El vertigen de l'home esparracat

En Ballarín diu que creu en Déu perquè no pot creure en un ésser humà esparracat. Però què és l'home si no és animal esparracat? No pot ser un animal com tampoc pot ser un Déu. No ho pot ser perquè només entre aquestes dues realitats. Un animal amb idea d'infinit, de transcendència, un animal ideal o un déu encarnat. Cogito i Sum.

Diu el papa Ratzinger que els homosexuals no poden exercir el sacerdoci perquè és com si una persona amb vertigen fós astronauta. El mateix papa que no va voler intervenir quan, el 1979, el seu antic col·lega Hans Küng va ser privat de la càtedra tot i tenir el poder d'acceptar o revocar la decisió al ocupar el càrreg de nou inquisidor (Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe). Diu que no el va voler rebre per no "introduir elements de subjectivitat en una qüestió teològica".

L'home, verb fet carn, subjecte convertit en objecte, infinit en expressió finita; l'home cristià no pot acceptar la subjectivitat quan parla de Déu. Només pot contemplar l'inmaterial i admirar-lo, només el pot adorar i estimar desde la objectivitat.

I és que l'home esparracat fa por. Enfrentat a l'avisme del mal, de la seva realitat material, de les seves passions contradictòries, l'home, l'únic home que podem entendre com a tal, per força ha de sentir vertigen davant la seva inmensitat i del seu cos finit. El vertigen de l'home davant la seva realitat; el vertigen de l'home esparracat. L'astronauta amb vertigen...

L'error de Kant?

Ahir vaig anar a la presentació del llibre "El hombre, un animal singular" del Catedràtic de la UAB, Víctor Gómez Pin. Després de rebre els elogis dels convidats, la babèlica (i també Catedràtica d'ètica, detall rellevant) Victòria Camps i un professor emèrit de la Sorbonne de qui he oblidat el nom, va fer una xerrada on defensava el seu llibre com a "políticament incorrecte" alhora que conservador. Políticament incorrecte per oposició a les tesi animalistes que, segons Pin i Camps, predominen a la societat i promouen una continuitat entre humans i la resta d'animals fins al punt de negar qüestions com l'exclusivitat humana del llenguatge, la moral o la dignitat. Conservador perquè afirmava ser defensor de la vella tradició humanista des d'Aristòtil fins Sartre passant per Kant.

Tot molt maco i alegre, els convidats elogiant la elogiable obra, fins que s'obre el torn de preguntes i dues defensores del vaganisme i estudiants dels drets dels animals (una d'elles surt a la foto del link aguantant el cartell) van formular una qüestió sobre la confusió en Kant i en l'obra de Pin del subjecte moral amb l'objecte moral. Kant fonamenta la seva ètica en un home racional i Pin, portant aquest principi a l'extrem, arriba a negar la possibilitat d'una ètica dels animals. Hi ha confusió entre subjecte moral (que ho és en tant que racional i lingüístic, dotat de lógos) i objecte moral (que ha de ser el depositari d'aquesta moral) perquè mentre ser dotat de lógos és la condició de necessitat per ser subjecte moral no ho ha de ser per ser objecte moral. Això es mostra evident quan no dubtem en atorgar drets als nadons, fins i tot als fetus, o a la gent que pateix malaties tals que no podem considerar en plenitut de les seves capacitats racionals. Els atorguem aquests drets, aquest reconeixement, no en tant que éssers dotats de raó sinó en tant que humans. I ens trobem aquí amb el problema de fons, el problema antropològic relatiu a la pròpia definició de l'ésser humà. Si definim la humanitat entorn al lógos n'hem d'excloure aquells individus que, per qualsevol motiu, no pot fer ús d'aquesta capacitat o no participa d'aquesta capacitat. Hi ha d'haver una concepció de la humanitat en el fons d'aquests raonaments, una concepció que no estigui condicionada a l'ús o no d'aquestes capacitats racionals.

Quina és doncs aquesta concepció? Potser és una concepció més intuitiva que de desenvolupament teòric i racional. Potser la hem de buscar en la genètica, en percentatge de bases nitrogenades o diferències a nivell cromosòmic o de gens. Però el que està clar, com va dir Gómez Pin, és que "no fem confusió entre el nostre fill i el nostre gos".

Les teories Singerianes que, crec que fonamentades en aquest mateix error de concepció, afirmen que si un nen de dos anys té la mateixa capacitat racional que un primat superior tots dos han de tenir els mateixos drets, oblida aquesta capacitat de no-equivocitat entre uns i altres que tenim els humans i que els drets no ens els concedim en tant que éssers dotats de lógos sinó en tant que éssers evidentment humans.

L'ou o la gallina?

Em proposo en aquest post, amb plena conciència de la dificultat del meu repte, oferir una mica de llum a l'etern debat sobre la relació temporal que s'estableix entre l'aparició de l'ou i la gallina.

Fart de que cada cop que em presento com a estudiant de filosofia alguna noia beguda em pregutni "Què va ser primer: l'ou o la gallina?", pretenc posar fi a una de les discusions més estúpides de la humanitat.

Amb la intenció d'aportar a la reflexió un rigor l'absència del qual és precisament la principal causa de la permanència del debat, intentaré delimitar amb la màxima exactitud possible el camp de discusió.

En primer lloc caldrà una definició el més clara possible dels termes en disputa per no poder donat peu a males interpretacions per culpa de la incomprensió lingüística (com Kant, però en un altre camp de discusió). Per això recorreré al Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

Gallina: (copio literalment la primera entrada) 1 f ORNIT 1 Nom comú de la femella de diverses espècies d'ocells de l'ordre dels fasianiformes. Cal esmentar-ne la gallina domèstica (o simplement gallina), la femella del gall, apreciada en alimentació per la producció d'ous.

.

Cal parar molta atenció a un fet que, a priori, ja podria semblar determinant per finalitzar la discusió i és que la gallina pon ous. No hem de caure però en el parany lògic que se'ns presenta aquí ja que, si bé és clara i manifesta l'existència d'una direccionalitat causal Gallina-Ou, això no implica que es pugui donar a la inversa; Ou-Gallina.

Ou: (copio les dues entrades, font del problema de comprensió del cas que aquí i ara tractem d'aclarir) m 1 1 EMBRIOL Cèl·lula que resulta de la fecundació d'un gàmeta femení per un de masculí, totipotent per a desenvolupar un nou organisme que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors.

