Hem delegat massa?

En una conferència pronunciada a l'Ateneu de París titulada "la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns", el filòsof republicà Benjamin Constant ens parla de com l'aparició del comerç va suposar el naixement d'una nova classe social, la dels polítics. Mentre els "ciutadans" antics es dedicaven a la vida política perquè la feina era delegada en els esclaus, amb l'aparició del comerç i, per tant, de la necessitat d'ocupar-se de la pròpia economia, l'ocupació política ja no era compartida entre tots els individus sinó que es delegava en els polítics. Tot i aquesta implicació, no es considerava que l'home hagués de gaudir d'un espai privat de llibertat, un espai on només ell fós amo de sí mateix, i l'Estat tenia dret a intervenir en tot.

En la societat actual hem limtat la presència de l'Estat, la seva omnipotència, introduint conceptes com els dels drets individuals i reservant a la persona aquell espai de llibertat al voltant de ella mateixa. No fa gaire aquest àmbit era més ampli ja que girava entorn a la familia. Dins la familia, la llei no hi entrava. Això, que podriem tenir la intenció de considerar com un més ampli espai de llibertat, no fa més que posar en evidència que les "llibertats col·lectives" només ténen autèntic sentit si són llibertats de cada membre del col·lectiu i no d'un cos insubstàncial que rep aquesta denominació.

Però tornem al principi. Fa temps un amic em va explicar la seva idea de com havia de ser un nou ordre mundial. Aquest es basava en la idea, que només per innocent deixava de semblar-me terrorífica, de que en el fons tots volem el mateix i que, per tant, en una organització de petites assamblees, no hi hauria problema per trobar aquesta roussoniana "voluntat general" que a mi tant m'esgarrifa i aplicar-la en l'organització de la societat. Jo diria que aquest tipus d'organització no és desitjable, però és viable? L'home actual, sotmès a la dura rutina de màquina productiva, podria trobar temps material per dedicar-se a organitzar la seva vida en societat? Sembla que per tornar a aquesta realització de l'home com a "zoón politikón" hauriem d'alliberar-nos d'aquesta feina. No hi ha temps per tot. O bé deleguem les nostres obligacions polítiques, o bé deleguem les nostres obligacions econòmiques (garantia de supervivència material, cal no oblidar-ho). Aquest segon alliberament de responsabilitat es presenta (fins que, com va anunciar en un excés d'eufòria retòrica el meu amic, els robots siguin els nous esclaus) aparentment inviable. L'alternativa de la delegació de responsabilitats polítiques, la que es dóna actualment, té però greus mancances. Una d'elles és l'elevat grau de distanciament entre els polítics i els ciutadans, distanciament que porta a que una gran part de la població (gràcies a Déu) no es pugui sentir representada per cap de les opcions que es presenten a les eleccions.

Hem cedit massa del nostre poder? Crec que si. Veient com els polítics són creadors de problemes que enfronten a les masses, veient com han de ser alguns periodistes il·luminats els que ens recordin quins són els nostres problemes reals, veient com aquests col·lectius es creuen més legitimats que nosaltres (i sospitant que ho fan amb raó) per decidir quins són els afers que ens han de preocupar... crec que hem delegat massa. No es tracta només de decidir com volem que sigui la nostra societat, que també, es tracta de saber com volem que sigui la nostra vida.

El CAC: like a rolling stone

Diu Hobbes que l'home és tant lliure com una pedra que rodola muntanya avall. Només caldría doncs un petit impuls inicial per posar-la en moviment per tal que la pedra anés guanyant velocitat. Tot i no poder estar d'acord amb aquesta concepció de la llibertat humana, no puc deixar de sentir-me fascinat per la idea que la llibertat "like a rolling stone". Només cal un petit impuls i la llibertat comença a agafar velocitat i es fa cada cop més difícil d'aturar. Sense fer-nos mal, s'entén.

Tant si és per presència o abscència, la llibertat sembla sempre subjecta a aquesta newtoniana llei. Un cop donem un mínim impuls a la llibertat, aquesta agafarà cada cop més força convertint-se en un enemic difícil d'aturar. Un cop comencem a posar entrebancs a aquesta pedra per evitar que segueixi el seu incontrolable camí, el més fàcil és que la pedra s'acavi aturant.

