hem fet socis als màxims representants de l'ascetisme cristià, no veig perquè un filòsof tant entregat no ho hauria de ser.

Suposo amb aquest soci em passa també com amb els comunistes, que em cauen simpàtics sempre que veig la pobresa argumental dels qui els ataquen.

Els déus del segle XXI

Els periodistes estàn cridats a convertir-se en els déus del segle que fa pocs anys hem encetat. El periodista s'ha convertit (no sé si mai havia estat diferent, de fet) en un autèntic Déu creador que es dedica a endreçar el món material d'acord amb idees abstractes i preconçeuvudes. Com que l'ofici ja no pretén transmetre fets objectius, fets, realitats evidents, sinó que la redacció de la notícia és més aviat una aventura on l'artista amb estudis de periodisme busca un ordre metafísic a les realitats materials que l'envolten. Tot fet pot per tant, i com molt bé va demostrar Schopenhauer a "La Voluntat a la naturalesa", encaixar en una determinada cosmovisió contruïda apriorísticament.

El periodisme és realment un art, no és més que una branca de la literatura i, com tot acte creador, ha de ser manifestació de la més pura essència humana. El periodisme ha de ser una feina lliure. Només limitat per l'extensió de la columna talment com ho està el pintor per l'extensió del llenç del quadre que pinta, l'artista ha de gaudir de la llibertat més absoluta per manifestar la seva humanitat en cada petit detall de la gran creació. No podem esperar, per tant, jutjar el periodisme actual (repeteixo que desconec si hi ha hagut mai un abans) en termes de veritat. El món creat per un diari és tant real com el de qualsevol dels seus competidors al quiosc.

La competició! Aquell punt on els déus passen a desaparèixer o fondres en una falsa unitat. No podem esperar un monoteïsme al segle XXI. Un segle on hem d'esperar que el lliure mercat es consolidi definitivament com a principal reguladora de la selecció natural. Els nous déus seguiràn, com els vells, obligats a competir per els fidels. A la península Ibèrica ja es mostra com una evidència que la lluita entre musulmans i cristians ha estat substituida per la lluita entre dos grans grups de comunicació. La SER i la COPE com a religions creadores de dues diferents espanyes, de dos diferents móns en definitiva (no només perquè l'ekumene dels seus oients acostumi a trobar els seus límits en les fronteres de l'Estat, sinó que aquesta diferència que mostren en els afers domèstics s'exté, com no podia ser d'altra manera, a tots els successos del globus terraqui).

Cada déu crea el seu món i cada fidel tria déu segons el món en el que vol viure. No calen grans exemples per demostrar aquesta afirmació. La realitat es fa evident amb la simple lectura dels titulars dels grans diaris. Digue'm en quin món vius i et diré quin diari llegeixes (o quina ràdio...).

No és estrany, per tant, que la nostra sigui una societat que valora tant els creadors d'opinió (el terme no és meu, però s'ha de reconèixer l'encert de l'expressió). Són com els sacerdots de les societats caçadores-recolectores o com el mosèn dels pobles petits de fa poc temps. La màxima autoritat. Ja no només són creadors d'opinió, són creadors de ciència.

Ofici pervertit diria jo. La divinitat dels periodistes és tant evident, tant acceptada, tant latent, que no fa més que manifestar-se en cada simple acte. La més evident mostra és la de posar noms al món creat. Ja no tant sols les notícies són diferents a una o altra cadena, segons un o altre periodista, sinó que fins i tot els seus protagonistes són diferents (Desatinos, Roviretxe...). En el pensament jueu assignar nom a les coses era sinònim de dominació, de control, de intel·ligibilitat i és per això que Déu era l'innombrable: Jhv (a veure qui pronuncia això). No és estrany que els nous déus es vegin autoritzats a assignar als protagonistes de les seves obres el nom que més apropiat els sembli.

Són profetes, déus de facto. Les màximes autoritats en la nostra societat. Poden parlar de futbol, d'economia, de política internacional, de canvi climàtic... de tot, perquè tot artista coneix la seva pròpia obra.

.

Si je saurais raconter des histoires,

Je changerais le monde tous les soires.

.

Maxime Le Forestier. "Je ne sais rien faire"

Powered by Castpost

Keane "We Might As Well Be Strangers"

Freud passeja per Montjuïc

Davant la impossibilitat de trobar un sentit unitari de la vida humana sense recórrer a la religió, en "El malestar en la cultura" Freud es decideix a buscar l'objectiu a que tendeixen les accions dels homes. L'ésser humà pretén ser feliç, ens diu, i té dues vies basiques per aconseguir-ho: disminuir el dolor i augmentar les sensacions plaents.

