31.10.06

Fets i paraules

Com les paelles de dijous torna la última performance de Carod. Però tranquils, és només una frase, majestuosa, que fa així: pensin en el que han fet pel país, no pas en allò que diuen que han fet. La oposició em sembla molt curiosa. No és el que s'ha fet davant el que s'ha dit sinó el que s'ha fet davant el que es diu que s'ha fet. No em sembla poca cosa, la veritat. En un món tant mediatitzat com el nostre, on el coneixement que tenim del món per relació directa és ridícul si el comparem amb aquell que obtenim a través dels medies, saber què han fet els polítics (Carod inclòs) és sempre més complicat que saber què han dit. Li passa fins i tot al pobre Saura a l'entrevista de Sala i Martín:
-¿Sabe que en los dos últimos años del gobierno de Pujol se acabaron 13.562 viviendas de protección oficial mientras que en los dos primeros años de su gobierno sólo acabaron 13.332, a pesar de que ustedes habían prometido 42.000?
–Eso no es verdad.
–Lo dice la web de la Generalitat. Y dice que el número de familias que no llegan a final de mes ha pasado del 51% en el 2003 al 54% en la actualidad, que las ayudas a las familias bajaron de 132 millones en el 2003 a 122 en el 2004, que entre el 2003 y 2005 el número de discapacitados que reciben ayuda se redujo un 29%, que la gente que recibe ayuda de movilidad se redujo un 25% y los que reciben subsidios farmacéuticos se redujo en un 39%...
–Ha mirado usted mal la página web.
Com que la promoció del que s'ha fet és cosa dels diaris (vegin que no acostumen a coincidir ni quan anuncien el nombre de vivendes de protecció oficial que fa el govern) el polític s'hauria de trobar més còmode en dir ja no allò que fa o deixa de fer, sinó en elavorar un discurs (però Saura diu caca). D'aquí que em sembli una llàstima l'eslògan del silenci de Montilla. Si el que fa el polític no ho sabem més que pel què en diuen els diaris (i aquí cadascú confia en els seus) i el polític decideix renunciar a l'art discursiu em sembla difícil trobar alguna cosa sobre la que reflexionar en un dia com avui. Cal molta fe en les ventes del Periódico per basar una política en el silenci.

