ferrancab

Tocqueville, avui (FCO)

2012-01-25T01:51:00.000+01:00

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville "La democràcia a Amèrica". Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.

Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W.Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera. D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.

Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.

Article publicat al diari de la FCO

L'Espanya fraguista

2012-01-18T23:59:00.000+01:00

Sembla ser que uns dos-cents nostàlgics es van trobar a Caneletes per celebrar amb cava la mort de Fraga. Nostàlgics d’un passat que semblava no ser el seu, d’aquell passat tan pesat on contra Franco es vivia tant bé i on, com deia un oient de Radio Nacional, el poble unit sortia al carrer per portar la democràcia. Amb la seva alegria i les seves banderes, aquests joves revolucionaris ens recordaven, com si encara fes falta, que la històrica és aquella forma particular de memòria on no es recorda el que es pot sinó el que es vol. I és per això que el que es vol recordar diu molt més del que volem ser que del que va ser.

Deu ser precisament per això que (gairebé) tota la classe política espanyola ha decidit convertir la mort de Fraga en un homenatge a la transició i la democràcia. Han decidit recordar Fraga com a portador de la democràcia i com a pare de la Constitució. Perquè encara que aquesta obvietat no agradi als més demòcrates entre els demòcrates, també la democràcia espanyola es va implantar de forma no democràtica. I en el cas d’Espanya, aquesta implantació o transició va ser possible perquè gent com Fraga o Carrillo, gent que no era demòcrata, va decidir, cadascú pels seus motius, renunciar a la lluita per un règim que creien millor per abraçar la causa possible i imperfecta de la democràcia. I en justa correspondència històrica, els demòcrates espanyols han aprofitat la mort de Fraga, com és probable que d’aquí a poc aprofitin la de Carrillo, per tornar a deixar clar que són i volen seguir sent demòcrates i espanyols.

Fa uns anys, Francesc-Marc Àlvaro va escriure un llibre titulat Els assassins de Franco, denunciant l’”enorme impostura” de la transició democràtica. A diferència de la majoria dels demandants, Àlvaro no denunciava només la impostura de tants franquistes reconvertits en demòcrates de la nit al dia, sinó la de tots aquells antifranquistes que corrent davant dels grisos enlloc de córrer darrera seu van deixar que el règim i el dictador morissin al llit. Encara avui lamenten que la democràcia espanyola reservés un lloc als franquistes. Però ho va fer precisament perquè Espanya va deixar que Franco morís al llit. En la democràcia espanyola hi havia d’haver lloc per a Espanya.

Article publicat al diari de la FCO

Un (altre) govern que menteix (FCO)

2012-01-12T16:53:00.000+01:00

Per internet circula un vídeo que compara el discurs de Soraya Sáenz de Santamaria amb el de Lisa Simpson quan, convertida en presidenta dels Estats Units, es veu obligada a anunciar mesures econòmiques contraries a la seva popularitat i a les seves promeses electorals. És una comparació doblement injusta perquè, com sempre passa en aquests casos, la ficció supera la realitat. El discurs de Soraya va ser molt més sincer i clar que el de Lisa Simpson, i precisament això fa l’engany molt més evident i preocupant. Perquè la pujada d’impostos anunciada pel govern del PP és molt més greu que l’incompliment d’una promesa electoral. És la renuncia als que semblaven ser, i havien de ser, dos dels principis bàsics del nou govern; la sinceritat i la fermesa ideològica.

L’opositor Rajoy havia assegurat que Espanya mereixia un govern que no mentís i havia promès no apujar els impostos. I cap de les dues eren consideracions conjunturals. El PP creia que Espanya pot merèixer millors governs dels que pot tenir i el PP no s’havia oposat públicament a la pujada d’impostos perquè cregués que no era el millor moment o que la situació dels comptes de l’Estat era una altra. El PP havia anat molt més enllà, convertint aquesta negativa en una qüestió de principis. No només dels seus principis, sinó dels principis bàsics de l’economia. I així es consolaven i ens consolaven, fent veure que sabien què calia fer i, a la vegada, que el problema del govern socialista no era el mal govern de Zapatero sinó el socialisme mateix (cal dir que també en això estan d’acord PP i PSOE). Aquestes lliçons elementals d’economia les impartia el mateix Montoro, que ara presumeix d’equitat i d’haver desconcertat l’esquerra. Obviant que desconcertar l’esquerra no és cap mèrit i que l’únic que es pot aconseguir intentant desconcertar-la una mica més és portar-la cap al bon camí. I obviant que, en realitat, han desconcertat a qui no tocava; els seus votants i, potser encara pitjor, els seus alumnes.

El que ha fet el PP és renunciar als únics principis que s’havia atrevit a explicitar, als únics que podien fer confiar al ciutadà que sabien com sortir de la crisi. I ho ha fet justament quan la seva tasca més urgent és la de recuperar la confiança en el sistema. Al govern el salva, això sí, el convenciment popular que no és ell sinó merkozy el que ha de tenir les polítiques més clares que les idees. Però encara que la deguda obediència pugui resultar suficient per aguantar el govern, i fins i tot per aguantar l’economia, aquesta renúncia no sembla la millor manera de començar la profunda regeneració democràtica, ideològica i moral que asseguraven que necessita Espanya.

Article publicat al diari de la FCO

El nou socialisme (FCO)

2011-12-21T03:49:00.000+01:00

Sembla que el nou PSC no agrada gaire als comentaristes no socialistes. Volien a Ros i volien grup propi a Madrid, però és difícil imaginar que cap d’ells deixés de votar el que sigui que voti per votar un PSC com el que recomanen. Volen, de fet que el PSC s’assemblés més a ells, però no s’han mostrat mai gaire disposats a assemblar-se més al PSC. Aquest desencís dels crítics podria ser una gran noticia pel socialisme català, que segurament estarà més interessat en assemblar-se més als seus propis votants que no pas als seus opositors. I segurament ho seria si no semblés convençut que aquesta renovació no passa només per renovar el partit sinó el socialisme sencer, començant per construïr un nou discurs i acabant per una nova manera de fer política. Aquesta sembla ser una creença molt extesa, i no només entre els socialistes.

A principis de Desembre, un cop confirmada la desfeta socialista, Félix de Azúa va escriure un article a El País titulat Un descalabro. En aquest article, Azúa explicava quines eren les seves raons per haver deixat de votar el partit que havia votat “des de la mort de Franco”, considerant que aquestes eren, també, les raons de centenars de milers de ja ex-votants socialistes. Es resumeixen en una: “han caigut en el desconcert més absolut”. Segons Azúa, això és, en gran mesura, efecte dels pactes que ha fet amb els nacionalismes (perifèrics), del clientelisme i la corrupció a Andalusia, i de la impossibilitat que això ha provocat de fer un únic discurs a la resta de l’Estat. I ho és perquè aquests mals haurien evidenciat la desorientació ideològica de fons. El que l’esquerra necessita, ens diu, és “un altre llenguatge i nous conceptes”. Aquest article va rebre una interessant resposta de Santiago Navajas des de Libertad Digital. Aquesta resposta és la d’algú que no espera que l’esquerra li faci massa cas perquè tampoc sembla disposat a fer massa cas a l’esquerra. Però és una resposta interessant perquè aprofundeix en l’anàlisi de la crisi ideològica. Navajas creu que “el que de veritat està fent mal a l’esquerra no és que s’hagi llençat en braços dels nacionalistes (el PP també ho ha fet, i també ho farà), ni que s’hagi dedicat a la corrupció institucionalitzada (Andalusia compta tant com València)”. El problema de l’esquerra, creu Navajas, és que els seus supòsits teòrics fonamentals han quedat desacreditats. Segons Navajas, aquests supòsits són els següents:

- una teoria antropològica que redueix la naturalesa humana a una tabula rassa;

- una teoria epistemològica que nega que existeixi la veritat i l’objectivitat;

- una teoria moral que es refugia en un utilitarisme vulgar;

- una teoria social basada en la lluita de classes com a motor de la història i el ressentiment com a coartada per a l’acció política;

- una teoria econòmica que rebutja la propietat privada, la competència i els incentius materials;

- una teoria pedagògica que ha menyspreat l’educació substituint-la per l’adoctrinament.

Siguin o no els pressupòsits bàsics de l’esquerra, és evident que aquests són pressupòsits que liberals i conservadors han de combatre. El que no és tant evident és que liberals i conservadors ja hagin guanyat aquest combat. No és evident que liberals i conservadors tinguin principis més certs i més ferms que aquests. I tampoc és prou evident que aquesta victoria hagi d’arribar com perquè els socialistes renunciïn als que se suposa que són els seus ideals fonamentals. Sobretot quan sembla que aquests segueixen sent els prejudicis bàsics d’una gran part de la població. De fet, a Catalunya, a Espanya i a la resta d’Europa, el que va portar els socialistes al poder és pràcticament el mateix discurs que el que els ha tret. Així que no és tant evident que el que necessitin els socialistes sigui tota una nova reformulació teòrica dels seus pressupòsits. Ni tan sols que necessitin líders a l’alçada dels seus ideals. El que sí que és segur és que necessiten líders a l’alçada de la nostra realitat. Cosa que, d’altra banda, potser tampoc sigui gaire més fàcil de trobar.

Article publicat al diari de la FCO

Nihil nobum (FCO)

2011-12-14T03:52:00.000+01:00

En una entrevista al diari Ara, Daniel Innerarity afirmava que no és que estiguem mal governats, sinó que “d’entrada: no estem governats. No hi ha ningú al timó”. Fa molt poc, en un article que va recollir bona part de la premsa europea, Jürgen Habermas es lamentava que a Europa no hi hagi polítics a l’alçada de la situació. Aquesta és una convicció que comparteixen amb bona part de l’opinió publicada, convençuda de saber no només com vam entrar en aquesta crisi sinó també com n’hem de sortir i convençuda també que el món que en sortirà serà significativament diferent al món que hi va entrar. Tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’àmbit de les idees, perquè ni les velles intuïcions ni les velles institucions semblen comptar per resoldre els nous problemes. Aquesta convicció ha portat molts polítics i intel·lectuals a creure que la seva tasca ja no pot limitar-se a governar o a interpretar el món del present, sinó a crear o idear el món que ha de venir.

Fa encara massa poc sentíem els líders mundials afirmar que el que calia per sortir de la crisi era una reforma del capitalisme global, creient, o volent-nos fer creure, que aquesta reforma estava a les seves mans i que l’únic que necessitaven era pensar una nova manera, més humana, més segura, i més millor, d’organitzar els afers econòmics mundials. Que aquest poder no estigui en mans dels polítics no és culpa de la situació política actual sinó de la mateixa condició humana i aquesta és una veritat que l’home modern ha pogut recordar gràcies a la lògica darwiniana i a l’anomenat esfondrament de les ideologies. La direcció centralitzada dels afers humans i el disseny intel·ligent de les institucions polítiques no funciona perquè, per naturalesa, la capacitat humana per predir els efectes dels seus actes és més limitada que la capacitat humana per actuar. És per això que Giorgio Agamben pot dir que “la forma paradigmàtica de tot govern és el dany col·lateral”. Perquè el món del futur no el definiran les decisions ni les polítiques comprehensives dels nostres polítics, sinó els efectes imprevistos i imprevisibles d’aquestes decisions. De la mateixa manera que els relats ideològics del futur no seran els que escriguin cap d’aquests opinadors o aspirants a presidir algun partit socialista en runes des el seu despatx, sinó l’eco que les seves idees puguin tenir en les ments dels seus conciutadans. Exactament de la mateixa manera que les institucions polítiques de les que gaudim no són l’aplicació directa de cap tractat de teoria política o que l’historicisme més o menys relativista que conforma el sentit comú del ciutadà democràtic no és l’historicisme de pensadors com Nietzsche o Heidegger sinó que fins i tot és incompatible amb ell.

Que el món canviarà és una evidència que no cal posar en dubte. Anirem trobant noves maneres de conviure amb els vells problemes i tota la nova política que necessitem és una política prudent que tingui present que la seva capacitat per transformar la realitat és limitada i que els efectes reals de les seves decisions són en gran mesura imprevisibles. Per això mai tindrem polítics a l’alçada de les aspiracions de Habermas o Innerarity. I per això necessitarem polítics conscients que per encarar els nous problemes estem condemnats a fer us de les velles idees. Perquè tot pensament seriós ha de tenir present que no pot crear idees certes i ad hoc segons les necessitats polítiques del moment. Per això mai tindrem pensadors a l’alçada de les aspiracions dels grans estatistes. Com molt bé va veure Hegel, “l’òliba de Minerva alça el vol al capvespre” i l’explicació dels fets sempre arriba massa tard. Per això sempre conduïm mirant pel retrovisor i per això és més aviat sorprenent que ens haguem acostumat a sentir-nos tan segurs conduint a tanta velocitat.

Article publicat al diari de la FCO

2011-12-09T02:07:00.001+01:00

"(...) aquí tienes una regla bien fácil de seguir: lo que tengas que hacer, muéstrate dispuesto a hacerlo con interés y de buen grado. Hay otra regla más difícil y que se adapta mejor a las circunstancias que a tu propia manera de ser: aquello de lo que no seas capaz, niégate a hacerlo amablemente o no te niegues; lo primero es propio de un hombre bueno, pero lo segundo de un buen candidato"

Quinto Tulio Cicerón. Breviario de campaña electoral

"Espanya ens roba" (FCO)

2011-12-08T00:30:00.000+01:00

La llibertat d’expressió té límits. Aquesta és una obvietat que hem tornat a recordar aquests dies arran de la decisió de prohibir l’expressió “Espanya ens roba” al Parlament de Catalunya. Albert Rivera, per exemple, va dir que aquesta era una expressió injuriosa com ho seria dir que “els musulmans ens roben” i que això és “incompatible amb l’essència de la democràcia”. La comparació que estableix Rivera ens ajuda a suposar que el que és incompatible amb la democràcia i, per tant, condemnable, és la mentida i no pas les veritats inconvenients o incòmodes. Encara que sigui absurd prohibir la mentida, és comprensible la preocupació dels demòcrates per fer prevaldre la veritat. La majoria de les nostres afirmacions han de ser certes per tal que la discussió que caracteritza la vida democràtica i parlamentària sigui possible. Però, tot i que Rivera pugui tenir raó en el seu posicionament general, en aquest cas està equivocat. Dir que “Espanya ens roba” pot ser molt ofensiu però no és mentir.

S’equivoca Rivera, però també s’equivoquen els qui creuen que no es pot prohibir dir que “Espanya ens roba” perquè un Parlament democràtic no pot prohibir la veritat, per molt incòmoda o innoble que sigui. Tenen raó quan reivindiquen la necessitat i la conveniència de les veritats incòmodes, perquè sovint aquestes veritats són les que més convé recordar. Però s’equivoquen perquè dir que “Espanya ens roba” no és dir cap veritat. Que Espanya ens roba, de fet, no és cert ni és fals, sinó que és tot el contrari. És bullshit o una expressió sense sentit ni ganes de tenir-ne. I això més o menys ho podem entendre tots els independentistes, federalistes, jacobins o indiferents. Sense necessitat de més acord ni de més escarafalls. L’”Espanya ens roba” pretén ser una denúncia del dèficit fiscal (aquest sí que ben cert) però no passa de ser una provocació. I tot i que és evident que prohibir el bullshit seria tan absurd com prohibir la mentida, és tan necessari combatre el bullshit com combatre la mentida. Perquè la discussió seriosa dels assumptes públics només és possible entre uns parlamentaris amb voluntat de dir la veritat, per incòmoda que sigui o per inconvenient que sigui al govern de torn. Aquesta és, de fet, la tasca crítica que la democràcia reserva a la oposició. I l’oposició hauria d’intentar estar-hi a l’alçada. No perquè s’hagi de preocupar de fer crítica constructiva, sinó perquè tota bona oposició al govern de torn és un servei al bon govern del país.

Article publicat al diari de la FCO

Televisió pública (FCO)

2011-11-30T19:47:00.000+01:00

La primera reacció de la directora Mònica Terribas a l'anunci de retallades a TV3 va ser informar-nos que amb aquest pressupost no es podria seguir emetent els partits del Barça. És una reacció comprensible, perquè amb aquest anunci Terribas recordava a l'audiència que, com deia aquell impresentable anunci, les retallades tenen conseqüències i que el gruix de l'audiència trobaria a faltar els partits del Barça molt més que qualsevol altra de les emissions de la televisió pública. Terribas va voler recordar, a polítics i espectadors, que el que el públic vol és veure el Barça i que això es paga. Però això no ens hauria de portar a creure que el servei públic és donar al públic allò que vol. Com que no podem fer-ho, encara que sigui perquè ja no ens ho podem permetre, hauriem de centrar el debat sobre TV3 en quina és la funció que ha de complir una televisió pública, si és que n’ha de complir alguna.

S’acostuma a defensar la necessitat d'una televisió pública, no només a Catalunya, sinó a pràcticament totes les democràcies de masses, per la necessitat que la ciutadania té de disposar d'una informació rigorosa i de qualitat. La televisió pública seria necessària perquè la qualitat de la democràcia tindria alguna cosa a veure amb la qualitat de la informació que reben els ciutadans i perquè una ciutadania ben informada seria també una ciutadania ben formada, una ciutadania que es preocupa dels afers públics i, per tant, del bé comú. I, sobretot, perquè aquesta informació rigorosa i de qualitat és també una informació cara, prou cara perquè no surti a compte a les televisions privades, que guanyen molts més diners donant als ciutadans allò que realment prefereixen. Així que, per molt discutible que sigui aquesta tesi, mentre se segueixi creient en la necessitat de posar a disposició del ciutadà una informació rigorosa i de qualitat i se segueixi constatant que el ciutadà prefereix gastar el seu temps i els seus diners en altres assumptes molt menys formatius, el poder públic haurà de garantir la seva disponibilitat.

Totes aquestes són qüestions de sentit comú, fins al punt que pràcticament ningú discuteix avui la continuïtat de la televisió pública. Però són qüestions que hem de tenir molt presents ara que des de TV3 es defensa que les retallades posen en perill serveis públics i drets fonamentals, com el dret a una informació lliure i de qualitat. Les retallades no posen en perill el dret a la informació, sinó tot de coses que TV3 fa i que potser no caldria que fes, com retransmetre partits de futbol o tenir canals temàtics dedicats a l’esport. Coses que només tindria sentit que fes o que seguís fent si servissin per fer-nos més barat el luxe de tenir una informació de qualitat. Per fer els informatius que hauria de fer, TV3 no necessita més diners ni més professionals ni més canals ni més recursos. Tot el que necessita TV3 per complir exemplarment la seva funció pública és més rigor i menys complexos ideològics.

Article publicat al diari de la FCO

Un poble madur? (FCO)

2011-11-24T22:40:00.001+01:00

Després de confirmar la històrica victòria de CiU a Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida va felicitar el poble català per la seva maduresa. És una felicitació poc habitual, fins i tot en moments d’eufòria, però no del tot immerescuda. Tot i ser evident que quan felicitava el poble de Catalunya per madur Duran felicitava els convergents per convergents, aquesta podria ser una d’aquelles estranyes ocasions on un polític guanyador pot felicitar els seus sense que això sigui només una manera elegant de felicitar-se a si mateix.

Perquè és evident que si aquesta felicitació no fos del tot immerescuda, no seria simplement per haver votat convergència. Ni el convergent més sectari podria afirmar sense envermellir que tot votant madur ha de ser un votant del seu partit. La maduresa del votant convergent, en tot cas, es demostraria en la seva fidelitat. Una fidelitat que seria lloable perquè indicaria que el votant no ha castigat el govern pel simple fet de governar ni per aplicar aquelles polítiques que cada vegada més gent creu necessàries encara que a pràcticament ningú li agradi fer-les ni veure-les fer. I és així com es demostraria la seva maduresa. Si a CiU tenen motius per felicitar-se és perquè des que van arribar al govern han tractat el poble com si fos madur, com si fos capaç d’entendre el com i el perquè de les difícils decisions que es prenen. I el votant convergent només s’ha comportat com si fos tant madur com se’l suposava.

Després de confirmar la seva històrica desfeta, Carme Chacón va assegurar que havien perdut però que no estaven derrotats. Perquè derrotat, va venir a dir, només ho està qui no ha lluitat. No sé a quina lluita es referia, però hi ha una batalla a la qual el PSC fa massa que no es presenta i que per a tots és important que lliuri. És la batalla que manté viva una democràcia de qualitat i és la batalla que presenta una oposició responsable, raonable i intel·ligent. Perquè temps difícils com els nostres són els millors temps per entendre que tenim l’obligació moral de ser intel·ligents i madurs.

Article publicat al diari de la FCO

Meno male che Silvio c'era (FCO)

2011-11-16T20:54:00.000+01:00

L’esquerra italiana està d’enhorabona. Silvio Berlusconi ha dimitit. Tot sembla indicar que ho fa fet obligat pels mercats, que han aconseguit en pocs dies i sense gaire soroll el que l’afònica esquerra italiana no ha sigut capaç d’aconseguir en anys de sorolloses manifestacions. Però això no sembla preocupar gaire una esquerra que coneix prou bé la lògica de les trinxeres per saber que qualsevol derrota de l’enemic ha de celebrar-se sempre com una victòria pròpia. I amb ella, com era de preveure, ho celebra també bona part de l’opinió pública i publicada d’Occident, convençuda que la realitat, tot i que no encara els italians, finalment els ha donat la raó. No és que em molesti que es faci llenya de l’arbre caigut, perquè jo també crec que això és el millor que se’n pot fer, però s’equivocarien l’esquerra italiana i l’opinió occidental si creguessin que tot el problema que tenia Itàlia era Berlusconi. Ben aviat veurem que contra Silvio es vivia millor.

Berlusconi era, en tot cas, el símptoma d’una profunda malaltia que afecta, evidentment i de forma profunda, la democràcia italiana, però que representa una amenaça per a totes les democràcies constitucionals. El jurista italià Luigi Ferrajoli en parlava en un llibret titulat Poders salvatges. La crisi de la democràcia constitucional, i publicat per l’editorial Trotta. Com no podia ser d’altra manera, aquest llibre aborda totes aquelles polèmiques qüestions legals (des de la Llei Alfano fins al control dels mitjans de comunicació) que han convertit Berlusconi en el centre d’atenció de la premsa més variada. Però el llibre evidencia que aquesta crisi constitucional no és només ni únicament ni fonamentalment una crisi legal (o econòmica). No és, per tant, una crisi que es pugui resoldre amb una millor legislació, amb un millor govern ni amb una millor política econòmica. És una crisi que afecta els fonaments mateixos de la democràcia constitucional perquè es basa en l’absurda convicció que qualsevol restricció a les apetències passatgeres de les majories eventuals és incompatible amb una autèntica democràcia. Que tota constitució, que tota llei!, que contradigui el que pensa una majoria qualsevol en un moment qualsevol queda automàticament deslegitimada. I que el bon polític és aquell que defensa els nostres prejudicis més que no pas els nostres interessos. És una convicció molt arrelada en un país on s’espatllen els semàfors i ningú els troba a faltar. I és, per tant, una crisi molt més cultural que legal, que només es pot resoldre amb un canvi profund de mentalitat.

La caiguda de Berlusconi podria ser, per què no, una bona oportunitat per començar a superar-la. Però amb Berlusconi desapareix també l’excusa que els demòcrates italians (no només de nom, sinó de convicció) fa temps que havien trobat per no encarar-se amb els problemes més seriosos de la seva política. Entre altres coses, totes més importants que aquesta, s’han quedat sense la possibilitat de fer veure que els mals d’Itàlia no tenien res a veure amb la seva incapacitat per formar, ja no una consciència democràtica, sinó un simple govern estable. Poden celebrar tranquils l’arribada d’uns tecnòcrates que els haurien de fer la feina bruta mentre es preparen per assaltar el poder. Faríem malament també nosaltres en oblidar que aquesta és també i la nostra crisi i que no ens en poden treure les decisions dels tècnics sinó l’exemple dels virtuosos.