En un món on ens trobem en la constant temptació de conformar-nos en no patir, on associem la felicitat al no-dolor i l'hedonisme o on, en una estranya associació freudiana, no prenem drogues només per la por a que l'inconscient ens mostri un buit interior que em après a dissimular anant de botiga en botiga, tenint, en aquest món del desig de no-patir, és positiu veure com la felicitat també depèn dels moments de plaer.

Avui Freud passejava per Montjuïc. I m'ha donat el carnet de conduir. No és difícil ser feliç si saps amb què conformar-te, suposo.

"Ni al paquet ni a la butxaca"

El molt honorable senyor Espada escribia el dia 3 un interessant post sobre la suposada inexistència de l'esquerra. Un post que devia llegir el molt honorable senyor Sostres quan el dia de reis ens regalava una perla semblant. Els que es diuen d'esquerres es negaràn a acceptar que les esquerres existeixin realment. La il·lusió no és només un condiment de la vida, és la seva essència. Acceptar que Castro és dels teus és ser molt gilipolles. Acceptar que Stalin era dels teus és ser molt gilipolles. Acceptar, fins i tot, que algún partit que pugui governar en aquest imperfecte món sense convertir-lo en el paradís de la igualtat és, per un autèntic home d'esquerres, un suïcidi ideològic impossible d'assumir. L'autèntica esquerra ja arribarà quan el món sigui un petit jardinet amb dos simis en pilotes.

No existeix l'esquerra més que en paper. Existeixen contes com "el manifest comunista" i semblants. És maco per ideal però precisament per això no es pot donar "de facto".

Ara bé, un cop hem acceptat la inexistència de l'esquerra, què n'hem de dir dels altres? Existeix una dreta democràtica? El fet que Hitler sigui considerat un home de dretes ajuda a rebutjar-ne la identificació. Un home d'esquerres pot semblar il·lús, però algú que es digui de dretes no pot deixar de semblar algú més aviat perillós. N'hi ha que se'n diuen i no se'n avergonyeixen. Redueixen l'esquerra a Stalin, conten els morts, els comparen amb els dels nazis i criden Eureka! Economització de la moral, suposo que en podem dir. Però sempre em sembla millor creure en una idealitat per venir que defensar un infern per real. Sabem més o menys què és la dreta i en coneixem els fogons. Sabem per a què són utilitzades les seves cuines. Podem menjar-hi o no, però són allà. No sembla possible una dreta democràtica com no sembla possible una esquerra en format tridimensional. Una és gas i l'altra paper.

Ni dretes ni esquerres, la mà del poder "ni al paquet ni a la butxaca" com diu en Xavi. Liberalisme autèntic com a sinònim d'autèntica i real democràcia. Un camí sense utopia final, un camí genèticament autoregulat, un camí que no necessita del sacrifici, de cap sacrifici, per avançar. Ni Hitler ni Stalin ni tots dos, cap d'ells. Pío Moa té por dels rojos. No es preocupi; ells tampoc existeixen.

Sobre el vèncer i el convèncer. L'assignatura pendent dels demòcrates

El previst retorn dels "Papers de Salamanca" suposa el retorn d'Unamuno a la política espanyola. El Partit Popular, que per fi sembla haver trobat el camí cap a la democràcia, ha recuperat el lema amb que el filòsof es va enfrontar als feixistes; el ja famós "Venceréis pero no convenceréis".

No seré jo qui negui al PP la legitimitat per utilitzar aquesta frase que, d'altra banda, forma ja part del nostre patrimoni cultural, del de tota la humanitat. Tampoc es tracta de remarcar l'absurditat que es faci servir en direcció contrària a la que va ser ideada. Es tracta de lamentar que el PP tingui raó.

Quan Unamuno es va dirigir a Millán Astray desde el paranimf de la Universitat de Salamanca en aquella gloriosa època del 1936 ho va fer en defensa de la democràcia, de l'autentic esperit de la democràcia com a recerca del consens. La frase era una clara oposició a la imposició, era una apologia del diàleg i la persuasió amb les raons. La democracia es tracta, en definitiva, de convèncer i no de vèncer. "Venceréis, pero no convenceréis, porque convencer signfica persuardir, y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha".

Fatal exigència la d'Unamuno. Raó i dret en la lluita. El PP sembla tenir dret en la lluita, no com Batasunos i altres gents de mala vida. Raó? Raó li'n falta, i molta. No perquè jo no estigui d'acord amb els seus arguments, que no ho estic, sinó que simplement no s'hi pot estar perquè els arguments són inexistents. No es pot convèncer sense arguments.

.

Nando ens delata

.

El problema no és per tant si convencem o vencem. En el joc democràtic només podem esperar vèncer, que les nostres opcions guanyin en vots i escons, perquè per això cobren els polítics. A qui votariem si es dediquéssin a posar-se d'acord?

