29.6.05

Molles de pa

La crisi dels 20:
Joves lectors d'aquest blog, una advertència, la crisi dels 20 existeix. És poc probable que el dia de l'aniversari us aixequeu amb una panxa més prominent que la del dia anterior o que us comencin a caure els cabells, també és difícil que compreu un esportiu per sentir-vos més joves (a no ser que el papa tingui una empresa important), l'única semblança amb la crisi dels 40, però en aquest cas menys patètica, és el gust per les noies jovenetes. No sé què us espera amb la crisi dels 20, en el meu cas, i no sé si per simple casualitat o per puta mala llet, em sembla que em portarà unes ulleres. Ens fem vells.
iPod:
El president ha perdut l'iPod. Jo, com a propietari d'un esplèndit exemplar d'un iPod mini em solidaritzo amb ell i comparteixo el seu dolor. És per això que em permeto el camaraderisme (per això de les esquerres) de fer-li una recomanació. Si pretén substituir el buit que el malograt iPod li ha deixat, observarà amb força gratitud que els preus dels nous exemplars han baixat. Genial pensarà el President! Doncs no! El canvi de preu es deu a que abans l'iPod anava acompanyat del seu carregador de bateria blanc (maco, net i polit, com tots els accesoris d'iPod) i ara no. President, si no vol haver de pagar un carregador nou (tot i que suposo que conserva l'antic), li recomano que apunti a games altes, que ho porten tot envolicat. No es conformi amb els models mini que la caixa és forta (i ara sembla que una oenagé diuen, jaja).
Terroristes i els Pujol:
Una noticia curiosa: "Detingut un islamista que treballava de paleta per a un fill de Jordi Pujol". Titular del Perdiódico però gairebé idèntic al de La Vanguardia (gloriosa, etc, etc). I quina importància té que treballés per un fill de Jordi Pujol? Si que és casualitat, si. Però noticia? Però per anar a la portada? Per ser titular? No fotem! Jo pensava que la noticia era la detenció d'un terrorista islamista. Ai! Inocent!
Més fotut seria pensar que l'han fet amb mala llet...

28.6.05

From blog to blog and I tir beacause I toc

Recorrent aquest inmens món dels blogs m'he adonat, amb la decepció que això comporta, de grans i greus mancances en el meu estimat Paraula d'Stone. La gran majoria de blogs inclouen fotografies però el meu no. Això es deu principalment a que no sé com posar-les així que no cal esperar una solució a aquesta limitació a curt termini. Si que solucionarem, en aquest escrit mateix, tres petites mancances més.
La primera és la de contenir algún comenatri titulat en un idioma estranger. Tot i que recordo haver escrit un comenatri sóta la fórmula "Pos va a ser que NON", amb la intenció de no ofendre a la intel·lectualitat d'aquest païs no considerarem el castellà un idioma estranger. Aquesta falta crec que ha estat degudament subsanada amb el títol del present escrit (en anglès concretament, per si algú desconeixedor de l'idioma ha anat a parar a aquest blog per equivocació).
La segona ha estat també degudament reparada en el títol. Es tracta de introduir una paraula estranya, desconeguda per la majoria dels mortals per tal de fer-se l'interessant. N'he trobat uns quants titulats Meme, paraula que per falta de ganes continuo sense saver que vol dir i que, de tant usada per titular blogs, ha perdut la gràcia que devia tenir en el seu primer ús. Per tal de no usar una paraula que pogués estar massa sobada, com la anteriorment citada, he decidit inventar-me'n una i, per no semblar pobre de recursos lingúístics, al final n'he creta dues i amb clara influència anglo-saxona per demostrar que jo puc ser tant pedant com qualsevol altre blogger. D'aquí la presència de dues paraules com "tir" i "toc" al títol.
La tercera és la de respondre a un seguit de preguntes, que acostumen a ser les mateixes als diferents blogs, canviant a vegades d'idioma però amb poques variacions més, i que l'autor del blog es fa a sí mateix (normalment es dissimula fent veure que un altre blogger les ha enviat, mentida!) per donar-se a conèixer a sí mateix. Com que jo no volia ser menys he copiat les preguntes del blog "special offers for Perelló i Salvadó i Orteu" (http://orteuiperelloisalvado.blogspot.com/) i les he contestat com a mí m'ha donat la gana, que per això el blog és meu.
1. Deu àlbums de la meva col.lecció:
Com que 10 són molts, ho deixerem en 5 i, per fer honor al nom del blog i preservar la meva intimitat discogràfica, tots 5 seràn de ses Satàniques Majestats; THE ROLLING STONES.
-Singles Collection. The London Years.
-Exile on Main Street.
-Flashpoint
-Forty Licks
-Stripped
2. Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior:
Cap. Per això he limitat el camp de les meves consideracions als Rolling Stones. Impossible avergonyir-se de tenir un cd del millor grup de la història (o no).
3. Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
Quina mandra. Segur que més de la que cal i menys de la que vull. I jastà.
4. Últim CD que he comprat:
Aquesta si va. X&Y de Coldplay. Collonut.
5. Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
No entenc la pregunta. Jo creia que estava escribint el post (tot i que no sé què vol dir això de post). Suposo que la melodia dels Simpson.
6. Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi:
Totes signifiquen alguna cosa tot i que la majoria no les entenc perquè parlen en un idioma molt estrany.
7. Llibres que llegeixo durant l'any:
Depèn de l'any. Cada any llegeixo llibres diferents, no m'agrada gaire repetir.
8. Llibreria o biblioteca:
Llibreria i biblioteca. He reunciat a la biblioteca pública per discrepàncies amb la bibliotecaria sobre els terminis per entregar els llibres i a la de la universitat normalment estic castigat de cara la pared per el mateix motiu. Suposo que per tant, hauria de dir llibreria. És igual, passem a la següent pregunta.
9. Llibres que llegeixo aquests dies:
Collons! Ja me n'he cansat de tanta pregunta estúpida!
A prendre pel cul!
Ara ja tinc un blog com Déu (amb perdó dels politeïstes) mana. Marxo corrents que faig tard i em tancaràn la biblioteca!

