30.5.06

La defense (apologia de Sostres?)

.
Tot text fora de context és pur pretext. L'únic que el professor va assegurar voler ensenyar i l'únic que un servidor va tenir interès en aprendre. En Subirana té la frase present i assegura no treure Sostres de context quan insinua la seva indignació davant la següent afirmació: Ser pobre és ser un imbècil, i això no té solució. Definir el context de Sostres no és fàcil. Hi ha molt de París i ho dic potser en un excés autobiogràfic perquè va ser al metro de París on vaig descobrir l'encant de la filosofia de Nietzsche. Però la grandeur de la capital francesa inunda els escrits del nen dels Semon. Una grandeur de vegades manifestament excessiva, barroca, com de rei que vesteix amb corona per rentar-se les dents, com d'escombriaire amb Rolex. Sens dubte l'escrit en qüestió és genuïnament sostresià. Es va a poc a poc instal·lant el raonament que aquests atracaments dels darrers dies ja és el que es mereixen els rics de merda que viuen en urbanitzacions. Potser té raó, ja es pot esperar gairebé tot dels humans però segurament és excés de grandeur. Però el missatge és matemàticament nietzscheà. La frase final és la clau sense la qual tot és façana. Ser pobre és ser imbècil. Pobre = imbècil. Crec que se'n diu propietat conmutativa. La primera frase i la última són tot l'article que val la pena llegir, la resta és barroc, caricatura... El que es diu és que és d'imbècils creure que els rics mereixen ser robats. És la moral de pobre, del ressentiment (cosa d'altra banda estranya per algú que es diu cristià) el que aquí es critica, no la pobresa. ¿Sabeu què va dir Nietzsche abans de morir? Zarathustra no existeix. Però ja era massa tard. Sempre és massa tard per aclarir malentesos. Potser Sostres té raó i això no té solució però el que està clar és que la culpa no és seva. Ni de Nietzsche.
.

29.5.06

Quan 1019 paraules no valen més que una imatge

.
Sobran comentarios ante una imagen como ésta, que pone de manifiesto el resultado de haber introducido con calzador el carril bici.
.
N'hi ha que diuen que una imatge val més que mil paraules i alopècics que al sentir-ho lamenten no tenir cabells per estirar. Però mai fins ara havia vist algú que després d'afirmar que no calen comentaris sobre una foto aprofités el mateix peu de foto per comentar-la. La famosa frase pretén ser una apologia de l'objectivitat davant la intrínseca equivocitat de la paraula en qualsevol dels seus formats. Malgrat aquesta fe en la inmediatesa del missatge visual, el periodista necessita 1019 paraules per fer-nos veure el que té d'objectiu la imatge. Per si de cas, debia pensar. Biciletas: ¡Peligro! es titula l'article. No cal dir que aquesta és l'objectivitat que defensa l'article. I Permanyer intenta fer-ne ciència però no se'n surt. Per fer alguna cosa semblant a la ciència hi hauria d'haver anàlisi de la foto. Com suposo que deuen fer a primer de carrera. Hi ha un quiosc, hi ha un ciclista, hi ha un home amb una bossa de plàstic... Perquè es tracta, es tractaria si obviéssim que és ciència periodística, de descriure allò que hi ha. Per això sacralitzar la foto és mala idea. I parteix de l'exemple concret, com amb la foto. Era el domingo pasado y acaeció en la rambla de Catalunya, poco después de las once de la mañana. I per no semblar massa imaginatiu dóna el nom de la protagonista de la història que ha d'esdevenir, com la poma de Newton, símbol d'aquesta nova teoria; Montserrat López Batllori, filla del poeta Josep M. López Picó i de 92 anys d'edat. I ara, seguint el mètode inductiu que tant meravellós resultat donà al científic anglès, l'accident patit per la senyora Montserrat (perdonin la familiaritat, però la premsa rosa és el que té) esdevé, per art de màgia, suport empíric de la gran revolució en el món de les ciències que anunciava el títol. I posats en aquest món és una llàstima veure com aquest terròs de sucre que tant bé ha anat aguantant durant tot l'article cau, fulminantment, quan, ja a l'últim paràgraf, quan l'evident necessitat d'un cert escepticisme que no només requereix el mètode inductiu (fins i tot en l'àmbit periodístic) sinó la simple observació de la foto on quiosc, vianant i bicicleta se'ns presenten en convivència sense que el perill anunciat sembli inminent. Llàstima que acabi afirmant, entre parèntesi, que no estamos en contra de la bicicleta perquè l'article perd molt quan a l'últim moment es fa evident que entre la ciència i l'article d'opinió hi ha un abisme dificilment salvable desde comentaris anunciats com a sobrers.
.