Article publicat al diari de la FCO

L'hora dels secundaris? (FCO)

2011-11-09T00:00:00.000+01:00

Ens hem passat els últims mesos, potser fins i tot els últims anys, sentint a dir que el que es necessitava per treure’ns de la crisi eren líders. Grans polítics capaços de definir un objectiu clar, una ruta per arribar-hi, i capaços a la vegada de convèncer l’opinió pública (mundial!) que els segueixi cap a la llum. Esperem tant que ni Merkel ni Sarkozy ens semblen prou. D’entrada, perquè semblen tenir molt més clar d’on ens volen treure que on ens estan portant. I després, perquè encara que semblin capaços de convèncer alguns líders europeus, no està gens clar que siguin capaços de convèncer els seus propis ciutadans. Corren un risc seriós de convertir-se en líders sense poble i estadistes sense estat.

Creiem necessitar líders i els pocs líders que som capaços de reconèixer com a tals són els del passat. Els polítics del futur, aquells que sembla que van arribant, no sembla que representin millor el paper que els del present. Vegieu l’exemple de Grècia, plena de grans estadistes barallant-se entre ells per un racó on amagar-se fins que les coses se solucionin. O el cas d’Itàlia, on és poc probable que una dimissió de Berlusconi fes aparèixer de cop el líder que es creu que mereixen els italians (tot i que, com a mínim, aquest buit de lideratge podria servir als incrèduls per entendre per què Berlusconi ha sigut primer ministre durant tots aquests anys). O Espanya, on l’únic que se sap del cert és que després de les properes eleccions governarà un segon. En les interpretacions més benèvoles, un segon de Felipe González o un segon de J. M. Aznar. En les més dures, un secundari de Zapatero o un secundari tout court.

Sabem, i no hem d’oblidar mai, que tots els pobles tenen els polítics que mereixen. Però aquesta veritat és un trist consol quan recordem que no sempre tenen els polítics que necessiten. Se’ns diu que necessitem líders, però el que és segur és que necessitem polítics valents. Polítics que facin allò que ells, els seus votants i aquestes entelèquies que anomenem Europa i els mercats creuen que s’ha de fer, encara que això els faci impopulars. I posant-nos majestàtics fins i tot podríem dir que necessitem polítics prou valents per ser obedients. Obedients als tècnics i les forces del mal, encara que només sigui perquè la recuperació de la seva confiança és prioritària a la recuperació de la nostra economia. Potser ja no necessitem líders que sàpiguen on anem, sinó secundaris conscients de què defugim. Potser tot el que necessitem són polítics convençuts que les coses no poden anar massa pitjor i que, a vegades, tot el que necessitem per sobreviure és saber de quin mal no volem morir.

Article publicat al diari de la FCO

Ni oblit ni perdó (FCO)

2011-11-02T23:27:00.000+01:00

Hi ha qui n’esperava molt més, d’ETA. Hi ha qui n’esperava la dissolució definitiva i l’entrega de les armes. I qui esperava que les seves últimes paraules no fossin un intent d'encobrir la derrota sinó una petició de perdó i potser fins i tot de clemència. I és comprensible que sigui així, perquè no estem acostumats a les victòries silencioses i les celebracions discretes. Però esperar que ETA reconegués aquest final com una derrota i el seu terrorisme com una atrocitat moral demanant perdó pels seus crims era, i continua sent, una esperança excessiva. Com excessiu és creure que per construir un futur lliure i en pau hem de ser capaços d’oblidar les ofenses del passat. Aquests excessos no ens passarien cap factura si no fos perquè l’excessiu és enemic del necessari. I perquè, contra el que es repeteix aquests dies, ni necessitem que ETA demani perdó ni podem concedir-lo. De la mateixa manera que per viure en pau i en llibertat ni necessitem oblidar els seus crims ni podem fer-ho.

Aquesta postura no és simple exhibicionisme moral. No és que no haguem d’oblidar o que no haguem de perdonar. No és que no estigui bé fer-ho. De fet, podria estar molt bé si, contra Santayana, reconeguéssim que oblidar el passat és precisament el que impossibilita repetir-lo. O si, amb els professionals de l’autoajuda, creguéssim que perdonar no ens fa més dèbils i tontets sinó més bons i més forts per encarar el futur. El que passa és, simplement, que no podem fer-ho. Que els homes no podem oblidar quan volem i que és per això que estem condemnats a carregar el nostre passat com una llosa. I que també la capacitat de perdonar escapa a la nostra lliure voluntat. No tots podem perdonar. No només perquè no tots som prou forts, sinó perquè no tots estem en situació de perdonar. Independentment, quedi dit, de si quan se’ns demana perdó es fa per expressar una sincera voluntat d’esmena o si es fa com la demana el nen que espera que el reconeixement del pecat li estalviï la penitència. Perquè això és el que acostumen a esperar els penedits i això és el que els acostumen a concedir les ànimes caritatives que pretenen que el perdó sigui alguna cosa més que “la forma sublim del menyspreu” (com l’anomena Gómez Dávila). Independentment de la sinceritat del penediment etarra, aquest és un menyspreu que els demòcrates no ens podem permetre. És un perdó que no cal que demanin perquè ja han anunciat que pensen esmenar-se i perquè és un perdó que nosaltres no els podem concedir. Perquè nosaltres, a diferència dels professors comprensius respecte als seus alumnes o dels déus benvolents respecte als simples mortals, estem igualment sotmesos a la mateixa llei que ells.

Article publicat al diari de la FCO

Què és la transició nacional i què en podem esperar? (CatDem)

2011-11-01T11:54:00.000+01:00

Des que Artur Mas va començar a parlar de la “transició nacional” s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la Independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la construcció nacional. Del fer país. I que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la Independència. Sembla ser que ja hem acabat de fer país i que el que ara toca és fer Estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple el silencis del President amb paraules que bé podrien ser les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs. El primer, el de creure que la construcció nacional s’ha acabat. El segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.
La construcció nacional encara no ha acabat perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística. Una qüestió que és especialment polèmica i que ho és amb raó, perquè enlloc és més clar que en l’àmbit de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitaries. Que està condemnada a lluitar constantment per situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de la obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives. No del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I és per això que debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tant fonamentals per a la construcció nacional, no poden donar-se per tancats o per superats.
D’aquesta “transició nacional” no en podem esperar, per tant, que doni per acabada la tasca de la “construcció nacional”. I, en lògica conseqüència, tampoc podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. És per això que tampoc cal esperar que, tal i com se’ls acostuma a reclamar, els polítics deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitut nacional. Simplement, perquè no coneixem millor forma de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc cal esperar que aquesta “transició nacional” sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats. En tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble. Amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans. Capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans. I de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el President, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.

Article publicat a la secció "Altres veus" de la Fundació CatDem

2011-10-29T12:46:00.001+02:00

Conflicte? Quin conflicte? (FCO)

2011-10-27T17:04:00.000+02:00

Amb la històrica declaració d’ETA l’esquerra abertzale sembla haver donat per acabat el conflicte armat, però no, en canvi, el conflicte polític. Voldrien que aquesta declaració, aquesta rendició, fos un primer pas per a la superació del que anomenen el conflicte polític, de la mateixa que ho havia de ser aquella lluita, aquell terrorisme. Voldrien que tant la pau d’ara com la guerra d’abans fossin política per altres mitjans, perquè el que encara han de demostrar, i s’han de demostrar, és que són capaços de fer política amb els mitjans de la política. Que són capaços, capaços de veritat, d’integrar-se en la vida democràtica del país basc. I no està massa clar que entenguin què vol dir això.

No està gaire clar perquè semblen molt convençuts que integrar-se en la vida democràtica vol dir Bildu. I, en realitat, el pas és precisament que Bildu s’integri en la vida democràtica. Que un cop han desaparegut les armes desapareguin també els insults i les amenaces. Que, encara que sigui amb saltironets de pardal, vagin recorrent la distància que separa l’assassinat de qui pensa diferent de la defensa, a mort si cal, del seu dret a fer-ho. Que vagin aprenent que mesurar les paraules pot ser alguna cosa més que una manera d’amagar el que es vol dir. Que pot ser, fins i tot, una manera de mesurar millor la realitat. La realitat d’aquest conflicte del que parlen, per exemple. Del conflicte entre Euskadi i l’Estat Espanyol. Un conflicte pretesament present, pretesament fonamental, i que en el millor dels casos és hipotètic i en la més optimista de les interpretacions és inexistent. Perquè el problema que té el País Basc no és que l’Estat Espanyol no l’hagi deixat ser independent, sinó que no ha volgut ser-ho i encara no sembla voler-ho. El més a prop que el País Basc ha estat de reclamar la seva independència ha sigut el Pla Ibarretxe. Un pla ideat, elaborat i defensat per a ser rebutjat.

Però això no és un conflicte. Això és un problema. És el problema que tenim tots els ciutadans d’una democràcia quan la majoria no ens dóna la raó. I és el problema que té l’esquerra abertzale amb un país que no és majoritàriament d’esquerres ni majoritàriament abertzale. O que fins ara no ha donat senyals de ser-ho. I aquest no és el problema que intentaven resoldre ETA i l’esquerra abertzale, sinó el problema que covardament defugien i que ara hauran de començar a encarar. És el problema de fer un poble a la seva imatge i semblança, que és el problema que tenen tots els partits independentistes. I no per ser independentistes, sinó per ser partits polítics. Quan el resolguin, si és que mai el resolen, és més que probable que resolguin aquest conflicte polític que tant els pre-ocupa.

Article publicat al diari de la FCO

L'espai de la política (FCO)

2011-10-21T20:54:00.003+02:00

Es diu i es repeteix que el que cal per sortir de la crisi és que la política ocupi l’espai que li correspon, i no cal dir que hi estic d’acord; que aquest lloc comú és també el meu lloc. Cal que la política tingui el seu espai. I, a més, com diem els homes comuns, aquest no és el mateix espai que el de l’economia. Però no puc estar d’acord amb aquells que afirmen que la política ha de recuperar el seu espai fins que no m’expliquin quin és aquest espai que se suposa que ha perdut i fins que no m’expliquin de què parlen quan parlen de política. Crec entendre que quan parlen de política parlen només de tot allò que fan els polítics i que ells creuen que farien millor. I és precisament perquè ho entenc així que encara que les seves solucions no siguin les meves, les preocupacions comunes són també les meves preocupacions.

Comparteixo aquestes preocupacions perquè són les pròpies d’una societat lliure. A causa de la nostra herència liberal i cristiana, per a nosaltres és de sentit comú que al Cèsar només li correspongui allò que és del Cèsar. I que l’espai d’actuació del Cèsar és un espai limitat. O que, com diem els moderns, hi ha una esfera en què el poder polític simplement no pot entrar. Els drets inalienables que els estats liberals reconeixen als individus són, sens dubte, un bon començament per definir aquest espai. I sabem, per exemple, que l’Estat no pot dir-nos en quin Déu hem de creure, ni pot prohibir-nos l’accés a la sanitat pública pel simple fet de ser dones, homosexuals o fosquets de pell. Però també sabem que la carta dels drets humans és tan insuficient per regular la convivència d’una societat democràtica moderna com ho són els 10 manaments i que per això, i precisament per això, es manté i s’ha de mantenir obert el debat sobre què és del Cèsar i què és nostre.

Aquesta preocupació s’ha convertit en els darrers temps en una preocupació fonamentalment econòmica. Se suposa, o així s’afirma, que el poder econòmic ha ocupat l’espai del poder polític. Se suposa que el mercat ha irromput en l’espai de la política com abans ho havia fet Déu (igualment eteri i igualment tirànic). Però encara que el problema sigui pràcticament el mateix, se suposa que la solució és pràcticament la contraria. La solució als antics problemes entre Estat i Església va passar per la Gran separació, gràcies a la qual la religió deixava de ficar-se en qüestions polítiques i la política deixava de ficar-se en qüestions teològiques. Però aquesta solució és simplement impensable per resoldre el problema que ens ocupa. Tant que, de fet, se suposa que la solució passa precisament per fer que l’economia es preocupi més de la política i que la política es fiqui més en l’economia. I és evident que no tots els problemes tenen la mateixa solució i que fins i tot podria ser que la solució que necessitem sigui aquesta, però em resulta totalment incomprensible que un poble que cada dia està més convençut que les decisions econòmiques dels polítics són inútils i insuficients per sortir de la crisi estigui, a la vegada, cada dia més convençut que per sortir de la crisi cal més control polític de l’economia.

Article publicat al diari de la FCO

Uns governats ingovernables (FCO)

2011-10-05T18:46:00.000+02:00

S’ha convertit en un tòpic: la crisi no és una crisi econòmica sinó que és una crisi més profunda, una crisi de valors. I que, per tant, un canvi en les polítiques econòmiques, tot i ser necessari, no serà mai suficient per treure’ns de la crisi. El que necessitem, com a mínim, és un canvi profund en les nostres actituds. I, si tot va malament, fins i tot un canvi en les nostres aspiracions. I tot i que és difícil saber de què parlem quan parlem de valors, tot sembla indicar que quan es parla de valors es parla precisament d’allò que ens fa actuar com actuem. Com que cada vegada sembla més evident que necessitem un canvi en les nostres actituds, cada vegada ens sembla més evident que necessitem un canvi en els nostres valors. Entenc que és des d’aquest convenciment que el conseller Cleries treballa en l’elaboració d’un Pla Nacional de Valors. El propòsit d’aquest Pla, deia el conseller a TV3, és “promoure uns valors més sòlids, més consistents”. Però sent conscient que tota promoció governamental d’uns determinats valors és contraria a les obligacions del governant liberal d’una societat plural, el conseller va voler deixar molt clar que “aquest és un pla transversal que proposa uns valors amb què tothom estarà d’acord”.

El problema és evident: l’únic acord general respecte la qüestió dels valors que trobem a la nostra societat és precisament el que s’estableix al voltant d’aquests valors que Cleries vol combatre i que anomena, en termes de Bauman, “valors líquids”. I, per tant, l’únic que es pot esperar d’aquest Pla tan transversal és que confirmi els catalans en la bondat de les nostres conviccions sense necessitat, ni voluntat, d’influir en les nostres accions. Si el propòsit fos un altre, si les aspiracions del Pla finalment fossin unes altres, les dificultats serien, probablement, més grans. Si s’aspirés a aconseguir allò que tot Pla Nacional de Valors hauria de pretendre, això és, a la descoberta i promoció dels “bons valors” per descobrir i promoure “les bones accions”, la dificultat seria doble. D’una banda, una tasca filosòfica de magnitud considerable que consistiria en donar algun sentit moral a la paraula valor. De l’altra, una tasca política de primera importància, que seria descobrir com el polític i el filòsof poden canviar de forma intencionada les conviccions més arrelades del ciutadà, aquelles que determinen la seva manera de comportar-se en societat. I de fer-ho, no per la força de les armes, sinó per la força de la persuasió. En un magnífic diàleg platònic, Sòcrates, adreçant-se a un jove amb unes aspiracions polítiques segurament desmesurades, plantejava aquesta vella dificultat amb aquestes paraules: “M’agradaria que perseveressis, però tinc una gran por. No perquè desconfiï de la teva naturalesa, sinó perquè veig la fortalesa de la nostra ciutat i temo que pugui amb tu i amb mi”. Per saber què podem esperar d’un Pla Nacional de Valors n’hi ha prou, per exemple, amb veure com ha anat apagant-se el debat sobre la identitat nacional a França. I entendre que tampoc aquest fracàs era culpa d’uns governants que no sabien el que es feien, sinó d’uns governats que són ingovernables.

Article publicat al diari de la FCO

(Massa) més que un club (FCO)

2011-09-29T23:58:00.001+02:00

El futbol no s'ha de barrejar amb la política pel mateix motiu que no ho ha de fer la religió: perquè barrejar-se és rebaixar-se. Fa pocs dies, la realitat ha tingut el detall de tornar a sortir en defensa dels nostres tòpics. L'assemblea de compromissaris del Barça ha ratificat (o alguna cosa similar) l'acord del club amb la Qatar Foundation. I ho ha fet amb una majoria molt clara. Els nostres compromissaris fa tant que senten a dir que el Barça és més que un club que s'han oblidat de pensar com a simples socis. Ara pensen com a estadistes i argumenten encara pitjor.

Ja sé ara ja fa temps i que tot canvia molt i ràpid, però aquesta junta es va presentar a les eleccions molt preocupada per dues qüestions. La primera, acabar amb la politització de la institució. La segona, recuperar el sentit institucional. Habitualment, en el món del futbol, aquestes són preocupacions menors. En el cas que ens ocupa, aquestes eren preocupacions baixes. En realitat, només eren la manera com el candidat Rossel podia deixar clara la seva enemistat personal amb el president Laporta sense haver de renegar de tot el que el president havia fet. I d'aquestes baixeses no en podia sortir res massa elevat.

No recordo que mai ens hagués preocupat tant poc, però tampoc recordo que la institució hagués estat mai tant polititzada com ara. L'únic canvi que hi ha hagut en aquest sentit és que el president del Barça ha deixar de parlar com un representant de Catalunya per començar a parlar com un representant de Qatar. I no cal ser gaire etnocèntric per veure que això difícilment pot considerar-se un progrés. I encara que això tampoc sembli preocupar-nos gaire, tampoc en el sentit institucional hem millorat massa. Serveixi com a exemple l'eliminatòria de Champions de l'any passat contra el Madrid. El discurs que va marcar-la va ser el dels famosos porqués de Mourinho. Però als barcelonistes ens hauria de fer molta menys gràcia el discurs que va fer el nostre president després del partit de tornada. En aquell discurs, com en tants altres que havia fet fins aleshores i en tants altres que ha fet des d'aleshores, no es va limitar a expressar la seva satisfacció pel triomf del Barça, sinó que va voler anar una mica més enllà i va celebrar el triomf del futbol i dels valors. Que el barcelonisme cregués, i segueixi creient, amb la raó que sempre ens acompanya, que això era exactament així no ens hauria de fer oblidar una altra veritat una mica més trista: costa imaginar que mai un directiu del Barça hagués parlat amb aquest menyspreu de l'"etern rival". O com a mínim, el que és segur és que mai des de la junta de Laporta s'havia parlat del Reial Madrid d'una forma tant prepotent i arrogant. Com es va fer també el famós dia que Rosell va amenaçar de trencar relacions institucionals. Aquestes coses o es fan o no es fan, però perdonar la vida al Madrid d'aquesta manera no és precisament un exemple de savoir faire institucional. Que no ens ho tinguin en compte no vol dir que no ho haguem de tenir en compte.

Que el Barça no s'ha de ficar en política només vol dir que ha d'estar per sobre del baix politiqueig. I que pot associar-se amb tots els valors nobles de món sense necessitat de moure un dit per posar el món a l'alçada d'aquests valors. I encara, sense haver d'explicar massa quins són aquests valors. Fins ara havia estat així i havia estat bé. El Barça havia estat per sobre dels partits polítics catalans per representar una idea més noble i més compartida de Catalunya. Ara ja no està per sobre dels partits, sinó justament al seu costat. I no representa cap idea millor i superior, sinó que defensa la més dura i desagradable realpolitik, sense que sigui la seva feina fer-ho, i, a sobre, per enganyar el soci defensant les inexistents bondats democràtiques de la dictadura de Qatar.

Quan algú es dedica a la política ha d'estar disposat a tacar-se les mans. Aquesta és una màxima que no han d'oblidar mai ni el polític ni qui el jutja. Perquè, contra el que sembla creure Rosell, repetir moltes vegades la paraula valors no ens fa semblar més bons, sinó més tontets. Bàsicament, perquè en política és inevitable que les nostres accions deixin clars quins són els nostres valors. I ara que som molt de Qatar en comencem a tenir alguna idea. Hem après, per exemple, que no ens mou el valor de la llibertat i que, en canvi, ens mouen els diners dels diners. Ens havia avisat Nike en el moment més dolç de la victòria, però no en vam voler fer cas. Tota aquesta comèdia dels valors té molts pebrots.

Article publicat al diari de la FCO

ErC (FCO)

2011-09-22T01:02:00.000+02:00

Alfred Bosch ha estat escollit cap de llista d'ERC a les eleccions al Congrés dels Diputats. Amb aquesta elecció, ERC pretén superats els dubtes sobre si és un partit més o menys d'esquerres i més o menys independentista. Després dels últims anys d'esquerranós tripartit, Esquerra torna a ser un partit "netament independentista i netament d'esquerres". Però veient el menyspreu amb què es parlava últimament de l'experiència de Ridao i de les seves aptituds polítiques, més aviat sembla que la gran oblidada i el gran problema d'ERC sigui la R republicana.

El republicanisme d'ERC s'ha convertit en una excusa com una altra per acabar els mítings cremant fotos del rei o cridant mort al borbó per satisfer les baixes passions del sector dels nens Coca i Tardà. El menyspreu que sent bona part de la militància pel diputat Ridao no és res personal. És només una mostra del menyspreu que sent per la vida parlamentària. I, sobretot, per la vida parlamentaria madrilenya. Una actitud totalment comprensible en un partit que aspira, precisament, a desaparèixer de la vida parlamentaria madrilenya, però que impedeix a ERC ser partit de govern i el condemna a entrar en batalles que no val la pena lluitar i que, a més, no sembla que pugui guanyar.

ERC creu que l'experiment del tripartit li ha passat factura perquè va apostar per l'esquerra i va descuidar l'eix nacional. Però aquest suposat descuit no és res més que la constatació que, després de dues legislatures amb Esquerra al govern, Catalunya segueix sent una comunitat autònoma del regne d'Espanya. I això només ha pogut sorprendre alguns sectors minoritaris de la dreta espanyola i de l'independentisme, igualment convençuts que l'únic que podia fer ERC al govern era declarar la Independència. Aquesta sembla ser una creença compartida per l'actual Esquerra, però aquesta no era la seva pretensió quan va entrar al govern. ERC assegurava que la seva intenció era arrossegar el PSC cap al catalanisme, i difícilment podem dir que hagi fracassat quan veiem un PSC que es dessagna a mans de PP i C's, però on Chacón, Montilla i Rubalcaba defensen la immersió lingüística i acusen CiU de botifler per pactar amb l'enemic espanyol.

ERC no ha deixat mai de ser un partit "netament d'esquerres i netament independentista". L'únic que ha deixat de ser és un partit de govern. Ha assumit el discurs dels independentistes d'oposició i es declara convençuda que Catalunya no serà digna del seu govern fins que s'hagi demostrat digna de la seva llibertat i que qualsevol participació activa en la política espanyola és una traïció a la puresa de l'autèntic independentisme. A ERC semblen convençuts que el que els ha corromput no han estat les males polítiques sinó les responsabilitats polítiques en elles mateixes, i per això fa dies que han renunciat a qualsevol responsabilitat i no tenen política de govern a Catalunya ni política de cap tipus a Madrid. Per això tampoc necessiten discutir ni definir els seus "valors republicans" o les virtuts necessàries per al bon exercici polític. Saber ser bons polítics no només els sembla innecessari, sinó que també els sembla menyspreable.

ERC sembla haver acceptat que l'únic que es pot esperar de l'independentisme, com dels tontets de la classe, és una actitud ferma, constant i positiva. Així, renunciant a les aptituds en favor de les actituds, ERC estaria renunciant a la possibilitat de tenir un perfil propi davant la Solidaritat de López Tena, que té molt més clar que ells que el Parlament de Catalunya és un Parlament de fireta i que per això no els guanyarà mai per les seves aptituds, que bé mereixerien un parell o tres de vots, sinó per les seva actituds, que bé mereixerien un parell o tres de calbots. No sé com, però aquesta renúncia podria acabar sent positiva per al futur d'ERC. El que no crec de cap manera és que pugui ser positiva per a l'independentisme català.

Article publicat al diari de la FCO

2011-09-21T12:17:00.001+02:00

El cuestionario de Pandemonium

1. ¿Por qué hay algo en vez de nada?

No estoy seguro de que sea así. Me parece muy raro decir que, como hay algo, no hay nada. Supongo que habrá que hacerle caso a Azúa y preguntárselo a Heidegger.

2. ¿Cuál es la idea política más sobrevalorada de la historia?

La de progreso.

3. ¿Y la más infravalorada?

La de naturaleza humana.

4. ¿Cómo cree que será España dentro de 50 años?

Como todo lo demás, igual en lo esencial. Un país de sol y playa, aunque a lo mejor con un poco más de sol y unas pocas playas de menos.