2 esp 1 Ou, amb closca calcària, post per femella d'ocell, rèptil o mamífer monotrema.

Pot semblar que, davant aquestes dues definicions susceptibles de ser considerades totes dues com a vàlides, hem de desistir del nostre propòsit. No és així. Per demostrar-ho només caldrà desenvolupar els dos possibles arguments fins les seves últimes conclusions i veure si les conclusions que se'n desprenen són o no les mateixes. Començarem prenent la segona definició com a vàlida per ser aquesta de més fàcil resolució.

2- Només parant atenció a la definició ja podem extreure'n la primera conclusió. Diu la definició: "Post per una femella d'ocell". Ergo, al ser aquesta una condició que podem considerar indestriable de la pròpia realitat de l'ou, seguint aquesta definició, podem afirmar que l'ou ha de ser, necessariament, posterior a la gallina.

1- Cèl·lula que resulta de la fecundació d'un gàmeta femení per un de masculí. Ergo, cal un gàmeta femení i un de masculí per crear l'ou. Cal per tant, l'existència d'un ésser que pugui crear aquests gàmetes. Ha de ser aquest ésser una gallina o gall? Sembla que només d'un gall i una gallina en poden sortir gàmetes tals que de la seva unió en pugui sortir un nou ésser pertanyent a l'espècie de les gallines. Es podrà pensar que, al referir-nos (com sembla que sempre fem al parlar d'aquest tema) a la primera gallina, podem considerar que aquesta procedeixi de la mutació genètica d'una au previament existent originant així una nova espècie. Tot i contemplar aquesta possibilitat - i obviant el fet de la impossibilitat que aquest és dongués en dos éssers donant lloc a dos nous individus d'una nova espècie amb diferenciació sexual per fer viable la descendència (garantir la perpetuació de l'espècie) - hem de seguir contemplant la definició. Segueix dient totipotent per desenvolupar un nou organisme (fins aquí molt bé) que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors. Aquest segon condicionant de la naturalesa de l'ou ens porta a descartar que aquest es pugui considerar com a tal en cas de mutació ja que, al donar-se el cas d'una mutació tant important com per donar lloc a una nova espècie, no podríem admetre que aquest "reprodueixi els caràcters genètics dels seus progenitors". Podem concloure, per tant, que calen un gall i una gallina per fer un ou, sigui quina sigui la definició d'ou que prenguem com a vàlida.

Tot i això, encara no podem concloure lògicament que la gallina sigui anterior a l'ou perquè, si bé em demostrat que l'ou ha de provenir necessariament de la gallina, encara no hem demostrat que la gallina pugui procedir d'algun lloc que no sigui l'ou. La pregunta és; pot la gallina procedir d'algun ésser que no sigui un ou?

La resposta sembla clara si tenim en compte la teoria de l'evolució de Darwin i la significativa imatge de l'arbre amb les branques. Tots els organismes provenim d'altres més simples i, per acomulació de mutacions, anem diferenciant-nos en espècies. La gallina, la primera gallina, procedirà per tant d'organismes menys complexes genèticament, evitant així la imprescindibilitat del pas ou-gallina.

Conclusió: mentre que l'ou només es pot donar per la via gallina-ou (sigui quina sigui la definició d'ou que haguem acceptat com a vàlida), la gallina no es veu lligada a la via originaria ou-gallina. Per tant, podem concloure que abans de l'ou hi va haver la gallina o el que és el mateix; primer la gallina i després l'ou (si l'ou és de gallina s'entén).

Qui coneix el bé? Trenquem una llança en favor de les bruixes

Explica Schopenhauer al seu llibre Sobre la voluntat en la naturalesa la següent anècdota:

Diu que el duc de Médicis va fer buscar a Dante en un Carnaval. Com que tots portaven màscara semblava impossible de reconèixer tant ilustre personatge. És per això que el senyor de Médicis va proposar que es fés a tothom que pugués ser Dante la següent pregunta: Qui coneix el bé? Després de moltes persones preguntades, una va contestar: Qui coneix el mal. Era Dante.

.

Potser per herència cultural cristiana, o per la més moderna via de l'enquesta vinculant, associem la "bona acció" amb la satisfacció personal, amb la felicitat i l'autosatisfacció fins al punt de convertir-la en una autèntica orgia. El bé convertit en allò que Nietzsche diu l'onanisme moral. La caça de bruixes com a acte moral, com a demostració de la nostra superioritat ètica enfront el mal perquè ens cal el mal per conèixer el bé. El bé nosaltres, el mal ell. I ara ja podem dormir tranquils de conciència perquè el mal és públic. Ja tenim una imatge oficial de la bruixa que cal cremar. Quin plaer més intens! Quin goig i, perquè no dir-ho, quin orgasme!

.

A la foto, una bruixa anomenada Antoni penja de l'arbre de la justícia a l'àgora de la catosfera mentre les masse furibundes l'insulten cridant: Tros de Quòniam!

Encara belluga

Després de la tempesta, la calma. Després del linxament pública a que vem sotmetre ahir a la bruixa de torn, sembla que ha de venir la pau.

Recordo un conte del genial Monzó. Un conductor és brutalment apallissat quan baixa del cotxe per ajudar una dona que ha sigut atropellada. Quan la gent el veu el creu culpable i el comencen a apallissar brutalment. Li arrenquen els ulls i li tallen els braços i cames. L'home s'intenta arrossegar com pot fins el cotxe i, cada cop que sembla que està mort i la gent comença a marxar, hi ha algú que els avisa que encara belluga i tornen a la càrrega.

La bruixa no ha quedat cremada del tot, la bruixa encara belluga i els homes justos i de bona fe hem de contiunar cremant. Hem bufat massa el foc i l'hem apagat? Qui sap.

Mossegueu cadells, mossegueu. La carn cremada agrada als gossos però no als humans. Nosaltres preferim l'espectacle de veure-la cremar, de veure com belluga mentre les flames la van consumint esperant que no acabi mai el seu patiment. I l'allarguem tot el que podem. I gaudim, gaudim com gossos.

I la bruixa ens recorda la mort de Déu. Evidència manifesta en la inèrcia de l'espectacle, Déu ha mort, la pietat ha mort. I ens diu que ara tots podem ser bruixes. I Déu ja no ha mort i no ens agraden les bruixes. I les cremem. Les cremem esperant que continuin bellugant.