26.6.05

Oferta de Feina

Oferta de Feina
Requisits:
Ser Charlotte Simmons.
A falta de candidates es contempla la possibilitat d'ampliar el periode de sel·lecció admetent a tràmit noves candidatures reconsiderant els anteriors requisits.
Presentar candidatures a:
Els comentaris d'aquest blog mateix.

18.6.05

Veritats de raó i veritats de fe

Que la COPE sigui en bona part propietat de l'esglesia espanyola és un fet d'una gran trascendència, molt més important que la que reconeix el seu director d'informatius Enrique Villa. Amb la COPE, la conferència episcopal ha recuperat aquella visió de la realitat, que jo pensava superada, dividida en veritats de raó i veritats de fe. Han resucitat a Sant Tomàs per defensar idees comparables al paradigma del geocentrisme. Igual que Bellarmino, el Ratzinger de 1615, va acceptar que l'heliocentrisme era una bona explicació "per salvar els fenòmens" - veritat de raó- no havia de pretendre ser una veritat - de fe - ja que era indubtable, segons la paraula del senyor, que era el sol el que es movia al voltant de la terra, els tertulians de la COPE accepten, sense disimular gaire el fàstic que això els comporta, que el conflicte d'Irak sigui una guerra, que no s'hagin trobat armes de destrucció masiva, que l'11-M tingui alguna cosa a veure amb els islamistes radicals o que Carod Rovira no és el president de l'estat. Això no els priva però de considerar aquests fets com una veritat de raó, una veritat que permet donar una explicació als fenòmens però que no és "la" veritat. La veritat és que els atemptats són obra d'ETA.
Avui, dia de la tercera manifestació en la vida d'Acebes i cia., la COPE retransmetrà en directe la "trobada de tots el espanyols en favor de la familia", veritat de fe. Al migdia ja es comença a notar l'assistència massiva d'espanyols de tots els punts de l'imperi que, per terra, mar i aire, s'acosten a la capital per demanar a ZP que "no els prengui la familia" (la frase literal d'un dels manifestants era: "Zapatero, la familia es lo primero - rima asonante- no nos la quites - sense rima-". Veritat de fe. Com veritat de fe és que al mateix telenoticies del migdia a la cadena COPE es digués que demà els Gallecs han de decidir entre "Un gobierno democrático como el del senyor Fraga o un pacto de socialistas i radicales". Una altra veritat de fe.
Jo no sé si els tribunals entenen la diferència entre veritat de raó i de fe o si són més Platònics i entenen que de veritat només n'hi ha una, el que si que crec és que al segle XXI les veritats de fe, com els arguments d'autoritat, no haurien de ser considerats com a vàlids. Potser ja és hora que l'esglesia espanyola es desfaci del vell mite de les dues veritats per veure que la manifestació d'avui no és en favor de la família sinó en contra dels matrimonis homosexuals. Si el que es vol és defensar una determinada idea de familia (tot i que cal tenir present que familia i matrimoni no són paraules equivalents ni han de tenir per força res a veure) el que cal fer és, com molt bé va dir ahir l'abat de Montserrat al programa de la Terribas, presentar-la la societat, no imposar-la.
Recorrent a una veritat de fe; fins i tot pel que fa a l'actitud dels bisbes em sento orgullós de ser català i avergonyit de pertànyer a l'estat espanyol.