26.5.06

Freud ens mira el melic

.
Freud nos mira. La polèmica acabava amb la conclusió de tot un Catedràtic de Psicobiologia de la UAB; Quien nos mira en 2006 no es Freud sino Cajal. “Freud nos mira”, el título. Debería bastar: el uso casi anodino de la metáfora necrológica desencadena en este caso un eco mortífero: el tema del editorial es la superchería y el argumento es el aniversario de su primer hechicero. L'editorial començava com un yogurt natural. La idea que los individuos occidentales poseen sobre sí mismos, e incluso Occidente en cuanto colectividad, sería radicalmente distinta sin pensadores como Sigmund Freud, del que se conmemoran los 150 años de su nacimiento. És gairebé el que ha de ser un article de diari. No calia més sucre però en un diari de prêt a porter les editorials s'han de fer a mida i no es podia deixar així. I s'hi va afegint sucre i més sucre (és Freud) i al final és massa dolç. Però al final passa com amb Boadella; es comença fent metàfora per criticar i s'acaba criticant al servei de la metàfora i es diuen coses com que Freud no ens mira i Cajal sí. La por als fantasmes em ve de petit i no em fa cap il·lusió que em mirin ni Freud ni Cajal. Matem la metàfora perquè del que es tracta no és de discutir qui ens mira desde l'Hades sinó a qui mirem nosaltres desde aquí baix. Tal com passa amb Estatuts i constitucions. Aquí del que es tracta no és de discutir com hem arribat fins aquí sinó què fotem en el futur. No es tracta de convertir l'infanticidi en una festivitat paneuropea. I el salt no és poca cosa; de Sòcrates fins a Nietzsche, només cal dir el que es vol dir. Volen dir aquesta bona gent alguna cosa com aquesta; La idea que los individuos occidentales poseen sobre sí mismos, e incluso Occidente en cuanto colectividad, sería radicalmente distinta sin pensadores como Sigmund Freud... y Cajal... y...
I parlant de Freud no és estrany que el problema és d'ego. No es tracta de discutir qui ens mira sinó de mirar-nos menys el melic.
.

24.5.06

És possible que arribi una època...