5. ¿Qué libro cambió su forma de pensar y en qué sentido lo hizo?

Me siento obligado a responder que el primero que leí de Leo Strauss, aunque no recuerdo cual fue. Y me gustaría pensar que lo hizo en sentido ascendente.

6. ¿Cuál es su receta para cambiar el mundo?

No tengo ninguna pero no se necesita. Hagas lo que hagas (e incluso cuando intentas no hacer nada) es imposible pasar por este mundo sin cambiarlo. Otra cuestión es cómo dirigir su rumbo, pero esa me parece una pretensión infantil.

7. ¿En qué proyecto, investigación o rama de la ciencia tiene puestas más esperanzas y por qué?

En la ciencia como en la política intento poner mis esperanzas en la solución de los problemas más urgentes, que son los más pequeños. Por eso espero bastante del progreso de las ciencias llamadas médicas y mucho menos, por no decir casi nada, de las que pretenden encontrar respuestas definitivas a las grandes preguntas de la humanidad.

8. ¿Seguirán existiendo la democracia y el libre mercado dentro de 100 años? Si cree que no será así, ¿qué tipo de organización política y/o económica ocupará su lugar?

Siempre han existido diversos regímenes políticos y económicos y no creo que eso vaya a cambiar. Creo que seguirá existiendo la democracia y seguirán existiendo otros regímenes políticos, y creo que lo harán con los mismos nombres con los que ya los conocía Aristóteles en su Política. Dónde habrá democracia, dónde libre mercado y dónde algo distinto es algo que desconozco, pero me cuesta imaginar unos Estados Unidos sin democracia y una Europa en la que no quede rastro de ella.

9. ¿Sigue teniendo la filosofía algún sentido en la era de la ciencia?

El mismo de siempre. Lo único que ha pasado en la supuesta era de la ciencia es que ahora algunos científicos se dedican a lo mismo que algunos licenciados en filosofía. Es cierto que no lo hacen mucho mejor que ellos, pero en su favor hay que decir que tampoco suelen hacerlo mucho peor, porque pensadores a la altura de los grandes problemas siempre ha habido muy pocos y a menudo ninguno.

10. Si tuviera que trabajar como abogado del diablo, ¿a quién o qué escogería como cliente?

Al diablo, pero por suerte para todos no necesita abogado.

11. ¿Cuál es el mayor peligro al que se enfrentará la humanidad durante los próximos años?

Supongo que el mayor peligro es la posibilidad de su completa autodestrucción. Un peligro que hace posible el progreso técnico y del que ni dios podría salvarnos. Pero ese no es ni el más probable ni el más inminente ni el más preocupante de los peligros, sólo el mayor.

12. ¿En qué aspectos concretos ha empeorado la humanidad con respecto a los siglos anteriores, si es que cree que lo ha hecho en alguno?

La humanidad, así en abstracto, ni empeora ni mejora. Y las cosas, en concreto, simplemente cambian. O, como suele decirse, evolucionan. Y por muy importantes que esos cambios sean para nosotros los humanos, a la humanidad seguramente le sean bastante indiferentes.

13. ¿En qué casos el fin justifica los medios, si es que cree que lo hace en alguno?

Siempre. El fin es la única justificación de los medios. Sin fin, los medios ya no es que sean buenos o malos, sino que ni siquiera son medios. Pero eso, evidentemente, no quiere decir que un buen fin haga bueno un mal medio. La bondad de los fines es independiente de la bondad de los medios.

14. ¿Cuál es su criterio para medir la bondad o la maldad de una determinada idea política?

La solidez del argumento con el que se presenta. Aunque procuro no olvidar que una buena política no es lo mismo que una política justificada por buenas ideas.

15. ¿Libertad o igualdad? ¿Por qué?

Fraternidad. Porque me parece la mentira más noble. Nos ayuda a soportar con elegancia y hasta con cierta alegría las diferencias naturales y las imprescindibles restricciones a la libertad que impone toda vida en común.

16. Si pudiera escoger, ¿preferiría vivir en un mundo en el que dios existiera o uno en el que no? ¿Por qué?

Lo único que soy capaz de concebir de Dios es su ausencia, así que no imagino qué diferencia habría entre estos dos mundos.

17. ¿Cuál es su placer culpable?

Los marshmallows de lima y coco del 41°.

18. ¿Es su vida como se la había imaginado a los 20 años?

Casi idéntica. Pero no tiene mucho mérito porque todo lo que esperaba de mi vida es que no cambiase demasiado y tampoco le he dado mucho tiempo ni muchas oportunidades para llevarme la contraria.

19. En el hipotético caso de que usted fuera uno de los bomberos de esta noticia, ¿habría dejado que se quemara la casa? ¿Por qué?

No me imagino de bombero y suelo esquivar con bastante éxito la toma de decisiones comprometidas, pero quizás en este caso habría evitado que se quemase, porque soy un niñato moralista que teme más al dolor de conciencia que a perder el trabajo.

20. ¿A qué pregunta no ha encontrado respuesta aún y cree que no la encontrará jamás?

A la de ¿qué he hecho yo para merecer esto?

2011-09-16T23:11:00.000+02:00

Identitat i llengua (FCO)

2011-09-16T19:44:00.003+02:00

El debat sobre la immersió lingüística a l'escola és, evidentment, un debat identitari. I no només perquè, com diuen els seus contraris, la immersió pretengui mantenir i fomentar la identitat cultural catalana a través de l'educació en català. També ho és perquè les motivacions dels pares que volen que els seus fills estudiïn en castellà a l'escola són motivacions identitàries. Volen, i així ho diuen, que els fills estudiïn en la llengua dels seus pares i creuen que així ha de ser.

Les dificultats per admetre el caràcter identitari del debat sobre la llengua i l'educació són només una mostra de les dificultats que es tenen per admetre el caràcter identitari de les societats. Que no vol dir res més, però que tampoc vol dir res menys, que admetre que les societats conformen la identitat de l'individu. O que conformen, si més no, la seva identitat com a ciutadà. La nostra reticència a reconèixer aquest debat com a identitari i a afrontar-lo com a tal deriva de la nostra concepció espontàniament contractualista de la societat. Concebem la societat com una associació d'individus a la recerca comuna d'alguns interessos particulars compartits. Tendim a creure, per això, que l'únic fonament just de la societat és la casualitat, que la identitat i els interessos del ciutadà són anteriors a la societat i que aquesta està al seu servei. Encara més, tendim a creure que qualsevol pretensió de la societat de formar el caràcter dels seus ciutadans és un incompliment dels termes del contracte. Un atemptat, es diu a vegades, contra els drets fonamentals de l'home i el ciutadà. Però per signar un contracte, un contracte que reconegui aquests drets com a fonamentals, cal saber qui ha de pactar els termes del contracte i com aquests signataris poden posar-se d'acord. Per fer-ho necessiten, bàsicament, una llengua comuna que els permeti comunicar-se. És per això que mai, ni en la teoria, el tema lingüístic és secundari a la formació de la societat pròpiament dita. I és per això que, també en el debat sobre la immersió lingüística, uns i altres defineixen la seva identitat, i la identitat del país que volen, a través i en relació a la llengua que parlen.

Un altre dels problemes del contractualisme, i que veuen amb alguns indicis de claredat els que insisteixen que "Jo no he votat la Constitució", és que el ciutadà sempre arriba quan el contracte ja s'ha signat. Que el contracte social precedeix i conforma la identitat del ciutadà i que l'única cosa que aquest pot fer és modificar-lo. És per això que l'única decisió autènticament fonamental és, per tant i com sempre, la decisió sobre quins són els ciutadans cridats a modificar els contractes que els sotmeten. Que la decisió de fons sobre la immersió lingüística és, efectivament, la decisió de qui ha de decidir quin és el model educatiu i quina és la identitat de Catalunya. I cada vegada és més difícil defugir aquesta qüestió en el debat públic.

Article publicat al diari de la FCO

Faction & Fiction

2011-09-08T01:16:00.003+02:00

El mateix dia (7/9/2011), a La Vanguardia

Sobiranies (FCO)

2011-09-07T23:50:00.000+02:00

La majoria de les crítiques que ha rebut el procés de reforma constitucional han estat en nom de la sobirania. Per a alguns, el fet que aquesta sigui una reforma pressumptament ordenada per Merkel i el BCE representa un atac a la sobirania espanyola. Per a altres, que el PP i el PSOE hagin pactat i aprobat la reforma sense sotmetre-la a referèndum és una usurpació de la sobirania popular. Alguns fins i tot han afirmat que la democràcia hauria de ser sobirana davant dels mercats. I el diputat Ridao, homenatjant el difunt President Barrera, va advertir que aquesta reforma era un atac a la sobirania catalana.

Tenen raó els que assenyalen les institucions internacionals com una amenaça a la sobirania nacional, i fins i tot els que adverteixen que en un estat constitucional la diferència entre la democràcia parlamentaria i la dictadura parlamentaria és una diferència de primer ordre. La constitució posa límits al poder del Parlament, a allò que el Parlament pot decidir, i és en aquest sentit que tota constitució és la constitució del poble contra els polítics. Per raons principalment tècniques, no és el poble qui redacta la constitució, però sí que és ell qui la ratifica. És aquí on recau el que s’acostuma a anomenar la sobirania popular. Com que la sobirania popular pressuposa la unitat popular (“nosaltres, el poble” i no “nosaltres, els pobles”), també Ridao té raó. La sobirania espanyola és incompatible amb la sobirania catalana. I la polèmica sentència del TSCJ només n’és l’exemple més recent.

Per assenyalar la manca de sobirania de Catalunya no cal recórrer a absurdes i fal·laces distincions entre la legalitat i la legitimitat, que en el fons només pretenen estalviar-nos el mal tràngol de complir les lleis que no ens agraden fent-les passar per il·legítimes. N’hi ha prou amb constatar que la voluntat dels catalans no és suficient per convertir en legal i real el model educatiu que els sembli ideal. De la mateixa manera que per assenyalar la manca de sobirania del poble espanyol n’hi ha prou amb constatar que, per molt que volgués, ja no podria endeutar-se esperant que pagués un altre. Com deia Gregorio Luri, “la sobirania és de qui la pot pagar al comptat” i “sobirà és qui decideix com i quan has de modificar la teva constitució”. Carl Schmitt va escriure que “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Com hem vist, hi ha altres definicions, però totes estàn en aquesta. Sobirà és, per tant, qui canvia el dret sense tenir-hi dret. I això vol dir que la sobirania no es reivindica, ni es reclama, ni es negocia, ni es pacta ni s’exigeix. La sobirania, simplement, s’exerceix. I és precisament l’exercici de la sobirania el que defineix qui és l’autèntic sobirà.

Article publicat al diari de la FCO

Entre dues aigües

2011-08-20T21:50:00.002+02:00

López Tena ha dit que "la postura política de SI és clara, ETA és un obstacle per a la lliure determinació del poble basc i, per tant, s'ha de dissoldre immediatament". En un comunicat, SI diu que les seves raons per condemnar ETA són dues: "condemnem l'ús o amenaça de la violència al servei d'objectius polítics, per immoral i per ser un obstacle per a la llibertat del poble. Per les dues raons, demanem a ETA que abandoni definitivament les armes". Deixant de banda la qüestió principal, que és si un país que viu sota l'amenaça terrorista pot realment "determinar-se lliurement"o "autodeterminar-se", el problema del comunicat és que aquestes raons no poden mantenir-se a la vegada. O es condemna ETA perquè la violència és immoral, independentment de si afavoreix o no la "lliure determinació del poble basc"; o condemem a ETA per ser un obstacle per a la "lliure determinació del poble basc", independentment de si fa o no fa ús de la violència. Que són dues postures irreconciliables ho demostra el fet que fins fa ben poc molts creien que el País Basc seria independent gràcies a la violència d'ETA. Cal triar. La segona opció és terrible, perquè condemna per igual tots els "agents socials" (en abertzale) que obstaculitzen l'històric camí del poble basc cap a l'autodeterminació; siguin víctimes o botxins. La primera opció és noble, però no permet satisfer les passions de tots aquells seus electors entusiasmats amb el recent catalan tour de Bildu, pressumpte exemple de democràcia. Aquest discurs entre dues aigües de part de l'independentisme s'ha demostrat políticament rendible, però no només és lògicament absurd sinó moralment repugnant.

2011-08-18T13:52:00.001+02:00

Como diría alguien a quien aprecio mucho, cuando el progresista plantea un cambio, el conservador pregunta: ¿Es que no estamos suficientemente mal?

El progresista confía más en la historia que en la naturaleza; el conservador teme más a la naturaleza que a la historia. La diferencia me aprece que está hoy más viva que nunca.

G.Luri

El liberalisme assetjat

2011-08-10T00:58:00.005+02:00

Ian Buruma no només defensa que els liberals, en un sentit transatlàntic del terme, tenen valors ferms, principis o conviccions, sinó que aquests són suficients per defensar les bondats de la democràcia liberal de l'amenaça dels seus enemics. La democràcia liberal i el pluralisme no necessiten més defensa que la defensa i el manteniment de les lleis que garanteixes la llibertat i la pluralitat en les democràcies liberals i plurals. Però per garantir, no només la suficiència, sinó la permanència d'aquestes lleis, es necessita, com a mínim, una majoria de liberals tolerants, amb aquests valors ferms, principis i conviccions. Una majoria de ciutadans disposats a ser fidels i obedients a les lleis del país, fins i tot quan aquestes no són les lleis que ells haguéssin preferit. Una majoria de ciutadans que entenguin que "els ciutadans no necessiten compartir els mateixos valors en les societats pluralistes, però han d'acatar les mateixes lleis". L'esperança que ciutadans que no comparteixen els valors que Buruma presenta com a propiament liberals, la tolerància i la moderació, actuin de forma tolerant i moderada és difícil de justificar. El màxim que es podria esperar és que un entorn majoritariament tolerant i moderat afavorís la promoció de la tolerància i la moderació amb més èxit del que un entorn de fanàtics afavoreix la promoció del fanatisme. Però la propia naturalesa de les virtuts liberals de la tolerància i la moderació fa sospitar que potser això sigui esperar massa.

Com deia Chesterton i recordava Lippman: "Modern society is intrinsically insecure because it is based on the notion that all men will do the same thing for different reasons (...) To expect that all men for all time will go on thinking different things, and yet doing the same things, is a doubtful speculation. It is not founding society on a communion, or even on a convention, but rather on a coincidence. Four men may meet under the same lamp post; one to paint it pea green as part of a great municipal reform; one to read his breviary in the light of it; one to embrace it with accidental ardour in a fit of alcoholic enthusiasm; and the last merely because the pea green post is a conspicuous point of rendezvous with his young lady. But to expect this to happen night after night is unwise...."

Despertant del somni nòrdic (FCO)

2011-07-28T12:01:00.002+02:00

El terrorista noruec també tenia el seu llibret. Aquest cop no era l'Alcorà, sinó una espècie de copypaste esquizofrènic, però més o menys ve a ser el mateix. Com passa després de cada acte terrorista islàmic, uns s'apunten a culpar el col·lectiu dels actes d'un dels seus membres més fanàtics, i els altres es dediquen a predicar la importància d'ensenyar-lo a llegir millor les sagrades escriptures. Jo mateix vaig estar temptat d'escriure una lliçó magistral sobre el relativisme sa i democràtic de Rorty quan vaig veure que el tal Breivick i jo compartim un cert interès pel filòsof americà, però la majoria de comentaristes han optat per una altra via pedagògica. Aprofiten per recordar l'ascens de l'extrema dreta sueca a les darreres eleccions i afirmen que el nord, pacífic i tolerant, està despertant del seu agradable somieig. Oblidant que les paraules del terrorista no són mai la causa ni l'explicació dels seus actes, sinó la seva excusa, aquests mateixos periodistes han aprofitat per culpar el discurs d'extrema dreta dels seus fets. En realitat, els que desperten del seu somni dogmàtic són els que fins ara no havien entès que les tan lloades virtuts nòrdiques tenien molt a veure amb aquesta cohesió que amb cara de fàstic anomenem ètnica i cultural, i que és molt més fàcil dir-se tolerant quan no cal esforçar-se per tolerar res ni ningú que no pas quan, per exemple, s'instal·la un matrimoni napolità amb quatre fills petits al pis de dalt.

Culpabilitzar el col·lectiu dels fets d'un dels seus individus és, evidentment, un error moral lamentable. Com lamentable i molt perillós seria que ho fessin perquè no tenen millors arguments per criticar l'extrema dreta. Però, a més, és també un lamentable error de comprensió dels fets. Sembla que ens neguem a acceptar el poder dels individus i, en conseqüència, la seva responsabilitat. I fins i tot sembla que ens considerem més capaços de convèncer milions de persones que el seu és un discurs equivocat que no pas de combatre les accions d'un únic home. Exactament de la mateixa manera que ens sembla més fàcil canviar el sistema que unes polítiques determinades i molt concretes. La mateixa desconfiança en el poder dels individus és el que fa que molts encara busquin la mà negra que s'amaga darrera les revoltes àrabs o el 15M, sempre tan fastigosament aparellats. Oblidant, absurdament, que no només no cal una intel·ligència superior, privilegiada i malvada per mobilitzar les masses, sinó que no existeix una ment capaç de dirigir-les amb tanta precisió. Rebutgem l'espontaneïtat de l'ordre o la direcció perquè ens costa molt admetre que potser no hi ha tal ordre i que pot ser que les masses, d'aquí i d'allà, avancin sense saber exactament cap a on. Però el progrés tècnic ha posat a l'abast dels reformistes les eines per comunicar-se i intentar millorar el món, i també ha posat a l'abast del terrorista les armes per intentar salvar Occident. Ha fet possible tant la primavera àrab com l'estiu noruec. I tot i que ens costa molt d'entendre i d'acceptar, n'hi ha prou amb un sonat armat per provocar una massacre com la de Noruega. Serveixi com a mínim per recordar-nos, un cop més, que els petits sonats són molt poderosos, que el mal existeix, i que res ni ningú ens en podrà deslliurar.

Article publicat al diari de la FCO

2011-07-24T17:32:00.002+02:00

You know I'm no good

Back to black

Exemplaritat

2011-07-21T01:37:00.003+02:00

El pitjor de tot el cas Camps, el que més mal fa a la democràcia, és la seva defensa. Tan populista, tan indignada, tan 15M. La resposta de Camps és, sempre ha sigut, que compta amb el suport i la confiança del poble. I aquesta és una resposta tan certa com irrellevant, perquè en un estat de dret rebre el suport d’una majoria eventual dels ciutadans no és garantia de legalitat. Ni, per tant, de legitimitat. En un estat de dret no imperen els homes, sinó la llei. I això, lluny de ser una limitació a l’autogovern del poble és la seva màxima expressió. Perquè l’autogovern és, en primer terme, una autolimitació. I el bon autogovern, sigui de l’home com de la ciutat, no és aquell que tot ho permet, sinó aquell que combat els vicis i la corrupció i fomenta la virtut. Tota la dificultat que tenim per acceptar aquesta evidència sorgeix del fet que la democràcia es defineix per ser el règim de la llibertat i que, en conseqüència, tendeix a creure que tota limitació de la llibertat és negativa i una amenaça a la pròpia democràcia. Això s’expressa, en l’actualitat, en el rebuig a la promoció pública d’un model de vida determinat o d’una moral concreta, sobretot quan es pretén fer des del govern. Però aquest posicionament sobre la moral pública es mostra del tot absurd quan no és capaç d’afirmar que la vida del ciutadà honrat és més noble que la del lladre o el corrupte.

Aquest rebuig el comparteix el poble tan com Camps i com la gran majoria de la classe política. Ni el poble espera que el polític li serveixi de guia moral ni hi ha gairebé cap polític tan pretensiós com per considerar-se a si mateix un exemple per al poble. Fins i tot ens semblaria, tan a nosaltres com al polític, que aquestes pretensions traeixen la seva tasca prioritària, que és la de representar el poble. Però independentment de la voluntat del poble i de la voluntat del polític, en una democràcia l’exemplaritat va amb el càrrec. La moral s’educa amb l’exemple fins i tot quan es fa sense voler. I tot i que els polítics, com es diu, no acostumen a ser millors que el poble que els ha votat, el cert és que tampoc cal que ho siguin si s’entén que representar el poble no ha de voler dir necessariament representar els seus pitjors defectes. Hem d’entendre que fins i tot pot significar representar les seves millors virtuts i que és molt millor quan és així. És per això que la defensa populista de Camps és molt més perillosa que la corrupció o el lladronici. Perquè el lladronici d’uns quants no enfonsarà l’economia de tot un país i no hi ha millor corrupció que la que ja ha sortit a la llum. Però, en canvi, és molt més fàcil combatre aquesta corrupció que la corrupció del discurs públic. És per això que fa molt més bé a la democràcia un polític corrupte que paga i dimiteix que un polític honrat que la defensa amb aquest tipus d’arguments. Uns arguments que lluny de ser un elogi del poble són la prova més evident i insultant que no el creu capaç de res millor. Una nova prova que l’amor que el populista declara a la gent tal i com és brolla del seu odi a l’home recte.

Nota: L’article ha estat escrit abans de la dimissió de Francisco Camps.

Article publicat al diari de la FCO

El sou de la "casta política" (FCO)

2011-07-13T00:15:00.003+02:00

Una de les raons de l'èxit de crítica i públic del moviment del 15M és que no feia més que repetir els prejudicis més populistes de molts i molt diversos ciutadans. El discurs contrari a les elits, que serien les úniques culpables de la crisi actual i de tots els mals de la societat, ha fet habituals expressions com la de "casta política" i les conseqüents crítiques al seu sou. Aquest populisme sobreviurà al 15M i és més perillós que els crits dels indignats. Per això cal discutir-lo i per això cal discutir els temes i els termes del diputat López Tena, que en una recent intervenció parlamentària acusava la "casta política" catalana de no voler transparència ni abaixar-se el sou.

Que es parli d'una casta política però no es parli mai d'una casta futbolística és tan evident com significatiu. Perquè qualsevol adult sap que per ser com Messi es necessita alguna cosa més que una samarreta del Barça amb el seu nom, unes botes de colors i una pilota de futbol. Però, en canvi, el ciutadà democràtic viu convençut que per ser polític no es necessita res que el ciutadà mitjà no tingui. Això es deu en gran part a una mala comprensió de la tasca del polític, que es considera que no passa de la vella idea de representar el poble allà on el poble no té el temps ni la paciència de ser present. És per això que la democràcia directa passava aquests dies per ser la millor forma de govern; perquè ningú representa millor el poble que el mateix poble. I és per això que molts ciutadans estan convençuts que ells ho farien millor; perquè obliden no només que l'art de governar és complicat, sinó que també ho és el tecnicisme burocràtic que imposa la vida parlamentària. La feina del polític no és senzilla. Demana una gran dedicació i l'ajut d'una dilatada experiència i això fa molt necessària, fins i tot imprescindible, l'existència d'aquests polítics professionals que tant es critiquen. Fins i tot amb el seu talent innat, Messi ha necessitat dedicar tota una vida al futbol per arribar a ser Messi.

La necessitat de tenir bons polítics és molt més evident que la manera d'aconseguir-los. I fins i tot és més evident que la manera d'atreure professionals bons i honrats cap a la vida política. És difícil saber com fer-ho, però és molt fàcil entendre que els sous baixos i les crítiques dures i constants són al·licients insuficients per dedicar-se al servei públic. Sobretot si és que es té alguna altra cosa a fer a la vida. Pagar sous mediocres és la millor manera d'assegurar-se polítics mediocres. Tot i que amb algunes excepcions. Com la d'aquells patriotes amb un extraordinari sentit del deure. Però una flor no fa estiu i un bon polític no fa una bona classe política. O com la d'aquells homes prou rics per dedicar la seva vida a l'oci que optessin, per raons incomprensibles i no sé imaginar al servei de quins interessos, per dedicar el seu temps a la política. Aquestes són evidències que Girauta recordava amb aquestes paraules: "la bona remuneració enderroca les barreres de renda en l'accés a la política i dignifica el càrrec. La dolenta, a més de resultar injusta i deixar la cosa pública als rics, allunya els gestors més competents".