I a trossos encara belluga...

Assumint la pròpia condició canina i en homenatge a Goethe: "el gos voldria acompanyar-nos des de l'estable; l'eco dels seus lladrucs ens prova que cavalquem".

La nàusea

Sec davant d'un cafè. El miro amb certa repugnància. La seva textura aigualida, el seu olor, la seva temperatura extremadament elevada, el seu marro. La seva presència, fins i tot la seva existència em produeix nàusees.

Recordo Leibniz; "per què ha d'existir alguna cosa enlloc del no res?", per què ha d'existir aquest cafè que em produeix nàusees? No és que el cafè sigui dolent, és el marro que deixa el que em disgusta. Aquella substància semi-sòlida que queda quan ja tot ha passat.

Heus aquí, en la pròpia nàusea, la diferència entre el plagi i la inspiració.

Per què ha d'existir el marro en comptes de no existir res?

"Sum, ergo Cogito" ?

Powered by Castpost

Mare: Porta un temps deprimit. De cop, és incapaç de fer res.
Doctor: Per què estàs deprimit, Alvy?
Mare (Donant un cop de colze a Alvy): Digue-li al doctor Flicker. (el jove Alvy seu, mirant el terra. La seva mare respòn per ell). És per una cosa que va llegir.
Doctor: Per alguna cosa que va llegir?
Alvy (encara mirant el terra): L'univers s'està expandint.
Doctor: L'univers s'està expandint?
Alvy (pujant la mirada cap al doctor): Bé, l'univers és tot, i si s'està expandint, algún dia es trencarà i serà el final de tot!
Mare (disgustada, el mira. Li crida): Què té a veure això amb tu? (es gira cap al doctor). Ha deixat de fer els deures.
Alvy: Quin sentit té fer-los?
Mare (excitada, gesticulant amb les mans) Què té a veure l'univers amb això? Estàs aquí a Brooklin! Brooklin no s'està expandint!

Woody Allen. Annie Hall

Ens diu Steven Pinker que "la mare de Alvy té un bon argument. Brooklin no s'està expandint. El que sembla depriment al nivell més profund d'analisi científic pot no tenir conseqüències a l'escala cotidiana en que vivim les nostres vides".

Quan parlem de l'expansió de l'univers és normal entendre que això no modifica la nostra manera de viure el dia a dia. Nosaltres existim només dins aquest univers en expansió i com a conseqüència precisament d'aquesta expansió, així que semblaria estúpid que el fet de conèixer aquesta realitat hagués de modificar els nostres hàbits. No hem condicionat les nostres estructures socials i el nostres mode de vida a l'expansió o no de l'univers.

Ara bé, quan el coneixement científic trenca les muralles que delimiten el nostre univers com a zoons politikons, aleshores potser si que podria arribar a trontollar el nostre món. A mida que les tesis materialistes van prenent més credibilitat fins al punt de poder donar explicació a fenòmens fins ara només comprensibles des de la creença en una realitat inmaterial i lliure en l'ésser humà, les responsabilitats exigibles als homes per les seves accions forçosament es veuràn limitades. A menys llibertat, menys responsabilitat. Com ens recorda Nietzsche a "la genealogia de la moral", antigament no es considerava als homes lliures però, tot i això, el càstig per les seves "males accions" era present per evitar-ne de noves. Tot i que fós el destí qui portés els homes a actuar contrariament al bé, calia evitar que aquestes accions es repetíssin en el futur.

Potser ja no som "res cogitans", potser no som "ànimes presoneres en un cos", potser ja no som tant lliures com ens pensavem i les determinacions materials són molt més important dels que ens agradaria creure. Perquè potser la condició és una qüestió de fe. Diu Ballarín el mossèn a l'AVUI d'ahir "crec en Déu perque no puc creure en l'home esparracat, que surt tant en llibres i en films de missatge". Tampoc hi creuen els que amants de les partícules subatòmiques i del determinisme big-bangià. Ergo creure en Déu no és l'única solució enfront el problema de la nostra realitat metafísica. Potser no "estem condemnats a ser lliures" però sembla clar que estem condemnats a respondre com si ho fóssim.

Canvi de la concepció del "Cogito, ergo sum" a la nova "Sum, ergo cogito"? Jo no apostaré per la victòria del Sum. Abans materia o idea? Però sempre materia i idea.

Occir

M'aixeco de la taula i vaig a buscar el diccionari. Occir: Matar.
Tinc por dels meus antics amics.

I've had a dream

Diuen que hi ha somnis que es repeteixen. És cert. Jo en sóc conscient de tres que fan molt mal rollo i es repeteixen de tant en tant. Són tres escenes (dues escenes i una reconstrucció):

1. La primera és anant en el cotxe del meu pare menjant un croissant. Jo en tinc un a la mà i la meva germana un altre. La vull espantar i li pregunto si coneix la història de les dues serps que surten dels croissants. Ella respòn que si però no s'espanta. Jo arrenco una pota, la començo a mastegar i veig com dos caps de serp surten de dins el croissant. La meva germana riu, es descollona, el meu pare es gira i em diu que les llenci per la finestra. Sóc l'únic que crida.

2. La segona escena és al poble dels meus tiets. Davant de casa seva. Estic a punt de creuar el carrer (en realitat és una merda de carrer però al somni sembla molt més ample i, a més, hi passen cotxes). Veig la meva tieta a l'altra banda i la saludo. Passa un camió. Quan el camió ha passat veig un home darrera la meva tieta que l'agafa pel braç i li clava una xeringa.