17.6.05

Ho sento molt

Avui era dia d'estudi. Però he dormit massa. Per tant, havia de ser tarda d'estudi. Però es va fent tard i, tot i que el sol encara no es pon, fa 3 mesos ja s'hagués post. Potser serà nit d'estudi. Aquest lamentable fet no té només un culpable, que hauria de ser jo. La culpa és de la recupració de la memòria històrica. En aquest cas, la meva memòria de la meva història. La meva curta història. He recuperat un estoig de cd's de l'època quan vaig descobrir que a la biblioteca pública no només hi ha havia llibres. El descobriment de la gran discografia de la bibiolteca i el copiador de cd's va tenir com a resultat la creació d'un (sembla que ilimitat) fons discogràfic de cd's vilment copiats. L'estoig en qüestió el tenia la meva germana (parèntesi sense comentaris inclosos) i avui l'he trobat sobre la seva taula. Al obrir-lo he recuperat la meva identitat caòtica. Poso el primer cd. Supertramp. Després de la segona cançó comença a sonar una tonada intrusa. És l'estaca. L'estaca en un cd de Supertramp? Obviament el cd no era de Supertramp, era una barreja curiosa, un resum, una petita mostra de la meva caòtica identitat. El nom no fa la cosa diuen (amb perdó dels srs. d'Espada). Van passant les cançons, Marilyn Manson, Eminem (si si tu), Sopa de Cabra, Metallica... Fins que un boig es cola en aquesta amalgama musical. Ho sento molt;