Sense confondre llibertat amb veritat, el CAC no pot ser un obstacle. No ha de ser un obstacle. Jo també estic amb la idea de Hannah Arendt de que no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho." (Alain Finkielkraut, El País, 18 de diciembre del 2005). Sigui Egunkaria o sigui la COPE, el tancament és un atemptat contra la llibertat.

Deia que no puc compartir la idea de Hobbes de que l'home sigui lliure com una pedra en caiguda lliure. I no ho puc fer perquè jo, a diferència de Hobbes, no entenc que la llibertat sigui en l'home abans que la societat. No hi ha home anterior a la societat, no hi ha home signant del "contracte social" i, per tant, anterior a les regles del joc. La llibertat només es pot donar en l'home en el sí de la societat perquè fora d'ella no podem parlar d'home. La llibertat de l'home no és per tant "like a rolling stone" perquè l'home és sempre subjecte de llei. És la llei la que fa lliures als homes.

La vida no és com una caixa de bombons. La vida és com un partit de futbol. Hi ha unes normes que són regulades amb més o menys encert, per un àrbitre. Llibertat és que els jugadors dels dos equips puguin saltar al terreny de joc però no que dins del camp actuin "like a rolling stone".

Internet com a excusa

dimecres. 21:30. Un cibercafè del carrer del Carme. Entra un jove d'estètica rasta. Seu davant d'un ordinador i comença a buscar informació per completar un treball de biologia humana que ha d'entregar divendres. Arriba mitja hora abans que els seus amics. Han quedat a les 22.00 per fer una partida en xarxa. És un joc d'espies, on qui guanya és l'últim que queda viu.

Resulta que el noi troba uns interessants artícles sobre neurobiologia i la professora li posa un 10. Resulta també que el noi acabarà sent el millor qualificat a la selectivitat d'enguany. Quan l'entrevistin a tots els diaris de l'Estat ningú dirà que freqüentava un "ciber". Ni tant sols parlaràn de la seva estètica o de si els seus pares estàn o no divorciats. Serà presentat, això si, com un exemple a seguir. Tots hauríem de seguir el seu exemple i saber compaginar una vida social activa amb uns grans resultats acadèmics. Segurament també ens diràn com l'estima tota la seva familia, sobretot la iaia que li fa macarrons tots els dimecres i dos diumenges al més.

Però no diràn que el dia abans de la "sele" (és un diari progre) jugava al "ciber" a matar policies. I no ho diràn perquè ningú confón realment la virtualitat amb la vida real. Ningú creu realment ser un gripau al jardí imaginari. No ho diràn perquè són conscients que internet és l'excusa. L'excusa per no voler veure un món imperfecte. No volen veure que l'home és home esparracat. Hem fugit de les explicacions teològiques de Sant Agustí, però seguim negant amb ell que el mal existeixi.

I aleshores algú crema una dona. I uns joves riuen. I a les gents de bona fe se'ns fa un nus a l'estómac. I aleshores la culpa és d'internet.

(demano perdó per l'endogàmia del post, però el caos no és més que un ordre per desxifrar, també en aquest món insubstancial)

L'eterna piràmide?

Recordo que fa uns anys em va fascinar una imatge, gens original per cert, d'un llibre d'història. Era una piràmide que servia per representar la societat de l'edat mitjana. Tots els estaments i, per tant, totes les persones, s'hi podien encavir. Aquesta concepció de la societat sempre m'ha acompanyat i avui em porta a preguntar-me si no serà la nostra civilització necessariament piramidal.

Ja en la ciutat ideal que planteja Plató en "La República" se'ns fa evident la impossibilitat de trencar aquesta visió piramidal. Tant en aquesta ciutat ideal com en l'antiga "polis" grega, es mostra evident la presència d'una estructura piramidal amb una base de treballadors molt més amplia que l'elit que, a la realitat, vivia del treball dels esclaus.