3. Aquest és un somni sencer.

Comença quan em desperto a mitjanit perquè algú truca a la porta insitentment. M'aixeco del llit i vaig a obrir la porta. Estic sol a casa. Obro la porta i és el veí de davant que m'agafa i cridant em diu que corri, que ja vénen i que ens volen matar. Baixem les escales corrent, sortim al carrer i veiem que l'edifici de davant està en runes. Hi ha un parell de tancs a l'altra banda del carrer, se sent un tret i el meu veí cau a terra mort. Jo corro sense saber on anar. Corro per una llarga avinguda i em vaig creuant amb molta gent armada i uniformada. Alguns fugen en direcció contrària a la meva, altres s'amaguen darrera els contenidors i surten per disparar contra mi i altra gent, altres em persegueixen i van disparant-me per l'esquena. Entro a una casa que té la porta oberta per amagar-me però els seus habitants em fan fora pensant que sóc del bàndol contrari. Potser ho sóc. No sé de qui fujo ni qui son els bons i qui els dolents. Veig pistoles al terra però no les agafo per no perdre l'avantatge que porto als meus perseguidors. Continuo corrent. Entro en una altra casa i em fan fora també. La història es repeteix unes quantes vegades més i l'avinguda no sembla tenir final. Trets i més trets. Hi ha una noia que corre al meu costat. És maca i sembla que és de les del meu bàndol, sigui quin sigui. Em diu que la segueixi i em porta per un carreró. Entrem al carreró i es fa de nit. S'adorm. Passa la nit en una calma estranya. Es desperta i em diu que la segueixi. S'aixeca i rep un tret al cap. Jo corro per el carreró i entro a una casa que em resulta familiar. Hi entro i hi trobo un amic de la infància. El Roger va vestit amb uniforme militar i em diu que ja no podré fugir, que ja em tenen. Surten altres militars de les habitacions de la casa. Són molts. Em diu que em matarà. Em poso de genolls i tanco els ulls. Noto el canó de l'escopeta al meu cap. Sento el tret. Caic de cara a terra i se m'esclafa el nas. No estic mort. Ells no ho saben i jo em quedo tal com he caigut fins que marxen. Aleshores salto per la finestra i corro carrer enllà fins arribar a una zona completament destruida. Veig un túnel a l'altra banda. Corro cap allà, entro al túnel i desapareixo en la foscor. Encenc el llum i tota la rutina de cada dia.

Un somni que espanta, que es repeteix i que sospito que vol dir alguna cosa.

Teoria de conjunts

Encara hi ha qui conserva l'esperança de que la filosofia no evoluciona. Potser és per mandra i prefereixen pensar que llegint els grecs ja ho podràn veure tot. Potser és per alguna raó de més pes que desconec i que ara mateix no em veig capacitat per idear de nou. No ho sé. El cas és que sempre hi ha qui diu coses com allò de "això ja ho van dir els grecs" fins i tot quan es parla de mecànica de motors.

Per donar suport a aquesta oblidada i poc considerada minoria intel·lectual, avui he decidit copiar aquí mateix, en aquest bloc, un comentari que de ben segur farà les delícies dels anti-darwinistes de la ideologia. És un comentari en referència a la visita que un ultraneocon (fusió de ultraliberal i neocon amb la lògica, evident i necessària pèrdua del terme liberal) va fer a aquest bloc i que demostra com la teoria dels conjunts aplicada a la política roman intacta des de temps inmemorials (com a mínim ho són per a mi).

Doncs bé, es veu que jo pertanyo a aquesta categoria, a aquest conjunt dels dos que hi ha (dretes i esquerres) en el panorama mental del comentarista que es fa anomenar Mr. Kristol. Va llegir el post anterior i això és el que li sembla aquest bloc:

Sí... ja ho vaig llegir..i ja vaig veure q el seu és un blog més d'un esquerrós ple de complexes.. com ho són tots, vaja....doncs si amic, és cert q els esquerrosos sempre esteu de mala llet, us queixeu de tot, sempre vusqueu culpables i mai us feu responsables de res.. i d'aquí ve aquest desànim general en el q viviu... només trobeu resposta en q l'estat us ho pagui tot, treballar poc pq els empresaris són uns explotadors i sempre sempre, els dolents i els criminals són els EUA i els jueus... mai cap anàlisis seriós de la història i cap reflexió feta des del cap.. sempre vísceres llafiscoses.. i això us fa infeliços... i també el veure q el sistema q sempre tant heu odiat (capitalisme)ara veieu q és l'únic q funciona, i fins i tot vosaltres en sou grans partíceps, utilitzant totes les eines q una gran nació, feta des del liberalisme i el capitalisme ha portat la tecnologia i el progrés arreu. I ara sus crema França... us keda algun referent esquerrosos??? Els q no ho som, som feliços sapiguent i veient dia rera dia, q les nostres formules són les úniques vàlides per el real benestar i desenvolupament de les societats.. Amen!!

Tot un iluminat que a la pregunta sobre si estava d'acord amb l'article del libertaddigital va contestar: "evindentment estic també totalment d'acord amb el text d'entrecometes..."

A mi aquesta gent cada dia em fa més llàstima.

Gent feliç

Sense ànims de convertir aquest bloc en un espai de recull de parides variades, avui em veig amb la obligació moral de fer un link a un gran article que, gràcies a un comentarista de l'infame (o inefable, jo què sé) bloc d'en Fàbregas he pogut trobar publicat a l'infame (o inefable, què sé jo) www.libertaddigital.com.

És aquest.

Per si algú no té ganes o temps de llegir aquestes imbecilitats, li faré un petit esquema en forma d'argumentació (simple, com ha de ser):

1-És feliç qui fa el bé.

2-Las encuestas muestran consistentemente que los republicanos y los judíos y cristianos religiosamente en activo son más felices que los demócratas y los americanos laicos.

Conclusió: que manin ells i els infeliços a callar.

Marx, Webber, Marvin Harris i el senyor Station

Powered by Castpost

Escriu el senyor Villatoro un article formidable a l'edició d'"aujourd'hui" al diari AVUI. El meu respecte per el senyor Villatoro i per la seva manera d'enfrontar-se a la realitat des del "repte de la complexitat". Ens parla en Vicenç (suposo que així li diuen els amics) de les causes de les revoltes d'aquests dies a França i diu que no han de ser contemplades només desde una òptica Marxista de materialisme històric, que no són només les causes econòmiques les que determinen la conducta dels "car-burning" (terme de collita pròpia), sinó que cal tenir en compte el factor Webberià, el de la importància de la cosmovisió religiosa en les actituds de la gent. Com diria el meu admirat Gómez Pin "és una idea tant bona que casi moro de no haver-la tingut". Molt bé.