el seu pare era un vell gat gordo i coix i sa mare una gata de carrer i ell va néixer una nit sota la pluja però sa mare morí al part i el seu pare d'un infart i va quedar abandonat pel mig dels prats moriria de gana moriria congelat però sort que era un gat i tenia set vides
no tenia ni pares ni un amic ni un padrí de família que el cuidés i així solitari justet amb uns dies de vida va arrossegar el cos per un camí per la ciutat però va ser en creuar una carretera que un camió va i l'atropella en un pas zebra però sort que era un gat i tenia set vides i va sentir-se deprimit dèbil agobiat tan esclafat sota el camió veia que no podia que no podia respirar però per res la vida no volia deixar
ferit i amb la por a la mort va seguir una nena i la nena el va agafar va acollir-lo en braços va posar-li un nom ridícul se l'endugué a casa seva i va mostrar-lo a la família però un pare sense escrúpols que l'agafa per l'esquena i mentre renyava la nena el va tirar per la finestra però sort que era un gat i tenia set vides set pisos de caiguda i quedà viu sobre l'acera rebentat i destrossat però hi ha més vides que l'esperen hi ha vida hi ha vida
però aconseguí aixecar-se aconseguí caminar aconseguí creuar la ciutat fins al port i va va veure el mar i va veure un peix va acostar-se al moll però va relliscar i va caure a l'aigua va sentir-se perdut ho tenia clar moriria ofegat però sort que era un gat i tenia set vides era patètic veure com s'enganxava a la vida xapotejant cap a un barco que es llargava mar endintre i aconseguí pujar-s'hi mig ofegat mort de pena va passar tota la infància dintre d'un vaixell de pesca
set mesos després va desembarcar en una terra estranya apocalíptica i ingrata les cases mig destruïdes de gent morta o bé matant-se i un merder de crits histèrics de terrors i focs i nervis i de cop una bomba li va petar sota els peus i va sortir volant pels aires despedint-se de la vida però sort que era un gat i tenia set vides i en aquell país de merda hi havia guerra hi havia guerra i on reina la violència t'acribillen per la jeta el cos ple de metralla que es es moria que es moria quan va esdevenir un prodigi que ell no hagués esperat mai
una gata preciosa i piadosa el recollí i amb el temps i unes carícies va curar-li les ferides i es tirà follant els dies que passà en convalescència però la gateta ocultava que estimava un altre gat què dic un gat si allò era un tigre que ho va descobrir unmal dia va jurar que els mataria això era un lio de faldilles però sort que era un gat i tenia set vides imagineu aquella bèstia una espècie de legionari reclamant com a venjança lenta mort pels dos amants la gata quedà morta desgarrada a esgarrapades i ell de què sino s'escapa perseguit com una rata
van acabar-se els tiros i eren temps de pau de pau però misèria de penes i gana i un dia el gat tornà a sentir que el seu cos levitava que el seu cos desafiava tota llei de gravetat per les potes l'agafaven i del terra l'aixecaven i una veu il.lusionada que el mirava i exclamava yujúúú família avui per dinar tenim gat a la brasa però sort que era un gat i tenia set vides va sortir per poter de miracle que no el pesquen que no acaba com un plat de subsistència a la postguerra hi ha gana hi ha gana
havien passat set vides però el gatet mai no es moria la veritat no comprenia la gràcia d'aquesta vida i ara tan sols s'arrastrava sols errava sols vagava ara era un vell gatot de merda despreciat per tot el món que era el pot de les hòsties que és que estava cremat però hostia puta quina vida més perra que tenia i per desgràcia era un gat i tenia set vides.

Albert Pla.