La societat actual sembla haver trencat la rigidesa del sistema de classes ja que, malgrat totes les dificultats, possibilita, per sort de molts i desgràcia d'alguns, el moviment, l'ascensió o descens en l'escala social. Però el moviment no canvia l'estructura de la societat. Tot i que ara se suposa que els qui acupen un lloc o altre en l'estructura social ho fan per "mèrits propis", això no fa més digna la situació dels qui n'ocupen la part baixa (més digna que a l'edat mitjana segur, però no més digna que si ara es veiéssin privats de canviar d'status). Les condicions de dignitat es dónen quan l'home actúa en la societat com a tal, com a home, en plena possibilitat de realitzar la seva naturalesa com a ésser dotat de lógos. Amb el nostre admirat Gómez Pin i recordant el meu anterior post, direm que la funció del polític no és que la societat funcioni (idea que legitima la aquesta escala, com veiem en l'article d'en Sostres d'avui) sinó que garanteixi les condicions de possbilitat d'aquest desplegament humà.

Com trencar doncs aquesta aparentment eterna piràmide social? La resposta sembla que hauria de ser bàsicament econòmica. Cal que l'home es trobi cada cop menys lligat a una jornada laboral alienant (situació laboral de les classes més baixes) en favor d'un temps de lleure on pugui retrobar la seva humanitat perduda. El fracàs de la jornada de 35 hores de França sembla però haver difuminat aquesta possibilitat i torna a posar en evidència la intrínseca (i el més terrible és que sembla necessaria) desigualtat de les nostres societats.

És curiós observar com aquest és un mal que no afecta a totes les societats humanes, cosa que hauria de fer replentejar les tesis elitistes de personatges com el columnista anteriorment citat. En societats que tendim a anomenar primitives, les de caçadors-recol·lectors, el temps que es dedica a assegurar la subsistència del grup (recordem que parlavem de l'economia com a garantia de que les coses "funcionin"), a assegurar per tant les condicions que han de fer possible el desplegament de la vida propiament i proustianament humana, és d'unes dues hores diaries.

En societats petites, veiem per tant com la jerarquització és molt menys present (deixant de banda jerarquies d'autoritat política) que en les nostres societats "globals". Societats reduides com l'antiga Suïssa en la que Rosseau segurament es va recolzar al formular el seu macabre "Contracte social".

Dues possibilitats radicals se'ns presenten per acabar amb aquesta jerarquia (si és que la considerem negativa). La primera inspirada en el model de l'alcalde Clos i els indis Aché Gatu, de crear un model de societat més reduida i autosuficient. La segona, menys desitjable en la modesta opinió d'un servidor, és el model Houellebecquià de "La possibilitat d'una illa" on cada individu viu d'una forma gairebé literal en una illa i és plenament autosuficient. La globalització Sala-Martiniana, la "real, bona i autènticament liberal", sembla que només fa extensible la possibilitat de movilitat a una més amplia població mundial, però no sembla encaminada a trencar aquesta jerarquització.

El Déu Kong. Breus reflexions sobre la deïtat simiesca

Es produeix en el film una curiosa escisió de la unitat del Déu cristià. Creador i únic autèntic jutge moral se separen. Director de cinema com a creador de realitat (gripaus al jardí imaginari) i homnipotent simi convertit en determinant moral. Únic capaç d'infringir càstig i oferir salvació. Ni creador ni etern, però déu.

.

Potser Arcadi Espada té raó i la veritat és democràtica. Destrucció del film. Permanència de la realitat. Permanent lluita contra els fenòmens naturals.

.

Demostració que la sortida de la caverna és sempre un viatge d'anada i tornada. Necessariament a la tornada s'arrossega el pes de l'experiència. No sempre en forma de simi cabrejat, no cal dir-ho.

.

Presència d'una evident mort en forma de calavera humana com a única possibilitat d'evidència de la vida humana com a contingent. Només com a reacció a la mort, com a fugida, la vida dels protagonistes prèn autèntic sentit humà. Evidencia de la mort, evidència de la contingència.

.

Absurda escena on la protagonista balla davant la deïtat. Absurditat de l'escena només comparable a la pròpia absurditat de la vida humana. Ball etern entre la deïtat simiesca (gràcies a Darwin) i l'abisme. Sempre ball en l'abisme. Curiós que la única sortida fós la fugida endavant.

Escena repetida més endavant en els escenaris de Broadway. Un simi encadenat i encara totpoderós. Dança ritual davant seu. Absime en la inmensitat de la massa que aplaudeix entusiasta la contemplació del totpoderós. Curiós que acabin fugint quan el poder en potència es converteix en acte.