Ara bé, posats a fer un exercici de complexitat intel·lectual, m'agradaria introduir en el debat les teories de l'antropòleg Marvin Harris. Harris ens explica al seu llibre "Vacas, cerdos, guerras y brujas" (poso el títol en castellà perquè ignoro si existeix una traducció al català) "les causes materials que s'amaguen darrera l'aparent irracionalitat dels estils de vida de diferents formacions culturals". Explica, per exemple, que el tabú alimentari que prohibeix menjar carn de porc a jueus i musulmans prové de la dificultat de criar aquest animal en les terres originaries d'aquestes dues religions. Criar porcs al desert és introduir un competidor per l'aliment en un clima ja de per si hostil ja que els porcs són omnívors com els humans. Explica també altres fets tant aparentment independents de l'entorn natural com el masclisme de certes cultures i el bel·licisme extrem de tribus com els Yanomamo. Tot té una mateixa explicació, la supervivència (d'una manera no envejable per la nostra societat, per cert) de la pròpia polis.

El problema és que aquestes explicacions justifiquen l'orígen, dónen una categoria de originariament racional a allò que als occidentals de l'est (Europa) ens semblen qüestions sense sentit. Sembla clar que tota qüestió de caire religiós que prospera és per la seva conveniència i adaptació al medi econòmic i social en el que es troba. Si el protestantisme va prosperar va ser, en bona part, gràcies a que molta gent vivia oprimida sóta els designis de l'esglesia catòlica. Aquest sistema, orígen del capitalisme segons Webber a la seva obra "La ètica protestant i l'esperit del capitalisme", va néixer en unes condicions que ja podríem dir properes al capitalisme. Va prosperar i va fer prosperar el capitalisme perquè va néixer on calia i quan calia.

No sóc un defensor del materialisme històric i de la exclusivitat de l'economia en els canvis (entre altres coses perquè sinó estaria estudiant economia en comptes de filosofia) però si que crec que sense una necessitat de supervivpencia material no hi ha nova teoria que canviï el món. La teoria ha de ser la guia en temps de necessitat, però la necessitat només pot ser autènticament econòmica ser realment trascendent. Quan la gent s'alça en armes en nom de la llibertat ho fa més guiat per l'estómac que per convicció filosòfica.

Les pautes que la religió marcava en el moment del seu naixement són tant racionals com irracionals són ara en la nostra societat i, si els europeus i occidentals ens podem sentir orgullosos de la nostra suposada superioritat (el condicional prèn aquí unes consideracions de gran importància) és més per la renúncia a una vida plenament religiosa que per el gaudi de una millor religió. La veritable integració dels musulmans no vindrà tant de portar o no portar el vel o de menjar carn de porc o no sinó que es donarà quan visquin la seva religió a estones i, després, hi visquin d'esquena, com hem fet els cristians. Quan un musulmà sigui capaç de viure en la contradicció constant en la que viuen avui en dia els cristians, aleshores viuràn i viurem en pau. Que juguin a la Play Station i follin als lavabos de discoteca com tot bon cristià; aquesta és l'autèntica integració i no parlar d'una il·lustració de la que no han tingut el gust de gaudir o d'un Concili Vaticà II del que es veu que ens hem de sentir orgullosos els occidentals tot i que no sé per quin motiu.

El Primer Ministre

De com recuperar la calma en temps de revolta interna

La República està infestada de xusma i de lladres que cometen tota classe d'excessos. El Primer Ministre ha de saver que per tornar a imposar l'ordre a tot el país i sotmetre'l a l'imperi de la llei és precís que implanti un govern fort; ha de decidir donar plens poders a un home cruel però enèrgic, Nicolas Sarkozy de la mateixa manera que Cèsar Borgia féu governador de la Romanya a Ramir D'Orgo, personatge que compartia amb el ministre francès els atributs abans mencionats.

Aquest, Sarko, en poc temps aconseguirà restablir la pau al país. Però després Dominique de Villepin, considerant que tant excessiva autoritat podria arribar a fer-se odiosa, ha d'establir un nou tribunal civil que sigui presidit per un home respectat i en el que cada població pugui veure's representada per un diputat i, adonant-se'n Monsieur Villepin que les crueltats de Sarkozy podrien portar-li odis, per lliurar-se de tota culpa a ulls del poble i per guanyar-se la seva estima i probar-li al mateix temps que no havien de ser-li atribuides les crueltats comeses per el seu ministre, aprofitant la primera ocasió, un matí ha de fer-lo escuarterar en dues parts, deixant el ganivet ple de sang a un costat, en mig de la Place de la Republique.

La ferocitat d'aquest espectacle deixarà al poble estupefacte i satisfet al mateix temps; tots els cors dels enfants de la patrie quedaran esglaiats de sorpresa i temor.

Extert del manuscrit El Primer Ministre de l'autor florentí Firnandinno Maquiavello

Novetat!

En una societat que viu tancada en el present, sense una visió històrica ni cosmològica d'ordre global, no és estrany que la novetat sigui sobrevalorada fins a l'absurd. La novetat, o la aprença de novetat, dóna validesa a l'estancament en un estadi positiu que atorga al nostre moment, ara considerat ahistòric, una superioritat que reforça el nostre etnocentrisme en l'ara i aquí. Un etnocentrisme curiós en aquest moment històric. Ara que ja no només no hi ha món per conèixer sinó que sembla que comencem a conèixer indrets remots de l'univers i les profunditats marines, ara és quan més incomprensible el voler imposar un així universal. El coneixement de models socials diferents no ens ha privat de continuar tancats en el model únic del que tant orgullosos sembla que ens hem de sentir. Ja no és només un ara i aquí (un ara molt limitat, qüestió d'hores, i un aquí que avarca un extens àmbit geografic del nord-oest mundial), sinó un ara, aquí i així. Una concepció tant restrictiva que permet a gent com el semi-genial Iu Forn afirmar que "una societat o és de consum o no és societat". Ja no només hem de vigilar de no ferir sensibilitats al parlar de societats animals sinó que em de vigilar, estant com està el terme societat carregat de connotació positiva de tota mena, de no extendre el seu ús vàlid més enllà del nostre quart de pastís mundial. No és d'estranyar que ens permetem el luxe de dir coses com que potser seria convenient "proscriure l'Islam". Ep! Un liberal eh?! Un liberal! Algú per qui sembla que l'islam és essencialment incompatible amb la democràcia. Explicacions? Cap. Aquells que neguen l'autoritat a prestigiosos científics per parlar sobre temes de la seva competència com el canvi climàtic mentre eleven a la categoria de dogma la opinió d'un novel·lista de ciència ficció, aquells es permeten negar a l'islam la possibilitat de viure en democràcia com si això fós una obvietat.