15.6.05

Perdona'm pare

Perdona'm pare perquè he pecat. Ho he tornat a fer (oops! I did it again que diria la verge mentre es fot el dit a l'anus). He traït la meva paraula i he cedit als meus instints més baixos. M'havia promès no tornar a llegir el blog de l'Espasa ni entrar mai més a libertaddigital.com però ho he tornat a fer. Ara entenc allò de que la carn es dèbil i que el dimoni es presenta en mil formes i és difícil de reconèixer.
A libertaddigital.com hi vaig entrar reedreçat d'alguna pàgina (que ara lamento no recordar) de continguts en català i suposo que això s'ha de considerar un alleujant.
El que no té perdó de Déu és entrar altre cop al blog de l'Espasa. Suposo que ho faig seguint amb la meva estúpida obseció de respecte als intel·lectuals. Dec haver oblidat allò que jo mateix m'havia convençut que era cert; que la dignitat dels intel·lectuals per el simple fet de ser-ho acava amb l'invent de monsieur Guillotin i que, d'aleshores ençà, tot intel·lectual corre el risc de ser tant imbècil com qualsevol taxista. Doncs ve, hi entro i aleshores, de cop, recordo la meva tesis. Avui ens parla de la nació i la nacionalitat. I jo, que fins fa pocs dies creia que la classe d'argumentació no m'havia servit per res, recordo allò dels arguments d'autoritat. Per tal que un argument d'autoritat sigui vàlid, l'autoritat ha de ser considerada com a tal per tothom, d'aquí el seu perill. Com que no conec les autoritats sobre les que fonamenta la validesa del seu argument de diferència entra nacionalitat i nació i, una mica desorientat (s'ha de reconèixer) per el l'afirmació que una nación es un estado político soberano e independiente, recorro a l'autoritat del diccionari. Com esperava, potser amb una mica de prepotència que no em pertocaria, la definició de nació no inclou en cap moment la paraula "estat".
Com que jo pensava, fins fa poc, que el fet de ser un intel·lectual era prou base per apel·lar a l'autoritat dels arguments d'una persona (potser massa influit per la visió platònica de la veritat única), em sorprèn que aquests autoproclamats hereus de la il·lustració (en absolut nacionalista francesa) no parin de donar arguments invàlids. També em va sorpendre veure que en el blog del Arcadi/arcadio/arcada (perdó per la brometa de mal gust. jeje, una altra) el seu cognom aparegués en català (espasa) a l'adreça web i en castellà al blog propiament dit. Poster per allò de l'internacionalisme s'hauria de canviar això i passar-ho al sempre comprensible mot "sword". O, posats a ser il·lustrats (tot i que incomprensiblement no renuncien al pes d'un cap sobre les espatlles), l'elegant i sofisticat terme "épée" o, si sona massa regionalista per la semblança amb el tristament conegut poble de Lepe, podem utilitzar el "sabre", tot i que, ara que ho penso, em recorda massa al català... llàstima perquè era una paraula ben maca eh?! I fins i tot se sembla a Sartre (problemes de pronunciació suposo). Maleïts catalans! Sempre tocant els collons! Mira que semblar-se al francès!
La meva última sorpresa és que, un intel·lectual, tingui al seu blog un link directe amb un tal Elpicha elpicha (mira que els seus pares, posar-li el mateix nom i cognom... Ja és mala llet eh?!) que es dedica a escriure a les 2 de la matinada (segurament per això escriu el que escriu). Però, és clar, ser intel·lectual ja no és el que era des que va marxar madamme Guillotin. En un món on les distàncies es mesuren en Starbuck's i el temps en temporades de la lliga de futbol no hi ha lloc per a iluminats (per allò del segle de les llums) que saven el camí correcte.
Així doncs, perdona'm pare (i perdona'm també per no escriure pare en majúscula, però és que no em dóna la gana) perquè he pecat. I perdona'ns a tots per cecs i desgraïts, per no saver valorar com es mereixen aquests hereus de l'antiga sapiència que ens volen portar per el bon camí. Per últim, perdona'm tu també elpicha, perdona'm, et prometo que mai més miraré el teu blog sense el teu permís.
PD: Calia introduir una baixada de pantalons. Resulta que el blog de l'espada no presenta el nom traduït. El cas és que l'espada de l'adreça web és l'editorial, no el cognom. Així doncs, presento les meves disculpes al senyor espasa per la molèstia que li hagi pogut ocasionar.

Virginity Pledges

Segons el New York Times, dos estudis fets per la Heritage Foundation han arribat a la gran conclusió que, aquells adolescents que formen part d'una Virginity Pledge (promesa de ser mantenir-se verge fins arribar al matrimoni) "tenen un risc menor de contraure malalties sexuals que la resta dels adolescents". Deixant de banda les lògiques dimisions que una promesa d'aquestes característiques comporta (quan hi ha gana no hi ha pa dur diuen no?), l'estudi, que segons es veu alguns han qualificat com a polèmic (???), conclou que els signants o la gent que subscriu una d'aquestes Virginity Pledges son "menys propenses a la pràctica de la penetració vaginal, al sexe oral, anal, al sexe amb prostitutes i a practicar la prostitució que aquells que no han signat un d'aquests pactes". Després de llegir aquest estudi innovador i que trenca tots els esquemes de la oberta i tol·lerant societat americana (diuen que és un estudi provocador els srs. de Moore, jeje. Provocador! perdó, continuem) només cal preguntar-se, fent gala de la nostra condició de catalans, quan es paga per fer un estudi com aquest? Ho dic perquè, segons el que cobrin, des del meu modest blog m'ofereixo a fer un estudi (amb un marge d'error d'un 0,10%, com l'esmentat) sobre si els gossos borden més que els gats o si els peixos neden millor que el meu estimat Llanga. Si del que es tracta és d'un estudi que tingui relació amb els hàbits sexuals dels americans i on s'hi introdueixi algun element polèmic (per fer-ho específic, vaja), també proposo que algún capitalista benefactor d'aquells que han nutrit la història del món anglosaxó de grans noms (com James Watt) em subvencioni una investigació (seriosa, per supuestu) sobre si els bisbes de Utah carden més o menys que les prostitutes del Bronx, tot i que potser ens enduriem alguna sorpresa...