Simi jugant amb ballarina com a demostració de la fragilitat humana. Show must go on. (and on and on...)

.

Magestuós provervi musulmà. "Aleshores la bella mirà als ulls a la bèstia i aturà la seva mà. En aquell moment va ser com si hagués mort". Mort de Déu. Supremacia del poder de l'home.

Escena final plenament nietzscheana. L'home ascendeix i ocupa el lloc de Déu. Déu cau en l'abisme. No mort per els avions, mort per la bellesa.

Fotografies dels homes davant el cadàver de Déu. Tragèdia. "Perquè escrius una comèdia per mi?". "No és evident?"

.

Simi convertit en Déu. No és d'estranyar que plantegi més dubtes morals la mort del simi que de la tribu humana. Certament resulta més senzill la identificació hegeliana d'iguals amb algú que estima la bellesa que amb algú que la vol destruir.

.

Eterna ascensió al cim. Pengen sobre l'abisme home i Déu. Només Déu pot salvar l'home. L'home no pot salvar Déu. Només té dues mans. Només Déu mor.

.

La facilitat de deixar-se caure i la insistent voluntat de seguir ballant.

.

They say the lights are always bright on broadway

the King lies down on broadway.

Funciona!

Titular al diari AVUI del dia 14 de Desembre del 2005:
.

L'alcalde es compromet a revisar l'ordenança del civisme d'aquí a un any "si no va bé"

.

Deixem de banda el lamentable fet que es dóna quan un alcalde aprova un pla pensant en revisar-lo l'any vinent. Deixarem també de banda el debat sobre la finalitat última de les societats humanes, l'etern debat entre llibertat (desafortunadament vinculada a l'inefable Rosseau) i seguretat (clarament representat en Hobbes) com a garant de la posivilitat de societat.

El que si que fem és constatar el triomf del Maquiavel·licisme en el món de la política. El triomf del "funciona". Funciona per sobre de tot. I el problema ja no sorgeix del com sinó del condicional si. Si funciona, bé. Si no funciona, malament.

Els ultraneocons defensen les polítiques internacionals de Bush en l'evidència de que avui se celebren a l'Iraq eleccions democràtiques. Funciona! diuen. Faltaría més! El debat sobre la conveniència o no, sobre la legitimitat o no de la guerra d'Iraq no és, com en tot debat moral un xic seriós, respecte als fins sinó respecte al mètode, als mitjans. És en el fons parlar de la socràtica diferenciació entre vida i vida humana. L'home no es pot limitar a sobreviure, a la conservació biològica, l'home ha de viure bé. I dic ha de viure bé perquè la vida humana, la vida digna de poder-se anomenar humana només es dóna quan la supervivència material no representa el problema central de l'existència. Que l'engranatge bilòlogic funcioni no és per tant condició suficient i necessaria per parlar de vida humana. Molt malament ha d'estar un home que es vulgui reconèixer a ell mateix com a tal, per limitar les seves aspiracions a la pura existència com a potència d'home.

Molt malament ha d'estar una societat per tal que la seva aspiració sigui la supervivència orgànica. Molt malament ha d'estar per tal que l'únic motiu de revisió de les seves lleis sigui que no funcionin. I ja no només perquè "la supervivència" sigui només la base de la autèntica vida, ja parlem de cos social o cos individual, sinó perquè simplement no n'és garantia. Que una societat funcioni no és garantia de que funcioni bé. I, seguint amb la màxima socràtica, només una societat que funcioni bé és digna de dir-se societat humana.

Ens trobem amb casos com el de Sala-Martín que, lògicament i acceptable al ser ell un estudiós de la supervivència biològica, critica el sistema comunista perquè "no funciona". Vull remarcar que un economista s'ha de dedicar precisament a que les coses funcionin i que, per tant, Sala-Martín actua lògicament. Però aquesta no és la feina del polític. I, no cal dir-ho, tampoc del filòsof. Aquests s'han de preocupar que les coses funcionin bé i no simplement que funcionin.

Funcionés o no, el comunisme era una merda de teoria. El feixisme era una merda de teoria encara que Hitler pogués haber guanyar la segona guerra mundial. Potser els Stalin hauria d'haver matat uns quants milions de persones més per tal que el comunisme funcionés. O potser Hitler hauria pogut fer funcionar una europa sense jueus, homosexuals i un llarg i asimptòtic en l'infinit etcètera.