On és doncs la novetat? Enlloc o, com a mínim, "la novetat ja no és el que era".

Novetats com les de l'anunci de Saloni: "La ceràmica de la nova dona". Quina és la novetat? La ceràmica no, suposo. Ja la feien servir els pares de Fraga. La "nova dona", la que segueix preocupant-se de la ceràmica. Com la seva mare, la seva avia i alguna societat de simis que haurà après a utilitzar-la amb finalitats menys estètiques però segurament més pràctiques. La novetat on és? Enlloc o, com a mínim, "la novetat ja no és el que era". Si jo fós dona m'enfadaria.

Novetats com la creença de la superioritat del món cristià enfront al musulmà. Gent aquesta incapaç de vocalitzar normalment llengues com l'anglès o el noble castellà de la mateixa manera com són incapaços de viure en democràcia i sense immolar-se constantment guiats per el fanatisme i la irracionalitat.

Novetats com el tracte a l'Àfrica. Ara que ja han fet seves les creences que els hem imposat i que conreen el que voliem que conreéssin, els deixem de banda fins que, com diu Mallart al seu llibre Okupes a l'Àfrica, fem alguna nova "troballa ideològica gràcies a la qual Occident es creurà obligat a córrer cap a l'Àfrica per imposar-la".

Novetats com la simpàtia que ens ténen a les espanyes.

Novetats en definitiva que només ho són en aparença perquè el que pretenen és que tot segueixi igual, que tothom accepti el seu rol i que, en definitiva, siguem com volen o no siguem.

Guerra d'obvietats

En el joc de oposats que és la política poques vegades tenim la sort de gaudir, els que ens la mirem amb interès però desde la distància, d'una exposició d'arguments. Normalment reben les conclusions a les que els nostres representants han arribat, se suposa, després de molta reflexió seriosa. Hi ha, per tant, una tendència a confrontar conclusions enlloc dels arguments que les suporten arribant així a la política de pancarta a la que estem (cada cop més?) acostumats.

Dues amigues discuteixen si han d'esperar l'autobús o baixar caminant cap a casa. Una d'elles exposa els seus arguments i, en acabat, l'altra li pregunta: "I quina és la conclusió?". Aquella conclusió que per alguns es desprèn per conseqüència lògica dels propis arguments, per als altres pot no ser més que una fal·làcia de "non sequitur" on l'argument no és prou fort com per servir de suport a la conclusió. Es igual que aquella frase feta dels espanyols "blanco y en botella..." on un amant de la orxata quedaria fora de la normalitat sense que això fós culpa de cap error conceptual.

Ens trobem amb una permanent guerra d'obvietats on ja no és que el diàleg no sigui possible, que ho és, sinó que és inútil. És inútil discutir amb algú que no té arguments per defensar.

Sempre ens apuntem a aquest raonament quan ho fem en contra de l'oponent, del de la manifestació del carrer del costat o del de la pancarta que ve de cara però potser seria positiu que ho féssim també amb els nostres. Per exemple; li podriem preguntar al senyor Carod-Rovira (de moment crec que el puc considerar dels meus per haver-lo votat...) algunes coses del seu ja famós i apòcrif Quijote del congrés, el "ladran, luego galopamos":

- Vol dir que els del PP són gossos? (es prega al lector que entengui que pretenc ser neutral...)

- Si borden és, segur, sense cap mena de dubte, perquè "galopamos"? O potser (pot ser) borden perquè ens estem equivocant de debò?

- Pot ser que galopem cap a un mal camí? És segur que anem en la bona direcció? O simplement haurem de seguir al galop perquè borden?

A tot això jo hi puc contestar, no es preocupi l'audiència. El que em preocupa és fins a quin punt seré capaç de contestar darrera una pancarta o amb arguments més vàlids que el de la pancarta de davant. No s'hi val l'atrinxerament si el que pretenem és que les coses rutllin amb cert nivell.

Ja que estem darrera una trinxera està bé que de tant en tant ens donguin bons motius per seguir-hi i no marxar a l'exili o desertar.

En alguna cosa haurem de creure...

Resumia avui un bon professor meu d'aquesta manera la filosofia moderna de la sospita.

Deia que el pensament modern veia la realitat com una ceba i que pensava que si anava treient les capes de les que no es podia tenir plena seguretat de la seva validesa, al final arribaria al nucli. Un nucli on fonamentar tota la creença humana i en l'home. Però deia que el que passa és que la ceba no té nucli i que al final el modern es queda sense ceba a les mans i plorant. Tràgic final.

La comparació no és seva però en desconec l'autor. El paralel·lisme és però sublim i realment preocupant perquè, si no hi ha nucli, nosaltres que se suposa que som?

Tot i acceptar amb una fe cega (que no invident o irracional) la evident creença en la pròpia existència no puc deixar de preguntar-me sobre el com d'aquesta realitat i sobre la part d'autèntica (no-mística i no-imaginària) realitat existencial.

Seguirem buscant alguna cosa en la que creure, potser perquè no tenim més nassos que fer-ho. I, en plena i conscient contradicció amb la proclama de G.K. Chesterton, "Des que l'home ha deixat de creure en Déu, el problema no és que ja no cregui en res sinó que ara s'ho creu tot", que serveix de senya d'identitat d'un blog amb el que també plenament i concient discrepo en moltes coses, em perdo (literalment) en la lectura de la poesia "Qui sóc jo?" de Dietrich Bonhoeffer de la que, quasi plenament i concient discrepo per no ser home de fe cristiana.

En què hem de creure doncs? Encara més, en que podem creure? Potser només en la nosaltres mateixos. O potser, amb ànim de fugir d'un sol·lipsisme que es presenta com a extremadament anti-intuitiu, en el proïsme. Un proïsme en el que creure com a evidencia de la pròpia identitat seguint la teoria del mirall de Lacan, com a visió en el mirall on descobrir la pròpia identitat.

PD: Els que crèiem que una nova televisió en obert havia de ser, per força, millor que les ja existents sembla que encara tenim una cosa menys en la que creure. Si Gabilondo és el millor periodista de l'estat anem llestos...

Rajoy i Rajoy

La pel·lícula comença amb 4 persones al voltant d'una taula discutint si la vida és una tragèdia o una comèdia.

La pel·lícula comença amb 3 personatges presentant un projecte de nou Estatut de Catalunya al Parlament de l'Estat.