13.6.05

Apologia de monsieur Guillotin

El blog d'avui pretén ser una esquela, una esquela per la mort de la dignitat de l'intel·lecte. Acabo de llegir dos escrits, diferents en la llengua i en el receptor però que comparteixen un mateix tret característic, un tret que pretén dotar-los d'una dignitat que no mereixen; tots dos estàn signats per intel·lectuals. El primer és el ja famós "Manifest per a un nou partit polític a Catalunya", el segon una "Carta abierta a Patxi López" signada per el líder de la intel·lectualitat espanyola, l'eminent Fernando Savater.
Després de llegir-los amb més deteniment i respecte del que caldría, he de confessar que m'han decebut. Jo sempre espero molt d'algú que no dubta en autoproclamar-se intel·lectual. Em sona una paraula propera a grans noms com Plató, Kant, Einstein i un llargíssim etc. No espero que els intel·lectuals catalans omplin un text de fal·làcies per demanar la creació d'un nou partit. Exemple de fal·làcia anomenada "non sequitur" (consistent a extreure una conclusió que no se segueix de les premises): La política lingüística que s’ha aplicat a l’ensenyament no ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. És culpa de la política lingüística? Perquè a la resta de l'imperi no en tenen d'això i només cal posar Antena 3 per veure que molt millor no estàn, ni en això ni en res. D'això i del que ve ara (prepareu-vos que és fort) se'n diu demagògia (i si no fóssin intel·lectuals en diriem barata). Tampoc espero que un intel·lectual, per més espanyol que sigui i per més ulleres de pallaso que porti (ara no parlo d'en Boadella sinó d'en Savater) s'atreveixi a fer seves les afirmacions següents: "En los campos de exterminio nazis a ningún judío le preguntaban si era de izquierdas o de derechas. Pero parece que ya no queremos ver esa realidad, que pretendemos olvidarla". (una frase que pretén justificar per si sola la conveniència d'una aliança PP-PSOE al País Basc). O que declari pertànyer a un partit que s'ha de sentir "orgulloso de su historia y obligado a mantener y honrar nuestra memoria" (una història que inclou la convivència amb un tal Primo de Rivera, "gran home i millor persona" - deien els qui el coneixien- i, més recentment, una cosa dita GAL que ara no recordo què volia dir però que segur que era collonut, democràtic tol·lerant i amb tarannà).
I aleshores és quan penso; oi que es declaren hereus de la il·lustració? (si si! ho diuen els de Carreras i cia.) Doncs som-hi! Ja que ells són els hereus de Lavoisier i companyia, a nosaltres ens toca el paper de salvatges però també volem jugar! Si hem de ser hereus de la barbàrie, siguem-ho amb totes les de la llei (la de la selva, però llei en definitiva). Que torni monsieur Guillotin!
No tindrem raó, serem estúpids i nacionalistes, però, com a mínim, continuarem tenint més cap que ells.

