"Non sequitur"

Ara que tenim Estatut, o no, a les espanyes els preocupa el que poguem fer amb ell. És la preocupació de què seguirà, a efectes pràctics, a una redacció purament teòrica. Un dels temes de més importància és la denominació de Catalunya com a nació. Com que el poeta era l'avi, es tém que el nét pugui no limitar-se a recitar versos sinó que vulgui anar més enllà.

Això és el que s'anomena fal·làcia de Non Sequitur perquè, si vé és cert que al denominar nació a Catalunya el nostre parlament (no tot, esclar) podria pretendre fer ús del terme per "aventures sobiranistes", és igualment cert que podria no fer-ho. I no només això, sinó que, de fet, ni ho farà ni en té intenció. No es desprèn necessariament de la denominació de Catalunya com a nació que Cataunya pretengui formar un estat (per desgràcia, em permeto afegir).

A l'Oest espanta el que poguem fer i aquí espanta que ens puguin dir que no, que el que volem fer (sigui el que sigui), no ens ho deixen fer. Por de gran importància històrica la del denominador amb por dels dominats i els dominats de ser-ho encara més.

No ploris, dutxa't. Crònica de la secta bacteriana.

Un estudiant de filosofia de cull nom no quieru acurdar-me s'ha matriculat a una estranya assignatura anomenada "drets dels animals i ètiques de la natura". Avui ha assistit, puntualment i net com una patena, a la primera classe de l'assignatura. Al ser estudiant de filosofia a una universitat pública catalana, l'individu en qüestió està acostumat a les més bariopintes personalitats però mai havia vist una cosa com aquella.

La professora parlava en un castellà de Girona perfecte. Amb un to messiànic plantejava als alumnes preguntes que tots, excepte el fanàtic matador de mosquits, ja savien contestar abans de començar el curs. És ètic utilitzar els animals per experimentacions científiques? Es pot considerar els gossos com a propietats? Està bé matar braus a les places de toros?

Com que tots els alumnes semblaven venir amb la lliçó apresa, la classe feia una pudor terrible. S'ha de ser conseqüent diuen. Si està malament matar un gos d'una pallissa, com no podriem dir el mateix d'un mosquit? O és que el mosquit és menys animal que el gos? Si donem per suposat que l'home és un animal més i també donem per suposat que matar una persona està mal fet, com podriem ser tant antropocèntrics i retrògrads de pensar que uns animals han de ser tractats de forma diferent que altres, si tots som iguals? I, esclar, faltaría més que consideréssim dolent matar un mosquit i acceptéssim sense cap tipus de càrrega moral l'assasinat de milions de bacteris cada cop que passem per la dutxa. I com oblidar la gran quantitat de microorganismes que habiten als pèls de les nostres aixelles?

Una secta es conforma a partir d'un líder (diga-li profe) que diu parlar (amb el to messiànic que caracteritza tot discurs de salvador de la humanitat) en nom d'un ésser superior (el bacteri, per ser bàsic per al manteniment de la vida a la terra) davant una audiència absolutament convençuda de la veritat de les seves paraules (alumnes progres i antitaurins). Això és una secta organitzada al voltant del bacteri. I, per evitar que algú caigui en la temptació d'incomplir el sisè manament i passar per la shower, es farà un estricte control d'assistència a les reunions de germanor.

I això en un sistema educatiu que s'agrada a si mateix al dir-se laic...

De la naturalesa humana

En l'últim post que hem tingut l'honor de poder llegir, el meu estimat (desde una heterosexualitat radical, s'entén) i admirat amic Pedro ens despedeix amb una curiosa, tot i que no sorprenent, conclusió;

Cadascú es preocupa dels seus propis interessos, Europa per tant també es preocupa dels seus, i un d'ells és el sentit de culpabilitat dels europeus per haver destrossat un continent, Àfrica (que recordem que no patia fam abans de la colonització). Si els africans no es poden resoldre els seus propis problemes els seus propis problemes no seran resolts, els europeus no necessiten que els africans siguin feliços per ser benestants, per tant no necessiten resoldre els problemes africans, i no els resoldran. Així és la naturalesa humana, com bé va veure Adam Smith.

Estimat Pedro i Dawkinians diversos, si la naturalesa humana és així, si els humans no som ja no només altruistes per naturalesa sinó que som radicalment individualistes fins al punt de desentendre'ns dels demés, si som, en definitiva, amorals per determinació biològica, els animals ens han guanyat la partida. De ser certa aquesta naturalesa que sembla arrelada en la consciència social desde la superació del uniformisme catòlic i l'aparició de les teories evolutives, els animals són més humans que nosaltres mateixos si per ser humans considerem ser éssers socials (zoón polítikon aristotèlic), dotats de lógos i, com a conseqüència lògica de les dues característiques anteriors, ser éssers morals.

En el genial llibre El hombre, un animal singular, Víctor Gómez Pin (de qui tinc la inmensa sort d'haver estat alumne) es proposa definir l'home a través d'una diferenciació específica que ens separi de la resta dels éssers vius. Les intencions semblen clares desde l'inici del llibre; l'home és home en tant que és l'únic animal dotat de lógos (unitat de raó i paraula) però això no impedeix a l'autor fer avançar els seus raonaments a través de la crítica racional sense que el lector tingui la impressió de seguir un fil argumental ja establert des de l'inici. Es tracta doncs d'una recerca conjunta de la naturalesa humana que autor i lector comparteixen sota supervisió del "tribunal de la raó". Per rebutjar determinacions atribuides a l'home però que Pin no admet com a diferenciacions específiques de l'espècie humana, cal un anàlisi rigurós que, com no pot ser d'una altra manera, l'autor afronta amb la mateixa dosi d'entusiasme i encert.