Discutim si la vida és una tragèdia o una comèdia i veiem al senyor Rajoy al seu lloc. La vida és una tragèdia i els catalans en tenim la culpa. Rajoy i Rajoy perquè és el mateix actor fent el mateix paper. Melinda i Melinda perquè és la mateixa actriu fent dos papers diferents.

Però en política no es poden fer dos papers. Això ho ha après abans Rajoy que ZP, que encara intenta fer-se el simpàtic a tot arreu amb celles de tragèdia i somriure de comèdia. ZP vol veure una comèdia però es troba amb la gran tragèdia que és la política espanyola.

Potser quan ZP es decideixi a començar la seva actuació estel·lar en el món de la comèdia els seus companys de taula ja s'hauràn fotut un tret convençuts de la magnitut de la tragèdia.

Si Woody Allen no hagués posat un defensor de la comèdia, un de la tragèdia i dos persones neutrals no hagués pogut fer la genial pel·lícula que va fer. Si ZP no defensa la visió còmica de la política espanyola davant un Rajoy que fa temps que ha près posició això serà una vulgar pel·lícula espanyola, d'aquelles de "vista una, vistes totes".

Això sempre que acceptem que la vida no és ni una comèdia ni una tragèdia i potser ni tant sols una tragicomèdia sinó que tot depèn de com ens la mirem.

ZP fent de Melinda i Rajoy fent de Melinda...

Coses que no es poden dir

He de començar dient que sóc un defensor de la llibertat d'expressió i que, per tant, accepto, tot i que no sempre de bona gana, les conseqüències que aquest dret té. Accepto per tant que des de la COPE s'insulti el meu país, els meus polítics i, en definitiva a mi mateix cada dia, tot i que això no vol dir que sigui massoquista.

Un cop feta aquesta introducció políticament correcta, he de confessar que a vegades tinc dubtes de fe. A vegades, he de confessar, dubto que aquesta llibertat sigui sempre positiva i que no siguin necessàries algunes limitacions perquè crec, i això ho crec sempre, que hi ha coses que no es poden dir. No que s'hagin de rectificar o demanar perdó i exhibir el cul en pompa, simplement no es poden dir. No es poden dir mentides, com molt bé ens van ensenyar a tots de petits i com també molt bé alguns semblen haver oblidat.

A l'estat tant maco en el que vivim però, i gràcies a una modèlica transició els fruits de la qual tenim l'honor de gaudir, la llibertat d'expressió és el valor més preuat, tant com per convertir a liberalofòbics en afèrrims defensors de la llibertat. És per aquesta transició on el passat va quedar totalment enterrat i oblidat que ara es valora tant que tothom pugui dir el que vulgui. La aparent superació dels traumes, tot i que per alguns el trauma va venir amb la democràcia, ha fet que, a la vegada que apreciem les noves llibertats, no acceptem cap restricció moral a les nostres paraules. Una moral que hauria de derivar del coneixement de la pròpia historia i que servís per autolimitar la nostra potencial llibertat.

Els límits a la llibertat són sempre un interessant tema de debat. Stuart Mill els estableix, sota aquella típica concepció de "la meva llibertat acava on comença la dels altres", en el mal físic o moral. Deia l'altre dia que aquesta limitació prenent el mal moral en consideració era una mala inversió perquè conduia a exagerades posicions victimistes que dificultaven molt la convivència racional en societat. Ara bé, el coneixement dels propis traumes històrics no hauria de ser una autolimitació positiva en l'exercici de la nostra llibertat d'expressió?

Tinc un professor Alemany que sovint diu coses "que no podria dir a Alemanya". No és un neonazi i realment lamento que els Alemanys hagin interioritzat el trauma de l'holocaust fent-se'n responsables. Les coses que diu són ben racionals i respectuoses però per aquesta excessiva culpabilitat que arrosseguen els Alemanys encara avui són coses que no es poden dir en societat. I jo em pregunto; és bo que hi hagi coses que no es poden dir perquè no són políticament correctes? Crec que si són veritat no és bo que s'hagin d'autosilenciar, però també crec que assumir els propis traumes com a poble és una bona manera de posar límit a aquelles coses que provoquen el temut "mal moral". Quan, a més, el mal moral es justifica per el mal físic, i per tant clarament demostrable, que comporta. Declaracions en favor de posicions nazis com a forma directa de mal moral o, indirectament, culpabilitzant a jueus o republicans, catalans o qualsevol col·lectiu humà en general dels mals de la pàtria són coses que, crec, no es poden dir.

Rosa Parks no volia seure

Si la senyora Rosa Parks s'hagués trobat amb un demòcrata espanyol quan aquell dia va decidir que volia seure a l'autobús, els negres avui en dia seguirien sense seure als autobusos de blancs. El bon home li hagués explicat que el que realment volia ella no era seure, era seguir dreta. Li hagués explicat que anar de banda a banda donant-se cops amb les finestres i caient sobre els rostres pàlids que bonament llegeixen el diari tranquilament asseguts és el que realment desitja i, que si no és capaç de veure-ho, si no és capaç d'entendre els seus propis desitjos és per culpa dels altres negres que, amb uns aires de grandesa inconstitucionals, l'inflen el cap de pardals i impossibles. L'hagués convençut que la seva veritable voluntat era la de conservar el consens que la majoria d'homes blancs s'havien imposat i gràcies al qual ara molts d'ells podien gaudir de grans extensions de terrenys que els permetien una bona vida en pau i tranquilitat. La senyora Parks, que era una dona de bona voluntat, hagués demanat perdó per la inconveniència de la proposta (la de seure a l'autobús, savent que no hi tenia dret) i hagués baixat a la propera parada per continuar treballant plenament lliure a la plantació del protector de torn. Per sort però, la senyora Parks va topar amb un radical intolerant que li va negar, d'entrada i sense cap tipus de pedagogia democràtica, la possibilitat de continuar el trajecte asseguda i, contradint la seva veritable voluntat, la senyora va provocar la revolució que tots coneixem i que tant mal ha fet a l'ordre que, fins aleshores, imperava a la societat nord-americana i que servia de model al món civilitzat. D'aleshores ençà, les coses mai han estat iguals i els negres han perdut la seva identitat per convertir-se en blancs de pell fosca.

Cal reforçar el discurs democràtic per tal que coses així no tornin a passar i el món mantingui l'ordre natural que li és propi.