29.10.06

Simó i la ciència

La capacitat dels esquimals per distingir més de 10 tipus de blanc serveix de suport a la teoria segons la qual la principal funció del llenguatge no és la de transmisor sinó la de credor de la realitat. El llenguatge, que de tant natural en l'home Chomsky afirma que surt com surten les ungles, les paraules, com cantava Nanni Moretti a la Palombella rossa i com recordava avui en un comentari al seu cafè Gregorio Luri, són importants. La fascinació que sent l'home per les paraules, a diferència del rebuig que generen les ungles, no és només fascinació per la realitat a la que remeten sinó fascinació per a elles mateixes. I de la paraula, el lógos, la generalització. Del lógos que el dir gat sigui diferent al dir aquest gat o el gat de la Pepita o el que s'està menjant el teu canari. Explica Diego Marani al seu llibre "Come ho imparato le lingue" una anècdota molt interessant sobre la seva primera aproximació a la llengua finesa. Diu que una tarda d'hivern, a Helsinki, el van convidar a una sauna a un club molt exclusiu i que, per trencar el gel, va deixar anar aquest comentari: Periaattessa, kaikki saunat ovant samanlaisia que vol dir "en teoria, totes les saunes són iguals". El que em sembla curiós és que dir que en teoria totes les saunes són iguals és no dir res perquè és lògicament impossible que dues saunes siguin iguals si per iguals entenem iguals, cosa que, d'altra banda, és el que suposo que hem d'entendre. No hi ha dues saunes iguals però, en canvi, el comentari no sembla mancat de significat ja que, paradoxalment, comentant la teorica semblança de totes les saunes referma la idea de la particularitat d'aquella sauna en concret. Isabel-Clara Simó comenta avui la lliçó inaugural d'aquest curs acadèmic a la Universitat de Barcelona, a càrrec d'una científica, Roser Gonzàlez, catedràtica de genètica i diu algunes coses interessants. Comenta, per exemple, el cas de Rosalind Franklin, que va contribuir decisivament a la descoberta de l'ADN però que, casualment, és sempre oblidada quan hom parla dels descobridors d'aquesta estructura genètica. Ignorant com sóc en història de la genètica em sorprenc al reconeixer el nom de tant discriminada senyora i, pensant que potser el meu masclisme que alguna socialista progressista ha cualificat amb gran finesa de troglodita em fa confondre el nom d'aquesta heroïna de la lluita de sexes amb el senyor Benjamin Franklin, decideixo buscar a veure què en diu la democràtica Wikipedia. Lamento trobar, just on es parla de la descoberta de l'estructura del DNA, varies referències a la sempre oblidada Rosalind Franklin. És curiós i fascinant que el sempre mai vulgui dir sempre de la mateixa manera que aquell en teoria totes les saunes són iguals no vulgui dir que les saunes siguin iguals. Però hi ha un altre comentari igualment interessant. Diu la senyora Simó que quan la doctora Gonzàlez o qualsevol altra científica demostra amb fets i proves aquestes coses rep l'assentiment diria que unànime de totes els científics homes que s'exclamen que no hi ha dret i que s'arrengleren en la més objectiva de les mirades científiques. Per art de màgia, però, aquests mateixos que troben escandalosos els casos tan flagrants, quan a classe han d'explicar algun tema en què l'aportació de la dona hagi estat fonamental, pateixen un atac sobtat d'amnèsia i se'ls oblida d'esmenar el que en un altre moment van trobar intolerable. Aquí estem en aquell fantàstic tots els homes sou iguals on el tots no és tots ni l'iguals és, com era d'esperar, iguals però que, en canvi, misteris del llenguatge que no trobem en les ungles, ens sembla sempre fascinant i, el que és pitjor, en certa mesura cert. Quan Isabel-Clara Simó diu que hi ha un consens (diria que o gairebé) unànime de tots (diu totes però crec que vol dir tots) els científics homes i després diu que aquests mateixos (entenguem, per tant, gairebé tots els científics homes) pateixen un atac sobtat d'amnesia i se'ls oblida esmentar el nom de Franklin al costat de Watson, Crick o Wilkins (aquest últim, a causa de la meva ignorància, més oblidat que Franklin), quan Clara Simó fa aquesta exposició lògica, Clara Simó està mentint. És lliure de fer-ho, esclar, però cal saber-ho per no creure que gairebé tots els científics homes són una colla de masclistes recalcitrants que dissimulen les seves misògines conviccions rera estranys atacs d'amnesia. Estaria molt bé que, posats a parlar de dones i ciència, Isabel-Clara Simó tingués la valentia d'aportar alguna dada empírica que fonamenti les seves generalitzacions. Esclar que hem de ser exigents i amb el nom d'un científic home i a la vegada misògino-amnèsic no ens conformarem perquè entenem que entre la unitat i la pràctica totalitat dels científics homes hi ha la mateixa distància que entre l'article de Simó i el rigor lògic i científic.
.

28.10.06

Una tragèdia romàntica

És la historia d'un home que cau d'un edifici de 50 pisos.
A mida que cau, per asserenar-se, es va repetint;
-Fins aquí tot va bé,
fins aquí tot va bé,
fins aquí tot va bé...
Però l'important no és la caiguda,
és l'aterratge.
.
.
Pseudo-aniversari diu Sarko. Amb espelmes o sense, es compleix un any de les revoltes de les Banlieues a França i el terror de les asseguradores s'extén de nou a tota consciència occidental. Els cotxes encara poden cremar. The Why? is back. Recupero un article-entrevista (que copio als comentaris) aparegut al diari El Pais (13-11-2005) perquè la lectura de l'Estrany reclama una nova reflexió sobre el why. Estic convençut que acceptar una sola causa per un fenòmen que tingui a l'ésser humà com a protagonista és un error. Ni tansols el butà és causa única de l'ebullició de l'aigua. El protagonista de l'article-entrevista ho confirma. I confirma una altra cosa; allò de Wagensberg; A más cómo menos porqué. El com que explica Doppy a l'article aclareix moltes coses però sobretot, i el que és més important, enterboleix les causes. Mostra com, per exemple, a l'Himalaya l'aigua no bull a 100 graus. El com amaga el perquè. Feina per físics. Em sembla més interessant, i aquesta és una preferència purament personal, la pregunta sobre el per a què. És sobre aquesta pregunta sobre la que s'ha de treballar. No la causa sinó l'efecte buscat. I cremar cotxes retorna al terreny de l'adolescenica del que potser mai l'hauriem d'haver tret. No se cree en el esfuerzo porque los chavales de 15 años ven que los que tienen 25 y fueron buenos estudiantes siguen en el paro, viviendo en casa de sus padres, amargados y sin futuro. Y ven al mismo tiempo que los que optaron por la delincuencia, por el tráfico de drogas, ya tienen buena ropa y buenos coches; ya se han marchado de casa. El per a què necessita una resposta marxista. De materialisme històric. I la solució, com sempre que es plantegen problemes marxistes, sembla que passa per les polítiques liberals.
.