Es rebutja com a diferenciació específica la ètica però, a diferència del que s'accepta massa sovint, no es fa en base al rebuig de la seva existència sinó tot el contrari, en la demostració que el sentiment ètic no és exclusiu de l'ésser humà i que no té lloc, per tant, l'acceptació de la ètica com a diferència específica per als humans. D'exemples el llibre n'està farcit. Des de la gossa que alleta cries de lleopard (exemple que sembla contradir tota lògica semblant a la de "el gen egoista" de Dawkins ja que el lleopard és un enemic potencial del gos), a la col·laboració interespecífica com en el cas d'una femella de ratpenat que, veient que una altra femella de la seva mateixa espècie no aconseguia assolir la posició facilitadora del part, la ajudava situant-se ella mateixa en la posició correcta. Un altre cas que segurament farà les delícies dels amants del "darwinisme social" i l'acceptació de la societat capitalista com a societat natural, és l'estudi de Sarah F. Brosnan i Frans B. M. de Waal titulat "Monkeys reject unequal pay" on se'ns exposa el cas d'uns micos concienciats de tal manera amb el comerç just que rebutgen la desigualtat en el tracte comercial fins i tot si els resulta favorable.

La radicalització de l'egoisme no és, al contrari del que molts lectors superficials de Nietzsche poden pensar, la autèntica naturalesa humana, ans al contrari, si els humans renunciem a considerar-nos a nosaltres mateixos com a portadors de la rectitud moral que nosaltres mateixos hem definit a mitges amb la pròpia genètica pot arribar el moment (definit per Rosseau a el seu Contracte social i aplicat als porcs en la Rebel·lió a la granja de George Orwell) quan els humans no ens reconeguem a nosaltres mateixos. Si fallem "the mirror test" estem condemnats al "vivo sin vivir en mí" per la eternitat; això si, esperant una vida molt més baixa que la de Sta. Teresa.

El curiós incident del lector de mitjanit

Estava llegint el famós best-seller i molt ben considerat per la crítica El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon, quan he topat amb un problema matemàtic que, per un fugitiu dels números com jo, es plantejava incomprensible.

El post havia d'estar dedicat a demanar ajuda a qualsevol dels múltiples i fidels lectors per aconseguir treure l'entrallat del problema. Aquest era l'objectiu quan he acabat d'escriure el paràgraf introductori. El cas és que, com ja haurà pogut observar el lector que hagi pitjat sobre el link de la paraula problema, he trobat una explicació molt aclaridora, molt més aclaridora que la que conté l'aclamat llibre del gos mort. La clau és que la primera porta que obre el presentador sempre, sempre, conté la cabra.

Això ens demostra, una vegada més, que més val llegir que escriure, fins i tot si llegeixes un llibre on et prenen per tonto perquè, com molt bé va dir el meu avi, un home savi, "si et prenen per tonto el més probable és que ho siguis".

Morts per mímesi

La nostra es mor. Alonso guanya el mundial de Fórmula 1 a T5 mentre que TV3 celebra un triomf inexistent de Kimi Raikkonen.

Que T5 i tota l'espanya plural celebri la victòria de Fernando Alonso al mundial de Fórmula 1 és normal. Als primers els toca perquè per això cobren i per això comparteixien partocinador amb el pilot asturià ("españoles todos"). Als segons els toca perquè el patriotisme és el que té i celebren les victòries d'en fernandu com a Catalunya celebrem les d'en Pedrosa o en el seu moment les d'en Crivillé.

El que potser no caldria és que la televisió pública catalana s'afegis d'una manera tant poc entusiasta a la festa. Si hem d'animar al pilot perquè la seva marca de cotxes ens patrocina els esports, fem-ho bé. No només hem de començar les notícies amb la victòria d'Alonso sinó que, en comptes del Gol a Gol, hauria d'haver estat un especial sobre l'asturià l'encarregat de substituir el malograt piromusical de la Mercè. Si, per contra, creiem que Fernando Alonso no és un pilot català (cosa obvia) i, per tant, no és un pilot nostre ni de la nostra, no cal que dissimulem. No cal que el comentarista de la Fórmula 1 de TV3 hagi de dissimular la seva decepció amb la victòria d'Alonso.

Si hem d'apostar per competir amb els de la tecla 5 del comandament no podem esperar guanyar-los si l'única cosa que ens en diferencia és l'idioma de la retransmisió i el poc entusiasme que mostrem per els èxits de monsieur Alonso. Si ens hem de vendre la televisió pública a Renault fem-ho somrients i brindem amb champany per les seves victòries.

Potser ens aniria millor si deixéssim de dissimular innecessariament un entusiasme fals i lamentable de ser part d'Espanya. Potser seria millor que Renault no patrocinés els esports de la televisió pública catalana, estalviant-nos així el ridícul de celebrar victòries que per nosaltres són derrotes.

Si hem de convertir la nostra en una còpia de la seva, fem-ho bé o els nostres marxaràn amb els altres i morirem per no voler viure.

"Veritas liberabit vos" (II)

No ho dic només jo

Copiat íntegrament de la introducció al llibre:

"La secció V porta per títol El temple de Sarastro, mostra, sens cap mena de dubte, de la passió de Berlin per l'òpera, convertida aquí en motiu d'inspiració intel·lectual. En l'òpera de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791) La flauta màgica, sens explica la història de Tamino, príncep egípci, que al contemplar un retrat de Pamina, filla de la Reina del Nit, queda enamorada d'ella. Pamina està segrestada per el malvat Sarastro, sume sacerdot d'Isis, que evita la fuga dels enamorats però, a canvi, els promet la felicitat per mitjà del coneixement de la veritat. Després de diverses peripècies la òpera conclou amb Tamino i Pamina que, revestits de vestits sacerdotals, son rebuts al temple de Sarastro. Es fa la llum i desapareix la obscuritat i el cor entona la lloança de la saviesa que otorga el coneixement de la veritat.

La moralitat que Berlin extrau d'aquesta història és que el culte a la veritat no està renyit amb el despotisme i que, per tant, coneixement i llibertat no són la mateixa cosa: la veritat no ens farà lliures."