Funciona? i a mi què!

Paraula d'Stone informa

Complint amb la promesa que vaig fer a un comentador d'informar al meu fidel públic sobre la data de "eixida" a la venda de les entrades per al concert de Ses Satàniques Majestats, Paraula d'Stone informa:
.

Avui, dia 16 de Desembre de 2005, és el dia. Avui es poden comprar (al Servicaixa, per sort) les entrades per el concert amb el que els Stones començaràn la seva gira europea a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona el proper dia 27 de Maig de 2006.

.

Gripaus al jardí imaginari

En una clara evidenciació de la vigència de la mítica caverna, demostrant així que les nostres són "vides en la caverna global", la societat civil (valgui la redundància) es mostra preocupada per la violència en els videojocs. Atropellaments de iaies amb grans quantitats de sang esquitxada. Maltractament de prostitutes i guerres de bandes, virtuals. La vida del videojoc és una vida en l'ombra de la caverna i nosaltres, gripaus al jardí imaginari, no podem deixar de preocupar-nos per l'aparent canvi en l'imaginari de la joventut. De les pedrades als vidres dels veïns que els nostres pares expliquen en companyia del cava, als terribles videojocs on nosaltres, els joves, matem a fictícis enemics a cops de bat de beisbol.

"Kids are different today today, I hear every mother say" cantaven els Stones quan eren kids. 19th nervous breakdown es diu la cançó.

Preocupació per la vida a la caverna perquè el fora no se'ns fa inteligible. Senyores Verdulin post-proustianes, ja no ens preocupem per la nostra diaria ració de croissants que s'havia vist interrompuda per la guerra que es lliurava a pocs kilòmetres de casa nostra. Madamme Verdulin encara tenia la capacitat de veure's afectada, en tota la seva banalitat, per el que succeïa en un món real. Noves Verdulin seiem al sofà mentre observem la guerra, ara sempre llunyana i sense influències en els nostres hàbits alimentaris, per la televisió. Un enviat especial tancat en un hotel amb colegues periodistes de tot el món ens ensenya una dona que ha sobreviscut 62 dies sota la runa. Admirable dona que, un cop recuperada, ens explicarà la seva experiència per acostar-nos, desde el sofà estant, a la crua realitat que allà es viu.

Explica Gómez Pin en el citat llibre com un metge rebia la trucada d'un home gran que, a diferència de la ja referenciada senyora iraniana, no vol seguir vivint. Un cas real. El metge va a casa del pacient, parla amb la familia de l'home que mostra la seva absoluta conformitat en l'acompliment de la voluntat del malalt. El metge torna a casa seva mentre reflexiona sobre si ha d'ajudar a morir el malalt. Torna a casa de l'home i la comprensiva familia i injecta una letal dosis al sistema circulatori del vell. A les noticies de la nit les noves Verdulin seràn protagonistes de la història gracies a que el pas a millor vida havia estat grabat en directe. Diu Pin en un altre punt del llibre que més val morir per la pàtria que per la CNN.

Al cinema les amigues Verdulin viuen l'angoixa del protagonista del film com a pròpia. La pel·lícula ens mostra la vida d'un director de cinema i, en una gram mostra d'habilitat per part del Demiúrgic director, es barregen les imatges de la pel·lícula de dins del film amb les de la pel·lícula on el director es personatge. L'escena es presenta amb un equip de rodatge i uns actors davant les càmeres. La càmera que converteix la pantalla del cinema en una finestra a la creació s'acosta cada cop més a l'actriu principal fins que l'equip desapareix del limitat camp de visió de l'espectador i mdme. Verdulin és ja una actriu més del proper Òscar a la millor actriu secundària.

La solució a la confusió del dins i fora, a la no-discriminació entre real i fictici, etiquetar els jocs amb clares senyals que mostrin el seu ús limitat a partir dels 18 anys. Després de veure com en 25 segles de filosofia no hem estat capaços de fer clara aquesta distinció em sembla sorprentment optimista que es cregui un legalment major d'edat per no confondre's i matar la seva avia amb els fogons de la cuina.