27.10.06

La Gavardina de Carod

¡Ahora yo me voy solo, discípulos míos! !También vosotros os vais ahora solos! Así lo quiero yo. En verdad, éste es mi consejo: ¡Alejaos de mí y guardaos de Zaratustra! Y aun mejor: ¡Avergonzaos de él! Tal vez os ha engañado.
El hombre del conocimiento no sólo tiene que poder amar a sus enemigos, tiene que poder odiar a sus amigos.
Se recompensa mal a un maestro si se permanece siempre discípulo. ¿Y por qué no vais a deshojar vosotros mi corona?
.
Nietzsche. Así habló Zaratustra
.

Llegeixo els articles de Carod com qui assisteix a una performance al Bagdad. Amb certa vergonya per pervertit i amb autèntica fascinació per les dimensions que pren la tragèdia. Fent servir l'expressió d'Azúa; els articles d'en Carod són com gabardinas abiertas que muestran el tamaño de su moralidad. Llegint la seva última exhibició em reconec fascinat per l'hegemonia que hi imposa l'eslògan. Després de citar Fromm i assegurar que la campanya electoral proporciona, no només un allau de missatges propagandístics sinó d'arguments (sic), el líder d'ERC se'ns fa literalment i literaria el míting a sobre i aconsegueix, amb l'habilitat que se li presuposa com a filòleg, una magnífica juxtaposició d'eslògans. de l'angl. slogan, i aquest, del gaèlic escocès sluagh 'tropa' i ghairm 'crit', és a dir 'crit de guerra' (1513). Subjecte predicat punt. Catalunya blablabla punt. Jo blablabla punt. ERC blablabla punt. Però el problema ve de la cita de Fromm, que se suposa autèntic significant de l'article. El dret d'expressar els nostres pensaments només té un sentit si som capaços de tenir pensaments propis. He de reconèixer que no l'entenc. Em sembla molt estrany això de l'un sentit, per exemple. Però he de pressuposar que Carod l'entén perquè basa el seu míting en la idea del pensament propi a la Rosseau. Això és; tria lliurement votar-me a mi. El problema de Carod és aquell dels professors que intenten dissimular la seva mediocritat expositiva rera tones de bibliografia recomanada; corren el risc que algú els faci cas i acabi descobrint les autèntiques dimensions de la seva moral.

.

23.10.06

El dit i la mitja lluna

Itàlia és el país que millor ha integrat la pornografia a la graella de la programació televisiva i ho ha aconseguit gràcies a la inversió del procés; la integració de la programació a la industria pornogràfica. Només tenint present aquest fet que troba els seus orígens al renaixement italià es poden entendre les declaracions de Prodi sobre el vel islàmic. Afirma que el rostre ha de ser sempre visible defensant que avui en dia tothom ha de ser reconeixible per els altres (no coneguts que seria absurd, reconeixibles) però les paraules que aporten autèntica llum al debat són aquestes: No es tracta de com es vesteix, diu il professore, però sí de si s’amaga més o menys. És l’exhibició càrnica el que aquí es valora i no podem negar que en aquest sentit el Niqab és una autèntica obscenitat. El Corriere della Sera tenia l’encert d’acompanyar les declaracions del Premier italià amb informació sobre el posicionament d’altres països de la Unió Europea sobre el tema. Així es recorda la decisió de la França de la Trinitat Republicana (inspiradora del plantejament tàctic del Barça de Rijkaard per la movilitat de la seva tripleta atacant) de prohibir l’exhibició de qualsevol tipus de símbol religiós a les escoles amb la igualtat jugant de 9. Ens parla també del cas d’Alemanya on la Grosse Koalition ha tingut la generositat d’assumir el problema com una disputa interna entre els cristiano-demòcrates (sic) i la SPD i acabar amb una solució a la francesa assumint la igualtat de la creu i el burka. Malgrat equiparar-lo sense voler a la vigència de la lliura esterlina o a la conducció per la dreta en vincular la seva realitat simbòlica a la separació, el Primer Ministre anglès Tony Blair té l’encert de destacar la veritable dimensió del vel islàmic. Només assumint la condició simbòlica de la indumentaria de la fèmina musulmana deixaran els líders d’aquesta Europa post-menopàusica de comportar-se com el nen que en lloc de contemplar la lluna es distreu mirant el dit que l’assenyala.
.