Pobres i pobrets

Són les 7 de la tarda. A la plaça Catalunya una dona solidària veu a un home que pateix serioses malformacions físiques demanant caritat. La dona porta diners, però per allò de que no s'ho gasti en vicis, prefereix entrar a una botiga i comprar-li un entrepà. Amb tota la bona fe del món, la dona paga el desorbitat preu d'un entrepà de pa Bimbo "vegetal" i li entrega amb una mirada compassiva. L'home allarga el braç i l'agafa sense cap intenció de dissimular el malestar que la caritat en espècies li provoca. La "onanista moral" marxa felicitant-se a si mateixa i donant gràcies a Déu per ser com és; així, normal.

Quan la dona ha marxat el pobre home (i home pobre a la vegada) li diu a un altre home pobre que jeu al seu costat si el vol. L'home, en un gest que l'honora i que contribueix a posar de manifest la ideologia marxista que comparteixen els dos protagonistes de l'escena, rebutja la invitació mentre s'acarona l'estómac mostrant la seva sacietat. Oh! Quina mostra d'orgull! Com els New Orleanesos dels contes d'en Olivé, aquests pobres també deixen veure la seva cara més amable en els moments difícils! Per no caure en el parany que la aranya capitalista els ha parat i haver-se de repartir l'entresuccedanidepa en dues parts que, de ben segur, no seràn iguals, decideixen donar-lo als gossos del segon dels pobres. Així es fa companys! Pobres però sense pedre la dignitat! El Bimbo i l'almoina (sempre que no sigui en metàl·lic, que fa mal a l'estómac) pels gossos!

És una llàstima que els pobres extremenys, tot i votar als socialistes ciutadans del món i internacionalistes, no tinguin aquesta moral marxista tant interioritzada com els pobres romanesos.

Justícia

Avui he estat a la comissaria, detingut. Per escàndol públic diuen. Cabrons! Això si que és un escàndol!

Quan tornava cap a casa després de comprar-me uns pantalons (detall que no vé al cas) he començat a notar com la meva bufeta s'anava omplint per moments. Havia estat bebent cerveses a un bar abans d'entrar a la botiga i, com era lògic esperar, la proporció entre sals o aigua a la meva sang ha començat a estar desnivellada i el meu cos començava a tenir necessitat de restaurar l'equilibri perdut. La suor freda que queia per el meu clatell semblava no ser suficient per el malparit del meu organisme que reclamava amb insistència la visita al tro de marbre. L'única opció era entrar a un bar, però per poder anar al lababo normalment et fan consumir i allò era precisament el que no necessitava; més líquid al meu cos.

Aleshores, com si d'una divina aparició es tractés, la he vist. Era una dona d'uns seixanta anys llargs, amb una constitució física de barril, bestida tota ella amb molta elegància, com si hagués d'anar al Liceu, i portava una corretja de la que hi penjava una rata amb cara de gos. La dona mirava l'aparador d'una botiga cara, molt cara, amb cara de estar dissimulant. He mirat al gos i he vist com el molt gos començava a excretar a la via pública sense que la foca de sa mare (mare d'adopció, crec) s'inmutés. Ni tansols portava un diari o una bossa de plàstic per recollir la merda del seu especímen quadrúpede! Al veure aquest atemptat contra la convivència i el bon enteniment entre ciutadans he recordat la fantàstica lliçó de civisme del nostre pare-alcalde; "senyor guàrdia, senyor guàrdia". Aquestes paraules s'anaven repetint al meu cap. He recordat la essència del missatge d'en Clos: no hem d'esperar a que sigui al polícia qui solucioni els nostres problemes, hem de ser els ciutadans els que ens eduquem els uns als altres. M'ho he près al peu de la lletra. He volgut mostrar a la ciutadana desconsiderada els efectes que la seva passibitat tindria ens algun altre barceloní que, passejant distret mentre contempla el paissatge de la nostra maravellosa ciutat, trepitjés la tova desgraciant-se la seva sabata i, probablement, el terra del seu apartament. Així que, decidit a mostrar a la senyora el bon camí per la seva vida en societat, m'he abaixat els pantalons, he tret la cigala (que cadascú li digui com vulgui) i he començat a orinar als peus de la "madame".

La filla de puta ha començat a cirdar com una histèrica! Que si les seves sandàlies valien més que la meva vida, que si quin fàstic, que si senyor guàrdia, senyor guàrdia, que si fill de puta...

Desagraïda! Jo fent-li un favor a la societat i la mala pècora d'ella perseguint-me carrer avall amb la sandàlia mullada de pixum a la mà! Amb l'escàndol, el senyor guàrdia ha arribat finalment i, a partir d'aquí, tot ha anat tal com us ho podeu imaginar. Cotxe de patrulla, comissaria, ja rebràs una citació judicial, marxa i no tornis a fer aquestes ximpleries.

Justícia! Reclamo justícia! No pot ser que a un ciutadà honrat i de bona voluntat el jutgin per intentar educar a una conciutadana i, en canvi, cosa que em sembla un greuge comparatiu, una dona que contradiu les ordenances municipals i al propi alcalde de la ciutat així com alguna llei d'abast internacional (o hauria de ser així) surti impune i amb la compassió de les forces d'ordre públic.

Després es queixen de l'incivisme a Barcelona...

Gora Bush Ta Askatasuna!

La recerca d'una utopia ha estat, i continua sent, la causa de les atrocitats més grans que els humans som capaços de fer. Ara com abans seguim creient cegament que el fi justifica els mitjans i, davant la possibilitat de portar el cel a la terra, res sembla poder aturar la nostra bona fe.

Primer cal tenir clara quina és la utopia a perseguir. Uns lluiten per extendre la democràcia arreu del món fins al punt que aviat veurem els masai que encara queden sortint dels museus per anar a votar. Uns altres lluiten per la llibertat nacional. Uns altres per fer de la raça humana un mirall digne de Déu i altres per erigir-se en déus. És clar, des de la òptica moral del ciutadà mitjà occidental, que no tots aquests ideals són considerats com a igualment bons, però el cas és que tots es prenen i s'han près com a utopies per les quals lluitar. Què és doncs el que fa que una lluita valgui la pena i una altra no? Com es fa una distinció objectiva entre la superioritat d'un ideal per sobre els altres?