Uns sous mediocres acostumen a atreure polítics mediocres. Per tenir bons polítics, hem de pagar el sou que mereixen els bons polítics. L'altra opció és avançar per la hipotètica via platònica i obligar-los al servei públic. Però a la dificultat d'establir quins són els bons s'hi sumaria el fet que, per a nosaltres, la necessitat de la democràcia és molt més evident que la necessitat dels bons governants. I la democràcia, aquesta democràcia, la democràcia real, és cara. Molt més cara que les democràcies directes al terra d'una plaça, que les democràcies orgàniques, les populars, les monarquies absolutes i els governs totalitaris. La llibertat és cara.

Article publicat al diari de la FCO

La renovació de l'esquerra socialdemòcrata (FCO)

2011-07-06T00:23:00.000+02:00

L'esquerra socialdemòcrata europea està en crisi. Ha perdut el poder a la majoria de països que fa pocs anys governava i, a més, ha perdut la confiança en la seva pròpia raó de ser. L'esquerra socialdemòcrata, no es cansa de recordar-ho, creu que pateix una crisi de model, que no té projecte de futur. És cert que considera que la seva és una mort d'èxit. En tot Europa pràcticament no hi ha cap partit que posi en dubte la bondat i fins i tot la necessitat de l'Estat del benestar. Però aquest èxit ha deixat l'esquerra socialdemòcrata desorientada. Ja han fet el que havien vingut al món a fer. I els progressistes creuen, i segurament amb raó, que ara la seva tasca més important és defensar l'Estat del benestar i tot allò que, segurament sense raó, creuen que és l'herència que ells deixen a la humanitat. Els socialdemòcrates, ens diuen ells mateixos, s'estan tornant conservadors perquè desconfien del futur. I un progressista no pot perdre la confiança en el futur sense quedar perplex. Per això busquen renovar el seu projecte de futur i per això busquen intel·lectuals que els salvin d'aquesta perplexitat.

Això és així perquè l'esquerra socialdemòcrata està convençuda que per governar, i per governar bé, necessita tenir una idea clara de quin món vol construir. I és per això que busca el suport dels intel·lectuals, dels quals espera que defineixin el nou marc global que doni sentit a les polítiques concretes. A aquelles polítiques que haurà d'anar aplicant des de cada òrgan de govern, per petit que sigui, que sigui capaç de recuperar. De fet, es mostra convençuda que administrar la realitat no és una tasca suficient, ni suficientment noble, perquè la realitat mai es cansa de decebre'ns. Està convençuda, en definitiva, que per governar, i per governar bé, necessita molt més del que necessita la dreta, igualment socialdemòcrata, però actualment, i de forma necessariament passatgera, amb millor situació i millors perspectives. Però creient això no només s'equivoca sinó que s'imposa unes obligacions, tan intel·lectuals com polítiques, que mai podrà satisfer i que només poden servir per allargar la seva particular travessia del desert. Perquè quan creu que necessita una renovació urgent del seu model o del seu marc ideològic, considera imprescindibles dues tasques que són incompatibles entre elles: una renovació políticament urgent i una renovació intel·lectualment profunda. I, a més, sembla esperar d'aquesta renovació intel·lectual molt més del que es pot esperar d'una revolució ideològica profunda. Pot ser ni tan sols la intel·lectualitat sigui ja propietat exclusiva del progressisme, però segueix sent evident que el progressisme espera molt més d'aquesta intel·lectualitat del que ho fa el conservadorisme. És per això que l'esquerra socialdemòcrata es mostra constantment convençuda que unes bones idees són condició necessària i fins i tot suficient per una bona política, oblidant la irònica lliçó d'aquella famosa dita sobre el comunisme, que era una mala idea massa ben aplicada. I és per això que espera que els intel·lectuals vinguin, altre cop, al rescat de la política. Sense saber, o havent oblidat, una lliçó tan bàsica com que el millor que es pot esperar dels intel·lectuals és que allarguin i compliquin la presa de decisions, recordant-los constantment que no hi ha solucions senzilles i definitives als problemes complexos i perennes de la societat. Per tot això sembla que el pitjor que lpot passar a l'esquerra socialdemòcrata és creure que les bones polítiques no les fan els bons polítics sinó els bons intel·lectuals. I no només perquè tal com van les coses al final podria resultar que tingués a la seva disposició més bons polítics que no pas bons intel·lectuals, sinó perquè en política no hi ha millors idees que les idees dels bons polítics. La millor i més ràpida renovació de l'esquerra socialdemòcrata passa per trobar i potenciar aquells pocs polítics que encara els queden amb poder i amb suport popular. Perquè la primera condició del bon governant és que sigui capaç de governar. I perquè, en política, millors idees que les del bon governant simplement no existeixen.

Article publicat al diari de la FCO

La dreta progressista en defensa del franquisme (FCO)

2011-06-30T03:18:00.002+02:00

A Libertad Digital fa dies que dura una interessant polèmica sobre la possibilitat de defensar el franquisme des de la democràcia liberal. La polèmica va iniciar-se amb un article de Pío Moa, on deia que no només "el franquisme pot ser defensat des dels valors de la democràcia liberal" sinó que ha de ser-ho. La defensa del franquisme des de la democràcia liberal no pretén simplement recordar que qualsevol defensa del franquisme que es faci des de l'actualitat s'haurà de fer des de la democràcia liberal espanyola (i imperfecta, evidentment, com han de ser les democràcies) i gràcies a llibertat d'expressió que aquesta garanteix. El que pretén va més enllà. Es tracta de reivindicar el franquisme precisament perquè aquest va portar la democràcia actual, i de fer-ho esquivant la fal·laç consideració del "post hoc, ergo propter hoc". Això és, de considerar que simplement perquè una cosa ve després de l'altra, aquella cosa és causa d'aquesta altra. Especialment en un cas com el franquisme, que no sembla que considerés com a pròpia la tasca de portar la democràcia.

En aquest article, Moa exposa diferents arguments en favor de la seva tesi. La majoria pretenen rebaixar la càrrega de maldat del franquisme per fer moralment més acceptable la seva defensa, però el principal argument és el que diu així: "No pot defensar-se el franquisme com un sistema actual. Però va ser, sens dubte, una dictadura històricament necessària". José Carlos Rodríguez va fer una primera rèplica, intel·ligent i consistent, posant sobre la taula la dificultat d'acceptar les 30.000 execucions del franquisme com una necessitat històrica. Encara que el franquisme fos una necessitat històrica, ens ve a dir, no tot en el franquisme era històricament necessari. Però José Carlos Rodríguez es manté dins l'horitzó progressista de Moa, centrant el debat en si la societat espanyola estava preparada per la democràcia o encara no. Assumint, per tant, que tard o d'hora ho havia d'estar i que la dictadura és un mal que cura el temps perquè la democràcia és el destí dels pobles.

Aquesta és una postura propera a l'anomenat hegeliansime de dretes i a la tesi de Fukuyama sobre el Final de la història. Des d'aquesta postura es creu més en la història que en la moral, perquè fins i tot la moral és històricament canviant. Així, si la democràcia és el fi que persegueix la història, es considera que bo és allò que apropi la democràcia i dolent allò que endarrereixi la seva arribada. Així, des de la democràcia liberal ens veuríem obligats a reconèixer la bondat i la necessitat històrica de tot allò que va fer possible la democràcia. I no només el franquisme en general, sinó cadascuna de les 30.000 execucions en particular. Encara que només fos perquè no podem saber si sense alguna d'aquestes execucions la democràcia hauria arribat abans que la mort del dictador. Els camins de la història són inescrutables. Però ens permet, com a mínim, jutjar els altres règims polítics presents segons la seva proximitat amb la nostra democràcia. Si la història és el jutge suprem i la història s'ha acabat, podem defensar la democràcia acceptant tot el que ha portat cap a ella. Si, com diuen els que anomenem hegelians d'esquerra, la història és el jutge suprem però encara no ha acabat, aleshores, simplement, hem de defensar qualsevol cosa que hagi passat i que hagi de passar. En aquella cèlebre cita, Pla va dir que res s'assembla més a un espanyol d'esquerres que un espanyol de dretes. S'entén que ho deia per espanyols, però bé podria dir-se per progressistes. Si la dreta espanyola vol estalviar-se una vergonyant defensa del franquisme sense caure en el relativisme més radical, haurà de defugir aquest historicisme. Segurament hagi de fer-ho avançant per la difícil via que l'historiador Vilches segueix en aquest debat, argmentant en favor de la bondat incondicional i ahistòrica del respecte als drets individuals.

Article publicat al diari de la FCO

Intel·lectuals en democràcia (FCO)

2011-06-22T00:16:00.001+02:00

Les polèmiques paraules d'Arcadi Oliveres no són res més que allò que els francesos anomenen boutade i que traduït al català vindria a ser, més o menys, una autèntica collonada. Una de tantes entre les que li hem sentit els últims dies. Sense anar més lluny, una com les que li vam sentir dir aquest mateix dilluns a l'Ateneu Barcelonès, on participava en el que havia de ser un debat amb Vicent Sanchis. I on, pel que m'agradaria pensar que era simple cansament intel·lectual degut als últims excessos, en diverses ocasions va ratllar la mala educació i la falta de respecte envers Sanchis, la moderadora de l'acte i el públic. O, si més no, a la part del públic que havia anat a escoltar un intercanvi d'arguments. L'altra part, la dels més entusiastes dels seus seguidors, sí que va creuar la línia de la mala educació, comportant-se com ho farien en un partit de futbol, aplaudint cada falta del seu equip com si fos un gol, xiulant a la moderadora i arribant a cridar a Vicent Sanchis que callés perquè no els agradava el que deia. Tot això, evidentment, sense que el sr. Oliveres intervingués més que amb un somriure irònic per demanar ordre i seriositat. No se sap si perquè en el seu tracte amb les masses té el costum d'escoltar en silenci els seus aplaudiments i no discutir-los res, o simplement perquè ja li estava bé que el que havia de ser un debat d'idees es convertís en un patètic homenatge a la seva pretesa "superioritat moral", degudament reconeguda pel públic al torn de preguntes. Però les boutades d'Oliveres no tindrien cap més importància si no fossin seves, com no en tenen cada cop que en lloc d'Oliveres les pronuncia qualsevol passerell des del terra d'una plaça. Però aquest és el preu que ha de cobrar per ser considerat l'intel·lectual del moviment que necessiten els mitjans per cobrir la quota. I aquest és el problema d'Oliveres i de les seves paraules. No és que siguin un error des del punt de vista legal; és que són un error des del punt de vista intel·lectual.

Ser la quota intel·lectual comporta, efectivament, certes obligacions. La primera i més evident és la d'actuar com a tal; com a quota i com a intel·lectual. Això és molt més fàcil del que sembla i no requereix necessariament cap laxitud moral. Un pot dir el que pensa, pensar el que diu, i al mateix temps el que s'espera que digui. El que no podria ser, per exemple, és que l'intel·lectual es limités a dir el mateix que diria qualsevol altre, a servir d'altaveu dels "indignats". Tampoc és el que esperen ells, perquè d'altaveus ja en tenen i perquè el que esperen de l'intel·lectual és que confirmi la bondat dels seus prejudicis i que els converteixi en un discurs consistent i presentable davant l'opinió pública. Ells diferencien molt bé entre la seva tasca i la de l'intel·lectual, i és per això que anuncien la seva arribada dies abans que es produeixi i que suspenen el debat per escoltar atentament les seves paraules. Així, també ells imposen en l'intel·lectual certes obligacions. I especialment ells han d'estar molt en contra que l'intel·lectual jugui a representar-los. Per això el millor que pot fer l'intel·lectual que vol implicar-se, i fins i tot aquell que vol tenir el poble content i el sou assegurat, és implicar-se en la seva tasca intel·lectual. Com molt bé ha assegurat saber en moltes ocasions el sr. Oliveres, la feina de l'intel·lectual no és la de comandar les masses cap a un futur millor. Aquesta és la tasca dels demagogs, que no només asseguren saber què cal fer sinó que el que cal fer és precisament allò que al poble li ve de gust fer. A diferència del demagog, l'intel·lectual no dedica la seva vida a oferir solucions agradables a la societat, sinó a reflexionar seriosament sobre els seus problemes més importants. No hi ha res més aliè a la tasca de l'intel·lectual que oferir solucions simples als problemes més complexos. I seria més propi del demagog que de l'intel·lectual, per exemple, fer veure que per sortir de la crisi cal, simplement, "destruir el capitalisme", "tancar immediatament a la presó totes les persones vinculades al món financer", "aturar el Parlament" o "renunciar als fons de pensions". La tasca de l'intel·lectual és, al contrari, evitar que els debats complexos es tanquin en fals. Mantenir viu el debat i també, i sobretot, el debat Parlamentari. I aquesta no només és la millor contribució que pot fer a la democràcia. Aquesta és, simplement, la vida democràtica.

Article publicat al diari de la FCO

Corruption and vices of the rulers in a democracy

2011-06-20T02:33:00.001+02:00

"(...) it is much less frightening to witness the immorality of the great than to witness that immorality which leads to greatness. In democracies, ordinary citizens see a man emerging from their ranks and possessing, after a few years, wealth and power; the sight of this arouses their astonishment and envy; they wonder how their equal of yesterday is today invested with the right to be their ruler. It is inconvenient to attribute his rise to his talents or to his virtues because that would mean the admission to themselves that they are less virtuous or less capable than he was. Therefore, they ascribe, often rightly, the principal reason for his success to some of his vices. Thus, there is at work some odious muddle in our ideas of corruption and power, unworthiness and success, usefulness and dishonor."

Alexis de Tocqueville. Democracy in America

Expliquez-vous!

2011-06-17T02:45:00.001+02:00

Després dels incidents al Parlament, també Hessel ha volgut deixar clar el seu rebuig a la violència. És l'error de tot intel·lectual disfressat de revolucionari creure que podrà dirigir les masses. I una cosa és que les masses hagin copiat el títol del seu pamflet i una altra cosa és que estiguin disposades a sotmetre's a la seva autoritat. A Hessel, com a Oliveres o Navarro o tants d'altres, no cal responsabilitzar-los de la violència. Perquè molt més perillosa que la violència de les minories radicals és el suport ideològic que reben d'aquests i altres homes amb molta més fe que raó. Hessel podrà repetir tantes vegades com vulgui les seves proclames pacifistes, però això no té cap valor perquè tampoc en això li faran cas els violents. Oliveres, Navarro, Hessel i tants altres només han de respondre de les seves paraules, dels seus arguments. Però han de fer-ho.

Hessel, per exemple. El seu argument bàsic, el que el porta a exigir als joves que s'indignin, és que avui les conquestes socials estàn amenaçades per la democràcia com ahir ho estaven pel nazisme. Hessel considera que la indignació va ser el motor de la resistència i que, per tant, avui és tan necessaria com ahir. I ja se sap que quan l'únic instrument que tens és un martell tot et sembla un clau. Si acceptem aquest absurd paral·lelisme històric i que avui perseguim els mateixos fins que ahir, una de les coses importants que hauria d'explicar és per què ahir servien els mètodes violents de la resistència però avui, en canvi, són "ineficaços" i, per tant, condemnables. També hauria d'explicar per què la violència li sembla que és condemnable o que no ho és segons la seva eficacia. Sobre aquesta qüestió trobem alguna pista al pamflet. Allà, Hessel es declara hegelià perquè creu que la història humana és la història d'un progrés "etapa per etapa". I aquesta creença, ens diu, es basa en el seu "optimisme natural". És ben sabut que per l'autèntic progressista tot es jutja en funció de si fa avançar o retrocedir la història. Fins i tot els assassinats de masses. Però ni tan sols un progressista en tindrà prou amb l’”optimisme natural” del sr.Hessel per saber quan l’ús de la violència serveix al progrés i quan no. Al pamflet, Hessel fa una referència puntual al comentari de Walter Benjamin sobre l’Àngelus Novus de Klee. No l'hauria de rebutjar tan ràpid i a la lleugera. Aquest comentari podria ser-li molt útil per entendre fins a quin punt el progrés que defensa és impossible sense la violència que condemna.

Qüestió de principis (FCO)

2011-06-16T00:36:00.000+02:00

CiU ha acabat fent el que havia de fer, que és deixar governar la llista més votada a Badalona i a Tarragona. Però no ho ha fet com ho havia de fer, perquè ha estat a punt de no fer-ho. O, com a mínim, perquè ha deixat que semblés que podria no fer-ho i fins i tot que estava a punt de no fer-ho. CiU hauria d'haver estat més previsible, perquè la previsibilitat és una de les característiques del representant virtuós; la que garanteix que el votant pugui votar amb confiança per allò que vol que es faci i no només per premiar o castigar allò que s'ha fet. Però a CiU saben, com sabem tots, que tota regla té les seves excepcions. I molts han cregut que García Albiol bé mereixia una excepció.

Aquesta creença es basa en el fet de considerar que García Albiol està al PP però és del PxC. Aquesta creença es basa en les declaracions de García Albiol sobre la immigració, que no només eren políticament incorrectes sinó que ho eren amb orgull. La disposició de l'opinió publicada a acceptar el discurs políticament incorrecte és cada cop més evident, però sempre com a mal menor i per afrontar problemes incòmodes. El que no acostumem a tolerar és que amb l'excusa de lluitar contra la correcció política es pretengui convertir els debats sobre seguretat i immigració en debats moralment còmodes. D'aquí sortia bona part del rebuig al candidat García Albiol. I crec que aquí hi ha la millor part del rebuig. Perquè l'orgull de la correcció política, aquest orgull que ha anat abandonant des que va guanyar les eleccions, és molt més perillós que les possibles polítiques que pugui portar endavant com a alcalde. Que podem suposar que estaran fortament limitades per la llei democràtica, les competències municipals i, fins i tot, per la dinàmica pròpia dels partits grans i de grans aspiracions. Albiol no mereixia ser una excepció. I no només pel principi de respectar la llista més votada, però també per aquest principi.

Tantes i tan profundes reflexions sobre la legalitat i la legitimitat i tanta insistència en la conveniència de deixar governar la llista més votada no havien de servir només per criticar els que governaven havent perdut les eleccions, sinó principalment per saber què calia fer en la seva situació. Tenir principis és molt útil per estalviar-se haver de prendre i justificar decisions especialment complicades. Per això, encara que sigui molt comprensible la temptació i fins i tot la decisió de canviar els principis pel poder, no és bo dubtar dels propis principis de forma gratuïta perquè passi el que passi és segur que ens faran molta falta. És cert que CiU ha pres la decisió correcta, i que pot confiar en la benevolència i la mala memòria dels electors, com pot confiar que la oposició no critiqui massa les decisions que la beneficien. Però cal lamentar que hagi deixat passar una molt bona oportunitat per demostrar que està, sempre i a tot arreu, a l'alçada dels seus principis.

Article publicat al diari de la FCO

El fons és la forma

2011-06-15T15:45:00.001+02:00

He vist que Rivera, Herra i Puigcercós conicideixen en el més fonamental. Creuen que els autèntics indignats són els seus, els que defensen els canvis polítics que proposen ells als seus programes electorals, i que els altres no ho són. Estàn d'acord amb el fons, diuen, però no amb les formes. És un error gravíssim. Perquè el fons dels indignats no és la defensa dels programes electorals ni d'Herrera, ni de Rivera, ni de Puigcercós, ni d'etc. El fons és el famós canvi de sistema, la revolució. I en la revolució com en la democràcia, el fons és la forma. Els més lamentable és que els més indignats d'entre els indignats semblen haver-ho entès molt millor que els més demòcrates d'entre els diputats.

Els indignats i la ciència de la política

2011-06-12T18:03:00.003+02:00

Sembla que a alguns indignats els sembla tan estúpid que se'ls demani que defineixin i exposin propostes i alternatives concretes com ho seria que "un metge aconsellés a un pacient angoixat que es fes responsable directe del seu propi tractament". Tindrien raó si el moviment s'hagués limitat a exposar el malestar i no s'hagués dedicat a criticar tan la manera com es prenen les decisions com les decisions que es prenen. Seria molt just que protestéssin si realment estàn disposats a deixar la cura de la seva angoixa en mans dels científics de la política de la mateixa manera que estàn disposats a deixar la cura del seu dolor físic en mans dels científics de la salut. I, sobretot, si estàn disposats a acceptar com a resposta que hi ha alguns mals, com els pitjors mals, que no tenen solució. Però això no només seria un despropòsit pel moviment (no es pot estar contra els polítics i esperar que aquests mateixos polítics et solucionin els problemes), sinó també pel propi sentit comú. És ben sabut que, encara que hi hagi una ciència política, la política no és una ciència.

2011-06-12T15:01:00.002+02:00

Amb dos pebrots

2011-06-10T00:03:00.000+02:00

En diversos moments d'aquest reportatge sobre el Barça i els valors es planteja la dificultat que una societat tan individualista com la nostra "faci seus" els valors del Barça de Guardiola. En diversos moments es planteja que la primera dificultat és que la gent entengui el valor d'aquests valors. I s'apunta, particularment, a la dificultat que les empreses incorporin aquests valors en la seva gestió degut a la seva reticència a fer canvis. Però des que tan es parla d'"el "valor de tenir valors", és cada vegada més evident que el problema no és que la gent desconegui que l'esforç i la dedicació són bons i necessaris per aconseguir l'èxit, sinó que amb aquest coneixement teòric no n'hi ha prou. Que és molt diferent saber que cal esforçar-se que esforçar-se. Aquesta diferència es veu molt clarament a l'escola. És veritat que molts professors neguen la importància de l'autoritat del mestre, de la matèria i del valor de l'esforç, però més greu sembla ser el cas de tots aquells que saben que els seus alumnes s'han d'esforçar i treballar seriosament però que no saben com fer que els seus alumnes s'esforcin i treballin seriosament. Per això el mèrit de Guardiola no sembla ser el d'haver entès que quan es juga a futbol és millor jugar bé i guanyar que jugar malament i perdre i que per guanyar i jugar bé cal treballar molt. El seu mèrit és fer que els seus jugadors juguin bé i amb esforç i treballin molt per guanyar i per tornar a guanyar els títols que ja han guanyat. Que segueixin esforçant-se un cop han assolit l'èxit. És evident que per "fer nostres" els valors del Barça no n'hi ha prou amb recordar una vegada i una altra "el valor de tenir valors". I que d'aquí ve la dificultat de fer nostre l'èxit del Barça de Guardiola.

El que més m'agrada d'aquesta retòrica és l'anunci de Nike, amb dos pebrots. Com m'agrada molt més la samarreta del Che que portaven els meus companys de classe que aquesta altra, insultantment obvia, dels meus companys de festa.

Revolució i sistema (FCO)

2011-06-08T00:42:00.000+02:00

Després de dubtar-ho i discutir-ho molt, sembla que a poc a poc els indignats aniran desallotjant la plaça de Catalunya de Barcelona. Tant la decisió com els dubtes semblen força raonables. Saben bé que difícilment el moviment podrà sobreviure a l'acampada i que la pretesa revolució corre el risc d'acabar sense haver aconseguit cap canvi en la vida política del país. Havent resultat, literalment, inútil. És comprensible que els acampats temin aquesta inutilitat, perquè des del primer dia van considerar-se poc més que eines al servei d'una causa, considerant seva la tasca contrarevolucionària per excel·lència; la de treballar en la reforma i la millora del sistema. La inutilitat del moviment serà el seu fracàs, però podria haver estat la seva principal virtut si no haguessin cedit a les pressions dels mitjans, sobretot dels pretesament afins, per presentar una llista consensuada de reformes simples i concretes de qüestions tan generals i complexes com el sistema electoral, la banca mundial, l'ètica política i l'esperit del capitalisme. Això és, de fet, el que esperaven des del sistema fins i tot aquells que no estaven disposats a donar-los res del que poguessin demanar. El discurs autènticament revolucionari, el que pretenia convertir la vida assembleària en un sistema de vida alternatiu, el que pretenia convertir la plaça en una nova àgora del segle XXI i la pràctica política en un fi en si mateixa, ha estat sempre un discurs minoritari. Però això implicaria admetre una cosa tan elitista com que aquesta nova forma de vida només podia estar a l'abast d'uns pocs; d'aquells afortunats que poden passar els dies discutint sobre les qüestions més elevades perquè no estan obligats a treballar per atendre les qüestions més urgents. Haurien d'admetre que aquesta nova vida a la qual aspiraven no era res més que la vella vida d'una minoria de ciutadans privilegiats, que podria prescindir de preocupar-se del negoci per dedicar-se a la vida ociosa. No és casualitat que aquesta minoria estigués formada principalment per estudiants i aturats, perquè els altres ciutadans, simpatitzants o no, aspirants o no a formar part d'aquesta nova classe social, havien de treballar.