Són mals temps pel mesianisme. A poc aspiren avui els nostres herois quan no aspiren ni en convertir-se en els herois tràgics que tan poca cosa semblen en paraules de Kierkegaard. Però són els temps que corren. Søren es meravella davant l'acte de fe d'Abraham que, i això és important, contra la mateixa consideració ètica dels seus contemporanis, és capaç de sacrificar el seu propi fill. L'heroi tràgic queda reduït al nivell d'obedient seguidor del ramat. El més alt i ros entre els alemanys; però alt i ros com tots els alemanys. L'home de fe està per sobre del ramat, per sobre de la ètica absoluta, està sol. Sempre han estat mals temps per aquest cavaller de la fe, perquè (i si prenem el cas d'Abraham com a paradigma, per sort) falten collons, però crec que mai fins ara els temps han estat tan en contra de l'heroi tràgic. De l'absolutesa de la ètica, i passant per l'assasinat de Déu a mans de l'empresa Bayer, hem arribat a la ètica de la majoria simple. El segle XXI carrega amb la crisi de fe que inevitablement havia de portar el precedent; només hi ha dues coses infinites; l'univers i l'estupidesa humana. No defenso l'infanticidi com a festivitat paneuropea, no s'espantin. Defenso el mateix de sempre; la fe en l'home (i la dona, no s'espantin les lectores politicament correctes).
.
Antaño se decía: "Es una lástima que las cosas de este mundo no sucedan como en el sermón del pastor"; es posible que llegue una época, sobre todo gracias a la ayuda de la filosofía, en la que se podrá decir: "Afortunadamente no suceden las cosas de este mundo como en el sermón del pastor; pues la vida tiene pese a todo un cierto sentido, pero su sermón, ninguno"
.
Søren Kierkegaard. Temor y Temblor
.
És fàcil, avui més que mai, ser heroi tràgic. Només calen el 51% dels vots. Savater i Culla fa temps que es foten d'hòsties al País. Savater no cal que creï la tragèdia, ja existeix, menys feina. Com que és un paio intel·ligent no vol posar la seva condició d'heroi nacional al servei d'un determinat partit polític (que tard o d'hora baixarà del 51%) i per això es mou en l'ampli espai ideològic que tenen en comú els dos grans. Boeci ho deia amb paraules semblants a aquestes; si el vaixell està ben ancorat no es mourà quan vingui la tempesta. Trallero ho té més difícil, però és un home valent. Ell no només ha de ser el més alt i ros dels alemanys sinó que ha de crear un context on aquest sigui mèrit reconegut. Com els herois grecs; per anar a la guerra cal que n'hi hagi una. Esquerra, TV3 y Trallero hacen el ridículo. Així titulava el seu recull d'onomatopeies setmanal. Esquerra i TV3 surten cada setmana, així que afegir-se al grup un cop no fa més que reforçar la seva superioritat. Y tú más! Ja hem dit que només cal un 51%.
El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya. Segons un altre filòsof això és un argument. El senyor Ferran potser serà hora que trï a qui serveix; al seu partit o a la humanitat. És qüestió de fe, però de no tenir fe en la raó no sé perquè es va llincenciar en filosofia.
.
Es posible que llegue una época...
.

23.5.06

Un error de puntació pot ser fatal

.
Su motocicleta tiene una anchura inferior a 1 metro. ¿Puede sobresalir la carga por la parte delantera trasera de su motocicleta?
.
A) Sí, hasta 0,50 metros tanto por la parte delantera como por la trasera.
B) No, en ningún caso.
C) Por la delantera, no por la trasera hasta 0,25 metros.
(resposta "correcta")
.
No podem escriure per vosaltres.

21.5.06

Sir Mick Jagger i la Vendetta de W.Bush

Crec que el meu tiet és un periodista frustrat perquè el que no sap s'ho inventa. De tant en tant, però, la cosa val la pena i escoltar històries fantàstiques no és una pèrdua de temps. Potser ahir va ser una d'aquestes ocasions. La historia crec que se situava a Zúrich, però tampoc n'estic segur. El cas és que, segons explica el meu oncle, Mick Jagger havia reservat el millor hotel de la ciutat, sencer, pel dia del concert de Ses Satàniques Majestats. Però resulta que, potser en el que és una simple batalla dins la croada contra el terror de l'administració nord-americana, Sa Catoliquíssima Majestat the President Bush jr. desitjava allotjar-se al mateix hotel la mateixa nit. Jo de qüestions de protocol no n'entenc i, vist el nom del blog, no és difícil imaginar a qui concediria jo l'honor de gaudir de tant desitjat allotjament, però sembla que, a criteris del cap de protocol de la Casa Blanca, the President Bush tenia preferència. Imaginem que és a mig assaig de Satisfaction que sona el mòbil de Sir Mick Jagger. És mr. Protocol from the White House que demana la cessió de la reserva d'hotel per l'esmentada nit. Jagger, home de poques i majestuoses paraules, respòn amb un NO i, encara amb el mòbil a la mà, reprèn els espasmes que acompanyen la seva interpretació. Posem que és just quan obre la boca per cantar allò de when I'm watchin' my TV/ and that man comes on to tell me/ how white my shirts can be/ but he can't be a man 'cause he doesn't smoke/ the same cigarrettes as me que el telèfon torna a sonar. Altre cop és mr. Protocol from the Withe House. Aquest cop no calen presentacions i decideix anar directe al gra; si voleu tornar a actuar als EUA ja saps el què has de fer. El meu tiet, ara en funcions de reporter de guerra, anuncia que Jagger ha perdut la batalla. Jo, com si fos un anarquista qualsevol de la Guerra Civil Espanyola, faig una crida a reprendre l'atac. Imagino les televisions d'arreu del món retransmetent en directe una roda de premsa on el meu líder treu a la llum pública els xantatges als que ha estat sotmès. Imagino l'escàndol i la victoria dels demòcrates a les següents eleccions als EUA i la meva joia no pot ser més gran. Però la informació no s'atura i el meu tiet seguia parlant. Aconsegueixo entendre alguna cosa així com sobredosis d'heroïna, com que tothom s'ho creuria i com que és la fi dels Stones. I'm on a hayway to hell que deien aquells. No m'agrada el que sento i espero que Bush i la seva Botella particular passin una romàntica nit al maleït hotel.
Hores més tard veig una pel·lícula on un assasí a sou que fa hores extres per la CIA llegeix Nietzsche. Penso que Hollywood i la CIA són capaços de qualsevol cosa i recordo que, per exemple, Hollywood ha estat també capaç de produïr una pel·lícula com Vendetta on un enmascarat que escolta música clàssica diu que són els governants els qui haurien de tenir por del poble i no el poble dels seus governants. Penso que és una llàstima que sigui un tòpic perquè sinó valdria la pena deixar-ne constància escrita.
.

