8.11.13

Unitat i claredat

Sembla que ja només ens queda esperar que Convergència es decideixi entre la claretat o la unitat. O la claredat d’una pregunta netament independentista, que només podria pactar amb ERC i previsiblement contra Unió i que facilitaria a l’Estat la prohibició de la consulta i complicaria la reacció. O la unitat de les forces anomenades catalanistes, que només s’aconseguiria a canvi de plantejar una pregunta que no comprometés clarament a res i, podem suposar, sense el suport d’ERC, però que posaria al govern de l’Estat les coses tan complicades com se li poden posar mentre no quedi clar que a la societat i al parlament hi ha una majoria independentista disposada a defensar fins les últimes conseqüències una Declaració Unilateral d’Independència.
És comprensible que el preu de la unitat sigui l’ambigüitat, perquè és sabut que la majoria estem més còmodes quan no ens sentim els únics responsables d’una decisió tan important ni de les seves previsibles conseqüències. I per això s’entén també una altra possibilitat, que de moment sembla que només contemplen els que la temen, i és que ERC pugui sumar-se a una pregunta com la que plantejava Joaquim Coll al seu article Pese al lío, habrá pregunta, publicat a Crònica Global: ¿Está usted a favor de una Estado soberano para Cataluña?. Una pregunta que pretén integrar claredat i unitat en una d’aquelles sumes que resten, però que suma per aconseguir la unitat que es considera necessària i resta una mica d’aquella responsabilitat que no sembla que ningú pugui ni vulgui assumir en solitari.
Les mancances d’una pregunta com aquesta són evidents i potser la més evident de totes és que si mai arribés a votar-se no podria ser, en cap cas, vinculant: que no hi ha cap resposta possible que obligui cap partit a emprendre cap política determinada. Però, ara que toca fer de la necessitat virtut, aquesta mancança és també el seu principal avantatge, perquè pot agradar tothom sense comprometre ningú. Encara que tothom té motius per sentir-s’hi incòmode, a tothom li és difícil declarar-s’hi en contra sense renegar explícitament del que ha dit i ha fet els darrers mesos. Ni el PSC ni ICV poden distanciar-se’n sense distanciar-se del dret a decidir i apropar-se a “l’espanyolisme de dretes” que tan els espanta. I finalment, tampoc ERC ni CDC poden apartar-se’n mentre no estiguin disposats a presentar-se a les properes eleccions, junts o per separat, disposats a proclamar unilateralment la independència de Catalunya i a assumir en solitari les conseqüències que se’n derivin. Potser aquesta és una de les moltes vegades on l’única solució possible acaba sent aquella que a tothom li sembla igualment insatisfactòria.