Com que aquest era un discurs literalment impresentable, de seguida es va imposar el principi revolucionari clàssic, a la Tahrir, en el qual una part petita, molt petita, del poble es considera el dipositari legítim de la sobirania popular. En un sistema democràtic això no és res més que una usurpació, purament retòrica, de la sobirania popular. És totalment incomprensible que aquest discurs sigui considerat menys impresentable que el que defensa els privilegis de la minoria ociosa. Que l'acampada coincidís amb les eleccions municipals podria ser una casualitat, però seguiria sent molt significatiu i un bon recordatori que, malgrat les seves pretensions, els acampats no són el poble ni el representen. Que el poble és qui vota a les eleccions, però també qui passa d'ells i de la política. I poble, com bé han demostrat els resultats electorals, és fins i tot qui com ells passa dels partits d'esquerra, però no precisament perquè siguin massa poc d'esquerra. Així és totalment comprensible que als indignats no els agradi el poble. I que la seva pretensió no sigui en realitat representar aquest poble sinó substituir-lo, canviar-lo per un altre. Pretenen que els polítics els facin més cas a ells que als altres, però han estat incapaços d'argumentar per què els polítics haurien de fer més cas a aquesta minoria sorollosa que a la sempre menyspreada però sempre determinant "minoria silenciosa". Enduts per la rutina de campanya, tots els partits polítics van dir que "els escoltaven", però és probable que no ho hagin fet i que al final resulti que no són tan burros com ens agradaria pensar. Així, doncs, també és comprensible que als acampats no els agradin els polítics. Però el que resulta del tot incomprensible és el poc que s'agraden ells mateixos. Per il·lustrar-ho corre una conyeta per facebook sobre els que twittegen la revolució des de l'iPhone. Contra el que s'acostuma a dir, twittejar la revolució des d'un iPhone no és hipòcrita. També els nens de papà tenim dret a fer la revolució i a somiar que un demà més just pot també ser un futur ben comunicat; amb twitters, iPhones i un llarg etcètera de coses fantàstiques encara inimaginables. Si la brometa de l'iPhone té sentit és en la mesura que il·lustra fins a quin punt som inconscients, que són els nostres actes els que fan el sistema tal com és; el nostre vot, és clar, però també i sobretot les nostres compres, les nostres factures telefòniques, el nostre cobrar en negre, facturar sense IVA, repetir assignatures per mandra, viure dels altres quan podem cobrar l'atur i demanar hipoteques que potser demà podrem pagar però que de moment segur que no. El que anomenem sistema només és l'efecte dels nostres actes. No hi ha sistema. L'univers és indiferent. I els nostres mals tenen molt a veure amb l'absurda creença que és més fàcil canviar de sistema que canviar de costums.

Article publicat al diari de la FCO

Bin Laden, legalitat i justícia

2011-06-07T00:33:00.002+02:00

Després de l'assassinat d'Osama Bin Laden, Barack Obama va pronunciar aquelles paraules pensades i dites per la història: "Justice has been done". Aquestes paraules segueixen sent polèmiques. Per exemple, Juan Pedro Quiñonero, entrevistat a Jot Down, deia: "De la puesta en escena de Obama creo, sin embargo, sobraba una palabra. La palabra 'justicia'. Puede pensarse lo que se quiera del asesinato a tiros de un criminal. Pero no creo que la palabra 'justicia' sea la más adecuada para definir esos comportamientos. La justicia es una muy otra cosa. Tiene sus reglas, sus normas". En aquesta línia s'ha manifestat també molta altra gent, assenyalant, bàsicament, que l'assassinat de Bin Laden no podia ser just perquè no era legal. Que l'operació fos legal és, certament, discutible. I, sobretot, és discutible quina llei (la dels EUA, del Pakistan o la Internacional) és la que hauria de determinar aquesta legalitat. Però és evident que tots els que som capaços de considerar injusta una llei (sigui la del matrimoni homosexual, la pena de mort o la propietat privada) també hauríem de ser capaços d'admetre la possibilitat d'una il·legalitat justa.

Rahola i la prohibició del vel integral

2011-06-05T22:52:00.002+02:00

Rahola ha topat amb un entrevistador pesat i ha hagut d'admetre una cosa important sobre la prohibició del burka o vel integral. Ja no ha pogut seguir afirmant ni donant per suposat que la prohibició és sinònim d'alliberament, ni ignorant la possibilitat que algunes dones portin el vel lliurement. Però, diu, "per tres o quatre dones que portin el vel voluntàriament, no ens podem quedar en l’anècdota, doncs la categoria principal és la llibertat de la dona. Sí, cal prohibir el vel integral." El debat se centra en la legitimitat d'atemptar contra els drets de les dones en nom de l'alliberament d'algunes dones. I, per tant, en la qüestió de si un estat de dret pot atemptar contra els drets dels seus ciutadans en nom d'un bé més alt. Encara que sigui l'hipotètic dret a vesitr-se com més de gust els vingui que només trobarien a faltar aquestes tres o quatre dones. Més o menys aquests són els termes en els que fa temps discutíem la qüestió amb l'Albert Esplugas.

Vic, 20 anys més tard

2011-06-01T00:33:00.001+02:00

Ha fet 20 anys de l'atemptat d'Eta a Vic. Fa dos anys es va posar una placa en record "a totes les víctimes del terrorisme". Un tret per elevació, com deia ahir l'Arcadi Espada. Fa dos dies, com qui diu, es va fer un homenatge a les víctimes. Aquest cop a les de Vic. I aquest cop sense la presència del grup municipal d'ERC ni de l'alcalde de la ciutat. Cal lamentar aquesta absència, però s'equivoquen els qui l'acusen d'ignorar l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El seu error és tot el contrari. Vila d'Abadal ha fet massa cas a les seves paraules i ha acabat creient que el president de l'ACVOT és qui millor legitimat està per parlar en nom de les víctimes i que aquest homenatge era alguna cosa així com un acte privat en record als seus familiars on, per tant, la seva presència era secundària. I poc celebrada, segons devia interpretar l'alcalde atenent a les declaracions que el president de l'ACVOT havia fet sobre el sentimental alcalde de la localitat quan es va perpetrar l'atemptat, el sentimental Pere Girbau. Al president li sembla impresentable la incredulitat de l'alcalde. Però sembla injust acusar l'alcalde Girbau. Com posa en evidència l'interessantíssim reportatge d'Albert Hom, ETA a la ciutat dels sants, ell només representava un poble que 20 anys després de l'atemptat encara es pregunta, incrèdul, com podia ser que ETA atemptés precisament a Vic.

És una bona pregunta per fer als terroristes, però els contraris ens hauríem de fer precisament la contraria. Per què ETA no hauria d'atemptar precisament a Vic. Jo també en desconec la resposta, però tinc clar, com el president Pujol, que la solidaritat entre patriotes és una perillosa mentida. I que és una mentida perillosament estesa. Aquests dies, i aprofitant el procés contra Bildu, algunes de les veus que més convençudes estan d'aquesta solidaritat han tornat a recordar-nos la vella cantarella segons la qual tot nacionalista és un terrorista. No només no han entès res del nacionalisme, sinó que no han entès res del tema que més sembla preocupar-los, que és el terrorisme. Perquè no només són diferents els nostres mètodes, com s'acostuma a concedir-nos. També ho són els objectius. L'objectiu del terrorista és el terror. Això és molt evident, però precisament per això cal no oblidar-ho. És per això que les víctimes del terrorisme són danys col·laterals i és per això que tots som víctimes del terrorisme. I és estrany que en una època on no hi ha millor condició que la de víctima, els nostres polítics renunciïn tan alegrement a una condició que podrien reclamar tan legítimament. Tenir això present ens hauria d'estalviar un dol de memòria com el de Vic, que porta 20 anys en silenci sobre el tema perquè deu creure, com Gaspar Hernàndez, que el silenci guareix totes les ferides. I cal recordar aquesta diferència entre nacionalistes i terroristes perquè és terrible veure fins a quin punt l'ús del silenci en favor de la pau social entre els bàndols de la guerra civil i la dictadura s'aplica aquí també a la relació entre la població civil i el terrorisme. Per això cal tornar a recordar que no només som diferents perquè siguin diferents els nostres mètodes i els nostres objectius. El que ens separa dels terroristes és també que ells sempre han sigut molt més conscients que nosaltres d'allò que ens separa.

Article publicat al diari de la FCO

La #revolució dels coixinets (FCO)

2011-05-26T23:41:00.000+02:00

La pretensió dels nostres acampats de seguir a les nostres places la revolució que va començar a la plaça Tahrir és molt més que ridícula. Una amiga els parodiava al facebook: "Collons, quin dia! -s'exclamava-, a tu se't mor la mare i jo perdo l'encenedor!". Com comenta Marx, "Hegel diu a algun lloc que tots els grans fets i personatges històrics ocorren dues vegades. Es va oblidar de dir: primer com a tragèdia, després com a farsa". Una #revolució que posa abans els coixinet que la revolució és, evidentment, una farsa. I no ho és només perquè hagi cedit la iniciativa en l'ús de la violència a les forces de l'ordre. Ni perquè, a diferència de la revolta a la plaça de Tahrir, l'ocupació de l'espai públic no sigui per defensar-lo enfront de la tirania, sinó per plantar-hi un hortet, que és allò que el Càndid de Voltaire ens recomanava fer quan ja no sabéssim què més fer davant l'hostilitat del millor dels mons. I tampoc és una farsa de revolució només perquè la presa del poder no entri dins els seus plans. Aquesta revolució és una farsa, bàsicament, perquè, si els més revolucionaris dels acampats tenen raó, l'autèntic enemic és el poder econòmic del mercat global i, si estan disposats a acceptar la part de raó que podrien tenir, aleshores el poder s'ha convertit precisament en allò que ja no pot ser pres. Al segle XXI, tota revolució, la d'Egipte com la d'aquí, seria poc més que una recreació històrica, un simulacre o una farsa. Només així poden els #revolucionaris locals sentir-se sincerament identificats amb els egipcis. Però aquesta incapacitat per diferenciar entre revolucions només és una mostra de la dificultat que una certa esquerra dedicada a la crítica cultural troba a l'hora de jutjar els diferents règims polítics. I és aquesta la dificultat la que s'expressa també amb la caduca reivindicació de la "democràcia real" davant la democràcia "formal". El segle passat va deixar prou clar que la democràcia anomenada "formal" és democràcia i les altres coses són altres coses.

La #revolució dels coixinets ha esclatat en temps de crisi i després que sigui evident que els governs d'esquerres no poden fer res gaire diferent al que haurien de fer els governs de dretes, encara que puguin fer-ho una mica més de mala gana o una mica pitjor. I la deriva cap a un discurs de regeneració democràtica no sembla ser gaire més que la recerca d'un discurs que serveixi per expressar en termes comprensibles i respectables la indignació dels indignats. Que aquests arguments en forma de lema siguin tan primaris no ens hauria de sorprendre ni indignar especialment, perquè una #revolució és una #revolució. I tampoc hauria de preocupar a ells, perquè per fer una revolució no es necessita més intel·ligència que mala llet i perquè precisament d'aquí és d'on han tret aquesta transversalitat de què tan orgullosos es declaren i que seria la vergonya de qualsevol revolucionari autèntic. De fet, els #revolucionaris s'han dedicat, bàsicament, a compartir problemes, menjar i coixí. Sembla que quan tot passi n'hauran tingut prou sentint-se una mica més acompanyats en la dificultat, i cal celebrar-ho. Però encara que la indignació i els llocs comuns siguin més que suficients per muntar una revolució, de cap manera serveixen per recuperar l'economia ni la tranquil·la quotidianitat. I és per això que el punt més preocupant és veure fins a quin punt els lemes de pancarta coincideixen amb l'editorial de diari i el discurs habitual de tanta i tanta gent convençuda de tenir solucions clares i senzilles als problemes més complexos. I veure fins a quin punt és difícil defensar la importància de les formalitats democràtiques davant d'aquells que només se'n preocupen, a la Tahrir, per solucionar uns problemes que aquestes no només no han causat sinó que no poden solucionar. Tampoc aquí està gens clar que haguem de sortir de la #revolució amb una democràcia més forta i sana d'aquella amb la qual hi vam entrar.

Article publicat al diari de la FCO

Immigració i populisme (FCO)

2011-05-18T12:10:00.001+02:00

Escandalitzats pels discursos polítics més obertament racistes, els homes de bé acostumen a creure i a fer-nos saber que, en el fons, la culpa és dels partits tradicionals i centrats. Que són ells els que, desatenent certes inquietuds de la ciutadania per por al políticament incorrecte, han deixat lliure l'espai per on aquests grupuscles fins ara amagats surten a gaudir del bon temps. Per tornar-los al cau de feixistes d'on mai haurien d'haver sortit, només caldria que els grans partits abandonessin el "bonisme" quan parlen d'immigració i fossin una mica més valents per fer aquell discurs seriós, centrat i racional que se suposa que en el fons tots volem sentir. Així, no només farien una bona política d'immigració, sinó que recuperarien el suport d'aquells votants que ja no se senten representats en aquestes qüestions i frenarien el creixement electoral d'aquestes formacions indesitjables. És només un exemple més d'aquella fe, pretesament democràtica, en la superioritat moral del poble sobre els seus representats.

Semblen creure que els votants d'Anglada o "el potro" de Badalona voten acomplexats. Que, com nosaltres, també ells caminen capcots cap a l'urna, resignats a regalar el seu vot al menys dolent dels candidats. En realitat ells són pràcticament els últims votants orgullosos que queden. Perquè són els únics que poden mostrar les seves més baixes passions en públic sense que ningú es cregui ja amb el dret a exigir-los que se n'avergonyeixin. Per això sembla que voten precisament allò que volen votar i que aquest lamentable discurs que tan ens irrita és precisament el discurs que ells volen sentir. Només cal recordar el què va passar ara fa poc més d'un any a Vic amb la famosa polèmica del cens. Fins aleshores, l'alcalde podia presumir d'una política d'integració exemplar i sembla que podia fer-ho amb bona part de raó. Però aquesta exemplaritat no devia ser suficient per convèncer la sempre raonable ciutadania i sembla que per lluitar contra PxC era millor presentar una solució que no servia per solucionar un problema que d'altra banda s'assegurava que ja no es tenia. Aquest exemple hauria de ser suficient per alliberar-nos d'aquest elogi constant del poble en què es basa el populisme tant d'Anglada com dels seus crítics.

Anglada és una vergonya, però està molt lluny de ser un perill. El perill és que els racistes dels seus votants deixin de necessitar-lo ell perquè s'hagin anat trobant còmodes en altres formacions més poderoses gràcies als discursos de gent com Garcia Albiol o a les sortides de to de l'Albertito Fernández. Perquè aquests són els discursos que molta gent vol i que segurament molta més gent voldrà. I el que hauria de preocupar els opinadors sensats i els partits centrats és si estan disposats a portar la seva fe en el poble fins aquí. Si també ara i també en això estan disposats a afirmar que el poble té raó, com sempre, i a donar-li allò que demana.

Article publicat al diari de la FCO

Ciutadans de Catalunya (FCO)

2011-05-11T13:29:00.000+02:00

Sembla que, a poc a poc, la campanya catalana de les eleccions municipals comença a centrar-se en els municipis. Fins ara, la campanya havia estat centrada en els comptes de la Generalitat i en les retallades. Els socialistes de Barcelona, per exemple, que estàn al poder pràcticament des que es va inventar el poder, i tots els que es presenten a aquestes eleccions com si l’alcalde fos Xavier Trias, han après molt bé com n’és de fugissera la il·lusió pel canvi i com de ràpid desgasta governar en temps de crisis. I per això intenten desplaçar la campanya cap a les impopulars retalles evitant que la discussió se centri en una acció de govern municipal que saben perdedora.

Però més enllà dels inevitables interessos partidistes, la dificultat de centrar les campanyes municipals en les qüestions municipals és que sovint es té poca consciència de la importància de la política local. Es considera, i es repeteix sovint, que els ajuntaments tenen més responsabilitat que poder. Que són els primers on la gent busca resposta als seus problemes quotidians però que no sempre tenen poder per resoldre’ls. Malgrat alguns candidats vulguin oblidar-ho per interessos un poc menys nobles que l’interès públic, els ajuntaments, per exemple, no tenen una llei d’estrangeria propia. Tampoc tenen política econòmica propia per treure la seva petita població de la crisi. I, a més, en política local sembla que els grans discursos ideològics tenen un recorregut molt curt.

Però és a la ciutat on aprenem el sentit i el valor dels termes bàsics del nostre vocabulari polític. És a la ciutat on aprenem què vol dir conviure en llibertat i on per entendre la importància i la fragilitat d’allò tan complexe que anomenem convencions socials en tenim prou amb uns veïns napolitans. També és a la ciutat on els grans discursos sobre el control de la immigració prenen el rostre humà que els correspon. On prenen sentit paraules com igualtat i fraternitat. A Barcelona és també la política municipal la que, amb l’excusa de la reforma de la Diagonal, ens ha ensenyat l’autèntic rostre de la democràcia directa. I la que, amb l’excusa de la reforma de la Rambla, ens ha ensenyat a témer l’arbitrarietat de la llei, propia d’aquell que creu que el deure de l’alcalde és fer la ciutat al seu gust i semblança; canviant, per exemple, les paradetes de les rambles cada diumenge que hi passa amb la familia i constata que les noves paradetes de gelats li agraden tan poc com les antigues paradetes d’animals. És a la ciutat on aprenem quina és la manera propia de governar i d’explicar-se d’un govern democràtic. I és potser per això que enlloc es veu tan bé com en la política municipal, i mai millor que en campanya electoral, que no només hem de jutjar els polítics per allò que fan, sinó per allò que diuen. Perquè molt sovint les seves paraules tenen més influència que els seus actes en la qualitat de la vida democràtica de la comunitat.

Article publicat al diari de la FCO

Bildu i l'Estat de dret (FCO)

2011-05-05T02:26:00.000+02:00

Jo també crec que la democràcia s'ha de defensar dels seus enemics. I, malgrat les dificultats de reconèixer l'enemic i de combatre'l, crec que és evident que enemics de la democràcia són els terroristes i tots aquells que pretenguin servir-se dels procediments democràtics per acabar amb la democràcia. És per això que entenc perfectament que una manera de combatre l'enemic sigui impedir-li l'accés al poder i perseguir-lo judicialment. No és gens sorprenent que l'Estat de dret es defensi a través del dret i no crec, per tant, que la il·legalització de partits sigui res aliè a una genuïna democràcia. Perquè una genuïna democràcia no pot confondre el respecte que té a l'home amb el respecte a qualsevol de les seves opinions. No pot creure al mateix temps que tots els homes són iguals i que totes les opinions (fins i tot aquelles que neguen la igualtat dels homes) són iguals. És per això que la democràcia pot il·legalitzar partits i pot perseguir els criminals, però no pot il·legalitzar ciutadans ni perseguir opositors. La diferència entre opositor i enemic és, evidentment, una diferència clau.

Fins ara havien valgut dos requisits per diferenciar l'opositor i l'enemic. El primer és per allò que deien. De l'opositor, se n'ha d'esperar un compromís ferm amb els processos democràtics i per això s'exigia als partits de l'esquerra abertzale que deixessin clara la seva oposició a la violència. Bildu ho ha fet. El segon és per allò que fan. És aquí on es veu fins a quin punt és complicat entendre què es vol dir quan es diu que Bildu és ETA, com abans es deia Batasuna i els seus hereus. Bildu seria ETA o seria com ETA si, com ETA, es dediqués al terrorisme i no a la política. I aleshores seria del tot normal que no es pogués presentar a les eleccions, perquè els grups terroristes no han de poder presentar-se a les eleccions. Però el principal argument del Suprem per impedir que es presenti a les eleccions és que Bildu seria un instrument de l'estratègia d'ETA. I aquest és un argument insuficient. ETA sempre s'ha concebut ella mateixa com un mitjà al servei de l'independentisme basc. Com una via "alternativa" a la democràtica, per dir-ho així. I podria molt bé resultar que l'estratègia d'ETA consistís ara en la seva desaparició, apostant decididament per defensar la independència del País Basc per vies pacífiques i democràtiques. Contra el perill que aquesta coalició acabés finançant ETA hauria de ser suficient un control seriós dels comptes dels partits polítics.

En la pràctica és totalment comprensible que el govern de l'Estat utilitzi la llei i les diferents sentències per jugar a un estira i arronsa amb el món abertzale amb la intenció d'anar debilitant ETA fins a fer-la desaparèixer. O per fer desaparèixer, fins i tot, el món de l'esquerra abertzale tout court. Però hauria d'anar molt en compte amb com ven aquestes estratègies, perquè el més perillós enemic de l'Estat de dret, que l'ataca i corromp des de dins i en silenci, és la percepció d'un us arbitrari de la llei. L'Estat podria estar llençant pedres sobre la seva pròpia teulada.

Article publicat al diari de la FCO

Cent dies (i escaig) (FCO)

2011-04-11T01:23:00.002+02:00

És difícil saber per a què serveixen els famosos 100 dies de silenci que per protocol s’haurien de concedir al govern. Perquè ni ens estem de criticar-lo des del primer dia ni veig per què hauríem de fer-ho. És veritat que 100 dies són massa pocs dies per valorar una acció de govern, però no ho són per valorar les decisions que el govern pugui anar prenent. De fet, el moment més noble de criticar una decisió és precisament el moment de la decisió, perquè és només aleshores quan el crític pot tenir la mateixa informació i les mateixes presses que el govern i, a sobre, una mica més de criteri. Com que el que fa complicades les decisions són, bàsicament, les presses i la ignorància sobre els seus efectes possibles, no és de rebut esperar a tenir més temps i més informació sobre els resultats per criticar la decisió presa. És per tant de justícia que ens saltem el protocol, tot i que seria d’esperar que fóssim una mica més justos a l’hora de saltar-nos-el. Però tot i que el moment més noble per criticar una decisió és el moment de prendre-la, el millor moment per veure si una decisió és encertada no és mai el moment de la decisió sinó el moment on els seus efectes es fan visibles. És per això que per jutjar les decisions sobre grans qüestions (sobre el model educatiu, econòmic, etc.), fins i tot 4 anys són insuficients.

Una de les grans tasques que té una democràcia, i que tot i no dependre només del govern depèn també del govern, és la d’enfortir el sentiment democràtic del ciutadà. La importància d’aquesta tasca la recordem sovint en dies d’eleccions, quan la participació és molt baixa o quan partits com PxC amenacen d’entrar a les institucions. I l’expressem sovint quan diem que cal combatre la desafecció o que cal millorar la confiança en la política i les institucions. La lluita per reforçar el sentiment democràtic dels ciutadans és una lluita diària contra els tòpics i llocs comuns, principalment sobre la feina dels polítics i dels periodistes. Per recuperar la confiança dels ciutadans, uns i altres han de ser especialment curosos a l’hora d’entendre i de fer entendre la seva tasca.

En un moment de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Mas a TV3, Terribas va dir: “La nostra feina com a periodistes és posar-nos en la pell del ciutadà”. I el president, donant per bo el comentari, va respondre: “La nostra també”. Evidentment, els dos comentaris són tan fàcils i tòpics com falsos. Evidentment, aquests comentaris no tenen cap importància a l’hora de valorar la feina del president Mas i de Mònica Terribas. Perquè Terribas, com demostra des de fa molts anys, sap perfectament que la feina del periodista és precisament la de situar-se fora de la pell del ciutadà per explicar-li què passa a més d’un pam del seu nas. Un periodisme que pretén posar-se a la pell del ciutadà és un periodisme barat, de queixa fàcil i d’opinió superficial. I tampoc té gaire importància perquè també Mas sap perfectament que el polític que pretén posar-se a la pell del ciutadà no és més que un populista que condemnat a donar sempre la raó al poble i precisament per això incapaç de prendre les mesures que el moment requereixi.