19.5.06

A la recherche de l'idiot perdu


Afortunados aquellos para quienes, por cercanas que se hallen la una de la otra, la hora de la verdad sonó antes que la hora de la muerte
.
Marcel Proust. A la recherche du temps perdu
.
El miedo a la muerte es puramente animal. Hay que suprimirlo. Unicamente los creyentes en la vida eterna sienten miedo de morir, porque temen que en la otra vida sean castigados sus pecados
.
Chéjov. La Gaviota
.
Més por que la mort fa la hora de la veritat. Aquest hauria de ser motiu de preocupació del creient en la vida eterna. Hay que suprimirlo, però no es pot. Proust debia ser un home valent però jo em cago cartesianament a les calces davant l'anomenada hora de la verdad, hora que associo potser erròniament amb la dels rellotges tous.
.
Hay un momento en los intereses de las personas cuando el recorrido para la consecución de aquellos es arduo y difícil, o cuando son duraderos y por tanto su progresión o disminución es gradual, en que a la persona en cuestión se le plantea una alternativa trascendental
.
Javier Marías. Travesía del horizonte
.
Sólo de ese modo se lucha contra la asfixia y la angustia del tiempo y del dueño de la cortinilla; prestando atención a lo que se ENCUENTRA, y no a lo que se BUSCA.
.
Félix de Azúa. Historia de un idiota contada por él mismo
.
L'idiota d'inspiració hel·lènica seu i espera la tràgica aparició de l'alternativa trascendental, no la busca. L'idiota no és com aquell Càndid que, un cop enfrontat a la premortuòria hora de la veritat, es limita a cultivar el seu hort. Hem de cultivar el nostre hort i punt i final del llibre. En un joc d'historicisme periodístic diré; la resposta va arribar més de dos segles després de la mà del poeta Ibàñez. Dedicar-se a la jardineria resulta massa ridícul (...) Pitjor és no fer res o aspirar a la inmortalitat.
.
Però, ara en serio; penses anar a votar al referèndum de l'Estatut o no?
.
.

16.5.06

Amb les engrunes per corbata

Començo a llegir l'Engrunes amb certa sorpresa. Oliver anuncia un canvi de registre. Titula; l'hora de la responsabilitat col·lectiva. No m'ho hagués esperat mai d'ell però m'atreveixo a avançar una hipòtesis. Oliver s'ha de moure en el sempre llefiscós terreny que uneix liberalisme i nacionalisme i per tant no és estrany que a voltes ens sorprengui amb delirants articles. Suposo que aquest ho deu ser, però no. No és delirant però és francament decebedor. Havia llegit el títol de la primera engruna i, sorprès, el de la segona (l'hora de la responsabilitat individual) i esperava, vist el joc d'equilibris que ens anunciava el periodista, el naixement d'una nova teoria política, però no. Quan suposadament ens havia de sorprendre parlant de responsabilitats col·lectives diu: cal que les institucions, el govern, els ajuntaments, els partits, les associacions de tota mena, actuïn amb un elevat grau de responsabilitat i siguin capaços de generar una nova il·lusió col·lectiva, de projectar una nova imatge del país. El plural és suma de singulars. Unes quantes persones formen un col·lectiu i cadascuna d'aquestes persones té una determinada responsabilitat. Porta les responsabilitats col·lectives al seu terreny perquè ja es veu que no s'hi troba còmode. Potser és que realment les responsabilitats col·lectives no existeixen. Existeixen, això sí, les il·lusions col·lectives. I potser és cert, com diu al final d'aquest esclaridor paràgraf, que en un país normal en diríem l'hora del patriotisme però mai he estat partidari de barrejar massa coses i, si hem de barrejar il·lusions col·lectives, patriotisme i responsabilitats col·lectives, gairebé prefereixo no ser un país normal.
.