No ens ha d'estranyar que en jardí d'aquesta naturalesa el senyor Ian McEwan es pugui trobar en una situació (que sospito no poder qualificar de sorprenent):

"Al primer capítol (es refereix al seu últim llibre: "Dissabte") hi ha un accident d'avió a Heathrow que era totalment ficció, i m'encanta com més d'una persona em diu que se'nrecorda d'aquell accident..." (entrevista a l'AVUI de dimecres, 14 de desembre del 2005)

.

PP i patriotisme constitucional:

.

Llegeixo al diari AVUI el següent titular:

.

Les comunitats del PP pacten oferir ensenyaments comuns

"Els populars consideren que el projecte de la LOE no garanteix un patrimoni cultural comú"

(veure comentaris del meu anterior post)

.

No esperi el lector una gran dosis de demagògia en el meu comentari. No compararé el PP amb els nazis per la seva voluntat d'uniformitat cultural (contraria al patriotisme constitucional de Habermas). Els demòcrates tenen tècniques més subtils per fer desaparèixer les cultures que trenquen aquest ideal "patrimoni cultural comú".

Ich bin ein Berliner

La personailtat d'un home es troba en continua formació. Cada dia noves vivències, noves reflexions i coneixences van forjant una humanitat, una individualitat més armònica i completa. La personalitat es pot entendre així com el resultat de tots els aconteixments (de la naturalesa que sigui) que aconteixen en l'expedient vital d'una persona. Quan considerem a una persona com a madura, ho fem en referència a la manera com ha aconseguit integrar aquesta multiplicitat en una sola individualitat, sent així la maduresa un sinònim d'integritat, de caràcter en el sentit grec del terme, entès com a formació d'aquesta personalitat harmònica, no aleatoria i difusa.

Amb les societats podem considerar que passa el mateix. Una societat es forma a través de la seva història, de la història de tots els homes que han viscut en comunitat en un determinat espai geogràfic i que han dotat els seus nexes d'unió d'un significat suprapersonal. El "caràcter" de la societat es forma, com el d'una persona, per la integració de totes aquestes vivències col·lectives, per la integració en una sola individualitat nacional o estatal dels traumes i les gestes que han format la personalitat comuna dels seus integrants, la seva cultura. La assumpció dels traumes. La integració de les vivències comunes. La fusió, la unificació de la experiència concreta. Això forma un caràcter, en els homes i en les societats.

Quin caràcter deu tenir una societat que no té traumes? Una societat on tot és grandesa? Existeix un home que no hagi patit mai? Un home sense males experiències que, d'una o altra manera, hagin aportat traumes a la seva gestació personal?

En començar el segles XXI veiem el diferent grau en que els traumes del feixisme han estat assumits per les diferents societats europees que els van patir. Tenim a Alemanya un Hitler encarnació del mal absolut en l'imaginari col·lectiu. Tenim a salvadors, a herois de la resistència contra el mal a França amb De Gaulle i sobretot a Anglaterra amb Churchill. Tenim algú semblant a Espanya o Itàlia? Veient com estàtues franquistes presideixen les places de moltes ciutats de la península o com els italians venen calendaris per l'any vinent amb fotos de Il Duce no podem deixar de pensar que aquestes no són societats íntegres, madures, amb caràcter. On són els traumes en aquesta Espanya constitucional? Són enterrats sota terra o a les presons vasques. No és d'estranyar que l'actitud dels polítics espanyols sigui tant propera a l'infantilisme posat que representen una societat que, com un pre-adolescent, encara no s'ha forjat un caràcter íntegre.

Parlava Aznar i encara ho fa Rajoy de patriotisme constitucional en una clara manca de retòrica sofísta i un despròpsit tant pervers a la teoria de Habermas com l'apropiació del "vencereis pero no convencereis". Prenen la part per el tot, perquè el tot espanta. I com un nen petit, prefereixen jugar tot el dia i no dutxar-se mai, perquè no senten la pudor a suat que desprenen.

Davant d'aquesta forçada integritat en torn a la parcialitat d'una nació de nacions que, com tot home, només pot ser esparracada, només ens queda la fugida a la idealitat de la maduresa. En aquest trajecte hegelià cap a la configuració de l'esperit, avui com ahir; Ich bin die Berliner.