Portar el cel a la terra no és només impossible, sinó que és una de les coses més perilloses que es pot pretendre. Ho deia algú de qui no recordo el nom en un programa Àgora: els nazis no lluitaven per l'infern, lluitaven per el seu cel. El nazisme es fonamentava en uns ideals tant purs per als propis nazis que, convençuts que la societat que en un exercici purament conceptual havien creat com a utòpica, estan tant segurs que allò que els motivava no només no era dolent sinó que, ademés, era el millor, no van tenir dubtes en sacrificar uns quants per el bé de tots. "Deben sufrir unos pocos para que se salven millones" escribia el personatge nazi al seu ex-amic jueu al llibre "Address unknown". De la mateixa manera que els nazis, són moltes les ideologies que es proposen fer el paradís acceptable als mortals.

El món occidental té ara la sort de tenir un nou Messies que lluita per un ideal per gairebé tots compartit: la democratització del món. El problema és el mateix; els ideals no només ens han de semblar ideals (valgui la redundància) sinó que han de caminar de forma ideal. De la mateixa manera que ningú espera que una top-model camini com un ànec o ensopegui cada dues passes, no podem creure en un ideal que necessita renunciar a ell mateix per imposar-se. No val allò del "si vis pacem para bellum".

Todo el que ha construido alguna vez un "cielo nuevo" ha encontrado el poder para ello solamente en su propio infierno

Friedrich Nietzsche. La Genealogia de la moral

Bush potser guanyarà la guerra contra el terror i implantarà la democràcia a Irak però el cost per als irakians (que haurien de ser els beneficiaris d'aquest canvi) haurà estat tant elevat que potser no li donaràn les gràcies.

La utopia no pot ser més que un objectiu a llarg plaç i mai hauriem d'estar disposats a sacrificar el present a canvi d'un futur que, per el simple fet de ser futur, no podem estar segurs que serà millor. Portar el cel a la terra ens pot fer convertir la terra en un autèntic infern.

Problemàtica conceptual.cat

“Como parte importante de la cultura española, a Cataluña debiera corresponderle el orgullo en el uso del «.es»”

Perquè no ens entenen els espanyols? Una gran pregunta que tormenta les ments dels catalans que es consideren a ells mateixos catalans.

No tenim la resposta a aquesta gran problemàtica, però si que ens atrevirem a proposar una possible causa (defugint la possiblitat d'una incomprensió conscient i interessada). Es tracta d'una problemàtica conceptual; la no distinció entre la diferenciació i la jerarquització. Els discursos de gents diverses de les espanyes (des de líders d'opinió i dirigents polítics a senyoretes de moral distreta i taberners de poble) es fonamenten en la no distinció entre aquestes dues idees. El no entendre la possibilitat d'una diferència sense que això impliqui una diferència jeràrquica implica, per exemple, que no s'entenguin les reclamacions nacionals de bascos, gallecs i catalans. No es pot entendre que algú vulgui ser diferent, no per ser millor, sinó per ser diferent, per el simple fet de ser diferent, de ser ell mateix. D'aquí aquella frase de la sreta. Ruedo Hibérico: "estoy hasta .... (pausa dramàtica) las narices de éstos catalanes que siempre quieren ser mejores que nosotros". 2 idees: els catalans no som ellos (d'acord) i volem ser millors que ellos. El problema que ens hauria de preocupar en aquest cas no és si volem ser millors que ningú, cosa ben lògica, cosa que fa abançar el món, sinó que aquesta frase desprèn la idea que els millors són ells. No es tracta de criticar que els catalans ens considerem millors que la resta dels "spanish people" sinó de que no assumim la nostra inferioritat.

Un problema aquest manifestat també en el famós cas dels matrimonis homosexuals on la manca de diàleg (tots els progres van votar a favor, els retrògrads en contra i a ningú li va caler cap minut de reflexió) no ens va impedir gaudir d'un interessant espectacle. Per als PSOE no hi havia dubte: els homosexuals no són inferiors als heterosexuals i per tant el nom que es dóna a les seves unions civils ha de ser el mateix que el nom per a les parelles heterosexuals. Per al PP tampoc no hi havia dubte: Els homosexuals són diferents als heterosexuals i, per tant, han de ser o millors o pitjors que ells. D'aquí la demagògia socialista i les postures nacional-catòliques del PP. D'aquí que la cara de ZP presidís la portada de la famosa revista homosexual ZERO i Fraga aprofités per fer gala de la seva condició de pare protector, ja no només de la mare Pàtria, sinó dels pobres homosexuals, que ja tenen prou desgràcia de ser inferiors.

Caldrà preguntar-se, o preguntar directament a la senyora Botella, què són millors; les pomes o les peres?

La dona alliberada

La dona alliberada estudia lletres perquè creu que les ciències no són cultura.
La dona alliberada estudia dues meitats de carrera de lletres i diu que estudia dos carreres.
La dona alliberada llegeix llibres de grans desde els 12 anys perquè va renunciar, lliurement, a passar per l'adolescència.
La dona alliberada parla de literatura amb el seu avi, de cuina amb l'àvia, de sexe amb les amigues i de futbol amb els amics.
La dona alliberada va agafar el primer pet als 14, va fer la primera mamada als 15, va ser follada per primer cop als 16 per un noi 4 anys més gran que ella (els de la seva edat eren nens encara), als 17 es va foradar el melic, als 18 es va depilar el cony i als 19 es va tatuar una corona just on l'esquena comença a rebre el nom de cul.
La dona alliberada aconsella a les seves amigues en les seves relacions sentimentals amb la frase "fes cas de la veu de l'experiència" i a les que encara són verges les anomena bebè.
La dona alliberada afirma no creure en l'amor però quan un amic li diu que potser que això nostre ho deixem passa dos mesos deshidratant-se pels racons.
La dona alliberada no s'interessa per la política però vota al PSC perquè els seus avis van marxar de Chile per culpa de Pinochet i creu en la superioritat moral de les esquerres.
La dona alliberada no llegeix el diari perquè al diari sempre hi posa el mateix.
La dona alliberada compra totes les col·leccions de "grandes clásicos de la literatura universal" i cada any afegeix un nou exemplar de Crim i Càstig a la prestatgeria de la seva habitació.