Aquesta petita anècdota de l’entrevista només és important per a nosaltres, perquè hem de ser conscients i aprendre a valorar que el bon periodista no és aquell que diu el que volem sentir sinó aquell que ens explica el que no sabem. I que en una democràcia no és el President el que s’ha de posar a la pell del ciutadà sinó que és el ciutadà qui s’ha de posar a la pell del President. Això és precisament el que s’espera que fem quan se’ns demana que siguem crítics amb el poder, ja sigui cada quatre anys amb el vot o cada dia amb la paraula. I això també el que lloem quan lloem la maduresa de la ciutadania, especialment en moments difícils on menys que mai podem esperar del polític ni del periodista que ens digui allò que volem sentir. És evident que en una democràcia el poble delega en els seus governants la presa de moltes decisions, però una democràcia és forta quan el ciutadà i el periodista entenen que aquesta és una delegació tècnica, no moral. Perquè només així poden ser justos a l’hora de valorar la seva feina.

Article al diari de la FCO

Contra el consens, el partidisme dels millors (FCO)

2011-04-04T00:18:00.001+02:00

Una de les crítiques més repetides i possiblement encertades que ha rebut el govern per la cimera econòmica és la d’estar interessat únicament en buscar la foto. Sembla que alguns tot just acabin de descobrir, com sempre massa tard, que els governs democràtics actuen -han d’actuar, vaja- de cara a la galeria. Aquesta és precisament la seva grandesa. Així que és probable que la cimera fos per la foto i espero que fos així, perquè així ha de ser. Precisament perquè aquest govern governa un país on s’ha convertit en un tòpic que les anomenades “polítiques nacionals” han de ser polítiques consensuades, no partidistes. Com que no acostumem a perdre el temps definint quines són les polítiques nacionals i quines les no nacionals, esperem en realitat que totes les polítiques que considerem importants acabin sent polítiques consensuades. Aquest és un greu error, que en el millor dels casos obliga al govern a organitzar cimeres per la foto. I en el pitjor dels casos porta a l’immobilisme total precisament en aquelles qüestions que són les més importants.

El govern dels millors era molt més que un lema de campanya: era una bona declaració de principis contra aquesta manera d’entendre la política democràtica. Era una bona manera de recordar que no tots estem igualment capacitats per governar, perquè no tots tenim els coneixements ni les aptituds necessàries per triar la millor decisió possible. Ni tots tenim, tampoc, la obligació de responsabilitzar-nos d’aquesta tria. S’ha fet molta broma sobre el tema, però molt pocs d’han atrevit a fer-la amb el conseller d’economia, Andreu Mas-Colell. Així que tenir un conseller com ell hauria de servir, com a mínim, per no haver de consensuar les polítiques econòmiques amb la gent de l’oposició. No perquè el conseller Mas-Colell sigui infalible. També ell necessitarà el consell d’algú altre i fins i tot podria ser que fos algú altre de l’oposició. Però si alguna cosa ha quedat clara és que aquest algú altre no pot ser l’oposició en bloc. I encara menys l’anterior govern en bloc. Perquè no sabem què hagués passat si l’anterior govern hagués tingut el criteri i la responsabilitat de dur a terme les polítiques econòmiques que el país necessitava. Fins i tot podria ser que encara fossin al govern, i no a l’oposició. Però sí que sabem que la situació econòmica del país no seria la que és ara i que no necessitaríem cimeres ni fotos de cimeres per transmetre missatges d’unitat a la ciutadania. La necessitat d’unitat nacional és un perillós mite, pretesament patriota. Però el que realment es necessita són bones polítiques. Per això el millor patriotisme és el partidisme dels millors.

Article al diari de la FCO

Sobre Duran, López i Ortega (FCO)

2011-03-28T02:25:00.002+02:00

Tenia molta raó López Tena quan deia que “no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega a què el secretari general d’un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d’interès, premiï amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”.

Efectivament, no és igual perquè “la presumpta actuació” de la vicepresidenta Ortega és greu, però no tant. És greu perquè en una democràcia només es pot mentir al poble si és pel seu bé, encara que sigui mentir en qüestions sense importància. Que Ortega sigui o no llicenciada en Psicologia és, sens dubte, una qüestió sense importància. I que això hagi servit per fer brometes fàcils sobre el “govern dels millors” només és una nova mostra de la nostra preocupant desorientació sobre què és un bon polític. Aquesta desorientació és preocupant perquè sense una idea de què és un bon polític és molt difícil triar el millor d’entre els disponibles. Malgrat la nostra ignorància, hem de suposar que entre les qualitats imprescindibles d’un bon polític no hi ha la de ser llicenciat en Psicologia i que, per tant, Ortega pot acabar sent una bona vicepresidenta. Malgrat això, són uns quants els que han demanat la seva dimissió i uns quants menys els coherents que han demanat la dimissió de tots aquells polítics que hem anat “descobrint” amb el currículum inflat. Aquestes dimissions haurien de servir, se suposa, per fer créixer la confiança en els polítics i la política i per combatre el fantasma de la desafecció. Però aquest és un estrany remei, perquè fins ara no havíem considerat que la malaltia de la desafecció tingués res a veure amb els currículums inflats. Més aviat sembla que els que patim més pel futur de Catalunya que per la imatge del govern Mas hauríem d’estar més que satisfets si aquesta polèmica serveix perquè d’ara endavant, els polítics una mica més curosos a l’hora de presumir d’allò que els manca.

Les acusacions a Duran i Lleida són, efectivament, molt més greus. No per si ha col·locat o no les seves amants i ex-amants en càrrecs públics. Sempre que aquests siguin càrrecs de confiança, la confiança ja se sap i cadascú se la guanya com bonament pot. I tampoc per com sigui la seva vida sexual ni per si es finança amb diners públics. Sempre que els diners públics siguin els del seu sou públic i les variacions no siguin més extenses que les que permet la llei. Les acusacions veritablement greus són les altres, les de corrupció, cobrament de comissions (il·legals) i tràfic d’influències. I el que és veritablement greu és que aquestes acusacions estiguin condemnades a acabar, per expressa voluntat de l’acusador, on sigui que acabin en aquest país totes les acusacions d’aquest tipus. Sobretot tenint en compte que, contra el que increïblement es repeteix aquests dies, aquest tipus d’acusacions com a mínim tenen un precedent i aquest precedent es diu 3%. D’altra banda, que els que havien entrat al Parlament com a abanderats d’una regeneració de la vida política catalana hagin trigat molt menys a aprendre’n els vicis que a ensenyar-hi les virtuts és tan preocupant com poc sorprenent.

Article al diari de la FCO

Els amants de la llibertat (resposta a Bonnie & Clyde)

2011-03-28T01:42:00.000+02:00

Els de Bonnie & Clyde han escrit una crítica al meu article sobre "Pujol i l'independentisme". Com que em dec als meus fans, intentaré respondre.

Entenc que els punts bàsics de la crítica són aquests:

1. Que tot i escriure a la Fundació Catalunya Oberta (una fundació que es descriu com a liberal), no els semblo liberal. Em sembla fins i tot que els semblo un fatxa clàssic, com el "Martínez el facha" del Jueves, com el net de Blas Piñar o com aquell home que va insultar la consellera Geli a Intereconomía.

2. No entenen a qui em refereixo quan parlo dels "independentistes de tota la vida". Imaginen que dec referir-me a uns "tius xirucaires i peluts fumant porros a un casal de Cardedeu". Suposo que els deu estranyar que parli d'aquests "xirucaires peluts que fumen porros a un casal de Cardedeu".

3. No entenen la diferència entre a la que suposadament faig referència a l'article entre el concepte de "independència com a únic final possible", i el concepte pujolià d'independència com a "únic camí disponible".

4. Es pregunten si la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot voler dir alguna cosa diferent a la voluntat de ser independents.

5. No entenen l'última frase de l'article.

6. Creuen que jo tinc un "carnet d'amant de la llibertat" i que hi ha "un llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". No saben on es dónen aquests carnets ni d'on surt aquest llistat.

Responc per punts, per facilitar la comprensió:

1. No sóc capaç d'imaginar en què els semblo un fatxa clàssic com els que citen. Tampoc sóc capaç d'imaginar quin concepte de liberalisme tenen, si la FCO entraria dins aquest concepte de liberalisme i perquè jo en quedaria fora.

2. No sé qui són aquests xirucaires dels que parlen. Per això no en parlava al meu article. Quan al meu article feia referència als "independentistes de tota la vida", feia referència a tota la gent que, com deia a l'article, van celebrar públicament les paraules de Pujol "com si els hagués estat concedida la victòria". A tots aquells que van sortir ràpids a donar la benvinguda a l'independentisme al President Pujol. Alguns ho van fer a diaris, ràdios i televisions. Altres en tertúlies de bar o de twitter o de facebook. Però cap dels que jo vaig veure, sentir o llegir, vull que quedi clar, era un xirucaire pelut que fuma porros a un casal de Cardedeu. Perquè, efectivament, no tinc relació amb aquests xirucaires als que es refereixen i ni veig, ni sento ni llegeixo el que fan, diuen o escriuen.

3. A l'article escric que, a diferència dels "independentistes de tota la vida", "Pujol no s'ha apropat a la defensa de la independència perquè cregui que és l'únic final possible, sinó perquè creu que, tal i com han anat i com estan anant les coses, la independència pot acabar sent l'únic camí disponible". Amb això vull assenyalar que hi ha una diferència molt important entre creure que la independència és el destí del poble català i creure que la supervivència del poble català podria acabar necessitant de la independència. D'entrada, l'objectiu és diferent. L'objectiu dels "independentistes de tota la vida" és la independència de Catalunya. Aquest és un objectiu polític, institucional. L'objectiu de Pujol sembla ser d'una altra mena. Sembla ser la supervivència de la "identitat catalana". Per això Pujol no sembla partidari del model valencià al que fan referència els de Bonnie & Clyde. A la conferència de la que parlava al meu article, Pujol presenta les opcions de Catalunya amb aquestes paraules: "o la independència o ens aplanem o renunciem i esclar, no podem renunciar". I segueix: "si no hi hagués altra solució, doncs encara que fos amb uns plantejaments de difícil, de molt difícil consecució, hauriem de fer un plantejament independentista". El model valencià sembla ser el d'aplanar-se i renunciar. Sembla ser, per tant, el camí que Pujol descarta. La diferència que, arran d'aquestes paraules, jo establia a l'article no és, per tant, entre dos conceptes d'independència, com semblen entendre els de Bonnie & Clyde, sinó entre dos plantejament diferents del catalanisme. Els "independentistes de tota la vida" podrien tenir com a objectiu polític la independència de Catalunya. L'objectiu de Pujol sembla ser tot un altre. L'objectiu de Pujol sembla ser la supervivència de la identitat catalana. Aquesta identitat catalana teòricament es podria mantenir en molts règims polítics. De fet, s'ha mantingut en molts règims polítics. Quan Pujol diu que "si no hi hagués altra solució (...) hauriem de fer un plantejament independentista" diu que podria ser que la independència de Catalunya acabés sent l'única manera de mantenir aquesta identitat. Que tots els altres camins, que estaven oberts i que encara ho podrien estar, s'haurien acabat tallant.

4. Per això la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot ser alguna cosa diferent a la "voluntat de ser independents". No crec que tota la història del catalanisme pugui ser reduida a una crida per la independència de Catalunya.

5. El meu article acaba així: ""Els independentistes de tota la vida" diran que, al final, el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. Però aquesta és una afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre això cal tenir present el que deia a l'article i que he intentat aclarir als punts 3 i 4. Si aquesta afirmació em sembla impròpia dels amants de la llibertat és perquè entenc que si l'home lliure el seu futur és obert. Crec que algun hegelià em podria discutir aquesta afirmació. I si és un bon hegelià estic segur que ho farà amb bons arguments.

6. No recordo si tinc aquest carnet. Si el tinc, no recordo d'on va sortir. Tampoc tinc constància de l'existència d'aquest "llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". Però si existeix imagino que no deu tenir cap validesa legal. És per això que jo no vaig escriure que un amant de la llibertat no pogués dir això. Només vaig dir que era una "afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre per què ho vaig dir, veure el punt 5.

Cada loco con su guerra

2011-03-27T15:48:00.003+02:00

Se decía que la guerra era la continuación de la política por otros medios. Otros medios mucho peores, se entendía. Incluso se llegó a creer que era el peor de los medios. Pero se suponía que, al menos, podía ser el medio hacia algún fin noble. Hoy vamos a la guerra, mucho más orgullosos y mucho más convencidos de hacer el bien que ayer, sin siquiera saber qué bien esperamos hacer. Es comprensible, puesto que es mucho más difícil alcanzar un acuerdo sobre el bien que perseguimos que sobre el mal del que huimos. ¿Será que sólo podemos ir juntos y contentos, en sagrada alianza, mientras nadie se pregunte hacia dónde vamos? Y ya que no tenemos objetivo, ¿no podría ser que, sin saber cómo ni por qué, estuviéramos librando una guerra en favor de la guerra justa? ¿Que gane el mejor?

También Sarkozy nos atrapa porque es precisamente como lo esperábamos. Con toda la erótica del poderoso y con una inusual clarividencia para diferenciar sin titubeos entre el amigo (a quien se le plantan Haimas y se le venden armas) y el enemigo (a quien se le plantaban Haimas y se le ofrecían armas). Nada que ver con ese flácido llorica de Berlusconi. ¿Como alguien capaz de ir a la guerra contra un buen amigo no va a ser capaz, ante semejantes bellezas, de confundir el contante con el sonante?

Obama parece entender muy bien que, ante la desgracia de tener que trabajar, es preferible ser presidente de China que de los Estados Unidos. Ya lo habían advertido hace tiempo Spiderman y los neocon: un gran poder implica una gran responsabilidad. Y tener el mayor ejército del mundo es tener mucho poder. Desde que llegó a la Casa Blanca, Obama ha aspirado a convertir-se en un irresponsable en política exterior. Su retórica en favor del multilateralismo es la muestra más visible de sus intenciones. Pero era una pretensión absurda, porque no es responsable quien quiere sino quien puede. Por eso el multilateralismo es poco más que una noble mentira. Porque, en último término, el único que puede es Obama. Lo único que Obama no puede, a diferencia de su envidiado colega chino, es ser un irresponsable. Y no porqué no deba sino, simplemente, porque no puede.

De Irak a Libia. La resolución de la ONU sobre Libia se parece muy mucho a la resolución de la ONU sobre Irak. Pero la resolución de los ciudadanos parece ser muy distinta. En justa correspondencia, también parece serlo la de Zapatero. Intervenir en los asuntos internos de otro país es más o menos lo mismo que intervenir en los asuntos internos de otro país. Defender a un pueblo de los ataques de su dictador es casi lo mismo que defender a un pueblo de los ataques de su dictador. Y qué decir del oro negro, que también tienen los libios y que tampoco ahora tocaremos. Cabe suponer que la diferencia es que en Libia habíamos visto la historia en movimiento, mientras que en Irak todo, hasta el mal, seguía su rutina habitual. Y necesitábamos estar en el “lado correcto de la historia”. Para eso no era necesario ver a los muertos libios ni para hablar de genocidio ni para solucionarlo. Esta vez, simplemente, no luchamos por ellos sino por nosotros. Esta vez luchamos en favor de la revolución triunfante y ya sabemos que a nosotros nada nos pone más que soplar a favor del viento.

Pujol i l'independentisme (FCO)

2011-03-21T00:08:00.003+01:00

Els joves de la Fnec van convidar l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol a fer una conferència a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En el seu discurs, Pujol va tornar a manifestar-se proper a l'independentisme. Va explicar que durant molts anys, quan algú se li apropava per defensar les bondats de la independència, ell li deia que "això és molt complicat" i que "ho farem d'una altra manera". I va reconèixer que el seu problema és que ja no té arguments per seguir fent el mateix discurs perquè, dit de forma molt clara i col·loquial, "van a fotre'ns".

Com era d'esperar, els "independentistes de tota la vida" van celebrar les paraules de l'ex-president com si els hagués estat concedida la victòria. Interpreten que, amb aquest tipus de declaracions, Pujol es desvia del seu discurs de sempre, admet el greu error estratègic de la seva política nacional i els reconeix la raó que sempre havien tingut. Creuen, en definitiva, que Pujol s'ha adonat que l'encaix que havia defensat al llarg de tota la seva carrera política era, en realitat, i com ells deien, impossible. Si és que encara no han fet, trigaran molt poc en criticar-lo per haver-nos fet perdre tots aquests anys inútilment. Però cal dir que s'equivoquen i que les paraules del president Pujol semblen estar molt lluny de donar-los la raó. A diferència d'ells, Pujol no s'ha apropat a la defensa de la independència perquè cregui que és l'únic final possible, sinó perquè creu que, tal i com han anat i com estan anant les coses, la independència pot acabar sent l'únic camí disponible. Aquesta no és una diferència anecdòtica.

El futur de Catalunya és incert i ho és, entre altres coses, perquè les aspiracions del poble de Catalunya són molt més ambigües del que semblen creure "els independentistes de tota la vida". El futur no només és incert perquè no sabem quan ni com ha d'arribar la independència, sinó perquè no sabem si la independència ha d'arribar. No sabem si l'arribada de la independència ha de servir per satisfer aquestes aspiracions que reconeixem en la històrica "voluntat de ser" dels catalans. Els "independentistes de tota la vida" diran que, al final, el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. Però aquesta és una afirmació impròpia dels amants de la llibertat.

Article al diari de la FCO

El seny i la rauxa (FCO)

2011-03-14T23:05:00.000+01:00

El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa. Atenent als discursos públics dels protagonistes, sembla que Laporta representa el paper de l'assenyat que tant pocs esperaven d'ell; tendint ponts amb altres formacions, aparcant la seva vanitat al renunciar a encapçalar les llistes i posant així la seva popularitat al servei d'alguna cosa més gran que el seu ego, com és la causa independentista. D'altra banda, els nostres analistes no deixen de lamentar-se perquè interpreten que l'independentisme polític podria haver perdut l'enèsima oportunitat de fer les coses com cal. En el fons, els sobiranistes de seny voldríen que els de la rauxa tinguéssin les seves mateixes virtuts però encara algunes més. Voldríen que fóssin com ells però amb una mica més valents i una mica més capaços de convèncer els catalans de la bondat de trencar amb Espanya. Ser com ells és, en canvi, l'última cosa que els arrauxats semblen desitjar. Perquè ser com ells voldria dir no forçar el discurs independentista per poder governar un país que no és independent i que majoritariament no és independentista. Voldria dir no moure's mai contra la majoria fins i tot quan esperen, de tot cor, el moment en que el tranquil moviment d'aquesta majoria els porti molt suaument cap a la independència. Ser com ells voldria dir creure en la possibilitat, en la importància i en la dignitat de fer política en un "Parlament de fireta" mentre aquest moment no arriba.

Però per no ser com ells, els arrauxats rebutgen fins i tot la manera habitual de funcionar dels partits polítics, i aposten per l'assemblearisme o les llistes obertes, que si poden dir que els funciona és precisament perquè la democràcia directa tendeix a promocionar la "gent valenta" per sobre de la gent prudent. Els arrauxats creuen que la única política digna és una política l'Estat i que l'única cosa important que es pot fer des del Parlament de Catalunya és declarar la independència. La normalitat parlamentaria és una pèrdua de temps i el país té pressa. Per tot això els arrauxats són molt més aptes per liderar el canvi que per governar la normalitat. I per tot això ens hauríem de preocupar ben poc per la seva manca d'èxit a l'hora de construir partits polítics estables i amb vocació de convertir-se en una "opció creïble de govern". Perquè tots els seus possibles èxits deriven de les seves evidents limitacions. És cert que el votant d'ERC ha sigut el tonto del poble molt més sovint del que a alguns ens agrada reconèixer. Però és precisament el tonto del poble el que està en millor disposició de posar en qüestió tot allò que els llestos creuen inevitable perquè ja no saben imaginar diferent. El tonto del poble és el que millor preparat està per fer canviar la manera habitual de parlar de política. Exactament de la mateixa manera que el jove arrauxat, per jove i per arrauxat, és el més ben disposat a batallar contra l'status quo. El primer que va tractar les qüestions d'administració territorial de l'Estat com a qüestions d'identitat nacional era un arrauxat. Com ho era el que va parlar com si les comunitats autònomes fóssin efectivament autònomes i, per tant, sobiranes. Però amb el temps, fins i tot el gris gestor José Montilla, la més evident antítesi de la rauxa que ha conegut la política catalana, per defensar l'Estatut va haver de donar per suposada la sobirania del poble català. Els sobiranistes assenyats faríen bé de no oblidar-ho. Perquè si bé és cert que Catalunya només podrà ser independent quan l'independentisme polític estigui en mans dels assenyats, Catalunya només somia la independència gràcies a que alguns arrauxats van convertir-la en la seva causa. I no és gaire assenyat esperar la resurrecció si no s'està disposat a suportar la creu.

2011-03-09T21:24:00.006+01:00

Aquest article, tan fàcil, de Garton Ash. Sobre Líbia i l'intervencionisme liberal. Facilíssim, de fet, perquè dóna per suposat el que constitueix el drama de tota la política internacional en relació a Gadafi. I en relació a tot allò que ens fa parlar de real-politik, que és la política desagradable. Ell creu, simplement, que "para conseguir que Gadafi renunciara a la mayoría de sus armas de destrucción masiva no hacía falta tanta adulación ni tantos negocios con él". Creu Garton Ash que podríem haver tingut un Gadafi content, pacífic, amic i pobre sense haver d'embrutar el nostre ego ni els nostres dinerets. Acaba l'article en la mateixa línia; defensant la no-intervenció en nom de l'intervencionisme (liberal) i confiant, ves a saber per què, que la valentia dels homes i dones libis, per ser "el mayor motivo de gloria de estos acontecimientos" serà també motiu suficient per portar la glòria a aquests "acontecimientos".

Ideologia i política

2011-03-08T20:13:00.001+01:00

Encara sobre l'article de la FCO. La conclusió de la crítica que vaig fer a la política ideològica és que cal salvar la política de la ideologia. Alguns han qualificat la nostra com una era post-ideològica i per això post-política. Amb poc encert, crec. La política ideològica és aquella que creu que està a l'abast de l'home reconciliar la realitat amb el seu ideal. Que actúa com si això fos possible. I que quan les seves limitacions es fan massa evidents s'exclama amb aquell famós "pitjor per a la realitat". Per això, deia a l'article, és incapaç de valorar amb justicia la relació entre fins i mitjans. No és una bona política perquè no sap què es pot esperar de l'acció política. I perquè per esperar-ne massa només n'acaba oferint massa poc. Per a la política ideològica les finalitats són clares i indubtablement bones. Això es mostra en el fet que mai són subjecte de debat polític. I que quan es presenten al debat públic ho fan protegides per una induscutible bondat. La voluntat de salvar el planeta és tota la defensa que necessita una política medioambiental. Però quan els fins són clars els mitjans passen per ser una qüestió tècnica. Per això, per a la política ideològica, el fi acaba justificant qualsevol mitjà. La feina del polític i del tècnic es confonen i en campanya electoral els polítics presumeixen de la seva capacitat de gestió molt més que de la seva capacitat de lideratge o de prendre decisions. Les campanyes del President Montilla en són un exemple paradigmàtic. Si el fi no justifica tots els mitjans és perquè no tots els mitjans són adequats a totes les finalitats i perquè ni els fins els mitjans poden pretendre refugiar-se en l'ideal per a escapar al judici de la realitat. Contra la que sembla ser la convicció de fons de la política ideològica, els nostres fins són allò més digne de ser qüestionat. La mort de la ideologia pot servir per recuperar la dignitat de la política. Una pràctica massa humana per a alguns. Lluny de representar la mort de la política, pot representar la seva salvació.