Houellebecq l'inocent i el nou Catolicisme

Voltant per Roma sóta la llum dels fanals un (en aquest cas l'un sóc jo) no pot deixar de veure's com un antic ciutadà de l'imperi. A Roma no s'és ningú i sempre s'ha d'estar disposat a morir aixafat sota una pedrota dels fonaments de la nostra civilització o la roda dels nous carros de cavalls. Roma és l'orígen, el nostre orígen compartit. Però també el futur.

Al llibre "La possibilitat d'una illa" Houellebecq pronostica una devellada de les religions tradicionals, cristiana inclosa, per la seva poca adequació al món modern. Noves religions que aporten la necessitat d'infinitut de l'home amb el plaer més mundà, noves sectes com la que descriu dels Elohim, estàn cridades a gobernar els esperits dels futurs humans (o neohumans...). Malgrat l'aparent viabilitat de l'augment de la influència de noves sectes que proposin un mode de vida radicalment diferent a l'actual, l'esglesia catòlica no caurà tant facilment.

Quan algú veu com milers de persones fan cua sota la pluja per veure els tresors del Vaticà i la Capella sixtina, ha d'entendre que el nou cristianisme catòlic (els protestants estàn abocats a una mort ràpida i fulminant) l'encerta en esperar una vida eterna. En un acte d'inocència que dificilment es pot esperar d'algú que tant bé descriu orgies i altres plaers sensitius apartats de tota consideració moralista tradicional, Houellebecq sembla confondre les paraules cristianes amb els fets, teologia amb economia, sense que això el porti a un plantejament més real de la realitat espiritual d'occident.

Feia temps que em preguntava com una institució com l'esglesia catòlica es podia allunyar de la realitat actual i, aparentment, condemnar-se a la desaparició. Inocent. Quan algú veu com milers de persones col·lapsen el centre de Roma esperant que el Papa Ratzinger els saludi desde un cotxe negre amb els vidres fumats, pot caure en el parany de la fe. Però quan aquesta persona abaixa la mirada embriac de vergonya aliena i veu que aquells que amb la mà esquerra saluden la comitiva aguanten amb la dreta bosses d'Armani i Dolce & Gabbana ho ha d'entendre. Ha de veure el canvi. Ha de sentir el futur. I quan gira el cap i veu el Vaticà iluminat no pot dubtar. Allò és el futur. No és la mateixa llum del Coliseu. Es fa evident que el circ ha mort.

Què sobreviu? Sobreviu Roma després de 2750 anys d'història i sobreviu el Vaticà. Les esglesies buides de poble no són l'esglesia. És indiferent si qui hi entra no ajuda l'autèntica causa cristiana. Invertir en Gescartera.

En un món global el més semblant a l'infinit és l'empresa. Una empresa desvinculada de tot referent geogràfic. Una empresa sense límits territorials. Una autèntica religió universal amb vistes per internet.

Com tot bon virus l'esglesia muta ràpid. I som nosaltres els que no ho hem entès.

On hi tinguis la olla...

Ahir tornant cap a casa vaig veure com de la finestra d'un camió de BCNeta en sortia una bossa de patates buida. Suposo que és per aquella creença, aquella màxima tant acceptada del "on hi tinguis la olla no hi possis el membre viril". He de dir que el propietari de la bossa era una fèmina, cosa que descarta la possibilitat de trobar una estricta adeqüació del cas amb la teoria abans exemplificada, però sens dubte l'ampliació de l'àmbit públic de la dona ha de portar a l'adaptació dels lemes malgrat el lent canvi de la semàntica. La dona, tot i no disposar d'un penis propi (podem pensar que una dona possesiva poseeix el penis del o dels seus amants), fa seva la màxima sense modificar-ne el contingent perquè el contingut o significat és clar.

El cas és que es produeix en aquesta la nostra societat una clara desvinculació de treballador i feina, de vida i realització laboral, essent així la feina un mitjà per aconseguir una millor vida en els pocs moments en els que vivim (entre jornada laboral i jornada laboral, exceptuant dinars familiars i visites a casa dels sogres que no podem considerar com a vida propiament dita). Vivim per treballar o treballem per viure? ens preguntem enganyats. Vivim quan no treballem. Ni vivim per treballar ni treballem per viure. No hi ha una relació entre ambdós àmbits de l'home, hi ha una escisió tant clara que es fa impossible una relació de causa efecte lògica.