La dona alliberada és tal i com vol ser.
La dona alliberada es considera perfecta i sa mare també.

"Veritas liberabit vos"

L’acceptació irreflexiva de la afirmació “la veritat us farà lliures” no fa més que demostrar fins a quin punt la llibertat és considerada en la nostra societat com un valor fonamental. La llibertat ha substituit a Déu en l’escala dels valors de l’home occidental i, tal com succeia amb el seu predecessor al tron, trobem nombrosos casos on el terme és usat en abús. Un d’aquests casos és l’anterior afirmació; Veritas liberabit vos, la veritat us farà lliures.
Un professor meu deia que l’exercici de la llibertat exigia una responsabilitat en les conseqüències de l’acte. L’exercici de la llibertat servia doncs per negar una llibertat futura, per lligar a l’ens lliure a les conseqüències del seu acte. Amb el coneixement passa (o hauria de passar) el mateix. El coneixement de la veritat implica un rebuig a la mentida de forma gairebé instintiva i sovint bisceral. Quan som agents coneixedors de la realitat no podem negar-la lliurement a no ser que haguem rebutjat a atorgar qualsevol valor a la veritat coneguda. La veritat, conseqüentment, ens lliga fortament en tots els àmbits de la nostra existència on aquesta faci acte de presència. La veritat, o, per ser més escrupolosos en la terminologia, el coneixement d’aquesta veritat, ens obliga a actuar en conseqüència, a no negar-la. La veritat no és aleshores tant un element alliberador com un element esclavitzador. La veritat no només no ens dóna més llibertat d’acció o de pensament (si, en canvi, més amplitud de mires) sinó que ens encadena a la pesada roca de la responsabilitat, de l’actuar en conseqüència. La veritat és una càrrega, però una càrrega molt dolça per aquells que no ens conformem amb la llibertat de l’ignorant d’opinar de tot i sense criteri. Mentre la nostra esquena cedeix al pes de la responsabilitat moral que el coneixement implica no demanarem sentir-nos lliures sinó esclaus, esclaus de nosaltres mateixos i els nostres coneixements; esclaus, però feliços.

Quan no estem a l'alçada

Aquest post no fa sinó confirmar allò que ja saviem. Aquest és un blog petit i per això hi ha esdeveniments que prenen aquí una dimensió que en altres blogs passarien sense pena ni glòria. Parlo d'un comentari del molt honorable tros de quòniam al meu anterior post. Per estar segur que cap visitant esporàdic d'aquest blog passés de llarg pensant que aquest era un de tants, un blog insignificant i de segona divisió, em permeto el luxe de copiar aquí mateix el comentari del citat quòniam i ho faig perquè sóc conscient que qualsevol blog de la catosfera que es vulgui anomenar a ell mateix digne ha de tenir un comentari d'en tros.

La necessitat de "referents" només demostra la teva impotència, la teva debilitat, el teu complex d'Èdip sense resoldre, la teva vocació de xai que requereix un pastor per a caminar pel "bon camí"... Mira, Stone, o Ferran, no saps quina alegria em dones pel fet de reconèixer que ja no puc ser el teu "referent". De debò que m'has tret un gran pes de sobre. ¿Tu has llegit Nietzsche, piltrafilla? ¿Saps què diu Zarathustra, el profeta de la nova ultrahumanitat? Ni mestres ni deixebles: ARRIBA A SER QUI ETS.

Jo, simple mortal aprenent de filòsof i de blogger (com jo mateix havia escrit al blog del citat senyor), podria intentar respondre al comentari, defensar el meu orgull malferit per aquell que m'anomena piltrafilla (com si d'una simple tonyina em tractés). Podria, per exemple, respondre que si que he llegit a Nietzsche. Espero, però, que no l'hagi llegit i estudiat tant com el comentarista, principalment perquè jo sóc un estudiant que ha de començar segon de carrera i ell un mestre (tot i que sembli renunciar a la seva condició al negar la possibiltat de mestres i deixebles) de filosofia de batxillerat. Podria continuar defensant-me amb un atac (allò que diuen) i dir, seguint així la guerra que dóna inici a aquesta petita batalla que ha arribat al meu blog, que no he llegit tots els llibres de Nietzsche però que, en canvi, si que he llegit a Mill. Podria ressaltar que, obviament, no em dic Stone sinó que Stone és el nom del meu blog i que el meu nom és Ferran, en persona i per servir-los. Continuaria dient que, de fet i parlant seriosament, mai l'he considerat un referent. Acabaria la resposta dient que "arribar a ser qui sóc" em sembla una parida, que per ser qui sóc no he d'arribar enlloc, ja ho sóc i ja hi sóc, i que el que pretenc és arribar a ser qui vull ser (crec en allò del ser en potència, sap?), continuar creixent com a persona (suposo que és per això que crec que necessito referents, no per imitar ningú, no per ser un xai que necessita un pastor, sinó per donar sentit a aquest desenvolupament personal, per no caminar per un desert sense sentit, sense nord ni sud, est i oest). Però, i conscient de fer meva aquella pràctica zaplanista de dir que no diré el que ja dic, no ho faré perquè tinc por de no estar a l'alçada que crec, tot i que cada vegada menys, exigeix el tracte amb el citat comentarista, de la mateixa manera que tinc por de caminar sense saver on vaig. Perquè crec que no tot si val i crec que no és bo anar a qualsevol lloc i per això val la pena saver on vols anar quan comences un viatge.