15.5.06

El despertar d'Espadaler

Jo pensava que això del proletariat ja no existia... més o menys així començava una incendiària intervenció d'Anton Maria Espadaler al programa d'en Basté a Rac1. Era la primera de les dues llargues nits que alguns aficionats del Barça van decidir passar al ras davant les oficines del Racc esperant que la caritat del president Laporta i la deesa fortuna els permetéssin pagar uns 500 euros per acompanyar l'equip a París. Ulàlà, sí. Més o menys la frase era així però no recordo si va dir pensava o creia. Crec que era més aviat un problema de fe. No és que després de moltes estones de reflexió Espadaler hagués trobat raons suficients com per certificar la desaparició del proletariat sinó que tenia la convicció, fins i tot potser l'esperança, que el proletariat no existeix. Són dies durs per l'alta societat barcelonina. No només han descobert que el proletariat continua existint sinó que ells mateixos es reconeixen com a proletaris quan, a dos dies de la final, encara no han rebut la trucada de Laporta. És dura la vida del proletariat. N'hi ha que seuen a la plaça Catalunya amb l'eterna esperança que algú (algú que no són ells s'entén) faci alguna cosa (alguna cosa que ningú acaba de saber què és) per poder tenir un piset decent i n'hi ha que seuen als estudis de ràdio esperant que algú (que més o menys sí que saben qui és) els truqui per anar a veure un partit de futbol. I n'hi ha més, esclar. Amb la liberalització de les relacions personals es produeix una imparable extensió dels dominis del proletariat. Parlem de gent que també seu als bars, o balla a les discoteques, o paga unes prostitutes esperant que algú faci alguna cosa per fer-los sentir alguna cosa (que no saben gaire bé què és, però que, com a mínim, ho han vist a les pel·lícules). Aquesta és la condició del nou proletari; esperar que passi alguna cosa sense que l'hagi de fer ell. Per això som de bona pasta. No podem esperar, esclar, que, talment com Kant fés amb Hume, el nou proletari Espadaler agraeixi als senyors del Racc haver-lo despertat del seu somni dogmàtic. Aquest, a diferència de Kant, no semblava tenir un bon despertar.
.
.

14.5.06

Y tu qué sabes?

.
Si l'objectiu de la pel·lícula és demostrar fins a quin punt l'escepticisme pot resultar INSUPORTABLE per l'ésser humà, chapeau.
.

13.5.06

De coloms que volen i porcs amb corbata

.
Todos los animales són iguales.
Pero algunos animales
son mas iguales que otros.
.
Después de eso no les resultó extraño que al día siguiente los cerdos que estaban supervisando el trabajo de la granja, llevaran todos un látigo en la mano. No les pareció raro enterarse de que los cerdos se habían comprado una radio, estaban gestionando la instalación de un teléfono y se habían suscrito a John Bull, Tit-Bits y al Dailly Mirror. No les resultó extraño cuando vieron a Napoleón paseando por el jardín de la casa con una pipa en la boca; no, ni siquiera cuando los cerdos sacaron la ropa del señor Jones de los roperos y se la pusieron; Napoleón apareció con una chaqueta negra, pantalones bombachos y polainas de cuero, mientras que su favorita lucía el vestido de seda que la señora Jones acostumbrava a usar los domingos.
(...)
No había duda de la transformación ocurrida en las caras de los cerdos. Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro.
.
Rebelión en la granja. George Orwell.
.
M'encanta veure com la culpa és dels que miren per la finestra, dels que creien que el porc i l'home no eren iguals i que el fracàs del porc és acabar sent igual que l'home. Com si això deixés l'home en millor lloc! I per si fós veritat i realment l'home i el porc són iguals, proposo data per les noves eleccions; el 5 de Novembre.
.