Ideologia i velocitat (FCO)

2011-03-07T03:50:00.004+01:00

El govern espanyol ha decidit reduir la velocitat màxima de circulació per les autovies i autopistes a 110 km/h. En paraules de Rubalcaba, ho fan “per estalviar petroli, un 15% en gasolina i un 11% en gasoil. Estem parlant d’una mesura que pretén reduir el consum de carburants”. L’objectiu de la mesura sembla molt més clar que la seva efectivitat, posada en dubte per moltes i diverses raons i des de moltes i diverses tribunes. Entre altres coses, perquè ni tan sols està clar que la disminució de la velocitat sigui real: d’entrada, sembla que els radars seguiran saltant als 133 km/h. Perquè als Estats Units una reducció de 30 km/h va significar un descens en el consum del 0,5% i perquè un estudi de l’Agència Internacional de l’Energia titulat Estalviar petroli amb presses diu que una reducció de 20 km/h a les autovies i autopistes europees significaria un descens del consum d’un 2,9%. Si la reducció de la velocitat és només de 10km/h podem imaginar que la reducció en el consum estarà encara una mica més lluny del 15% buscat. Totes aquestes raons tècniques posen en dubte que les mesures del govern siguin les millors per a assolir els seus objectius.

Sembla que, altre cop, el govern actua perquè no sembli que mira passar els problemes amb els braços plegats. És per això que aquesta ha estat justament desacreditada com a una mesura ideològica, tal i com ja ho havia estat la dels 80 km/h del tripartit. La política ideològica és aquella que es nega a debatre públicament les seves finalitats últimes (els ideals no es discuteixen, se segueixen) i que per això és incapaç de valorar justament els mitjans per la seva eficàcia. Per això aquests dies discutim sobre els 110 km/h i no sobre el model energètic de l’Estat. La poca preocupació per l’adequació dels mitjans als fins es deu a que al fons de tota política ideològica s’hi amaga una fe excessiva en les capacitats de l’home per reconciliar el real i l’ideal. D’aquí ve el seu atreviment per emprendre reformes polítiques de gran escala (l’última i especialment ridícula és la refundació del capitalisme mundial) que requereixen mitjans que potser estiguin a l’abast dels déus o la fortuna però no de l’home. I d’aquí ve també la patètica necessitat de defensar polítiques d’efectes tant limitats com aquesta com si fossin la solució a tots els mals que ens amenacen. Per això Raül Romeva, amb el paternalisme que caracteritza els pitjors dogmàtics, diu que aquesta petita mesura ho arregla tot, tot i tot. “Convé, és útil, funciona, estalvia energia, salva vides i redueix la contaminació”. Amb aquestes pretensions, no és estrany que hagin d’acabar amagant la tossuda realitat als calaixos més foscos de la ~~història~~ conselleria.

Article publicat al diari de la FCO

Immadurs per a la democràcia?

2011-03-04T02:55:00.001+01:00

No totes les preguntes que passen per ser retòriques ho són. Algunes només són l'explicitació de prejudicis infonamentats i com a tals han de ser contestades. En aquest article al NYTimes, Nicholas D. Kristof en planteja d'una d'aquestes que mereixen resposta.

Com podem dir que aquesta gent no està llesta per una democràcia per la que estàn disposats a morir?

Un dels problemes d'aquesta pregunta és que no està tant clar que estiguin disposats a morir per la democràcia. No és el mateix lluitar fins la mort combatent una tirania que establint una democràcia. És de fet tant diferent que en un i altre cas es pot morir per valors oposats. Només com a exemple podem dir que qui lluita contra una dictadura pot estar lluitant sense tenir cap idea sobre què vol establir al seu lloc o amb la idea d'establir-hi una cosa que no sent la tirania present no sigui tampoc una democràcia. Perquè, efectivament, la democràcia no és l'única alternativa a les dictadures presents. Pot voler establir una nova dictadura, una tirania, una teocracia o encara alguna altra cosa molt diferent a la democràcia que somiem. D'altra banda, fins i tot si aquesta gent està disposada a morir per una democràcia, hem de tenir present que cal molta més valentia per morir defensant una democràcia real que lluitant per implantar una democràcia ideal. Algú disposat a morir per implantar el cel a la terra pot molt fàcilment ser incapaç de conviure amb les imperfeccions que presenta tota democràcia humana.

Això no vol dir que els àrabs no siguin prou madurs per a la democràcia. Vol dir, simplement, que podrien no ser-ho. I que negar-se a contemplar aquesta possibilitat és un perillós exercici d'allò que en diuen "wishful thinking".

Cultura, educació i diners (FCO)

2011-02-28T00:25:00.004+01:00

Els presentadors dels Gaudí van dedicar la darrera gala a fer broma sobre les previsibles retallades als pressupostos de Cultura. A més de per incomodar les autoritats presents, se suposa que les brometes havien de servir per evitar que la crisi afectés la gent de la cultura de la mateixa manera que afecta a totes les altres gents del país. Aquest privilegi es justificaria perquè, com deia fa pocs dies Rosa Regàs en un article a l’Ara, la cultura és “la base del progrés d’un poble”. Del progrés autèntic, s’entén. Perquè el progrés econòmic ens fa més rics, però és la cultura la que suposadament ens faria més justos i bons.

Però aquesta convicció és falsa. Com la història del segle XX fa evident fins i tot a la mirada més superficial, quan la humanitat s’ha dividit entre bons i dolents, tant els uns com els altres han trobat el suport de gent de la més alta cultura. I els més cultes no han sigut sempre els més bons. És dubtós que anar a l’òpera, el cinema o el teatre ens faci millors persones. El que és evident, en canvi, és que la indústria cultural no és el motor del progrés moral de cap societat. Si en temps de crisis la recuperació econòmica és prioritària a la promoció de la indústria cultural catalana no és perquè el creixement econòmic sigui la fita més elevada a la que aspira una societat, sinó precisament perquè és la més bàsica i per això la més urgent. Del progrés econòmic en depenen les més mínimes condicions d’una vida digna.

El normal seria que l’esquerra es preocupés més de les retallades en educació que d’una rebaixa en les subvencions a la indústria cultural. Però no ho fa perquè creu que en el fons el problema és el mateix. L’esquerra creu que tots els problemes socials són en realitat problemes econòmics ideològicament encoberts i per això creu que tots els problemes socials se solucionen abocant-hi diners. En realitat, però, els de la indústria cultural catalana són problemes molt diferents als de l’educació catalana. I les seves solucions també. Els problemes de l’educació a Catalunya no són bàsicament econòmics, sinó lligats a qüestions tals com la manca de respecte al principi d’autoritat o a la promoció de l’excel·lència. Aquesta pot semblar una mala notícia, perquè vol dir que millorar l’educació del país és molt més difícil que augmentar els pressupostos destinats a educació. Però pot ser una notícia molt bona, perquè vol dir que sense necessitar més diners podem fer una educació molt millor.

Article publicat al diari de la FCO

2011-02-23T03:09:00.001+01:00

Consent -meaning that voluntary membership must be assumed for every citizen in the community- is obviously (except in the case of naturalization) at least as open to the reproach of being a fiction as the aboriginal contract. The argument is correct legally and historically but not existentially and theoretically. Every man is born a member of a particular community and can survive only if he is welcomed and made at home within it. A kind of consent is implied in every newborn's factual situation; namely, a kind of conformity to the rules under which the great game of the world is played in the particular group to which he belongs by birth. We all live and survive by a kind of tacit consent, which, however, it would be difficult to call voluntary. How can we will that is there anyhow? We might call it voluntary, though, when the child happens to be born into a community in which dissent is also a legal and de-facto possibility once he has grown into a man. Dissent implies consent, and is the hallmark of free government; one who knows that he may dissent knows also that he somehow consents when he does not dissent.

Hannah Arendt. Civil disobedience

La "real-politik" té més valor que mai

2011-02-22T14:04:00.001+01:00

"In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities"

Hannah Arendt

Segurament té raó Jean-Marie Colombani quan escriu que les diplomacies americana i europees sempre han privilegiat l'ordre. Si no ho han fet, com a mínim tenien, i segueixen tenint, bons motius per fer-ho. En l'escena internacional, la injusticia, com deia Goethe, és preferible al desordre. És signe dels nostres temps que el desordre en un país del nord-d'Àfrica posi en risc la seguretat nacional d'Europa i els Estats Units i és, per tant, del més raonable que les diplomacies dels Estats Units i Europa privilegiïn l'ordre. És per tant comprensible que en ocasions hagin preferit els governs forts que oferien les dictadures estables als governs dèbils que podien oferir les democràcies inestables. Però assegurar l'estabilitat d'una dictadura no depèn només de la simpatia que aquesta tingui dels Estats Units, sinó de la simpatia que tingui per part del seu poble. Evidentment, els canvis que es viuen aquests dies no depenen tant de la proximitat d'aquestes dictadures amb les diplomacies occidentals com de la creixent distància amb el seu propi poble. Precisament perquè l'ordre és prioritari, i perquè l'ordre és impossible sense com a mínim el suport implícit del poble, un bon realisme politik de les nostres diplomacies les hauria de portar a mantenir-se en contacte constant ambel poble i a donar-li suport quan el poble demostra la seva voluntat i la seva capacitat de substituir el vell ordre pel nou ordre. No per idealisme, tot i que sí que conforme a l'idealisme. Sinó principalment, per realisme, que és la condició sine qua non de tota política capaç de defensar l'idealisme sense establir un nou infern. Al darrera de totes aquestes comparacions entre la política d'Obama i la de W.Bush, es troba sens dubte la Guerra d'Irak. En aquest tipus d'anàlisis, de fet, tota la política internacional de l'administració Bush ha quedat reduida a la Guerra d'Irak. Però si la Guerra de l'Irak va fracassar no va ser per un excés de real-politik, sinó per un excés d'idealisme, al pretendre que un canvi en l'estructura del govern era suficient per aconseguir un canvi de règim; una democràcia estable i afí. Apel·lar a l'idealisme segueix sent molt més fàcil que millorar el món. I molt més fàcil que implantar un ordre just allà on fins ara només hi ha un desordre injust. Però quan invoquem l'idealisme hauriem de recordar, com a mínim, que els somnis de la raó produeixen monstres.

2011-02-21T12:46:00.003+01:00

«Un viejo e importante asunto que la trama de Arganzuela ha puesto de actualidad preguntándose si es lícito recurrir a una mentira para demostrar que no es lícito recurrir a una mentira para defender la verdad.»

Arcadi,

Hi ha la vella història de la noble mentida platònica, que marca el to de la discussió entre el bé i la veritat. El bé és prioritari. Richard Rorty, el més gran i millor relativista dels nostres temps, ho expressa així "take care of freedom and truth will take care of itself". "Tinguem cura de la llibertat i la veritat tindrà cura d'ella mateixa". El problema de prioritzar el bé o la llibertat per sobre la veritat és que desconeixem els efectes de les nostres mentides. En el cas de la foto de Carter és força clar. De moment hi ha la mentida, però els efectes buscats amb la mentida són molt menys incerts que la mentida mateixa. Prioritzar el bé per sobre de la veritat només té aquest inconvenient bàsic; que fer el bé sovint és més complicat que mentir. Així que encara que acceptem que el bé és prioritari (cosa que, certament, crec que hauríem de poder acceptar com a regla general), hem d'admetre que mentir acostuma a ser un mal. Com que la comunicació és ella mateixa una relació entre humans, una relació moral, per tant, hauríem d'estar molt segurs que és en defensa d'un bé major que fem un petit mal. Aquesta seguretat es dóna molt poques vegades. Es dóna quan el nazi truca a la porta per preguntar si tenim jueus sota el llit. Però no es dóna quan diem que Rajoy té halitosi i que per això és repugnant, principalment perquè l'únic argument de pes per defensar que Rajoy és repugnant és, precisament, que tingui halitosi. És complicat veure quin bé es defensa quan es defensa que Rajoy és repugnant.

Abraçades,

Actors que fumen

2011-02-20T19:37:00.001+01:00

És comprensible que cada cop ens sigui més difícil diferenciar entre "l'espai de la funció teatral i el de la vida real". Sigui perquè la nostra és una societat de l'espectacle, on l'espai de la funció teatral és tot l'espai de la "vida real", o bé perquè el teatre contemporani és un teatre hiperrealista, una simple caricaturització de la vida real, el cas és que normalment no hi ha una clara diferència substancial entre l'espai de la funció teatral i el de la vida real. Obres com l'Arquitecte ni són ni sembla que pretenguin ser res més que la més crua re-presentació dels nostres vicis. Dels vicis de la nostra societat. El que és segur és que ni són ni pretenen ser una apel·lació a les nostres virtuts. Per això fa molt que no parlàvem de la necessitat de ser tolerants amb l'art, perquè realment no hi ha res a tolerar. No hi ha pràcticament res que posi en dubte les nostres més arrelades conviccions. Res que transgredeixi les nostres convencions. Res que s'atreveixi a insinuar l'exigència de ser millors que la pitjor versió de nosaltres mateixos. L'autèntica subversió en l'art la trobem ara en pel·lícules com Des dieux et des hommes, sempre que siguem encara capaços d'entendre que el martiri que allà es re-presenta no és el martiri dels resignats. La llei del tabac ens posa en situació de tornar a ser tolerants amb la funció teatral. Aquesta podria acabar sent una bona oportunitat per començar a ser molt menys tolerants amb els nostres vicis "reals".

2011-02-19T18:34:00.003+01:00

Reflexions sobre la revolució a Egipte (Hayek, FCO)

2011-02-17T12:18:00.001+01:00

És comprensible l'enorme entusiasme que ha generat la revolució egipcia tenint en compte que una de les més profundes i erronies de les nostres conviccions és que el poble no s'equivoca mai. S'equivoquen les circumstàncies, els governants i els experts, però mai el poble, simplement perquè el poble és el jutge dels errors i els encerts polítics. Però aquesta és una noble mentida, la falsedat de la qual és molt més evident que la seva noblesa. Per no equivocar-se mai, el poble hauria de conèixer per avançat totes les possibles decisions de pot prendre i tots els possibles efectes de cadascuna d'aquestes decisions. Només així podria decidir sense por a l'error. Però aquest coneixement no només és aliè al poble qua poble, sinó a l'home qua home. Que les conseqüències imprevistes de les nostres accions són més importants que les seves conseqüències previstes o buscades és una de les lleis més bàsiques de la política. I com més ambicioses són les nostres accions, més gran és la inseguretat sobre els seus efectes futurs. Per això la prudència és una virtut política prioritaria i per això no és només propi dels reaccionaris el mostrar-se inquiets pel futur d'Egipte. Perquè tots els futurs són incerts però alguns ho són una mica més que els altres. Aquesta por s'ha expressat aquests dies a través de la por als Germans Musulmans. I tot i que podria ser, com diuen molts analistes, que aquesta por fos exagerada, seria una imprudència que això ens

deslliurés del deure de patir pels efectes imprevistos de la revolució.

Algunes vegades, poques, el poble diu exactament allò que vol dir. Aquesta podria ser una d'aquestes vegades. El poble egipci s'ha manifestat clarament contra la tirania i en favor de la llibertat i la democracia. Però fer fora Mubarak no assegura una transició exitosa cap a la democràcia i, encara menys, cap a una democràcia exitosa, capaç de donar al poble allò que el poble demana: seguretat, llibertat i progrés econòmic. Com diu Gregorio Luri: "La democracia no abarateix el preu del pa per ella mateixa, ni crea més llocs de treball, ni té solucions miraculoses ni tansols educa demòcrates". I sense pa, feina i demòcrates no hi ha democracia possible.

Si el futur és incert no és només perquè el futur de la democràcia a Egipte sigui incert. Tampoc ho és perquè aquesta democràcia pogués portar un govern islàmic a Egipte. Aquest govern, de fet, podria ser un mal menor, perquè només hi ha una cosa pitjor que un mal govern, que és l'absència de govern. El perill d'Egipte no és que esdevingui un nou Irán sinó un altre Pakistán.

Tot això no vol dir que, des del sofà de casa o des de les nostres institucions, haguem de condemnar ni lamentar la revolució del poble egipci. Si és sempre imprudent posicionar-se contra la voluntat explícita del poble, a vegades el més prudent és precisament posicionar-se a favor de la revolució. Tot això vol dir, simplement, que no hauriem d'esperar de la revolució popular unes seguretats que ni el poble ni la revolució ens poden donar. No hauriem de posar-nos en situació de deixar-nos sorprendre per la decepció.

Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta

2011-02-11T02:45:00.000+01:00

"These are the rules, Pietro; we must have patience; we didn't invent the game, but we must play it, as hounds or hares, one or the other"
"And what if a man should refuse to be either a hound or a hare, Faustina?"
"Then he is no part of a civilized society and he must run away; in short, he must be a hare"

Ignazio Silone. The seed beneath the snow

Happy Birthday, mr. President

2011-02-06T23:37:00.000+01:00

2011-02-03T14:53:00.000+01:00

2011-01-20T02:25:00.003+01:00

Alc. Lo discutiremos juntos, Sócrates, aunque pienso en lo que estás diciendo y estoy de acuerdo contigo, pues creo que nuestros políticos, excepto unos pocos, son personas incultas.
Sóc. ¿Y qué sacas de ello?
Alc. Pues que si fueran personas cultas, quien intentara rivalizar con ellos tendría que instruirse y entrenarse como si fuera a enfrentarse con atletas. Pero, en realidad, como viven sin la menor preparación a dedicarse a la política, ¿qué necesidad hay de ejercitarse y dedicar muchas molestias a instruirse? Porque estoy seguro de que en lo que a mí se refiere estaré muy por encima de ellos por mis aptitudes naturales.
Sóc. ¡Ay, mi querido amigo, lo que acabas de decir! Es muy indigno de tu empaque y demás circumstancias.
Alc. ¿Qué quieres decir especialmente con eso, Sócrates?
Sóc. Me indigno por ti y por mi amor.
Alc. ¿Por qué?
Sóc. Porque consideras que tu lucha es con las gentes de aquí.

Plató. Alcibíades I

Seculars

2011-01-19T13:58:00.001+01:00

La decisió del TSJC torna a posar el debat del burka sobre la taula. La secularització de la societat exigeix que els símbols religiosos no siguin valorats com a símbols religiosos, i redueix, per tant, la qüestió del burka a una qüestió de codi de vestimenta, com redueix la qüestió dels minarets a una qüestió urbanística i la pregaria al carrer a un espectacle a la via pública. Hi ha un preu evident, que no paga el qui secularitza sinó aquell que és secularitzat, aquell que ha de viure com si per a ell el burka fos només una qüestió de vestimenta, quan no ho és, com si el minaret fos només una qüestió arquitectònica, quan no ho és, o com si l'espai de realització de la pregaria no tingués cap rellevància, quan la té. No tota vivència religiosa és compatible amb la convivència democràtica. També al societat democràtica té, per tant, la necessitat d'educar èticament la seva ciutadania. D'educar-la en la tolerància, que així ha deixat de ser la magnànime concessió del governant prudent per convertir-se en "la virtut de l'home (pretesament) lliure de conviccions".

2011-01-18T01:30:00.000+01:00

Hegel, finalmente, parece excusar (al menos retóricamente) su "realismo" jurídico-político invocando el carácter reflexivo-crepuscular de toda filosofía consciente de sí, pues "la lechuza de Minerva levanta el vuelo al anochecer". Pero si la lechuza es símbolo de la sabiduría, quizá no lo sea tanto porque, en el crepúsculo sólo vea "en tonos grises una figura de la vida ya pasada que, en su penumbra, no se deja rejuvenecer sino sólo conocer", sino porque, en la oscura ambigüedad del presente, sabe ver y reconocer las líneas de fuerza efectivamente determinantes del día que se avecina. Y en este sentido, frente a la opinión de Kojève, Kant, con su visión constructiva del ius gentium, es más sabio que Hegel.

Salvi Turró. ¿Hay un derecho a la guerra?

La temptació del bé

2011-01-15T20:41:00.002+01:00

Deia Isaiah Berlin que el gran problema de la política és el d'haver de triar entre dos béns. Té raó Berlin, en política no hi ha tria bona. Però només és així perquè la tria política és sempre una tria entre mals, i la millor tria possible és, per tant, la tria del mal menor. La nostra tendència habitual a confondre un mal menor amb un bé es deu normalment a la nostra incapacitat per preveure tot el mal que fem quan creiem fer el bé. És per això que la valentia per acceptar el mal menor és un signe de maduresa. Com, per exemple, és senyal de maduresa del discurs independentista que sigui capaç de presentar-se com a simple mal menor davant d'aquells que mai l'han pogut confondre amb un bé.

2011-01-15T05:44:00.003+01:00

Por qué no escribo, entonces, por la mañana? Lamentablemente, en mi caso, el tiempo productivo de la mañana suele ser insignificante, y resulta curioso que, si bien no menosprecio a quienes se acuestan antes que yo, casi todos se impacientan conmigo porque no me levanto cuando ellos lo hacen. Es posible que una mañana lluviosa esté trabajando en la cama y ellos no tengan nada que hacer, pero aun así no ocultarán sus sentimientos de rabia e inquina.

Cyril Connolly. Enemigos de la promesa

Ridículament correcte, d'Anthony Browne

2011-01-13T03:45:00.000+01:00

Ressenya a ElMatí.cat

2011, un any sense massa història

2011-01-07T01:32:00.000+01:00

Si Factual seguís existint i seguís existint com havia d'existir, a aquestes alçades ja hauriem revisat les prediccions que vam fer per l'any 2010. Aquestes eren les meves prediccions aleshores:

Como en política ni todo está por hacer ni todo es posible, el 2010 traerá lo que suelen traer los años. El hombre seguirá siendo un animal político y vivirá en una sociedad (cerrada) con tantos enemigos como convicciones. Los estados lucharán para defender sus intereses y ampliar su soberanía. El gobierno mundial seguirá siendo una ilusión perversa y la Onu igualmente indigna de sus ideales. Progresarán los derechos humanos allí dónde progrese la democracia liberal. Nuestra seguridad será nuestra libertad. Continuará la eterna lucha entre civilización y barbarie. La prudencia seguirá siendo la mayor de las virtudes políticas y lo más sensato, tratar de no sorprenderse demasiado por las decepciones.

I com que eren unes bones prediccions, aquestes segueixen sent les meves prediccions de cara l'any 2011.

2011-01-03T18:07:00.002+01:00

Bon nadal

2010-12-25T08:33:00.001+01:00

Wikileaks. Qüestions perifèriques (Hayek, FCO)

2010-12-23T03:32:00.001+01:00

Hi ha una diferència fonamental entre la comunitat científica i la comunitat política. Perquè la comunitat científica és una comunitat dedicada a la recerca de la veritat i la comunitat política és una comunitat preocupada per la millor convivència possible entre els seus membres. Per això, tot i que mentir o amagar informació atempta contra la possibilitat mateixa de la investigació científica, mentir o amagar informació acostuma a ser la veritable condició de possibilitat d’una bona convivència. És impossible mantenir un bon ambient de feina sent sincer amb un company a qui el més dolç que pots dir-li sense mentir és que preferiries no tornar-lo a veure mai més. La hipocresia és la mare de la civilització. I una societat totalment transparent seria, per tant, una societat avocada a una desaparició imminent. També una societat democràtica. Perquè si les societats democràtiques son potencialment molt més vulnerables a les filtracions no és perquè no siguin capaces de tolerar la mentida tan bé com fan les dictadures, sinó precisament perquè només les democràcies poden tolerar la mentida. Com molt bé ens van ensenyar el Gran Germà i el seu Ministeri de la veritat de 1984, la magnífica obra de George Orwell tan injustament recordada aquests dies, els règims genuïnament totalitaris no poden veure’s afectats per cap filtració perquè, simplement, han aconseguit eliminar la distinció entre veritat i mentida.

