29.11.13

Qui necessita els socialistes?

Qualsevol diria que els únics que no es preocupen pel futur del PSC són els seus dirigents. Sembla que els comença a passar com a aquell etern candidat simpàtic, crec que era l’alcaldable Trias, que es lamentava de caure molt bé a tota la gent que no el votava mai. Amb la petita diferència que en realitat els socialistes catalans ja no cauen bé a ningú i que qui tant se’n preocupa ho fa convençut que els socialistes fugen com es diu que ho fan les rates d’un vaixell que s’enfonsa. I que quan els criden que què fan i que si s’han begut l’enteniment i que si no veuen que s’ofegaran, ho fan com el mariner deu cridar les rates que fugen. No per amor a les rates, sinó per amor al vaixell. No és que els preocupin les rates, perquè les rates no preocupen a ningú. El que els preocupa és que fugin, perquè perquè tothom sap que quan les rates fugen és que el vaixell s’enfonsa. Aquesta preocupació pels socialistes catalans i el seu futur no és res més que és un simple lament perquè, com deia el President Mas, “marxen quan més se’ls necessita”. Perquè mentre hi ha rates hi ha esperança.
És evident que les metàfores marineres tenen un recorregut limitat i que, de la mateixa manera que no tots els vaixells que salpen arriben a Ítaca, tampoc totes les rates que salten se salven. Però si tota rata que salta posa en dubte la seguretat del vaixell, que el PSC es faci enrere ens obliga a dubtar de la seguretat de la via empresa, de la via de la consulta basada en l'anomenat dret a decidir. Perquè posa en dubte dues qüestions fonamentals. La primera, que a Catalunya hi hagi o hi creixi una majoria clara i clarament independentista. Perquè aquesta és la aquesta és la condició imprescindible de la independència i la única justifiació possible del procés, encara que no sigui en absolut una condició suficient i encara que sovint s’oblidi en la retòrica del lideratge i del sentit històric i de la força del poble en moviment i etc. La segona, que Espanya estigui disposada en algun moment a cedir la seva sobirania, una mica perquè sí i una mica a canvi de no res. Perquè jo només puc entendre la retòrica del dret a decidir com una manera d’obligar els catalanistes a assumir les conseqüències del seu discurs habitual i de posar de manifest els límits del que podem aconseguir dins d’Espanya. La fugida del PSC posa de manifest que cap partit es pot permetre el luxe de ser lògicament més conseqüent que els seus votants, i que per això és possible que la majoria independentista ni hi sigui ni se l'esperi. La fugida del PSC evidencia que el PSOE, en cas que mai tornés a governar, no estaria més disposat que el PP a permetre un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Evidentment, aquestes no són notícies especialment preocupants per l’independentisme. L’independentisme pot entendre molt bé que en el fons la vida de la consulta i el dret a decidir no és gaire més que una tercera via, una via deslleial però espanyola i per tant doblement equivocada, que intenta imposar de facto un canvi constitucional que reconegui la sobirania de Catalunya per si de cas algun dia ens decidim a exercir-la. Que pretén que l’Estat que renunciï a la seva sobirania per estalviar-nos la feinada d’afirmar la nostra. Així que més preocupant els podria semblar la fidelitat de Junqueras a aquesta via, una fidelidad que demostra quan amenaça d’aturar l’economia catalana amb un poder que ni té ni pot tenir mentre es nega a contemplar la possibilitat d’exercir el poder, que no té però podria tenir, per fer una declaració unilateral d’independència. No sigui que al final també a ells la prudència els faci traïdors i que per voler fer les coses d’una manera tan legal i democràtica s’oblidin del que havien vingut a fer, que no és altra cosa que trencar amb la llei.