8.6.05

Boadella i la diferència específica

Segons Aristòtil la diferència entre individus d'una mateixa espècie és material i no essencial. Això vol dir que la diferència que hi ha entre dues persones (entenem persona com a sinònim d'humà), per exemple, no pot trobar-se en la pròpia definició de la espècie humana perquè sinó, un dels dos ja no sería humà. Com que per definir l'espècie humana, per dotar-la d'una categoria pròpia i diferenciada de la de la resta dels mamífers, éssers vius, etc. acceptem com a vàlid dir que l'home és un animal racional, no podem esperar distingir entre dues persones per la seva capacitat de raonar.
(Perdonin els lectors però he aprofitat aquest modest paràgraf introductori per repassar per l'exàmen)
Passem a un altre tema doncs.
El fet és que ahir es va presentar un nou partit polític. Es veu que és un partit d'unes esquerres com les del PSOE amb una ideologia com la del PSOE pero que no és el PSOE. Podríem fer veure que ens sorprèn, però si algú està llegint això probablement comparteixi amb mi el fet de ser català i els catalans dificilment ens podem sorprendre de coses com aquestes. Som com els homes aquells de l'anunci dels ferrocarrils, que no els sorprèn que un dinosaure pongui un ou al seu jardí. Doncs bé, no estem sorpresos per la creació d'un nou partit (considerarem el simple canvi de sigles com a nou partit) tot i que si que ens pot costar d'entendre. De totes maneres com que la democràcia necessita d'una pluralitat important d'opcions polítiques, siguin benvinguts els nous socialistes.
El tret diferencial, allò que identifica aquest nou partit, que el fa diferent i que, en definitva, pretén presentar-lo com a una opció seriosa tot i que un dels seus caps visibles sigui un pallaso que no fa gràcia és, segons deia la nostra plural, oberta i tolerant televisió pública, que son un gurp d'intel·lectuals. Al sentir que eren un grup d'intel·lectals jo, que sóc un home amb gran respecte per l'intel·lecte humà i que tinc la mania d'admirar aquells que considero més cultes que jo, vaig pensar que potser no era propi de la meva persona pensar aquelles coses tant lletges de persones de gran sapiència i, per intentar entendre les meves contradiccions, vaig anar a buscar al diccionari la paraula intel·lectual. Com sempre passa als diccionaris, o com sempre em passa a mi, em van redreçar cap a una altra definició, la d'intel·lecte. Al llegir el que hi deia he de confessar que em vaig sentir alleujerat. Resulta que un intel·lectual no és només un Kant o un Stephen Hawkins. Un intel·lectual és una "persona dedicada a la facultat de comprendre, de l'enteniment" (definició fruit d'un refregit de la de intel·lecte i intel·lectual). Un intel·lectual sóc jo! I la meva germana! I la imbècil de la meva veïna de dalt! I la morsa de la biblioteca del barri! Algú s'imagina que nosaltres decidíssim fer un nou partit? Ens presentariem a la televisió com un grup d'intel·lectuals? Doncs perquè presenten a un pallaso tocapilotes com a un intel·lectual quan poden dir-li per el seu nom; tocapilotes? O a un professor feixista perquè no li diuen professor feixista? Dir persona intel·lectual és com dir gos de quatre potes o llangardaix amb cua. No és una diferenciació. Això si, sona molt millor.

5.6.05

Pancartistas! Titiriteros!

Ahir milers de persones es varen manifestar a Madrid en contra del diàleg del govern amb E.T.A. Cadascú té la seva manera de veure el món i els conflictes que hi trobem. Hi haurà gent que creurà que a E.T.A se la derrota per les armes (amb l'exèrcit deia fa poc un alt dirigent de les forces armades espanyoles) i gent que creurà en el diàleg com a mitjà per solucionar els conflictes. Uns bàrbars i els altres somniatruites, tots tenim dret a manifestar-nos i opinar per defensar la opció que creguem més convenient i eficaç.
El curiós del cas, o no tant curiós tenint en compte que estem a l'estat espanyol, és que una asociació de víctimes (una, no totes per el que tinc entès) s'atribueixi la representativitat de tota la ciutadania en contra del govern i a favor del principal grup de la oposició. Diràn que a la manifestació hi havia molta gent, víctimes i no. I jo els diré que si, que eren molta gent, massa fins i tot per al meu gust. Però aixó no ens ha de sorprendre si tenim en compte que ja sabiem que el PP estava en contra del diàleg (en aquest cas amb E.T.A. però sovint en assumptes molt menys perillosos). Tenint en compte que aquesta gent té més de 9 milions d'incondicionals (incondicionals perquè votar el PP en les pasades eleccions era un acte de fanatisme, més propi de fans d'estrelles del pop que de persones adultes i madures) i que la manifestació es feia a Madrid, amb alcalde Popular i presidenta de la comunitat Popular, les xifres que es donen encara semblen poca cosa no? Si a Madrid només hi ha aquest nombre de persones que s'oposen al diàleg, el diàleg ha guanyat el partit. Podriem dir, amb molta raó per cert, que no tothom que està en contra de dialogar amb els terroristes va anar a la manifestació. Si, és cert. Potser és precisament això el que suposa un triomf del diàleg. Que tots aquells que criticaven a la oposició socialista per radical (té gràcia això de ZP radical) per anar a manifestacions, que els deien allò tant maco de "Pancartistas! Titiriteros!" no es manifestin és un acte de coherència. Que hi vagin Acebes, Zaplana i Ansar demostra fins a quin punt en aquest estat està manipulada la condició de víctima del terrorisme i a quin punt d'injerència partidista vergonyosa hem arribat.
Les víctimes tenen tot el dret a manifestar-se, a cridar, a estirar-se dels cabells i fins i tot a votar al PP. El que no tenen, cosa que fins fa poc no semblava ser així, és el dret de decidir la política anti-terrorista ni a cap tipus d'injerència directa en els asumptes del govern. És això el que no s'ha entès. Ara les víctimes només son víctimes, amb tota la desgràcia, el reconeixement i el respecte que això suposa, però no són més que això. A les víctimes se les ha d'escoltar per respecte, per decència i per educació però no se'ls ha de fotre ni putu cas (amb perdó de l'expresió). De la mateixa manera que no és un botiguer qui ha de decidir la condemna del lladre, les víctimes del terrorisme no han de decidir com acabar amb ETA.