Molts dels entusiastes defensors de Wikileaks han acceptat, de forma més o menys implícita, que hi ha límits raonables a la transparència. Per això és habitual que ens recordin que fins ara no es pot culpar les filtracions d’haver causat cap mort o acte de violència. I per això el propi Assange deia en una entrevista recent que l’objectiu de la seva organització no era una societat més transparent sinó una societat més justa. És sens dubte una bona notícia que Assange i Wikileaks siguin sensibles als possibles efectes indesitjables que poguessin seguir-se de les seves filtracions. Perquè la voluntat d’evitar la violència és una condició necessària per poder-la evitar. El problema és que sent una condició necessaria està lluny de ser una condició suficient. Per fer el bé no n’hi ha prou amb la bona voluntat. I com que sabem que és així, les societats democràtiques deleguem la responsabilitat de vetllar per la nostra seguretat en algú a qui, a canvi de recompenses tals com un sou i la promesa del reconeixement del públic i la història, podem després exigir que respongui de les seves decisions. No cal dir que cap societat ha delegat en Assange i en la seva organització aquesta responsabilitat. Wikileaks, simplement, ha comprat aquest poder (la informació és poder!) i fent-ho ha fet un gran pas per privatitzar, de facto, allò que gairebé ni el més salvatge dels liberals salvatges s’havien atrevit a privatitzar ni en la teoria; la seguretat nacional. Que Assange sembli sincerament preocupat pel bon exercici del seu nou poder no ens hauria de tranquilitzar gaire més del que ha de tranquilitzar als seus súbdits el bon cor del dictador. Perquè la qüestió no és si Wikileaks fa o no fa bé la seva feina, sinó que aquesta no és la seva feina i que no haurà de respondre de cap de les seves decisions davant de cap dels afectats per les seves decisions. De la mateixa manera que el poble més lliure no és el poble que té el millor governant ni el que té el governant més benevolent, sinó el que té el governant que ha triat i no està a mercè de l’arbitrarietat de les seves decisions i dels seus canvis d’humor.

La necessitat i fins i tot la bondat d’alguns secrets goveramentals no implica, evidentment, que tots els secrets governamentals siguin bons o necessaris. I no vol dir, per tant, que tota usurpació d’informació als governs, sigui o no democràtics, sigui una usurpació il·lícita. Perquè els ciutadans tenen dret a saber si el govern els ha mentit o els ha amagat informacions que no era ni bo ni necessari que els amagués. Però cal tenir present que aquest, com tants altres drets i, en particular, com tants drets que els ciutadans tenen contra els seus governs, és un dret que cal guanyar per la força. Ens hem acostumat a excloure la violència de les nostres reflexions i els nostres discursos sobre la política en temps de pau fins al punt que som pràcticament incapaços d’entendre el conflicte com a res més que com a una injustícia. Ho podem veure aquests dies en les discussions sobre el conflicte entre els controladors aeris i el govern, on és pràcticament impossible trobar algú que no aixequi la bandera de la justícia en nom d’una de les parts sense tenir present que serà el resultat del conflicte el que establirà la justícia. Que hi ha lluita precisament perquè s’estan intentant establir els criteris de justícia de les condicions laborals dels controladors aeris. I ho podem veure també en relació a Assange i Wikileaks. En relació a Assange, perquè els ciutadans que de bona fe es manifestaven pel seu alliberament semblaven oblidar que no estava acusat d’espionatge sinó de violació. I que considerar injusta la decisió judicial pot ser un bon motiu per intentar canviar la llei sueca i fins i tot els tractats entre Suècia i Gran Bretanya, però no pot ser mai un motiu per evitar a l’acusat un judici just. I en relació a Wikileaks perquè, sigui o no aquesta la seva voluntat, Wikileaks s’ha convertit en l’abanderat d’una guerra a favor de la transparència. I és just que aquesta guerra es lluiti i és just i necessari que els seus adversaris es defensin tan bé com puguin.

Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta

2010-12-17T02:50:00.001+01:00

Le leggi positive negli stati di diritto sono volte a erigere limiti e a istituire canali di comunicazione fra gli uomini, la cui convivenza è continuamente messa in pericolo dai nuovi uomini che nascono. Con ogni nuova nascita, un nuovo inizio viene introdotto nel mondo, un nuovo mondo viene potenzialmente in vita. La stabilità delle leggi corrisponde al moto costante degli affari umani, un moto che non può finire finché uomini nascono e muoiono. Le leggi circoscrivono ogni nuovo inizio e allo stesso tempo assicurano la sua libertà di movimento, la potenzialità di qualcosa d'interamente nuovo e imprevedibile. I limiti delle leggi positive sono per l'esistenza politica dell'uomo quello che la memoria è per la sua esistenza storica: garantiscono la preesistenza di un mondo comune, la realtà di una qualche forma di continuità che trascende le vite individuali di ogni generazione e che accoglie in sé tutte le nuove origini e ne è alimentata.

----

Positive laws in constitutional government are designed to erect boundaries and establish channels of communication between men whose community ii continually endangered by the new men born into it. With each new birth, a new beginning is born into the world, a new world has potentially come into being. The stability of the laws corresponds to the constant motion of the human affairs, a motion which can never end as long as men are born and die. The laws hedge in each new beginning and at the same time assure its freedom of movement, the potentiality of something entirely new and unpredictable; the boundaries of positive laws are for the political existence of man what memory is for his historical existence: they guarantee the pre-existence of a common world, the reality of some continuity which transcends the individual life span of each generation, absorbs all new origins and is nourished by them.

----

En el gobierno constitucional las leyes positivas están concebidas para erigir fronteras y establecer canales de comunicación entre hombres cuya comunidad resulta constantemente amenazada por los nuevos hombres que nacen dentro de ella. Con cada nuevo nacimiento nace un nuevo comienzo, surge a la existencia potencialmente un nuevo mundo. La estabilidad de las leyes corresponde al constante movimiento de todos los asuntos humanos, un movimiento que nunca puede tener final mientras los hombres nazcan y mueran. Las leyes cercan a cada nuevo comienzo y al mismo tiempo aseguran su libertad de movimientos, la potencialidad de algo enteramente nuevo e imprevisible; las fronteras de las leyes positivas son para la existencia política del hombre lo que la memoria es para su existencia histórica: garantizan la preexistencia de un mundo común, la realidad de una continuidad que trasciende al espacio de la vida individual de cada generación, absorbe todos los nuevos orígenes y se nutre de ellos.

Hannah Arendt. Ideología y terror

2010-12-15T16:14:00.000+01:00

It could be as simple as this: My son was a terrible pianist. He completely lacked talent. After his recitals at age 10, I would pretend to be enthralled. He knew he was awful and he knew I knew he was awful, but it was appropriate that I not admit what I knew. It is called politeness and sometimes affection. There is rarely affection among nations, but politeness calls for behaving differently when a person is in the company of certain other people than when that person is with colleagues talking about those people. This is the simplest of human rules. Not admitting what you know about others is the foundation of civilization. The same is true among diplomats.

George Friedman. Via

2010-12-12T01:54:00.005+01:00

Deia Oscar Wilde que "La moda és una cosa tan feixuga que ens l'hem de replantejar cada sis mesos". Eren altres temps: "Se le pasa de moda el jersey en mitad de una conferencia"

Vanitat, lucre i corrupció

2010-12-11T18:16:00.000+01:00

Escriu De Carreras que "un 42,9% de los encuestados considera que las personas se dedican a la política sólo para obtener poder e influencia y otro 21,7% simplemente para enriquecerse: ambas cifras suman un 64,6%. La asociación entre política y corrupción está instalada en la sociedad". I sembla que té tota la raó del món, perquè, efectivament, 42,9 + 21,7 sumen 64,6. Però no entenc per què suma, per què la gent, la societat, suma. I tampoc, per què de sumar vanitat i ànim de lucre n'obté corrupció. Sóc incapaç de concebre un polític sense vanitat i un professional, qualsevol, sense ànim de lucre. Associar política amb corrupció és fal·laç. No només perquè hi hagi la possibilitat d'un polític vanitós i amb ànim de lucre que no sigui un polític corrupte. Ni tampoc perquè aquesta possibilitat, lluny de ser remota, sigui més aviat freqüent. Sinó perquè és fal·laç i sovint molt poc honest pretendre que els polítics són més corruptes que la resta de la societat.

Fent-se les sueques

2010-12-10T02:15:00.000+01:00

¿Alguien se cree que iban a apresar a Assange por violación si no hubiera filtrado los cables de la diplomacia norteamericana?

És una bona pregunta. Però jo encara diria més: Algú creu que haguéssin denunciat a Assange per violació si no hagués filtrat els cables de la diplomacia americana? Aquestes sueques són fascinants. Són unes noies que després d'anar-se'n al llit amb el tal Julian sense condó, es preocupen per les malalties de transmissió sexual i decideixen que la millor manera de calmar les seves inquietuts no és anar al metge i fer-se les proves convenients sinó buscar el tal en qüestió per tot el món perquè se les faci ell i les informi dels resultats.

Wikileaks, transparència i justícia

2010-12-05T20:25:00.000+01:00

Diu Julian Assange, en una entrevista a Time, que l'objectiu de Wikileaks "no és una societat més transparent, sinó una societat més justa". És una distinció pertinent. Molts dels seus apologetes es mostren aquests dies convençuts que justícia i transparència són una i la mateixa cosa. O que, com a mínim, a més transparència, més justícia. Però la justícia no es caracteritza per tenir una visió transparent del món, sinó per portar una bena als ulls. Ni tot ho veu, ni necessita veure-ho tot per poder ser justa. Així, si Assange és tant transparent amb les seves intencions com pretén ser-ho amb les dels altres, l'èxit de la seva empresa dependrà tant del que sigui capaç d'amagar com del que sigui capaç de treure a la llum. D'això mateix depèn també l'èxit de la diplomacia i els estats. La diferència és que Wikileaks no pot saber què és tot allò que no fa públic. I per saber què li convindria amagar i què li convindria publicar per tal de fer una societat més justa hauria de, com a mínim, saber què és allò que no sap.

2010-12-04T17:50:00.000+01:00

Cuando Maquiavelo y sus contemporáneos se vieron impelidos -como en 1512- a reflexionar sobre el immenso peso de la Fortuna en los asuntos humanos, se volvieron generalmente hacia los hisotriadores y moralistas romanos para proveerse de un autorizado análisis del carácter de la diosa. Esos escritores habían dejado asentado que si un gobernante debe su posición a la intervención de la Fortuna, la primera lección que debe aprender es a temer a la diosa, aún cuando se presente como portadora de favores.

Quentin Skinner. Maquiavelo

El PSC i les seves ànimes

2010-12-03T16:04:00.001+01:00

És normal que un partit de qui es diu que té dues ànimes tingui problemes d'identitat. Però les dues ànimes del PSC només són un reflexe de la necessitat que té tot partit que es pretengui majoritari de dir coses diferents a públics diferents. O de tenir un discurs que diferents votants puguin entendre de diferents maneres. De la manera, s'entén, que a cadascú sembli més afí. El PSC no té cap problema amb les seves ànimes. El problema de discurs és que, necessitant-ne dos, el PSC de Montilla no n'ha sabut fer ni un.

Que pagui Puigcercós?

2010-12-01T23:17:00.000+01:00

Jo creia que Puigcercós formava part de la cúpula directiva d'ERC quan es va idear el primer tripartit. De fet, m'havien dit, i jo m'ho havia cregut, que el pacte tripartit havia estat idea seva, perquè seva era la estratègia de fons de desplaçar l'eix nacional cap a l'esquerra. Em sona que aquesta estratègia l'havia posat en pràctica o l'havia ideat quan formava part de les joventuts polítiques d'ERC. Això em sona que m'havien dit. I per això vaig considerar que la jugada a Carod Rovira tenia alguna justificació més que la voluntat de poder. Que es podia entendre, per exemple, que sacrificar Carod Rovira era una manera de salvar una ERC en caiguda lliure pel descrèdit del tripartit. Per tot això, avui em sorprenia sentir que era una injustícia que Puigcercós pagués els plats trencats de Carod i, en canvi, em semblava el més natural del món que les anomenades bases poguéssin posar en dubte el seu lideratge. I encara em sorprèn, tot i que menys, que si l'objectiu del tripartit era el de moure el sobiranisme cap a l'esquerra i l'esquerra cap al sobiranisme, ERC s'hagi resignat a vendre l'experiment com un fracàs. Jo diria que mai l'esquerra parlamentària havia estat tan aprop del sobiranisme. L'únic que em sembla que ha deixat clar el tripartit és que això no és suficient per formar un bon govern.

Per què ARA?

2010-11-28T17:29:00.000+01:00

Punsoda, Luri i Brooks

2010-11-23T12:49:00.002+01:00

Suposo que sense voler-ho, el PP de Catalunya es presenta aquests dies com el partit dels immigrans. Com el partit que promet solucions als immigrants, enlloc de com el partit que promet aquesta cosa tan estranya de "solucionar la immigració".

Lo comprendió el hijo, pero no el mensajero

2010-11-23T03:15:00.020+01:00

Was Tarquinius Superbus in seinen Garten mit den Mohnköpfen sprach, verstand der Sohn, aber nicht der Bote.

Lo que Tarquino el soberbio en su jardín quiso dar a entender con las amapolas, lo comprendió el hijo, pero no el mensajero.

Hamann

Hamann alude aquí a una anécdota relatada por Valerio Máximo (VIII, 4, 2): Una vez que el hijo de Tarquino el Soberbio se había ganado con sus astucias la confianza de los habitantes de Gabies, envió con todo secreto un mensajero a su padre, que estaba en Roma. Tarquino, no decidiéndose a confiar en el mensajero decidió dar su resupesta en forma enigmática: condujo aquél hombre a su jardín, y sin decir palabra, fue derribando con un bastón todas las amapolas que sobresalían por encima de las demás. El hijo comprendió que con ello su hijo le daba a entender que debía ejecutar a todos los personajes eminentes de la ciudad y así lo hizo.

Soren Kierkegaard. Prólogo de Temor y temblor

Cuentan que Periandro no dijo nada al mensajero enviado para pedir consejo, sino que arrancando las espigas que sobresalían igualó el campo. El mensajero, aunque ignoraba la causa de esta acción, refirió lo ocurrido, y por ello Trasibulo comprendió que debía suprimir a los hombres que sobresalían.

Aristóteles. Política

En el libro Agudeza y arte de ingenio, Baltasar Gracián "alude a la conocida leyenda de la campana de Huesca, considerada hoy como invención histórica. Al suceder Ramiro II, que había sido monje en un convento de Narbona, a su hermano Alfonso I como rey de Aragón, encuentra solivantados a los nobles aragoneses. Va a consultar con su antiguo superior, el abad de Tomeras, y este, sin responderle, váse al jardín del monasterio y pónse a podar los mirtos, cortando los que sobresalían. Entendida la respuesta por Ramiro el monje, mandó cortar las cabezas de los magnates más levantiscos, y que fuesen colgadas en forma de campana, a fin de que fuese conocido el caso y sirviese de ejemplo en todo el reino."

Vía @quintanapaz, Miguel Ángel Quintana

2010-11-21T02:18:00.000+01:00

"Debemos iniciar una tendencia opuesta a la seguida por Nietzsche. Ocultar la verdad a la mayoría. Reunir a unos cuantos con esta astucia: decirnos entre nosotros la verdad, poner los medios para seducir a la mayoría. No poner todo al descubierto como hacía Nietzsche. No despertar sospechas y persecuciones. Contentémonos con el misterio que agudiza la curiosidad."

"Los romanos de la época imperial entendían mucho de erotismo. ¿Cuándo han alardeado del erotismo como instrumento de liberación?"

"Primera regla de sabiduría para la vida: no dejarse apoderar por la rabia al ver la estupidez y debilidad de los hombres. Ello produce un gran daño."

"En el momento actual, la verdadera "ruptura" consiste en "romper con las rupturas" y restablecer el nexo de unión con el pensamiento serio, saltando por encima de todas las falsas revoluciones filosóficas"

Giorgio Colli. El libro de nuestra crisis

Mon semblable, mon ami

2010-11-17T21:22:00.006+01:00

No entenc la indignació que han aixecat les paraules del meu amic Salvador Sostres. Les he llegit a un programa de LaSexta, quan fent zàpping a l'hora de dinar he vist el Salvador en pantalla. Pensava que només era la gracieta típica d'aquest programa i que no hi hauria més ressó. Més tard he vist el vídeo, quan he entrat a la pàgina de La Vanguardia i El País, on es presentaven en portada, com a notícies destacades. No entenc quina importància tenen aquestes paraules. No entenc que sigui escandalós que als homes ens agradin les noies de 17, 18 o 19 anys. No ho entenc per qüestions de lògica biològica i no ho entenc per qüestions d'evidència cultural. I, sobretot, no entenc que a algú pugui sorprendre que la realitat és aquesta. Només cal veure el físic (i les edats) de les noies que arreu es presenten com a models de bellesa. D'aquest ideal al que les dones volen assemblar-se, precisament perquè és l'ideal que agrada als homes. L'ideal que es presenta a les pasarel·les de moda, evidentment. El que es presenta a les botigues de roba interior femenina, a les cases de fotodepilació per làser, als catàlegs de les clíniques d'estètica, als anuncis de cremes per la pell, als anuncis de xampú pels cabells, als anuncis de xocolata per adults i als anuncis de les campanyes electorals. Tampoc conec cap professor d'institut que no trobi físicament atractives (algunes de) les seves alumnes. En definitiva, no entenc a qui pot sorprendre que algú faci explícits els criteris del bon gust de la nostra societat en qüestió de dones. Em sembla, simplement, ridícul. Com ridícul em sembla que arribin a afirmar que aquestes coses ja no és que no s'hagin de dir, sinó que no s'han ni de pensar. I si el problema és, simplement, que són tan hipòcrites que els escandalitza que es diguin en públic, a qui el Defensor del menor de Madrid i el comitè d'empresa de TeleMadrid haurien d'exigir aquestes explicacions i aquests suposats mínims ètics que exigeixen és als propis treballadors de TeleMadrid, que són els qui les va fer públiques. I que, dit sigui de passada, suposo que també hauran de donar alguna explicació a l'empresa per a la que treballen, on imagino que no deuen haver rebut amb gaire alegria que es filtréssin documents no destinats a l'ús públic.

No, les paraules de Sostres no es comenten soles. Les paraules mai es comenten soles, i un mínim de noblesa intelectual obliga a exigir als indignats morals que responguin de la seva indignació. I encara més, de les seves mentides i de les seves perverses insinuacions, com les del telenoticies de LaSexta, on l'espectador fidel simplement no pot saber si Sostres parla de joves majors d'edat o de nenes de l'EGB. Tot això m'ha fet recordar la polèmica que va aixecar l'anunci de roba per a nenes d'Armani, que un defensor del menor moralment exemplar va ser capaç d'imaginar com un anunci de turisme sexual. Que ens expliquin què els indigna, perquè aquesta i no altra serà la millor mostra de la seva categoria moral.

El govern dels millors

2010-11-14T15:11:00.002+01:00

El més semblant a un "govern de tots" és l'anarquia, que s'assembla tan a un "govern de tots" com a un govern de ningú, a l'absència de govern. El govern és sempre govern d'uns pocs i el millor govern és el govern dels millors. Dels millors governants, que no són els millors futbolistes, dels millors pastissers, els millors científics o els millors escriptors. El millor govern no és un govern dels Premis Nobel. El millor govern no és el govern dels millors intel·lectuals, sinó el govern dels millors governants. I no és, per tant, el govern dels capaços de tenir les millors idees sinó dels capaços de prendre les millors decisions. I com que, efectivament, ningú és infalible, el govern dels millors és el govern dels més prudents i responsables, dels capaços de distingir la menys dolenta d'entre les moltes decisions possibles i de respondre de la seva decisió.

*Aquest post és una resposta a Un govern dels millors o un govern de tots?, de Donaire. La discusió segueix als comentaris del seu blog.

Pluralisme i cultura (Hayek, FCO)

2010-11-11T00:37:00.007+01:00

En un discurs davant les joventuts del seu partit, la cancellera alemanya Angela Merkel va declarar que “el multiculturalisme ha fracassat completament”. A l’hora de la veritat, el multiculturalisme s’ha mostrat com la il·lusió infantil que sempre havia estat. Contra la difícil tasca d’integrar els nouvinguts a la comunitat política d’acollida, el multiculturalisme presentava la còmoda alternativa de la no-convivència, del viure, com deia Merkel, “cadascú per la seva banda”.

Un dels problemes del multiculturalisme és no haver entès que els humans estem condemnats a conviure i que la pluralitat no és una particularitat de les nostres societats, sinó la condició de possibilitat bàsica de tota societat humana. I que és precisament per això que les societats basen la convivència dels ciutadans, la seva supervivència i cohesió com a societats, en l’intent constant de construir una “cultura cívica” compartida.

I aquest, el de la cultura, és un altre dels problemes del multiculturalisme. Perquè quan a tot li diem cultura, fins al punt que fins i tot als okupes i a d’altres animals els reconeixem “la seva propia cultura”, és evident que el terme ja no serveix per diferenciar alguns fenòmens que estem obligats a diferenciar. Ja no només per diferenciar les òperes de Verdi dels crits del primer embriac que puja un vídeo al youtube, sinó qüestions “culturals” amb una rellevància política tant diferent com la menja del kebab o la pràctica de la mutilació genital femenina. Com a mínim, aquesta confusió hauria de servir per entendre, avui més que mai, que no hi ha res que mereixi ser conservat pel simple fet de definir-se com a “fet cultural”.

Mentre el multiculturalisme sigui, com pretén ser, alguna cosa qualitativament diferent a la celebració del sushi i les cambreres asiàtiques, mentre pretengui defensar la convivència en una mateixa societat de diferents “cultures cíviques”, amb sistemes de valors diferents i no necessariment compatibles, amb llengües diferents i literalment incomprensibles l’una per a l’altra, el multiculturalisme estarà condemnat, o bé al fracàs, o bé al conflicte permanent.

Article publicat a l'Espai Hayek, de la FCO

Drogues i llibertat

2010-11-09T23:54:00.002+01:00

Precisament perquè "la libertad del individuo no puede significar el derecho de poder hacer solo cosas buenas y saludables, sino, también, cosas que no lo sean", la llibertat de l'individu no és, ni pot ser, la finalitat a la que tendeix tota societat. Tota societat sana té la voluntat de seguir sent societat i de millorar com a tal. Per això és imprescindible tingui una idea d'allò que és "bo i saludable i dolent i perjudicial" i per això és necessaria una certa intromissió en la llibertat individual. També, és clar, en una societat democràtica. Així, la llibertat de l'individu no pot ser l'argument principal per posicionar-se a favor de la legalització de les drogues, o de certes drogues fins ara considerades il·legals al nostre país. En aquest debat hi han de tenir molt més pes qüestions tant genèriques com el model de societat que volem, de la mateixa manera que el debat sobre portar armes als Estats Units no és única i exclusivament un debat sobre seguretat sinó sobre identitat nacional. I qüestions menys genèriques, tals com el possible increment del consum, de les addiccions i dels problemes de convivència que se'n derivarien, contra els possibles beneficis que es derivarien de la legalització en temes com la seguretat i la higiène pels consumidors i la lluita contra el crim organitzat. Qüestions que, al seu torn, posen sobre la taula problemes tals com que els hipotètics beneficis i problemes derivats de la legalització no tenen perquè afectar els mateixos ciutadans. Com bé s'assenyala aquests dies, la legalització de les drogues a California o a casa nostra podria ser molt beneficiosa per als mexicans. Però, com no s'acostuma a assenyalar aquests dies, res impedeix que al mateix temps fos perjudicial als californians o als espanyols.

2010-11-08T01:08:00.000+01:00

Llevado a sus últimas consecuencias, el reconocimiento de determinados intereses y grupos amenazados por la mayoría dignos de tal necesidad de protección conduce a que los intereses o los grupos susbtraigan del funcionalismo de los métodos de votación parlamentarios y democráticos de ese momento. La consecuencia sería, así pues, la completa exención con itio in partes o el reconocimiento del derecho al éxodo y la secesión.

Carl Schmitt. Legalidad y legitimidad

Rajoy i el català

2010-11-04T23:25:00.001+01:00

És evident que Rajoy s'equivoca. S'equivoca quan presenta les dues maneres de defensar el català com si fóssin oposades, perquè si el Papa parla català quan ve a Barcelona és, precisament, perquè el català s'ha defensat "poniéndolo frente a otra lengua". I s'equivoca, com s'equivoquen bona part dels seus crítics, perquè la defensa del català passa per aquest "ponerlo frente a otra lengua." Si volen coherència, s'hauran de decidir; o per l'enfrontament lingüístic o per la indiferència sobre el futur del català.

2010-11-01T16:10:00.002+01:00

Cortesías