19.10.06

Els nostres?

Com no podia ser d’altra manera tractant-se de Villatoro, el seu article “Contra els nostres” no és només un article moderat sinó un crit a la moderació. Una fugida de l’ímpetu testicular que ara, en temps de política en majúsucles (sí, fins aquí ha arribat la política i amb ella les majúsucles), esdevé gairebé la única motivació per desplaçar el Poble, cadascú el seu, a les urnes. A les urnes pels collons, que té certa gràcia. I no per collons, (tots) som demòcrates. Però hi ha dos problemes. El primer és temporal. Comença dient el que hem de començar a no fer per acabar afirmant el que hem de evitar començar a fer. Jo, aparentment a diferència de Villatoro, crec en la atemporalitat de l’estupidesa humana. Deutschland, deutschland über alles on Deutschland exerceix de pronom universal. No ens calen els anys 30 per veure-ho però així fa més por, altre cop l’entrecuix, i es fa, per tant, més simpàtica la posició de l’articulista. Però el gran problema és l’altre. El problema és pressuposar uns nostres. Està al títol i és, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Villatoro, premisa bàsica i suposadament acceptada com a tal pel lector. Com a barcelonista es vol barallar amb els Boixos Nois perquè són els nostres. No han sigut mai els meus. Com a nacionalista es vol barallar amb els nacionalistes violents (pleonasme o no depèn del diccionari) perquè, malgrat violents, són també dels nostres. Tampoc dels meus. I aquí he d’admetre les meves discapacitats. Sóc incapaç d’admetre algú dins els dominis del Jo. Sóc absolutament anti-fichtià, si es pot dir així. I lamentablament anti-romàntic. No admeto un “nostre” perquè no admeto un “nosaltres” autòmata. Nen pijo com sóc entenc el “jo”, entenc el “meu” però ni “nostre” ni “vostre”. Entenc el “teu”, això sí, i entenc el “seu” però el “llur” i el loro, el their i el leur em costen de fer servir. Hi ha hagut alguns intents interessants que m’han portat a afirmar amb Hanna Arendt sentir una vergonya, encara que momentània molt profunda, de pertànyer a l’espècie humana. Però amb certa racança perquè, com molt bé ens fa veure l’articulista, acceptar el nosaltres implica una enorme responsabilitat. La biologie n’est pas un humanisme. El que passa és que jo, a diferència d’Arendt i Villatoro, no sóc més nazi que jueu ni més jueu que nazi i, garrepa de mena, no admeto fer-me càrreg de les despeses d’altri.
.

14.10.06

Fer la mà

Oblidant anunciar el dia que es tallaria les venes, Saramago donava per finalitzada la seva xerrada al VII International Ontology Congress de San Sebastià demanant una redistribució de la riquesa. Sempre que es parla d’economia, i malgrat tot semblava el cas, se’m presenta l’espectre de l’home de les americanes per redreçar la meva tendència al dogmatisme proletari. Em recorda allò de fer pastissos abans de menjar-los i que el preu de la cabra depèn de les gallines que estiguis disposat a oferir-ne a canvi. En definitiva, les regles bàsiques que regeixen les transaccions comercials des que l’home és home. Però cap teoria mereix el més mínim respecte fins que es manifesta com a funcional a la pràctica (d’aquí els esforços del nostrat pre-Nobel per ilustrar l’inevitable triomf del lliure mercat). Observació directa dels fenòmens, doncs. Tinc la sort (és una sort, no m’ho discutiu) de poder observar, només treient el cap per la finestra, el funcionament d’aquesta teoria econòmica encaminada a les més nobles fites en la història de la gastronomia. Visc en un barri que de ser a París gaudiria de la perpètua iluminació que garanteix la crema de vehícles i els seus respectius carburants però que, sent com és a la ciutat de Pàdova, es troba en la més absoluta penombra unes 10 hores al dia. A les poques hores restants la màquinaria del lliure comerç funciona a ple rendiment i es resumeix en una simbòlica encaixada de mans que amaga, literalment, tota la grandesa de la solidaritat ja no només interclasista sinó fins i tot interracial. Un home blanc condueix que condueix un Porsche (preferiblement Boxster) s’atura al costat d’un parc. Baixa del cotxe (que deixa descapotat i amb les claus posades sense que ningú sembli sorprès) i avança a través del parc fins trobar-se de cara amb una simpàtica rèplica autòmata del paio aquell que canta rap, el 50 cent. Encaixada de mans, copet a l’esquena i tothom torna per on ha vingut. El cas demostra que la reconciliació, no només de races, no només de classes socials, no només de sexes, sinó fins i tot de doctrines econòmiques és possible. El lliure comerç, on cadascú ofereix el que té al preu que marca el mercat, assegura els indubtables beneficis de la redistribució de la riquesa; que el pobre pugui sobreviure sense fer res més que parar la mà. O fer la mà, que diuen els valencians.
.