11.5.06

El verí de Montero

Veneno
.
Regreso de un largo viaje y me encuentro con los ecos de la polvareda levantada por el Proyecto Gran Simio. Es evidente que las personas malvadas son dañinas, y de todos es sabido que los necios pueden ser tan perjudiciales como los malos. Para el bien, la necedad constituye un enemigo más peligroso que la maldad; Bonhoeffer. Pero cuando, como en este caso, se unen la necedad y la miseria moral, el resultado es el griterío mostrenco que se ha organizado. D'això se'n diu fal·làcia ad hominem. Es tracta de desprestigiar l'argument d'una altra persona atacant a la persona i no l'argument.
En primer lugar, lo del Proyecto Gran Simio no es nada que se hayan inventado Zapatero y los suyos. Aquí un neci malvat com jo agraeix la informació. Es una organización internacional ya veterana, apoyada por grandes científicos como Jane Goodall. Curiosa vinculació entre plural i singular. És aquesta dona tan il·lustrada capaç de citar-ne algún altre? O potser considera que Jane Goodall té autoritat suficient com per fer aprobar aquest projecte "no de llei"? Una altra fal·làcia. El trabajo de Proyecto Gran Simio forma parte de un movimiento mundial: es evidente que el desarrollo de la civilidad implica un progresivo reconocimiento de los derechos de los animales. Pot ser de tot menys evident perquè si ho fós no hauriem de perdre el temps en aquests discusions, dic jo. Por añadidura, los primates son un caso especial; compartimos con ellos el 99% de los genes y los científicos han demostrado que son capaces de conversar por medio del lenguaje de signos, que hacen operaciones matemáticas sencillas, que tienen conciencia del yo e inteligencia. I jo tinc una planta amb les fulles verdes. La qüestió no és destacar els atributs dels simis sinó discutir si aquests atributs són suficients (i no dic que no ho siguin, no em mullo) per fer-los subjectes de dret. Alemania ha sido el primer país que ha incluido los derechos de los animales en su Constitución, y sin duda el camino de la historia y de la modernidad pasa por ahí. No dubta mai, però els necis són els altres. Si tot el que fan els alemanys (precisament els alemanys!) fós guia indubtable per l'esdevenir de la humanitat no em fa cap gràcia imaginar com estaria ara Europa. Jane Goodall i Alemania sembla que han de gobernar el món. I els necis són els altres. Lo único que ha hecho el PSOE en este tema, y ya es mucho, es tener la sensibilidad de asumir todo esto.
Por otra parte, la proposición no de ley que será debatida a finales de mayo no habla en ningún caso de derechos humanos. Altre cop, gràcies per la informació. Lo único que pide es que el Gobierno se adhiera al Proyecto Gran Simio para proteger a estos animales del maltrato, la esclavitud, la tortura, la muerte y la extinción. Que una horda de manipuladores profesionales (manipuladors professionals! Si, una altra fal·làcia ad hominem) se haya puesto a hacer gracietas hablando de derechos humanos indica maldad, porque mienten; la petulancia con la que desdeñan el sufrimiento de los otros animales denota su sandez y su incultura. Encara una altra de les seves estimades ad hominem ¿Quieren censurar a Zapatero porque consideran, por ejemplo, que está descuidando a las víctimas del terrorismo? Pues critíquenlo por ello (gràcies altre cop, senyora) (a mí tampoco me gusta cómo está manejando el Gobierno ese asunto). Pero, ¿qué tiene eso que ver con la lícita ambición de proteger a los simios del maltrato? no sé, l'article és seu El sectarismo político es un veneno que acabará matándonos. ara se'ns posa dramàtica. Això ho haurà après dels seus estimats sectaris polítics; quan tot falla queda la por
.
.Rosa Montero
.
Això sí; un mal article el pot escriure qualsevol. (però no tothom cobra per escriure'l, esclar)
.