Quan no hi ha referents

Un dels autèntics perills de la democràcia és la manca de referents objectius que guïn la vida en societat dels ciutadans. La democràcia es fonamenta en la contraposició d'idees, de models de societat diferents perquè no s'admet un sol model com a únic i vàlid. En democràcia s'ha d'admentre per força la diversitat de camins i la diversitat de fins perquè no hi ha un model de societat utòpic acceptat per tothom.

La manca d'esperit democràtic d'una societat es manifesta normalment amb la voluntat de buscar un únic model a seguir, a acceptar un únic camí per on portar a la societat cap a un únic fi. Es manifesta amb la recerca d'un bé comú rousseaunià (paraula un xic estranya però que podem definir com a "pertanyent o que fa referència a Rosseau"), un model de convivència bo per a tots els membres de la societat. No cal doncs un joc de majories, no cal un parlament on discutir res sinó que cal que algú, el referent considerat com a tal per tota la població (la unanimitat s'aconsegueix facilment menyspreant la opinió de la disidència al considerar-la com a encegada), exposi la veritat, la única viable, possible i acceptable per la comunitat, per tal que els demés s'hi adhereixin entusiasmats. Quan no hi ha democràcia, hi ha referents clars. Quan hi ha democràcia els referents es dilueixen fins al punt que cada individu escull els seus propis referents rebutjant fins i tot la seva unitat. Així, una persona pot prendre a una altra com a referent per un determinat camp de la seva vida mentre li nega qualsevol autoritat en una altra esfera existencial.

És perillós per tant que els referents ens siguin imposats en democràcia. No és bo que el govern digui als ciutadans quin ha de ser el seu referent perquè això suposa un atac contra la pròpia essència de la democràcia.

La vida sense referents és difícil, si no impossible, i tothom es troba amb la necessitat de buscar els seus. Quan es té un referent tot és més fàcil. És per això que és fàcil prendre a qualsevol persona com a refernt "a priori", sense filtre crític, i acceptar-lo com a model a seguir. Però allò que és fàcil no és necessariament bo i la manca d'esperit crític a l'hora de triar aquesta espècie de guia vital ens pot portar a adorar a Fürhers, a jugadors de futbol o a macarres de la mina i traficants d'heroïna. Cal doncs un profund debat i una profunda reflexió, cal un analísi personal a la vegada que social per triar un model. No s'hi val que en una societat que es diu lliure la presència de certs ídols ens encegui i ens faci perdre fins el més mínim dubte sobre quina és per nosaltres la "bona vida", perquè potser al final només es tracta d'això (i no és poc), de portar una bona vida.

Quan no hi ha referents no es pot donar el premi Príncep d'Astúries a un pilot de Fórmula 1 amb la pretensió de que sigui un exemple per la joventut. No es pot premiar a algú per considerar-lo un guia o un messies sinó per èxits objectius que hagi obtingut en la seva disciplina. Cadascú ha de triar els seus referents (si és que en necessita o és conscient de necessitar-los), no allunyat de la societat, no apartat dels demés sinó amb el màxim de llibertat possible. És per això que sap greu equivocar-se, veure que aquells que eren els teus referents es degraden a ells mateixos fins al punt que seguir mantenint el respecte que tenies per ells no és més que una estúpida qüestió d'orgull, de no voler reconèixer l'error. Com deia en Simon dels Simon & Garfunkel a la cançó "You can call me Al":

Who'll be my role-model now that my role-model is gone

Per un estudiant de filosofia és trist veure com aquells que havien de ser els seus "models" renuncien al propi respecte (de cadascú cap a ell mateix) per oferir-nos aquests espectacles tant indignes.

Seguirem buscant qui és "l'home que ens roba les nòvies".

Aprenent de liberal

El problema no és que els rics siguin més rics cada dia. Ni tant sols que les distàncies entre els països rics i els pobres augmentin. El problema és que els països pobres no deixin de ser pobres i no millorin les seves expectatives. Que els països rics siguin cada vegada més rics no és en absolut dolent perquè això ja no ha de ser considerat com la causa de la pobresa dels pobres (valgui la redundància). Així doncs, per abolir les diferències que hi ha entre països, el que cal és que els pobres siguin cada cop més rics i no pas que els rics siguin cada cop més pobres. Si hem de ser iguals més val que siguem tots igual de rics i no igual de pobres i això només s'aconsegueix amb una autèntica liberalització dels mercats i deixant de subvencionar l'agricultura europea, que fa que els productes agrícoles del tercer món no només no puguin ser venuts a Europa sinó que resulten més cars que els europeus fins i tot a Àfrica.

Què? Ho he fet bé?

Com li expliques?

Quan l'home està arribant a casa la bombolla de felicitat proletària que l'envolta desde que s'ha atribuït la victòria de la peculiar lluita mantinguda amb una multinacional munyidora de vaques es trenca de cop. Com li explicarà a la seva filla? Com li expliques a una nena de 5 anys que no li has portat els iogurts de maduixa que li havies promès?

Arriba a la porta de casa i col·loca les claus al pany. Ja en el moment de girar-les sent les corredisses de la filla que el ve a rebre. A ell o als iogurts? No ho sap, o si, però prefereix creure que el considera a ell més important que als iogurts.