Els polítics no es poden permetre el luxe de convèncer, s'hi juguen massa. I nosaltres? Tristos éssers bípeds que segons Aristòtil hauríem de gaudir com a perres en zel jugant al Joc de l'Honestedat Intel·lectual, ens veiem obligats a triar bàndol en la guerra d'obvietats.

Una reforma del sistema educatiu per superar aquests assignatura pendent: que els mocosos juguin a classe.

"Culpa organitzada"

Breu post dedicat a tots aquells "liberals" (mirar comentaris) de les espanyes amants dels jocs de paraules que han descobert que Nazi resulta del terme nacionalsocialista i que, en genial exercici de la seva afició, han interpretat que el socialisme del PSC i el nacionalisme d'ERC equivalen al nacionalsocialisme.

.

Q. Did you kill people in the camp? A. Yes

Q. Did you poison them with gas? A. Yes

Q. Did you bury them alive? A. It sometimes happened.

Q. Where the victims picked from all Europe? A. I supose so.

Q. Did you personally help kill people? A. Absolutely not. I was only paymaster in the camp.

Q. What do you think of what was going on? A. It was bad at first, but we got used to it.

Q. Do you know the Russians will hang you? A. (bursting into tears) Why should them? What have I done?

(Italics mine. PM, Sunday, Nov. 12, 1994)

.

Hanna Arendt. Culpa Organitzada

"Càndid o el liberalisme". Els altres no són idiotes

Una constant en qualsevol tipus de discusió seriosa o que, com a mínim, posi en joc qüestions serioses, és creure que, ja que nosaltres tenim raó (si no partim d'aquesta premisa sembla estúpid començar una discusió), els altres han d'estar equivocats i això els converteix en idiotes. No sempre som conscients d'aquest prejudici, però en la majoria de debats es manifesta com la seva més clara condició de possibilitat. Sense creure que l'altre és idiota, ningú es molestarà en voler-lo fer entrar en raó. La llàstima és que, de tant suposar que l'altre és idiota, acabem negant la possibilitat que entri en raó i matant el diàleg.

El molt liberal sr. Fàbregas ens ho posa de manifest en la seva gran obra Perquè ja no sóc "progre". Sense creure necessari donar una definició de què és ser progre, aquest iluminat ens exposa en 11 magnífics punts els seus arguments. Com que, si fem veure que arribem despullats de prejudicis davant el text, no sabem què vol dir això del progressisme, hem de buscar-ne la definició en el contingut arribant necessariament a concloure que ser progre és ser imbècil.

És molt interessant aquesta recepta de conversió al liberalisme per un altre motiu. Amb la frase que serveix de capçalera del post ("Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” Lord Acton) Fàbregas ens mostra fins a quin punt el seu ultra-liberalisme ho és per determinisme. Sóc liberal perquè tinc 56 anys podria acabar afirmant el periodista. Amb això no fa més que refermar el seu passat d'idiota. Ja no sóc progre diu al títol d'un post on defineix els progres com a idiotes.

Aquest tipus de liberals que parteixen del convenciment que els altres som idiotes actuen com el Càndid de Voltaire. El liberalisme és el nou optimisme que sembla acceptar que les coses del món van de la millor de les maneres possibles convertint-se així en conservadors reaccionaris. La guerra d'Irak era necessaria perquè el món funciona així. Hi ha bons (nosaltres) i idiotes (Sadam i progres) i els bons lluiten contra els idiotes. És així i el canvi només pot portar a la victòria dels dolents.

És perillós pensar que els altres són intel·ligents si el que volem és guanyar la batalla dialèctica. És important fer un bon ús de les falàcies ad hominem i ad partitum i molts "recorda quan vostè va dir, recorda quan vostè va fer, recorda que quan vostè governava, recorda quan la seva àvia...". Cal convertir l'adversari en qui no és per tal de poder-lo presentar com un idiota.

Readaptació de la màxima: "qui és revolucionari als 18 perquè toca i ja no ho és als 40 perquè ja no toca és un idiota".

És per tot això que no deixa de sorprendre'm la gran quantitat de discusions on els progres i els liberals s'enfronten en estúpides discusions sense fi possible. No puc deixar de veure estrany que els polítics catalans portéssin l'Estatut a Madrid per explicar-lo i que el PP gastés 500.000 euros en una campanya publicitària per explicar el mateix Estatut. No puc deixar de veure estrany que en el inútil debat sobre el CAC uns acusin de nazis als que a la seva vegada els comparen a ells amb Hitler. Potser si que els altres són idiotes, però cal tenir present que nosaltres som els seus altres. Potser no ha mort el debat però el que sembla evident és que aquest nivell de debat no val la pena.