9.5.06

Darwin prevails

La naturaleza humana: lo que la izquierda ha querido resolver con el analgésico de la igualdad. Santa razón (sin ir por lo menudo) tiene el articulista: “Pero si uno se pasa la vida con aspirinas, no repara en la enfermedad, hasta que se muere”. No cal dir que estic d'acord amb aquesta frase final. De fet em dedico a això; a rebutjar aspirines. És molt esclarificador. Malgrat això no puc estar d'acord que la igualtat sigui una aspirina. Je dirais même plusDiré que si la nostra és una societat malalta, que ho és tant com totes les societats humanes, és precisament perquè ens hem inventat la naturalesa humana que ens convenia. Darwin és el pare de la farsa. Fins i tot ell s'hi va atrevir, sembla que amb poc èxit. Era fill de familia de capitalistes i així va crear una teoria evolucionista amb ocellets capitalistes. I els ocells van agradar tant als capitalistes que van crear una societat d'humans fotent-se picotades per una merda de cuc. Diré que, contra el que sembla acceptar aquesta societat de falsos profetes il·lustrats, la igualtat humana és una exigència biològica. La dignitat de l'home no és més que aquest punt de partida en igualtat de condicions per esdevenir subjecte autònom. Que la societat no és natural és evident quan l'anorèxia està de moda. L'extensió del domini de la lluita porta a això. Dels ocellets a l'empresa i de l'empresa a les relacions humanes. I l'ocellet que no té el bec que convé mor. I mor per culpa de la seva naturalesa deficient. Igual que mor l'empresa que no s'adapta a les exigències del mercat. Morir de gana com l'ocell és paradigmàtic. L'ocell mor perquè no pot menjar. L'home mor perquè no vol menjar. L'home deixa de saber el que li convé i, en canvi, l'ocellet no ho oblida mai. Remember, remember, the fifht of November.
.

8.5.06

De plomes i espases. De Newton i Einstein.

.
Aquí descansa sir Isaac Newton, cavaller que amb una força mental gairebé divina va demostrar el primer, amb la seva resplendent matemàtica, els moviments i figures dels planetes, les senderes dels estels i el flux i refluxe de l'oceà. Va investigar curosament les diferents refrangibilitats dels raigs de llum i les propietats dels colors originats per aquells. Intèrpret, laboriós, sagaç i fidel de la naturalesa, antiguitat i de la Santa Escriptura va defensar en la seva Filosofia la Majestad del totpoderós i va manifestar en la seva conducta la senzillesa de l'Evangeli. Doneu les gràcies, mortals, al que ha existit així, i tan granment com adorn de la raça humana. Va néixer el 25 de desembre de 1642; va morir el 20 de març de 1727.
.
Alexander Pope: Natura and Nature’s laws lay hid in night, God said, Let Newton be! and all was light
.
John Collins Squire: Però això no va ser l'últim. El diable va cridar: "Sigui Einstein" i es va restablir la situació.
.
Pax vivis requies aeterna sepultis
.
.....
The Rolling Stones. Street fighting man.
.
.