Obre la porta i entra. Un hola carinyo, un petó als llavis a la dona i dos petonets (petons petits) a la nena que ara, de cop, té als braços. Això és amor. Amor fugisser i interessat, com veurà tot seguit el pare. M'has portat els iogurts pare? No filla, no n'hi havia (mentida, i ho sap). Jo!!! (el pare rectifica, un savi). Bé, si que n'hi havia, però anava amb uns de gerds i de fruites del bosc que a tu no t'agraden. Què vol dir això? Que si comprava els de maduixa n'havia d'agafar uns que a tu no t'agraden. Però jo en vull! Jo vull iogurts de maduixa! (Poca paciència tu tens jove padawan. Tens dues opcions; una és deixar que la nena cridi com una sonada histèrica - o una intel·lectual de dretes- i l'altra és cedir al seu xantatge -ara fins i tot plora la mocosa-, anar altre cop al super i fer-li prometre que es menjarà també els altres iogurts). D'acooord, aniré a comprar els iogurts si em promets que te'ls menjaràs tots; els de maduixa i els altres. M'ho promets? (la nena rumia, sopesa els pros i contres de la possible resposta i decideix mentir). Si (diu amb cara d'ofesa, com si hagués renunciat a algún principi moral bàsic per a ella). Ara torno! (crida el pare, conscient que la nena ja ha après a mentir i manipular, a la seva dona, que havia tornat a la cuina a acabar de fer el dinar).

Un mes més tard l'home obre la nevera, veu els iogurts caducats al costat d'un pack de vuit iogurts (4 de maduixa, 2 de gerds i 2 de fruites del bosc). L'home, cabrejat com una mona, agafa els iogurts i els llença a les escombraries. Vèus com no els haviem de comprar! (li diu a la seva dona, que acaba d'entrar a la cuina) Vèus com no se'ls ha menjat! Hem d'educar a la nostra filla! L'hem d'ensenyar a no dir mentides! L'hem d'ensenyar a que si vol iogurts de maduixa no ha de deixar que li venguin uns iogurts que no vol! Que el menjar no s'ha de llençar! Que no pot ser que li venguin coses que no vol comprar! No ploris dona (i ara aquesta per què plora? Potser si que m'he passat cridant... xantatgista com la seva filla).

Ara que la filla dorm, ara que la mare, la dona, no plora i jeu al seu costat amb aquell somriure que només té abans de fer l'amor, ara que està veient una pel·lícula on una vaga obrera acaba amb un augment de sou, ara que ha llençat els iogurts i està decidit a no comprar-ne més que no siguin de maduixa, ara és un home feliç.

No compro

Un senyor entra en un supermercat per comprar iogurts (que no postres làctics Pascual) per la seva filla de 5 anys. Quan arriba a la secció dels làctics comença a buscar els que li agraden a la seva filleta, ja se sap com són els nens, i no en troba. Com que la marca és prou coneguda com perquè resulti estrany no trobar-los, demana a una dependenta que jau de genolls a la seva esquena col·locant llaunes d'espàrregs si el pot ajudar a trobar-los. Li explica que en busca uns de maduixa d'aquells que tenen trossets de vés a saber que. La dona el mira estranyada per la seva ineptitud i li ensenya on són tots els iogurts. N'hi ha dels gustos més diversos; de poma, de pera, de kiwi, de coco, de guaranà i d'hòsties en almíbar, però dels de maduixa amb trossets ("flotant" li havia demanat la Magda, que així és com es deia la nena) ni rastre. Torna a sol·licitar l'atenció de la noia (que ja s'havia reintegrat a la seva feina de quatre potes). La noia s'aixeca amb cara d'estar fins els collons de clients imbècils i inútils que no troben res del que busquen i li senyala un pack de vuit iogurts anunciant que contenen 79,7 vitamines, 100.000.000 de bifidus, ferro, calci, nitrat d'estronci, tol·luè... El cartró que els envolta també anuncia que dels vuit iogurts que conté 4 són de maduixa amb trossets, 2 més són de gerds i els 2 restants són de fruites del bosc. L'home li diu a la dependenta de mirada assasina si no té algun pack de 4 iogurts de maduixa de la mateixa marca i la senyoreta Laura (així ho indica la placa de la brusa de l'uniforme) li respòn que no, ni d'aquesta marca ni de cap altra perquè ara els fan així, en packs de vuit i de gustos barrejats i que, si li permet la intromisió, de fet és indiferent perquè com que els edulcorants són tots sintètics al final tots tenen el mateix gust. L'home li respòn molt educadament que a la seva filla només li agraden els de maduixa fins al punt d'arribar a expresar les seves preferències referint-se als altres gustos com a repugnants. La Laura li diu que el millor seria que la anés acostumant als altres gustos perquè la política de les empreses s'encamina cap a la venta de pack's de vuit amb varietat de gustos i no sembla que hagi de retornar a velles tradicions que només troben a faltar una minoria. Afegeix que no tindrà més remei que comprar el pack o no comprar iogurts. L'home li dóna les gràcies per unes explicacions que no havia demanat, que, de fet, ni tan sols havia esperat i s'excusa per haver-la destorbat. La Laura li diu que les gràcies no es mereixen, que les disculpes són del tot innecessaries perquè ajudar als clients forma part de la seva feina i li demana si al final comprarà els iogurts i ajudarà a la seva filla a acostumar-se als nous companys, inseparables dels de maduixa a partir d'ara, gerds i fruites del bosc. Compra? demana la Laura. No compro.

Publicitat gratuïta

Fent honor al nom d'aquest blog em veig obligat a fer una modesta contribució a la causa més noble que un autèntic fan pot imaginar.

Com que la paraula "fan" ja presuposa una manca d'esperit crític evident respecte a l'ésser deïficat (els Rolling Stones en aquest cas), no puc acceptar ser autor d'una crítica acrítica que em faria perdre el respecte i admiració dels meus incomptables lectors.

Així doncs, em limitaré a cedir l'espai del meu blog a la publicitat. Em venc a els meus ídols.

Els Rolling Stones, Ses Satàniques Majestats, els Autèntics reis (the truly Kings) of Rock'n'Roll, han tornat amb un nou cd!!!

Bé, ara que mig món ja coneix la notícia (els catalans estem a tot arreu) em puc donar per satisfet de ser el difusor d'esdeveniments culturals de nivell.