És fiable la intuició?

En la teorització racional busquem la creació d'un sistema perfectament tancta, sense escletxes per on s'hi escoli la llum de l'exterior que pugui posar de manifest la més petita imperfecció del nostre entrellat conceptual. Busquem un sistema perfecte, mai perfectible, lluny d'injerències exteriors; un sistema que només pugui ser criticat i desmuntat desde dintre el propi univers. Un sistema, ja sigui en teoria política (Rawls), en filosofia del llenguatge (Frege) o, per exemple, en biologia (Dawkins) que només pugui ser posat en dubte desde dins aquest espai creat. El sistema perfecte que busquem és un tal que es mantingui protegit d'atacs exteriors i lliure d'imperfeccions interiors, de tal manera que només pugui ser desmuntat per les seves pròpies incoherències i no per contraposició amb nous sistemes igualment tancats en sí mateixos. Les grans disputes filosòfiques es fonamenten massa sovint en la recerca d'aquestes imperfeccions que, per petites que siguin, semblen donar al crític la possibilitat de defensar el seu propi model.

Davant aquesta pràctica que, a vegades, quan la necessitat de trobar una incongruència en la teoria a criticar, ens porta a una banalització o una crítica més material que formal, resulta fins a cert punt ridícula, no podríem admetre una crítica fora de l'àmbit purament racionalitzador? No podríem admetre una contraposició formal al sistema, ja no dés d'una contraposició, des d'un enfrontament amb un sistema oposat per reduir la nostra elecció a una qüestió de fe, sinó deixar-ho en mans d'una visceral reacció? No podem, en definitiva, deixar que la nostra raó es vegi de tant en tant privada del seu poder en la naturalesa de la discusió en favor de la intuició?

La intuició ja no com una reacció purament instintiva sinó tot el contrari. La intuició com a especificadora de l'ésser humà, com a diferenciadora de l'home dels homínids i simis complexes on, gràcies a estudis com els de Frans de Waal, podem veure que aquelles reaccions de rebuig del perill o autodefensa no són derivades de la selecció natural sinó que són dotacions culturals. Una intuició que seria pròpia de l'home en tant que només l'home pot tractar el perill com un tot, com un concepte o idea, i no pas com una acció puntual. Si podem considerar la intuició intel·lectual com una característica propiament humana, com no em sembla desencertat fer, podríem dotar-la d'una dignitat que, si no la iguali, si que l'aproximi a la de la raó? Podem, em pregunto, acceptar com a vàlida una crítica a un sistema racional basada en un principi intuitiu? La meva resposta és que si, que podem fer-ho sempre que a aquest rebuig, no instintiu però si en certa manera natural, se li afegeixi un nou model racional que atorgui legitimitat racional a aquest impuls intuitiu. Podem criticar el sol·lipsisme a que ens condueix cert idealisme per una qüestió més estètica, intuitiva, que teorètica sempre que després poguem presentar una alternativa racional al model rebutjat. No cal buscar incoherències dins el sistema cartesià per deslegitimar-lo sempre que siguem capaços de presentar-hi una alternativa seriosa i intuitivament més fiable com podria ser el realisme.

Amb aquesta sortida de la caverna que suposava per Plató el raonament filosòfic, no haurem comès l'error de tancar-nos a la caverna de davant en comptes de sortir a la llum del sòl? Fora de poesies demodeés, no estarem creant un nou espai tancat d'il·lusions en torn a la raó oblidant una realitat molt més amplia de l'ésser humà? Hem realment superat la fe cega que la il·lustració posava en la raó o simplement hem posposat el problema tractant de cercar una raó uniforme de la que el que considerem dolent n'ha estat exclòs?

Test al frenopàtic

Aquest exercici va ser contestat per el pacient Alfa 257 en 3 dies consecutius amb variacions en la dosi de medicació:

Acaba l'escena:

Menjador d'un pis de l'Eixample Barcelonès. Una noia jeu a quatre grapes mentre el seu amant la sodomitza amb el plàtan de l'esmorzar.
Entra el pare amb la camisa descordada, la cara plena de pintallavis de senyora i la secretària amb la mà dins els pantalons.
El pare i la filla es miren horroritzats.

Dia 1: El pare tanca la porta, comprova que no s'ha equivocat de pis, truca al timbre i espera que la filla obri la porta. La filla obre la porta amb el plàtan penjant entre les cames mentre el seu amant s'estimula manualment esperant que es reprengui el joc. Entren el pare i la secretaria i continuen la festa després de demanar perdó per la interrupció.

Dia 2: El pare treu la pistola que duia a la butxaca i mata la filla d'un tret al cap. La secretaria intenta fugir escales avall però el pare la dispara pel darrera i cau fulminada a l'acte. L'amant el mira suplicant perdó però el pare, que no coneix la pietat, li rebenta la closca amb un tret entre cella i cella. Després es folla la filla i es suicida.

Dia 3: El pare tanca la porta, baixa les escales agafant la mà la secretària. Surten al carrer i caminen fins a l'Hotel de la cantonada on el recepcionista de sempre el saluda cordialment i li dóna la clau de l'habitació de sempre. Fa l'amor salvatjament amb la seva estimada i torna a casa per preparar el lluç del dinar. Dina amb la seva dona, la seva filla i el gat. Quan la dona marxa el pare frega els plats i la filla estudia matemàtiques. Mai no parlaràn del que han vist fins que, abans de morir, el pare li confessi que sempre ha envejat les dimensions del membre de l'actual marit de la filla.

Gràcies a aquest exercici el Dr. Rupert va definir la dosi perfecta del séu nou fàrmac. Lamentablement el pacient va ser donat d'alta i va morir atropellat caminant cap a l'Hotel de la cantonada amb la seva secretaria del braçet.

"El sacrifici d'alguns individus és imprescindible per la millora de la humanitat" diria el Dr. Rupert en conèixer la notícia.

Atenció: Aquest manuscrit va ser trobat el dia 1 de Novembre a l'Estació de Sants de Barcelona. L'administrador del bloc, altrament conegut com a Webhàmster, no es fa responsable del contingut material del text en qüestió. Si el present escrit fereix la sensibilitat d'algún lector, tingui a bé a comunicar-ho o callar per sempre, essent més valorada la segona opció que la primera. Gràcies per la seva atenció i tapin-se que comença a refrescar.