3.6.05

Només els somnis mereixen confiança

El meu no és un d'aquells avis als que sempre hi va lligada una frase (el meu avi sempre deia...). El meu avi sempre diu coses diferents, totes amb sentit i mai contradictòries, però sempre diferents. Tranquils, aquest no és un article dedicat al meu avi. El que passa és que va ser el meu avi qui em va ensenyar un curt poema de Komachi de Ono que diu això:

Des de que et vaig veure
quan jo somiava,
estic pensant
que només els somnis
mereixen confiança.
No és el poema en sí, que suposo que devia estar dedicat a alguna noieta maca, ni tampoc estigui escrit en forma de vers el que el fa especial (he de reconèixer que en poesia sóc un complet analfabet i que no m'interessa perquè poques vegades entenc el que m'estan dient, com en tantes altres coses), el que m'agrada del poema és la interpretació que en va fer el sr. Miquel. Em va explicar que el significat del poema és que quan, després d'esperar, de desitjar durant molt de temps una cosa, finalment això passa, perd la seva gràcia. Dit d'una altra manera, que la gràcia no està tant en allò que es vol sinó en el fet mateix de voler-ho.
Això és el que passa ara a can Barça per exemple. Després de somiar tant de temps en guanyar la lliga i després de les celabracions i l'eufòria, ja està, ja s'ha acabat. I ara què? Doncs ara aquesta lliga no és ni més ni menys que qualsevol de les 16 anteriors; és simplement una més. Sandro i Laporta es barallen en públic després de fer-ho en privat durant un any. I què? Doncs res. Ara en Sandro se'n ha anat i ja està. A somiar una altra cosa.
I això no només passa amb les coses bones, passa en tot. Tant de temps preparant l'exàmen d'anglès, tantes probes i simulacions de probes i al final què? Doncs al final vas allà, seus davant d'un paio amb barba, contestes parides durant 15 minuts i ja està. Ja no hi ha res més a fer. I a mirar al següent exàmen. A preocupar-se d'una altra parida. El següent serà més llarg, més seriós i més treballat però quan passi ja no serà res. I ens anem preocupant de coses que passen i Plató ens renyeria i Aristòtil ens aplaudiria però de fet no cal. Només cal seguir somiant un nou futur per tenir també un nou passat i preguntar-nos si tenim algún present.
I jutgen a un tal Milosevic i la Terribas en adverteix que ens ensenyarà unes imatges espantoses i ens les ensenya. I ens preocupem i anem a dormir pensant en l'exàmen de demà i en la dimisió de Rosell. I l'endemà surt l'Albertito anunciant la fi del món i ens en preocupem. Anem a l'exàmen i al sortir el món no s'ha acabat. I apareix un iluminat i ens diu: "Veieu? El món no s'ha acabat!" i li donem la raó i agafem la bicicleta. I ens aixafa un camió i quan sortim de sota les rodes l'últim que pensem és que l'Albertito tenia raó i que el món s'ha acabat. I pensem també que el camioner anirà a la presó però ja no ens preocupa que fós culpa nostra perquè ja no somiem; el món s'acaba i ja arribarà un altre exàmen per tornar a començar.