12.10.06

Never trust a naked bus driver

Lucía, oblidant allò que potser ha sabut mai, aprofita la seva pàgina al Magazine per informar els intrèpids lectors que, arribats a aquelles alçades del setmanal de LV no s’hagin rendit als peus de Morfeu. Ho feia fa poques setmanes en els seus elogis a la lectura on defensava la necessitat vital (imperatiu biològic) de la lectura per major glòria d’unes funcions vegetatives que, si fins fa poc eren el més elemental suport de l’existència humana, veuen ara la literatura al seu servei. I ens ilustra aquesta setmana sobre economia apelant a una inexistent unitat dels economistes. D’aquí formulacions tals com cualquier economista deduciría… o los economistas advierten… Aquest tots que no és ningú en concret ni pot ser tots en general. Acompanyant, amb gran sentit de la estètica, aquestes ratzies en el camp de l’economia amb unes dosis de la sempre més propera sociologia. Causa econòmica: els joves no poden pagar un pis. Efecte sociològic: eternització de l’adolescència i el consum d’alcohol i drogues es converteix en la norma abans que en l’excepció. Causa econòmica: polarització de la societat. Efecte sociològic (remarca en aquest cas que inevitable): engendra violència i la violència crida a la repressió i la por. La darrera excursió ens havia portat al seu part natural i un lector, ginecòleg, s’enfada per entendre que la chica Planeta fa una apologia indeguda d’aquesta naturalitat retrovada en el parir de genollons. Ens posa el senyor sobre la pista quan diu que segurament els lectors creuen que una novelista està més informada en medicina que ells. Intrèpids i innocents els lectors que arriben a Lucía y… esperant informació. Que Lucía no és metgesa, com no és economista ni sociòloga ni tampoc biòloga (malgrat la seva revolucionaria aportació a aquest camp de la literatura aplicada), hauria de ser cosa coneguda pels lectors del Magazine. Lucía és una novelista que es dedica (malgrat la manca de punteria) al sobrevalorat gènere de l’article d’opinió. Com deia Dobel; never trust a naked bus driver.
.

2.10.06

Límits

En una manifestació a Sevilla (on segons el PP hi havia un mínim de 150.000 persones, segons El Mundo més de 40.000, segons la policia 40.000 i segons el País unes 20.000) una víctima d'ETA afirmava el que fa molt de temps que em temia. Davant de les càmeres de televisió i després d'una llarga llista de condicions al "procés de pau" al País Basc afegia, com a colofó, que (algú perdut als inicis de l'speach) no demanés la Independència d'Euskadi. Coneixent el PSOE, i malgrat les consignes de la manifestació fóssin en contra seva més que en contra de Batasuna i ETA, és de suposar, tot i poder pecar d'excessiva bona fe, que els que no havien de demanar la independència eren els que la volien, els nacionalistes en general i ETA en particular. Malgrat ETA, la independència és una opció èticament neutral. No hi ha res d'intrínsecament dolent en la independència. L'únic dolent, molt dolent amb cues i banyes i calderes de caldos que fan les delícies de dimonis antropòfags, és la violència i l'assasinat. El dolent és ETA, el nacionalisme racista i violent, no l'independentisme. Exigint als demés que renuncin a les seves democràtiques i pacífiques posicions com a condició a la pau es sobrepassa un límit que cap demòcrata hauria de creuar. Perquè aquest és l'orígen del conflicte, mai el seu final.
.