Davant aquesta separació d'esferes, hi ha reaccions unionistes que, com sovint passa amb les reaccions a la divisió, prenen caires integristes i d'una radicalitat que espanta. Però aquestes reaccions no són més que l'excepció que evidencia una realitat esparracada. Als Estats Units (no els àrabs, els altres) es demana a les empreses que facilitin als accionistes informació sobre l'existència de relacions afectives (o purament sexuals, depenent de la visió que tinguem del funcionamet d'unió entre persones) entre els treballadors. Sigui com sigui, massa implicació personal en la feina és un motiu de desestabilització. Talment com tot mascle masclista desitja una dona davant els amics i una meuca entra llençols, qualsevol empresari ha de desitjar un peó a la feina que sigui bon marit i pare a casa seva (sempre que això no impliqui perdre hores de feina per anar al pediatra o a l'enterrament del sogre).

No seré jo qui faci un alegat en favor de la recuperació de l'antiga "vocació" o beruf, sobretot veient com les màquines serien dignes sustitutes de gran part de les feines a que els humans ens veiem abocats subsistir, però, conscient de les dificultats de trobar una feina i d'un lloc per posar-hi la polla, crec que cal una modificació essencialista dels termes. Si tens l'oportunitat de posar olla i polla al mateix lloc fes-ho; tindràs més temps per viure.

El món com a voluntat i representació

http://micatapulta.blogspot.com/2005/12/carta-de-un-cataln.html

Sobren comentaris i cal molta paciència per llegir-ho, però ho deixo per si algú té ganes de desitjar un bon Nadal als veïns de la dreta. Aturem aquesta bogeria diuen, doncs això, a veure si s'aturen.

Revisionisme cavernari

El Mite de la Caverna és, probablement, el text més conegut de la història de la filosofia. Els professors de batxillerat no dubten en cantar-ne les excel·lències davant els seus admirats alumnes i encarregar reflexions i parrafades derivades amb profunds anàlisi sobre l'actualitat de l'obra i la caverna en la que ens trobem tancats. Doncs bé, com tot a la vida, amb el temps és necessaria una revisió que ha de portar, sovint de forma tràgica, a una desmistificació de l'obra. Potser hauria d'arribar el moment de treure una mica de la mística que envolta el text.
El tema que, sense dubte, ha de despertar més l'interès en el lector és la visió de la llum del sol i l'impacte que causa en el pobre ascendit. I jo, innocentment em pregunto; I si hagués sortit en un dia ennuvolat? Ah! No hi havieu pensat eh?! Doncs bé, si l'ascensor hagués sortit a l'exterior de la caverna un dia de nevada, amb aquell vent que et glaça els bigotis i torna les teves mucositats estalactites, estic convençut que l'home hagués girat cua i, encantat, hagués segut al costat de la foguera per escalfar ses malmeses extremitats. El mite no és més que fruit d'una casualitat.
L'home surt, veu la llum i s'encega. S'encega com tots quan un diumenge de xiringuito no porten les nostres Ray-Ban sun glasses, sense que això ens faci creure en la immutabilitat de les idees i el menyspreu del món material. Però no torna! direu. I ara! Com havia de tornar a la caverna? Un cop recuperat de l'encegament, i seguint amb el símil dominguero, començaria a notar l'escalforeta del sol, aquella plaent sensació que convida a la més exagerada de les mandres. I quina alternativa tenia el pobre? Tornar a la humida i freda cadena on el lligaràn en una eterna condemna al reuma i múltiples malalties pulmonars? Au va! L'home només tornarà a entrar quan s'aborreixi, quan trobi a faltar a la seva cavernícola preferida i, segur que només infromarà de la bona vida alternativa als seus més propers compatriotes.
L'ascensió, la sortida de la caverna, no és més que una tria de preferències. Si hi ha sol i llum sens dubte el món exterior serà més atractiu que la fosca i bruta caverna, si hi hagués tempesta o un simple plugim hagués tornat a entrar amb la cua entre cames i agraït de les comoditats que les cadenes i la foguera garanteixen.
Oi que fa fred a fora? Oi que s'hi està bé a la caverna?
Doncs això, revisionisme cavernari.