Apa doncs, aneu, correu a gastar-vos els calerons en aquest cd que aquesta gent es mou per diners i fora una llàstima que ens oblidéssin en la seva actual gira.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

Quan voler no és poder

Un titular del Perdiódico de l'edició d'avui:

Estatut: necessita millorar

Quina llàstima que un diari que es vol vendre com a català (tot i que en realitat només es ven traduït al català) pugui dir aquestes parides. El problema de l'Estatut no és que necessiti millorar sinó que potser en voliem un de massa bo i el que ha de fer ara és empitjorar. Com diu en Terricabras, el millor Estatut que pot tenir Catalunya és una constitució. Deixant de banda la lluita entre els partits polítics (que no és lamentable per el fet d'existir com creuen alguns sinó que el lamentable és el vaig to que ha près) i que el projecte presentat al Consultiu sigui més o menys bo per Catalunya, el problema de l'Estatut és que no pot, i dificilment podrà algún dia, ser el millor per a Catalunya.

I és que això és el que passa quan voler no és poder. Quan el que vol el Parlament de Catalunya, únic Parlament que representa únicament els catalans, no s'accepta en nom del que volen extremenys, mantxegs i demés formatges més o menys curats i més o menys foradats.

I és que és una llàstima que el presi ZP no sàpiga llegir i quan deia que el llibre "El Republicanisme" de Pettit marcaría la seva política no sapigues què volia dir i només volgués semblar un "tio guay i modern". El Republicanisme de Pettit proposa una llibertat ciutadana on les persones i les institucions no estiguin sotmeses al poder aleatori de dominació d'un agent exterior. La llibertat Republicana és la llibertat com a no-dominació. Es tracta doncs de que voler sigui poder.

En el cas espanyol està clar. Els catalans no som lliures, estem sotmesos al poder arbitrari de Madriz (no de la ciutat sinó del parlament de "tots els espanyols") i és per això que el nostre voler no és el nostre poder.

L'Estatut no necessita millorar forçosament, el que segur que haurà de fer és empitjorar, i molt.

La Panacea

Després de segles de lluites i batalles de divers calatge i conseqüències socials l'home occidental es pot donar per satisfet al haver trobat, per fi, la solució a tot conflicte social. Sigui en l'àmbit que sigui, tant si parlem d'economia com de literatura, de futbol o de conflictes internacionals (amb pisoles, tancs i múltiples booms), la solució es planteja ara clara; clara com mai. Que n'hem sigut de rucs (que no de catalans)!

Dos petits i simples ingredients calen per portar l'autèntic cel a la terra, per fer saltar a l'home del llit al paradís (tot i que algú no conegui les diferències es veu que n'hi ha) sense passar per el purgatori ni morir en l'intent:

- Un liberalisme prou liberal com per garantir la pròpia llibertat i el grau de llibertat que estiguis disposat a consentir al proïsme (no és difícil, rellegiu siusplau).

- Un progressisme que ens porti a un progrés tal que faci innecessari el propi progressisme.

Era tant fàcil com semblava, cert.

Sobre el factor cultural

Escriu el molt benerat per la anti-progressia catalana Baltassar Porcel un interessant article a La Vanguardia on defensa allò que podriem anomenar "la política de la confrontació". No es tracta però d'un article en favor de la confrontació d'idees, de polítiques, d'interessos, projectes i aspiracions no. Es tracta de la confrontació de cultures, un tema que sembla va reprenent força (si és que mai ha deixat de tenir-la) amb la nova inmigració a casa nostra i la mai prou ben considerada globalització. Comença l'article citant a Malraux a qui anomena visionari, potser per allò de que cadascú veu la realitat com la vol veure; "una cultura no muere si no es debido a su debilidad". És també, suposo, una bona excusa per defensar allò tant politicament incorrecte (i que, per tant, tant agrada als liberals) de la superioritat d'unes cultures sobre les altres; si una cultura mor es només perquè no és prou forta per sobreviure. Vigili doncs senyor Porcel de no deixar als catalans orfes de guerrillers!
Continua fent una molt correcta i compartida desde aquesta modesta tribuna d'opinió (que maco que queda!) crítica al tracte que els sociates donen a la nostra (qui sap si també la seva) diada nacional amb la presencia de flamenc i demés simbolisme de la potència ocupant. Té raó en Porcel, si la cultura catalana mor sembla clar que serà per la seva pròpia debilitat, per el seu ascetisme (com diria si fós un important i consagrat autor; llegir article anterior "Catalunya ascètica").
Per cert, i ja que hi som, algú em podría explicar què ha passat a Barcelona aquest més que he estat fora perquè els articulistes de La Vanguardia estiguin tant preocupats?
S'erigeixen així els nous anti-progres com a defensors del políticament incorrecte (no són partidaris de definir-se en negatiu, d'aquí que no siguin anti el políticament correcte), amb encert algunes vegades (com crec que és el cas de la diada) i amb menys en altres ocasions.

Una d'aquestes ocasions és quan es parla del terrorisme i se l'acostuma a relacionar amb el multiculturalisme. Ens diu Porcel, en el que jo he interpretat com una al·lusió als atemptats (em perdonin sinó), que "Gran Bretaña constata el fracaso de su política multicultural". Potser no ens trobem davant el fracàs de la política multicultural sinó davant el fracàs de la nova filologia que els alliberadors promouen, la elasticitat de conceptes com guerra i llibertat seguint criteris absolutament particulars. El fracàs no està en una política que promogui el multiculturalisme sinó en una política que ven a la opinió pública una guerra on només moren els dolents mentre els autobusos volen pels aires a la capital anglesa.

El fracàs no és el multiculturalisme sinó la política de la confrontació cultural.

Quina és doncs la cultura dèbil? Quina és la cultura que camina cap a la seva destrucció?

Jo crec que, parafrassejant a Nietzsche, la cultura dèbil és aquella que ha trobat la força per construir un nou cel només en el seu infern. La cultura dèbil és aquella que ha d'amagar les seves atrocitats, la que ha de gastar-se milions en publicitat per fer-nos comprar un infern al preu del paradís.