5.5.06

Morales i el malson de Fromm

Conversa de cafè. Diu la noia que sóc massa jove per entendre-ho, que ja ho veuré, però que això que els diners no dónen la felicitat són tonteries. Que ella va estudiar un carrera que no recordo però que té bona fama, que va anar a EUA i que ara cobra menys que el séu germà pagès. Diu sis vegades menys però no m'ho crec. Diu que tants anys d'estudis no calien per acabar cobrant tant poc i altre cop un ja ho veuràs quan siguis gran. En plenes funcions de filòsof d'urgència em poso a recitar allò d'un altre ordre de coses, de créixer com a persona i que l'important no es pot comprar amb diners però reso perquè tingui raó. No m'ho crec, però és que m'encantaria. En diuen la Gran Promesa d'això. Ens ho han promès i ens ho hem cregut. Com tot; ens ho empassem tot. Em pregunto on és el Gran Germà, qui es parteix el cul, qui se'n fot de nosaltres. What if there was no light. Deia que això petarà i he pensat a preguntar-li si ho pensa fer petar ella o esperarà la revolució al sofà però em sembla que les revolucions ja no són el que eren. Sol no peta perquè la llei de la selva és indestructible; principalment perquè no és llei. A mi això dels pets sempre m'ha semblat de molt mala educació. El pet era un discurs marxista en boca d'una nena pija i això és el que fa més pudor perquè el problema és que qui no és un nen pijo aspira a ser-ho i l'única pet que espera és el que el faci a ell. Ens hem cregut que jo sóc més quan més tinc i aquest pet no és per ser sinó per tenir. Només es pot ser marxista en un sistema capitalista, si no no té sentit. Sense empresa no hi ha revolució, ho haurien d'haver vist els russos a la seva època. Al cafè sóna Manu Chao. Nosotros nacimos de la noche, en ella vivmos y en ella moriremos. Pero la luz será mañana para los más. Para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quiénes se niega el dia, para todos la luz. Para todos todo. Para todos el petróleo, para todos todo. What if there was no light. Penso que potser l'extensió del domini de la lluita sigui irreversible. Que potser Houellebecq no és escriptor sinó profeta. Que potser cada dia hi haurà més càmeres de seguretat al pati de casa meva. Que potser la política sempre serà una farsa. Segueix sonant Manu Chao. El médico del pueblo: morir por dinero es una estupidez. Nada es para siempre. Nada es para siempre. Yo siempre estaré a tu lado. Yo siempre estaré a tu lado. What if you should decide that you don't want me there by your side.
.
You know the darkness always turn into light...


Powered by Castpost

What if. Coldplay

2.5.06

"L'idiot sauvage"

Via l'estrany trobo l'article de Félix de Azúa titulat Llei de la selva, però llei (copiat als comentaris). Azúa no és idiota. De fet, llegint la seva Historia de un idiota em consfesso incapaç de trobar l'esmentat idiota. O no hi ha idiota o Azúa veu idiotes pertot. I certament el món és ple d'idiotes, però això no vol dir que hagi de ser així. És el que el filòsof Moore anomenà la fal·làcia naturalista. De la constatació de que les coses són com són no podem concloure que han de ser així. La ètica dels anomenats liberals cau en aquest pecat convertint-se massa facilment en una ètica de la ressignació. Però Azúa sembla acceptar que en política les coses són com han de ser i critica l'ascens de Vendrell perquè no respecta les lleis de la farsa democràtica. És curiós que la Farsa només esdevingui criticable quan no es dissimula (malgrat acceptem que, dissimulada o no, sempre hi és). El pecat d'ERC no és ser una colla de farsants (això ho són tots) sinó el de no saber dissimular que ho són. La llei de la selva s'ha de respectar, ens vé a dir Azúa. Però el fonament de tot el que s'ha de respectar parteix precisament d'aquesta diferenciació que l'articulista no sembla disposat a establir entre llei i selva. La llei de la selva no és llei; és força. Rosseau va dir que cedir davant la força (la llei de la selva) és un acte de necessitat, no de voluntat; és amb tot un acte de prudència. ¿En quin sentit podría ser un deure?. No es pot criticar el govern per no respectar la llei de la selva, no perquè l'hagi de respectar sinó perquè la llei de la selva ni és llei ni tenim cap obligació moral de respectar-la. Fa bé Azúa de criticar el govern, però no hauria d'oblidar que el que és criticable no és la publicitat de la farsa sinó la seva pròpia existència. La democràcia no és un Déu que haguem d'estimar per sobre de totes les coses i malgrat tot. L'amor a la llei per la llei, deia en Sostres, va morir amb Rosseau. Estimar la democràcia no és el mateix que estimar una farsa que s'autoanomena democràtica de la mateixa manera que no hem d'estimar la llei de la selva malgrat n'hi diguem llei. L'amor a la llei per la llei va morir amb Rosseau i només estima una llei de la selva qui es creu lleó; l'idiota de la selva. El més fort no és mai suficientment fort com per ser sempre l'amo si no converteix la seva força en dret i la obediència en deure. Això no va morir amb Rosseau i l'idiot sauvage segueix, per tant, viu.
.